El sacerdot que troba lògic que algú prefereixi els gossos a les persones. La "España Cañí" violenta, analfabeta emocionalment i violenta, encara existeix.

El presentador Armando Robles, d'Alerta Digital, manifesta a un sacerdot amb el qual parla en directe que no li causa cap trauma, ni cap disgust, que el concejal Pedro Zerolo, tingui un càncer, ja que el concejal és abanderat del moviment gai i contrari a l'església. I li diu al capellà que no canviaria la vida del seu gos per la vida de Pedro Zerolo. El capellà, Don Jesús Calvo, li diu que la seva afirmació és lògica, i que la divina providència castiga els qui s'oposen a la llei de Déu.

Aquesta mentalitat és la que va perseguir els exiliats de la guerra civil a França a l'any 40, la mentalitat que va apallissar Companys a les presons de Madrid només perquè era dels altres, la mentalitat que nega els pobles el dret a votar, la mentalitat que vol convertir les lleis morals de la Iglesia Católica en lleis civils, la mentalitat que defensa la pena de mort, la mentalitat dels que per imposar la pròpia ideologia són capaços dels pitjors genocidis. Davant d'aquesta mentalitat, que escopeix misèria, necessitem estimar, estimar i estimar... les persones per damunt de tot, i treballar sense descans per la llibertat, mitjançant l'educació, i els valors.

Hem d'evitar que els individus que defensen la mort, i que prefereixen els gossos als éssers humans, tinguin cap mena d'oportunitat de decidir res de la vida de les persones lliures.

Ciència i esperit. (I)

Als racons del facebook, hi trobo de vegades escrits meus, comentaris que he deixat en algun grup de discussió, que no vull que es perdin a la nit dels temps. Per això els aniré penjant, adaptats i corregits, al blog. La primera sèrie tracta la relació entre la ciència i la espiritualitat, o entre la ciència i l'humanisme, o entre la matèria i l'esperit, que molts consideren que són móns incompatibles i enfrontats. Al meu parer, no és pas així. Com que és llarg, ho aniré publicant per parts.

La ciència no és una persona, i no pot creure ni deixar de creure res. La ciència és un mètode, una passió, un amor immens a la veritat i a la natura.

L'espiritualitat de la ciència brolla, entre d'altres llocs, de l'actitud humil d'afirmar només allò que sap; brolla de la seva actitud de modèstia, quan afirma no saber res més que allò que sap, i sempre de manera provisional. No nega allò que no pot provar, únicament no ho inclou dins les seves lleis; i aquesta actitud, aquest escepticisme, lluny de ser un defecte és precisament la seva virtut, perquè li permet créixer.

Einstein va afirmar que, contemplant l'univers i l'ordre de les seves lleis, sentia una emoció molt similar a la mística. En l'espiritualitat, no s'hi creu ni s'hi deixa de creure; l'espiritualitat es viu, s'experimenta, es traspua; i sempre, o quasi sempre, de manera discreta i silenciosa.

Molta gent cau a l'esclavatge a les etiquetes: la matèria per un cantó, l'esperit per un altre; l'ànima per un costat, la ciència per un altre. És un error. Les etiquetes són una simplificació de la realitat, una reducció que fa servir sovint l'Homo sapiens per a facilitar els arguments, perquè la ment humana busca la solució menys costosa de comprendre. No obstant això, la simplificació dels arguments ens condueix a un món fals i subjectiu, creat a la nostra conveniència. Totes les realitats de l'univers estan lligades per la mateixa causa, encara per descobrir; hi ha molt més del que no sabem que no pas del que sabem. La separació entre matèria i esperit, o entre matèria i consciència, la fem nosaltres perquè no en sabem més, perquè no ho veiem tot; de vegades, per interessos de grup, per a diferenciar-nos dels qui considerem que són contraris. La nostra consciència, el nostre pensament, el nostre esperit, les nostres capacitats mentals, ens agradi o no, brollen de l'activitat elèctrica del nostre cervell. Tot és u, encara que ens xoqui. Que ens xoqui no és raó suficient per a no acceptar-ho. I això no nega que la consciència pugui perviure més enllà que la causa que la genera, però no està provat i per tant aquesta idea no entra dins del contingut de la ciència. Davant d'això, hi ha qui aixeca la veu per afirmar que la ciència prova la inexistència de la vida de més enllà de la mort, i no és així; el que realment passa és que la ciència fins ara no ha provat que la consciència pervisqui més enllà de la vida. Són dues afirmacions diferents.

No podem inventar-nos la realitat. No podem sotmetre la realitat a les velles etiquetes dels savis ancestrals, que, per les limitacions de l'època, no sabien gaire, i que van construir els seus tabús i els seus mites a partir de la seva ignorància involuntària. Hem de saber destriar l'essencial del que van aprendre i deixar estar allò que fou inventat per a explicar el que no hi havia manera de conèixer en aquell moment. Demonitzar la ciència és demonitzar un instrument que ens revela a poc a poc i amb mètode els misteris de la natura. La natura té molts misteris per revelar. La bellesa que desprèn és un poema, un lligam amb el nostre cor, la prova del fet que entre ella i nosaltres hi ha una connexió, una coincidència, un origen, un cordó umbilical que ens demostra que som u, que venim d'ella, que hi hem conviscut com a espècie sempre. Rere aquesta natura, a la qual ens apropem amb la humilitat de la ciència, que no es permet l'arrogància dogmàtica dels coneixements inventats, hi descobrim l'eco de la veritat, la reverberació d'un misteri que ens fascina i ens atrau, la sorpresa de comprendre que som i per què som. (continuarà)  

"L'educació prohibida", de Juan Vautista.

Haig de dir que és un vídeo interessantíssim, del qual es poden treure molts aprenentatges i idees; però també vull aclarir que no estic d'acord amb tots els missatges que s'hi transmeten. 

Concretant, allò que no em convenç és que l'alumne hagi d'estudiar només els temaris o matèries que ell decideixi; al meu parer, és gairebé segur que l'alumne no té prou perspectiva com per a poder decidir amb eficiència quines matèries ha d'evitar i quines ha d'escollir, i en aquest sentit, l'experiència dels pares i dels professors han d'aportar allò que li falta a l'infant, i decidir per ell. 

Tampoc no estic d'acord amb la idea que el nen ho hagi de descobrir tot de nou. El progrés de l'espècie es fonamenta en el fet que una generació parteix d'allò que la generació anterior ha descobert o construït. Per tant, hi haurà algun moment en el qual l'estudiant s'haurà de creure alguns dels aprenentatges assolits pels seus antecessors per tal de poder ell fer un salt que el situï un pèl més amunt; si no, no tindrem temps ni capacitats en una vida per anar més enllà. Sí que serveix aquest mètode al llarg dels primers anys d'escolarització, potser fins a tercer o quart de primària; però més enllà d'aquest nivell, ja s'haurien d'haver assolit les capacitats per avançar des d'on altres s'han quedat, i arribar, potser, un pèl més enllà al llarg de l'exercici de la vida professional. 
Les idees que transmet la pel·lícula, com a tendències metodològiques, són vàlides i necessàries, com a absolut educatiu, al meu parer, no ho són. 

Tampoc no podrem prescindir mai dels títols o certificats, que proven davant de la societat que una persona sap prou medicina, o prou dret, com per a curar-nos o defensar-nos, per posar només dos exemples. Podem discutir i estudiar les metodologies més adequades, però sovint caldrà també garantir unes capacitats.

Fora d'aquests peròs, la pel·lícula és una delícia, un cant a la necessitat de treballar per la felicitat, fins i tot com a eina educativa, i un pou de saviesa imprescindible pel que fa a mètodes i sobretot a actituds.

Us transmeto algunes idees que m'han agradat molt de la pel·lícula, i a les quals dono suport:

El procés educatiu ha de cercar constantment maneres d'evitar el tedi.

No és només important adquirir coneixements; és més important adquirir la capacitat de trobar-los i l'actitud de voler comprendre'ls.

Els sistemes educatius no han canviat tan de pressa com la manera de viure i de ser de la societat.

Les idees que l'escola defensa es contradiuen amb el seu esperó a la competició i amb el reduccionisme de l'avaluació.

L'escola, els valors, els discuteix com a continguts; i haurien de ser transversals, presents i vius a totes les matèries.

El docent, a l'hora de plantejar-se les classes, ha de tenir en compte no només el que sap o el que pensa l'alumne, sinó el que sent i com ho sent.

Als estats, i a les escoles, no els preocupa tant l'ésser humà com a individu, sinó com a grup.

L'educació és el territori a on tot l'aprenentatge succeeix (no només l'escola).

Per educar, per ensenyar, cal conèixer l'infant, cada infant, no conceptes generals sinó com és l'individu.

El nen neix creatiu, creador, observador, curiós... l'escola no ho ha d'ofegar.

L'aprenentatge forma part de l'essència de l'ésser humà, brolla espontàniament.

El nen té la capacitat de pensar de manera diferent (pensament divergent, ment oberta), i això és una eina molt poderosa per a l'aprenentatge.

Cal estimular les relacions afectives a l'aula.

Cal estimular la imaginació.

Els nens ja són creatius, només se'ls ha d'oferir la possibilitat de desenvolupar la creativitat i donar-los eines i mitjans.

Quan s'exigeix a un nen més del que pot donar, se li provoca estrès.

La comprensió és una capacitat en constant creixement, amb característiques úniques que varien d'una persona a una altra. La informació en canvi es pot desar a qualsevol computadora.

Si no es gaudeix de l'aprenentatge, no hi ha autèntic aprenentatge. L'aprenentatge només pot néixer darrere l'interès.

El que més li agrada al cervell humà és conèixer, però conèixer amb goig, amb alegria, amb plaer.

L'aprenentatge és descobriment, no és repetició ni absorció de veritats.

Aristòtil: 

“Sempre, l'ésser humà, aprèn a partir del que fa”

No hem de considerar pejoratiu allò que és motriu.

Quan naixem i anem creixent, la societat ens torna més ignorants perquè ens dóna respostes prefabricades gairebé per a tot; per a la ciència, per a la política, per a la religió... Mata les preguntes i la capacitat d'aprendre.

L'escola està orientada a la resposta, quan el procés natural d'aprenentatge hauria de moure a la pregunta.

L'educació hauria de preocupar-se del que arriben a ser i com arriben a ser els alumnes; no del que arriben a saber; els resultats, a la llarga, seran millors.

Molts pares o mestres s'obsessionen amb la idea que el nen o nena han d'arribar a ser algú a la vida “I ja són algú a la vida”.

És un error humà pensar que el bosc, si no en tens cura, s'espatlla, quan en realitat el que cal fer és deixar el bosc en pau. Precisament, allò que ens queda de pur, pel que fa a boscos, ens queda perquè l'ésser humà no hi ha intervingut. Però, tot i aquesta evidència, i increïblement, l'ésser humà creu que intervenint millora les coses.

L'escola hauria de ser l'entorn a on la cèl·lula creix, tenint en compte, però, que en ella mateixa ja té tot el que necessita per a créixer.

Créixer és innat, ningú no ha d'estirar ningú.

Per a créixer, la cèl·lula necessita aliment, seguretat i sobretot, AMOR.

Si l'amor és tan important, per què intentem educar amb amenaces, càstigs, tensions?

Hem d'aconseguir que s'engegui el procés d'aprenentatge sense el sistema de premis i de càstigs.

Quan encetem el procés premi/càstig, passem a viure condicionats; ja no fem les coses perquè ens apassionen, perquè ens atrauen, sinó perquè tenim por. Apareix la por.

La societat, avui dia, està ordenada per la POR.

Estem construint una societat a on la gent treballa en coses que no li agraden per aconseguir una posició social determinada.

El "tenir" és el que ens separa de la nostra identitat.

Els nens ens mostren les ganes de viure que com a adults hem perdut.

La primera pregunta hauria de ser: estic tenint cura de les ganes de viure d'aquest nen, sí o no?

Hem d'evitar que l'escola homogeinitzi.

De vegades, a les converses dels professors, sembla que, faci el que faci, el nen mai no fa bé les coses, no és el nen "standard".

Els nens són diferents els uns respecte dels altres.

Cal que cada infant descobreixi que les diferències que té respecte els altres són les que fan que la vida sigui més rica.

Hem de vigilar de no confondre la diversitat dels infants amb suposades malalties, que no ho són. Hem d'evitar de donar-los drogues que els matin l'energia que ens molesta per mantenir un ordre que potser s'ha de replantejar.

Cal un equilibri entre "Cap" "Cor" i "Mans".

L'Art és un dret.

Només serà equilibrat un ésser humà quan hagi rebut molt d'amor, molta comprensió, molta acceptació.

L'educació sense llibertat, dóna com a resultat una vida que no pot ser viscuda plenament. (Alexander S Neill)

Un no pot aprendre llibertat de manera teòrica i després viure-la de maner pràctica quan surt de l'escola.

Els nens dependents mai no sabran fer allò que ells volen, sempre es limitaran a fer els que els altres els diuen.

Cal sembrar a l'alumne la idea que ell ha de ser l'autoritat a la seva pròpia vida.

Davant de cada treball realitzat per l'infant, és el nen o la nena qui ha d'avaluar si se sent satisfet amb allò que ha fet.

Aprendre que allò que ens mou a millorar l'actitud, els procediments o l'adquisició de conceptes no ha de ser una xifra o un cabreig dels pares, sinó la pròpia satisfacció de ser persones que aporten positivitat, persones que adquireixen saviesa o capacitats per a ser més lliures.

El més important és veure als ulls dels pares, quan miren als seus fills, amor incondicional, i que els pares descobreixin no només el nen sinó el món i la vida a través dels ulls del nen.

Mans, cor i ment, per a esquivar la mediocritat dels adults que intenten convertir els infants en bestiar.

Se'ns obre al davant un temps per a construir amb les mans, i encara més amb la ment que mou les mans, i amb el cor que mou les mans... allò que només nosaltres podem construir; cadascun de nosaltres.

La creixença ha d'orientar-se vers la capacitat d'arribar a construir allò únic i genuí que només cadascú pot construir, lluitant per esquivar les frustracions, el desànim, l'utilitarisme, l'especulació, amb les quals els adults faran tot el possible per desdir el nen del seu destí natural i convertir-lo en bestiar; el bestiar que no crea, el bestiar que considera el treball com un càstig, el bestiar que menja, excreta i dorm, el bestiar que s'orienta en totes les seves accions i sobretot omissions per la por a no ser ningú, a no poder sobreviure i a morir.  

Els nens i les nenes ja són algú.

Els adults no són culpables d'això; intenten aconseguir amb els infants allò que algú va aconseguir amb ells, convertir-los en individus perfectes del ramat.

El nens i les nenes han de ser persones creadores, destinades a la felicitat de crear i d'estimar en llibertat. Necessiten, per damunt de tot, llibertat, sorra, un bassal, escorça de pi, les seves mans i la seva ment, paper, colors, llapis, la unió més gran possible amb els elements naturals, i algú que admiri i que estimi allò que fan i sobretot a ells. Si creixen així, els agradarà esforçar-se fins a on calgui per a perseguir els seus somnis.

A veure si tenen aquelles arracades... tan mones! tan mones!

Mentre uns quants espècimens dels primats Homo sapiens es discuteixen per decidir si van al Media Mark o si compren el regal sublim i de colors bigarrats al Carrefour, o si passen primer pel Corte Inglés per bescanviar el pelador de pipes que la Pepi ja tenia i adquirir un mòbil que contesta quan li parles, pel mateix preu, i aprofitant que van al Corte Inglés, si passar o no passar per la joieria a veure si tenen aquelles arracades tan mones, tan mones, tan cuquis, tan cuquis... 

Oh! Que mones! Oh! Que Cuquis! 

Doncs deia que mentre les mones i monos es discuteixen per a veure què fan, i mentre van entrant i sortint dels asserenadors espais de bellesa sublim que aquests dies apedacen l'economia oferint colors i colors i colors... doncs al bell mig del bosc, els colors no són contemplats per gairebé ningú; uns color que no costen diners, uns colors pels quals ningú no es baralla; colors que desprenen aromes i el grau precís d'humitat per a beneir els cossos i les ànimes; uns colors que s'encenen amb una llum que no crema fuel ni gas ni carbó... 

Són els colors dels fongs a la fusta o a la pedra, que molts substituirien per baranes de plàstic, de metall pintat, o d'obra vista amb fungicida, naturicida, llibertocida...

I són els colors de l'aigua que cau del cel sense que ningú pagui a cap caixa, els colors amb què l'aigua s'emplena gràcies a aquesta llum gratuïta; els colors amb els que l'aigua guspira amb més bellesa que qualsevol joia de qualsevol asserenador centre comercial sense el qual no sabríem organitzar l'economia. 

L'Homo sapiens sense l'economia tal com està muntada no sap sobreviure; plora i es deprimeix. Pobra bèstia!

Anem al bosc? Ai no que plou, se'm mullarà el tenyit! I avui tinc “cotillon”. Anem a fer una cerveseta i aprofitaré per posar-me bé la goma del tanga al lavabo del bar, arreglar-me el coloret dels ulls... Oh! Que mono aquest coloret! I quina merda de temps que fa, que només plou!

I al bosc s'encén una simfonia de colors, de sons, de flaires, de vida... I no hi ha ningú. 

El millor 2014...

WALKABOUT (1971) de Nicolas Roeg

.

.

No puc fer menys que recomanar-vos de nou (crec que en alguna altra ocasió ja ho fet), a tots els qui estimeu la natura salvatge, i la persona lliure a la natura verge, la pel·lícula “Walkabout”, filmada al 1970, a Austràlia, i estrenada al 1971. 

La pel·lícula es basa en una novel·la de James Vance Marshall, i fou dirigida per Nicolas Roeg. 

Els seus protagonistes principals varen ser la noia de setze anys Jenny Agutter, el nen Lucien John, i el jove aborigen Australià David Gumpilil.

La història explica les peripècies d'una adolescent i el seu germà petit en veure's abandonats per una tragèdia enmig del desert australià. Educats en una societat elitista i plena de formalismes, a través del sofriment i de les mancances, acaben descobrint una austeritat vital que identifiquen, al final de tot de la seva aventura, amb l'essència de la vida.

Inicialment, la pel·lícula va ser estrenada a Austràlia amb totes les seves escenes, plenes de bellesa natural i amb continguts de nuesa natural progressiva, a mesura que els protagonistes anaven perdent les cotilles de la civilització. Quan la pel·lícula va ser exhibida als USA, la maquinària puritana va retallar l'ànima de la història, i amb aquesta ànima va esborrar les breus i precioses escenes de nus al llac del desert que simbolitzen completament l'argument i el seu missatge. Anys després la factoria Disney va cometre l'error d'intentar explicar la mateixa història dins el seu prisma malaltís i esmonyonador de la realitat humana. Disney és un falsificador de l'essència humana; les persones no ens alimentem només de dolços ni ens vestim tan sols de color de rosa.

Aquest Nadal ha caigut a les meves mans el “Walkabout” original, en anglès i amb els silencis sagrats del desert. Té també la càndida tècnica típica dels anys setanta, els zooms excessivament ràpids, les melodies xocants i instantànies. Però desenvolupa la història amb un realisme que s'agraeix; i, sincerament, he gaudit com un camell.

Si aconseguiu, l'original, crec que us pot agradar. Perquè et deixa al cos una mena d'enyorança i de dolçor dels espais salvatges i de la bellesa natural. Aquella bellesa que cap ésser humà no pot millorar; quan ho intenta l'erra.
La pel·lícula deslliga a l'argument el contingut de la metàfora del desert que hi apareix constant; la duresa de l'existència, que no regala res, que esdevé escenari de situacions macabres i absurdes com la que deslliga la tragèdia que els aboca al desert (i que té origen a les ambicions balmades de la civilització); una natura, però, que al costat de l'austeritat, hi amaga una bellesa essencial a la qual només s'hi arriba després d'abandonar-ho tot, després de perdre les seguretats i els artificis (el Walkabout dels australians). Rere de tot això, arriba la humanitat pura, la nuesa, les fonts de la vida amagades rere la situació inicialment esquerpa i hostil. 

A l'últim, però, ens veiem abocats a tornar a abandonar la vida autèntica,  però un cop aquesta vida ha estat ja a dins nostre, d'alguna manera, hi roman per sempre, i apareixerà quan ens faci falta, quan enyorem la pàtria, quan ens toqui defensar-la davant els enemics de la Terra amb orgull i amb esperança.