Fa quaranta-tres anys que la conec, i no s'ha mogut. La foca, dic; la que veieu a la imatge. Ara la veig de més amunt que quan caçava capgrossos. Ara, en aquesta bassa, no hi ha taurons, com hi havia abans, quan amb la bossa de plàstic em mullava els mitjons. Les persones que em portaven fins aquest indret se n'han anat. És curiós el silenci que deixen els que marxen, sense queixes, sense un comiat; un silenci misteriós, que avui recordo, cent-un anys després que nasqués la meva àvia.
Jo no pertanyo al passat. Per a mi els qui se'n van anar, són al futur. No sóc fidel, en realitat, a cap passat. Intento, maldestrament i amb infinits errors, conservar o recuperar les virtuts i la saviesa de la infantesa, i enterrar per sempre els seus errors, les seves pors i la seva ignorància, perquè és fals de pensar que tot en els infants és millor. No és cert; tot no. Conservem, o hauríem de conservar, l'essència de la humanitat que compartim amb el que vam ser, però tenim l'obligació de créixer amb els coneixements, d'abandonar mitologies infantils, cotofluixos de mentida per allunyar-nos d'una vida que molts consideren massa crua. A mi, Carl Sagan em va ensenyar que la realitat és immensament més màgica que el conte ensucrat, que l'univers i la natura amaguen més bellesa que les invencions humanes, i que el coneixement objectiu és profundament alliberador.
Me'n duc de la infantesa la meva identitat i l'obsessió de ser lliure i de ser jo, l'afany de crear, d'escriure i de perseguir la bellesa. Però hi afegeixo els tresors que s'adquireixen en créixer, fins i tot aquells que neixen del sofriment profund, els aprenentatges actitudinals que ens alliberen dels falsos fantasmes que no existeixen i que no ens poden fer por; hi afegeixo la llibertat, que va creixent. Em sento profundament lliure perquè la mort és un mal dels més menors, i els altres mals, els que són de debò, els veig molt més febles que una llavor rebuda.
Em fa gràcia la foca, però sóc del present, d'un present que viatja cap a un futur que sé cada dia millor, bàsicament perquè es va convertint en present, que és el millor. El futur té valor perquè un dia serà present, que és l'únic que hi ha.
Res, que la foto està bé, i que els matins assolellats al parc, el Sol bàsicament, ens fan viure.
La línia i la llum. Més de cent anys a l'embat del vent, i el gir constant de la Terra, i la llum que va ser previsualitzada dibuixa les mateixes línies al blanc.
L'aire és una bombolla de pau encesa de Sol. I els plecs lògics de la ment de l'arquitecte, els racons misteriosos del seu cavil·lar, es fan pedra i columna i arc, eternament.
El tendal del desert és edifici massís.
I demà hi tornaré i trobaré punts de vista mai descoberts. És el que té caminar per l'interior d'un cervell.
No n'hi ha prou amb
què una religió digui que està en contra del terrorisme per a
considerar-la pacífica, ja sigui una religió cristiana, islàmica,
hindú o la que sigui.
Per a ser pacífica,
ha de predicar la igualtat d'opcions i d'oportunitats per homes i
dones, i en general per a qualsevol persona nascuda a qualsevol casta
o classe social. Ha de defensar la llibertat d'acció i de pensament,
mentre aquesta acció o pensament sigui rellevant només i
essencialment a qui pensa o fa. Ha de acceptar i tolerar la llibertat
d'indumentària, el sistema democràtic, les lleis proporcionades a
l'objectivitat de l'acte. No ha de condemnar a mort ni a presó a
ningú pel fet de ser homosexual, adúlter, apòstata... No pot
predicar doctrines que confrontin les persones amb el risc de
l'infern etern, ja que això esperona comportaments sectaris i
integristes capaços del que sigui per a salvar de l'infern la gent
(tal com va passar amb la inquisició). I en general ha de tenir una
visió de la persona humana incondicionalment constructiva, empàtica
i pacífica.
Si no compleix això,
per molt que es manifesti, per molt que s'ompli la boca de paraules
ben sonants que separen religió i política, per molt que maldi per
exhibir la seva bonesa... si una religió conté en la seva doctrina
elements contraris a la llibertat, a la igualtat i a l'amor... és,
vulgui o no, una religió violenta i esperonadora de comportaments
injustos.
Vaig escriure, i ho torno a fer, que el meu metge i el meu déu i la meva filosofia em prohibeixen la preocupació. La preocupació és un programa mental que activa l'alarma quan la situació vital perilla per les causes que sigui. Un cop activada l'alarma, convé desactivar-la ràpid, entre d'altres coses perquè les situacions se solucionen actuant, no pas preactuant, se solucionen ocupant-se de les coses, no pas preocupant-se.
Encara és més urgent defugir la preocupació quan el seu origen no està en nosaltres, ni en les nostres accions; quan cau damunt nostre, com una febre, una situació no buscada, una guerra, una malaltia, una traïció... el que sigui.
Encara és més urgent defugir la preocupació quan tenim fills que ens necessiten segurs. És molt important que els nostres fills ens vegin segurs, contents, optimistes... No hi ha res més erosionant per un infant que sentir la por o la inseguretat en els seus pares. Hi ha qui diu que els petits han de començar a fer-se forts a la vida coneixent fil per randa els deutes, els perills, les malalties... tot allò que rosega els pares. Quin error més cruel! Els nens potser no necessiten creure que existeixen els reis, però us ben asseguro que necessiten veure els seus pares segurs. Necessiten la sensació que els seus pares cerquen el camí més segur, més constructiu, més assenyat, més asserenat... Els han de veure optimistes i alegres. Els han de veure generosos i despresos, i han de sentir que ells, els fills, són una prioritat, per damunt de realitzacions personals, d'egocentrismes i protagonismes estèrils i onanistes. Els fills han de ser la prioritat dels seus pares, i alhora han de ser lliures i progressivament independents, sense que els pares absorbeixin la vida dels seus fills, que només és dels fills, amb el seu dret a la intimitat, a la discreció, a la naturalitat.
Hi ha pares que de seguida que tenen una preocupació, corren a descarregar-se transmetent-la als seus fills, i els enfonsen. No a totes les edats una persona és capaç d'assumir una llosa, que d'altra banda ell, o ella, pel fet de tenir obligacions escolars, i necessitats d'infant, no té manera de solucionar. És una crueltat alleugerir el sofriment moral dels adults recolzant-se damunt dels fills i carregant a les seves espatlles el coneixement d'una preocupació que l'únic que pot aconseguir és enfonsar-los en la por, l'angoixa i la inseguretat. No ho han de saber tot.
Els pares han de ser un mur per als seus fills, parant els cops i els vents que el mal malda d'enviar damunt de les seves ments joves en formació, que tenen necessitat de seguretat i d'esperança. Els pares s'han de vèncer a si mateixos, empassar-se els verins que calguin, suportar els embats que arribin, sense perdre l'alegria i la pau. No parlo de fingir que no es pateix, parlo el coratge de realment no patir, de realment no preocupar-se, de realment confiar en el futur i en l'existència, per amor als nostres fills, ni que ens fotin hòsties per totes bandes. I la força descomunal que cal la traurem de la decisió constant, ni que sigui rere rectificacions, d'orientar la nostra vida cap a la honestedat, el treball, la voluntat de construir, el respecte a les persones properes i llunyanes, la fe en un poder misteriós que ens estima i ens guia enmig de les tempestes i també en els dies de la llum, i la convicció que el fet de decidir viure en pau i amb el cor encès d'esperança, ni que les circumstàncies ho facin dificilíssim, no és només una porta a la llibertat, és una obligació vers les persones que estimem, i seria un egoisme per la nostra part no participar en aquesta lluita, que els nostres fills mereixen. A la natura, s'hi amaga la força que necessitem, només hem de decidir d'agafar-la. Els infants necessiten seguretats, no ho han de saber tot, no han de conèixer tots els riscos i els perills de la vida dels adults. Les infanteses viscudes en ambients d'amor, de seguretat, d'esforç optimista i auster, evitant el consumisme, i evitant sobretot l'error de pensar que els regals i les compres són obligatòries, i que qui no compra és un fracassat... aquestes infanteses lliures de l'obsessió d'adquirir aconsegueixen adults enamorats de l'existència, que generalment no tindran dificultats a dedicar la seva vida a ser honestos amb els qui els envolten.
Acabo amb unes paraules que vaig escriure en aquest mateix blog gràcies a algú. Això va ser ja fa uns quants anys, però continuen sent igual de vàlides. Potser més vàlides que mai:
"No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por.
No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats.
No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant."
No esperaré a ser
un sant, per a esforçar-me en orientar la meva vida rotundament cap
a la honestedat, rotundament cap a la pau, rotundament cap a
l'optimisme, cap l'esperança i la felicitat, passi el que passi. Ningú
em convencerà per deixar d'oferir als meus fills una actitud tranquil·la i feliç no
fingida, asserenada, confiada, alegre i segura.
És en els moments
de sofriment quan tot allò que has escrit sobre la felicitat passa
la seva prova de foc, i quan tot allò que escrius sobre la
felicitat, esdevé autèntic i essencial. En els moments de sofriment
sord, desagraït i insuportable, la felicitat s'anomena pau, i
existeix, i té les seves arrels en una profunda i inalterable fe en
la bellesa de l'existència, l'esperança en l'amor i la llibertat, i
la convicció íntima del fet que un vol ser servidor del bé;
d'aquest bé que molts es neguen a considerar que existeix de manera
absoluta. El bé existeix, i s'evidencia precisament per l'agror de
la vida quan el bé no s'albira, o quan es pateix la seva absència.
La queixa per la no existència de bé no fa altra cosa que proclamar
la seva existència i el seu poder absolut. La felicitat no és un
castell de focs efímer i balmat, és la massa oculta del iceberg, el
foc amagat de la brasa coberta de cendra, els fonaments enterrats
d'un edifici que no s'entén com se sosté. La felicitat es diu amor,
entenent l'amor no pas com una explosió d'expressions i rituals,
sinó com el silenci de la casa pairal quan la família dorm i a fora
neva, com la fidelitat del qui no traeix fins i tot quan ho podria
fer sense que ningú ho sabés, com la voluntat ferma de bé vers els
altres, com l'acceptació que tots som fills i per tant mereixedors
de ser estimats només pel fet de ser. És en el sofriment roent quan
qui creu en la felicitat, si la proclama, l'evidencia com a
omnipotent i invencible, i com a futur de tota consciència existent. . .
Mai, fins avui, no s'havia aconseguit muntar i desmuntar un castell de deu pisos d'alçada i quatre persones a cada pis, és a dir un 4 de 10. Els Minyons de Terrassa, com en altres ocasions, han estat els primers, i m'he sentit molt feliç de poder contemplar-los i gravar-los avui, tal com vaig fer quan me'ls vaig trobar a Donostia. Un munt de cares conegudes, exalumnes, alumnes, veins, etc.
