"Sigues lliure
i camina cap a l’estel que vulguis guanyar..."
Així comença la
cançó que avui penso.
Una cançó senzilla
com les més grans.
Aquesta podria ser
una norma universal; tot el que és gran és senzill i clar. El que
necessita donar massa voltes per a fer-se entendre, el que exigeix
massa annexes, es fonamenta probablement en supòsits falsos o
artificiosos. La grandesa és transparent i va nua. Allò que de debò
importa, l’essencial, és clar i necessita pocs mots, o no pot
encabir-se en ells. Allò que és gran ens permet ser feliços encara
que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.
Allò que és
essencial ens fa no tenir por de ser lliures, de dir les coses que
pensem si ho fem amb amor, d’opinar amb claredat i amb humilitat,
de reivindicar el nostre dret a dir i a fer.
Allò que és
essencial ens abraça i fa que no tinguem por de la mort sinó de no
viure lliures i esperançats.
Allò que és gran
és acollidor i tendre com un nen petit, regala llibertat, no lliga,
no culpa, no jutja, il·lumina amb gairebé res més que la claror
d’una llar o d’una espelma, emplena d’una felicitat asserenada;
es podria anomenar pau, però és més que pau, perquè està ple
d’afecte, però d’un afecte que no encadena ni atrapa.
Allò que és
essencial probablement ens acull després de la mort, però és tan
de debò que només per assaborir-lo un instant a la vida val la pena
haver arribat a existir, encara que després de la mort s’acabi, o
s'acabés, tot.
Allò que és de
debò no mou a estimar a causa que algú hagi fet això o hagi deixat
de fer allò, o perquè és simpàtic o perquè és divertit... Allò
que és essencial anima a l’amor perquè estimar és tan natural
com respirar, i ens permet viure i no morir, tal com respirar ens ho
permet.
I aquesta mena
d’amor és l’essència, perquè aquest amor no vol dir atrapar,
ni posseir, ni comprometre, ni lligar, ni tan sols necessàriament
arribar a conviure amb... L’amor neix dins d’una profunda, real i
confortant llibertat que no ens resta moviments ni relacions.
"Deixa que la
pluja mulli els teus cabells daurats"
Passa-t’ho bé amb
les coses naturals, tot el natural és bell, tu ets bell o bella...
no tinguis por ni fàstic del fang, de la pluja, de la neu, del vent,
de la nuesa... no et faci mandra gaudir de la natura, perquè tu
formes part d’ella, d’ella has sorgit; la teva manera de ser, la
teva imatge, el color dels teus cabells, daurats amb el sol, tant si
és ros, com bru, com castany... Tu no només ets bell o bella; tu
ets bellesa encara que no t’ho sembli, perquè has sortit de la
natura, que és molt bella. I tu ets una realitat bona, tens la
bondat a dins, perquè ets humà o humana, i l’ésser humà té
empatia, que és la llavor de la bondat. I els que diuen que la
bondat és feblesa o hipocresia són uns pobres ignorants que no
saben que ho són.
"Petites gotes
fredes tremolant"
Descobreix la
bellesa d’una gota d’aigua, que gairebé ningú no s’atura a
mirar. Les coses petites poden ser les més grans. Hi ha coses que
semblen grans i que en realitat no ho són. El que és gran de debò
és senzill i clar, i sovint sembla petit. I allò que és gran de
debò ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet
ser petits encara que ens fem grans. (Sí, ja sé que això ja ho
havia escrit.)
"Fes de casa
teva tots els llargs camins del món"
No sabem a on la
vida ens durà, però nosaltres podem decidir el camí... i allà a
on anem a parar, hi farem la nostra llar.
La nostra llar, la
nostra pàtria, no és un lloc concret, sinó allà a on hi posem el
cor, allà a on hi tenim les persones que estimem.
