Respecte

Image from unsplash image's bank by Mathew T Rader

"Masclets", "Machitos", van de guais, de pallassets, de bons paios, d'intensament sociables... dissimulen quan poden una concepció de la vida ultratradicional; quan porten massa alcohol al damunt els costa més d'amagar. Miren els culs de les noies sense poder-ho evitar; es pensen que un piropo, a les dones, els fa feliç, no veuen que sovint els fa vergonya, que se senten intimidades, i que no sempre es queden prou tranquil·les com per a fotre'ls un moc. Quan alguna els fot un moc i exigeix no ser tocada o piropejada l'anomenen estreta, o "tortillera", com si ser lesbiana fos negatiu, com si representes una condició inferior a ser heterosexual.
Quan es descuiden d'intentar semblar progres, en critiquen alguna altra per anar massa fresca; a ulls d'ells una dona ha d'anar tapada, perquè si no va tapada vol dir que vol "guerra". Per ells una dona en realitat té una imatge feta per als ulls del mascle; no ho reconeixeran mai, fins i tot faran campanya contra això que acabo d'escriure, però en el seu dia a dia, sobretot quan beuen més del compte, evidencien això que íntimament ja pensen i que al llarg de dècades han absorbit del seu entorn de mascles "machitos", eh! Que guais que som! eh! Quina penya que som!
Es pensen que en to de broma tot és permès, fins i tot la seva misogínia; també és veritat que no saben què vol dir misogínia. La broma és per ells l'escletxa per on ataquen i destrueixen el que no entenen o el que saben que mai no podran assolir. La broma, quan es torna burla, els permet ser grollers, ser injustos, ser racistes, ser masclistes, enriure-se'n de les persones amb deficiències, ofendre els qui no pensen com ells en qualsevol tema. La broma, la paròdia, tant més agressiva com més alcohol han absorbit, treu d'ells la bèstia gelosa i orgullosa que exhala la imposició d'una concepció ancestral de la vida en què les dones ho fan tot i l'home és el client de l'hotel domèstic.

Com la majoria de la societat, associen l'atractiu sexual al cos nu. No entenen que hi ha persones que bo i que sentim atracció per les dones (o pels homes segons l'orientació de cadascú), no associem aquesta atracció a cap part concreta del cos, sinó a la realitat humana de la persona, a la qual coneixem a través de la paraula, l'amistat, i el respecte (també trobem atractiu el cos). Quan cada estiu un servidor, amb milers d'altres servidors, conviu en nuesa amb centenars de persones de totes les edats i sexes, el cos ja no té cap reclam i ja no esdevé obsessió de res. Un cos humà és per damunt de tot una persona, i és atractiva la persona sencera, no pas un organ, un feix de grassa o de proteina, o la visió de determinada corba. Però com que ells no ho entenen, i com que sospiten que no podran mai entendre-ho, converteixen la seva frustració en sarcasme, cinisme, menyspreu, i a l'últim en exclusió.

No es pot conviure amb qui no és respectuós amb l'altre, amb qui no té un mínim de tendresa, amb qui se'n riu de l'amor, amb qui el confon amb promiscuïtat o sexe irresponsable, amb qui malgrat tot això considera fresques, putes o provocadores les dones que es vesteixen com volen; amb qui se'n riu dels grassos, o dels deficients... amb qui considera la dona algú a qui el marit ha de prohibir vestir-se d'una manera o d'una altra... amb qui es pren la familiaritats de grapejar la qui li agrada sense preguntar-se si a ella li agrada, i sense entendre que no cal arribar a que t'hagin de respondre amb un moc o amb un exabrupte perquè les deixi tranquil·les i les tracti amb el mateix respecte que si fossin mascles.

Ho tornarem a fer. Ho continuarem fent.

Tornarem a convertir les tardes de dijous en trobades d'amics que volen fer cinema. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. Emplenarem l'educació de llenguatges moderns, atractius, lliures, eficaços i eficients; i no cedirem davant els petits reis de taifes defensors de càtedres i drets adquirits; experts en barres i en barra. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. 
Imposarem el diàleg per damunt de la disciplina i les seves estupideses; deixarem anar al lavabo a qui ho necessiti; confiarem en la seva paraula; convencerem i no vencerem. Aconseguirem canviar actituds amb la força de la convicció, i no pas per la por als càstigs. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. 
Estimarem els nostres alumnes, i serem els seus amics, diguin el que diguin els Calatayuds sorruts i mediàtics, que desperten l'admiració dels vells i les velles carques, i que fan sentir segurs els conductistes de sempre. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. 
Construirem i no destruirem. Sumarem i no restarem. Obrirem les portes als companys que ens ajudin, i no posarem pals a les rodes dels que creen, dels que eduquen, dels que motiven, dels que transformen. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. Plorarem el dia que s'acabi la tutoria del nostre curs, i ens tornarem a dir que cal tancar una etapa, perquè en neixi una de nova, pero que mai no ens oblidarem els uns als altres, i que al llarg de la nostra vida hi serem per tot el que calgui. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. Mai ens considerarem dividits entre clients i treballadors, senyors i súbdits, superiors i inferiors; serem només companys amb diferents tasques i responsabilitats que s'han trobat en el sagrat, misteriós i encoratjador camí de l'ensenyament. Farem servir totes les llengües i tots els llenguatges; no separarem allò que a la vida funciona junt; no ens limitarem a posar feines i mirar el mòbil mentre els petits treballen; observarem la seva mirada, els preguntarem si estan bé cas que els veiem tristos; confiarem en la seva paraula, els farem sentir el valor de tenir una paraula en la qual confiar, i seran ells qui se sentiran malament si ens enganyen, no pas pels nostres càstigs sinó per la sensació que han estat poc honestos amb algú que els estima. Estirarem els límits del pobre sistema que només sap funcionar amb normes i barres. Treballarem per la llibertat essent lliures. Esborrarem la por del manual del mestre i subratllarem la paraula confiança per a construir un món millor. 
I si tot això ens ho impedeixen, ho tornarem a fer, ho continuarem fent, fins a l'últim alè de la vida. 

Demà passat, potser, ja m'hauran incinerat.

És força probable que un dia d'aquests em mori; tinc l'edat en què l'estadistica parla d'infarts, angines de pit, càncers sobtats. Molta gent estimada ja ha passat per aquí i jo sóc si fa no fa com ells i elles. Les morts sobtades fan que ara estigui escrivint i que d'aquí a dos dies i mig aquestes mateixes mans estiguin incinerades i siguin mol·lècules de carboni amarant-se als arbres de Torrebonica. Els minerals de les cendres aniran a un lloc que ara no dic, perquè vivim una època de legalismes i estupideses.  
No em fa por aquesta considerable probabilitat; visc força bé, i el vi i la passió amb què sovint engego iniciatives fan que la mort i jo siguem amics. No em fa por. Crec que els meus fills estan ben educats, són forts, i sabran buscar la manera de ser feliços sense fer infeliç ningú. No necessiten massa diners per a tirar endavant; podran estudiar i em recordaran. I jo seré sempre amb ells tots els instant i dies de la seva vida, perquè la mort no existeix. He conegut massa morts que són vius, i m'han mostrat massa evidències d'aquest fet, com a per a dubtar de la seva presència, o com per altra banda creure'm les invencions doctrinals de qualsevol de les religions poderoses del món. 
Hi ha arrels, i terra, i molsa, i vent i estrelles, i vida que es mor, i vida que neix, i gent que torna, i gent que hi és, i temps, i espai, i unes equacions que ho governen tot amb indeterminació, i moltes equacions que encara no han estat trobades. 
La mort propera em mou a no deixar de fer res que sigui bo, per a fer-ho potser demà; em mou a capbussar-me avui ni que sigui hivern, perquè qui sap si tindré estiu; a no fer cas, tampoc, de les rialles dels qui fan mofa d'això que estic escrivint; que riguin que és sa; ells també es poden morir sobtadament. 
Pensant en la mort, no em fa por ser una persona plena de defectes i imperfeccions, ni haver comès errors; em van fer així, i amb el que em van donar de mi, déu n'hi do les coses que he fet bé! El mal ja hi era quan vaig arribar jo; me'l vaig trobar en néixer; i he anat vivint com he pogut, combatent-lo o patint-lo, i, amb reculades i rectificacions, me n'he anat fent enemic. No m'estranya que els mateixos que creuen en càstigs i inferns siguin tan propicis a defensar presons, cadenes perpètues i penes de mort. Qui creu en un déu que tortura eternament algú, com no ha de defensar posicions inhumanes a la vida! 
La mort que ve em fa cantar cada dia, perquè un dia, si sóc massa vell i em costa respirar, no podré fer-ho; o si em moro, com és probable, sobtadament, tampoc podré cantar. 
La mort que ve fa que no em perdi ni una possibilitat d'estimar; ni que sigui obrir una porta, esgarrapar un somriure, eixugar una llàgrima, assenyalar una direcció, o recordar que el cel és blau i que el sol brilla. És un privilegi poder estimar. És un plaer que cada dia se'm posin al davant tantes persones a qui se'm fa possible estimar. Estimar sovint i gairebé sempre des de la invisibilitat; de vegades, visiblement. Estimar és una acció que no poden fer les pedres, i que molts éssers, que no saben que són, no coneixen. El privilegi d'estimar és tan immens, que com que probablement em moriré sobtadament, ho haig de fer cada dia, perquè és tot el que tinc, el meu màxim patrimoni, i un plaer de cada instant; un plaer gairebé hedonista del present. 
La mort propera em fa no rebutjar glopets de priorat, ni platges naturistes, ni sensacions immenses, ni rodatges, ni el servei i el plaer de fer cinema amb companys que n'aprenen igual com jo n'aprenc, ni rebutjar d'escriure, ni rebutjar el goig de canviar d'opinió quatre vegades cada dia quan algú m'ensenya que estic equivocat. Quin plaer aprendre lliçons de qui sigui, ni que sigui d'aquells que ho han fet malament; en fer-ho malament, en van aprendre més que ningú. 
La mort propera fa i farà que no deixi de dir el que penso, que em posicioni al costat del nen si qui s'equivoca és l'adult; jo m'equivoco tant! Que m'importi ben poc el que diran si em ve de gust ensenyar allò que trobo tan bell, allò que em fa tan feliç, allò que dóna sentit a tot.

El bé i el mal, i allò que ensenyem.

Els volem forts, com roures; eficients, eficaços, segurs, responsables. Això és bo. Ens hauríem de preguntar si també els volem humans. Humans en el sentit de bondat. 
La bondat té mala fama en un món pragmàtic, però és l'essència de l'espècie. Tant com ens allunyem de la bondat, perdem humanitat. 
Els volem empàtics. Jo, si més no, els vull amb empatia, amb sentiments, amb emocions, amb comprensió, amb respecte. Els vull flexibles, dialogants, amb un grau de tolerància raonable.
Ho vull per ells, i per la societat que construiran.
I em pregunto si haig de sancionar-los amb duresa i sense contemplacions quan no lliuren al professor allò que aquest els demana. Si no els sanciono, corro el risc de no preparar-lo prou per una societat que no perdona els plaços i els temps exigits. Aquesta última idea, però, és la trampa del sistema. 
La duresa esquerpa i inhumana del sistema s'alimenta de la pedagogia que ensenya a viure en un sistema esquerp i inhumà. Quan ensenyo a un nen o una nena que si no lliura la feina demanada serà sancionat, no només li estic ensenyant a ser fort en aquest sistema, sinó a convertir-se en un agent control·lador i constructor d'aquesta inflexibilitat que es perpetua. Li ensenyo a ser estricte, a no comprendre, a no escoltar, a convertir-se, per algú altre, en la dificultat contra la qual jo l'estic preparant.
Si per contra, quan arriba i m'explica que ha tingut dificultats familiars, embolics que li costa d'explicar, i que han propiciat que ell o ella s'oblidi de portar-me el demanat... si en aquestes circumstàncies jo l'escolto, l'animo a obrir-se i a explicar-me de quins embolics parla, i en acabat el comprenc i pacto amb ell un dia o dos dies més... No l'estaré ensenyant a ser més humà? No estaré construint un sistema que funcioni d'una manera més harmònica amb el respecte que mereixen els individus com a persones? No estaré, a més, guanyant-me el seu cor i fent-lo més receptiu a posteriors ensenyaments? No l'estaré fent més fort per a resistir davant d'un sistema que el vol convertir en un insecte més de l'eixam?

Jo tinc la resposta. Que cadascú respongui per ell.
.
.

Nuesa i desig?

Em diu un company que els qui acaben d'arribar de països a on l'ocultació del cos és obsessiva i obligatòria van bojos miran el cul de les noies en biquini a totes les platges. Després fa una expressió d'indulgència i acaba dient: "Com fem nosaltres, evidentment!" I jo no dic res perquè els seus mots m'agafen una mica de sorpresa, però m'adono que no sento cap mena d'impuls per mirar noies en biquini, ni culs, ni pits... I no nego que trobo boniques i atractives moltes noies, però el desig de veure-les amb poca roba, o de mirar-les nues, doncs... no hi és. Em pregunto per què, ja que hi va haver una època d'adolescència en què el tema picava fort. M'estic fent vell? No. Perquè m'agraden les dones. El desig sexual i l'excitació no han desaparegut. El tema és que no els tinc associats a la nuesa o a la poca roba, o al cul, o al... I per què? Després de molt rumiar ho he trobat. Fa uns 29 anys que vaig a platges a on la gent no fa servir vestit de bany, a on la nuesa és la norma. He fet amics allà. He vist créixer els meus fills i els seus amics i amigues. He trobat gent idiota despullada, i gent fantàstica també despullada. La nuesa, el cos de les dones, el cul, els biquinis... fa dècades que han deixat de tenir una significació eròtica. L'erotisme el descobreixo a la mirada, al conjunt de la persona, a la situació, i sincerament... el controlo bastant pel que fa a qui, a quan, a on, a com... 

Em quedo més tranquil. I constato que el camí vers unes relacions lliures d'instints reprimits que desitgen alliberar-se... el camí vers el respecte a la dona i a les persones... no passa per tapar-nos més, sinó per conèixer el cos de la nostra espècie i assumir-lo tal com és des de sempre.

Veig també com actuen en aquest tema els meus fills i els seus amics de la platja, i constato el mateix, i, sincerament, em sento  molt feliç...

Els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres.

Les coses no valen pel grau de popularitat o d'acceptació que tinguin. Les coses no valen pels afalacs o aplaudiments que es rebin. Les coses no valen per rebre premis o molts diners a canvi d'exercir-les. Les coses no valen ni tan sols per la seva utilitat. Les coses no valen per la grandesa que proporcionin a qui les realitza. Les coses no valen més o menys pel fet de ser conegudes o amagades. Les coses valen per la pau amb què qui les fa viu i respira. Les coses valen per l'alegria secreta que qui les fa experimenta en ell o ella. Les coses valen per aquell bon gust de boca que deixen sense cap més raó que les mateixes coses realitzades. Les coses que es fan amb amor valen perquè sí, perquè es fan amb amor, perquè són la conseqüència del que som encara que ningú ho arribi mai a entendre o admirar.

Seguirem endavant quan tu bordis; i quan marquis els límits d'allò que creus que és el teu territori, creuarem la frontera i esbotsarem els murs de palla i arrogància. Continuarem caminant enmig de la boira baixa pestilent de la teva enveja. T'ajudarem a canviar avançant al mateix ritme alegre i humà amb què avançaríem si els teus exabruptes no existitissin. Ens ajudes, perquè ens fas forts; ens ensenyes de quina manera, amb quina il·lusió, amb quin bon humor, i amb quina esperança s'emprenen els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres; els objectius que sumen i no els que resten, els que desbloquegen i no els que aturen.

Les coses no valen pels diners que costen ni pel rigors amb què obeeixen les formes i els protocols imposats. En Joan Margarit va estudiar arquitectura perquè es va adonar que si estudiava lletres mai no seria un bon poeta. 
El més semblant a l'immobilisme i a la ignorància és l'arrogància i la por.
Seguirem respirant i lluitant per assolir els objectius que fan més bonica i més lliure la vida dels altres.

Veinte años.