El déu d'Spinoza i el déu de l'Albert Espinosa.

És curiós com s'assemblen el déu d'Spinoza i el déu d'Espinosa (de l'Albert Espinosa). De fer, no sé si l'Albert Espinosa creu conscientment en déu, però el que sí que sé és que el déu que es deriva de les seves obres s'assembla molt al déu d'Spinoza, i fins i tot el millora. 
I quin és el déu d'Spinoza? És el déu en què creia Albert Einstein, i és el déu que es desprèn de la contemplació de l'existència. És un deu que no jutja ni condemna, perquè és responsable de les malifetes, puig que són provocades per algú que indirectament ha aparegut, i és com és, a causa de l'únivers d'aquest déu suposadament existent. 
És un déu que no pot obligar a creure en la seva existència, perquè no és evident (si ho fos ningú dubtaria), i perquè tot el que existeix és possible sense ell segons els pensaments més avançats de física. 
És un déu que no s'ha inventat cap de les doctrines que professen la major part de les religions i que prohibeixen l'homosexualitat, l'adulteri, les relacions sexuals lliures... Aquest déu és origen directe o indirecte de la sexualitat en totes les seves formes, del cos humà nu, del plaer... 
El déu d'Spinoza es defineix a partir de la contemplació de la vida com és, de les coses com són. És un déu que suscita poesia a les ments de les persones, origen de la llavor de totes les emocions en nosaltres, de la profunditat de la música, de l'amor, de l'odi ni que sigui indirectament, de les passions... És un déu responsable de la violència entre les espècies, de la lluita, que observem a la natura des de fa milions d'anys i que sovint sentim dins nostre.

Amb tot això no vull dir que l'Albert Espinosa estigui d'acord amb tot el que he escrit; és només la meva opinió. El déu que jo intueixo rere les obres d'Espinosa és encara millor que el d'Spinoza; i no us explicaré per què. Llegiu els seus llibre (els de l'Albert Espinosa) o encara més fàcil, mireu "Polseres vermelles" i potser ho entendreu; i si no ho enteneu, no us esforceu; ja ho entendreu si ho heu d'entendre.

El confinament, a casa meva, ens ha servit per veure "Polseres Vermelles" amb deu anys de retard, i la meva vida ha canviat. Jo ja havia llegit el "Mon Groc" i havia intuït una mica la idea, és a dir l'esperit d'Espinosa; però la sèrie ha estat per a mi més essencial que qualsevol llibre. Mai no he vist res millor. Em sento feliç que els meus fills també l'hagin vist. És més, crec que qualsevol institut de Catalunya podria dedicar l'assignatura de Cultura i Valors només a veure la sèrie de "Polseres Vermelles"; no cal gaire més. Les emocions són una via d'entrada d'aprenentatges i de raonaments immillorable, perquè penetren a través d'una realitat genuïnament humana. En canvi, els raonaments, per si sols, no generen sempre, ni sentiments, ni comprensió, ni canvis. No feu cas dels papanates que es riuen de les emocions i de l'educació emocional; dels hipòcrites que fan servir el mot "bonisme" per defugir la bondat; dels integristes que pretenen esborrar el que és humà i substituir-ho per un bagatge espartà, sec, conductista, com si les persones fóssim bèsties de bast per a ser ensinistrades. Els adoradors de les normes, els càstigs, les doctrines, els protocols, les tradicions, la moral, el mecanicisme lògic, les formes... són pobres disminuïts que no saben que ho són.
Jo crec en el déu d'Espinosa.

Auditoria espiritual.

He tornat a escoltar els grills, feia temps que a la ciutat no m'hi fixava. Quan tot sembla perdut, arriba l'àngel. Quan tot sembla que s'acaba, t'adones que comença. 

Esperar contra tota esperança. La vida és una universitat estranya amb infinites carreres unipersonals. S'obren portes que semblaven per sempre tancades. El vaixell destinat a quedar-se al port per les tempestes i els atacs dels pirates navega valent per l'oceà amb l'anhel de trobar illes desconegudes.

Miro les boires i veig l'àngel gratant a l'endins del meu ésser i arrencant-hi la melsa podrida i infectada que s'hi amagava. Les cures fan mal, però la infecció va minvant, i la vida revifa. El temps es multiplica. Fins el temps perdut de tots aquests anys que deixo enrere juga el paper essencial de mostrar el que passa quan es perd el temps; sense haver perdut aquest temps, com ho sabria? Tota pèrdua regala un guany.

Miro enrere a la història i sé que ningú no ha estat un dimoni; pobres homes mostruosos, a tot estirar. Llegeixo els estirabots mancats de lògica de les xarxes socials i penso com en som de febles els humans; l'adjectiu humà, en nosaltres, és una projecció del que sabem que podríem ser. Grans homes de lletres i de lleis són analfabets absoluts pel que fa a una lògica científica bàsica, que en canvi es descobreix sovint en gent senzilla sense tanta formació. Les anomenades humanitats són sovint força inhumanes, i pateixen d'una arrogància que fa molta llàstima.

Torno a navegar pels mars literaris evitant els flashos, tan poc literaris. Camino per antics despatxos noucentistes que fan olor de paper vell i bado davant dels quadres de les parets. Xafardejo manuscrits de gent que es va morir segles enrere. Ploro perquè ja no tinc nens i em sento feliç perquè tinc persones cada vegada més madures. Em tornen a trucar dels premis per dir-me que els ha agradat aquella obra o aquella altra. Tanco els ulls i veig frança; de dalt a baix, d'esquerra a dreta; Aigüesmortes,Elna, Saint Mere Eglise, Cherbourg, Coleville, Belle-Isle-En-Terre, Caen. Els torno a tancar i veig el mar; i veig també allò que la gent no entén i confon, de color de pell, de color de carn. Oloro la sal, trepitjo la sorra, em faig vell i descobreixo que la vellesa es falsa com les aparences. I evidenciant la falsedat de totes les monstruoses doctrines religioses tan venjatives, respiro tranquil i feliç havent descobert una natura i una sobrenatura que ho empeny tot cap a una humanitat i una felicitat senzillíssima.

The sea

Intuïcions dels que encara no som

Déu és aquella que quan els "dolents" se la troben, ho comprenen tot, i es tornen bons sense deprimir-se, ni espantar-se, ni odiar-se a si mateixos; i llavors a déu no li cal jutjar, ni castigar, ni reparar... A déu, només li cal ser-hi, ser allà per tal que tot això passi. És urgent, per tant, que els que som "dolents" ens trobem amb déu. I és estrany que s'amagui, que no es faci d'una vegada present, sabent, com sap, que la seva simple presència produeix tot això.

Qualsevol pressumpte déu que no deslligui aquest efecte, no és la de debò; és un demiurg,  un ésser poderós i prou, o una entitat inventada per la pròpia maldat humana. La presència real de déu es manifesta per el canvi que produeix en aquells qui la veuen sense cap més causa que la seva presència manifesta.

El dret i el goig del canvi!

La pluja sempre m'ha empès a començar de nou, a confiar en la Terra, en la natura, que ens ha fet aparèixer tan defectuosos... Quina confiança tan gran que ens fa la natura! Una altra diria: eps... és massa perillós permetre la seva existència... en pot fer alguna. Però la natura ha decidit tirar endavant i confiar en la nostra capacitat de canvi malgrat que en molts moments de la vida sembla que estiguem destinats a ser sempre petits o grans desastres. Recomano, quan això passa, fer una llista no pas de les pifies que hem fet, sinó de totes aquelles vegades en què ens hem negat a fer malament alguna cosa, les nostres negacions al mal, a cops titubejants, dubtoses, com el jinet del rodeo que s'agafa al cavall salvatge per moltes estrabades que aquest li faci, i no cau passi el que passi. Pensem en les petites i grans victòries en què el més genuï de nosaltres s'ha imposat sobre nosaltres mateixos, i pensem i adonem-nos del molt de bé que som capaços de fer diguin el que diguin els pobre miserables detractors que no volen que millorem cada dia. Allò que menys suportaran els nostres enemics és el nostre dret al canvi, a la millora personal, a la victòria del bé... ens necessiten dolents per a poder continuar odiant-nos; i no es creuran el nostre canvi, perquè qui odia necessita que l'objecte del seu odi sigui sempre dolent i no canvii mai, si no passa això el seu error pel fet d'odiar queda en evidència.

StoryBoard. Una eina per fer bé el cinema.

La nostra petita Companyia de Cinema continua endavant malgrat els entrebancs que el virus i la por de la societat ens posa pel mig. Res ni ningú aturarà els nostres anhels de continuar aprenent a fer cine, de convertir històries imaginades en pel·lícules viscudes, cada vegada amb una tècnica i unes capacitats més grans, perquè sempre estem aprenent en tot a la vida.

Aquí podeu veure un material que hem fet fa poc i que pretén convèncer de com n'és de fàcil fer cine a partir d'una cosa que es diu StoryBoard. Així, per exemple, una història que vaig escriure al 2005 es converteix primer en Story Board, i després, un dia, serà un curt si adquirim una metodologia clara i simple que no defugi la màgia de la creació espontània, que no s'oblidi tampoc d'allò que escapa a la racionalitat.

Ens podeu seguir a instagram si us ve de gust. Fa poc que hi som, però tot i els poquets seguidors que tenim, ens fa il·lusió que ens segueix gent que en sap molt i de qui aprenem cada dia:

@curtsdecine

Si sabem la història de la pel·lícula...

Si som capaços de veure-la amb la ment abans que existeixi...

l'Únic que hem de fer és dibuixar cada "quadre" dels que van sortint a la nostra pantalla imaginària, allò que es veu a la pantalla en cada moment (de manera esquemàtica). Cada quadre que es veu, és el dibuix de cada vinyeta, en l'ordre en què es van veient a la pantalla.

És molt important, que en el dibuix, hi tinguem en compte les normes de l'enquadrament que considerem que s'han d'aplicar: llei del terç, diagonals, simetries... allò que considerem lliurement... allò que la nostra pel·lícula imaginària ens va mostrant al cap.

Cada vinyeta ens mostra amb exactitud allò que s'ha de veure a la càmera quan ens posem a rodar.

Que fàcil és fer cine si ho fem així!

Sí... és cert, hi ha moltes més feines... però fent això ja tenim molt de guanyat; com a mínim un cop tinguem la càmera a les mans, sabrem com l'hem de posar, què hem d'enfocar, què s'hi ha de veure...

Si us avorriu, us podeu comprar un bloc d'sketchos com el que veieu aquí, i crear els storyboards de tantes pel·lícules o curts com la vostra imaginació us permeti. Algun dia, potser, les rodareu.

Si us costa dibuixar, podeu fer una foto del lloc on succeeix l'escena per no equivocar-vos en la perspectiva, i després copieu o calqueu la foto al bloc.

Endavant!

Desconfiança. Igualtat. Llibertat de pensament.

La desconfiança és un verí; també podríem dir que és un àcid. Neix de la por; la por a allò que ens pot fer algú de qui sabem poc i ens pensem que sabem molt. Ens passa a tots. 
Construim, dels altres, allò que ens falta saber; i ho fem sense adonar-nos-en. 
La ment humana du malament el fet de no conèixer la totalitat dels individus que interaccionen amb nosaltres, i ho resol completant el que no sap amb falses conviccions. La por, la inseguretat, la visualització del que podria passar si... sovint fa que allò que la nostra ment inventa de la identitat aliena no sigui esperançador.
I aquest fenotip, vici, mal costum, hi és perquè, a alguna bestiola avantàssada nostra, li va afavorir; però no és harmònic amb la nostra dignitat actual d'humans que han de buscar la veritat, i sobretot, que han de tractar amb justícia els qui els envolten.

Hem de pensar que ens envolten éssers que, en el que és essencial, són força semblants a nosaltres. Tenen por de vegades, i necessiten ser estimats i estimar, i busquen ser tinguts en compte, volen ser respectats i valorats, han de menjar, estimen els fills, estimen els pares, en línies generals volen el bé. Com qualsevol, també, per por o confusió, escullen, de vegades, l'opció dolenta.  

Som semblants perquè formem part de la mateixa espècie. El nostre funcionament mental el tenim molt més determinat del que sembla. Ens pensem que posseïm una llibertat absoluta per pensar el que volem; però la pregunta d'Einstein ens l'hauríem de fer una vegada i una altra: "podem pensar el que volem?" I si és així... "Podem voler pensar el que decidim voler pensar?". Allò que volem és fruit de l'activitat del cervell, que d'una manera parcialment coneguda té el substrat material capaç de generar la voluntat de fer, de pensar, de voler... I el substrat és fruit de la genètica, de l'educació, dels inputs rebuts, de les experiències, del que sabem, del que sentim, del que hem rebut... Aleshores, el que volem pensar depèn del que hem rebut; perquè tot... TOT... és rebut.