L'himne dels rebels

 

Arrenqueu-me com al blat, i tornaré a néixer...

Preneu-me la guitarra, i em quedarà la veu...

Abaixeu-me el teló, i rodaré al gòtic entre clarobscurs...

Aixequeu murs i dibuixaré universos...

Assenyaleu-me el caos, i us mostraré el plaer de crear i la llibertat...

Espanteu-me amb el temps i us ensenyaré l’esperança d’un arbre centenari i pacient...

Entristiu-me amb l’adéu i us encomanaré l’alegria dels camins...

Amenaceu-me amb els poderosos i us cantaré l’himne dels rebels...

Actuació en un racó perdut de natura

Bé... qui diu actuació diu tocar arran d'aigua per plaer... En realitat sempre toco per plaer, i en aquests espais, més que mai.

 

Temps, extraescolars i la mare que ho va parir tot...

Un conte de socioficció
 

Li surt tot bastant malament, li costa concentrar-se i estudiar; sovint se sent inferior als seus companys i companyes; de vegades té por de viure i pensa quin futur li espera. Quan juga a futbol, però, és la persona més feliç del món; és creatiu, té imaginació, corre molt de pressa i fa gols; està molt valorat pels millors clubs del país, se sent ple, s'esforça; de fet, no li resulta difícil esforçar-se. Sense el futbol, la seva vida perdria una llum, un imant, una direcció, li costaria estimar-se més a si mateix, es quedaria amb el seu fracàs escolar, les crítiques dels educadors, la burla d'alguns companys, una vida grisa... Amb el futbol s'estima més la seva identitat i hi troba una plataforma des d'on tenir il·lusió per construir-se. Però el cas és que es quedarà sense futbol, perquè tant els seus pares com el seu tutor han decidit que li pren massa estona, que li té la ment i el cor robat, que queda massa cansat. En conseqüència, l'aparten del futbol perquè es pugui dedicar a l'estudi, que segons ells, és el més important. Treuen un peix del mar, a on es dispersa massa, i el posen en una peixera a on tindrà menys espai per perdre's, i podrà dedicar-se a créixer i preparar-se per la vida.

Es lleva i mira el mòbil; només un moment, pero passen cinc minuts, i acaben sent deu. Esmorza; ho farà de pressa per no arribar tard a classe; però mentre esmorza mira el mòbil i passen trenta minuts, i sovint arriba tard a classe. A classe mira el mòbil i es distreu; ho fa d'amagat del professor. Passa ràpid el matí, el pati vola mentre revisa l'instagram i el whassap. A casa, com que no hi ha ningú, perd dues hores amb els videojocs abans no es posa a fer deures. Els fa amb el mòbil al davant i sovint bada comprovant els likes. Al final del dia, ha passat cinc hores de rellotge mirant el mòbil; tres hores amb els vídeojocs; trenta-cinc minuts fent deures; una hora i mitja fent futbol; mitja hora compartint una estona amb la família. És en aquesta estona quan els pares li comuniquen que deixarà el futbol per poder dedicar-se millor a l'estudi, que li costa molt.  

Yo te diré

 

Actuació a La Fada Ignorant d'Andorra la Vella

 

El micro del mòbil enganya, i s'escolta el so envolvent i meravellós de La Fada Ignorant infinitament millor en viu que el que podeu sentir en aquest vídeo, però ens ho vam passar tan bé, que vull publicar-ho aquí igualment. I quan estàs allà, amb tanta gent, i tu sol amb el teu instrument, el teu canell trencat amb la placa de titani, i els teus 52 anys, penses "Què caram estic fent aquí?". Però quan comences a cantar aquella melodia, que algú de no se sap on et va xiuxiuejar en aquella platja, entens perquè hi ets i voldries que aquest moment no s'acabés mai.

La seva visió filldeputista de la vida.

 

Els temps estan canviant, ho noto; si més no, per mi. Però la tranquil·litat ve d’aquesta brillantor damunt del mar que sempre hi serà. Canvien els elements, les proximitats físiques, els imants d’aquest garbuix de gent que neix i es mor, que canvia tant... però la força del Sol damunt del blau sempre hi serà mentre hi hagi vida.

 Cada persona que neix ho ha d’aprendre tot de nou; així funcionem les espècies que tenim cultura; la cultura forma part de la nostra descripció zoològica. Som una espècie que sense cultura s’extingiria ràpidament, perquè la nostra adaptació al medi necessita els coneixements, els aprenentatges, de les generacions anteriors, amb els necessaris trencaments i canvis que l’energia de cada adolescència que arriba engega. 

I els temps canvien. Els canvis sempre costen quan un és d’aquells que viu intensament els tresors del present; però els canvis ofereixen la possibilitat d’ampliar espais de llibertat, de reprendre somnis, d’aprendre a no escoltar tantes ximpleries dels assenyats i els entesos als diferents camps que l’ego humà cultiva. Els canvis permeten afinar la manera com allarguem la mà als qui van arribant sense esperar ni un bri de retorn, perquè el goig rau en aquest present fructífer en el qual els aconseguim convèncer que, els diguin el que els diguin, poden assolir els somnis que triïn; els diguin el que els diguin, la resignació i la conformitat no són virtuts; els diguin el que els diguin, no hi ha somnis sense l’aceptació del risc, i no hi ha vida plena sense treballar pels somnis; els diguin el que els diguin, els somnis els trien ells i ningú no ha d’assenyalar-los per ningú altre; els diguin el que els diguin, la utilitat és inútil si sacrifica els somnis; els diguin el que els diguin, la joventut, l’adolescència, el temps per davant, la capacitat il·límitada d’aprenentatge dels més joves, fa que puguin arribar allà on més desitgen. 

D’aquí que sigui tan important respectar els desigs dels que creixen, i no mastegar l’aliment del petit que té dents per fer-ho. Els temps estan canviant, i recordo aquells que m’he creuat en algun moment; a alguns, fa dècades que no els veig; com n’érem de diferents. Sembla estrany com en determinats moments de la vida, et veus, sense triar-ho, al costat de persones radicalment diferents. Aquestes persones et regalen l’oportunitat de conèixer-te millor a tu mateix, de descobrir que sovint cal dir que sí a allò al qual ells diuen que no, ni que impliqui perdre’ls; i sovint cal dir que no a allò al qual ells diuen que sí, ni que aquest no vulguir dir quedar-se sol. Mirant enrere, no recordo solitud més dolça que la que ve de quedar-se sol per perseguir un somni en el que creus profundament; el gust de començar de zero a construir una vida tal com tu l’entens, de dissenyar-la amb els paràmetres de llibertat i trencament en els que tu creus sense l’habitual llast de les tradicions, o de la por a fer les coses d’una manera tan diferent. 

Poc o molt, sempre es torna a començar, sobretot quan els temps canvien; però aquells recomençaments que van ser buscats amb la consciència de perdre persones que intoleraven, que no comprenien, que menyspreaven les llibertats alienes... són els de més dolç record, ni que impliquessin caminar per un desert insegur a la recerca d’una terra fèrtil. 

I avui els temps estan canviant, i cal posar la mà al timó del vaixell que salla damunt del mar daurat. Al món, bull la inèrcia dels llasts que empenyen avall, la por a trencar el de sempre, la miserable especulació que destrueix la natura i els hàbits més naturals, atorgant-se un dret que no és un dret sinó l’intent de destrucció dels tresors perduts de la felicitat. Els arrogants de les formes i les cadenes, convençuts de posseir la veritat, imposen continuament la seva visió filldeputista de la vida, la competició, els protocols, el que toca i el que no, el que es pot ensenyar i el que no, el càstig per salvar les persones i educar-les, els diners sense els quals no hi ha res (diuen ells). Oh! Quina vergonya! repeteixen per qualsevol cosa. El filldeputisme que se’n riu dels sentiments, l’absolutisme moral que ni es planteja la possibilitat d’estar en l’error. 

Al món, hi bull també, l’arrogància que milita en el jo; l’ego que només pot valorar allò que creu que no té més valor que el que ell o ella fa; el malalt de jo, incapaç d’alegrar-se dels èxits del veí, però que pot perfectament aplaudir i vitorejar el que assoleix algú que viu a les seves antípodes. 

No cal dir que també hi tenim la indiferència; l’absoluta indiferència que un percep sobretot a dins del cotxe quan vol canviar de carril perquè va darrere un camió, o quan vol sortir d’allà a on està aparcat i no pot perquè no deixen de venir cotxes; en aquestes situacions es compren la indiferència humana, infinitament més greu en situacions comparativament més dramàtiques. 

Sort que també hi tenim gent petita que no sap que és gran; somriures sense interès; missatges anònims d’ànims que no busquen agraiment ni retorn, sinó purament fer un bé; i existeix una màgia que sovint control·la els esdeveniments, les casualitats, les coneixences espontànies, les glòries petites i grans que cauen del cel. Existeix un esperit evident que es passeja entre les bambalines del món, ara aquí, ara al més enllà, i que dibuixa moments d'una glòria humil que configura la substància de l'esperança.  

Els temps estan canviant. Enfilo el camí dels nous rumbs, intentant novament deixar enrere aquella negror que ho ensulseix tot, i ignorant els mots tranquils dels cabrons educats o els crits esverants dels qui no suporten la independència aliena. Només escolto l'eco de la meva ment quan pensa en els petits, que són tan grans.

  “Everybody's talking at me 

can't hear a word they're saying 

only the echoes of my mind “ 

 “I'm going where the sun keeps shining 

through the pouring rain 

going where the weather suits my clothes “

.

.

.

L'única saviesa absoluta és allò que sabem quan arribem. I prou.

Fa molts anys que estic ajagut en un prat panxa enlaire, lamentant-me, potser, del jo perdut. A voltes torno, però de seguida jec de nou mirant els núvols entre les branques més altes del pins. 

Ajagut en un prat que ja no és meu, començo a veure com se me'n va la vida, els dolços moments de llibertat i lucidesa que em van regalar els poetes morts nord-americans abans d'arribar a saber que eren poetes i que estaven morts. Va ser en aquell moment quan les circumstància em van moure a abandonar les creences amb les quals naixem, i que són pures, perquè no han arribat per l'ambició, l'especulació o la ficció humanes, sinó dels racons del cor que encara tenen l'escalfor de les mans del terrissaire. 

Que savis que som quan encara no ens han enredat! Tenim por, és cert; som insegurs; segurament per això acabem abandonant les creences amb què arribem i ens abracem als "sancristus" dels grans, que van ser nens espantats, alliçonats i adoctrinats perquè fossin artesans en les tècniques de la resignació i l'obediència.

Torno als poetes morts. M'alço del prat. Pujo a l'armari antic del meu avi i remeno llibres sota d'un sostre de teulada baixa que deixa entreveure rere les finestres les branques més altes dels pins. Oloro el paper vell, i contemplo les lletres negres sobre un fons esgrogueït. Llegeixo Mark Twain, Tomas Jefferson, Whalt Whitman, Oliver Wender Holmes, Lord Tenysson... Torno a ser jo i veig la falsedat de l'encens i del "senyor tingueu pietat"... La miserable por que han convertit en doctrina. He fet el mal, sí; però segur que aquest mal no se n'anirà amb més mal; només allò que s'anomena amor pot desfer-lo. Religió de resignats que han perdut guerres i han passat tanta por, i han vist tant d'horror, que s'han unit a la por perquè s'han sentit més febles que ella. Jo prefereixo unir-me a la mort i desaparèixer abans que creure en la por. 

Mai no renunciaré als poetes morts, a les teulades entre els pins, a les cabanes del bosc, a la nuesa salvatge dels bojos per la vida, al misteri, tan necessari pels éssers que no hem nascut per controlar-ho tot, sinó per fer de la vida un viatge constant vers el desconegut. 

La vida és un viatge al costat de l'esperança, amb l'alegria de descobrir l'error dels vells, la gran pífia dels adults, que han acceptat la vida com una vall de llàgrimes. Marxeu fills meus, quan us toqui! Només us demano que mai no deixeu de creure en la vida i en l'amor que conté. Cap sentència d'aquestes que assaboreixen el dolor, el mal, la negror... té cap mena de valor o de vigència fora del tuf d'un excrement espiritual més miserable que el mateix excrement material. Les sentències, els judicis, els anàlisis, les condemnes... reflecteixen la misèria i l'absurd al qual la bèstia humana s'abraça àvida d'un poder que l'allunya de l'única saviesa, que és allò que sabem quan arribem, i que conservem, amb molt d'esforç fins a un punt de la preadolescència en què ens fan creure que hem d'abraçar la grisor i l'eficàcia falsa i enlluernant dels adults.

Avui, torno a aquell prat, a aquella gespa, em veig estirat, i recupero de nou la saviesa dels dotze anys, la que mai no hagués hagut d'abandonar. Abraço les seves incògnites, el seu misteri, la fascinació per la bellesa de la vida, l'esperança absoluta per a tothom... I ho faig amb tota la riquesa, coneixements, experiències i gaudis viscuts en aquests quaranta anys d'error. Torno a ser jo.