La dignitat de no ser instruments

Potser l’educació consisteix a aprendre a fer les coses no pas per la seva utilitat, sinó pel seu valor; pel valor de les mateixes coses. El valor de cada cosa, s’amaga dins l’instant; i l’instant val per ell mateix, pel que en ell hi ha; no pas com a mitjà per anar vers un altre instant.

Ens ensenyen des de petits a buscar la utilitat i a treballar el camí; a ser per a un altre instant, o a no ser del tot per a poder ser en un altre instant. Quasi mai no ens ensenyen a descobrir tots els instants com instants d’arribada, finalitats en sí mateixos; tots són punts d’arribada que ja trepitgem i que ens han acostumat a no veure, a considerar invisibles o buits.

On és la vida si sempre la perseguim? On és el nostre temps, si convertim sempre el temps que vivim en graó per arribar al que creiem que serà un dia el nostre temps?

Ens han convençut per convertir-ho tot en mitjà, en provisional... fins al nostre propi ésser l’instrumentalitzen, l’instrumentalitzem, considerant-lo un factor de producció, un vot, un client, terra de conquesta, cap de bestiar, mitjà d’enriquiment. indicador de poder, del poder d’un altre.

Les persones, cada persona, som l’única riquesa, l’únic que té valor; el temps que habita és sempre el seu temps, que val per si mateix. L’espai on és, és el seu, el que ha d’emplenar de flors i de cançons perquè és el que té ara, i el que ha de viure ara; ja hi haurà prou temps per estar mort quan sigui l’hora; el temps de viure és finit i cal actuar amb agraïment i dignitat; la dignitat de no ser instruments.

El bé inalterable.

Els grans gests, els grans èxits, la feina oculta i feta amb convicció i goig, no te l'agrairà gaire gent, perquè la majoria només veuen la superfície, i perquè l'autoritat només observa allò que li afecta; però en realitat, l'agraïment no cal, i ni tan sols l'atac i el menyspreu que ens pugui sobrevenir no fan inadequada la realització del bé.

Fes el bé només a causa del bé, i espera sols el teu íntim i propi reconeixement; no busquis ni et deixis influir per altres factors, perquè tal influència portaria a una decisió perjudicial.

Si t'arriba un reconeixement aliè, i t'hi sents lligat o agraït, es convertirà en una cadena. El més habitual és que el bé que realitzes, sense cap més objectiu que el bé mateix, produeixi indiferència, invisibilitat, desagraïment, menyspreu, injustícia... però això no el fa menys valuós, perquè el bé l'has fet i el continuaràs fent a causa de tu mateixi del mateix bé en si. Res et desdirà de continuar-lo fent, perquè la raó que et movia a fer-lo és l'única que existeix i no passa mai.

Fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda.

Un camí de poble, el vent suau, la solitud i ningú a prop. 

El camí i el poble no apareixen a les guies turístiques ni a la llista dels cent indrets amb més encant.

Una de les pestes menys agraïdes és la fama; i potser encara pitjor, l'admiració de la fama. Quina llibertat que ningú et reconegui!

L'admiració de la fama, el desig de compartir un bri de la suposada glòria que té el famós, fa com una mica de vergonyeta aliena. Veure aquest i aquell fent-se fotografies amb personatges famosos i anomenant-los amb el nom de pila com si pretenguessin fer palès que són amics entranyables. Creient-se el relat sempre mitificat i exagerat de les seves excel·lències, per acabar valorant comparant els seus actes i els d'altres pel nivell de fama, de reconeixement, de glamour...

Admiro el pintor que ningú no coneix i que, al seu poble perdut i ran de bosc, crea amb l'objectiu de crear; deixant enrere el món i les seves adulacions. 

Estimo de cor el poeta que cerca la paraula exacte per una obra que estima per l'obra, i que potser després desarà en un calaix sense amoinar-se de si agradarà o no, de si deslligarà afalacs, lloances, reconeixements... o de si simplement viurà en el seu cor com un regal de l'existència i prou.

El temps és tan breu que no paga la pena de gastar-lo amb fum; la glòria dels mitjans és fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda. 

El plaer infinit és el camí de poble que no surt a les guies, la persona que val només per existir; el seu somriure, la seva veu pronunciant un nom, la capacitat de tenir-la al costat sense dir res, assaborint el silenci del paisatge en un dia gris d'hivern ben a prop del bosc.

Olor de quitrà i de peix

 

Realitzar-se? Triomfar? Recuperar el temps perdut? Refer la vida? Com ens enganya la ment! Quina confusió tan bèstia pateixen tants!

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de peix d’un port a l’hivern, sota d’un cel immens i blau, i arran d’un mar que comença a mostrar crespons blancs, amb el camí de llum del reflex del Sol, i sense límits. N’hi ha prou amb la rialla o el crit d’un nen a la llunyania, la remor de la brisa, el silenci matisat d’un matí de solitud asolellada. N’hi ha prou amb anar passant les hores sense pressa ni ambició, lluny d’indicadors estadístics o motivacions sofisticades. N’hi ha prou amb badar, ben lluny dels que ambicionen, dels que necessiten el que no cal, dels que no comprenen altra forma de viure que no sigui la que intenten perseguint una suposada glòria.

Viure és el més senzill i simple que hi ha, i ho és tot.

I curiosament, quan no es veu senzill no es viu.

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de mar.

N’hi ha prou amb badar.

Les hores passant.

El Sol encès.

El mar.

Viure.

Som del cine, del cel·luloide, d'olor de sala antiga i lluor d'estrelles.

Ens agrada l'olor del cinema, del cel·luloide, de càmera antiga, de sala de projeccions. Ens sedueix el so del projector antic. El blanc i negre. El primer color. Les cartelleres de les grans i mítiques productores. El Cinema Paradiso. La màgia. El misteri que converteix la banalitat d'una simulació en una història sòlida que remou les ànimes i a cops canvia la inspiració del món.

Sí, ja sabem que ara en diuen "Audiovisuals", que tot funciona amb comissions i subcomissions, amb màrketing i etiquetes, amb hashtags i audiències.

Però... nosaltres som d'un cine que no morirà mai, ens quedem amb ell, és el nostre referent, la nostra pàtria, la nostra identitat. No tenim diners, no funcionem amb diners; ens mou la passió i els constants aprenentatges. 

I ara si em disculpeu, us deixo, que tinc un rodatge...

La banalitat de l'obediència que sosté els nostres genocidis.

Estem bé. No hem de saltar al mar a ple hivern. No vindrà cap escamot demà, ni demà passat, a obligar-nos a deixar la llar perquè no podem pagar. No passem fred. Mengem bé. Fins i tot tenim clara, després de molts anys, la direcció de la nostra vida. Hem posat seny. O potser el cap ha assolit una maduració que s’ha fet esperar massa.

Tenim un arbre amb llums, gent a qui estimar, una raó per aixecar-nos cada dia. No dubtem sobre si una bomba al llarg del dia caurà a casa nostra. Un sistema social força criticat ens protegeix d’un grapat de malalties; un sistema social que se sosté en bona part amb els impostos que han pagat les empreses que han fabricat les bombes que sí que poden caure a qualsevol casa d’una bona llista de països en guerra.

Paguem impostos a estats que han preferit que s’ofeguessin dos milers i mig de persones aquest any a la Mediterrània que no pas deixar-los trepitjar terra ferma; obeim com a perfectes peons aquests estats quan votem governants que prenen aquestes i altres decisions, quan consumim productes fabricats gràcies a tants maltractaments. Ens exclamem contra els funcionaris que fa vuitanta anys van sostenir un genocidi mercès a la seva obediència còmoda; eren el mal! etzibem, però el mal és banal, pretén justificar-se obeint, sense cap més profunditat. El mal és obeir, sense pensar gaire, perquè pensar massa és molest, i mai no ens preguntem quantes obediències còmodes nostres sostenen avui tantes atrocitats, algunes invisibles. 

Aquí, allà. Nostre, seu. Llei, legalitat, constitució, Europa, obediència, desobediència... Ens ho creiem tot, perquè és menys incòmode, menys arriscat, menys complex, i perquè pensar cansa i ens fa sentir malament. 

I tot i que estem bé i que no hem de saltar al mar a ple hivern i que no vidrà cap escamot de funcionaris obedients a desnonar-nos i que no passem fred i que no passem gana, avorrits i mirant la part del got que no ens podem empassar per tal o qual raó, diem que el nostre Nadal és una merda.

No és gaire difícil creure en els miracles

El que m’aparta de la fe catòlica, i cristiana en general, no és la dificultat dels miracles, la falta d’evidències lògiques... la vida en si mateixa ja és un miracle; per tant, no m’és gaire difícil creure en els miracles. El que realment m’és impossible de creure és el paper etern que les jerarquies donen al mal.

El mal no té ésser, la seva essència és absència d’ésser. Quan el percebem en algú, no percebem cap presència, percebem la profunda absència d’ésser, la falfa d’amor, la falta de comprensió, d’empatia... El mal no té existència pròpia, el que copsem en topar-nos-hi és la no suficient existència de bé, o la poca existència de bé que hi ha en allò que anomenem “mal”.

Jo no puc creure en un déu que em diu que si estimo més el meu fill que a ell no sóc digne d’ell. Aquest déu que em descriuen en un llibre escrit fa dos mil·lenis és una descripció esgarrada i sense sentit que ha alimentat sectes, intoleràncies, absolutismes, execucions, guerres... i una manca absoluta de visió de la infinita dignitat de cada persona hagi fet el que hagi fet. Aquesta és una idea que el món d’avui i de sempre no accepta tampoc: “la infinita dignitat de cada persona hagi fet el que hagi fet”; n’hi ha prou amb llegir les xarxes socials quan informen d’algú que ha fet alguna cosa malament per comprendre aquesta foscor.

És fals que la llibertat impliqui la existència del mal; ningú escull lliurement el mal si gaudeix d’una comprensió correcta de les situacions, si s’adona objectivament del miracle d’existir. Si triés el mal, veient-hi bé, seria un ésser erroni, mal fet; tindria un defecte de fabricació... i per tant, seria culpa de déu, que n’és el fabricant. La llibertat no fa obligatori que algú hagi d’escollir el mal, sinó tan sols que l’acte d’escollir el bé és voluntàri i desitjat.

El cel no existiria si hi hagués un sol ésser que no hi fos, perquè els que estimem aquest ésser, en l’hipotètic cas que ens enviessin al cel, no hi viuríem en pau. I jo sempre estimaré els meus fills, els meus germans, els meus companys d’existència... Si no acabessin al cel, jo al cel no hi pintaria res... hi viuria angoixat; i si no hi visqués angoixat, no tindria empatia, no estimaria, no seria jo. I podria dir el mateix de qualsevol persona... si sabés que algú és fora del cel, i per tant que no és feliç, jo em negaria a viure en una felicitat eterna mentre no se solucionés el problema. Si l’infern existís, el cel seria impossible, o seria un cel ple de persones sense empatia, la qual cosa és contradictòria.

Penso d’altra banda en tantes virtuts de tanta gent que es deixa les celles en treballar comportaments: psicòlegs, educadors socials, psiquiatres, mestres, educadors... Penso en la fe que tantes persones tenen en el canvi personal de tot ésser humà, en la capacitat d’il·luminar zones fosques de la ment, en la possibilitat de despertar l’empatia... i no em puc imaginar un déu pitjor que ells, un déu que converteix les culpes originals en hereditàries, que aixeca fogueres i dibuixa línies vermelles de no retorn. Si déu fos així, tan semblant a tants humans poderosos i violents, gairebé millor que no existís. Si déu no fos millor que allò que d’ell podem imaginar, que allò que ja tenim en aquest món tan convuls... llavors probablement no existiria com a déu, seria un ésser finit més.

És per això que si vull ser honest, no puc considerar probable un déu com el que prediquen la majoria de religions; n’espero un altre de millor, que es desprèn, sense mots, ni dogmes, ni soroll... de tantes realitats bellíssimes com ens envolten, del gest senzill d’estimar i respectar.