Després de la conversa amb la mare, em vaig adormir. Recordo que
vaig somniar imatges sense sentit; estava nerviosa i em sentia molt
trista; em vaig deixar anar, i el fet és que la son va ser la
protagonista de tot el trajecte.
Vam parar a dinar més enllà
de les tres, a prop de Saragossa en una àrea de l’autopista. Jo
tenia els ulls vermells perquè m’acabava de despertar i estava una
mica espessa. Em van demanar un plat combinat de pollastre amb
patates, però no tenia gaire gana. Vaig aprofitar per anar al
lavabo, i mentre m’hi acostava em vaig fixar en les famílies amb
què em creuava; es veien somrients i relaxades; els pares i els
fills reien i xerraven de qualsevol ximpleria. Vaig desitjar ser un
d’aquells nens o nenes, amb un pare i una mare que s’estimaven i
que se’ls estimaven. També vaig sentir ràbia vers ells, gairebé
odi, perquè tenien allò que, a mi, em faltava. Després em va saber
greu sentir aquestes coses, però no ho podia evitar; trobava molt
injust que la meva vida fos tan diferent; no li demanava tant, a
l’existència; no em queixava només per queixar-me.
Vam
reprendre el viatge i em vaig tornar a adormir. Em penso que em vaig
despertar al cap de moltes hores amb la veu de la mare dient-me que
ja arribàvem. Era de nit i gairebé no es veia res: una carretera
que serpentejava enmig de les siluetes fosques de les ombres dels
arbres.
Tot d’un plegat, ens vam desviar de la carretera
per un camí de terra que obligava el cotxe a anar més a poc a poc.
Cinc minuts després, arribàvem a una porta de reixa, flanquejada a
banda i banda per un mur molt alt. La mare va fer una trucada i, en
català, va avisar algú, probablement a l’Elisenda, i li va dir
que ja havíem arribat. Cinc minuts després, van aparèixer, enmig
de la negror, dues figures parsimonioses que duien un lot cadascuna.
Mentre obrien la reixa, que grinyolava força, vam baixar tots tres
del cotxe.
-Benvinguts! -va dir la dona -. Com ha anat el
viatge?
-Hola, Elisenda! Quant de temps! -la veu de la
mare es va tornar extremament càlida. Es va acostar a la dona i li
va fer dos petons; després a l’home, que ho contemplava tot en
silenci. El Xavi va fer el mateix, amb els mots justos de cortesia, i
en acabat em va tocar a mi, que en aquella època detestava els
petons protocol·laris de salutació. L’Elisenda feia olor de crema
hidratant i el Santi de tabac i d’alguna cosa més que no sabia
determinar i que era força desagradable. Eren una parella d’una
seixantena d’anys. Ella tenia els cabells grisos, recollits en un
monyo, i duia un vestit negre, que se’m feia antic; ell era calb i
tenia una barba blanca força poblada; portava un tern d’aquells
d’executiu que es veia força estrany en un lloc tan ple de
vegetació.
Després d’una conversa breu de compromís,
vam entrar de nou al cotxe, i la parella ens va convidar a travessar
la porta de reixa i ens va anar indicant per on havíem de passar. El
Xavi va aparcar arran d’un edifici immens, que semblava un castell
gòtic, amb les finestres d’arc de mitja punta, i vidres que enmig
de la falta de llum s’intuïen de colors. Quan vam ser de nou fora
el cotxe, l’Elisenda va picar l’ullet a la mare i va dir:
-Bé,
bé, bé! Jo crec que el que toca ara és que jo ensenyi l’habitatge
a la nostra convidada d’honor mentre el Santi prepara unes copes
per les persones grans. Us sembla bé?
I sense esperar cap
resposta em va donar la mà i em va arrossegar suaument cap a
l’interior de l’edifici.
La casa, per dins, era
impressionant; tot estava atapeït d’elements decoratius medievals,
o que pretenien semblar-ho: armes antigues penjades per les parets,
mobles de fusta fosca amb sanefes rococó, vitrines atapeïdes de
llibres, quadres de personatges desconeguts, belles dames
renaixentistes, nenes amb vestits amb mirinyac, cavallers molt
mudats, senyors d’altres segles. Amb ulls d’ara, reconec una
barreja d’estils i d’èpoques força destralera, però en aquell
moment em sentia molt impressionada per tot allò. A banda dels
quadres, hi havia una armadura rovellada dempeus al costat de
l’escala que pujava al pis de dalt, i feia molta impressió;
semblava que es podia posar a caminar en qualsevol moment. A la
planta inferior hi havia la cuina, que em va semblar immensa, amb
fogons de gas i una llar de foc on hi havia una graella per fer
brasa. Enmig de l’estança, s’hi estenia una taula que seguia
l’estil de tota la casa.
-De normal, fem els àpats a la
cuina -va dir ella.
Al costat de la cuina, el menjador
s’obria amb una extensió sorprenent, feia olor de cuir i de fusta.
Les parets estaven folrades de prestatges amb llibres. Semblava més
una biblioteca que un menjador. La taula feia ben bé set metres de
llarg, de forma rectangular amb els cantells arrodonits. Em va
recordar a alguna de les taules de la casa Alegre de Sagrera, a
Terrassa, on fa poc havia anat de visita amb l’escola. Al menjador,
hi havia una altra llar de foc. Vam passar a la cambra de bany, també
molt gran, amb una banyera individual i una altra que semblava una
petita piscina. També hi havia una dutxa amb mampara, que es veia
més moderna. No hi havia WC; el tenien en una altra sala
independent, que era més reduïda, i més equipada, amb elements més
de l’època actual.
Hi havia dos salons, el de rebre les
visites, i el de les festes, va explicar l’Elisenda. Després es va
aturar i em va mirar fixament.
-Ara t’ensenyaré la
part més important de la planta baixa.
Em va portar fins
al fons del passadís a on hi havia una porta de fusta negra, que
semblava més antiga que tot el que havia vist fins al moment a la
casa; tenia una creu gravada a la superfície. La va obrir, i quan la
vam travessar vaig descobrir una petita capella, com d’església
romànica, amb el sostre en volta i tot fet de maons enormes de pedra
antiga. Va ser entrar-hi, i sentir una frescor que m’arribava als
ossos. La capella tenia cinc bancs austers, de fusta fosca, amb
reclinatori. Els bancs s’estenien a dreta i esquerra d’un
passadís que duia fins a un altar. Darrere de l’altar, un retaule
amb figures de sants, màrtirs, verges, àngels…
-Hi
venim sovint. Tu també hi vindràs. El primer que fem en aixecar-nos
és apropar-nos aquí a fer una visita, a pregar i a parlar amb el
Senyor. I a la nit, abans d’anar a dormir, també. És important
per si ens morim durant la nit. Comprens?
Vaig fer que sí
amb el cap sense saber ben bé a què estava assentint; tot era una
novetat per a mi i no podia en aquell moment pensar del tot en el
significat del que m’anava dient.
Al passadís, prop de
la porta de la capella, hi havia una altra porta, igualment antiga,
que no em va voler obrir.
-Un altre dia t’ensenyaré les
masmorres; ara de nit fan una mica de por -va somriure en dir això
-. Són estances d’origen medieval que estan al soterrani, és a
dir, per sota dels nostres peus. Tenen poca ventilació i volem
provar de fer-hi vi. Un enòleg ens està assessorant. Anem a veure
el pis de dalt si et sembla bé.
Vam pujar les escales
rococó que havia vist a l’entrada de la casa. A la planta
superior, hi havia vuit habitacions, comunicades per un passadís
similar al de baix. Em va acompanyar directament fins a la meva, que
tenia un llit de matrimoni immens, una taula per escriure amb una
làmpada antiga, una finestra amb l’arc de mitja punta i vidres de
colors formant rombes. Les parets eren de pedra viva. Hi havia un
quadre força gran amb la imatge d’una nena dins d’un llac; la
pintura era d’un estil semblant a Goya, i la nena semblava que es
banyava nua, tot i que la negror de les aigües no ho deixava clar. A
l’altra banda de la paret, hi penjava una creu de fusta. En un
lateral hi havia un armari força gran.
-Doncs bé! Aquest
serà el teu petit raconet. Volem que et sentis com la nostra filla.
Per a nosaltres serà ben bé com si tinguéssim una filla.
Quan
va dir això, vaig sentir curiositat per si devien tenir fills, però
no em vaig atrevir a preguntar-li. També vaig sentir una punxada al
cor pel fet que una dona que no era la meva mare em digués que jo a
partir d’ara seria com la seva filla.
-I ara tornem a
baix, a buscar el teu equipatge. Soparem, i a dormir, oi? Demà, amb
la claror, ja t’ensenyarem el jardí i els boscos dels voltants,
que són una meravella.
Quan vam arribar a baix, a la
porta de la casa, només hi vaig veure el Santi.
-I la
meva mare? -vaig dir amb una certa inquietud.
-Han marxat!
-va exclamar ell, amb un somriure fred.
-Com que han
marxat? -vaig fer, i la veu quasi se’m va trencar. Vaig córrer
fins a fora de la casa i només hi vaig trobar la foscor de la nit -.
Hòstia, per què m’han fet això? -vaig dir, parlant sola i
plorant.
-Vigila la teva boca, senyoreta! Et pots enfadar,
però no cal que blasfemis. La teva mare ha cregut que el millor era
evitar els comiats llargs i els drames, i ha tirat pel dret. T’hi
acostumaràs, tenim molt temps per fer-nos amics.
Jo no
podia deixar de plorar, i em subjectava amb les mans a la façana de
la casa perquè del disgust gairebé em semblava que queia a
terra.
-I la maleta? No m’han baixat la maleta? -vaig
cridar sense deixar de plorar.
-No he vist que traguessin
cap maleta. -va dir l’Elisenda.
-Jo tampoc -va afegir el
Santi.
-Però… Llavors no tinc res… Ni tan sols
pijama!
-No pateixis -va fer l’Elisenda -. En aquesta
casa tenim de tot, i ara ets com la nostra filla… I sense el com…
Ets ben bé la nostra filla. Demà remenarem els armaris i et
prepararem un vestuari com cal. I per dormir, no t'amoïnis. A sota
del coixí, hi trobaràs una camisa de dormir de lli de les de
qualitat, ja no se’n troben com aquesta.
Em van fer
entrar a la casa i van endolcir el to. L’Elisenda em va dir que a
la mare l’angoixava molt acomiadar-se de mi, que no es veia passant
una setmana allà i pensant que hauria de marxar i deixar-me
desconsolada, i que l’Elisenda mateixa l’havia convençuda per
marxar així, de cop. Més val un cop vermell que nou cops groc. Però
allò que em va dir no va ser un consol per a mi. Em vaig sentir
enganyada, abandonada una altra vegada; ara ja no em podia fiar de
res. La mare m’havia dit que em trucaria, però… ho faria? Igual
com m’havia enredat marxant sense dir-me res, em podia enredar de
qualsevol altra manera.
Vaig sopar sense esma; una truita
a la francesa amb amanida. El menjar no tenia sabor; ni sal ni oli. I
una gerra d’aigua del pou.
L’Elisenda em va tornar a
acompanyar fins a la meva habitació i va fer el gest d’ajudar-me a
treure’m la roba. Jo li vaig dir que ho podia fer sola. Ella va
insistir, dient que es volia endur l’uniforme per rentar-lo i que
demà em buscaria roba neta, però jo vaig continuar negant-m’hi;
amb dotze anys, gairebé tretze, em semblava absurd que algú hagués
d’ajudar-me a posar una camisa de dormir, però va continuar
insistint fins al punt que vaig protestar amb un renec. En sentir-lo
em va donar una bufetada.
-Ja n’hi ha prou! -va cridar
-. Em penso que ets una nena malcriada i t’anirà molt bé estar-te
una temporada aquí. I ara fes el favor de deixar-te ajudar i de fer
el que se’t demana!
Em vaig quedar bloquejada. No em
vaig atrevir a protestar més. Vaig deixar que m’ajudés a treure’m
la roba, fins i tot la interior. L’Elisenda l’anava posant en una
bossa de plàstic. Després em va ajudar a posar-me la camisa de
dormir, que m’arribava als peus. Semblava una túnica de l’edat
mitjana; era blanca, de lli, amb blonda a les vores, de màniga
llarga i coll alt. Em vaig ficar dins del llit i ella em va
tapar.
-Resa abans de dormir -em va dir -. Ara la teva
mare soc jo. Somnia coses boniques; ja veuràs com demà al matí tot
serà més bonic. Que descansis.
Va apagar el llum de
l’habitació i va tancar la porta.
Jo em vaig posar a
plorar en silenci per tot, no recordo en quin moment em vaig adormir.
