L'últim drac viu

La gran i el segon ja són morts. El que em va néixer l'any passat encara gemega. Un fil de sang se li escola entre els llavis.
Bramo. Sento l'eco del meu propi esgarip reverberant a l'altra banda de barranc. Alço la testa per no cremar el meu fill moribund amb les flames que no sé reprimir.
El petit mor.
S'ha acabat. Molts ho van veure a venir i els vam ignorar; jo la primera. Segaven roures centenaris. Aixecaven construccions. El fum de les fàbriques ens feia emmalaltir. L'aigua del riu, l'única que podíem beure a la temporada seca, baixava cada dia d'un color diferent i escampava sentors infectes. La caça extingí els conills, els isards... Les carreteres estrenyeren el paisatge. Els motors ens ensordiren, ens desferen els nervis. A l'últim, ens començaren a eliminar per plaer, la nostra mort els inscrivia al llibre dels herois.
Atiaren la població contra nosaltres, només perquè ens vàrem menjar alguns dels qui tallaven arbres. I ells?, que no menjaven pollastres? Si ens ho havien pres tot... ¿De què ens podíem alimentar amb més justícia, si no era dels mateixos botxins del nostre món?
I ara, el rei, el tirà, ha fet tallar el coll dels meus petits i me'ls ha deixat al niu perquè em mori de pena. El mateix rei que té tancada al castell la pròpia filla, i que, gelós de la blavor dels seus ulls, la manté verge i aïllada de tothom. El rei abusador, mantingut per una aristocràcia explotadora dels pobres i destructora de la terra. El rei absolut, que nega el dret de vot i que ofega d'impostos els més miserables. El rei, que s'aferra al poder, aliat amb el cavaller Jordi: cap de la inquisició, violent, altiu, sanguinari, esclafador de nudistes, d'homosexuals, de llibertaris, de republicans... El rei li ha concedit la mà de la damisel·la captiva a canvi del meu cap.

Ja el veig.
No porta llança, és una metralladora.
Sento les punxades a l'estómac, abans que espeteguin les ràfegues.
Caic.
Se m'acosta. Es lleva el casc. Em mira.
-Has guanyat. -li dic panteixant -, però abans d'un any, el rei et farà portar un drac de l'últim racó del planeta. Acabes d'assassinar la por del poble; i sense aquesta por, el rei no té poder.

M'arrenca la llengua. La forada amb la daga. Introdueix, dins l'orifici, la tija d'una rosa.
Cavalca cap al castell.

J.S.

La meva pàtria

La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel,
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d'una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense "després", sense "abans"...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...

Sinestèsia

Aquella olor de llibre nou, la veig;
i el cos dels somnis als meus dits petits.
Per un forat, un món s’eixampla viu,
i jo menut sols soc un nen que riu.

El tacte del cartó a les meves mans;
si és vell, pot ser el saur del temps etern.
Llavors la flaire és fusta, espelma i nit,
al fosc racó d’un castell adormit.

Pilots de plecs amuntegats al fons,
ara és Marc Twain, ara l’Espriu o Foix.
Passo el matí perdut als llimbs, content,
pel cel que construeix la meva ment.

Després, a casa, sol, ran de la gent,
recordo els cims nevats, les valls de flors,
i els ulls d’aquella noia que he llegit;
quan bategava el cor sota el meu pit.

I veig l’olor, la veig, a llibre nou,
no fóra jo si no veiés olors,
I flairo sons i fins i tot colors
mirant, de fora el vidre, tants sabors.

Barcelona

Batec vital de mots color d'estrella.
Alè de mar enllà, carrers endins.
Ventall de pells d'arreu, obrint camins.
Sentors de fum, de sal, de pa i canyella.

Bleix de l'artista per la caramella,
inflant l'ampolla amb traços coral·lins.
Aiguabarreig de somnis llibertins
pels plecs colrats del cos d'una donzella.

J.S.

(Amb aquest poema vaig quedar tercer a la primera edició del concurs de poemes de "La Vanguàrdia" ja fa uns bons anys)

El dilluns és un dia enganyat

El dilluns és diumenge enganyat,

li han fet creure que el tot és la mort,

que el que cal és vestir-se de gris,

i fer veure que tot és molt trist.

Un dissabte, és potser, sense llum,

sense el fang sota el Sol a Les Dàlies,

li han robat aquell blau net del cel

i els timbals vora el mar a la platja,

i un cos nu que ni pensa que és nu.

El dilluns és un dia enganyat,

s'ha cregut que la por és la veritat,

discutir, negociar, posseir,

competir, afanyar-se i morir.

No ha copsat tot allò que és real,

ni el batec de qui està enamorat,

ni l'amor d'una mare, que hi veu,

molt més clara que un veí educat.

El dilluns és un dia confós,

ganivet de metall esmolat,

dins d'un tern que somriu sense fons,

mentre tot és tan bell i tan nou.

J.S.

Si necessites parlar, jo t'escoltaré...

 

Aquesta setmana, una alumna de tretze anys es va acostar a mi en privat i em va dir que feia uns dies que em trobava decaigut, com si em passés alguna cosa, i em va preguntar si em trobava bé o si tenia algun problema. Em va sorprendre molt, perquè tenia raó, fa uns dies que la meva vida ha patit un atac que ara no escau explicar; un atac invisible, imprevisible i que no té com a causa cap error comès per mi fora de confiar en les persones. I ho he hagut de superar, però malgrat la interpretació teatral que un fa a l'aula des de fa més de vint-i-vuit anys, la sensibilitat i la percepció especial d'algunes persones singulars fan que el món interior d'un mateix no passi per ells o elles desapercebut.

Li vaig respondre que tenia raó, que els professors també tenim una vida intensa, i que patim com ells; i que de vegades no tenim prou capacitat per dissimular-ho.

La seva resposta encara em va descol·locar més. Em va dir que si necessitava parlar, ella estava disposada a escoltar-me, que ho deia de debò. Em vaig haver d'aguantar les llàgrimes, per l'emoció, i vaig pensar que potser les males estones que l'atzar o la limitació humana dels altres et fan passar estan plenament compensades per aquests petits moments en què descobreixes sinceritat i bondat en estat pur.

Infantesa

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d'or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
vers la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l'encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d'heure,
i a la teulada els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s'arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M'entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells,
rodolo fins la riera,
dins l'aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda,
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s'escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
ballant les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l'aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en l'oratge,
fins al mar, llunyà i potent.

J.S.

.

.

.