Tercer al VII Premi de Contes "La Miranda" de Capellades.

.

Doncs sí, fa unes quatre hores que m'han dit que he quedat tercer a Capellades, amb un relat que vaig escriure al més de desembre i que em va deixar molt satisfet.

La història porta per títol "Demà serà un altre dia", i, en escriure-la, vaig intentar transmetre l'altra cara de l'adolescència. Darrere d'un comportament destructiu gairebé sempre s'hi amaga una solitud profunda, una necessitat insatisfeta de comunicació, molta set de tendresa, enyorança d'un temps o d'una realitat que se n'ha anat o que ens han pres.

El lliurament de Premis ha estat molt emotiu, amb la representació d'una obra de teatre, i una xerrada de l'escriptor Josep Maria Fonalleres.

Ha quedat primer Joan Cardona, de Girona; i segon, Jordi Boladeres.

Gràcies Capellades per aquest nou impuls que m'anima a continuar endavant!

Ja podeu llegir aquest relat al web de relatsencatalà:

"Demà serà un altre dia"
 A més, l'any que ve, s'editarà un llibre amb els sis relats premiats al 2008 i al 2009.
 
Bona nit a tothom.

Els temps en què podia tocar la guitarra!

Com que tinc el canell operat, fa molt de temps que no puc tocar la guitarra.
De Sort, que tinc algun vídeo gravat per a treure'm el "mono".
Qui no ho vulgui escoltar, que es tapi les orelles.

El so dels fusells quan cauen

Es començà a sentir un so com de cassoles. De primeres lleu, com l’esquellot d’un bou; després l’esquellot es multiplicà, i s’abillà de rialles nervioses, i del soroll estrany i inaudit dels fusells caient a terra. I s’alçà un bosc de braços amb els palmells oberts, tulipes fosques i esprimatxades aquí i enllà de les trinxeres. I algun oficial s’esgargamellà davant la visió impossible del poder llençat, de la potència humiliada, de la fúria rebutjada pels guerrers. Sonà algun tret de ràbia, engegat cap als núvols pels qui percebien com la por deixava de ser l’arma amb què controlaven les tropes, i com el terror els esdevenia un paràsit arrapat al cor que els revelava la seva incòmode i innegable feblesa. I l’infern polsós del desert esdevingué un estrany campament d’homes espantats, que tot just acabaven de dir prou. Alguns començaven a caminar cap a casa; d’altres, s’abraçaven o s’agrupaven en rotllanes cantant o fent broma. -¿De què serveix matar si morirem abrasats per qualsevol merda química? –el missatge havia aparegut en totes les llengües a cadascun dels ordinadors portàtils amb què s’havia equipat els soldats per entrar en combat -. ¿Si tots abandonem la guerra... qui ens dispararà? Que s’esbatussin els poderosos. Que es matin els qui lluiten en nom d’un o d’altre Déu. Nosaltres repiquem la cantimplora, llencem les armes, i alcem les mans, que encara les tenim! De primeres, feia l’efecte de ser un d’aquells missatges encadenats que tothom esborra, o tal vegada l’estratègia de l’enemic per despistar l’oponent; però algú s’adonà que de més enllà de les línies de foc, arribava un clasc buit. I aquest algú, cansat i decebut, prengué la difícil decisió d’arriscar-se a morir d’una altra manera que no fos matant. I se li van afegir. I la notícia s’escampà veloç, com ho fa tot allò que es pretén silenciar. I a tots els fronts de guerra, el poder absolut dels generals es féu fonedís com l’esclavatge dels indiferents quan deixen de ser-ho.

Canell de titani

El dolor ja es va apagant. Ahir al vespre va assolir els seus pics màxims. D'ara endavant, el titani passa a augmentar el seu percentatge, en el rànquing d'elements químics que configuren el meu cos.
Espero que no em facin despullar als aeroports, encara que, essent sincers, em seria ben bé igual.

Oda a l'esperit misteriós de la natura

.

Joglar de la foscor de l’univers,
que arribes,
i et fas tro,
i deslligues el llampec sobre les teules,
deslliura’ns del bramul llunyà del brau,
que branda,
i envesteix
el buit espai dels enemics que inventa.

Poeta de la nit que véns i vas,
i fas,
i plous i rius,
i escampes la fragància
dels carrer mullats,
i vius
a la punta del nas de les misèries,
emporta’t lluny d’aquí l’esgüell fal·laç
del bord,
que cec
ens destrueix les flors més belles.

Bufada de botorn humit,
i ric
de salabror i cant de sirenes,
acosta’ns les cançons dels mariners,
i el goig
d’un cremat d’estiu vora les pedres.
I la mística banal del violent,
la gent
amb cants de goig la fondrem com el gebre,
i ajaguts sobre una sorra de diamants,
després,
dormirem sota l’esguard de les estrelles
mentre el brum de la mar farà non non,
i el temps
s’aturarà tan sols un xic per a distreure’s.

Llenca de boira enmig del bosc,
dansant
sobre un mantell de neu eterna,
retorna’ns el misteri que ha fugit,
esporuguit,
per tanta guerra.

Estil (II)

Avui m'he comprat per menys de sis euros una meravella:

"Diccionari de dubtes i dificultats del català"

publicat per ENCICLOPÈDIA CATALANA al 2007.

Fa esfereir la quantitat d'expressions que fem servir, que fan servir fins i tot els grans escriptors, i que no estan admeses, perquè la majoria de vegades són una contaminació del castellà.

Per exemple:

"A aquestes alçades" o "A aquestes altures"
convé que sigui substituït per:
"A hores d'ara"

"A capa i espasa" s'ha de dir: "Amb totes les armes" "Per tots els mitjans" "A ultrança"

"A no ser que" s'ha de dir: "llevat que" "fora que" "tret que" "si no és que"

i n'hi ha moltes més...

Waltzing Matilda

En moments difícils de la meva vida, aquesta cançó m'ha ajudat a tirar endavant. Ha estat, per a mi, un himne misteriós que m'ha ajudat a resurgir de les cendres. Per què? No ho sé. Potser en una altra vida vaig ser australià, vés a saber... Però el que puc jurar és que en moments de fracàs, l'he “sentit”, l'he cantat, i m'he sabut capaç de superar-ho tot. Per això, a la meva vida, aquesta cançó té la categoria d'himne nacional de la meva persona. I per això la canto i l'ensenyo als meus fills.

WALTZING MATHILDA
Once a jolly swagman camped by a billabong,
Under the shade of a coolibah tree,
And he sang as he watched and waited 'til his billy boiled
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
And he sang as he watched and waited 'til his billy boiled,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Down came a jumbuck to drink at the billabong,
Up got the swagman and grabbed him with glee,
And he sang as he stowed that jumbuck in his tucker bag,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
And he sang as he stowed that jumbuck in his tucker bag,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Down came the squatter, mounted on his thoroughbred,
Up came the troopers, one, two, three,
"Where's that jolly jumbuck you've got in your tucker bag?"
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
"Who's that jolly jumbuck you've got in your tucker bag?",
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Up got the swaggy and jumped into the billabong,
"You'll never catch me alive," said he,
And his ghost may be heard as you passed by that billabong,
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
Who'll come a-Waltzing Matilda, with me
And his ghost may be heard as you passed by that billabong,
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"