En aquesta cantonada,
les noies van pujar a un cotxe blanc
amb quatre homes.
.
.
Divendres, 13 de novembre de 1992, a les deu del vespre, just quan estava passant tot, jo era al Restaurant Cavall Bernat, sopant amb una noia amb la qual començava a sortir, i amb la qual tallaria una setmana després, perquè aquella era una època en què jo era idiota i per excessiva prudència no sabia tractar les dones; les avorria; deixem-ho així.
Tampoc no vull parlar d'aquest tema; només el trec pel vertigen que
sento en adonar-me del sofriment intens i injust de tres noies joves a mans
d'uns éssers desnaturalitzats, sense empatia, odiosos i odiadors,
miserables i absolutament buits. Mentre jo sopava frívolament i
parlava de qualsevol rucada, a tres-cents quilòmetres d'on jo era, es reproduïa
el sacrifici de Crist, igual com tantes vegades s'ha reproduït el mateix
sacrifici en aquest món estrany, sense que déu hagi baixat per
impedir-ho.
I
trec el tema perquè aquests dies torna a sonar el nom dels crims
d'Alcàsser, a causa del fet ambigu i punxegut de l'alliberament de Miguel
Ricart; l'únic que fou empresonat a causa crim. Sembla que campa
pels carrers de per aquí fora com una ànima en pena, perseguit per
periodistes voltors i insultat per alguns dels qui el reconeixen. Ahir, a
les dues, va arribar a l'estació del Nord de Barcelona; ningú no
sap per què, potser ni ell no ho sap.
M'he
llegit els informes de les autòpsies de les nenes, així com les conclusions dels metges forenses.
He fet un esforç per no odiar els monstres. He tancat els ulls per a
suportar la idea de la brutalitat del sofriment, tan absurd i cruel. M'he sentit buit en
visualitzar l'odi als ulls dels monstres; un odi buit, patètic, de
misèria, de degradació humana. He recorregut, amb ajut del google
Earth, els episodis del crim. He imaginat que viatjava vint-i-un anys
enrere i que arribava a temps a la gasolinera MARI (ara Meroil) per a avisar les
noies del perill que corrien i que aconseguia convèncer-les perquè deixessin de fer autoestop.
Amb
quaranta-quatre anys, Miguel Ricart és més vell que ningú. Sembla que la seva família no vol saber res
d'ell; i damunt del seu cap, hi plana una ombra fosca; el pes d'un
inconscient que és impossible d'ensinistrar. Tothom, fins els que
pateixen psicopatologia social, que probablement no sigui el seu cas,
tenim un inconscient que de vegades plora encara que riguem, que
crida encara que estiguem en silenci; un inconscient connectat a una realitat misteriosa que ens supera a tots i que ens recrimina els
horrors existencials que engeguem, si és que els engeguem.
Miguel
Ricart hauria de parlar; hauria de dir quins noms hi falten a la llista. Al cotxe
blanc a on van pujar les xiquetes, hi havia quatre persones, i només
dues han estat identificades i condemnades. Als cadàvers de les
noies, hi van aparèixer els pèls púbics de fins a set homes; set
homes amb l'ADN diferent als dels dos condemnats. Hi ha com a mínim
cinc criminals, cinc monstres, que passegen pel carrer, amb absoluta
impunitat sense que cap periodista els persegueixi i sense que ningú
els escupi a la cara; Miguel Ricart, per força, ha de saber qui són.
Que ho digui. El seu inconscient li ho agrairà. Parlar és una part
del ben poc que pot fer per assuatjar la situació.
Què li impedeix
parlar? Amenaces? Morir no és greu quan la vida té tan pocs imants;
el greu no és morir-se, el greu és morir-se sense tenir un sentit. Morir-se per a resoldre els dubtes de les persones que van perdre el
que més estimaven (i de la forma més horrible) podria arribar a ser
una mort amb sentit; i al capdavall, si amenacen algú amb matar-lo
si parla, qui pot assegurar que no el mataran perquè no parli?
Aquest home hauria de parlar. I és cert que ell diu que és
innocent, però em costa de creure. M'he llegit les seves
declaracions (les de llavors); fins i tot les he escoltades. Al moment en què les
va pronunciar, reconeixent la seva culpa, no hi havia ningú que li
posés una pistola a la templa, ningú que el torturés, ningú que
el forcés a parlar amb aquell to amb què parlen els acorralats. Estic convençut que és culpable; no pas l'únic, però és culpable.
Corren
molts rumors. Hi ha llibres prohibits. Hi ha el pare d'una de les
noies condemnat per acusar sense proves. Hi ha un informe colpidor
i sorprenent que corre per la xarxa i del qual no parlaré perquè
aquest blog té la mania de reproduir només informacions
contrastades; i en un tema d'aquesta mena, assenyalar com a
sospitoses a persones concretes sense proves és d'una crueltat
extrema.