Llum a Barkeno

 

Els moments de felicitat són improvisats i no cerquen res.

Víctimes de les afirmacions dogmàtiques

No és veritat que les religions aportin sempre pau a les relacions entre les persones; sovint provoquen por, ràbia, odi, violència, conflicte, tristesa... 

De fet, el mateix Jesús ho va dir: "No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva. Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi"

I això és el que passa sovint. Val a dir, però, que són mots que es posen en boca de Jesús; ell no va escriure res. A les primeres dècades es van transmetre les seves paraules per tradició oral. No obstant això, les religions cristianes majoritàries actuals consideren que aquestes frases són paraula de Déu, que estan inspirades, protegides, escrites... pel mateix Esperit Sant. Posar-les en dubte, és considerat per les religions oficials com una heretgia; no hi pot haver una revisió crítica per part dels mateixos creients perquè tal revisió és considerada un pecat contra la fe. Les autoritats de la religió, això sí, les poden interpretar, i s'ha revestit al mateix Papa de Roma amb el do de la infalibilitat per deixar clar que davant qualsevol polèmica, ell, si ho considera adient, pot parlar amb la potestat de no equivocar-se. 

Jo, com que no participo d'aquesta fe, si més no plantejada d'aquesta manera, sí que poso en dubte determinats sentits d'aquestes paraules bíbliques, i no trobo raons per creure en la infalibilitat del Papa, ni en la divinitat de Jesús, ni en moltes altres afirmacions. No puc acceptar les paraules que lliguen el fet de ser dignes de Jesús amb estimar-lo més que als propis fills, o que als propis éssers estimats, com si fos una competició, com si estimar els fills restés forces per estimar altres éssers, o com si estimar els fills en determinats moments no fos bo. Probablement Jesús no volia dir això, o sí, o no; no ho sé, però no ho considero essencial, perquè no crec que fos Déu, i per tant, la possibilitat que s'hagués equivocat no m'escandalitza. Tots ens podem equivocar, o podem pronunciar frases que per la seva contundència podran ser mal interpretades. En altres moments de la meva vida no m'hauria atrevit ni a pensar això; i aquestes paraules que acabo de dir són importants, perquè les religions sovint fan actuar d'aquesta manera, lliguen amb cintes invisibles els pensaments amb un temor no escrit ni acceptat per un mateix, una mena de respecte vers allò que es considera diví, que paral·litza el raonament no permetent-li avançar pels camins de la crítica o el dubte. Un Déu creador, bo, savi, pare... no coaccionaria les seves criatures a no pensar, a no dubtar, a no reflexionar, a no qüestionar, a no fer-se preguntes... Un Déu de debò no acceptaria les religions tal com les tenim avui. De fet, el Déu real, si existeix, no s'ha preocupat gaire de deixar les coses clares pel que fa a creure això o allò altre... sembla com si li importés poc, com si prentengués que ens fixéssim en una altra cosa.

El que sí que és cert de les afirmacions de Jesús és que les religions que el proclamen a ell com a Déu no sempre són causa de pau; sovint, les creences morals o cosmològiques que propugnen inciten al conflicte, exacerben fanatismes, mouen les ments a posicions contundent, principalment per por a l'infern. Mares i pares que fustiguen els seus fills perquè no creuen; els consideren condemnats, carn d'infern, els rebutgen. Mares i pares que donen per perduts els seus fills o filles perquè s'han enamorat d'una persona del mateix sexe, o perquè se senten d'un altre sexe, o perquè tenen uns altres valors. Són mares i pares als qui l'amor als seus fills i filles, i la fe en una doctrina inhumana, entren en conflicte. Són víctimes de la por i de l'amor; víctimes de les afirmacions dogmàtiques d'unes religions que consideren paraula de déu el que no és altra cosa que prejudici i desconeixement. No han verificat l'origen d'aquestes creences morals o teològiques; han cregut sense una revisió mínimament cívica, han considerat infalibles unes afirmacions sense tenir raons ni proves d'aquesta infalibilitat; i a aquesta fe sense proves i sense raons, la consideren un do miraculós, quan en realitat és la causa que no acceptin els seus fills, que pateixin per la seva felicitat eterna, que els turmentin amb crítiques i rebuigs, que intentin encomanar-los la por, les creences infundades, l'obediència a unes normes que no tenen cap més base que les mateixes normes, la mateixa por i la mateixa fe. Les creences no poden ser l'explicació de les mateixes creences; qualsevol persona mínimament formada, si és honesta, ho ha d'entendre. 

I tot i el que acabo d'escriure, em considero creient; no pas en cap religió, tan sols en el que sé, que és ben poc, però jo diria que suficient: si algú te gana, cal ajudar-lo a aconseguir menjar; si algú té set, ha de tenir dret a l'aigua; si algú no té habitatge, ha de tenir la possibilitat d'aconseguir-lo; si algú està trist, hem de fer el possible perquè estigui content; si algú està sol, li hem de fer companyia; si algú no troba raons per viure, l'hem d'ajudar a trobar-les; si algú és menyspreat o agredit, sigui culpable o innocent, hem d'ajudar-lo a viure amb dignitat, perquè qualsevol de nosaltres pot ser algun dia culpable d'alguna cosa, perquè som defectuosos, perquè necessitem canviar mil vegades en mil coses que sovint ni veiem. Sé poques coses, i són les úniques que puc tenir escrites al llibre de la única fe que em permeto abraçar.

Quan, veu, quan?

Guanyar. Triomfar. Tenir. Aconseguir. Acreditar. Puntuar. Exhibir. 

Buït, tot; com la buidor d'una estàtua de llautó amb aire per dins, que sembla d'or però que és de llautó. 

Tot el que va més enllà de la terra roja, del cel del capvespre, de la llar, de la brasa, d'una cançó al costat del foc, d'una nit d'estrelles, d'una matinada fresca d'estiu, de la companyia dels nostres, d'un vas d'aigua fresca, d'un badall, del lent pas del temps a la muntanya, d'una companyia bona només per fer companyia... 

Tot el que va més enllà de la discreció i el silenci... Tot el que parla amb veu impostada, falsament alegre... Tot el que no és per ell mateix sinó per aconseguir... Tot... és res.

Veu fatxenda que parla per suscitar admiració. Veu que s'admira profundament a sí mateixa i que adora que el món l'admiri. Veu estarrufada que viu per semblar, i que viu per ser escoltada, i que sense admiradors se sent perduda. 

Quan, veu, quan? 

Quan veu quan començaràs a viure? 

La por a les agressions dels monstres va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat

Déu n'hi do! Quin món! Em dec fer vell pel fet de dir això, però és el que em surt. Tants agressors sexuals! N'hi ha més o el que passa és que ara es fan més públiques les agressions, les quals abans no sortien del silenci? 

I tot això, a banda del mal objectiu i destructiu que en sí mateix ja provoca l'agressió, també corca la llibertat, radicalitza moltes persones fins a posicions ultradefensives que retallen les ales de molts éssers humans l'essència dels quals és ser lliures. Quants pares, per por, no hem tingut la temptació de no permetre d'anar soles pel carrer les nostres filles de quinze anys quan és de nit? Però aquesta mesura és profundament injusta; atorga una victòria perversa als agressors; la victòria d'anar configurant el món a ritme de la seva maldat; un món fosc, espantat, que no planta cara al mal, sinó que només se'n protegeix. La vida, les activitats, les llibertats, l'art, la bellesa... no s'han d'esculpir mirant els cabrons, sinó atenent les necessitats expressives, creatives, vitals, artístiques, laborals, cíviques... de les persones honestes que no haurien de modificar el timó de la seva llibertat per culpa dels malalts.

La llibertat se'n ressenteix no tan sols pel mal en sí dels agressors, sinó per tots els efectes col·laterals de la gent que s'organitza amb malaptesa per combatre'ls. El combat ha de ser contra els agressors, i mai no hauria de ser contra nosaltres mateixos, ni la nostra manera de viure, que és un dret i una necessitat del progrés de les societats. 

La llibertat de la nuesa del cos humà també se'n ressenteix; a molta gent se li fa complex diferenciar entre nuesa i pornografia; sovint tot s'introdueix al mateix sac, i a moltes societats es defensa la prohibició absoluta de posar la pell sencera al Sol, perquè no es comprèn la diferència. Com més ocultem, més a prop tenim la línia vermella de la provocació, més es dissenya el món a ritme dels agressors. Molta gent dels països àrabs s'escandalitzen pels cabells de les dones, i en nom de la protecció de les mateixes dones, elaboren lleis que castiguen la seva no ocultació, culpabilitzen la dona i la seva realitat natural d'un mal que està a la ment de l'home reprimit; com més tapem, més tros de cos es converteix a la llarga en provocador. La causa de l'agressió sexual no és a la persona que no du roba sinó a la persona que agredeix; és així de senzill. Una societat atemorida pel cos humà, perquè sempre l'ha ocultat, contribueix, entre molts d'altres factors, a crear els mascles monstres incapaços de comprendre que les seves pulsions són deformacions d'un desig natural que tenen espatllat per l'ocultació, i que la seva decisió d'agredir és conseqüència de la seva buidor humana, de no comprendre el significat de les paraules: persona, amor, llibertat, respecte... Sóm com bonsais espatllats, desferres de la por social. 

En realitat, els traumes neixen d'allò que no podem veure mai, d'allò del que no es parla, d'allò que no és natural i que es presenta com un absolut inqüestionable, i amagar la nostra imatge natural com si fos el diable no és natural; ni amagar-la ni proscriure-la.

La por va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat. Les religions majoritàries se n'aprofiten per justificar les seves morals ensorsetades, i per defensar encara més l'ocultació com a mesura de protecció; però aquesta ocultació, a la llarga, tensionarà més la molla inconscient de la ment humana vers tendències inhumanes i asfixiants.

Els de les torxes són ara a les xarxes

Els de les torxes són ara a les xarxes; vull dir els de les torxes medievals. No fan servir miralls si no és per pentinar-se. Tenen raó quan s'exclamen pel mal; però no el veuen tot, ni comprenen la feblesa. Estan convençuts que la realitat és objectivament com la veuen. No comprenen conceptes com el model mental que configura la nostra ment quan interpreta la informació elèctrica proporcionada pels sentits. Donen a les formes categoria d'absolut, i no entenen res del que acabo d'escriure, ni tan sols creuen que hi hagi res a entendre. 

Sostenen, això sí, ben fort la torxa, cadascú la seva, per cremar el dolent; el dolent absolut, el dolent indiscutible sense judici ni reflexió. I probablement el dolent sigui dolent, però ells també, perquè no es comporten com éssers humans superiors. 

Tenen un concepte del món construït a partir de les lleis i les tradicions no escrites de les masses; rere les seves asseveracions, i els seus valors, no hi ha sentències racionals, només sons, dringar d'espases, d'absoluts contundents. Són, sense saber-ho, deixebles de Maniqueu; adoren Disney, potser també sense saber-ho. Creuen en el món com és, i ni tan sols es plantegen que podria ser diferent. Miren el venedor de tovallons de paper, estosseguen i es graten el nas capficats en si agafaran a temps l'autobús de tornada a l'hotel després d'un dia esgotador a Eurodisney.

Detesten els culs, però es miren d'amagat els dels cossos que els atrauen. D'amagat fan moltes de les accions que en públic detesten, i, per estrany que sembli, moltes vegades no se n'adonen. No pensen gaire, reprodueixen el so de pensaments ja fets que mai no han revisat. Denuncien, reclamen, jutgen, es querellen, engrapen el que poden confonent la llei amb el bé. S'enriuen de la paraula bondat amb aires de filòsofs nihilistes, i no entenen el nihilisme, i detesten la filosofia.

Són perfectes, perquè no fan servir els seus miralls si no és per pentinar-se; per això exigeixen una perfecció en els altres, que no existeix, i ploren i piquen de peus contra el terra quan no la troben, horroritzats de tanta injustícia com els ha tocat de patir.

Són una espècie a mig fer, com els croissants d'algunes pastisseries; i com els croissants, no entenen gaire el fons de tot; però no comprenen que no ho entenen. Viuen en el món que veuen, i no els treguis d'aquí, perquè et prendran per boig o per anarquista. I el més greu de tot és que potser cada vegada seran més, perquè les poblacions que augmenten no són pas les més elevades científicament parlant, ni les més bones, ni les més intel·ligents, ni les més humanes en el sentit més elevat de la paraula. Sobreviuen, triomfen i es reprodueixen, els més adaptats, encara que siguin croissants.

La música de les hores sense rellotge

Avui hi torno. Cal escriure una mica més; ordenar les idees, centrar prioritats, assaborir el moment.

El primer que em ve al cap és el dolç record d'un món silenciós. Ara, si paro l'orella, se sent de fons el brogit del motor de molts cotxes llunyans. També recordo l'olor de llenya, el color de la pedra, els camins de terra, i sobretot, el temps que no té pressa quan els minuts no estan comptats ni encabits dins d'un horari ni compromesos amb cap objectiu dins d'un termini. El temps alliberat. La música de les hores sense rellotge. I la gent que no es capfica, que no malda, que no es malfia, que no te por; ni de la vida ni de la mort. No tenir por de la mort és un triomf vital. I no em refereixo a no tenir por a causa d'una suposada fe en la vida més enllà de la mort, que és un altre tema; vull dir no tenir por de la mort perquè la vida que vivim, la vivim d'una manera coherent, harmònica, conseqüent amb l'episodi final. Viure tan bé, i viure tant, i fer tant el que sentim que hem de fer, que la mort es veu com un descans, com un repòs, com una vida sabàtica. Viure de manera que morir-nos sigui només com relliscar i caurà de cul sobre un matalàs de sorra de platja; només amb el somriure que engega el petit accident mentre sentim les onades i ja ni tan sols recordem que hem caigut.

El mal que combatem el tenim a dins.

Aquest curs i l'anterior, he escrit menys; és un fet. Han passat coses. L'ictus, al juliol del 2021. El covid amb ingrés al gener del 2022. La mort del meu pare a l'agost del 2022. Tots els tràfecs que venen després d'una mort: papers, herències, vendes d'immobles, incertesa, dol... 

Però escriure és una teràpia recomanable; un instrument per lluitar contra la por, contra el desequilibri emocional que provoquen els sotracs de la vida. Ara tot sembla més tranquil, i és probable que em posi a escriure més.

No tot ha estat dolent. Hi ha hagut moments intensíssims, d'una alegria profunda. Guanyar el FIC CAT amb la nostra petita companyia de cinema; el Templo del Sol, com cada estiu; el viatge a Nuremberg, al juny del 2022, amb la visita a la sala dels judicis; el viatge a Alemanya i a Àustria, a finals d'agost del 2022, just quan acabava de morir el meu pare...

Allà vaig trobar la pau estranya de Berchtesgaden, el Kehlsteinhaus, la muntanya Jenner... i la sensació contradictòria de trobar pau i bellesa en un lloc que havia inspirat tant d'odi als anys trenta i quaranta del segle XX. Però no hem d'oblidar que el judici del món és tan absurd com el crit d'un mico. 

Als Alps de Berchtesgaden, al costat de la foscor dels esdeveniments de la història, hi havia, i hi ha, gent valuosa; icebergs, llacs interiors d'aigües blavisses sota un mantell de terra discreta i reservada. 

El judici del món quan ignora o menysprea l'obra d'un ésser humà errat pel fet d'ésser errat és el crit d'una bèstia. El judici del món quan escup contra un fill perquè el seu pare era un nazi és el bram d'un monstre. El miratge del món quan descriu els nazis com éssers allunyats de la humanitat és un error perillós perquè ens fa perdre l'estat d'alerta; dins la humanitat, dins del que és humà, s'hi amaga el verí del nazisme; com a humans el portem a dins tots, i si no en tenim cura, quan les circumstàncies externes siguin propícies, quan tot al voltant nostre sigui d'una manera determinada, la misèria interior del nazisme pot aparèixer dins nostre sense dir-se nazisme.

Si l'anomenéssim nazisme, ens despertaríem de l'error; per això apareix amb altres noms i no el veiem. Sovint a dosis petites, descafeinades, aigualides... Però alguna vegada a Palestina, o a Bòsnia, o a Ukraina... les dosis petites esclaten com bombes de neutrons i ho emplenen tot d'odi i de misèria; i es fan nazis els qui afirmen combatre el nazisme. 

El nazisme no és una realitat sobrenatural, no són robots diabòlics com grotescament els descriuen a sèries com "hunters". Els nazis eren humans, i semblaven sovint cavallers, no era tan clar desxifrar-los quan els seus horrors encara no havien sortit a la llum; el racisme que destil·laven, sua avui de les aixelles d'algunes formacions polítiques grotesques sense enrojolir-se; la maldat del nazisme brollava d'un instint profundament humà, hereu de les pulsions de la bèstia, amarat d'un pragmatisme estratègic i tècnic que confonia a persones que mai no hauríem dit que podien confondre's. I aquest instint, adormit, disfressat, ocult... el portem a dins; i si ho acceptem i ho sabem, podem estar alerta.

Per combatre i atacar el nazisme, hem de començar destruint la llavor que cadascú tenim a dins i que amb diferents noms, diferents "ismes", cueja, repta, i mossega com la bèstia miserable que és.

Au... ja he escrit massa. Demà continuo.