Nu.

Versió corregida de l'únic poema presentat al Concurs de poesia del Club Català de Naturisme de l'any 2011


Quan sóc nu, sóc al bosc, la primavera
dins la freda nit salvatge de l'hivern;
tast de roure, fruit madur, arrel enterca,
pedra humida, sina bruna, buf de vent;
sóc l'onada que s'aboca vers la riba
el guspir de sol infant al mar content,
el besllum de la claror que esclata viva
dins del llenç miraculós de l'univers.
Sóc la força anyil del cosmos que improvisa
el dibuix de l'amor pur i el pensament
d'aquell ordre sorprenent de la matèria
a les ribes del captard que mor rogent.


Quan sóc nu, sóc l'escuma que es desferra,
l'alenada per la sorra i el batec
del meu cor aviciat d'aquesta terra
al bressol de les onades i del vent.
Nu sostinc l'enterca dèria de la vida,
caminant ignot pels vells camins incerts;
sota els peus, el bes antic de la catifa
del jardí oblidat al dolç edèn secret;
ben arran, els grans tresors de quan somriure
esbossava l'expressió del primer gest;
l'equipatge n'era el cos, i el gust el viure
lluny del jou feixuc i fals del pas temps.


Quan sóc nu sóc el bat del ball dels astres
fet de molt d'amor prohibit i pols d'estels,
el reflex fidel de l'esplendor del dia
a l'estranya buidor crua del no res.
Sóc tan sols això que veus, res més que un home,
navegant a l'atzar boig del fat rabent,
despullat d'indumentàries mentideres
obsedides per fer bell el que ja ho és.
.
.
.