Nevada a Terrassa

.

La neu, com tot allò que és gran, arriba a poc a poc i en silenci.

.

.

Instant de goig a la Barceloneta.

.

S'encendrà
el plumbi de les boires;
el saur del sol velat als ulls i el fat;
el prat d'argent i el vent càlid de març;
i els ulls que em miren ara sobre el mar.

S'encendrà
el bot joliu del nen jugant al parc;
la pluja freda al sostre del mercat;
la dona que s'amaga en un portal;
el miol d'un gat i un cotxe que ha aparcat.

S'encendrà
el vell amb el bastó que ha renegat;
la puta al carreró amb mirar tronat;
el policia jove, el noi del bar;
la salabror als carrers de la ciutat.

S'encendrà
l'instant de goig del tot que viu encès;
subjectat al moment que ningú veu;
l'etern esclat de joia sostingut
al cor dels que en mirar-lo han somrigut.

.

.

El dia que Einstein va visitar Terrassa

.

M'havien arribat rumors, llegendes urbanes. Avui m'he posat a remenar informacions i ho he trobat: Einstein va visitar Terrassa, concretament les Esglésies Romànico-Visigòtiques de Sant Pere. Fou el 26 de febrer de 1923. En aquell moment, la meva àvia materna tenia 9 anys i feia pocs mesos que acabava d'arribar a Terrassa. Treballava de minyona a Cal Marquès, a pocs metres de les esglésies, i, òbviament, mai no es va assabentar de qui va tenir tan a prop, perquè tot just començava a llegir mercès a la "caritat" de la senyora de Cal Marquès. Dormia en unes golfes de la gran casa, i jugava amb les rates que convivien a la seva habitació, a les quals posava noms. Als estius se n'anava a Blanes amb la família Marquès, i gràcies a això va aprendre a nedar.

Tornant al tema d'Einstein, m'emociona pensar que un dels meus orígens genètics fou, per unes hores, tan a prop dels gens del científic; i que Einstein, al qual admiro malgrat les seves misèries manifestes i confessades, trepitgés la terra on estan enterrats molts dels meus avantpassats.

A continuació poso un fragment de l'article d'Antoni Roca Rosell "La amable visita de Einstein a Barcelona", on he trobat aquesta informació.

El lunes siguiente, 26 de febrero, Einstein fue acompañado
por el presidente de la Mancomunitat, Josep Puig
Cadafalch, a visitar el conjunto precristiano y románico
de Egara, la antigua Terrassa. El arquitecto Puig
Cadafalch era un especialista en arte románico de prestigio
internacional.

Estigueu contents!

.

Estigueu contents. Que els vostres fills estiguin contents. Que les persones que estimeu estiguin contentes. No hi ha cap negoci més important que aquest. No hi ha cap projecte més ambiciós. No hi ha cap acte a l'agenda més important. Ni que us hàgiu de morir. Ni que no tingueu gaires diners. Ni que no hàgiu assolit aquella seguretat que sempre somniàveu. No us amoïneu; us podran matar, però mai no us podran fer fora de l'univers. No hi ha espai fora de l'univers (o dels universos). No teniu un lloc al no res. Estigueu contents. Conviviu amb els vostres; no els aparqueu; gaudiu d'ells. No deixeu els fills a casa dels avis per a viure millor; creixen molt de pressa, i no necessiten els vostres diners, us necessiten a vosaltres; necessiten que estigueu contents i que els feu contents. No canvieu el temps d'estar amb els vostres fills per cap altra causa humana o divina. No us creieu cap doctrina que situï alguna cosa per damunt de l'alegria dels vostres fills i de la vostra alegria. De tots és sabut que un fill et canvia la vida; que tenir un fill et permet comprendre alguns aspectes de l'existència que són impossibles de transmetre amb el llenguatge. És curiós que els capellans (que en teoria es dediquen a donar lliçons sobre l'existència) tinguin la gran mancança de no tenir un fill, amb la qual cosa mai no comprendran alguns aspectes de l'existència essencials, que els qui tenim fills sí que hem arribat a comprendre, i que no som capaços de transmetre amb el llenguatge, perquè són aspectes que només es poden viure; incomunicables i intransferibles.
Estigueu contents, feu que estiguin contents els qui us envolten, perquè tot gira al voltant d'això. Ni dogmes, ni doctrines, ni ritus, ni místiques, ni normes, ni protocols, ni honors, ni èxits, ni ambicions... Estigueu contents i feu que estiguin contents els qui us envolten.

.

Sobre els "mirons" de les platges.

.

Ara que s'ha de reciclar, jo dono exemple, reaprofitant escrits que he elaborat a diferents fòrums i que poden servir com a reflexions generals. Els poso al blog on queda tot centralitzat i enregistrat per si en el futur els vull trobar.

Ara és el torn d'una reflexió sobre els "mirons" (que de vegades hi ha a les platges) que vaig escriure al fòrum del CCN.

Quan parles amb una persona, l'espectre d'ones electromagnètiques que reflecteix (és a dir el que veiem d'ella) agafa un valor diferent al que tenia un instant abans que coneguéssim la seva realitat psíquica. Les relacions impersonals (les que no arriben a la coneixença i es queden en pur platonisme) són sempre insuficients i en conseqüència esdevenen deformadores de la realitat.

El “voyeur” o “miron” que es passa el dia de platja amunt i avall, canviant de posició contínuament, i estirant-se prop dels cossos que troba més excitants, en realitat es queda amb una part molt petita de la realitat, i es perd la millor part (però que no és immediata perquè exigeix una mica d'elaboració; cal fer un esforç humà superior per fer-se amic d'algú, per xerrar-hi. És menys exigent limitar-se a “mirar”; però mirar fa que ens perdem la realitat, que és més bella que el món que es creen els qui renuncien a la persona interior).

Sempre hi ha qui pot dir “és un problema de cadascú” i és cert; mentre no es molesti, és problema de cadascú. Però de vegades és un problema feixuc: massa hores de sol amunt i avall augmenten el risc d'agafar càncers de pell; prioritzar l'espectre electromagnètic reflectit per damunt del pensament de les persones pot convertir els voyeurs en éssers sense relacions humanes, sense amics ni amors reals; conflictes familiars (com passa amb totes les addiccions); conflictes a la platja (quan algú se sent perseguit, o assetjat, pel voyeur); i sobretot una gran pèrdua, la de la bellesa de la manera de ser de les persones; i una altra gran pèrdua, la del plaer del naturisme, de les sensacions asserenades del sol, el mar i el vent, amb el cos en llibertat, que es veuen eclipsades per la intensitat de l'excitació sexual, que no per més forta és necessàriament més bella (un focus de llum excessivament intens pot fer que ens perdem els matisos entre els colors).
Per això, recomano al qui es trobi en la situació extrema de ser un “miron”, que es replantegi la situació.
Una altra cosa és que quan un està a la platja vegi una persona bellíssima i pensi interiorment “quina bellesa!”. Això no és pas ésser un voyeur, és gaudir de la bellesa de la natura, sabent, però, que dins d'aquella llum hi ha una consciència, que pot embellir encara més la llum física (o robar-li bellesa cas que sigui un o una cafre).

.

És un assassinat que una orca mati la seva cuidadora?

.

De vegades, les converses del FÒRUM DE RELATSENCATALA.CAT, tenen molt de suc. Es comenten les notícies, els estirabots de la realitat, reflexions... I vulguis o no acabes pensant. Aprofito el que he escrit avui en el fòrum esmentat sobre la notícia de la mort de la cuidadora d'una orca per elaborar un post que reflexiona sobre la violència a la natura i la intel·ligència.

Jo, una vegada, per Nadal, vaig matar un gall d'indi (o és dindi?), per cruspir-me'l amb tota la meva família. Sovint menjo pollastre, explotat i engreixat en granges que ratllen el maltractament; menjo vadella, executada mitjançant descàrregues elèctriques; m'agrada molt el porc, els peus, la galta, el llom... i me'l menjo sense contemplacions. Si un gos intenta atacar als meus fills, o m'ho sembla, el mataré sense contemplacions; si m'intenta atacar a mi, o m'ho sembla, mentre em defenso, potser el mato, encara que el gos sigui meu, encara que me l'estimi molt. Sóc un animal, igual com ho és l'orca. Sóc un assassí?

Amb el que acabo d'escriure, només he volgut fer un text irònic per expressar que som tant o més violents que la resta d'animals (jo diria que més); i que la violència de l'orca en cap cas pot ser una mostra de la seva manca d'intel·ligència i/o consciència.

Hi ha una diferència evident en les capacitats d'elaborar tecnologia entre la resta d'animals i nosaltres; però no sempre, ni necessàriament, hi ha d'haver una diferència intel·lectual excessiva. Les mans són un factor important pel que fa a la tecnologia, igual com ho és el cervell. Vull dir que la manera de ser d'alguns cetacis (la seva psicologia) pot fer que no tinguin l'impuls de construir o d'elaborar res, però que alhora tinguin un grau elevat d'intel·ligència i per tant de llenguatge. Jo, personalment, no tinc clar que les bal·lenes no tinguin una literatura i un sentit de l'art. De fet canten, es comuniquen, elaboren uns sons que encara no hem sabut desxifrar. Les mesures que els humans fem de la seva intel·ligència s'han d'agafar amb pinces. Crec que els Homo sàpiens som uns creguts; ens pensem que pel fet de ser capaços de contruir una bomba nuclear, un cohet, o "Assassinat a l'orient exprés" som el centre de l'univers. Pot ser que no sapiguem comprendre les simfonies, els poemes, i les filosofies que les bal·lenes es diuen les unes a les altres, i com que no les entenem, deduïm que estan per sota nostre.

Crec que l'ésser humà és un xic més intel·ligent que els altres primats, que també tenen mans, i que essent si fa no fa iguals, no són capaços de construir una tecnologia tan elaborada. Amb els cetacis, però, tinc els meus dubtes.

.

Si voleu participar o continuar el debat:

El que s'ha escrit avui:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=953502

El que es va escriure ahir:

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_tema&rp_tema_id=953248

La noticia que ha originat el debat:

http://translate.google.cat/translate?js=y&prev=_t&hl=ca&ie=UTF-8&layout=1&eotf=1&u=http%3A%2F%2Fdiaridetarragona.com%2Fpanorama%2F040533%2Fentrenadora%2Fballenas%2Fmuere%2Fatacada%2Forca%2Fparque%2Fworld&sl=es&tl=ca

.

L'enveja, la màscara, l'inconscient, l'ull benigne, l'evolució.

.

Feia temps, ara, que no parlava de l'enveja; de l'enveja com allò que realment és: un mecanisme psicològic engegat per la pròpia estructura cerebral; és a dir, per les connexions neuronals formades per influència dels gens i de l'entorn. L'enveja hi és com a conseqüència (entre d'altres factors) d'una informació genètica, d'una informació heretada. I aquesta informació hi és perquè al llarg de l'evolució ha significat un avantatge per al control de l'entorn, la supervivència i la reproducció. No vull dir pas amb això que ara mateix, amb el nivell cultural, social i científic, de l'Homo sapiens, l'enveja continuï sent un avantatge; les circumstàncies han canviat.
Avui, però, voldria incidir en un aspecte que és comú a molts mecanismes psicològics heretats: la inconsciència del fet que siguin pulsions d'origen inconscient, i la inconsciència del fet que l'enveja sigui enveja.
De vegades, l'envejós sap que ho és. La majoria de vegades, però, desenvolupa actituds agressives (de vegades reprimides) amb la convicció que està carregat de raons racionals, quan en realitat esdevé una titella del seu inconscient, que alhora és el rebost de les imatges i els conceptes mentals inconscients esperonats per les pulsions d'origen genètic. L'envejós inconscient normalment viu amb la convicció de ser superior als éssers que enveja sense saber que els enveja; i pateix en adonar-se que algun element de la realitat contradiu aquesta superioritat que ell o ella no posen en dubte.
En certa manera, tots vivim amb una falsa convicció del que som i de com som; aquest és un altre mecanisme de protecció. Necessitem estimar-nos per a sobreviure. Necessitem agradar-nos, per a estimar-nos. Per això la nostra ment ens crea una màscara, una aurèola que ens presenta davant de nosaltres mateixos molt millors del que realment som. Això ens aporta molts beneficis, però també presenta certs inconvenients; entre d'altres, el fet de ignorar fins a quin punt l'inconscient ens dirigeix i ens domina.
Si voleu fer un petit experiment per a veure una mica del que parlo: graveu la vostra veu, i escolteu-vos. Què sentiu? És la veu que sentiu habitualment quan parleu? Oi que no? ¿Quina us agrada més...? ¿...la real, la que queda enregistrada, o la que vosaltres us sentiu?
Heu de pensar que aquest experiment només afecta a la veu, al timbre; però que aquesta variació entre la realitat i la subjectivitat afecta a tots els àmbits de la persona.
Sigui com sigui, però, encara que siguem pitjor del que ens pensem, encara que ens inventem una falsa realitat del que som, la nostra dignitat i el nostre valor com a persones són infinits.

.

.

P.D. La fotografia és de l'ull d'un camell de Lanzarote.

.

Premis literaris en català. Animeu-vos tots, que n'hi ha molts!

.

Fa pocs dies em queixava de les poques convocatòries de Premis que havien sortit aquest any. Doncs bé, haig de rectificar; l'apartat de cultura del web de la Generalitat dedicat a les convocatòries dels premis literaris ens ofereix en aquest moment un ampli ventall de possibilitats pels qui tenim l'hàbit d'escriure.
Algú pot pensar que és poc intel·ligent per la meva part demanar participació als Premis Literaris Catalans, pel fet que, si la meva petició és escoltada, tindré més competència. Però el cas és que per a mi el premi més gran, a banda de l'obra acabada, és veure com la cultura catalana creix, i com la gent agafa el costum de crear i de fer servir la llengua de manera acurada i literària.
És per això que tot seguit us poso una petita mostra dels premis literaris als quals us podeu presentar des d'ara fins a finals de maig. Si voleu conèixer en detall les característiques de les bases, haureu d'anar al famós web de premis.

Però per a fer-vos una idea ràpida dels terminis de presentació de treballs, i de la longitud que demanen, us ofereixo aquest tastet.

En falten alguns. Us poso tots aquells als quals encara no m'hi he presentat aquest any i que estan dins de les meves previsions (si més no, alguns d'ells estan dins les meves previsions). Són gairebé tots de prosa, excepte quan especifico que és un premi de poesia. Tingueu en compte que n'aniran sortint més.
.

Confio trobar-vos al lliurament de premis!

Microrelats el basar de Montcada, relats de 2000 caràcters i teniu temps fins al 28 febrer.

Jocs florals de Barcelona, de poesia, fins 14 de març, demanen la grandària d'un llibre (i accepten que fins a un 10% de l'obra estigui ja editada)

Premi Elsa Garcia (Papiol), fins a 15 fulls, i temps fins al 19 de març.

Alcarràs de 12 a 50 fulls (per les dues cares) fins al 19 de març

Ateneu Domingo Fins, fins al 26 de març, entre 12 i 22 fulls.

Montserrat Roig (Martorelles) fins a 50 fulls fins al 27 de març ( es valora que la temàtica tingui a veure amb la dona)

A Vallromanes, de poesia, a partir de 150 versos

Joan Casanelles , fins al 3 d'abril, dues pàgines. I si us presenteu a poesia màxim 40 versos.

El Grau Miró, de 5 a 10 linies fins al 11 abril

Narrativa del Raval fins a 4 fulls, fins al 15 d'abril, i si us presenteu a poesia màxim 3 fulls.

Francesc Candel, 10 fulls i fins al 16 d'abril

Taradell de poesia, màxim 200 versos, fins al 17 d'abril

El de Sitges, de 8 fulls, ha de tractar sobre el mar, fins al 18 d'abril.

La Selva del Camp, de 20 a 40 pàgines , fins al 19 abril, i si us presenteu a l'apartat de poesia, a partir de 10 poemes.

El de Riudellots de la Selva, fins a 10 fulls, i fins al 23 abril.

Els Premis Maig, uns 4 fulls, i fins al 23 abril

Sant Gregori (Girona), fins al 23 d'abril, de 5 a 25 fulls

Juan Marc Cencillo, de 75 a 110 fulls i fins al 30 d'abril

Felipe Ramis de Vila-Joiosa, fins al 10 de maig, i 8 fulls

La Vall d'Albaida, de narrativa erótica, mínim 50 fulls, i fins al 14 maig.

Miquel Arimany, fins al 31 de maig, de 10 fulls (Osona)

Isern Llorenç, de 60 fulls, fins al 31 agost

Santa Perpètua, fins al 13 de setembre, fins a 5 fulls , i és un homenatge Vicenç Andrés Estellés.

.

P.D. La fotografia és de Lanzarote, d'una cova. Mireu com es reflecteix la claror de la realitat dins la foscor de la cova; així ha de ser la literatura; amb un lleuger tremolor a la superfície provocat pel vent dels volcans; un vent escalfat per la terra i esverat per la mar.

.

Finalista a Olot

.

Deliciosa tarda de poesia a Olot, a on he tingut el gust de ser finalista del "Certamen de Poesia Breu de l'Esplai d'Olot" que s'ha celebrat aquest any. El nivell ha estat altíssim, i els catorze poemes finalistes formem part d'un folletó commemoratiu.

Si voleu llegir el meu escrit (és un homenatge a la muntanya de Sant Llorenç del Munt):

ENLLÀ DEL MAS

Enllà del mas, on la boira cau, ran del dit gegant,
el bosc se'n va, torrentera amunt, vers el roc rogent;
el vent enterc percudeix la faç vetusta del munt;
gotes d'argent als clivells dels brancs suaus dels pinars,
a frec del sol que apunta clarors de foc i d'infern.
Efluvis d'anys, per parets de sang i escletxes de llum,
i el brum del tro, quan la pluja riu i bateja el pur
jardí gemat sota el núvol gris de vida i de fum.

Enllà del mas, terbolins de temps, plorat i silent;
instants gravats d'innocència anyil a la pell dels troncs;
els roncs d'un drac, la cançó d'un elf, el conte d'un nan;
el plor d'un mort, el petó d'un rei, el lament d'un déu.
La neu i el broix, l'esquellot del ruc, la molsa i el bruc;
camí pendent del monjo ancestral vers el cim del sant.
La font del tap, el roure cremat pel martell del cel;
un talp i un gos, un senglar fugint, un conill confós.

Enllà del mas, la cadència pren l'instant que no fuig,
al puig i al clot, a l'avenc profund, al torrent obscur;
un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut;
retorna el lent bagatge del dolç paradís perdut.

.

.

Solsona i el Port del Compte.

Per damunt de Solsona hi ha unes muntanyes que a l'horabaixa es van vestint de gala. El Port del Compte, el bosc fosc de pins negres, la neu i el vent.

Veníem, però, d'un intens partit de futbol.

Que visquin els pre-benjamins!

I d'un àpat tradicional al Cap del Pla.

Us recomano que us hi atanseu.


Sempre hi ha temps per la diversió



La nit s'acosta a les muntanyes. El blanc de la neu es tinta de blau i rosat.
La temperatura davalla sense contemplacions. El bosc s'adorm.


.
.

La pastanaga.

.

Són les dotze i se m’altera el ritme cardíac com un tren de vapor en marxa. L’estómac em fa ruc ruc. La temperatura em puja fins a fer-me tremolar. El cervell em diu vés, imbècil, vés, que ja hi deu ser.

Hi vaig. Surto a la terrassa. M’enfilo fins a treure els ulls per damunt de la paret. La descobreixo nua, bocaterrosa, sublim.

S’alça. S’embolica la tovallola com una faldilla i desapareix dins del pis. A sobre, truquen; i haig de fer filigranes de saltimbanqui per a baixar de la paret sense trencar-me coll i barres.

Obro la porta. Déu meu no m’ho crec. La veig aguantant-se la tovallola per damunt dels pits i demanant-me una pastanaga que el dermatòleg li ha receptat. Corro cap a la nevera, trec les pastanagues del calaix de les verdures, i salten per aquí i per allà. Torno corrents a la porta. Li n’ofereixo quatre. Em diu que amb una ja fa. Somriu. Envermelleix. Em pica l’ullet. Fa gràcies amb la veu vellutada. Li miro les cuixes.

Quan tanco la porta, em maleeixo de la poca congruència entre el meu desig i el fet de no haver-la convidat a entrar. Escolto uns gemecs, i uns uis, i uns ais, i uns riures que acaben amb pessics sonors de plaer desbocat. Surto al pati. M’enfilo a la paret i la veig pastanaga fora pastanaga a dintre... Qui fos pastanaga! Sona un xiscle agre, i un desesper, i un no per favor... no. La veig que alça la pastanaga amb la punta trencada. Plora. Es fica els dits. Exclama déu meu no puc.

Revelo el meu amagatall, oferint-li el meu ajut. Alça aquella mirada de cel i em diu que sí, si us plau, que l’ajudi, que se li ha quedat un tros de pastanaga a dins i que si ha d’anar a urgències es morirà de vergonya.

Salto la tàpia. Li fico els dits. Plora. Sento una veu de mascle darrere meu que crida què collons és això. Ella, tremolant, diu al cornut: tresor salva’m que aquest malparit m’està violant.

Ja no recordo res més.

.

Desobediència dels quarks?

.

Inquietants descobriments d'un grup de científics del Laboratori Nacional de Brookhaven als Estats Units, després de fer col·lisionar partícules d'or a velocitats properes a la de la llum. Sembla que els quarks i els gluons van desobeir les lleis de la física fa uns 13700 milions d'anys, i que gràcies a això la matèria va començar a existir; i en conseqüència, "som".

.

.La gent del CERN, però, asseguren que tot això se sabrà de debò d'aquí a uns mesos, quan ells facin xocar plom contra plom.

.P.D. Heu vist que m'he colat dins del tunel del CERN?

..

Dos dies (una infinitud d'instants presents) a Cadaqués.

.

El casino des de la platja

Vista del poble des del nord

La piscina climatitzada de l'hotel Rocamar, a fora a 2 graus, a dins 32


El carrer d'Es Call



El casino i l'església



La platja de Port Lligat

Cases de pescadors a Port Lligat

La casa de Port Lligat de Salvador Dalí

L'aigua del mar a Port Lligat

El Far del Cap de Creus enmig de la boira a 2 graus.

Braç de mar entrant fins la Cala Jugadora, vist des del Far

.

.

Hi ha espais que al llarg de la meva vida han significat renaixences, descobriments impossibles de comunicar, comunicacions amb un realitat paralel·la difícil de transmetre. Hi ha hagut moments, associats a aquests espais, en què la bellesa se m'ha manifestat vestida de llibertat, i hem viscut ella i jo, plegats, una associació estranya i íntima, amb els seus daltabaixos, però amb una fidelitat que va de la mà de l'empatia per estrets camins ran de les cales. Allò que durant hores un discurs no pot fer entendre, ho aconsegueix en un instant una imatge, una flaire, el so de les onades, el cop del vent, el foc del sol, i la sensació que per damunt de la ment i de la imaginació estreta dels humans hi ha una realitat que ens supera amb rauxa, i que ens espera. D'alguna manera aquesta realitat m'ha dit sovint que no cal que m'esperi a ser l'altra banda per gaudir-la, que el paradís té les portes obertes per qui tingui els ulls prou nets per acostar-s'hi sense por.

Tot això per dir-vos que els dies de lliure disposició, ni que sigui a dos graus de temperatura, de vegades serveixen per retrobar-se amb els espais identitaris i renovar les forces i la llum que la pròpia feblesa i el dia a dia ens roben sense pietat.

.

.

Cadaqués = art + natura + bellesa + llibertat + humanitat

.

.

..

Carnestoltes a Terrassa

.

Carnestoltes a Terrassa.

Llarguíssima rua enmig del fred, amb una imaginació elegant que aconsegueix sorprendre i divertir; enguany amb més perfecció que en altres edicions.

Em sembla percebre una major sofisticació en les disfresses, mantenit l'ambient de gresca de sempre. La participació ciutadana no defalleix i la ciutat es transforma.

Una família de submarinistes amb els peus d'ànec. Els picapedra. Les píndoles de les màquines de cafè modernes. Les noies "marines". Indígenes d'ètnies diferents. Neptuns i genis de la mar diversos. Spidermans. Increïbles Hulks. Estrelles d'or. Parxisos. Referències a la crisi, a la corrupció urbanística, al futbol.

Com sempre, els somnis surrealistes es fan per unes hores els amos de la realitat.
.
I ara, fem un viatge en el temps i anem al Carnestoltes de l'any que ve:

CARNESTOLTES 2011 TERRASSA
.
.

Reflexions d'un fals moribund hipocondriac. (Ficció...?)

.

Quan veus de prop la mort, allò que tota la vida has pensat que et faria por quan arribés aquest moment, s'esvaeix; i la por no brolla dels mites o de les doctrines que ens han intentat inculcar des de ben petits, sinó de la tristor d'haver de deixar enrere la vida, que és tan bonica; i, de la vida, els fills que són el més estimat. Potser a algú li sorprendrà que escrigui això; potser obrirà els ulls amb espant i es pensarà que estic malalt o que em passa alguna cosa greu. Suposo que no; que no em passa res greu (dic suposo perquè aquesta és una certesa que mai no tenim); l'explicació als meus primers mots d'aquest post és que els qui patim episodis d'Hipocòndria, experimentem què se sent quan hom està condemnat a mort per una malaltia incurable; i això vulguis o no, i més per a algú que escriu, és un avantatge. Comprendre una situació des de dins, ni que sigui una situació fictícia, creada per la pròpia ment, ajuda a anticipar una situació que sens dubte arribarà algun dia. Algú pot pensar que jugo amb l'avantatge de saber que la meva convicció del fet que sóc un moribund és falsa; potser tindrà raó; però haig de dir, per qui no ho sàpiga, que la ment és molt més convincent que les proves, els indicis o els mots tranquil·litzadors dels metges, que els símptomes físics hi són (ni que siguin provocats per la pròpia ment) i que la convicció que la mort truca a la porta en alguns instants és força poderosa. Tot i així, quan un assumeix la mort, només resta l'essencial, i la por se'n va. No se'n va la pena de deixar les persones, la inquietud de saber que potser quan et necessitin no hi seràs; aquesta pena et fa lluitar amb totes les teves forces per esgarrapar segons a l'existència; vius amb la sensació que tens molt a dir, i que ho has de dir, i que necessites anys per a poder dir-ho.

.

.P.D. La foto és de la ciutat de "Cádiz". L'Atlàntic amb una bonior de barques, qualsevol pot ser vàlida per iniciar un viatge vers l'oest, allà on el Sol es pon amb els colors més bells de la jornada.

Escriure

.

Us convido a llegir un petit fragment d'una novel·la que vaig escriure fa molts anys (la primera) i que em va servir per aprendre a escriure novel·les. Us haig de confessar que el fragment està força corregit.

Sempre que algú passa pel costat de la vida i la ignora, el meu cor pateix. A cops, em fa l'efecte que no veuen el que jo veig, o que ho veuen diferent; la veritat, però, és que ho senten diferent; i les persones, per molt que mirem, veiem només allò que sentim.

I jo escrivia i escrivia; tal com ho feia quan el pare encara era viu. Escrivia el que sentia, la vida que veia, els fets que em xocaven. Escrivia el pas dels dies, de les setmanes, el bo i el dolent, el de cada dia i l'estrany. Escrivia i tractava d'estintolar el sentiment amb el color més precís; cada frase, cada missatge. I glatia perquè el sentiment es multipliqués a tots els cors que rebessin els meus escrits. Però ningú no els llegia.
-Mira, oncle! He escrit un poema sobre el Port de Barcelona...
L'oncle agafava el full i el posava, sense contemplar-lo, damunt d'un moble. I em prometia que més tard se'l miraria. Mentrestant, l’home seguia collant una cadira, escombrant el balcó, o rumiant quina seria la propera compra domèstica. I el full restava allà, oblidat damunt d'una taula o d'un prestatge. I l'oncle ja no recordava que hi era. I jo havia de tornar a agafar-lo, i desar-lo, perquè si me'l trobava la tia, me'l llençava enmig d'un reguitzell de renecs pel meu desordre.
I de no fer-me cas van passar a no deixar-me escriure durant la nit.
-Laura, apaga l'ordinador que són dos quarts d'onze i demà t'has de llevar d'hora.
-Però tia, que estic escrivint!
-Et dic que apaguis l'ordinador. I no em treguis de polleguera.
I les nits se'm van enfosquir.
Fins al moment d'aquella prohibició, l'arribada dels estels havia representat el silenci i la llibertat dins d'aquell pis del cor de Barcelona. La ment se m'enlairava per damunt dels carrers i dels terrats, i per sota del meu cos els gats miolaven. I jo m'alçava cap a la lluna i veia el món, tan gran i tan petit. I quan era ben amunt, mirava al nord i m'arribava l'alè de l'Empordà i de la mar, i m'era fàcil d'escriure el que sentia:
"Si estàs nerviosa, pensa en la mar, que és blava, i a cops es guarneix de blanc esgarrapada pel vent. A la tarda, quan el sol cau, s'enfosqueix; i la profunditat verdosa de les aigües transparents sembla no tenir fi; i és càlida i salabrosa. El vent hi bufa arran, i la flaire salvatge s'escampa arreu. El dia es mor, groc, ataronjat, vermell encès.
Si estàs trista, palpa la sorra fina de setí, fredosa al capvespre. Ajeu la teva galta damunt la galta de la platja, com si volguessis escoltar el cor de la Terra. Sentiràs el tremolor de les corredisses dels infants nus que juguen vora l'estesa blava.
Si estàs apagada, fuig del brogit de la civilització. Oblida el plàstic, el formigó, l'asfalt, i totes les coses que es tenen. Dirigeix-te a la immensitat de l'oceà. Envolta't de tots els verds i del castany terrós de les roques."
Com que no em van deixar fer servir l'ordinador a la millor hora del dia, vaig començar a escriure en una llibreta; i aquesta llibreta em va arribar a semblar sagrada, com una bíblia. Em vaig adonar que podia expressar-me tan bé com a l'ordinador, tal vegada millor.
I no podien evitar que escrigués, perquè ho feia a dins del llit, amb un lot, al dessota dels llençols. I si sentia les passes de la tia, que venia a comprovar si ja dormia, apagava el lot i respirava profundament. Quan el perill passava, tornava a il·luminar el niu on naixien els somnis i es feien manuscrit. Al matí, els rellegia i em sentia enlairada fins a un món molt millor que aquell que m'oferia la vida. Jo sabia que hi era, aquest món, perquè cada nit me n'hi anava. I la vida em semblava més bella, perquè estava segura que algun dia aquest món imaginat no seria només un somni, que ja m'hi estava dirigint i que jo mateixa el construïa amb cada maó que apilonava per aixecar l'edifici de la llibertat.
Recordo un capvespre d'agost, al balcó. El cel flagrant, rosat, roig, viu, onejant amb unes boires de tons indescriptibles. I era tot el cel, el quadre irrepetible; no tan sols el trosset de ponent. Era tot el firmament el que es vestia de nit, el que se n'anava de festa. Em mancava la respiració, de tant goig. Des del cor fins a l'estómac, m'omplia un pessigolleig com de mística.
Vaig entrar en una corredissa cap a dins, necessitava compartir aquell moment amb algú, freturava regalar aquella felicitat.
-Tia, tia... surt al balcó... ràpid... surt al balcó!
-Què passa... què has fet? ¿Que t'ha caigut res al carrer?
-No, tia! Surt! Ja veuràs!
I la tia va sortir amb expressió d'atabalament. Va mirar cap avall, va mirar cap amunt. A l'últim em mirà amb estranyesa, i em demanà:
-Què haig de veure?
-Que no el veus, el cel? És impressionant!
-I per això m'has fet sortir? Ai, nena! Jo cada dia t'entenc menys!

I em vaig quedar sola amb el meu cel. I als balcons, ningú més mirava enlaire. A cops sortia gent a estendre la roba, i aquell cel era allà, i no el veien. Al carrer, com formigues, les persones es movien en fileres, amunt i avall. I cotxes, i l'autobús; i el cel a poc a poc s'apagava i anava encenent les espelmetes de les estrelles. Ja mai més no hi hauria un cel com aquell. N'hi hauria d'altres, però aquella obra mestra es perdria per a sempre en la inconsciència de l'infinit. Jo el tenia a dins. Jo me l'havia begut, i m'alimentava. No s'havia perdut del tot.
I molts dissabtes a la tarda em feien anar a comprar amb ells. Els oncles, els nens i jo: passeig de Gràcia amunt, passeig de Gràcia avall. I botigues, i emprovadors, i badalls de la Laura que s'avorria, que es floria.

.

.

Des de dins d'un pis, no podem conèixer com és el món. (La meva vida al bar)

.

De vegades penso que aquell que va de casa a l'oficina, i de l'oficina a casa, tots els dies de la setmana, totes les setmanes de l'any, no coneix el món real. Qui es refugia dins del seu pis, habitualment ple de comoditats, d'avenços tecnològics que ajuden a fugir, i sovint a copsar una ficció que no és ben bé el mateix que la realitat (o que en tot cas no impacta de la manera com ho fa la realitat) viu una mica en un oasi que li impedeix de conèixer la humanitat real.
Sempre sortirà algú que dirà “ep, que jo viatjo!” El problema és que normalment, quan algú viatja, no coneix la realitat del lloc que visita, sinó aquell escenari que el comerç, i les administracions locals, han muntat per a fer sentir al turista a l'últim racó del món. Per conèixer un país, cal trepitjar-lo en el seu dia a dia. Ni el cinema, ni la televisió, ni el turisme, ni res que sigui esporàdic o provisional permeten conèixer del tot la realitat humana.

Jo he tingut la sort de viure en un bar des dels dotze anys.

Malgrat les pegues que això pugui implicar, sens dubte, m'ha permès comprendre la diversitat humana amb un detall tan ric que ara per ara no em veig en cor de descriure amb fidelitat, si més no de moment.

Qui viu al seu pis, no sap què hi ha al món, encara que s'ho pensi (i normalment s'ho pensa; els Homo sàpiens ens creiem el centre de l'univers i el patró de la normalitat absoluta i universal, jo inclòs encara que intento evitar-ho).

Al bar, hi he pogut conèixer algú que s'ha mort de fred una nit d'hivern a Vallparadís; dones que s'han jugat el sou, que els seus marits els portaven, a les màquines escura-butxaques; malalts de cirrosis que allargaven la mà vers la copa de conyac malgrat que això els portava a una mort segura; mares que van perdre tots els fills a causa del vici i de l'alcohol; endevins que arribaven amb la seva bola de vidre i explicaven trobades amb extraterrestres i esperits; notaris que s'amagaven dessota el taulell quan a algú li queia un plat, pensant-se que esclatava una bomba; tribus de punkies que emplenaven el local i jugaven a llançar la moneda dins d'un pot de darrere la barra; jugadors d'escacs de primera que es pensaven que eren els millors del món i que quan perdien desapareixien durant setmanes; personatges solitaris que convertien la gent que portava el bar en la seva pròpia família; senyors que no eren senyors; lladres que no ho semblaven; metges que no eren metges (i que deien que ho eren); advocats que no eren advocats (i que deien que ho eren); músics que eren famosos (Tete Montuliu); escriptors que eren famosos i que copiaven les vides que observaven a les seves novel·les i guions (no diré qui); enginyers fracassats a qui la dona i els fills no reconeixien, que invertien tot el seu patrimoni en un invent i s'arruïnaven, i que després s'ajuntaven amb una dona lletja i grassa a qui ningú no feia cas, i que s'acabaven morint al costat d'aquesta dona que no els deixava de petja malgrat que fossin bojos i excèntrics; expresidiaris; presidiaris... podria continuar. Em deixo molts més personatges i anècdotes que en aquest moment en què he pensat de pressa no m'han vingut al cap. Em deixo la gent “normal”, la que vivia als pisos i que de tant en tant passaven pel bar; la gent que era com jo era abans dels meus dotze anys. El bar m'ha permès conèixer en directe unes històries que si hagués viscut ben calentó, ran d'una calefacció, en un pis de la Rambla, de Sant Pere o de Can Palet, m'hauria vist obligat a descobrir a través dels llibres o de les pel·lícules. Les circumstàncies de la vida malgrat que de vegades ens resultin incomprensibles ens serveixen sempre per créixer i per comprendre millor l'existència.

.

.