El nostre som nosaltres

.

...

Tot pel sedàs dels diners: els somnis. el coneixement, la ciència.

Tots de genolls front d'un poder que ens sedueix, que ens promet la vida i la pervivència.

Però tot, a tots, d'un glop, se'ns en va;

i ens adonem que som fulles caient al sòl d'un bosc;

el nostre color va embellir un temps el cap d'un arbre noble,

i va gaudir amb la puresa dels raigs d'un astre que és de tots.

Sols fulles,

en un arbre més d'un bosc dels molts que en aquest planeta preciós intenten ser.

Tot sembla mesurat pels propietaris de les idees irrenunciables

amb què dogmatitza la societat del seny.

Teu, meu, seu, imprès amb segells pomposos

a contractes que aspiren a ser eterns

en un univers que dura un instant;

com l'escultura de l'aigua a l'eternitat del moment

en què vola i se sosté desplaçada per un xoc inesperat.

La propietat privada dels objectes, dels sons, de les muses,

fins i tot del temps, de la imaginació, dels mètodes,

del coneixement, dels medicaments, de la salut,

dels llibres, de la ciència, de tot...

Ens amoïna perdre el que ens ha estat regalat com un do,

perquè fins l'esforç que ens ha estat permès d'exercir

és un regal gratuït d'una natura indominable.

El nostre som nosaltres, la resta és buït;

si no és donat, és perdut;

arrapar-se a la propietat del que per natura ha de fluir,

i servir, i moure's,

és una forma paràsita de fugir del nostre,

que som nosaltres.


 

Per tant, enamorem-nos.

La bellesa s'amaga pertot, però a cops apareix i no aconsegueix vestir-se de rutina; va nua i la tenim a l'abast. Hem de pensar que sempre hi és, i que és a prop de tothom, només cal creure-hi i mirar-la. 

El meu amic Cole continua per aquí fent-me companyia i donant-me bons consells. El misteri ens regala un poema a mig camí entre la por i l'admiració; tot és immens, tot és senzill, tot va, vulguem o no. Amb línies que segueixen un angle únic i diferent. Gràcies. 

Per tant, enamorem-nos.

Un infant que plora.

Quan veus un nen o una nena que ploren, tot demana aturar-se; perceps la vulnerabilitat que a tots, sense haver-ho triat, ens afecta. Som petits glops de pols d’estels ordenats amb una amor tan gran que ens fa consciències. La intel·ligència que ho governa tot, per atzar o per qualsevol altra raó, és tan gran i estima tant, que de la pols d’estels en fa pensament; i pensament que sap que existeix. El plor d’un nen o d’una nena et fa descobrir que aquell ésser que potser en un altre context et semblava una molèstia o, fins i tot i en algun cas extrem, algú que t’agredia, no et mostra altra cosa que el reflex de tu mateix quan tens por, quan saps que et moriràs, quan comprens que estàs sol, quan et veus limitat per les teves febleses, per l’imperi del teu inconscient o per la por. Tots som iguals; petits i vulnerables. És una mica allò que li passava a Erri de Luca en alguna de les seves novel·les: “L’enemic no existeix, mai no ha existit, mai no ha sigut un enemic; te n’adones quan el veus mort”. Tots som iguals.

El plor d’un nen o d’una nena et converteix en pare per decret universal, i els teus braços, ells tots sols, senten l’impuls d’abraçar, de consolar, d’oferir protecció; protecció austera, asserenada, neta d’afalacs o d’adulacions formals, sincera, desinteressada... Et converteixes en sacerdot sagrat, en encarnació d’una divinitat a les antípodes de la carrincloneria o de la sensibleria; dissimules l’emoció i els anhels de morir si cal per qui veus plorar, i la veu et surt com la d’aquells avis d’abans, barreja de seriositat, d’amor sec, d’esperança, d’humor suau i de protecció incondicional. La informació genètica transmesa pels teus avantpassats al llarg de milers de generacions fa que al llarg d’uns minuts vegis aquella criatura que plora no pas com la descendència d’un competidor, sinó com la teva pròpia descendència, com la teva continuació, com el teu fill o la teva filla; i per ell o per ella, per la seva dignitat, pel seu benestar, pel seu somriure, per la seva llibertat, donaries fins a l’última gota de la teva sang.

Idees que em vénen al cap quan penso en els entabanadors que ens governen o ens han governat.

Imatge del Comte Duc D'Olivares 

(Imatge en situació de domini públic)

Qui estima la gent, no la converteix en bèstia de bast per pagar un deute que la gent no ha contret.

Qui estima la gent, no especula, ni juga, ni aposta, ni enreda, ni engalipa, ni roba amb guant blanc els diners suats al llarg d'una vida per part de les persones honrades.

Qui estima la gent no té por d'escoltar la seva veu.

Qui estima la gent engarjola els que s'aprofiten de les escletxes de la legalitat (per a embutxacar-se diners que han suat altres) tot aixecant les mans i dient "Escuche, que es legal!"

Qui estima la gent no destrueix la costa per a enriquir-se amb la bombolla immobiliària.

Qui estima la gent no estima més que a la gent el seu càrrec, el seu sou, els seus privilegis, la seva estarrufada carrera a mig camí entre la màfia i el govern.

Qui estima la gent no menteix a la gent.

Qui governa i no estima la gent és literalment un tirà.

Pensaments sobre els bons i els dolents, les presons, la culpa, l'amor... amb el sublim acompanyament de les Geriona.

Per molt que pateixis, no desfaràs el que ja està fet; converteix la ferida en cicatriu curada i alliçonadora.

L'ordre, la lògica, el protocol de la civilització considerada superior que habitem, és moltes vegades profundament salvatge. La riquesa humana és una barreja d'aliment i verí, sovint, difícil de destriar. Ni els bons són necessàriament fora de la presó; ni els dolents són forçosament a dins; perquè, segurament, no hi ha ni bons ni dolents. Empresonem decisions i fets que van enganxats a persones. I probablement les decisions i els fets dels altres són els que viuríem nosaltres si tinguéssim el cos dels altres i si visquéssim enmig de les seves circumstàncies, en definitiva, si fóssim ells. El comportament que experimentem els humans és el més probable de tots els que podem experimentar. No triem el cos que rebem, ni qui som, ni les experiències que vivim, ni l'entorn que ens acompanya. Les solucions o sortides violentes són pròpies dels covards o dels mandrosos; els covards troben refugi en la por que generen als qui els envolten, els mandrosos aconsegueixen un mètode fàcil i eficaç per aconseguir els seus objectius; ni que sigui violent.

D'altra banda, la gent, quan no aconsegueix convèncer amb arguments, crida. Fet i fet, per a ser feliços cal molt poc. 

El bé, l’amor, la veritat, la claredat, la senzillesa, la naturalitat... són més fàcils i agradables; sempre s’hi surt guanyant, i amb escreix. 

Tinguem menys i siguem més. Gairebé sempre, la infelicitat prové d’opinions o idees equivocades o malaltisses, que no fa l'efecte que siguin equivocades o malaltisses.   

L’univers ha aparegut per tal que arribis a aparèixer tu; la teva curiositat, la teva mirada, el teu amor, el teu jo sagrat. Tot té un sentit, perquè tu hi ets. Això és aplicable a qualsevol infant. I ni que no ho sembli, tots som sempre infants.

O res de tot el que he dit i milers d'altres coses...

Tot és privilegi, gaudi, sorpresa, incertesa, bellesa... sempre... en tot moment... Però sempre hi ha algú que sembla tenir la missió de demostrar el contrari, trobant pegues pertot, i proclamant que la vida ha de ser una constant recriminació per qualsevol motiu, fins que no s'assoleixi la perfecció o el que és pitjor la valoració i exaltació del propi ego de forma conscient o inconscient.

Hi ha qui descobreix a cada instant una força creadora i creativa amb la qual la vida ja té un sentit i per la qual només resta deixar-se sorprendre i explorar. Hi ha qui, en canvi, té com a principi vital amargar-se, amargar-se i amargar-se... Indignar-se, indignar-se i indignar-se... Avorrir-se, avorrir-se i avorrir-se... Comprar per a mitigar la buidor... Emprovar-se teles que no poden millorar el que som... i continuar-se queixant per qualsevol equivocació de qualsevol persona, sense atendre la impressionant tonalitat de les fulles dels arbres, els colors de la posta, el somriure de qualsevol infant ni que no sigui el nostre, el gust de la cervesa, tot l'invisible que hi pot haver i que ens mira, el misteri que sempre ens acompanya, els versos d'en Martí i Pol o d'en Papasseit, les melodies d'en Cole Porter, el "Boig per tu", la Pedrera, Montjuïc al crepuscle, l'olor de castanyes, el color de la pell cubana, les corbes d'un cos jove, els plàtans de la rambla, l'olor de gofre, la viquipèdia, les llibretes, els llapis, la Plaça Vella, la fusta de la Plaça Vella, l'olor de clor de la piscina, el Torna torna Serrallonga, els blogs, les fotografies, la guitarra, les abraçades, el temps, els records, les salutacions dels qui estimem...

Oh com estimo el caos! La bellesa del desordre natural, el temps alliberat de la presó dels horaris, les línies arbitràries dels mars de fulles, la roba arrugada, les galtes sense afaitar, els ratolins que lluiten per la supervivència dels seus, com les aranyes o els rats penats, malgrat el fàstic d'alguns adoradors de gossos i gats. El risc, l'absència de càlculs, l'anonimat, l'absència d'aduladors, el silenci, el so de la pluja, els bassals, el fang, el sòl del bosc que embruta la roba, la indiferència pel judici aliè, la lentitud, la independència, la llibertat, la indiferència vers les imperfeccions relatives, la petitesa, la humilitat, l'afecte, l'amor, les sorpreses, l'inesperat, el gust agre de la mostassa, els "durum", la barreja de colors, l'absència de normes urbanístiques, els pobles, el gust de treballar bé perquè sí i prou, la sortosa bona voluntat de tots els infants que van naixent fins que les pulsions i els adults no els espatllem, o res de tot el que he dit i milers d'altres coses... És essencial passar de les mancances i no amargar-se..

Contradicció existencial

"Faré un món amb unes lleis ben diferents a les meves, però amb la meva bellesa; per a veure si pot més la força d'aquestes lleis o la meva bellesa."

DÉU

Imatges d'un cementiri la nit del dia de difunts. El sentit de la vida. El bé i el mal. La "arrealitat" de tot el que percebem.

L'altre dia, el 2 de novembre, concretament el dia de difunts, passejàvem pel poble de Bolqueres, i de cop i volta ens vam trobar al cementiri. No és habitual caminar per un cementiri de nit, i a més el dia de difunts; em va servir per adonar-me que ja no pateixo l'antiga i infantil por als morts que tan sovint experimentava. El cementiri, de nit, i el dia de difunts em va aportar una pau estranya, i no vaig voler perdre l'oportunitat de fer unes fotografies, amb l'amagada esperança d'obtenir psicografies, imatges de fantasmes, d'esperits, o del que fos que volgués aparèixer-hi. Com és natural, a la fotografia no m'hi va aparèixer res; ni tan sols pujant la saturació, ni augmentant la lluminositat. El món de l'univers de tres dimensions espacials i una temporal (i fins a set dimensions més, replegades) no va captar senyals, en aquell moment, de cap suposada realitat associada als antics cossos que es podreixen als sepulcres; però per intentar-ho que no quedi, que no sigui dit que no s'explora tot. A l'endemà al matí, hi vaig tornar, i hi vaig fer unes quantes fotografies més, aquest cop diurnes. Totes aquestes imatges són les que acompanyen aquest escrit.

I, aquella nit, bo i tornant del cementiri, em vaig posar a pensar en el bé, i el mal, i el sentit de la vida...

“Per què la vida ha de tenir un sentit?” em pregunten molts, convençuts que no en té ni n'ha de tenir, i una mica pressupossant, segurament encertadament, que per a mi sí que en té. I és que amb el sentit de la vida passa com amb el tema del bé i del mal. Els mateixos que lícitament, i amb ganes de debatre, em llancen la pregunta anterior sobre el sentit, em plantegen que, al seu parer, el bé i el mal en sí mateixos tampoc no existeixen, sinó que són conceptes creats per a comprendre millor l’existència, i sempre dins la mentalitat humana.

El que em pregunto sovint després de llegir-los amb agraïment, perquè poca gent té ganes de parlar d'aquests temes, és si s'han parat a valorar el fet que hi ha entitats que no tenen existència per si mateixes, però que són reals, que són essencials per a la vida, i que, ni que no tinguin un caràcter universalment objectiu, d’alguna manera sí que existeixen; ni que sigui en un pla d’abstracció superior.

Apareixen a la vida, i són reals ni que per ser-hi necessitin la persona que sent i que percep.

La majoria de la gent no es para a pensar que, en realitat, la totalitat del que percebem no té una existència pròpia; és a dir, no té una existència que es pugui deslligar de la persona que percep; i no per això és menys real; i quan dic la totalitat, em refereixo a tot, absolutament tot, el que percebem.

Intentaré explicar-me. Tot el que percebem no és altra cosa que un feix de sensacions generades per la ment; ¿és, per tant, la realitat una invenció de la ment? No. Perquè aquest feix de sensacions generades per la ment són com són a causa d’un estímul extern objectiu i diferent a nosaltres. En el cas dels colors, la causa externa és una freqüència determinada d’ona electromagnètica per a cada sensació de color. Pel que fa a la intensitat del color, l’estímul extern seria l’amplitud d’ona. Amb el so podríem establir raonaments similars; i també amb la resta de sentits. Tot el conjunt de percepcions que rebem les engega la ment amb els seus propis recursos, com en una mena de realitat virtual creada per la ment a partir de les llums i els sons de les sensacions; però ho fa a partir d’una realitat objectiva exterior; el que percebem és com una icona que ens aporta informació de l'ordre i la lògica de la realitat; però la realitat no sabem com és. La realitat exterior no té forma. La forma la fa la ment. La forma que percebem, el model sencer, el que veiem, escoltem, sentim... en si mateix, i fora de la nostra ment, no existeix. La realitat no és de cap manera. Tot el que percebem de l’univers exterior és el conte que la nostra ment ens explica per a comprendre l’ordre de la realitat.

Si tornem al sentit de l’existència, podríem raonar de manera similar. El sentit de l’existència seria la raó per la qual existim, el motiu, el “per què”. Aquesta raó serà una realitat no tan sols si algú exterior a nosaltres ens ho imposa, sinó sobretot si cadascú de nosaltres volem que ho sigui. Ignoro si algú superior a nosaltres espera alguna cosa de la nostra existència, perquè no sé del cert si existeix algú superior a nosaltres; puc tenir intuïcions, creences, conviccions fermes... però no arribaran mai a ser certeses. En canvi, si jo com a persona sé per què existeixo; si tinc una raó per a viure; si sé a on vull que arribi la meva vida, i si a més tinc l'encert d'escollir bé quin vull que sigui aquest sentit, aleshores la meva vida ja tindrà un sentit; li hauré posat jo, o la meva manera de ser. L’encert pel que fa a la tria d’aquest sentit està molt lligat a la felicitat i a la satisfacció.

A la pregunta de “Per què la vida ha de tenir un sentit?” per tant, hi correspondria una resposta personal, lliure, subjectiva i potser intransferible.

Encara seria més personal la resposta a la pregunta: “Quin sentit té la vida?” Normalment la resposta a aquesta última pregunta genera asseveracions poètiques perquè el llenguatge es queda curt.

De vegades el sentit de la vida (el sentit que un sent que té o ha de tenir la vida) es copsa després de percebre una realitat determinada: la mirada d’un infant, un paisatge, una melodia, un so, una emoció, un desig, una esperança... i gairebé mai, o molt poques vegades, es pot transformar en mots; i si es transforma en mots, gairebé sempre són només compresos per qui els ha escrit, perquè el sentit de la vida, tot i que té elements comuns, és diferent per a cada persona; perquè l’endins de cada persona és diferent.

El que és un error és dogmatitzar; tant en la direcció d’imposar als altres el sentit que hom creu que té la vida, com en l’equivocació de negar als altres la possibilitat que trobin o que posin un sentit a la seva vida.

Pel que fa a la idea de si el bé i el mal existeixen; jo em remeto als períodes en què patim un mal de queixal. Aquest dolor que sentim forma part del mal; i us podran dir que no existeix, que només té sentit per a qui el sent, que no és ni bo ni dolent... però... oi que fa mal? Oi que és real?

En defensa del futbol

Defensa de tres. Defensa de quatre. Els pivots tanquen al mig. Els laterals s'ajunten a la defensa i se separen a l'atac. El punta estira quan s'ataca i obliga els defensors contraris a recular. L'equip, a cops, decideix quedar-se enrere per a forçar els contraris a avançar i fer possible un contraatac. Recepcions. Passades. Tirs. Bicicletes. Croquetes. Regateigs de cap. Túnels. Marcatges. Entrades. Actitud. Comunicació. Visió de camp. Moviments. Formacions 4-4-2, 4-3-3, 3-4-3, 4-5-1... Passades. Canvis de joc. Triangulacions. Estratègies. El davanter que fa trucs de màgia amb els peus per a despistar el defensor. Se'n va d'un. Se'n va de l'altre. Ara de dos. Després de tres. Els enreda. Els atrau. Canvia de ritme. Els deixa enrere. Ha d'endevinar el que pensen. Ha d'aconseguir que es pensin que ell farà allò que en realitat no farà. Telepatia. Intuïció. Intel·ligència, intel·ligència, intel·ligència...

Hi ha qui, enquistat en una actitud pedant i pseudointel·lectual, viu convençut que els qui juguen a futbol es limiten a donar puntades de peu a una pilota sense necessitat de fer servir la intel·ligència. No s'adonen, aquests elitistes de gest repujat, tocats i posats, cofats i carrinclons, de la seva profunda i vergonyosa ignorància. 

Vergonyosa, perquè té com a causa el menyspreu que etziben vers l'esport, que és considerat per ells un simple passatemps, oci pels poc cultivats, distracció, ocupació a ulls d'ells absolutament allunyada de la creativitat, de l'art, de la intel·ligència. 

No s'adonen que la seva és una ignorància que neix de l'elitisme pedant, de l'instint ancestral de protecció del territori; essent el seu territori el de la "creme" de la "creme" del que ells consideren equivocadament el món dels intel·lectuals; dic equivocadament, perquè els intel·lectuals de debò acostumen a ser esportistes, oberts i gens esnobs. Els qui menyspreen l'esport ho són molt, d'esnobs, perquè, en el fons, una de les principals raons per les quals estimen la intel·lectualitat, no és la intel·lectualitat en si mateixa, sinó l'aureola de suposada saviesa i distinció que estan convençuts que la pertinença a la intel·lectualitat els atorga; és allò d'estimar les coses, no pas per les coses en si mateixes, sinó pel plaer i per la sensació de joia cofada i estarrufada que experimenten en poder dir que estimen aquestes coses.

La pseudointel·lectualitat pedant desconeix els estudis d'estratègia; els esquemes d'atac, de defensa, de desenvolupament del joc; la tècnica; la formació; els documents elaborats durant dècades pels experts del futbol; l'efectivitat a la manera com es pica la pilota segons com es vulgui que es mogui; l'eficiència en el llançament d'una falta, d'un penal, d'un corner; les combinacions mentals, el càlcul de probabilitats, els infinits polígons traçats damunt la gespa per aconseguir que una esfera de cuir es dirigeixi vers on una col·lectivitat anomenada equip decideix que ha d'anar; l'art d'aconseguir que deu individus funcionin com si fossin un sol cervell... Totes aquestes fites no estan a l'abast de bèsties que donen puntades de peu a una pilota. Els pseudointel·lectuals elitistes no saben que són uns ignorants pel que fa a l'art matemàtic, psicològic, emocional, mental... d'unir dotze ments que dirigeixen onze cossos per a formar un equip que ha de funcionar com un sol organisme. 

El pedant que malda per allunyar la universitat del camp de futbol ignora que a la universitat també s'hi estudia futbol, que existeixen llicenciatures en educació física, i que si un esportista no treballa amb intel·ligència, està arruïnat.

No hi ha cap llibre que pugui ensenyar a un infant, millor que l'esport, el significat i el sentit de l'esforç, de la lluita, de la perseverança, de la resistència, de la solidaritat, del respecte a les normes... No hi ha cap tesi filosòfica que convenci millor que un bon partit de futbol del molt que es pot aprendre d'una derrota, de com n'és d'important no emborratxar-se amb una victòria, de la importància de treballar en equip i de donar-se suport constantment. No hi ha cap poema èpic que sigui més convincent que un partit de futbol a l'hora d'ensenyar a un jove què vol dir fidelitat a un equip, esperit i compromís vers un objectiu, capacitat de sacrifici, generositat, suport incondicional...

Resumint, els qui menystenen l'esport perquè es consideren membres d'una societat d'éssers que estan per damunt de l'activitat física, a banda de la seva actitud pedant, exhibeixen una profunda i lamentable ignorància, perquè quan fem esport, treballem amb esforç per moure el cos fent servir una intel·ligència que intentem que sigui eficient i estratègica. Aquesta intel·ligència és constantment reforçada i treballada durant durs i complexos entrenaments, a les ordres d'uns valors profundament humans que no són patrimoni exclusiu de cap col·lectiu.

Estany de la Bouillouse. Estany Llarg. Estany Negre. Estany de la Pradella.

És força agradable encerclar a plena tardor, tot fent ruta, els estanys que hi ha per sota de la presa de la Bouillouse. El camí arriba primer fins l'estany llarg, després s'acosta a la riba de l'estany negre, i finalment passa arran del estany de la Pradella. Les imatges que acompanyen aquest text corresponen a diferents moments d'aquesta caminada, que a l'hivern acostuma a ser ben blanca.

Que la gaudiu!

.

  

La ruta que assenyalo en aquest mapa és aproximada.

Educa la tribu

Intentar censurar, limitar, reduir, canalitzar, monopolitzar... el procés educatiu és una missió tan inadequada i absurda com intentar de buidar el mar amb una galleda. Educa la tribu. Educa la humanitat. Educa el carrer. Educa el dia a dia. Educa l’experiència quotidiana. Educa el que s’exhibeix, el que es mostra, el que apareix sense anunciar-se a si mateix com a mestre; i potser encara educa més, i influeix més, tot allò que apareix sense autoproclamar-se mestre. Per sort, o per desgràcia; per pega o per fortuna, els infants s’eduquen a partir d’uns mitjans i d’unes circumstàncies que van molt més enllà de l’escola i àdhuc de la família. Per això és tan important ésser al costat d’ells per ajudar-los en el procés d’interpretar i de comprendre tots aquells mestres espontanis que la vida els va plantant al davant i que ningú no podrà evitar que hi siguin. De fet, si algú ho evités, estaria perjudicant l’educació de l’infant, per la mateixa raó per la qual una higiene excessiva fa que els nens estiguin desprotegits front qualsevol virus. La petita brutícia quotidiana que s’adquireix mentre es juga i es viu contribueix a immunitzar l’infant davant futures i perilloses malalties.

Que cada dia sigui inaudit

Que cada dia sigui inaudit. Que cada jornada amagui la intensitat d’estar vius, sense necessitat que es noti. El secret rau al verb “mirar”. Cal mirar i veure aquell color en el qual mai no ens havíem fixat, o que no havíem mirat mai com avui mirem; avui se’ns mostra com diferent, o potser el que passa és que som més sensibles als seus matisos, o ens sorprenem més. De vegades penso que la gent que perd la memòria, bo i la desgràcia de la situació, tenen l’immens privilegi de viure les realitats per primera vegada, de descobrir de nou la bellesa. L’experiència de la descoberta és única. Res mai no és tan bell com en el moment en què descobrim que és bell. La descoberta regala unes percepcions que ens ajuden a comprendre el caràcter de privilegi de l’existència. Cal viure sempre sense perdre la percepció del privilegi del fet de ser. Ser és un privilegi. A cada racó d’univers, fins a la presó més terrible, s’hi amaga tota la bellesa i tota la força de l’existència; qui arriba a evidenciar això mai no pot ser empresonat, perquè a la seva presó hi troba el paradís, igual com el troba en una illa del sud del Pacífic, a Sant Cugat de Ses Garrigues o a Huertezuelas.

El silenci de la natura amaga la simfonia que es desprèn de la percepció del privilegi de ser. En algunes ocasions aquesta simfonia també es desprèn d’algunes melodies, d’algunes harmonies. Els qui em coneixeu sabeu que parlo de Cole Porter.

Cap mot no es perd.

Ni que ningú us llegeixi, mots, sou polpa de déu grec; carn d'esperit juganer; aroma de paper antic, de fusta d'escriptori vell, de despatx immens que ens supera per la seva intricada complexitat de títols als prestatges, sanefes als cantells dels mobles, cuirs als escons, tapissos i arts ignots a les parets.

Sou, mots, missatges per als habitants del futur; paraules doblegades dins d'una ampolla llançada a un mar etern i infinit en el qual algú, molts, tothom a la llarga, us descobriran i us llegiran. Tot allò que ha estat escrit serà algun dia llegit per tothom.

No es perden les paraules cridades a la buidor de l'horitzó; viatgen per l'espai il·limitat fins arribar algun dia a unes orelles que faran plorar un cor i esgarrifar una pell. El més banal, si és escrit amb la passió del qui considera cada mot com un maó modernista, esdevé el mateix pensament petrificat de déu. En aquestes circumstàncies els mots per ells mateixos, sense que sigui necessari cap lector, esdevenen la finalitat i la raó de ser d'ells mateixos; igual com les neus perpètues de les muntanyes a on ningú no arriba continuen existint encara que ningú no les vegi, encara que ningú escolti el gemec de l'aire entre els seus cimalls; els mots no llegits continuen vius i sublims, com el vent glaçat, com la neu ignota, com els paisatges no descoberts.

Allò que escrivim té un valor per si mateix independentment que algú ho llegeixi o no.

La rebel·lió contra la violència natural.

“Cada cara és el símbol de la vida. Qualsevol vida mereix respecte. (…) Quan respectem algú, estem fent un homenatge, a través d’ell, a la vida, en tot el que té de bonic, de meravellós, de diferent i d’imprevisible. Quan tractem els altres amb dignitat ens estem respectant a nosaltres mateixos.”

TAHAR BEN JELLOUN

.

.

Un militant de la vida, mai no s’acostumarà a la mort, per molt que digui que en comprèn el sentit, per molt que la reconegui com a natural. Algú que estima algú que es mor, mai no es resignarà al comiat, ni que reconegui que aquest comiat forma part de la llei natural. La rebel·lió contra el mal comprèn també la rebel·lió contra la destrucció del cos, la rebel·lió contra la llunyania de les persones que comparteixen la nostra existència.

Qui sigui que en sigui responsable (responsable de tot el que és), ha de reconèixer que hem aparegut aquí sense veu ni vot; sense que ens hagin demanat el parer, sense ni un cos ni una ment prou perfectes com per a caminar segurs per aquesta existència, sense ni tan sols tenir un domini absolut damunt la nostra voluntat i la nostra consciència; som ments produïdes per un òrgan de carboni que envelleix, que emmalalteix, que a cops falla, i que, per acabar-ho d'adobar, quan funciona obeeix pulsions seleccionades per les lleis de l’evolució de les espècies. La competició, la guerra, la violència, el sofriment, fins i tot la crueltat, estan codificades a la informació genètica que transmetem als nostres fills, formen part del nostre ADN, i apareixen al moment menys esperat, quan l’entorn perd els seus referents ètics, quan tot es capgira, quan la por ens domina, o quan les circumstàncies activen el programa violent que dorm en algun racó del nostre ésser.

La meva rebel·lió s’enfronta a la realitat d’aquesta presència destructora dins del cos de les persones; no l’accepto; no l’acato; no m’hi resigno. Sospito, fins i tot, que el sentit de la vida humana rau en aquesta actitud de rebel·lió contra el mal. Procedim de la matèria, la qual té set de sang, de poder, d’ego... però la nostra consciència del “jo” sap que no està feta ni per a l’odi ni per a la violència, sinó per a l’amor, per a la cooperació, per a la fraternitat. La rebel·lió contra la violència natural és també una conseqüència de la natura; és la conseqüència natural del fet de ser consciències. Un cop la matèria per imperatiu natural es fa consciència a les nostres ments, les nostres ments es rebel·len per imperatiu natural contra la seva llei violenta que ens mou a competir i a destruir-nos; aquesta rebel·lió ens està convertint en humans.

Allò íntim que som és antagonista dels fenotips actitudinals que es deriven de bona part de la informació genètica que amaguem a l’ADN esperonats per l'entorn; la nostra actitud i el nostre senyal d’identitat consisteixen a declarar-nos enemics de les pulsions que ens menen a odiar i a destruir; consisteixen en manifestar-li, a qui sigui que ens ha posat en aquesta mena de camp de treball que és la vida, que estem en contra de ser conillets d’índies; que volem estimar sense les traves que el cos que hem heretat ens posa. Volem que cap infant aprengui a odiar de petit per culpa d’haver de patir la crueltat dels adults sense que l’organitzador de tot això mogui ni un dit per a pal·liar la injustícia. Volem que s’organitzi millor l’existència de manera que a ningú se li impedeixi estimar, que a ningú se li frustri la vocació humana d’estimar i de ser estimat.

Des d’aquest silenci que el gran organitzador ens regala, invoco la seva acció, per a protegir els febles, per a transformar els Homo sapiens, que, sense haver-ho decidit, duem el mal a l’ADN; li exigeixo que actuï per a fer que l’existència sigui encara més bella.

Banyar-se al mar el 27 d'octubre

És genial començar a caminar pel bosc de la Marquesa, per paisatges salvatges arran de mar, amb la intenció de caminar i prou, per a gaudir de la tardor; adonar-se que fa una intensa calor d'estiu, arribar a una cala d'aigües cristallines; treure's tota la roba i, sense tenir-ho previst, unir-se amb una mar estranyament càlida.

Seria genial, és clar, si l'estranya calidesa de l'estació fos natural, i potser ho és.

Diuen que una tardor excessivament càlida no és senyal del canvi climàtic, que els signes només son significatius quan parlem de moltes tardors excessivament càlides seguides.

Però ni que fos així, si en un pot “A” de boles blanques n'hi ha moltes de vermelles, i en un altre pot “B” de boles blanques n'hi ha molt poques de vermelles; i si resulta que em passen un dels dos pots sense dir-me quin és i sense poder veure el seu interior, i em diuen que agafi una bola a cegues; i si resulta que la bola que agafo és vermella, jo sé que tinc més possibilitats d'haver agafat el pot A que d'haver agafat el pot “B”.

Ara canvieu els següents conceptes i entendreu perquè us explico això:

Pot”A”.......................Feix d'anys amb moltes tardors excessivament càlides.

Pot “B”......................Feix d'anys amb poques tardors excessivament càlides.

Boles blanques..........Tardors fresques tradicionals.

Boles vermelles.........Tardors excessivament càlides.

També em resulta curiós que els científics, fa dos o tres anys, calculessin una pujada del nivell del mar d'entre 15 i 59 centímetres en un segle (com a conseqüència de la pujada de temperatures mitjanes de l'atmosfera). I que aquest estiu hagin rectificat i hagin previst, a través d'alguns models, una pujades de fins a 80 centímetres en un segle. Em recorda a aquells programes d'ordinador que es van descarregant i que primer et diuen “temps de descàrrega 240 minuts”, i al cap de trenta segons rectifiquen i et diuen: “temps de descàrrega seixanta minuts”, i al cap de trenta segons més diuen: “temps de descàrrega 25 minuts”, i així successivament fins que a l'últim resulta que el programa es descarrega en 7 minuts.

Bé, desgràcies a part, tal com ja us he dit, avui m'he ficat al mar, a la Waikiki, i ha estat genial, l'aigua estava com al juny.

Bon començament de setmana!

Tot el que tenim que val...

 Siguem conscients que el que tenim és provisional; un do, un regal. I que ho perdrem. Tots som durant dècades interns del corredor de la mort, i no sabem el dia que els funcionaris ens vindran a buscar; no tenim res a perdre, perquè no tenim res.

Allò que ens fa ramat i mesells ens mata la vida. Tot el que tenim que val és el que ens permet no ser mesells; que és el que ens permet ser lliures.

Si et repeteixen que no fas bé una cosa, que no vals per alguna activitat, difícilment milloraràs en ella, i a més no la gaudiràs. Si t'insisteixen a posar-te l'uniforme de l'utilitarisme, cas que et despistis, al final te'l posaràs.

Al mar salvatge i net de l'art, s'hi ha amagat com un virus: la contaminació malsana de la idea de la fama que l'art suposadament ha de proporcionar com a signe d'èxit; la fama, els diners, i la inaudita idea de posseir els sons.

Ens fan mesells

Ens fan mesells 

amb “nos” i draps 

i nyaps i males cares; 

quan el vent arrissa el blat 

i ens porta olor de fang, 

olor de bosc. 

S'esmercen a esborrar 

l'esbós del cos; 

la corba del fractal de tants fruits bells; 

de tanta carn, 

de tan colrat sota la llum. 

I a prop, el mar, immens i blau.

Ens fan mesells 

amb pensaments enverinats, 

vestits de llum; 

màscara d'eben amb segells tipificats; 

això no es fa, 

això no es diu, 

això no es riu, 

això no es viu... 

No diu ni piu 

el nen atent, 

disciplinat; 

aprèn a viure uniformat; 

oblida el prat; 

oblida el llit sorrenc, 

la duna, l'atzavara i el bassal; 

no plou com cal la pluja nostra a aquest comptat. 

Acota el cap, el nen, 

atent, 

prudent, 

lligat. 

Els inesperats acords de la revolució harmònica

La gent violenta ho és, en part, perquè no respira.

Em refereixo, no pas a l’acció instintiva d’agafar aire i expulsar CO2, sinó a l’hàbit d’asseure’s i mirar.

Els violents pensen molt, i pensen malament, sense mirar, sense somriure amb els ulls (almenys, quan són violents), sense humor, sense caos...

Com n’és de necessari, el caos! En la seva justa i adequada mesura... però caos al capdavall.

El caos ens força a revisar el nostre ordre personal, sovint rígid i rovellat. Cal sovint agafar les cartes netes i polides de la nostra baralla personal, els asos, les piques… i llançar-les enlaire sense por a que se’n perdi alguna, sense por a que es desordenin.

Cal canviar cada matí l’ordre ortodox i monopensador de les afirmacions que ahir ens semblaven dogmes, i que no ho són, perquè no hi ha dogmes. Fem-ho!

La bellesa és en part bellesa perquè és, sempre, poc o molt, inesperada; admirem el que ens sorprèn; ens enriqueix allò que no esperem, perquè no és en nosaltres. L’antídot per a destruir la tristesa és saber mirar tot el que hi ha allà fora i que sempre és nou i sorprenent.

Si no ens moríssim ens importaria ben poc l’instant, la llum, la vida… La fugacitat i la finitud ens converteix en éssers lliures amb dret a estimar el petit caos que no fereix ningú.

Els acords de Cole Porter, per exemple, tenen la capacitat de ser inesperats, aparentment inadequats; fins que apareixen i mostren no només la seva conveniència sinó el seu caràcter de revolució harmònica. Les persones ambigües, diferents, caòtiques i adorables com Cole Porter, malgrat el seu petit caos, incrementen amb la seva vida, la bellesa d’aquest món sovint tan i tan gris, ortodoxe, previsible, moralista, obscurantista. Ara, més que mai, aquest petit caos és necessari; perquè es respiren arreu, especialment a Espanya, aires pudents d’involució i contrareformisme. Cal mirar endavant vers un futur de color i de llibertat, que tornarà i que serà la millor herència que podrem deixar als nostres descendents. 

Som dos. (Carta a l'amic/amant. Carta a l'amiga/amant)

És el teu mot, amic, senzill com el so d'un torrent enmig de la solitud del bosc; pots estar en silenci al meu costat sense que aquesta situació ens violenti. 

No dus màscara. 

No et mostres dur. 

No et disfresses. 

No pretens convèncer-me de la teva visió. 

No em vols salvar de res. 

No em lligues. 

No suposes fidelitats a formes, indumentàries, protocols o gests. 

No em jutges. 

No em dibuixes. 

No m’alliçones. 

No em retreus les imperfeccions; m'estimes com sóc.

No entens la vida com una constant correcció, acceptes el bri de caos que ho fa tot lliure i màgic.

No és necessari que t’agradi com vesteixo, com camino, com visc. No és necessari que m’agradi com vesteixes, com camines, com vius. 

Te'n vas quan vols sense que sigui necessari que t'acomiadis. Me'n vaig quan vull sense que em calgui acomiadar-me de tu. 

No haig de pensar, per força, com tu, en res; no has de pensar, per força, com jo en res. 

Puc tenir la casa desendreçada. M'és igual com tinguis la teva casa. 

Pots tenir més amics a banda de mi. Puc tenir més amics a banda de tu. 

Poden passar mil anys i em tractes igual de bé com el primer dia, perquè tractes bé tothom, no pas perquè sigui amic teu. Poden passar mil anys i et tracto tan bé com el primer dia, perquè tracto bé tothom, no pas perquè siguis amic meu. 

No m'imposes allò que haig de sentir; no haig de sentir el mateix que tu perquè et sentis bé; no passa res si no sentim el mateix; en tenim prou amb caminar l’un al costat de l’altre, i si en algun moment no volem caminar l’un al costat de l’altre, tampoc no passa res. 

La teva vida i la meva són dues vides. Tu i jo som dues carns, Tu i jo som dues veus. Tu i jo som dos, i som lliures. Tu i jo som dues identitats, i per això som lliures. I per tot això estem de debò junts, perquè només ens uneix la voluntat d’estar junts.

Victòria per a la nostra petita nació negada; carta a Pau Casals a quaranta anys de la seva mort.

Necessitem, des d'allà a on sigui, per aquest petit país, un embaixador de l'eternitat, un servent de la pau, una persona de seny, que protegeixi la pau, que ens propiciï la pau, que treballi per la pau; una pau que no és el mateix que la por ni que el silenci; una pau que no és resignació ni rendició.

El necessitem a vostè, mestre, la seva mirada, el tremolor del seu so, els clarobscurs de fantasia del seu instrument, l'esperit amagat de la llibertat i del vers rere cada nota. Per aquesta petita Catalunya, que es torna a morir, que torna a ser trepitjada, que torna a ser esborrada com a poble... Amb vostè, Catalunya, va viure en llibertat davant del món durant dècades, mentre el miserable signava condemnes de mort. El miserable va pretendre eliminar el nostre poble; però el nostre poble, humil, es va alçar amb la veu i el cor dels fills dels vençuts. El tirà pot matar una època, però té perduda la guerra de l'eternitat.

Des d'allà on sigui, eternament albiri el lleu guspireig d'aquest país mil·lenari esclafat pels cecs, pels tirans i pels violents. Pau, pau, pau... i victòria per la nostra petita nació negada. 

A les seves mans posem el futur i el destí de Catalunya. Que el poder de la dignitat i de la perseverança, per una vegada a la història, triomfin.