Famosa
per haver estat feu dels càtars, esdevé un decorat que s'esforça a
reproduir l'edat mitjana de la manera com la fantasia del segle que
vivim creu que fou. Sigui com sigui, aquest esforç aconsegueix una
bellesa efectiva, enmig d'un paisatge dolç i natural. La inquisició
amb les seves tortures es fa reclam; l'atracció de la foscor humana s'intensifica quan sabem que és lluny de la realitat objectiva i la centrem purament en una
ficció morbosa. A Carcassona, hi trobem art i artesania, foc i nit, fusta i metall, edificis
rònecs amb heures romàntiques a extramurs, un barri de gitanos que
parlen català com a Narbona, bona gastronomia, i un turisme
contundentment originari del principat.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Sunday, December 8, 2013
Friday, December 6, 2013
Assassins impunes. De nou pensem en Alcàsser.
En aquesta cantonada,
les noies van pujar a un cotxe blanc
amb quatre homes.
.
.
Divendres, 13 de novembre de 1992, a les deu del vespre, just quan estava passant tot, jo era al Restaurant Cavall Bernat, sopant amb una noia amb la qual començava a sortir, i amb la qual tallaria una setmana després, perquè aquella era una època en què jo era idiota i per excessiva prudència no sabia tractar les dones; les avorria; deixem-ho així.
Tampoc no vull parlar d'aquest tema; només el trec pel vertigen que
sento en adonar-me del sofriment intens i injust de tres noies joves a mans
d'uns éssers desnaturalitzats, sense empatia, odiosos i odiadors,
miserables i absolutament buits. Mentre jo sopava frívolament i
parlava de qualsevol rucada, a tres-cents quilòmetres d'on jo era, es reproduïa
el sacrifici de Crist, igual com tantes vegades s'ha reproduït el mateix
sacrifici en aquest món estrany, sense que déu hagi baixat per
impedir-ho.
I
trec el tema perquè aquests dies torna a sonar el nom dels crims
d'Alcàsser, a causa del fet ambigu i punxegut de l'alliberament de Miguel
Ricart; l'únic que fou empresonat a causa crim. Sembla que campa
pels carrers de per aquí fora com una ànima en pena, perseguit per
periodistes voltors i insultat per alguns dels qui el reconeixen. Ahir, a
les dues, va arribar a l'estació del Nord de Barcelona; ningú no
sap per què, potser ni ell no ho sap.
M'he
llegit els informes de les autòpsies de les nenes, així com les conclusions dels metges forenses.
He fet un esforç per no odiar els monstres. He tancat els ulls per a
suportar la idea de la brutalitat del sofriment, tan absurd i cruel. M'he sentit buit en
visualitzar l'odi als ulls dels monstres; un odi buit, patètic, de
misèria, de degradació humana. He recorregut, amb ajut del google
Earth, els episodis del crim. He imaginat que viatjava vint-i-un anys
enrere i que arribava a temps a la gasolinera MARI (ara Meroil) per a avisar les
noies del perill que corrien i que aconseguia convèncer-les perquè deixessin de fer autoestop.
Amb
quaranta-quatre anys, Miguel Ricart és més vell que ningú. Sembla que la seva família no vol saber res
d'ell; i damunt del seu cap, hi plana una ombra fosca; el pes d'un
inconscient que és impossible d'ensinistrar. Tothom, fins els que
pateixen psicopatologia social, que probablement no sigui el seu cas,
tenim un inconscient que de vegades plora encara que riguem, que
crida encara que estiguem en silenci; un inconscient connectat a una realitat misteriosa que ens supera a tots i que ens recrimina els
horrors existencials que engeguem, si és que els engeguem.
Miguel
Ricart hauria de parlar; hauria de dir quins noms hi falten a la llista. Al cotxe
blanc a on van pujar les xiquetes, hi havia quatre persones, i només
dues han estat identificades i condemnades. Als cadàvers de les
noies, hi van aparèixer els pèls púbics de fins a set homes; set
homes amb l'ADN diferent als dels dos condemnats. Hi ha com a mínim
cinc criminals, cinc monstres, que passegen pel carrer, amb absoluta
impunitat sense que cap periodista els persegueixi i sense que ningú
els escupi a la cara; Miguel Ricart, per força, ha de saber qui són.
Que ho digui. El seu inconscient li ho agrairà. Parlar és una part
del ben poc que pot fer per assuatjar la situació.
Què li impedeix
parlar? Amenaces? Morir no és greu quan la vida té tan pocs imants;
el greu no és morir-se, el greu és morir-se sense tenir un sentit. Morir-se per a resoldre els dubtes de les persones que van perdre el
que més estimaven (i de la forma més horrible) podria arribar a ser
una mort amb sentit; i al capdavall, si amenacen algú amb matar-lo
si parla, qui pot assegurar que no el mataran perquè no parli?
Aquest home hauria de parlar. I és cert que ell diu que és
innocent, però em costa de creure. M'he llegit les seves
declaracions (les de llavors); fins i tot les he escoltades. Al moment en què les
va pronunciar, reconeixent la seva culpa, no hi havia ningú que li
posés una pistola a la templa, ningú que el torturés, ningú que
el forcés a parlar amb aquell to amb què parlen els acorralats. Estic convençut que és culpable; no pas l'únic, però és culpable.
Corren
molts rumors. Hi ha llibres prohibits. Hi ha el pare d'una de les
noies condemnat per acusar sense proves. Hi ha un informe colpidor
i sorprenent que corre per la xarxa i del qual no parlaré perquè
aquest blog té la mania de reproduir només informacions
contrastades; i en un tema d'aquesta mena, assenyalar com a
sospitoses a persones concretes sense proves és d'una crueltat
extrema.
Sunday, December 1, 2013
Gran èxit esportiu de la nostra família al Cros de Terrassa
Sens
dubte, el dia d'avui passarà a la història de la meva família pels
èxits que han assolit els meus fills al Cros de Terrassa
de Primària.
I el cert és que no ho teníem previst. L'únic que li
he dit al meu fill abans de començar a córrer la seva cursa de mil cinc-cents metres, és que no corregués, que no posés el seu cos al
límit, que es centrés en acabar la cursa sencera i en no corre
riscos innecessaris. Haig de reconèixer que sóc una mica paranoic
i que sempre em fa por que els pugui venir algun atac o algun ensurt
d'aquests que es llegeixen als diaris, i, sincerament, prefereixo que
vagin fent, a poc a poc, i poder després esmorzar tots plegats ben
contents. Però el meu fill, que té onze anys, normalment no fa cas
dels meus consells ultraprudents, i ha acabat la cursa en segona
posició. I el cert és que fa goig veure la seva alegria, tenint en
compte que porta setmanes preparant la cursa i que hi corrien entre
cent i dos-cents nens.
Encara
ha estat més majúscula la sorpresa a la cursa de sis-cents metres de la meva filla, de
sis anys, que mai havia competit, que és extremament
tímida, i que no entén gaire els conceptes "guanyar" i "perdre";
ella només sabia que havia de córrer, intentant de fer-ho més de
pressa que les altres nenes.
I veient-la córrer no em podia creure
que fos ella. Des de les grades, em fregava els ulls per a comprovar
si aquell puntet verd que anava guanyant posicions, amb els cabells
llargs voleiant amunt i avall, era qui em pensava que era.
I ha arribat
gairebé sola i primera a l'última recta. A l'últim, la nena que anava
per darrere d'ella l'ha atrapada, però ella ha tornat a prémer
l'accelerador, i haurem d'esperar a les llistes oficials per a veure
si ha quedat primera o segona, però tant se val; l'autèntica
victòria ha estat seva alegria en veure que li havia anat tant bé
com al seu germà gran i que ens havia sorprès, ja que no ens ho
esperàvem ni de bon tros; més aviat em feia por que es posés nerviosa, per
timidesa, i que deixés de córrer.
En
fi... tot això m'ha fet recordar les curses que fem als estius, ells i jo a la
platja, damunt la sorra, des de fa molts anys, en un entorn natural i
idíl·lic. Tinc gravacions a on el meu fill, amb quatre anys, corre
amb mi damunt la sorra d'una platja solitària de Fuerteventura,
empastifat de sorra i de llibertat; semblava un tuareg.
Continuo
pensant, però, que l'important és l'esmorzar que fem tots junts, i
el sol del diumenge; guanyar o perdre, tant se val.
Thursday, November 28, 2013
La prosa de Fleur Jaeggy. El secret de la seva manera d'escriure.
Frases
curtes, carregades de significació indirecta.
El color de la frase
atorga una significació afegida a la significació literal.
El color
de la frase no depèn del so de les paraules sinó del color que els
objectes i les escenes descrites aporten a l'inconscient del lector.
La
narració no sembla feta per al lector, la qual cosa intensifica
l'interès, però alhora està rotundament feta per al lector, la
qual cosa fa que el lector gaudeixi sense avorrir-se ni embafar-se.
La narració camina per descripcions inesperades poc o gens
previsibles, la qual cosa augmenta l'interès del lector.
No és
políticament correcte, la qual cosa fa que el lector sàpiga,
conscientment o inconscient, que en qualsevol moment pot trobar-se amb qualsevol esdeveniment, i això, evidentment, augmenta l'interès del lector.
.
:
Un relat que recomano de Fleur Jaeggy:
“Sense
destí” dins del llibre “La paura del cielo”
.
.
Wednesday, November 27, 2013
El sarau que s'ha muntat amb la Moreneta fent de caganera!
Imatge de Misburg3014 a la wikipèdia
.
.
Davant
del sarau que s'ha format pel fet que hi hagi caganers de la Moreneta, he fet una entrada al facebook que reprodueixo al blog
perquè no es perdi:
La
mare de Jesús feia caca. Jesús feia caca. El papa fa caca. El rei
fa caca. Fins i tot el president Obama fa caca. Tots som iguals. Fer
caca no és pecat. Fer caca és natural. Fer caca és sa. Fer caca és
un acte tan noble com menjar o respirar. Fer caca ens torna més
entranyables i reals, perquè ens mostra sense la disfressa de
falsedat amb què el protocol occidental ens falseja. Visca fer caca!
Santa Maria, mater cagatoris, ora pro nobis!
Al
meu parer, amb les figuretes de la Moreneta fent de caganera, no hi ha
intenció de ridiculitzar. Cada Nadal es fan caganers de tot i de
tothom, amb molt de "carinyo"... Si haguéssim de reprimir
totes les expressions que poden molestar a algú alguna vegada, no
podríem viure. Els caganers, de qualsevol figura, són simpàtics i
inofensius. Fer caca no és humiliant ni degradant. El
caganer del pessebre no és un símbol de befa o de burla sinó una
figura entranyable que ens recorda que tots estem lligats i units a
la terra, que tots caguem, que tots som persones... La relació
mental que molts dels que s'escandalitzen trenen entre fer caca i fer el ridícul és fruit
d'una educació burgesa i carca, plena de protocols i formalitats artificioses, que dibuixen les persones com si no
caguessin, com si no tinguessin cos, com si no fessin l'amor per
tenir fills, com si els nens vinguessin de París, com si ningú es
tirés pets. Ara bé, és cert que per enfortir determinades creences
mitològiques i doctrines de grup, inventar-se enemics i menyspreus
va força bé; crea lligams i seguretats.
Bo i que defenso el respecte a totes les sensibilitats, m'agradaria diferenciar entre les agressions indubtables i volgudes contra les persones, ni que siguin verbals, i qualsevol altre acció lícita que no fa mal a ningú i que representa una opció de llibertat més de les moltes que les persones tenim.
No
és el mateix posar un caganer de la Moreneta que insultar les
víctimes del terrorisme. No és el mateix saltar al carrer que fer apologia del nazisme; tot té un límit.
Tot i així, és
impossible i insà viure pendents contínuament de reprimir qualsevol
expressió, tradició o llibertat que pugui ofendre a algú, quan no és clar que hagi de ser així; sempre
hi ha algú que s'ofendrà pel soroll de la pluja, per l'olor de
terra mullada o per la lletjor del meu rostre.
I
haig de dir que la gent que s'escandalitza de tot em desperten molta
tendresa, perquè jo mateix quan era jove n'era un d'ells, i n'estava
convençut; cadascú defensa amb sinceritat allò en què creu.
Per
tot això, i reconeixent els límits de la llibertat que mai no s'han
de traspassar, faig d'un reguitzell una llista improvisada de tot
allò que no podríem fer, que no ens deixarien fer els escrúpols o les
lleis o les normatives diverses... si visquéssim obsedits en tot
moment per no molestar mai ningú fos qui fos aquest algú...
...i
em surt que no podríem vestir-nos com ens vingués de gust, que no
podríem fabricar caganers, que no podríem fer-nos petons en públic,
que no podríem dur els cabells sense tapar en passar per davant
d'una mesquita, que no podríem estirar-nos en un banc d'un parc a
fer una dormideta, que no podríem du la roba escotada si no
tinguéssim un tipus de model, que no podríem escriure històries o
relats que posessin en dubte la moralitat dels personatges religiosos
de qualsevol creença, que no podríem parlar en català en presència
de castellanoparlants, que no podríem pronunciar mai les paraules
cul pet penis pit vulva, caca, pis, que no podríem crear obres
pictòriques o fotogràfiques amb plena llibertat creativa i sense
censura, que no podríem manifestar el que pensem si el que pensem és
subversiu a ulls d'algú o incita a la revolta o a l'agitació
social, que no podríem cantar a la dutxa per no molestar els veïns,
que no podríem escoltar La Trinca ni cantar bona part de les seves
cançons, que no podríem caminar pel carrer de pressa, ni a poc a
poc, sinó que hauríem de fer-ho al ritme que marca la majoria
cívica i respectuosa, que no podríem comprar per al nostre despatx
cadires diferents a les de la resta de l'empresa o institució on
treballéssim, que no podríem posar testos d'un altre color al balcó
de casa, que no hi podria haver platges nudistes, que no hi podria
haver mesquites a Catalunya, que no hi podria haver esglésies
cristianes a l'Iran, que no hi podria haver dones amb els cabells
deixats anar al Iemen, que no podria dur ningú minifaldilla, que no
hi podria haver rostres arrugats de vells mig nus de l'Índia a les
portades de les revistes religioses ni que fossin missioneres, que no
hi podria haver dones amb mocador al cap, que no hi podria haver
cartells de carnestoltes, que no hi podria haver moltes de les
disfresses que hi ha als carnestoltes, que no podria existir el
programa de TV3 Polònia ni el Varsòvia, que no podríem manifestar
el nostre amor en públic a persones del mateix sexe, que no podríem
parlar de tu als avis, que no podríem anar amb barret a dins de
segons quins edificis, que
no
podríem anar sense barret a dins de segons quins edificis, que no
podríem trepitjar l'herba dels parcs, que no podríem saltar pel
carrer ni que ens hagués tocat la loteria ni que ens adonéssim
sobtadament del privilegi de ser vius, que no podríem enamorar-nos
d'una persona d'una altra raça, que no podríem dir que el rei caga
o que s'equivoca o que comet un delicte, que no podríem resar mentre
mengem, que no podríem menjar mentre resem, que no podríem creuar
les cames en un temple, que no podrien, les dones, dur pantalons, que
no podrien, les monges, liderar un moviment social que busqués el
canvi del sistema vers una major democràcia i justícia, que no
podrien els que fan de Crist a la passió aparèixer nus damunt de la
creu, que no podrien els sense sostre dormir al carrer, o en un banc
d'un parc, i que, per tant, serien multats per fer-ho, que no
podrien, els qui no tenen casa, pixar rere un arbre... i podríem
continuar... i vull afegir que totes aquestes coses que no podríem
fer i que he escrit més amunt són casos reals, que alguna vegada
han provocat l'enuig i l'escàndol d'algú...
Sempre
dins dels límits de la dignitat humana... LLIBERTAT!
Sunday, November 24, 2013
Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran, sense cercar-ho, a embellir la Terra.
Hi
ha qui dels detalls lluminosos, que només poden despertar alegria o
indiferència, en fa causes acarnissades; com si el ser o no ser de la
humanitat pengés d'un fil, i com si depengués del triomf d'aquella
causa aconseguir que el fil no es trenqués.
Ens
ho podríem mirar amb uns altres valors; els detalls lluminosos hi
són per a fer-nos feliços; o per a prescindir d'ells si no ens
abelleixen.
No
sé si m'explico. Imaginem un pare que va a veure a jugar a futbol el
seu fill; aquest pare hauria només d'alegrar-se, tant si el seu fill
guanya com si perd, tant si juga bé com si juga malament; perquè el
futbol és un detall lluminós, és un regal que no es mereix, un “a
més a més”, una porta a l'aprenentatge i a la il·lusió; al
futbol, com a tots els detalls lluminosos, només s'hi guanya, només s'hi pot
guanyar.
El
mateix podríem aplicar als premis literaris; que ningú se'n faci
mala sang si no guanya; tant si és un repte com si es tracta del
Premi Sant Jordi; que ningú s'enfonsi un bri si convoca un repte i
només se li presenta un relat a concurs; que ningú perdi ni un
segon de son si un relat que escriu no agrada a algú, fóra mala
senyal si agradés tothom, i el que compta de debò és que t'agradi
i que t'ompli a tu, que l'escrius. I, podria dir encara més: de
vegades, quan no agrada a determinades persones és senyal (per desgràcia) que has anat
per on volies anar.
Igualment, no té cap mena d'importància si una
cançó que has cantat no ha satisfet, o si un estil o una indumentària que has gastat ha fet enfosquir la ganyota d'un carca; o si el teu aspecte o
presència no ha agradat a algú... Escrivim per gaudir, cantem per
gaudir, ens vestim com ens agrada per gaudir, expressem la nostra
identitat amb tot el que fem i estimem... per gaudir. I ho fem a la
llum del dia o a la foscor de la nit, pels gats, pels esperits o per al president de la República Federal d'Alemanya; i només hi podem guanyar; només hi ha premi.
A la vida,
si hom és lliure, només hi pot haver premi; perquè gairebé tot el
que fem és creació; detalls lluminosos que no han estat fets per a
ser jutjats, sinó per al gaudi de qui els crea, per a expressar la grandesa d'estar vius.
El problema apareix quan algú du a terme els detalls lluminosos per aconseguir un
prestigi o una fama que esdevenen esquers d'una ambició contraria a
l'espontaneïtat natural. Recordo un conegut que esquiava amb mi, i amb d'altres companys, i que quan ell mateix no aconseguia fer-ho tan bé com desitjava, s'amargava profundament; i el que és pitjor, si s'adonava que la resta de companys no ens exigíem prou pel que feia a esquiar cada cop millor, ens ho retreia i ens menyspreava.
L'actitud de cercar una perfecció i una
valoració excel·lents per part de la societat en tot allò que fem i estimem,
en comptes de fer i d'estimar les coses per a sentir-nos bé nosaltres, és
contrària a les lleis de l'existència i contribueix al podriment
lent i subtil de la felicitat. Només els que fan allò que estimen
per allò que estimen contribuiran sense cercar-ho a embellir la
Terra; i no pas pel fet de ser fidels a uns cànons imposats o a una
excel·lència tirànica, sinó perquè seran persones més felices,
més humils, menys ambicioses, més naturals, més alegres...
Saturday, November 23, 2013
El nostre som nosaltres
.
...
Tot pel
sedàs dels diners: els somnis. el coneixement, la ciència.
Tots de
genolls front d'un poder que ens sedueix, que ens promet la vida i la
pervivència.
Però tot, a tots, d'un glop, se'ns en va;
i ens adonem
que som fulles caient al sòl d'un bosc;
el nostre
color va embellir un temps el cap d'un arbre noble,
i va gaudir
amb la puresa dels raigs d'un astre que és de tots.
Sols fulles,
en un arbre
més d'un bosc dels molts que en aquest planeta preciós intenten
ser.
Tot sembla
mesurat pels propietaris de les idees irrenunciables
amb què
dogmatitza la societat del seny.
Teu, meu,
seu, imprès amb segells pomposos
a contractes
que aspiren a ser eterns
en un
univers que dura un instant;
com
l'escultura de l'aigua a l'eternitat del moment
en què vola
i se sosté desplaçada per un xoc inesperat.
La propietat
privada dels objectes, dels sons, de les muses,
fins i tot
del temps, de la imaginació, dels mètodes,
del
coneixement, dels medicaments, de la salut,
dels
llibres, de la ciència, de tot...
Ens amoïna
perdre el que ens ha estat regalat com un do,
perquè fins
l'esforç que ens ha estat permès d'exercir
és un regal
gratuït d'una natura indominable.
El nostre
som nosaltres, la resta és buït;
si no és
donat, és perdut;
arrapar-se a
la propietat del que per natura ha de fluir,
i servir, i
moure's,
és una
forma paràsita de fugir del nostre,
que som
nosaltres.Thursday, November 21, 2013
Per tant, enamorem-nos.
La
bellesa s'amaga pertot, però a cops apareix i no aconsegueix
vestir-se de rutina; va nua i la tenim a l'abast. Hem de pensar que
sempre hi és, i que és a prop de tothom, només cal creure-hi i
mirar-la.
El meu amic Cole continua per aquí fent-me companyia i
donant-me bons consells. El misteri ens regala un poema a mig camí
entre la por i l'admiració; tot és immens, tot és senzill, tot va,
vulguem o no. Amb línies que segueixen un angle únic i diferent. Gràcies.
Per tant, enamorem-nos.
Friday, November 15, 2013
Un infant que plora.
Quan
veus un nen o una nena que ploren, tot demana aturar-se; perceps la
vulnerabilitat que a tots, sense haver-ho triat, ens afecta. Som
petits glops de pols d’estels ordenats amb una amor tan gran que
ens fa consciències. La intel·ligència que ho governa tot, per
atzar o per qualsevol altra raó, és tan gran i estima tant, que de
la pols d’estels en fa pensament; i pensament que sap que existeix.
El plor d’un nen o d’una nena et fa descobrir que aquell ésser
que potser en un altre context et semblava una molèstia o, fins i
tot i en algun cas extrem, algú que t’agredia, no et mostra altra
cosa que el reflex de tu mateix quan tens por, quan saps que et
moriràs, quan comprens que estàs sol, quan et veus limitat per les
teves febleses, per l’imperi del teu inconscient o per la por. Tots
som iguals; petits i vulnerables. És una mica allò que li passava a
Erri de Luca en alguna de les seves novel·les: “L’enemic no
existeix, mai no ha existit, mai no ha sigut un enemic; te n’adones
quan el veus mort”. Tots som iguals.
El
plor d’un nen o d’una nena et converteix en pare per decret
universal, i els teus braços, ells tots sols, senten l’impuls
d’abraçar, de consolar, d’oferir protecció; protecció austera,
asserenada, neta d’afalacs o d’adulacions formals, sincera,
desinteressada... Et converteixes en sacerdot sagrat, en encarnació
d’una divinitat a les antípodes de la carrincloneria o de la
sensibleria; dissimules l’emoció i els anhels de morir si cal per
qui veus plorar, i la veu et surt com la d’aquells avis d’abans,
barreja de seriositat, d’amor sec, d’esperança, d’humor suau i
de protecció incondicional. La informació genètica transmesa pels
teus avantpassats al llarg de milers de generacions fa que al llarg
d’uns minuts vegis aquella criatura que plora no pas com la
descendència d’un competidor, sinó com la teva pròpia
descendència, com la teva continuació, com el teu fill o la teva
filla; i per ell o per ella, per la seva dignitat, pel seu benestar,
pel seu somriure, per la seva llibertat, donaries fins a l’última
gota de la teva sang.
Wednesday, November 13, 2013
Idees que em vénen al cap quan penso en els entabanadors que ens governen o ens han governat.
Imatge del Comte Duc D'Olivares
(Imatge en situació de domini públic)
Qui
estima la gent, no la converteix en bèstia de bast per pagar un
deute que la gent no ha contret.
Qui
estima la gent, no especula, ni juga, ni aposta, ni enreda, ni
engalipa, ni roba amb guant blanc els diners suats al llarg d'una vida
per part de les persones honrades.
Qui
estima la gent no té por d'escoltar la seva veu.
Qui
estima la gent engarjola els que s'aprofiten de les escletxes de la
legalitat (per a embutxacar-se diners que han suat altres) tot
aixecant les mans i dient "Escuche, que es legal!"
Qui
estima la gent no destrueix la costa per a enriquir-se amb la
bombolla immobiliària.
Qui
estima la gent no estima més que a la gent el seu càrrec, el seu
sou, els seus privilegis, la seva estarrufada carrera a mig camí
entre la màfia i el govern.
Qui
estima la gent no menteix a la gent.
Qui
governa i no estima la gent és literalment un tirà.
Monday, November 11, 2013
Pensaments sobre els bons i els dolents, les presons, la culpa, l'amor... amb el sublim acompanyament de les Geriona.
Per
molt que pateixis, no desfaràs el que ja està fet; converteix la
ferida en cicatriu curada i alliçonadora.
L'ordre,
la lògica, el protocol de la civilització considerada superior que
habitem, és moltes vegades profundament salvatge. La riquesa humana
és una barreja d'aliment i verí, sovint, difícil de destriar. Ni
els bons són necessàriament fora de la presó; ni els dolents són
forçosament a dins; perquè, segurament, no hi ha ni bons ni dolents. Empresonem decisions i fets que van enganxats a persones. I
probablement les decisions i els fets dels altres són els que
viuríem nosaltres si tinguéssim el cos dels altres i si visquéssim
enmig de les seves circumstàncies, en definitiva, si fóssim ells.
El comportament que experimentem els humans és el més probable de
tots els que podem experimentar. No triem el cos que rebem, ni qui
som, ni les experiències que vivim, ni l'entorn que ens acompanya.
Les solucions o sortides violentes són pròpies dels covards o dels
mandrosos; els covards troben refugi en la por que generen als qui
els envolten, els mandrosos aconsegueixen un mètode fàcil i eficaç
per aconseguir els seus objectius; ni que sigui violent.
D'altra
banda, la gent, quan no aconsegueix convèncer amb arguments, crida.
Fet i fet, per a ser feliços cal molt poc.
El bé, l’amor, la
veritat, la claredat, la senzillesa, la naturalitat... són més fàcils i agradables; sempre s’hi surt guanyant, i amb escreix.
Tinguem menys
i siguem més. Gairebé sempre, la infelicitat prové d’opinions o
idees equivocades o malaltisses, que no fa l'efecte que siguin equivocades o malaltisses.
L’univers ha aparegut per
tal que arribis a aparèixer tu; la teva curiositat, la teva mirada,
el teu amor, el teu jo sagrat. Tot té un sentit, perquè tu hi ets.
Això és aplicable a qualsevol infant. I ni que no ho sembli, tots
som sempre infants.
Saturday, November 9, 2013
O res de tot el que he dit i milers d'altres coses...
Tot
és privilegi, gaudi, sorpresa, incertesa, bellesa... sempre... en
tot moment... Però sempre hi ha algú que sembla tenir la missió de
demostrar el contrari, trobant pegues pertot, i proclamant que la
vida ha de ser una constant recriminació per qualsevol motiu, fins
que no s'assoleixi la perfecció o el que és pitjor la valoració i
exaltació del propi ego de forma conscient o inconscient.
Hi
ha qui descobreix a cada instant una força creadora i creativa amb
la qual la vida ja té un sentit i per la qual només resta deixar-se
sorprendre i explorar. Hi ha qui, en canvi, té com a principi vital
amargar-se, amargar-se i amargar-se... Indignar-se, indignar-se i
indignar-se... Avorrir-se, avorrir-se i avorrir-se... Comprar per a
mitigar la buidor... Emprovar-se teles que no poden millorar el que
som... i continuar-se queixant per qualsevol equivocació de
qualsevol persona, sense atendre la impressionant tonalitat de les
fulles dels arbres, els colors de la posta, el somriure de qualsevol
infant ni que no sigui el nostre, el gust de la cervesa, tot
l'invisible que hi pot haver i que ens mira, el misteri que sempre
ens acompanya, els versos d'en Martí i Pol o d'en Papasseit, les
melodies d'en Cole Porter, el "Boig per tu", la Pedrera,
Montjuïc al crepuscle, l'olor de castanyes, el color de la pell
cubana, les corbes d'un cos jove, els plàtans de la rambla, l'olor
de gofre, la viquipèdia, les llibretes, els llapis, la Plaça Vella,
la fusta de la Plaça Vella, l'olor de clor de la piscina, el Torna
torna Serrallonga, els blogs, les fotografies, la guitarra, les
abraçades, el temps, els records, les salutacions dels qui
estimem...
Oh
com estimo el caos! La bellesa del desordre natural, el temps
alliberat de la presó dels horaris, les línies arbitràries dels
mars de fulles, la roba arrugada, les galtes sense afaitar, els
ratolins que lluiten per la supervivència dels seus, com les aranyes
o els rats penats, malgrat el fàstic d'alguns adoradors de gossos i
gats. El risc, l'absència de càlculs, l'anonimat, l'absència
d'aduladors, el silenci, el so de la pluja, els bassals, el fang, el
sòl del bosc que embruta la roba, la indiferència pel judici aliè,
la lentitud, la independència, la llibertat, la indiferència vers
les imperfeccions relatives, la petitesa, la humilitat, l'afecte,
l'amor, les sorpreses, l'inesperat, el gust agre de la mostassa, els "durum", la barreja de colors, l'absència de normes urbanístiques,
els pobles, el gust de treballar bé perquè sí i prou, la sortosa
bona voluntat de tots els infants que van naixent fins que les
pulsions i els adults no els espatllem, o res de tot el que he dit i
milers d'altres coses... És essencial passar de les mancances i no
amargar-se..
Friday, November 8, 2013
Contradicció existencial
"Faré
un món amb unes lleis ben diferents a les meves, però amb la meva
bellesa; per a veure si pot més la força d'aquestes lleis o la meva
bellesa."
DÉU
Thursday, November 7, 2013
Imatges d'un cementiri la nit del dia de difunts. El sentit de la vida. El bé i el mal. La "arrealitat" de tot el que percebem.
L'altre
dia, el 2 de novembre, concretament el dia de difunts, passejàvem
pel poble de Bolqueres, i de cop i volta ens vam trobar al cementiri.
No és habitual caminar per un cementiri de nit, i a més el dia de
difunts; em va servir per adonar-me que ja no pateixo l'antiga i
infantil por als morts que tan sovint experimentava. El cementiri, de
nit, i el dia de difunts em va aportar una pau estranya, i no vaig
voler perdre l'oportunitat de fer unes fotografies, amb l'amagada
esperança d'obtenir psicografies, imatges de fantasmes, d'esperits,
o del que fos que volgués aparèixer-hi. Com és natural, a la
fotografia no m'hi va aparèixer res; ni tan sols pujant la
saturació, ni augmentant la lluminositat. El món de l'univers de
tres dimensions espacials i una temporal (i fins a set dimensions més, replegades) no va captar senyals, en aquell moment, de cap suposada
realitat associada als antics cossos que es podreixen als sepulcres;
però per intentar-ho que no quedi, que no sigui dit que no s'explora
tot. A l'endemà al matí, hi vaig tornar, i hi vaig fer unes quantes
fotografies més, aquest cop diurnes. Totes aquestes imatges són les
que acompanyen aquest escrit.
I,
aquella nit, bo i tornant del cementiri, em vaig posar a pensar en el
bé, i el mal, i el sentit de la vida...
“Per
què la vida ha de tenir un sentit?” em pregunten molts, convençuts
que no en té ni n'ha de tenir, i una mica pressupossant, segurament
encertadament, que per a mi sí que en té. I és que amb el sentit
de la vida passa com amb el tema del bé i del mal. Els mateixos que
lícitament, i amb ganes de debatre, em llancen la pregunta anterior
sobre el sentit, em plantegen que, al seu parer, el bé i el mal en sí
mateixos tampoc no existeixen, sinó que són conceptes creats
per a comprendre millor l’existència, i sempre dins la mentalitat
humana.
El
que em pregunto sovint després de llegir-los amb agraïment, perquè
poca gent té ganes de parlar d'aquests temes, és si s'han parat a
valorar el fet que hi ha entitats que no tenen existència per si
mateixes, però que són reals, que són essencials per a la vida, i
que, ni que no tinguin un caràcter universalment objectiu, d’alguna
manera sí que existeixen; ni que sigui en un pla d’abstracció
superior.
Apareixen
a la vida, i són reals ni que per ser-hi necessitin la persona que
sent i que percep.
La
majoria de la gent no es para a pensar que, en realitat, la totalitat
del que percebem no té una existència pròpia; és a dir, no té
una existència que es pugui deslligar de la persona que percep; i no
per això és menys real; i quan dic la totalitat, em refereixo a
tot, absolutament tot, el que percebem.
Intentaré
explicar-me. Tot el que percebem no és altra cosa que un feix de
sensacions generades per la ment; ¿és, per tant, la realitat una
invenció de la ment? No. Perquè aquest feix de sensacions generades
per la ment són com són a causa d’un estímul extern objectiu i
diferent a nosaltres. En el cas dels colors, la causa externa és una
freqüència determinada d’ona electromagnètica per a cada
sensació de color. Pel que fa a la intensitat del color, l’estímul
extern seria l’amplitud d’ona. Amb el so podríem establir
raonaments similars; i també amb la resta de sentits. Tot el conjunt
de percepcions que rebem les engega la ment amb els seus propis
recursos, com en una mena de realitat virtual creada per la ment a
partir de les llums i els sons de les sensacions; però ho fa a
partir d’una realitat objectiva exterior; el que percebem és com
una icona que ens aporta informació de l'ordre i la lògica de la
realitat; però la realitat no sabem com és. La realitat exterior no
té forma. La forma la fa la ment. La forma que percebem, el model
sencer, el que veiem, escoltem, sentim... en si mateix, i fora de la
nostra ment, no existeix. La realitat no és de cap manera. Tot el
que percebem de l’univers exterior és el conte que la nostra ment
ens explica per a comprendre l’ordre de la realitat.
Si
tornem al sentit de l’existència, podríem raonar de manera
similar. El sentit de l’existència seria la raó per la qual
existim, el motiu, el “per què”. Aquesta raó serà una realitat
no tan sols si algú exterior a nosaltres ens ho imposa, sinó
sobretot si cadascú de nosaltres volem que ho sigui. Ignoro si algú
superior a nosaltres espera alguna cosa de la nostra existència,
perquè no sé del cert si existeix algú superior a nosaltres; puc
tenir intuïcions, creences, conviccions fermes... però no arribaran
mai a ser certeses. En canvi, si jo com a persona sé per què
existeixo; si tinc una raó per a viure; si sé a on vull que arribi
la meva vida, i si a més tinc l'encert d'escollir bé quin vull que
sigui aquest sentit, aleshores la meva vida ja tindrà un sentit; li
hauré posat jo, o la meva manera de ser. L’encert pel que fa a la
tria d’aquest sentit està molt lligat a la felicitat i a la
satisfacció.
A
la pregunta de “Per què la vida ha de tenir un sentit?” per
tant, hi correspondria una resposta personal, lliure, subjectiva i
potser intransferible.
Encara
seria més personal la resposta a la pregunta: “Quin sentit té la
vida?” Normalment la resposta a aquesta última pregunta genera
asseveracions poètiques perquè el llenguatge es queda curt.
De
vegades el sentit de la vida (el sentit que un sent que té o ha de
tenir la vida) es copsa després de percebre una realitat
determinada: la mirada d’un infant, un paisatge, una melodia, un
so, una emoció, un desig, una esperança... i gairebé mai, o molt
poques vegades, es pot transformar en mots; i si es transforma en
mots, gairebé sempre són només compresos per qui els ha escrit,
perquè el sentit de la vida, tot i que té elements comuns, és
diferent per a cada persona; perquè l’endins de cada persona és
diferent.
El
que és un error és dogmatitzar; tant en la direcció d’imposar
als altres el sentit que hom creu que té la vida, com en
l’equivocació de negar als altres la possibilitat que trobin o que
posin un sentit a la seva vida.
Pel
que fa a la idea de si el bé i el mal existeixen; jo em remeto als
períodes en què patim un mal de queixal. Aquest dolor que sentim
forma part del mal; i us podran dir que no existeix, que només té
sentit per a qui el sent, que no és ni bo ni dolent... però... oi
que fa mal? Oi que és real?
Wednesday, November 6, 2013
En defensa del futbol
Defensa
de tres. Defensa de quatre. Els pivots tanquen al mig. Els laterals
s'ajunten a la defensa i se separen a l'atac. El punta estira quan
s'ataca i obliga els defensors contraris a recular. L'equip, a cops,
decideix quedar-se enrere per a forçar els contraris a avançar i
fer possible un contraatac. Recepcions. Passades. Tirs. Bicicletes.
Croquetes. Regateigs de cap. Túnels. Marcatges. Entrades. Actitud.
Comunicació. Visió de camp. Moviments. Formacions 4-4-2, 4-3-3,
3-4-3, 4-5-1... Passades. Canvis de joc. Triangulacions. Estratègies.
El davanter que fa trucs de màgia amb els peus per a despistar el
defensor. Se'n va d'un. Se'n va de l'altre. Ara de dos. Després de
tres. Els enreda. Els atrau. Canvia de ritme. Els deixa enrere. Ha
d'endevinar el que pensen. Ha d'aconseguir que es pensin que ell farà
allò que en realitat no farà. Telepatia. Intuïció. Intel·ligència,
intel·ligència, intel·ligència...
Hi
ha qui, enquistat en una actitud pedant i pseudointel·lectual, viu
convençut que els qui juguen a futbol es limiten a donar puntades de
peu a una pilota sense necessitat de fer servir la intel·ligència.
No s'adonen, aquests elitistes de gest repujat, tocats i posats, cofats i carrinclons, de
la seva profunda i vergonyosa ignorància.
Vergonyosa, perquè té
com a causa el menyspreu que etziben vers l'esport, que és
considerat per ells un simple passatemps, oci pels poc cultivats,
distracció, ocupació a ulls d'ells absolutament allunyada de la
creativitat, de l'art, de la intel·ligència.
No s'adonen que la
seva és una ignorància que neix de l'elitisme pedant, de l'instint
ancestral de protecció del territori; essent el seu territori el de
la "creme" de la "creme" del que ells consideren equivocadament el món
dels intel·lectuals; dic equivocadament, perquè els intel·lectuals
de debò acostumen a ser esportistes, oberts i gens esnobs. Els qui
menyspreen l'esport ho són molt, d'esnobs, perquè, en el fons, una de
les principals raons per les quals estimen la intel·lectualitat, no
és la intel·lectualitat en si mateixa, sinó l'aureola de suposada
saviesa i distinció que estan convençuts que la pertinença a la
intel·lectualitat els atorga; és allò d'estimar les coses, no pas
per les coses en si mateixes, sinó pel plaer i per la sensació de
joia cofada i estarrufada que experimenten en poder dir que estimen aquestes coses.
La
pseudointel·lectualitat pedant desconeix els estudis d'estratègia;
els esquemes d'atac, de defensa, de desenvolupament del joc; la
tècnica; la formació; els documents elaborats durant dècades pels
experts del futbol; l'efectivitat a la manera com es pica la pilota
segons com es vulgui que es mogui; l'eficiència en el llançament
d'una falta, d'un penal, d'un corner; les combinacions mentals, el
càlcul de probabilitats, els infinits polígons traçats damunt la
gespa per aconseguir que una esfera de cuir es dirigeixi vers on una
col·lectivitat anomenada equip decideix que ha d'anar; l'art
d'aconseguir que deu individus funcionin com si fossin un sol
cervell... Totes aquestes fites no estan a l'abast de bèsties que
donen puntades de peu a una pilota. Els pseudointel·lectuals
elitistes no saben que són uns ignorants pel que fa a l'art
matemàtic, psicològic, emocional, mental... d'unir dotze ments que
dirigeixen onze cossos per a formar un equip que ha de funcionar com
un sol organisme.
El pedant que malda per allunyar la universitat del
camp de futbol ignora que a la universitat també s'hi estudia
futbol, que existeixen llicenciatures en educació física, i que si
un esportista no treballa amb intel·ligència, està arruïnat.
No
hi ha cap llibre que pugui ensenyar a un infant, millor que l'esport, el significat i el sentit de l'esforç, de la lluita, de la
perseverança, de la resistència, de la solidaritat, del respecte a
les normes... No hi ha cap tesi filosòfica que convenci millor que
un bon partit de futbol del molt que es pot aprendre d'una derrota,
de com n'és d'important no emborratxar-se amb una victòria, de la
importància de treballar en equip i de donar-se suport constantment.
No hi ha cap poema èpic que sigui més convincent que un partit de
futbol a l'hora d'ensenyar a un jove què vol dir fidelitat a un
equip, esperit i compromís vers un objectiu, capacitat de sacrifici, generositat,
suport incondicional...
Resumint, els
qui menystenen l'esport perquè es consideren membres d'una societat
d'éssers que estan per damunt de l'activitat física, a banda de la seva actitud pedant, exhibeixen una profunda i lamentable ignorància, perquè quan fem esport, treballem amb esforç per moure el cos fent servir una intel·ligència que intentem que sigui eficient i estratègica. Aquesta intel·ligència és constantment reforçada i treballada durant durs i complexos entrenaments, a les ordres d'uns valors
profundament humans que no són patrimoni exclusiu de cap col·lectiu.
Subscribe to:
Comments (Atom)











