L'altre
dia, el 2 de novembre, concretament el dia de difunts, passejàvem
pel poble de Bolqueres, i de cop i volta ens vam trobar al cementiri.
No és habitual caminar per un cementiri de nit, i a més el dia de
difunts; em va servir per adonar-me que ja no pateixo l'antiga i
infantil por als morts que tan sovint experimentava. El cementiri, de
nit, i el dia de difunts em va aportar una pau estranya, i no vaig
voler perdre l'oportunitat de fer unes fotografies, amb l'amagada
esperança d'obtenir psicografies, imatges de fantasmes, d'esperits,
o del que fos que volgués aparèixer-hi. Com és natural, a la
fotografia no m'hi va aparèixer res; ni tan sols pujant la
saturació, ni augmentant la lluminositat. El món de l'univers de
tres dimensions espacials i una temporal (i fins a set dimensions més, replegades) no va captar senyals, en aquell moment, de cap suposada
realitat associada als antics cossos que es podreixen als sepulcres;
però per intentar-ho que no quedi, que no sigui dit que no s'explora
tot. A l'endemà al matí, hi vaig tornar, i hi vaig fer unes quantes
fotografies més, aquest cop diurnes. Totes aquestes imatges són les
que acompanyen aquest escrit.
I,
aquella nit, bo i tornant del cementiri, em vaig posar a pensar en el
bé, i el mal, i el sentit de la vida...
“Per
què la vida ha de tenir un sentit?” em pregunten molts, convençuts
que no en té ni n'ha de tenir, i una mica pressupossant, segurament
encertadament, que per a mi sí que en té. I és que amb el sentit
de la vida passa com amb el tema del bé i del mal. Els mateixos que
lícitament, i amb ganes de debatre, em llancen la pregunta anterior
sobre el sentit, em plantegen que, al seu parer, el bé i el mal en sí
mateixos tampoc no existeixen, sinó que són conceptes creats
per a comprendre millor l’existència, i sempre dins la mentalitat
humana.
El
que em pregunto sovint després de llegir-los amb agraïment, perquè
poca gent té ganes de parlar d'aquests temes, és si s'han parat a
valorar el fet que hi ha entitats que no tenen existència per si
mateixes, però que són reals, que són essencials per a la vida, i
que, ni que no tinguin un caràcter universalment objectiu, d’alguna
manera sí que existeixen; ni que sigui en un pla d’abstracció
superior.
Apareixen
a la vida, i són reals ni que per ser-hi necessitin la persona que
sent i que percep.
La
majoria de la gent no es para a pensar que, en realitat, la totalitat
del que percebem no té una existència pròpia; és a dir, no té
una existència que es pugui deslligar de la persona que percep; i no
per això és menys real; i quan dic la totalitat, em refereixo a
tot, absolutament tot, el que percebem.
Intentaré
explicar-me. Tot el que percebem no és altra cosa que un feix de
sensacions generades per la ment; ¿és, per tant, la realitat una
invenció de la ment? No. Perquè aquest feix de sensacions generades
per la ment són com són a causa d’un estímul extern objectiu i
diferent a nosaltres. En el cas dels colors, la causa externa és una
freqüència determinada d’ona electromagnètica per a cada
sensació de color. Pel que fa a la intensitat del color, l’estímul
extern seria l’amplitud d’ona. Amb el so podríem establir
raonaments similars; i també amb la resta de sentits. Tot el conjunt
de percepcions que rebem les engega la ment amb els seus propis
recursos, com en una mena de realitat virtual creada per la ment a
partir de les llums i els sons de les sensacions; però ho fa a
partir d’una realitat objectiva exterior; el que percebem és com
una icona que ens aporta informació de l'ordre i la lògica de la
realitat; però la realitat no sabem com és. La realitat exterior no
té forma. La forma la fa la ment. La forma que percebem, el model
sencer, el que veiem, escoltem, sentim... en si mateix, i fora de la
nostra ment, no existeix. La realitat no és de cap manera. Tot el
que percebem de l’univers exterior és el conte que la nostra ment
ens explica per a comprendre l’ordre de la realitat.
Si
tornem al sentit de l’existència, podríem raonar de manera
similar. El sentit de l’existència seria la raó per la qual
existim, el motiu, el “per què”. Aquesta raó serà una realitat
no tan sols si algú exterior a nosaltres ens ho imposa, sinó
sobretot si cadascú de nosaltres volem que ho sigui. Ignoro si algú
superior a nosaltres espera alguna cosa de la nostra existència,
perquè no sé del cert si existeix algú superior a nosaltres; puc
tenir intuïcions, creences, conviccions fermes... però no arribaran
mai a ser certeses. En canvi, si jo com a persona sé per què
existeixo; si tinc una raó per a viure; si sé a on vull que arribi
la meva vida, i si a més tinc l'encert d'escollir bé quin vull que
sigui aquest sentit, aleshores la meva vida ja tindrà un sentit; li
hauré posat jo, o la meva manera de ser. L’encert pel que fa a la
tria d’aquest sentit està molt lligat a la felicitat i a la
satisfacció.
A
la pregunta de “Per què la vida ha de tenir un sentit?” per
tant, hi correspondria una resposta personal, lliure, subjectiva i
potser intransferible.
Encara
seria més personal la resposta a la pregunta: “Quin sentit té la
vida?” Normalment la resposta a aquesta última pregunta genera
asseveracions poètiques perquè el llenguatge es queda curt.
De
vegades el sentit de la vida (el sentit que un sent que té o ha de
tenir la vida) es copsa després de percebre una realitat
determinada: la mirada d’un infant, un paisatge, una melodia, un
so, una emoció, un desig, una esperança... i gairebé mai, o molt
poques vegades, es pot transformar en mots; i si es transforma en
mots, gairebé sempre són només compresos per qui els ha escrit,
perquè el sentit de la vida, tot i que té elements comuns, és
diferent per a cada persona; perquè l’endins de cada persona és
diferent.
El
que és un error és dogmatitzar; tant en la direcció d’imposar
als altres el sentit que hom creu que té la vida, com en
l’equivocació de negar als altres la possibilitat que trobin o que
posin un sentit a la seva vida.
Pel
que fa a la idea de si el bé i el mal existeixen; jo em remeto als
períodes en què patim un mal de queixal. Aquest dolor que sentim
forma part del mal; i us podran dir que no existeix, que només té
sentit per a qui el sent, que no és ni bo ni dolent... però... oi
que fa mal? Oi que és real?
