Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, December 24, 2013

La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.



Abans de ser, no teníem res, ni vivíem res, ni experimentàvem res, per això, sempre hi sortim guanyant.
La vida és gaudi; ni que travessem valls fosques i incomprensibles.
La vida és una espelma enmig de la nit del no ser.
Sovint, a la vida, percebem allò que no existeix, perquè ens ho crea la ment; visions o al·lucinacions, físiques o metafòriques; espectres visuals o senzillament valoracions desproporcionades dels conceptes; jerarquitzacions errades d'una realitat que no veiem. Perquè fins i tot allò que veiem de la realitat és creat per la nostra ment; i no pas perquè la realitat no existeixi, sinó perquè no la veiem. El que veiem és un feix de sensacions visuals creades per la nostra ment per tal que comprenguem una petita part de la realitat. No veiem gairebé res, ni escoltem gairebé res, ni palpem gairebé res, ni olorem gairebé res, ni assaborim gairebé res; tot són sensacions i prou. Percebem una petita fantasia que reflecteix un ordre proper. Enmig d'aquesta fantasia creada per la ment, que nosaltres anomenem realitat, s'hi amaga el missatge misteriós del secret de l'existència.

El secret de l'existència, per exemple, a banda d'altres llocs, s'amaga dins d'algunes melodies. I si el voleu explicar a algú, no podreu si no assenyalar-li les melodies; ara l'una, després l'altra. Ells potser l'entendran, o potser no, però si l'arriben a entendre, no podran transmetre aquest secret si no és assenyalant la melodia i fent silenci. El gran misteri que ho explica tot ha volgut que les coses siguin així.

La vida és el primer contacte amb tot, per això s'entén tan poc. Som com una mena d'embrions en una existència que ens sobta perquè és nova i no la tenim del tot. El secret de l'existència és amagat a la intensitat d'un tronc cremant-se en una llar de foc; la llum, l'olor de llenya, la crepitació... rere tot això s'hi oculta el misteri de ser.

No us cregueu gaire els qui us venguin seguretats; ni espirituals, ni religioses, ni materials. La vida és dubte; ha de ser així. El dubte és el primer estadi del descobriment, i el misteri de l'existència no s'aprèn, es descobreix; i no es pot comunicar. L'aprenentatge només és possible a través del descobriment.
No us cregueu gaire els qui us asseguren que han parlat amb déu. Només alguns infants han parlat amb déu, i la majoria de vegades sense saber-ho; tan sols pel fet d'haver descobert involuntàriament, i rere la neu o dins d'un bassal o en una olor, una petita espurna del gran misteri; tampoc no el poden comunicar; alguns adults el descobreixen reflectit als ulls dels infants que parlen amb déu; però això és tot, no hi ha mots.

Aquest misteri no es reserva als bons; no hi ha bons; i és difícil parlar de dolents; hi ha mal, hi ha dolor; perquè vivim immergits en una vulnerabilitat ontològica. Som vulnerables. Som una espècie de monos més dominada per les coordinacions hereditàries que ens mouen a comportar-nos com les bèsties que som. Copsem un bri d'una llum que ens ho fa saber, i som capaços de vegades d'ensinistrar la bèstia per amor a les persones; però això no ens fa menyspreables ni aliens al misteri que ens atrau a tots i que algun dia ens acollirà a tots; a tots.

Estem destinats a viure junts per sempre. Encetem un miracle que es diu ser, com espelmes enmig d'una nit incomprensible. Hem brollat de la nit estranya del no ser i mai no podrem deixar de ser. Perdrem aquest cos, que cada cop està més gastat, i volarem lliures pels torrents, per damunt dels caps de les onades, a frec de la neu de les muntanyes més altes, i percebrem una mica més de la realitat que no veiem; tan sols un bri més d'aquesta realitat; a poc a poc, sense pressa.


Bon Nadal!
.
.
P.D. "És tard, però per a fer el futur és tot el temps que tenim a les mans"
......... Pere Casaldàliga

Saturday, December 21, 2013

De vegades, el món, cansa.


Tant com hi ha, i tan malament com sovint està el món. 
Si tot és deixar fer i no posseir! 
No posseeixis ningú. No posseïm ningú. Ni directament, ni veladament; ni disfressant, la possessió, d'amor o de protecció. 
Deixem fer. Si ho fem tothom, ningú no posseirà ningú; ningú no manllevarà la vida de ningú de cap de les maneres subtils o menys subtils que aquesta mena de monos creguts que som sabem fer.

La llibertat... Ai la llibertat, que es mor! 
Es mor la llibertat! Es mor... 

La societat que formem aquests monos estranys que som, sense adonar-nos que som, mata a poc a poc la llibertat: lleis sense fonament, normes que esculpeixen morals i prejudicis i que consideren absolut el que és subjectiu; cànons elevats al rang de dogma; drets que de boca es diu que hi són, però que de fet es trepitgen perquè no és cert que qualsevol pugui opinar de qualsevol cosa. 

Aquesta societat de monos que som té por de la llibertat. 
La llibertat es lliga amb deu mil “peròs” aterrits, la por dels quals enteranyina aquesta bellesa immensa que ens envolta; mar i sol i nuesa i vent i crits i colors damunt d'un llenç en blanc que ens pregunta què sentim i què li volem dir.

Esclavatge de miserables dictadors que tenen com a arma el diner i el deute dels esclaus del segle XXI. Senyors explotadors de milions de persones que no arriben a viure perquè la por se'ls amara a l'ànima.

Tant com hi ha! Tant com hi ha arreu!

Si ens dediquéssim a mirar tota la bellesa que hi ha al pam de terra que habitem dins l'ara, no ens l'acabaríem. Però una mena de nervi estúpid ens mena més enllà de la bellesa; vers el domini i la destrucció de l'altre. De vegades, el món, cansa; fa l'efecte que la revolució pendent implica un canvi d'espècie, com si nosaltres portéssim un defecte de fàbrica que ho complica tot. Ens eduquem, però els que neixen, han de tornar a començar. Tan de bo l'epigenètica funcionés millor.

La llibertat hauria de ser una assignatura que s'estudiés a les escoles, no pas per aprendre a encadenar-la sinó per aprendre a gaudir-la sense por i sense excloure-la per ningú. La llibertat que no exclou la llibertat de ningú és il·limitada, perquè només s'acaba quan t'allunyes d'ella; i si la gaudeixes, no s'acaba, roman pels segles dels segles. 

La vida és una mena de regal estrany fet per a gaudir i fer gaudir; tant com hi ha, només pot ser per això; gairebé sempre, el que percebem que ens falta, en realitat i ben pensat, no cal; i gairebé sempre, el que no costa diners i ningú desitja amb excessiu anhel, en realitat i ben pensat, és el que ens cal.

Proposem-nos construir una societat a on la llibertat tingui el pes que malauradament avui té el diner i el poder.


Bon Nadal a tothom. 

Thursday, December 19, 2013

Els enemics de l'energia neta. ASSASSINS DE LA TERRA.



-S'ha comprat una cafetera, vostè? -diu l'amo del bar de sota casa la senyora Pepa -. ¿I diu que es fa el cafè a casa i que per això no consumeix al meu bar? Doncs sàpiga que ha de pagar l'impost nou que ha tret el govern, i que obliga a tots els que s'han comprat cafeteres a pagar deu cèntims per cada cafè que es facin amb la cafetera nova; en compensació per les pèrdues que tenim els pobres bars.


Això que sembla surrealista és real; només heu de canviar la paraula “bar” per “empreses productores d'electricitat”; la paraula “cafetera” per “placa solar fotovoltàica”; la paraula “cafè” per “electricitat”. 
.
.
.

Monday, December 16, 2013

No us fiqueu el dit al nas; l'epigenètica demostra que la informació biològica susceptible de ser transmesa als nostres futurs fills es modifica al llarg de la nostra vida; i aquestes modificacions es transmeten als fills amb la dermis de l'ADN.

Homo antecessor dona. 
Imatge de José Luís Martínez Álvarez a la wikipèdia.
.
.
.
La història de l'estudi de l'evolució sempre ha parlat de Lamarck com d'aquell científic pueril que deia que un organisme viu, amb els seus hàbits, podia modificar la informació biològica que després heretaran els seus fills i que els farà ser com són; dit d'una altra manera, no veia la informació genètica com un paquet d'informació immodificable amb l'esforç i que purament es transmetia, sinó com un programa modificable amb els hàbits del pare o mare portadors. Diuen que fins i tot Darwin (el qual, a la idea de l'evolució, hi va aportar la clau de la “selecció natural”), era lamarckista.

La idea de Lamarck és un error comprensible tenint en compte del desconeixement científic del segle que va viure. Els gens que portem dins l'ADN no canvien amb els nostres actes, per tant Lamarck no tenia raó.
No obstant això, ara per ara, després dels estudis de l'epigenètica, sembla que Lamarck no anava tan desencaminat.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'epigenètica va ser en un avió, un dia de l'estiu de 2005, a onze mil metres d'alçada; era un article científic del diari El País, i el vaig llegir mentre viatjava cap a Lanzarote. Em va impressionar molt, potser perquè, per clar que sigui el mecanisme de la selecció natural, les mutacions per si mateixes, en ser tan esporàdiques, em semblaven insuficients per a explicar l'acceleració de l'evolució. Passar només en quatre milions d'anys d'un Homo habilis a un Homo sapiens, només a cop de mutacions, se'm feia feixuc. Quatre milions d'anys representen unes dues-centes mil generacions. Són moltes, però potser no tantes com per passar d'un hominid molt similar a un ximpanzé fins a un Homo sapiens de l'any 2013; és clar que, pensant en segons quins Homo sapiens, la diferència no és tan gran. 
Si l'esforç dels individus millora la qualitat adaptativa dels fenotips que acaben desenvolupant els seus descendents, l'evolució no se'm fa tan difícil de visualitzar.

L'epigenètica ve a dir, amb un llenguatge molt menys matusser que el que jo faig servir, que alguns efectes dels individus (com per exemple la por davant d'un perill) impulsen la creació d'una membrana de mol·lècules (una epidermis), damunt de l'ADN relacionat amb aquest efecte, de manera que alguns gens arriben a desenvolupar fenotips (efectes macroscòpics en l'organisme, conseqüència de la informació genètica heretada) gràcies a no posseir damunt d'ells aquesta membrana, i d'altres gens en canvi mai no s'arriben a activar per culpa de la membrana. Aquesta membrana que es crea durant la vida de l'individu damunt de l'ADN, es transmet als fills amb l'herència genètica.

Fa ben poc s'ha publicat a Science un estudi apassionant fet amb ratolins.
Als ratolins, de manera periòdica, se'ls va fer olorar un producte determinat alhora que se'ls aplicava una petita descàrrega elèctrica. Passat el temps, només se'ls feia olorar el producte i es comprovava que els ratolins tremolaven de por, perquè associaven l'olor amb la descarrega.
A aquests mateixos ratolins, se'ls va fer reproduir-se, i van tenir ratolinets.
A aquests ratolinets, un cop ja adults, se'ls va fer olorar el mateix producte que als seus pares i, sense haver experimentat mai cap descàrrega elèctrica, van manifestar el mateix tremolor i la mateixa por que els seus pares; amb la qual cosa es demostra que la por associada a l'olor, que havia estat adquirida en vida dels ratolins pares, es transmetia als fills.

L'experiment només s'ha fet amb la “por” i amb ratolins, però (al meu parer) el més lògic és pensar que funciona per a qualsevol mamífer i/o animal i per a qualsevol fenotip a banda del de la por a l'olor; potser fins i tot amb fenotips relacionats amb el hàbits i els esforços.

És impressionant.

Intentaré de no ficar-me el dit al nas, no sigui cas que, si tinc un altre fill, la pobra criatura no pugui evitar de ficar-se el dit al nas.



Bromes a part, qui sap si tot allò de bo que fem, que treballem, que anhelem, que suem... (i això és especulació) no representarà un benefici de cara a com acabaran sent els nostres fills. Pensem-hi. Sobretot els que encara no heu engendrat. ¿Podeu millorar la qualitat de la vostra herència genètica amb el vostre esforç?   

Saturday, December 14, 2013

Temps de privilegi.



Vivim un temps de privilegi; un temps en què els petits capitostos egoistes de totes les èpoques han aparcat diferències per a pactar una pregunta que no els serveix per a satisfer cap interès de partit. 

Entra dins de la lògica de la llei salvatge de la lluita d'espècies el fet que els qui lideren els partits hagin fet servir els colzes per a ser on són, i que sovint el que és noble en ells és més l'ideal utòpic que venen i que publiciten que no pas la convicció d'obrar amb ètica o equanimitat. Però les paradoxes de la història diuen que les grans gestes les duen a terme persones miserables; el progrés està fet de maons de palla i fems que aixequen immenses torres. 

És hora de treballar per la llibertat en una selva de llops que volen tancar la boca a un poble. Aquesta no és una lluita per la independència pròpiament, és una lluita pel dret de poder decidir sí o no a la independència. Els nostres oponents no són els unionistes; els nostres oponents són els que volen mantenir la unió per la força de les armes, sense possibilitat que el poble s'expressi. Els oponents de debò són els que no accepten les regles del joc de la democràcia i construeixen trampes legals per a segellar els llavis de les persones. Els oponents autèntics són els que obliguen un poble a sotmetre's a la sobirania d'un poble aliè. Els oponents són els que no volen que votem. 

Aquells que volen pertànyer a Espanya, però que accepten de decidir-ho mitjançant procediments democràtics, estan al mateix bàndol que aquells que volem la independència i que acceptem d'aconseguir-la amb procediments democràtics. Els nostres oponents són els qui anomenen immoral el gest de posar una papereta en una urna per a decidir quina Catalunya volem. Només als dictadors els ofèn preguntar al poble. Només els antidemòcrates tenen por de l'opinió d'un poble. Només els cafres neguen que Catalunya sigui un poble. Només els antieuropeus prefereixen imposar la unitat en comptes de reforçar-la amb la legitimitat de les urnes. Només els poc intel · ligents treballen per la unitat d'Espanya imposant en lloc de convencent a qui hagi de votar. Només els corruptes prefereixen el triomf de les seves obsessions abans que el triomf de la voluntat d'un poble a decidir el seu futur. 
I la senyora Reding ha de saber que els afers interns dels estats membres de la UE són afers interns d'Europa.

Us poso una cançó que vaig aprendre d'un dels grups que més ha treballat per a conservar i transmetre l'esperit d'aquest país: "Esquirols", que mai no han marxat i que mai no marxaran. "Et cobriran de blasmes", de Jordi Estrada i Ramon Estrada, reflecteix el poder la lluita pacífica resistent, que malgrat els blasmes, malgrat l'odi que llancen els qui volen ofegar les paraules, fa que la terra continuï produint fruits de llibertat. L'aire bufa sempre a favor dels pobles que escolleixen l'alliberament, i tota la violència que els enemics han abocat i abocaran damunt nostre serà abonament per a una victòria que cap mal vent no podrà deturar; la força del poble, la força de la voluntat de la gent, no la detura cap imposició legal.  






Wednesday, December 11, 2013

Nou llibre meu... EL VENT DEL BOSC i setze relats més.



Per Nadal, un llibre nou, que neix damunt d'un llibre vell.
Vuit relats més, afegits davant del meu antic “Nou somnis”, que ha estat revisat pel que fa a l'estil, i a la qualitat de l'edició.
Vuit relats més, afegits als anteriors, la majoria dels quals han estat premiats al llarg dels últims anys per diferents premis de la geografia catalana. Premis petits i humils perquè el que pretenen els diferents relats és petit i senzill.
L'altre dia se'n va fer una presentació, amb invitació especial a l'auditori major de Shangrilà. Hi van assistir Cole Porter, Fred Astaire, la princesa Anastàsia Romanov, que ara és republicana, el seu pare, en Nicolau, una tal Eva, el cognom de la qual no puc dir, perquè té molt mala fama i va quedar marcada de per vida; una noia el nom de la qual tampoc no estic autoritzat a dir, perquè el seu pare encara és viu i li agraden molt els diners. 
A banda, d'aquests personatges famosos, hi eren, a l'acte, un bon feix dels meus familiars traspassats, uns quants éssers d'altres universos, i un servidor. 
Vaig pensar de convidar algú viu, però a l'últim vaig resoldre que no, perquè els vius mengen, i has de fer pica piques, i això val diners. I a més els vius critiquen i estan plens d'ego i prejudicis. Vaig preferir un acte més íntim.

Bromes a part (o no bromes, vosaltres trieu), si voleu fer un regal especial per Nadal, aquí teniu el meu llibre 


No cal que us gasteu ni un “duro”, us el podeu descarregar sense cost en PDF.

Ara bé, si el voleu regalar, i que quedi coquetó i bufó, i en paper, també té molt bon aspecte (jo me'l compraré). Però sapigueu, com sempre, que no hi tinc comissió, perquè no escric pas per guanyar ni un ral, sinó perquè m'agrada el que queda escrit.

Si no el compreu, ni us el descarregueu, em sembla fantàstic; hi ha llibres més interessants.


Què us puc dir del llibre? Bé el que m'han dit algunes persones que l'han llegit és que s'han hagut de comprar paquets de clínex, perquè no paraven de plorar, d'emoció, de tristesa, d'alegria... No ho sé.. això diuen... Vosaltres mateixos i mateixes... 

Si el voleu, aquí el teniu:

Monday, December 9, 2013

Vaga d'estrès. Renovació de la declaració del 12 de març.



Renovació de la Declaració del 12 de març.
.
.
.VAGA D'ESTRÈS

Adverteixo a companys d'existència que començo una vaga indefinida de preocupacions i d'estrès.
D'ara endavant, i a causa de la crisi i d'altres històries, no em permetré cap preocupació. 
M'ocuparé, però no em preocuparé. 
I si no arribo al que s'exigeix, no hi arribo. 
I si tinc defectes, els tinc.
M'ocuparé (que no em preocuparé) de totes les qüestions essencials de la vida, prioritzant les importants per damunt de les que no ho són tant.
Les que no ho són tant són totes les que no influeixen en el servei directe a les persones.
La més important de totes és l'amor.
A la feina, faré tot el que podré, amb esforç, però sense preocupacions ni neguits, prioritzant les tasques que signifiquin un servei real a les persones, i deixant per quan pugui les tasques que tenen un caire més burocràtic.
Si no arribo a les tasques secundàries, serà perquè no hi puc arribar.
Per davant de les tasques secundàries, hi ha la meva família, el tracte amb les persones que m'envolten i que un dia se n'aniran; espero anar-me'n jo abans.
Per davant de la burocràcia, que compliré si puc, hi ha la vida, la pròpia vida, i la vida dels que m'envolten i de la humanitat sencera.
La vaga indefinida d'estrès afecta a tots els àmbits de la meva vida, no només al professional; el neguit i la preocupació, d'ara endavant m'estan prohibits; i la tranquil·litat i la filosofia d'estar concentrat al moment present (sigui de feina o de gaudi) passen a ser la política oficial del meu ésser. 
Si algú, a causa d'aquesta vaga, s'enfada amb mi, que pensi que és una vaga, i que a les vagues, sempre hi ha danys col·laterals. Li prometo que seran petitons, perquè les persones no seran desateses ni l'amor vers elles abandonat.
Qualsevol sofriment, si arriba, no serà a causa de la preocupació sinó de les circumstàncies del moment, i l'afrontaré.
Si aquesta política, implica un fre a les aspiracions de triomf professional, social, o del tipus que sigui, se me'n refot; el sol continuarà brillant i és molt bonic; i moltes vegades quan plou brilla un arc de Sant Martí.

I si a algú no li agrada, que s'hi posi fulles.
.
.

Sunday, December 8, 2013

Carcassona.


Famosa per haver estat feu dels càtars, esdevé un decorat que s'esforça a reproduir l'edat mitjana de la manera com la fantasia del segle que vivim creu que fou. Sigui com sigui, aquest esforç aconsegueix una bellesa efectiva, enmig d'un paisatge dolç i natural. La inquisició amb les seves tortures es fa reclam; l'atracció de la foscor humana s'intensifica quan sabem que és lluny de la realitat objectiva i la centrem purament en una ficció morbosa. A Carcassona, hi trobem art i artesania, foc i nit, fusta i metall, edificis rònecs amb heures romàntiques a extramurs, un barri de gitanos que parlen català com a Narbona, bona gastronomia, i un turisme contundentment originari del principat.  




























Friday, December 6, 2013

Assassins impunes. De nou pensem en Alcàsser.

En aquesta cantonada, 

les noies van pujar a un cotxe blanc 
amb quatre homes.
.
.

Divendres, 13 de novembre de 1992, a les deu del vespre, just quan estava passant tot, jo era al Restaurant Cavall Bernat, sopant amb una noia amb la qual començava a sortir, i amb la qual tallaria una setmana després, perquè aquella era una època en què jo era idiota i per excessiva prudència no sabia tractar les dones; les avorria; deixem-ho així. 

Tampoc no vull parlar d'aquest tema; només el trec pel vertigen que sento en adonar-me del sofriment intens i injust de tres noies joves a mans d'uns éssers desnaturalitzats, sense empatia, odiosos i odiadors, miserables i absolutament buits. Mentre jo sopava frívolament i parlava de qualsevol rucada, a tres-cents quilòmetres d'on jo era, es reproduïa el sacrifici de Crist, igual com tantes vegades s'ha reproduït el mateix sacrifici en aquest món estrany, sense que déu hagi baixat per impedir-ho.

I trec el tema perquè aquests dies torna a sonar el nom dels crims d'Alcàsser, a causa del fet ambigu i punxegut de l'alliberament de Miguel Ricart; l'únic que fou empresonat a causa crim. Sembla que campa pels carrers de per aquí fora com una ànima en pena, perseguit per periodistes voltors i insultat per alguns dels qui el reconeixen. Ahir, a les dues, va arribar a l'estació del Nord de Barcelona; ningú no sap per què, potser ni ell no ho sap.
M'he llegit els informes de les autòpsies de les nenes, així com les conclusions dels metges forenses. He fet un esforç per no odiar els monstres. He tancat els ulls per a suportar la idea de la brutalitat del sofriment, tan absurd i cruel. M'he sentit buit en visualitzar l'odi als ulls dels monstres; un odi buit, patètic, de misèria, de degradació humana. He recorregut, amb ajut del google Earth, els episodis del crim. He imaginat que viatjava vint-i-un anys enrere i que arribava a temps a la gasolinera MARI (ara Meroil) per a avisar les noies del perill que corrien i que aconseguia convèncer-les perquè deixessin de fer autoestop.




Amb quaranta-quatre anys, Miguel Ricart és més vell que ningú. Sembla que la seva família no vol saber res d'ell; i damunt del seu cap, hi plana una ombra fosca; el pes d'un inconscient que és impossible d'ensinistrar. Tothom, fins els que pateixen psicopatologia social, que probablement no sigui el seu cas, tenim un inconscient que de vegades plora encara que riguem, que crida encara que estiguem en silenci; un inconscient connectat a una realitat misteriosa que ens supera a tots i que ens recrimina els horrors existencials que engeguem, si és que els engeguem.

Miguel Ricart hauria de parlar; hauria de dir quins noms hi falten a la llista. Al cotxe blanc a on van pujar les xiquetes, hi havia quatre persones, i només dues han estat identificades i condemnades. Als cadàvers de les noies, hi van aparèixer els pèls púbics de fins a set homes; set homes amb l'ADN diferent als dels dos condemnats. Hi ha com a mínim cinc criminals, cinc monstres, que passegen pel carrer, amb absoluta impunitat sense que cap periodista els persegueixi i sense que ningú els escupi a la cara; Miguel Ricart, per força, ha de saber qui són. Que ho digui. El seu inconscient li ho agrairà. Parlar és una part del ben poc que pot fer per assuatjar la situació. 

Què li impedeix parlar? Amenaces? Morir no és greu quan la vida té tan pocs imants; el greu no és morir-se, el greu és morir-se sense tenir un sentit. Morir-se per a resoldre els dubtes de les persones que van perdre el que més estimaven (i de la forma més horrible) podria arribar a ser una mort amb sentit; i al capdavall, si amenacen algú amb matar-lo si parla, qui pot assegurar que no el mataran perquè no parli? Aquest home hauria de parlar. I és cert que ell diu que és innocent, però em costa de creure. M'he llegit les seves declaracions (les de llavors); fins i tot les he escoltades. Al moment en què les va pronunciar, reconeixent la seva culpa, no hi havia ningú que li posés una pistola a la templa, ningú que el torturés, ningú que el forcés a parlar amb aquell to amb què parlen els acorralats. Estic convençut que és culpable; no pas l'únic, però és culpable.

Corren molts rumors. Hi ha llibres prohibits. Hi ha el pare d'una de les noies condemnat per acusar sense proves. Hi ha un informe colpidor i sorprenent que corre per la xarxa i del qual no parlaré perquè aquest blog té la mania de reproduir només informacions contrastades; i en un tema d'aquesta mena, assenyalar com a sospitoses a persones concretes sense proves és d'una crueltat extrema.  

Que Ricart ho expliqui tot. Quants eren? Qui eren? A on són? Necessitem saber-ho.



Sunday, December 1, 2013

Gran èxit esportiu de la nostra família al Cros de Terrassa



Sens dubte, el dia d'avui passarà a la història de la meva família pels èxits que han assolit els meus fills al Cros de Terrassa de Primària. 
I el cert és que no ho teníem previst. L'únic que li he dit al meu fill abans de començar a córrer la seva cursa de mil cinc-cents metres, és que no corregués, que no posés el seu cos al límit, que es centrés en acabar la cursa sencera i en no corre riscos innecessaris. Haig de reconèixer que sóc una mica paranoic i que sempre em fa por que els pugui venir algun atac o algun ensurt d'aquests que es llegeixen als diaris, i, sincerament, prefereixo que vagin fent, a poc a poc, i poder després esmorzar tots plegats ben contents. Però el meu fill, que té onze anys, normalment no fa cas dels meus consells ultraprudents, i ha acabat la cursa en segona posició. I el cert és que fa goig veure la seva alegria, tenint en compte que porta setmanes preparant la cursa i que hi corrien entre cent i dos-cents nens.



Encara ha estat més majúscula la sorpresa a la cursa de sis-cents metres de la meva filla, de sis anys, que mai havia competit, que és extremament tímida, i que no entén gaire els conceptes "guanyar" i "perdre"; ella només sabia que havia de córrer, intentant de fer-ho més de pressa que les altres nenes. 
I veient-la córrer no em podia creure que fos ella. Des de les grades, em fregava els ulls per a comprovar si aquell puntet verd que anava guanyant posicions, amb els cabells llargs voleiant amunt i avall, era qui em pensava que era. 
I ha arribat gairebé sola i primera a l'última recta. A l'últim, la nena que anava per darrere d'ella l'ha atrapada, però ella ha tornat a prémer l'accelerador, i haurem d'esperar a les llistes oficials per a veure si ha quedat primera o segona, però tant se val; l'autèntica victòria ha estat seva alegria en veure que li havia anat tant bé com al seu germà gran i que ens havia sorprès, ja que no ens ho esperàvem ni de bon tros; més aviat em feia por que es posés nerviosa, per timidesa, i que deixés de córrer.

En fi... tot això m'ha fet recordar les curses que fem als estius, ells i jo a la platja, damunt la sorra, des de fa molts anys, en un entorn natural i idíl·lic. Tinc gravacions a on el meu fill, amb quatre anys, corre amb mi damunt la sorra d'una platja solitària de Fuerteventura, empastifat de sorra i de llibertat; semblava un tuareg.


Continuo pensant, però, que l'important és l'esmorzar que fem tots junts, i el sol del diumenge; guanyar o perdre, tant se val. 

Thursday, November 28, 2013

La prosa de Fleur Jaeggy. El secret de la seva manera d'escriure.




Frases curtes, carregades de significació indirecta. 
El color de la frase atorga una significació afegida a la significació literal. 
El color de la frase no depèn del so de les paraules sinó del color que els objectes i les escenes descrites aporten a l'inconscient del lector. 
La narració no sembla feta per al lector, la qual cosa intensifica l'interès, però alhora està rotundament feta per al lector, la qual cosa fa que el lector gaudeixi sense avorrir-se ni embafar-se. 
La narració camina per descripcions inesperades poc o gens previsibles, la qual cosa augmenta l'interès del lector. 
No és políticament correcte, la qual cosa fa que el lector sàpiga, conscientment o inconscient, que en qualsevol moment pot trobar-se amb qualsevol esdeveniment, i això, evidentment, augmenta l'interès del lector.
.
:
Un relat que recomano de Fleur Jaeggy:


Sense destí” dins del llibre “La paura del cielo”
.
.

Wednesday, November 27, 2013

El sarau que s'ha muntat amb la Moreneta fent de caganera!

Imatge de Misburg3014  a la wikipèdia
.
.
Davant del sarau que s'ha format pel fet que hi hagi caganers de la Moreneta, he fet una entrada al facebook que reprodueixo al blog perquè no es perdi:

La mare de Jesús feia caca. Jesús feia caca. El papa fa caca. El rei fa caca. Fins i tot el president Obama fa caca. Tots som iguals. Fer caca no és pecat. Fer caca és natural. Fer caca és sa. Fer caca és un acte tan noble com menjar o respirar. Fer caca ens torna més entranyables i reals, perquè ens mostra sense la disfressa de falsedat amb què el protocol occidental ens falseja. Visca fer caca! Santa Maria, mater cagatoris, ora pro nobis!

Al meu parer, amb les figuretes de la Moreneta fent de caganera, no hi ha intenció de ridiculitzar. Cada Nadal es fan caganers de tot i de tothom, amb molt de "carinyo"... Si haguéssim de reprimir totes les expressions que poden molestar a algú alguna vegada, no podríem viure. Els caganers, de qualsevol figura, són simpàtics i inofensius. Fer caca no és humiliant ni degradant. El caganer del pessebre no és un símbol de befa o de burla sinó una figura entranyable que ens recorda que tots estem lligats i units a la terra, que tots caguem, que tots som persones... La relació mental que molts dels que s'escandalitzen trenen entre fer caca i fer el ridícul és fruit d'una educació burgesa i carca, plena de protocols i formalitats artificioses, que dibuixen les persones com si no caguessin, com si no tinguessin cos, com si no fessin l'amor per tenir fills, com si els nens vinguessin de París, com si ningú es tirés pets. Ara bé, és cert que per enfortir determinades creences mitològiques i doctrines de grup, inventar-se enemics i menyspreus va força bé; crea lligams i seguretats.

Bo i que defenso el respecte a totes les sensibilitats, m'agradaria diferenciar entre les agressions indubtables i volgudes contra les persones, ni que siguin verbals, i qualsevol altre acció lícita que no fa mal a ningú i que representa una opció de llibertat més de les moltes que les persones tenim.
No és el mateix posar un caganer de la Moreneta que insultar les víctimes del terrorisme. No és el mateix saltar al carrer que fer apologia del nazisme; tot té un límit.
Tot i així, és impossible i insà viure pendents contínuament de reprimir qualsevol expressió, tradició o llibertat que pugui ofendre a algú, quan no és clar que hagi de ser així; sempre hi ha algú que s'ofendrà pel soroll de la pluja, per l'olor de terra mullada o per la lletjor del meu rostre.
I haig de dir que la gent que s'escandalitza de tot em desperten molta tendresa, perquè jo mateix quan era jove n'era un d'ells, i n'estava convençut; cadascú defensa amb sinceritat allò en què creu.

Per tot això, i reconeixent els límits de la llibertat que mai no s'han de traspassar, faig d'un reguitzell una llista improvisada de tot allò que no podríem fer, que no ens deixarien fer els escrúpols o les lleis o les normatives diverses... si visquéssim obsedits en tot moment per no molestar mai ningú fos qui fos aquest algú...
...i em surt que no podríem vestir-nos com ens vingués de gust, que no podríem fabricar caganers, que no podríem fer-nos petons en públic, que no podríem dur els cabells sense tapar en passar per davant d'una mesquita, que no podríem estirar-nos en un banc d'un parc a fer una dormideta, que no podríem du la roba escotada si no tinguéssim un tipus de model, que no podríem escriure històries o relats que posessin en dubte la moralitat dels personatges religiosos de qualsevol creença, que no podríem parlar en català en presència de castellanoparlants, que no podríem pronunciar mai les paraules cul pet penis pit vulva, caca, pis, que no podríem crear obres pictòriques o fotogràfiques amb plena llibertat creativa i sense censura, que no podríem manifestar el que pensem si el que pensem és subversiu a ulls d'algú o incita a la revolta o a l'agitació social, que no podríem cantar a la dutxa per no molestar els veïns, que no podríem escoltar La Trinca ni cantar bona part de les seves cançons, que no podríem caminar pel carrer de pressa, ni a poc a poc, sinó que hauríem de fer-ho al ritme que marca la majoria cívica i respectuosa, que no podríem comprar per al nostre despatx cadires diferents a les de la resta de l'empresa o institució on treballéssim, que no podríem posar testos d'un altre color al balcó de casa, que no hi podria haver platges nudistes, que no hi podria haver mesquites a Catalunya, que no hi podria haver esglésies cristianes a l'Iran, que no hi podria haver dones amb els cabells deixats anar al Iemen, que no podria dur ningú minifaldilla, que no hi podria haver rostres arrugats de vells mig nus de l'Índia a les portades de les revistes religioses ni que fossin missioneres, que no hi podria haver dones amb mocador al cap, que no hi podria haver cartells de carnestoltes, que no hi podria haver moltes de les disfresses que hi ha als carnestoltes, que no podria existir el programa de TV3 Polònia ni el Varsòvia, que no podríem manifestar el nostre amor en públic a persones del mateix sexe, que no podríem parlar de tu als avis, que no podríem anar amb barret a dins de segons quins edificis, que
no podríem anar sense barret a dins de segons quins edificis, que no podríem trepitjar l'herba dels parcs, que no podríem saltar pel carrer ni que ens hagués tocat la loteria ni que ens adonéssim sobtadament del privilegi de ser vius, que no podríem enamorar-nos d'una persona d'una altra raça, que no podríem dir que el rei caga o que s'equivoca o que comet un delicte, que no podríem resar mentre mengem, que no podríem menjar mentre resem, que no podríem creuar les cames en un temple, que no podrien, les dones, dur pantalons, que no podrien, les monges, liderar un moviment social que busqués el canvi del sistema vers una major democràcia i justícia, que no podrien els que fan de Crist a la passió aparèixer nus damunt de la creu, que no podrien els sense sostre dormir al carrer, o en un banc d'un parc, i que, per tant, serien multats per fer-ho, que no podrien, els qui no tenen casa, pixar rere un arbre... i podríem continuar... i vull afegir que totes aquestes coses que no podríem fer i que he escrit més amunt són casos reals, que alguna vegada han provocat l'enuig i l'escàndol d'algú...


Sempre dins dels límits de la dignitat humana... LLIBERTAT!

Sunday, November 24, 2013

Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran, sense cercar-ho, a embellir la Terra.


Hi ha qui dels detalls lluminosos, que només poden despertar alegria o indiferència, en fa causes acarnissades; com si el ser o no ser de la humanitat pengés d'un fil, i com si depengués del triomf d'aquella causa aconseguir que el fil no es trenqués.

Ens ho podríem mirar amb uns altres valors; els detalls lluminosos hi són per a fer-nos feliços; o per a prescindir d'ells si no ens abelleixen.
No sé si m'explico. Imaginem un pare que va a veure a jugar a futbol el seu fill; aquest pare hauria només d'alegrar-se, tant si el seu fill guanya com si perd, tant si juga bé com si juga malament; perquè el futbol és un detall lluminós, és un regal que no es mereix, un “a més a més”, una porta a l'aprenentatge i a la il·lusió; al futbol, com a tots els detalls lluminosos, només s'hi guanya, només s'hi pot guanyar.


El mateix podríem aplicar als premis literaris; que ningú se'n faci mala sang si no guanya; tant si és un repte com si es tracta del Premi Sant Jordi; que ningú s'enfonsi un bri si convoca un repte i només se li presenta un relat a concurs; que ningú perdi ni un segon de son si un relat que escriu no agrada a algú, fóra mala senyal si agradés tothom, i el que compta de debò és que t'agradi i que t'ompli a tu, que l'escrius. I, podria dir encara més: de vegades, quan no agrada a determinades persones és senyal (per desgràcia) que has anat per on volies anar.

Igualment, no té cap mena d'importància si una cançó que has cantat no ha satisfet, o si un estil o una indumentària que has gastat ha fet enfosquir la ganyota d'un carca; o si el teu aspecte o presència no ha agradat a algú... Escrivim per gaudir, cantem per gaudir, ens vestim com ens agrada per gaudir, expressem la nostra identitat amb tot el que fem i estimem... per gaudir. I ho fem a la llum del dia o a la foscor de la nit, pels gats, pels esperits o per al president de la República Federal d'Alemanya; i només hi podem guanyar; només hi ha premi. 

A la vida, si hom és lliure, només hi pot haver premi; perquè gairebé tot el que fem és creació; detalls lluminosos que no han estat fets per a ser jutjats, sinó per al gaudi de qui els crea, per a expressar la grandesa d'estar vius. 

El problema apareix quan algú du a terme els detalls lluminosos per aconseguir un prestigi o una fama que esdevenen esquers d'una ambició contraria a l'espontaneïtat natural. Recordo un conegut que esquiava amb mi, i amb d'altres companys, i que quan ell mateix no aconseguia fer-ho tan bé com desitjava, s'amargava profundament; i el que és pitjor, si s'adonava que la resta de companys no ens exigíem prou pel que feia a esquiar cada cop millor, ens ho retreia i ens menyspreava. 

L'actitud de cercar una perfecció i una valoració excel·lents per part de la societat en tot allò que fem i estimem, en comptes de fer i d'estimar les coses per a sentir-nos bé nosaltres, és contrària a les lleis de l'existència i contribueix al podriment lent i subtil de la felicitat. Només els que fan allò que estimen per allò que estimen contribuiran sense cercar-ho a embellir la Terra; i no pas pel fet de ser fidels a uns cànons imposats o a una excel·lència tirànica, sinó perquè seran persones més felices, més humils, menys ambicioses, més naturals, més alegres...