La infinitud de matisos d'aquesta posta, en un racó de Tarifa, fa impossible simplificar-los amb qualsevol tòpic i/o descripció; si ho intentéssim acabaríem sempre falsejant la realitat.
Quan hom diu el que pensa, normalment, no deixa satisfet, del tot, ningú. passa).
Si hom és una mica (o molt) crític amb el Papa... s'ofenen els de la dreta.
Si l'endemà defenses alguns aspectes humanistes del seu discurs, i titlles d'injustos els qui l'anomenen nazi per haver dut un uniforme alemany al 1945, s'ofenen i et volen cremar molts de l'esquerra.
Dir el que hom pensa és feixuc i sovint implica anar en contra del corrent, probablement pel fet que la llibertat ningú no la regala, i que els matisos, els petits detalls i el raonament científic i gens llis exigeixen un esforç que els adoradors del populisme d'una i altra banda no tenen ganes d'assumir.
Fa ben poquet, un xicot titllava de nazi, feixista, torturador... un personatge de qui es parla molt avui dia, perquè es veu que ha vingut a Madrid a celebrar unes jornades religioses, un tal Benet XVI, i que es veu que als anys trenta del segle XX, i a una edat força jove, va vestir temporalment un uniforme de l'exèrcit alemany (el xicot deia que l'uniforme era de les joventuts hitlerianes, bo i que les fotografies que jo li he vist el mostren vestit de soldat de l'exercit alemany).
El mateix xicot demanava que les forces de l'ordre bastonegessin aquest personatge i als seus seguidors, personatge que avui dia és un líder religiós de grans masses. El xicot deia que no se l'havia de respectar perquè era un nazi, i que si bla bla bla... I llavors, jo, provocador de mena, i amb ganes d'arribar al moll de l'os de la qüestió, vaig tenir la feliç idea de preguntar-li el següent:
“¿Estàs completament segur que si tu, als anys trenta, haguessis viscut a Alemanya (època en què el teixit social del país veia amb molt bons ulls el nacionalisme de Hitler i en què els camps d'extermini encara no es coneixien) no t'hauries posat en cap moment un uniforme militar o un uniforme de les joventuts hitlerianes?”
I tot seguit, després de llançar-li la pregunta, el xicot em va començar a jutjar i a insultar:
“Tu hauries respost que sí oi?” “Desgraciat!” “Nazi!” “Ara sí que l'has cagat” “Au... Bon vent”
I ni em va respondre, ni em va deixar que li respongués. Es va negar a dialogar. Només pel fet d'haver-li dirigit una pregunta que, a mi, em va semblar interessant, i que ell es va prendre com una ofensa o com una declaració de feixisme militant.
Em va quedar al cos una sensació estranya, barreja de compassió intel·lectual per l'agressor, que de fet no em coneixia ni sabia gaire de mi, i que per tant tampoc no havia pogut escoltar-me ni llegir-me excessivament. I com que no em va permetre que li expliqués res més, doncs vam acabar el nostre diàleg i em va expulsar de la seva vida.
Deixant l'anècdota del jove que em va insultar, i tornant al tema dels joves reclutats pel nazisme als anys trenta... ¿Quin grau de consciència històrica podia tenir un adolescent en aquells anys? Milers de joves nacionalistes van posar-se l'uniforme com si fer-ho fos el més normal del món en una societat majoritàriament adoradora de Hitler. Cal recordar que Hitler fou proposat pel nòbel de la pau. I que va ser anomenat l'home de l'any per la revista Times poc abans que comencés la seva fúria imperialista i la seva persecució directa del poble jueu.
I a més, molts joves de setze anys, al final de la guerra, van ser reclutats a la força, perquè si no ho feien, els pelaven. Així doncs, el fet que en aquell moment un jove de setze anys dugués un uniforme d'aquesta mena, no demostra ni de bon tros que el personatge en qüestió combregués amb les idees de Hitler.
Després faig l'intent de respondre jo a la pregunta (que no és fàcil). I no puc respondre de manera absoluta. No em considero tan heroic, tan bo, tan valent... com per assegurar, d'una manera absoluta, que enmig de la massa indiferent jo hagués estat un resistent, un heroi, potser un màrtir... M'hauria encantat ser-ho. M'agradaria veure clar que si les circumstàncies m'haguessin situat en aquell context històric, hagués pogut oposar-me al que el corrent social imposava, però no n'estic segur. Estic convençut que no hauria estat mai un jerarca nazi, un genocida, un kapo... Estic segur que no hauria fet mal, mai, ningú, i que hauria preferit ser empresonat o mort que no maltractar ningú... però no puc assegurar que en cap moment no m'hagués posat un uniforme per a passar desapercebut, per a dissimular, per salvar el coll... i que no hagués participat en algun d'aquells campaments juvenils en què s'adoctrinava adolescents per a la causa de Hitler. Jo no sóc millor que els milers que ho van fer; molts d'ells avorrint el nazisme i interpretant un paper només per por.
M'hauria agradat explicar-li això al personatge que em va jutjar només per una pregunta provocadora i complexa. La ment humana no es pot simplificar. Les actituds diuen més que les idees; i l'actitud de qui prejutja i no escolta qui vol dialogar amb ell, diu, potser més que qualsevol idea pseudoheròica de resistència i glòria, que descansa més en l'exaltació del propi ego i de les pròpies virtuts que en el realisme psicològic de qualsevol Homo sapiens. ¿Quantes víctimes del nazisme, dècades després, no van assumir les actituds dels seus perseguidors i es van convertir en feixistes pels palestins? El nazisme, la xenofòbia, el feixisme, està associat més a unes actituds vitals que no a unes idees (encara que també). Per això molts que s'anomenen antifeixistes, quan es radicalitzen, acaben comportant-se com a feixistes.
Aprofito, també, per recordar els milions de jueus, comunistes, republicans, gitanos, homosexuals, cristians, dissidents, diferents... que van ser esclafats per l'horror del nazisme... Famílies senceres separades i exterminades per l'adoració a unes idees arrogants i prepotents que maleïen la humanitat i la posaven al servei del poder i de la guerra. El fet que jo dubti del meu grau d'heroisme en aquella època, del grau d'heroisme de qualsevol, no implica que avui posi tots els meus esforços físics i intel·lectuals a combatre qualsevol dictadura, qualsevol menyspreu a l'ésser humà i a la seva dignitat.
.
.
