Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

Uns dies als llacs de la Maragda (V). Diari adolescent.

V

No sé com ha pogut passar, però aquest matí m’he quedat adormida a la llitera mentre tothom s’ha vestit i ha baixat a esmorzar. La mare no m’ha dit res i m’ha deixat dormint sola a l’habitació. 

He obert els ulls quan ja eren les nou i, per un moment, abans de mirar el rellotge, no he sabut dir quina hora era ni per què era jo tota sola allà dalt. El sol m’ha enlluernat els ulls i per això m’he despertat; si no, hauria continuat dormint fins qui sap quan.

M’he vestit i he baixat al menjador. La Magda m’ha vist i m’ha assenyalat un racó de la taula immensa on no hi havia ningú; la sala era buida, semblava ben bé com si tothom s’hagués fet fonedís.

—Avui has descansat bé, eh! —m’ha dit.

No li he contestat. M’he menjat les torrades amb dues tires de pernil i un raig d’oli. Després m’he empassat el cafè amb llet i he sortit del refugi.

He caminat uns cinquanta metres en direcció al camí del llac, i els he vist a tots dos estirats damunt d’una tovallola; no m’ho podia creure. La mare i el Xavi; l’un al costat de l’altre; somrient com si no hagués passat res.

—Nena! Mira qui ha tornat! M’ha demanat perdó!

Ha exclamat la mare amb una expressió d’eufòria que no hauria pensat descobrir-li ahir; ni abans-d’ahir.

—No estàs contenta? Ja no estic sola! Te n'hauries d’alegrar!

El Xavi s’ha incorporat i m’ha mirat sense gaire expressió.

—L’altre dia vam tenir un mal moment, carinyo... —m’ha dit el Xavi.— Però ens hem de saber perdonar. Oi, reina? —ha afegit tombant-se cap a la mare.

La mare ha esclatat a riure com una boja, i he tingut la sensació que havia begut alcohol o que s’havia pres alguna substància estranya. De fet, alguna vegada ja ho ha fet, i quan consumeix jo ho noto de seguida; ara potser feia mesos que no passava.

No els he dit res. He continuat caminant cap al llac gran de la Maragda, i, un cop allà, he buscat un racó que quedés amagat de la visió de qui pogués aparèixer pel camí, i m’he posat a plorar.

He estat mitja hora al costat de l’aigua, plorant i eixugant-me la cara. Després m’he posat a llançar pedres planes i a intentar que rebotessin. No tenia ganes de tornar cap al refugi ni de veure altre cop la meva mare i el Xavi. Però ells han aparegut, i, tot i que el racó on era jo quedava arrecerat, m’han vist des de lluny i s’hi han acostat.

—Què? T’hi tornaràs a ficar? La teva mare m’ha dit que us vau banyar fa dos dies! Que valentes! Ja sabeu que està prohibit? Us multaran els guardes si us pesquen! —m’ha deixat anar el Xavi, en to de burla. La mare s’ha posat a riure.— I a més m’ha dit que ho vau fer en pilotes! Això sí que no m’ho esperava de tu, barrufeta! Tan vergonyosa com et feia!

—M’has dit que no li diries que ho sabies, cabró! —ha exclamat la mare, rient com una lloca.— Que no ho veus que s’ha posat vermella? I no va ser en aquest llac! Va ser a dalt de la muntanya!

—Però jo vull veure com es banya un altre cop! —ha afegit. Després s’ha girat cap a mi i m’ha insistit:— Va, barrufeta! Vull veure com et banyes despullada!

—Deixa-la, cabró! Que no se’t pot explicar res! —ha exclamat la mare, rient.

He marxat corrents perquè no em veiessin plorar, i, pel camí, m’he trobat el Marcel, que s’ha preocupat molt en veure’m així. De primeres no li volia explicar res, però m’ha insistit tant que li he acabat dient tot, fins i tot que la mare de vegades pren substàncies estranyes. S’ha posat molt seriós i m’ha abraçat amb força. I encara que no m’ha dit res, la seva abraçada m’ha fet sentir molt bé. He passat la resta del matí amb ell, xerrant de coses sense importància, però he aconseguit oblidar el Xavi i la mare una estona.

Montcau

 

Visitem aquest lloc com qui visita un temple; i ens sentim com qui torna a casa.

A on són les ments que em van guardar?

Where are the minds that once cared for me?

They nursed me more than they nursed themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.

If they became earth, how could they love me?
How could they be a pure and steadfast wish?
If they were thought, how could they die?
The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them
as if they were the air that drifts away,
and their hearts spoke with a silent voice
around my skin, wakeful and near.

Once they held a whole world inside,
they stood as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dream,
but one day they turned to ground.

I can’t understand how the thrill
can rise or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,
and stars grow dark in the coldest night,
where are the minds that once loved me?

J. S. 

La traducció, no literal, que intenta mantenir un ritme, i l'esperit del poema:

A on són les ments que em van guardar?

On són les ments que ahir em guardaren?
Que m'acolliren més que a elles?
Fa molts anys ja, se’n van anar,
dins de la terra del paisatge.

Si es van fer llot, com m'estimaren?
Sent un desig, tan poderós?
Si eren raó, com van morir?
Roman l'alè, el fang se'n va.

Quan bufa el vent, me n'en recordo,
foren com l’aire que ha marxat,
els cors cantant,  amb veu silent
ran de la pell, desperts i a frec.

Varen tenir, el mon dins seu;
foren tan grans, com els xiprers.
Jo era l'hereu, del seu esforç;
se'n van anar, no entenc a on.

Com pot, la vida, tremolar,
néixer o morir, el sucre d'estels,
el nervi ardent, si el jo es desfà?

I quan el foc viu, ja no hi és
i els estels moren dins la nit,
on són les ments que em van guardar?

J.S.

Uns dies als llacs de la Maragda (IV). Diari adolescent.

IV 

Avui, quan m’he llevat, la mare ja era desperta i asseguda al menjador, tota sola, amb una tassa de cafè al davant. No sé si havia dormit gaire, perquè tenia els ulls vermells i una cara molt estranya, com si hagués estat plorant o com si se sentís molt cansada. Quan m’ha vist, ha fet un somriure forçat i m’ha dit que m’assegués amb ella.

Hem esmorzat, i ha parlat molt ràpid; massa. Em deia que ara, sense el Xavi, tot seria millor, que podríem començar de nou, que potser fins i tot podríem quedar-nos uns dies més al refugi si jo volia. Però quan ho deia, la seva veu tremolava i els ulls li fugien cap a la finestra, com si no s’ho acabés de creure.

Ha vingut la Rosa i ens ha proposat de sortir a caminar amb ells fins al prat gran. Jo m’he posat molt contenta, però la mare ha dit que no, que avui volia quedar-se tranquil·la al refugi, sense gent. La Rosa ha insistit una mica, somrient, però la mare ha respost de manera seca, gairebé enfadada. He notat que la Rosa s’ha quedat sorpresa, i jo també.

Quan la família ha marxat, m’he quedat amb la mare. Ella volia parlar i parlar, però jo només tenia ganes de sortir a fora. Em deia coses que no entenia: que jo era “la seva única persona de veritat”, que si ella fallava jo l’hauria de perdonar, que ens havíem de fer costat l’una a l’altra, que no ens havíem de deixar mai soles, que no ens podíem trair. Jo no sabia què contestar; em feia una mica de por veure-la així; potser perquè sé per experiència que quan la mare es posa així, després passen coses; potser algun dia t’ho explicaré, estimat diari; ara no em surt.

Al cap d’una estona, li he dit que volia anar a veure el Núvol. Ella ha fet que no amb el cap, i m’ha dit que m’esperés, que no volia que em separés d’ella, que avui havíem d’estar juntes tota l’estona. He intentat fer-li veure que em feia il·lusió i que volia sentir el Sol al damunt; m’ha semblat com si ella m’atrapés, perquè, de fet, no m’he vist amb cor de fer altra cosa que continuar asseguda al seu costat amb els plats de l’esmorzar buits i bruts davant nostre. I he pensat en el dia tan bonic que vam passar ahir, i en com avui s’havia capgirat tot, i m’han vingut ganes de plorar.

A l’últim, l’he convençuda per sortir a fora totes dues. Un cop al prat, la mare no deixava de mirar el camí per on havien marxat la Rosa i el Tomeu amb els nens. M’ha dit que li feia ràbia veure com aquella família estava tan feliç i tan unida, i ha afegit que jo segur que preferiria tenir uns pares així en comptes de tenir-la només a ella. He intentat dir-li que no, que jo l’estimava molt; però no m’ha servit. M’ha dit, en un to sec, que no la intentés convèncer amb paraules buides. Quan m’ha dit això, m’ha agafat les mans molt fort, gairebé fent-me mal. La seva veu tremolava, i de cop semblava enfadada amb mi sense cap motiu. M’ha preguntat si jo també marxaria un dia amb algú altre i si la deixaria sola com havia fet el Xavi. No he sabut què respondre-li i m’he fixat en com li tremolaven les mans.

En aquell moment han tornat la Rosa i el Tomeu amb els nens. Venien contents i plens d’anècdotes sobre la caminada breu que acabaven de fer. La mare ha canviat el to de cop, somrient i fent veure que estava relaxada, com si s’hagués convertit en una altra persona, encara que m’he adonat que les mans li tremolaven d’una manera estranya; i jo encara em sentia la mà adolorida. He entès que hi havia dues mares: la de sempre, la que reia amb tothom, i una altra que només sortia de vegades quan estàvem soles, i que em feia molta por.

A la nit, a la llitera, intentava adormir-me, i no podia. Sentia la respiració de la mare just a sobre meu, i m’imaginava que, si obrís els ulls, la trobaria mirant-me.

Disculpi! Per a mi són importants els problemes que no són meus.

 

No puc evitar posar-me al lloc d’un altre. És tan atzarós el lloc de naixença! Què he fet per néixer a Terrassa? Per no passar mai gana? Quin mèrit tinc per viure en una família que m’ha fet agafar confiança en la vida? Com m’ho he manegat per haver passat tantes estones bones de rialles? Diuen que la felicitat i la salut mental d’una persona tenen molt a veure amb la durada i la qualitat de les estones en què ha rigut durant la infantesa, pel temps en què no ha viscut angoixat.

És meu tot el que considero que és meu? M’he trobat, de cop, en néixer en una terra rica en vegetació, en aigua, en aliments, i en un període de temps allunyat de les guerres. Tinc cinquanta-set anys i no n’he viscut cap de prop. Per què la terra on neixo és meva i no ho és la terra d’Argèlia? Les respostes a aquesta pregunta podrien perfectament néixer de convencions sense cap fonament lògic. L’atzar tria on naixem, per la qual cosa, l’atzar decideix què és nostre i què no. Però puc, com a persona, acceptar que l’atzar decideixi el destí de milions de persones sense cap més consideració que el mateix atzar de naixença?

Puc no pensar-hi. Puc dir: "i a mi què m’importa". Puc dir: "tant se val, no és el meu problema". Però el cas és que per a mi són importants els problemes que no són meus, perquè els pateixen persones purament per atzar; i jo no soc dels que acceptin això fàcilment. M’importa més la dignitat d’aquestes persones, la seva necessitat de viure, d’educar-se, de créixer, de ser felices, que no pas defensar el que l’atzar de naixença ha decidit que és meu. No soc un tigre que es mengi un antílop sense preocupar-se del dret a la vida de l’antílop. Soc una persona i no puc sotmetre’m a la habitual indiferència de qui té la panxa plena i es preocupa perque el pa del berenar està dur.

Jo no vull tenir el que em sobra si a un altre li falta. I el que és més punyent és que no és només un tema d’atzar de naixença, perquè hi va haver qui va fer negoci amb l’expoli dels bens de la Terra de la qual venen els qui volen viure amb dignitat; i hi ha qui encara ho fa. No em vull sotmetre a la indiferència burgesa de no investigar-ho i de culpar als pobres d’allò que és culpa dels qui tenen la panxa plena i s’ho miren tot amb els ulls petits, la cara de fàstic i l’habitual renec de bèstia disfressada de persona: “no és el meu problema”.

.

Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.

Uns dies als llacs de la Maragda (II). Diari adolescent.

II

M’he despertat a les 8:00 perquè entrava molta claror i ja no tenia més son; ja t’he explicat, estimat diari, que ahir vaig anar a dormir abans que ningú. Quan he obert els ulls, se sentien alguns roncs. He sortit de la llitera a poc a poc, m’he tret el pijama i m’he tornat a posar la roba d’ahir per no fer soroll i que no es despertés ningú per culpa meva. He pensat que me la canviaria després, quan tothom s’hagués despertat.

He sortit del refugi i he vist que feia un dia preciós; el cel era tot blau i net, els avets es veien elegants, de color verd ampolla amb tonalitat blavissa, les muntanyes s’alçaven més enllà del refugi; m’han vingut ganes de començar a caminar.
He anat directa a saludar el Núvol i he notat que se’n recordava de mi, del dia anterior. Després he caminat una mica pels voltants i he vist el Llac de la Maragda no gaire lluny. M’hi he acostat per un camí de pedres i he tocat l’aigua. Era molt clara i estava molt freda.
Quan he tornat al refugi, la mare i el Xavi ja baixaven. Ell s’ha fixat en la meva roba, i m’ha dit “marrana”, i que m’anés a canviar i a rentar. M’ha dolgut que m’ho digués així; gairebé ploro. Li he fet cas, i com que no hi ha dutxes, m’he rentat a poc a poc amb una tovallola humida i xampú. Després m’he posat roba neta.

He baixat al menjador i m’he assegut amb la mare i el Xavi. Hem esmorzat embotit, pa amb tomàquet i cafè amb llet (a mi m’han fet llet amb xocolata). La família que dorm al nostre costat, han baixat i reien molt; explicaven que pujarien al Perafita, i a un llac petit que hi ha a prop de dalt del cim.

Jo volia anar amb la mare i el Xavi a fer una caminada, perquè el dia i el lloc són preciosos, i em semblava que alguna cosa a dins meu em deia que havia de sortir cap a les muntanyes, però el Xavi ha dit que jo no, que tots dos sols farien l’excursió i que jo em quedaria al refugi. La mare feia cara de no estar-hi d’acord, però no s’ha queixat, i, a mi, m’ha dit que aprofiti el dia per avançar amb els deures d’estiu, que a les dues anés a dinar al menjador, i que ja havia avisat a la Magda perquè m’ho tingués a punt.
Per tant, m’han deixat sola tot el dia. He fet deures (què avorrit), tal com m’ha dit la mare, i, de tant en tant, he sortit a parlar amb el Núvol. La Magda, del refugi, també ha parlat molt amb mi; m’ha preguntat moltes coses, i també me n’ha explicat moltes altres de la seva vida i dels seus fills (en té dos). El seu marit es diu Pere, i ara no hi és perquè està a Terrassa; a més de guarda del refugi, el Pere també és joier. Durant el matí, he anat una vegada fins al llac i m’hi he assegut una estona mirant l’aigua. He vist com la família que dorm amb nosaltres sortien tots junts d’excursió, i m’he posat una mica trista tot i que m’alegro per ells. He pensat com hauria estat de genial si hagués pogut afegir-m’hi i anar d’excursió. Un dels nens és molt guapo.

A les dues, he anat al menjador i la senyora del refugi m’ha dit que ja tenia el meu dinar preparat. Com que estava sola, la família que dorm amb nosaltres (que acabaven de tornar de l’excursió) m’han dit que m’assegués amb ells. Em feia vergonyeta, però he dit que sí, perquè encara em feia més vergonya dir-los que no. Hem parlat molt: d’on soc, què estudio… Els nens es diuen Arnau (té la meva edat) i Marcel (un any més). El Marcel és el que trobo més guapo (no l’hi he dit, és clar).

A la tarda, he fet el mateix que al matí: una mica de deures i estones amb el Núvol. M’he sentit molt sola i m’han vingut ganes de plorar. La mare i el Xavi han tornat cap a les 8 i m’han dit que havien fet una ruta pels boscos i que havien vist cérvols. Jo estava contenta perquè, per fi, estava amb la mare.

Després de sopar, jo xerrava i reia molt (quan estic contenta em passa això). De cop, ell s’ha posat a cridar i m’ha donat una bufetada. He plorat, i a la mare se li ha glaçat l’expressió; després s’ha enfadat molt i li ha cridat, al Xavi, que marxés d’una puta vegada. Amb el soroll ha sortit molta gent de les habitacions, també l’Arnau i el Marcel amb els seus pares, i jo he passat molta vergonya pel fet que em veiessin així.
El Xavi ha dit cridant que si marxava hauriem de tornar a peu a Barcelona, però el pare de l’Arnau i del Marcel li ha dit a la mare que no patís, que ens baixarien ells amb la furgoneta. Llavors el Xavi se n’ha anat, i estava tan enfadat que s’ha endut les nostres maletes i ara només tenim la roba que portem a sobre.
Després de tot el sarau, ens hem quedat xerrant al menjador amb el pare i la mare de l’Arnau i el Marcel, i amb els dos nens. M’ha agradat molt aquesta estona. I quan hem anat a dormir, com que jo dormo al costat de l’Arnau i del Marcel, hem pogut continuar xerrant dins del sac fins molt tard. M’he sentit molt feliç d’haver fet dos amics nous.

Uns dies als llacs de la Maragda. Diari adolescent. (I)

(Relat de ficció)

 I

 Avui hem vingut amb el Jeep vell del nòvio de la mare fins al refugi dels Llacs de la Maragda. Ell conduïa, la mare anava al davant, al seient del copilot; jo al darrere. Un cop hem agafat el camí de terra que començava a Aransa i anava cap al refugi, el Xavi, que és com es diu el novio de la meva mare, no ha volgut posar música, perquè deia que el camí era difícil i que s’havia de concentrar. Encara està pagant les lletres i ha dit que només faltaria que es trenqués i que hagués de pagar per un cotxe que ja no funciona. Jo mirava per la finestra i veia el riu que baixava al costat del camí amb una força increïble. L’aigua era tan transparent que semblava de vidre; menys quan es trencava amb les pedres, que estava com fet d’escuma blanca. Tot era com a les pel·lis que parlen del Canadà o d’Alaska, però aquesta vegada no era una peli; era de veritat. Jo estava eufòrica, em semblava que vivia una aventura.

El camí feia un munt de giravolts i estava ple de pedres; algunes ben grosses. Jo només pensava que, si el cotxe picava massa fort, potser es trencaria, i que el Xavi s’enfadaria com una mona i diria que la culpa és meva; perquè passi el que passi, sempre diu que la culpa la tinc jo. A més, jo m’estava pixant, i li he hagut de demanar que pari. Ell s’ha posat nerviós i ha dit que si trigava molt em deixarien allà. He buscat un arbre que estigués lluny del cotxe, i llavors s’ha enfadat perquè no podien veure on era, i perquè com més lluny anés més trigaria a tornar; jo només volia que no em veiés ningú.

Quan hem arribat al refugi, per fora semblava una caseta petita de fusta i pedra, amb els porticons de les finestres de color verd; una caseta molt mona, però un cop a dins, hem vist que era força gran. El menjador feia olor de sopa i de fusta, i hi havia taules llargues i una llar de foc. Més endins, les habitacions, amb una llitera llarguíssima de fusta on hi cabia molta gent junta. El lavabo era compartit, i al pis de dalt, també hi havia habitacions amb el mateix tipus de lliteres.

A la sala d’estar, hi sopava una família. El pare era grassonet i calb, la mare rossa, i tenien dos nens més o menys de la meva edat. Ens han saludat molt amables. Nosaltres hem deixat les coses a les habitacions. La mare i el Xavi, a la llitera que era damunt de la meva. Al costat nostre, hi havia els sacs de dormir de la gent que compartirà l’habitació i la llitera amb nosaltres.

Un cop instal·lats, la mare ha proposat d’anar a passejar fins al llac abans de sopar, però el Xavi ha dit que volia anar-hi només amb ella, tots dos sols, perquè també els tocava una mica d’intimitat. Jo no he dit res, però he vist que a la mare no li ha agradat el que ha dit el Xavi, perquè sap que a mi m’encanten els llacs. Ella m’ha dit que aprofités per fer deures, però no he volgut, perquè m’he sentit una mica dolguda pel Xavi, que contínuament m’està fent sentir malament.

Un cop he estat sola, he sortit del refugi i m’he trobat un burro preciós que es diu Núvol (que es diu Núvol m’ho ha explicat la Magda, que és la senyora que porta el refugi, perquè el burro no parla). Li he acariciat el llom (al burro no a la Magda) i m’he estat amb ell tota l’estona fins que han tornat la mare i el Xavi.

Després hem sopat. Jo he menjat conill amb samfaina i de postres pastís de formatge. Boníssim. Després m’han fet anar a dormir, i encara no eren les deu. El Xavi i la mare s’han quedat al menjador. Jo m’he adormit de seguida, i una hora més tard m’he mig despertat quan la família que hem vist a l’arribar, la que té dos nens de la meva edat, ha vingut a dormir a la nostra habitació. Els pares, s’han posat a dormir a la llitera de dalt, al costat del Xavi i la mare, i els nens a la de baix, al meu costat. Quan han arribat, tot i que m’he despertat, m’he fet l’adormida, perquè ells s’han posat el pijama i em feia cosa mirar-los; i a més, tampoc no sabria què dir-los. Un cop s’han posat el pijama, els nens s’han posat a dormir al meu costat, i jo em sentia molt rara dormint al costat de dos nens que no conec de res.

 

La força del Sol

Anar a passar el dia a Sitges en un dia assolellat, d'aquells en què la temperatura és prou càlida per ficar-te a l'aigua si et ve de gust, és tota una festa; encara que després no t'acabis ficant a l'aigua. 

Hi ha indrets, i Sitges n'és un d'ells, en què es respira una llibertat espontània i elegant. La bellesa hi és present, i no està renyida amb la natura. La festa, l'alegria, la tolerància, el plaer, hi són sense manifestar-se enemics del bon gust, de l'art, de la dignitat humana; si més no de dia; de nit, no conec el poble. 

El Sol, reflectint-se a l'aigua viva del mar, té una força que no trobo mots adequats per descriure. Si això ho acompanyes amb un vermut, la química suau de l'alcohol moderat acaba de construir la màgia, i la ment es fa més sensible a les petites meravelles de la vida, que en altres circumstàncies ens passarien desapercebudes.

Havent dinat, després d'un dels millors arrossos de la història, caminem fins a Balmins i descobrim que enmig del poble, i ben arran d'aigua, existeix encara un bell racó de bellesa natural a on si et ve de gust pots posar la teva pell nua sencera en contacte amb el Sol i amb el mar. Aquesta possibilitat; la possibilitat que la teva nuesa no sigui proscrita, que no molesti, sinó que s'integri en la bellesa de l'entorn sense molestar a ningú ni ser el reclam necessari de cap promiscuïtat, converteixen aquest poble en un estrany privilegi de vida, d'art i de llibertat, enmig d'un món cada cop més agressiu, violent i perfeccionista.

I el cas és que havent dinat, amb la sangria a les venes, i el Sol començant a afeblir-se, no em vaig sentir cridat a remullar-me. Caminar pel passeig, amunt i avall, respirar la pau del lloc i deixar reposar la vista damunt la bellesa de les façanes i el misteri sempre igual i sempre diferent del mar, fou suficient per a sentir-me a l'oasi a on necessitava estar en aquell moment. Ens cal que existeixin la bellesa i la llibertat, i amb això en tenim prou; no existeix l'obligació d'exercir-la; de fet, l'obligació seria contradictòria amb l'essència de la llibertat.

La força del Sol, aquesta estrella que tenim el privilegi de conèixer, és una medecina revifadora que allunya les ombres del desgast de la vida, i ens permet continuar pel camí que anem traçant.

Aquest món, cada vegada més competitiu, cada cop més allunyat de l'objectivitat, a cada any que passa més enfonsat en la satisfacció immediata de l'ego i la seva banalitat entronitzada, necessita breus parèntesis de retorn a la pàtria; i l'única pàtria essencial és la de la bellesa, l'amor a la dignitat humana, i la llibertat.

La gàbia silenciosa

 

(Relat de ficció)

Les nenes de la meva edat duien pantalons curts de texà, amb les butxaques que sortien pel baix i les cames plenes de rascades d’haver-se enfilat als arbres. Jo les mirava amb una barreja d’enveja i de timidesa.
La mare sempre m’havia fet posar faldilles i vestits. No recordo haver tingut mai ni un sol pantaló. La roba no era, per a mi, només roba; era un destí imposat. La indumentària em feia diferent; el tacte del lli o del tergal, les costures, la sensació de fragilitat, el segell de l’estètica de la meva mare, la raresa imposada. Quan corria, el teixit s’aixecava i sentia com si tothom em mirés. Quan m’asseia a terra, el genoll quedava sempre massa a la vista, massa exposat. Jo no volia que em miressin, però alhora no podia evitar pensar que ho feien. Tal com ho sento ho escric.

Recordo els matins de diumenge, a casa, quan la mare obria l’armari i triava per mi. Els seus dits passaven per les perxes; una a una, com si fos un ritual. Sempre escollia el mateix: estampats florals, colors suaus, formes que ella deia que em feien "bonica". I jo, davant del mirall, no em veia bonica. Em veia disfressada. Una disfressa que m’allunyava dels altres nens, una barrera invisible.

Hi havia un dolor subtil en tot plegat. No era el dolor d’una ordre cruenta, sinó el d’un detall constant, repetit, impossible d’esquivar. Recordo haver-li dit un dia, molt fluix, que volia uns pantalons. Ella em va mirar com si hagués dit una absurditat. Em va respondre amb un somriure cansat: “Les nenes, amb vestits, són més fines.” Aquella frase em va pesar com una condemna. Com si jo hagués de ser fina, com si jo hagués de ser el reflex d’alguna cosa que no havia triat.

I, tanmateix, en aquell dolor hi havia una estranya bellesa. Quan caminava pel càmping amb els vestits que ella m’havia posat, sentia la tela moure’s amb el vent; la volatilitat que em tensionava també em feia sentir especial; la incomodita i l’eufòria es barrejaven en una simbiosi que no em sé explicar. Hi havia una elegància involuntària en tot allò, com si portés a sobre un secret antic, un secret que em diferenciava.

Però tot plegat era també una gàbia. Una gàbia silenciosa, feta de roba lleugera que m’impedia ser qui volia ser. Jo veia les altres nenes enfilar-se a les branques, lliscar pels tobogans metàl·lics amb el vestit de bany, sense por que la roba els desfés cap diversió. Jo m’hi acostava, però sempre amb un fre invisible. Sempre amb la consciència que el vestit podia aixecar-se.

I així vaig créixer amb la sensació que la meva pell no era meva, que cada pas que feia podia estar equivocat. La roba que em posaven era com una veu que deia: “No ets lliure.”

Potser avui encara perviu en mi aquella nena que se sentia disfressada, atrapada, incòmoda dins d’un vestit que no havia triat. I la que intuïa una bellesa estranya en aquella presó de roba. Una bellesa que fa mal, però que m’atrau tant, i de manera tan estranya, que no la puc deixar anar.

La tenda al càmping

 (Relat de ficció)

I

Tenia deu, potser onze anys. Recordo amb exactitud l’estiu, la calor enganxosa que no marxa ni quan el sol baixa, i aquella olor barrejada de gespa xafada, de fum de graelles i de crema solar rància que impregnava l’aire del càmping. Era l’hora en què començava la vida de veritat, quan el dia es transformava en vespre i tot agafava una mena de lluïssor suau, daurada, com si fos un secret compartit entre els que encara eren desperts.

Però jo no hi era.

La mare deia: “És hora de dormir.” Sempre puntual, sempre inflexible, com si fos una llei natural que a les vuit del vespre una nena com jo havia de tancar-se dins la tenda. Jo no m’atrevia a protestar. M’ho deia amb aquella veu que no admetia rèplica, com si darrere de les paraules hi hagués tot un món que no gosava desafiar.

Recordo la sensació de la cremallera de la tenda pujant lentament, el soroll metàl·lic que se’m clavava a dins. Era el so d’una porta que es tanca, d’un mur invisible. Quan la tenda quedava tancada, tot canviava. L’aire era diferent, més pesat, més pobre. Feia olor de plàstic calent, de sac de dormir humit. Jo m’hi ficava a dins i em tapava fins al coll, intentant convèncer-me que podia dormir.

Però no dormia.

Els sons de fora m’arribaven esmorteïts, però vius. Les veus dels altres nens que encara corrien pel càmping, la música llunyana d’una ràdio, els cops secs d’una pilota rebotant contra el terra. Tot plegat m’entrava com una punyalada. Jo imaginava què devien estar fent, com devien riure, com es devien mirar entre ells. La meva imaginació ho multiplicava. Jo, a dins, era un espectador invisible d’un món al qual no podia accedir.

I el pitjor no era només no ser-hi, sinó sentir que tothom sabia que jo no hi era. Com si els altres nens, mentre jugaven, pensessin en mi i murmuréssin: “La Beth ja és al llit, com una nena petita.” Aquesta idea em cremava per dins, una vergonya que no s’aturava. No calia que ningú en fes burla realment: la burla ja vivia dins del meu cap, alimentada per la meva pròpia sensibilitat.

Recordo mirar el sostre de tela de la tenda, amb la llum del dia filtrant-se encara. Era un blau apagat que no s’apagava mai del tot. Aquella llum em semblava una burla més: el món encara era despert, i jo estava condemnada a la foscor prematura.

Vaig plorar en silenci, amb les llàgrimes lliscant pel coixí. Però ni tan sols el plor m’alliberava. Perquè, alhora, hi havia alguna cosa estranya en aquell confinament. Alguna cosa que em feia sentir especial, diferent, com si jo estigués vivint una experiència secreta que ningú més coneixia. Era dolorós, però també era intens, com si la vergonya em donés una profunditat que els altres no tenien.

Encara ara, quan penso en aquella nena dins la tenda, la sento com una ombra dins meu. Una ombra feta de silenci, de calor enganxosa, de sons llunyans que no podia tocar.

Totes les persones

Totes les persones necessitem estimar i ser estimades.

Totes les persones tenim algun aspecte en el qual som genials.

Totes les persones tenen dret a no estar soles, a trobar el nostre espai, a ser felices.

Totes les persones tenim la necessitat de ser acceptades.

Totes les persones tenim un valor immens, incalculable, infinit.

Les persones no necessitem ser perfectes per ser estimades, ni per ser valuoses.

Si som un grup, el que li passa a una persona, ens passa a tots i totes.

Totes les persones tenim el dret i la necessitat de ser lliures, de no ser propietat de ningú.

Si una broma no fa gràcia a qui la rep, no és una broma, és un maltractament.

Qui viu amb por, no és lliure.

Si veig que tracten malament algú, i no faig res, i no dic res, també soc còmplice del maltractament; i un dia la víctima potser seré jo, o algú a qui estimo, i m’agradarà que la gent normal m’ajudi.

Totes les persones tenim dret a ser diferents.

Fins aviat, Suso!

 

Pensàvem de manera molt diferent en tots els temes, però ens respectàvem mútuament. Jo feia la vista grossa quan ell es passava de vehement en alguna de les seves dèries. Ell feia la vista grossa amb mi quan amb les meves opinions jo trencava una mica la línia del seu blog, i el provocava potser en excés. 

En el seu blog, jo feia servir un pseudònim, com quasi tothom que hi escrivia, pero em penso que tenia ben clar qui era jo.

El vaig conèixer al 1986 en un viatge a Roma. Vam tocar i cantar junts en un grup esporàdic. Vam tenir llavors les nostres diferències pel que fa a opinions, però sempre de bon rotllo. 

Era una persona fascinant. Un Lope de Vega. Una ànima d'extrems. Algú a qui la vida li agradava molt. Un aragonés tossut i eixelebrat. Li agradava la bona vida, per això no va aguantar gaire o a on no va aguantar gaire.

Va conèixer una dona, la Manuela, que li va salvar la vida. La Manuela era un àngel; ara ell és amb ella.

La Manuela va morir d'Ela i ell es va quedar sol. Va passar una època dolenta, però es va refer, i es va casa llavors amb la Maria José, un pou de serenor que també li va salvar la vida.

Va viure els seus últims anys a la seva estimada Galícia, a prop de la natura, i ha estat en aquests últims anys on hem intercanviat més sovint opinions; i dins la nostra distància ideològica, hem trobat coincidències sorprenents, i molt, molt d'afecte. Jo tenia pensat anar a veure'l, amb la meva família, a Galícia, i abraçar-lo.

Era interessantíssim de llegir, fins i tot quan el que escrivia em desagradava. Era una persona amb qui m'hauria agradat prendre'm uns quants vasos de vi. 

No sé què dir més. Fa dos dies, és a dir dos dies abans de morir més o menys, em va escriure dient-me que em duia molt a dins... Van ser les seves últimas paraules per a mi. Espero trobar-lo un altre dia en un altre lloc i pendre'ns els vasos de vi.

Fins aviat, Suso!

Nosaltres, els sense nom.

 

Hem vist viva un tros de la història de Joan Garcia Oliver i de l’anarquisme a Catalunya, des de dins, i ben a prop. Fins i tot hem pogut votar…

Som fans d'aquests actors i actriu; intentem no perdre'ns les feines que ens van oferint. Del Pau, hem vist "El gegant del Pi" "Em dic Josep", "Nosaltres els sense nom", a part de la seva interpretació del professor de castellà a Merlí.

A l'Alba l'he vista a l'Institut de Terrassa en l'escenificació que acosta als escolars d'arreu de Catalunya, i que ens permet ser més conscients de la nostra història.

Al Diego, el coneixem des de fa menys temps, però a partir d'ara ens hi fixarem.

"Els sense nom" Molt recomanable!

@pauvinyals
@albavalldaura
@mosmaiorum_teatre
@salabeckett
#nosaltreselssensenom

Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït

Si ningú desitgés l’or, aquest no valdria res.

Val molt més l’excrement, que almenys serveix d’adob per als camps i ajuda a la vida.
L’excrement, però, si està recobert d’or, no enriqueix la terra.
La vida val més que l’or, i molt més que el plaer que produeix el piu, la titola, la llúdria, la botifarrona o l’ocellet. Comparar aquest plaer amb el goig de la vida és com comparar l’estridència aguda d’una trompeteta de plàstic de tòmbola amb la grandesa del so d’un piano de cua.
Els rics, siguin nous o vells, tenen en el seu poder el fruit del treball humà, del treball de moltes persones. Els diners són treball que algú ha suat i que s’emmagatzema en xifres; és temps de vida que algú ha lliurat i que es concreta en xifres.
No sempre qui les posseeix les ha treballades; de vegades ha fet servir les dinàmiques del poder i la superioritat intel·lectual per apropiar-se’n. Un ric és algú que posseeix aquestes xifres sense haver treballat tot el necessari per tenir-les, perquè ho han fet altres.
La legalitat protegeix aquesta possibilitat; la possibilitat que algú posseeixi les xifres sense l’esforç que la gran majoria necessita per tenir-les.
Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït; és robar vida i transformar-la en capricis.
La vida de l’ésser humà més humil val més que totes les xifres juntes.

Tot, a la vida, és una qüestió de consciència. La llei no marca què és bo i què és dolent. Hi ha accions legals que són molt dolentes, i accions il·legals que són bones.
El problema és que molta gent ha viscut cedint la gestió de la seva consciència a una tercera persona, i no estan acostumats a viure amb ella, a agafar-ne les regnes.
Els diners són, en un sentit metafòric, el menjar de la gent humil, que són la majoria de les persones. El que fem amb els diners, ho estem fent amb el menjar de la gent humil.
Si la gent humil no té diners suficients per al menjar (en sentit metafòric) i jo en tinc tants que només em preocupo de saber en quines mans estan, i hi jugo, i els faig servir per nimietats, no importa que sigui legal, no importa que no em denunciïn, estic fent el mal.
Si es venen menys mariscades, els restauradors reorientaran el seu negoci. Si els executius van menys de putes, els proxenetes hauran de canviar de feina.
Els diners són “temps” que han lliurat moltes persones; “esforç”, “suor”. Els diners són el menjar de la gent. I jugar amb ells és un pecat, encara que no sigui considerat com a tal per cap religió.

No val fer mal

Fa una mica d’angúnia l’homenet repel·lent i pedant que parla i escriu com si fos el jutge objectiu de tothom i de tot; i, amb tot, no compleix la primera —la més important, potser la condició essencial que més compta quan s’opina—: no fer mal (no dic pas "no molestar" dic "no fer mal"). Perquè hem de saber diferenciar una opinió d’una veritat.

L’homenet, cregudet i bufó, a qui els seus, amb la boca oberta, riuen totes les gràcies i aplaudeixen amb les orelles, considera una feblesa intolerable tenir en compte la tòtila condició —a ulls d’alguns— de no voler fer mal, de tenir en compte les situacions humanes de les persones. Per a ell, segur, la veritat ha d’estar per damunt de les sensibleries; però, ai! què és la veritat? Doncs és ben clar: es pensa que la veritat brolla d'ell.

I si el que ell diu fos la veritat, doncs mira, potser li passaríem la misèria de ser un bufó cruel; però el que ell assevera que és la veritat, amb aparent objectivitat científica, és només la seva opinió; per això no val... No val fer mal... Perquè, en nom d’una opinió reforçada per l’autobombo de considerar-se filòsof infal·lible, a uns quants quilòmetres d’alçada per damunt de la resta de pobres mortals, ningú no té dret a fer mal.

Qui obre la boca en una astracanada de crític petulant de tot, fins i tot de Déu i de sa mare, no té dret, en nom de la mal compresa llibertat d’expressió, d’enfosquir la vida de ningú. I si un dia ho fa —que tots hi podem caure per error—, no costa tant demanar disculpes i reconèixer que hem especulat amb gens de tacte en un moment de profund dolor per la persona de qui hem especulat. Però això, per a ell, és impossible; perquè, encara que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, Déu no s’equivoca, i allò que és de Déu tampoc.

En nom de la llibertat d’expressió, puc defecar damunt d’una imatge, però això no voldrà dir que estigui bé. La llibertat d’expressió, com qualsevol llibertat, es pot fer servir per millorar el món o per empitjorar-lo. Si em dedico a fer conferències ensenyant que la Terra és plana o proclamo a tort i a dret que els qui no pensen com jo són rucs, m’estaré fent molt de mal —a mi i a altres persones—, tot en nom de la llibertat d’expressió.

Amb la mateixa llibertat d’expressió amb què el pedant bufó se’n fot de qui viu una tragèdia, jo li dic que és un pedant bufó; i insisteixo, amb la mateixa llibertat d’expressió, que per sempre visqui!

Què és morir-se?

No arribava als trenta anys. Patia, des de no feia gaires mesos, un càncer inoperable. Es trobava en tractaments paliatius, i ja havia començat amb la sedació. El cos resistia força, però era qüestió d’hores, potser de dies.

A la sedació paliativa, hi ha un monitoratge del nivell de consciència amb una escala Bispectral Index (BIS), que mesura l’activitat elèctrica cerebral per mantenir un nivell adequat de sedació (ha d’estar normalment entre 40 i 60 per a l’anestèsia general; per sota de 20 és pràcticament coma profund).

Per tant, el nivell de consciència del cervell d’aquest malalt havia de mantenir-se per damunt de 30 i per sota de 60. Per sota de 30, indicaria una sedació excessiva i s’hauria de baixar la dosi; per damunt de seixanta, implicaria gairebé plena consciència, i per tant, patiment inútil, i caldria pujar la dosi.

Després d’unes quantes hores, el nivell de consciència va augmentar abruptament i de manera inexplicable des de 30 fins a 60 malgrat el sedant. Es va sostenir en 60 durant un instant breu, per posteriorment baixar del tot fins a 3, de cop; moment en el qual el cor es va aturar definitivament i va deixar de respirar.

Dues hores després de l’aturada, l’electroencefalograma, en una de les seves línies, donava un senyal elèctric lleu. El més estrany i soprenent és que quan la veu dels infermers es dirigia al pacient, el qual feia dues hores que estava en parada, el senyal elèctric es produïa i s’incrementava encara més. Era ben bé com si el pacient, sense batec de cor, sense circulació sanguínia, escoltés la veu que es dirigia a ell i respongués amb el senyal elèctric del seu cor.

Només ho escric perquè quan passi el temps no se m’oblidin els detalls.

No t’enamores quan desitges un cos

Hi ha enamoraments que no ho són pas. 

Si un senyor experimenta un impuls sexual intens a causa del cos, o d’una part del cos d’una dama, aquest senyor no està enamorat: caldria buscar un altre adjectiu. 

Hi ha qui utilitza el terme “enconyat”; no sé si és el més adequat, però penso que “enamorat” no és la paraula. 

 De vegades, escolto l'expressió: "enamorar-se com una gossa". Ningú no es pot “enamorar com una gossa”; aquesta descripció correspon més aviat a un desig. 

No t’enamores quan desitges un cos; t’enamores quan sents que necessites la proximitat d’una persona com es necessita l’alegria, la felicitat, la pau. 

En fi, són coses òbvies, però el llenguatge social indica sovint que no s’entenen. 

Al meu parer, les relacions únicament per atracció no ofereixen tota la intensitat que una relació autènticament humana mereix; no parlo ja només des del punt de vista ètic, sinó també del propi plaer, de la satisfacció, de l’amor. 

A més, les relacions entre humans, que només valoren el desig, atreuen com un imant les males conseqüències; alguns en diuen “karma”, jo penso que és una llei natural com tantes altres. 

Els humans estem fets per estimar-nos, és el verb que dóna sentit a la nostra raó de ser. I s’ha de donar en tot intercanvi humà, no només en l’àmbit sentimental o sexual. 

Si jo fos empresari i contractés com a dependenta d’una de les meves botigues de roba una treballadora, i si només m’interessés el servei que em prestés amb la seva feina, i si escatimés tant com pogués els seus drets per obtenir un benefici més gran, doncs no l’estaria estimant; l’estaria tractant com un instrument del meu interès; encara que ella hi estigués d’acord, encara que les imperfeccions i les escletxes de la llei ho permetessin. L’empresari, òbviament, ha de procurar el seu propi benefici, sens dubte, però no pot deixar de tractar les persones amb qui comparteix la feina d’una manera digna, si és possible, més enllà del mínim exigit. 

En un sentit semblant, no és il·legal jeure amb una dama per la forma del seu nas, però això no vol dir que sigui bo o plenament humà; això no vol dir que no pugui ser destructiu. 

I jo sóc dels qui consideren que l’enamorament (malgrat tota la seva força humana i la seva necessitat) encara és insuficient. Per damunt de l’enamorament hi ha d’haver l’amor; seguint una mica la idea d’en Rick a Casablanca, quan va decidir deixar que l’Ilsa marxés amb el seu avió, renunciant a un enamorament que probablement no harmonitzava amb l'amor, mentre deia: 

 "Ilsa, I'm no good at being noble, but it doesn't take much to see that the problems of three little people don't amount to a hill of beans in this crazy world."

Els petits consol es perceben immensos

El patiment és una pàtria nova de la qual tots som o serem súbdits. És plena de racons lluminosos, de clarobscurs difícils d’entendre si no ets d’allà. Els petits consol s’hi perceben immensos; les preguntes essencials esdevenen les seves pròpies respostes. 

L’estranger, en aquesta pàtria, hi és cec; perquè, per percebre’n els matisos, una llum excessiva és inadequada: elimina els colors i els detalls de les formes. 

L’estranger, aquesta pàtria, no la comprèn, i s’esglaia davant la possibilitat d’habitar-la algun dia. El dia que l’habiti, l’estimarà com tots. 

 A la pàtria del patiment, som capaços d’assaborir i descobrir totes les belleses i els petits grans plaers, que són invisibles als ulls dels estrangers.

El dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam

La típica frase de l’ultradretà que no suporta que ens horroritzem de l’estratègia d’Israel de matar de gana la població de Gaza és:

“ I per què no parles del conflicte rus-ucraïnès, de les guerres civils de Síria, Sudan i Iemen, de la República Democràtica del Congo, de Caixmir i Myanmar…? Només parles de Gaza!”

La resposta és tan senzilla com real:
“ I tu, com saps que no he parlat de totes aquestes guerres? Que em coneixes? Que has assistit a les conferències on jo era? No t’hi he vist. Has escoltat les meves classes? Els genocidis, les matances que alimenten els noticiaris i arriben a les ments infantils s’han de digerir: cal educar! Fins i tot vaig fer un curtmetratge amb uns alumnes sobre la guerra d’Ucraïna, i la protagonista era una nena que n’havia fugit. He parlat un munt de vegades, i sense prendre partit, de la guerra de Síria, de les guerres d’Àfrica, dels propis ostatges segrestats de Hamas i dels assassinats. Recordo que, quan va passar la tragèdia de la matança de Hamas, el primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb una coneguda d’Israel per saber si estava bé.”

Els fatxots no conscients de ser-ho no tenen ni punyetera idea dels horrors dels quals s’han queixat les mateixes persones que ara ploren pels nens de Gaza, i van dient, com si ho sabessin, que només es parla de Gaza! És més còmode creure-s’ho sense verificar-ho.

I són els mateixos que odien els moviments migratoris. Els qui insulten les persones que defensen els palestins són els mateixos que criminalitzen els immigrants; coincideixen com un rellotge. Senten por i fàstic per la immigració, que als seus països és majoritàriament de l’Islam. S’arrapen al seu territori com si el dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam no fos més important que els seus privilegis de classe benestant. Prefereixen viure sobrats que compartir país amb aquells que no poden sobreviure a la seva terra d’origen. Són l’egocentrisme perpetuador de les diferències. Ni es plantegen que, a més, a nivell econòmic els necessitem; necessitem la seva feina per mantenir l’estat del benestar. El detall que la naixença a Europa, en un entorn de privilegi, sigui pur atzar, i que els podia haver tocat a ells i als seus fills néixer al Sudan del Sud, al Marroc o al Congo… se’ls en refot.

Els qui arrisquen la vida pels somnis

Un resum dels últims minuts del Marinette, quan els soldats d’Israel l’han assetjat amb diversos vaixells de guerra i l’han abordat, pujant al petit esquif que duia menjar per la gent moribunda.

Molta gent, de mentalitat pràctica, considera que la gesta de les petites embarcacions de la Sumud no serveix de res, fins i tot n’hi ha que afirmen que fan el ridícul. Aquesta mentalitat és la que al llarg de la història ha sostingut els genocidis, els genocides i les injustícies imperials i feixistes. Sense aquests ximples útils que només miren pel seu petit interès, i que no arrisquen mai res si no és per intentar una pujada de sou, els genocides no podrien sostenir el seu horror. I són les barques petites, les missions impossibles que s’enfronten a la maldad que sembla invencible les que aconsegueixen al final de tot enderrocar els tirans.
Només podem agrair els qui arrisquen la seva vida, la seva llibertat, per somnis que tenen escrit el seu final immediat, perquè aquests somnis són la matèria d’una esperança que aconseguirà la victòria final, que és la victòria de la gent de pau.