Metamorfosi

.


.

Passo la mà per la cresta clara de les ones;
matisos blancs damunt d’un “tot” obscur.
¿Què deu haver-hi dessota el fosc de l’aigua...
on el raig de sol es perd dins d’un infinit misteriós?
M’enfonso dins la fredor intensa.
Miro amb els ulls d’un vell dofí cansat.
Retrobo l’embrió, la llavor, l’essència;
la mare mar que m’acull a redós.
Nedo amb un gir graciós,
saltant sobre l’estesa blava.
I em torno a capbussar
cap els espais il·limitats de la mar.

.

Cançó trista de la carretera.

.

.
Jerry mai no havia recollit una autoestopista tan jove.
-On vas?
-A Califòrnia.
Una bonior de pigues capritxoses li envoltaven el nas; els cabells roigs, els ullets blaus, el rostre opalí.
-Com et dius?
-Eileen.

S'aturaren en una benzinera.
Un vell se’ls acostà.
-Aneu a l’oest?
-A Sacramento.
-L’autocar ha marxat sense mi, i no porto prou diners pel motel.

El Chevrolet sallava per la carretera del desert. El vent feia rodolar branquillons agombolats en una mena de pilotes. El paisatge, amb la caiguda dels últims raigs del dia, anava adquirint un to fosforecent.
-A què et dediques, Jerry? –preguntà Eileen.
-Sóc empresari.
-Jo, actriu.

De cop, la bòveda del cel es tenyí d'un vermell roent, el vent s'aturà, la planúria s'emplenà d'una claror ataronjada.
-Déu meu...! –exclamà Eileen, ullant l’horitzó.
-Indescriptible. -afegí el vell.

Caminaren desert endins, lluny del vehicle. S'assegueren damunt el sòl estopós.
El vell tragué una harmònica i encetà una tonada de Willy Nelson.
-Sabeu...? –digué Jerry, gratant-se el cap -. No us he dit la veritat. M’han acomiadat de la feina, la dona m’ha deixat i no sé on vaig.
-Jo tampoc he estat sincera –digué Eileen -. He fugit de casa.
-Doncs, a mi, la meva filla m’ha abandonat a la benzinera –explicà el vell, amb els ulls com plats.
Després d’uns instants d’incertesa, varen començar a riure com ximples.
-I ara què...? –preguntà Jerry.
-Toquem-ne una altra... –va fer el vell.
El roig del cel s’anà apagant mentre la nostàlgia amarava el paisatge.

.

Trenta-quatre descobriments íntims

.

La difícilment creïble experiència d’existir.
La sorpresa de saber que existeixo.
El nexe entre la bellesa d’allà fora (d’allà fora?) i el propi cor.
La serena abraçada del silenci.
La perfecta continuïtat dels colors del cel del capvespre.
La inefable marxa dels instants.
La ignorada i rarament manifesta sonoritat dels mots. La indeterminada posició dels electrons. (indeterminada no vol dir desconeguda, sinó no ubicada en un únic punt de l’espai)
La percepció de l’evolució de la meva espècie. L’evidència estadística de la vida enllà de la Terra.
La intuïció d’una realitat imperceptible de més de quatre dimensions.
El viatge constant cap als punts superiors de l’eix del temps, en els eixos de la base de l’espai quatridimensional de Minkowsky. (constant si no m’apropo a “c”).
La inquietant relació entre la memòria i la consciència del “jo”.
La torbadora evidència que la ment em crea la forma de l’univers que m’envolta.
La consciència plena del fet que moriré.
La indeterminació dels resultats de molts dels fenòmens físics.
La possibilitat dels universos paral·lels.
La possible existència de tots els fills possibles en universos paral·lels.
La possibilitat de l’existència de l’oceà de la consciència.
L'esporàdica i “normal” mena d’amor de pares a fills.
L’habitual i “anormal” indiferència entre els individus.
L’origen químic de l’eufòria de l’enamorament.
L’origen racional de l’amor.
L’absoluta bondat de tots els infants.
L’aparent maldat d’alguns adults.
L’alliberador plaer d’anar nu.
L’esclatant bellesa de la nuesa humana.
La crida de les muntanyes verges.
La veu premonitòria d’algú d’un altre món, que l’acaba encertant.
La misteriosa companyia invisible d’algú o d’alguna cosa que m’emplena de pau en els moments més dolorosos.
L’exquisit gust dels refrescs de cola quan de debò em vénen de gust.
La febre revifadora del sexe.
La importància única i absoluta de la felicitat dels infants.
L’alliberadora percepció del fet que hi ha molt poques coses importants.

.

Testament poètic de John Keats

.

El foc encès del meu pit m’abassega, se m’enduu lluny, allà on la mort governa.

No tinc por. Por... fa viure eixelebrat pels dies, rere dèries mundanes útils, buides, i honorables... Por... fa caminar sense trobar bellesa a la mitja llum dels dies rúfols, a la flaire de la pluja, a la terra humida o a la ventada noble... Por... fa enquadrar la vida en ambicions assenyades, terns elegants, títols honorables... i clissar de lluny el cèrvol, el rossinyol, el bosc i l’aigua blavissa d’un llac, on mai no ens acostem per manca d’hores.

Escolto xiuxiuejar la dama negra vora el llit, no vessaré ni una llàgrima; l’alè tranquil de la senyora em guiarà amb un estol de fades a les boscúries del nord, m’alegrarà el cor cansat, i el meu panteix descansarà.

I no m’angoixa saber on és ara l’eufòria de la vida; morir-se és viure, i cal cercar els matisos de la bellesa de l’instant, la suau bellesa de l’adéu. Si gaudim de l’hivern... per què freturar la primavera? Si aquest món no entén la força del que és bell... ¿on ens podem refugiar millor que enllà de la mort, on el corrent de l’eficàcia no ofega la bellesa?

En l’aniversari zero de la meva mort, saludo la vida; i des del cor de l’antic imperi, me’n volo envers la venustat.

Al nen que vaig ser (que sóc?)

.




.

Seré cada dia el teu servent,

sabedor veraç del bé i del mal
a qui el sofriment no havia empès
vers el viarany de l'amargor.
Sigues tu el meu jutge justicier
si no avanço amb rauxa on somniaves
esperona el meu pobre cervell
a creure en la llum que et sostenia.
Subjuga'm la ment al cor i al fang
al bosc misteriós que et seduïa
a la mar trencada, al cel immens,
i a la nena amb la qui somniaves.
Et seré fidel malgrat el temps,
els girs del destí i els mastegots,
el fracàs, la por, l'abatiment,
la gelor de tantes matinades.
Seràs tu el timó del meu veler,
mar enllà on la terra s'esvaeixi,
xerrarem tots dos sota els estels,
després d'un crepuscle rubescent.

.

Temps subjectiu versus temps objectiu.

.

M'he permès fer una aproximació a l'estudi del temps subjectiu. Tots som conscients que el temps no passa igual (des d'un punt de vista de sensació psicològica) per un infant que per un adult, i això s'explica amb relativa facilitat.
Per un nen o una nena de cinc anys, un any és el 20% de la seva vida.
Per un home o una dona de vuitanta, un any és un 1,3% de la seva vida.
En conseqüència, per l'infant, l'any representarà una sensació de temps unes quinze o setze vegades més llarga que per la persona de vuitanta anys.

Aleshores... com ho he fet per estudiar tot això?
He agafat com a patró, l'any de vida d'un infant d'un any. I a partir d'aquí he construït la següent taula:

	Columna A	Columna B	Columna C
	Temps objectiu de rellotge en anys	Temps subjectiu parcial de cada any de vida (en anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)	Temps subjectiu total de vida (anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)
	1	1	1
	2	0,5	1,5
	3	0,33	1,83
	4	0,25	2,08
	5	0,2	2,28
	6	0,17	2,45
	7	0,14	2,59
	8	0,13	2,72
	9	0,11	2,83
	10	0,1	2,93
	11	0,09	3,02
	12	0,08	3,1
	13	0,08	3,18
	14	0,07	3,25
	15	0,07	3,32
	16	0,06	3,38
	17	0,06	3,44
	18	0,06	3,49
	19	0,05	3,55
	20	0,05	3,6
	21	0,05	3,65
	22	0,05	3,69
	23	0,04	3,73
	24	0,04	3,78
	25	0,04	3,82
	26	0,04	3,85
	27	0,04	3,89
	28	0,04	3,93
	29	0,03	3,96
	30	0,03	3,99
	31	0,03	4,03
	32	0,03	4,06
	33	0,03	4,09
	34	0,03	4,12
	35	0,03	4,15
	36	0,03	4,17
	37	0,03	4,2
	38	0,03	4,23
	39	0,03	4,25
	40	0,03	4,28
	41	0,02	4,3
	42	0,02	4,33
	43	0,02	4,35
	44	0,02	4,37
	45	0,02	4,39
	46	0,02	4,42
	47	0,02	4,44
	48	0,02	4,46
	49	0,02	4,48
	50	0,02	4,5
	51	0,02	4,52
	52	0,02	4,54
	53	0,02	4,56
	54	0,02	4,58
	55	0,02	4,59
	56	0,02	4,61
	57	0,02	4,63
	58	0,02	4,65
	59	0,02	4,66
	60	0,02	4,68
	61	0,02	4,7
	62	0,02	4,71
	63	0,02	4,73
	64	0,02	4,74
	65	0,02	4,76
	66	0,02	4,77
	67	0,01	4,79
	68	0,01	4,8
	69	0,01	4,82
	70	0,01	4,83
	71	0,01	4,85
	72	0,01	4,86
	73	0,01	4,87
	74	0,01	4,89
	75	0,01	4,9
	76	0,01	4,91
	77	0,01	4,93
	78	0,01	4,94
	79	0,01	4,95
	80	0,01	4,97

A la columna A, hi ha el temps objectiu de rellotge mesurat en anys.

A la columna B, hi ha el Tsu, el temps subjectiu que representa l'interval de temps d'un any, per a cada edat, agafant com a unitat de mesura l'any subjectiu de l'infant d'un any.

M'explico:

Tsu=(1/To)

essent:

Tsu el temps subjectiu d'un any.
To (el temps objectiu total de vida)
Posem 1 al numerador perquè estem calculant el Tsu, que representa la sensació temporal corresponent a un any. És a dir, estem comparant 1 any amb tot el temps de vida transcorregut a la fila en qüestió.

Per un temps objectiu d'un any, al llarg del primer any de vida de l'infant (la primera fila, columna A), tenim un Tsu a la columna B que val 1 any.

Per un temps objectiu d'un any, al llarg del segon any de vida de l'infant (la segona fila, columna A) tenim un Tsu a la columna B de 0,5 anys. És a dir per un infant que acaba de complir els dos anys, si mira enrere, el seu segon any de vida haura representat la meitat de la seva vida, per aquest motiu haurà transcorregut el doble de de pressa que el primer any. Perquè el primer any, un anyy era tota la seva vida, i al segon any, un any, és la meitat de tota la seva vida. Recordeu que els anys subjectius fan servir com a unitat l'any de vida d'un infant d'un any.

A la columna C tenim el sumatori de tots els Tsu fins a l'ny de vida de la fila corresponent. Així, si mireu la segona fila, la corresponent a 2 anys objectius de vida, veureu que a la columna C hi ha un 1,5. Això vol dir que un infant que acaba de fer els dos anys, té una sensació de temps transcorregut al llarg de la seva vida de 1,5 anys de nen d'un any; que és la suma del Tsu del primer any que val 1, més el Tsu del segon any, que val 0,5.

He anat omplint tota la taula fins als 80 anys de temps objectiu. I em surt que una persona de 80 anys ha viscut un temps total de vida subjectiu que val 4,97 anys d'infant d'un any.

Això no és descabellat, perquè per un infant d'un any, un any és molt temps.

Això ens ha de fer veure que la meitat de la nostra vida, si vivim 80 anys, i si parlem de sensació de pas del temps, no correspon als 40 anys de temps objectiu, sinó als 2,5 anys de temps total subjectiu que es correspomt amb un temps objectiu de 10 anys. És a dir als deu anys ens quedava el mateix temps psicològic de vida que el que havíem viscut fins aquell moment.

Conclusions:

1.-Els infants són molt grans, han viscut molt més temps psicològic que el que ens pensem.

2.-El temps de vida d'una persona humana transcorre majoritàriament a la infantesa, per això, (a banda d'altres raons) tot allò que ens passa a la infantesa té una influència enorme.

3.-Ens queda, als adults, molt menys temps psicològic de vida que el que ens pensem, el rellotge ens enganya. D'aquí que sovint escoltem a molta gent gran que diuen allò que el temps vola, i que s'han fet vells sense adonar-se'n.

Puntualitzacions: si en lloc de discretitzar per anys, discretitzo per mesos, els resultats varien una mica però són similars. Creix l'efecte “infantesa”. Com més petit és el període de temps amb el qual discretitzem, més influència té l'edat infantil respecte l'adulta.

Estic intentant discretitzar fins un interval d'un instant, i en lloc d'un sumatori fer servir una integral per a trobar la tercera columna; però de moment no me'm surto perquè em surten temps totals de vida infinits, si parteixo de l'instant zero de vida.

Potser la resposta rau en el fet que hem d'agafar com a interval de discretització, aquell primer moment de vida en què l'infant de consciència del temps que fa que existeix. Un any podria ser raonable. Si fos menys, i agafessim un interval inferior, creixeria la influència dels primers anys de vida respecte els de l'edat adulta. Amb la qual cosa m'atreveixo a escriure una última conclusió. Com més aviat un individu d'una espècie intel·ligent arribi a la consciència del temps viscut, més influència (i importància) tindran els seus anys d'infantesa pel desenvolupament psicològic de la seva vida.

MILLORA A AQUEST ESTUDI:

Pensant, pensant m'he adonat que el calcul no és del tot precís, perquè quan calculo Tsu, estic dividint un any, entre el temps total objectiu de vida, la qual cosa no és del tot correcte. Seria millor dividir l'any entre el temps psicològic total de vida. Fent aquesta correcció, els resultats varien una mica:

	Columna A	Columna B	Columna C
	Temps objectiu de rellotge en anys	Temps subjectiu parcial de cada any de vida (en anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)	Temps subjectiu total de vida (anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)
	1	1	1
	2	1	2
	3	0,5	2,5
	4	0,4	2,9
	5	0,34	3,24
	6	0,31	3,55
	7	0,28	3,83
	8	0,26	4,1
	9	0,24	4,34
	10	0,23	4,57
	11	0,22	4,79
	12	0,21	5
	13	0,2	5,2
	14	0,19	5,39
	15	0,19	5,58
	16	0,18	5,75
	17	0,17	5,93
	18	0,17	6,1
	19	0,16	6,26
	20	0,16	6,42
	21	0,16	6,58
	22	0,15	6,73
	23	0,15	6,88
	24	0,15	7,02
	25	0,14	7,17
	26	0,14	7,3
	27	0,14	7,44
	28	0,13	7,58
	29	0,13	7,71
	30	0,13	7,84
	31	0,13	7,97
	32	0,13	8,09
	33	0,12	8,21
	34	0,12	8,34
	35	0,12	8,46
	36	0,12	8,57
	37	0,12	8,69
	38	0,12	8,81
	39	0,11	8,92
	40	0,11	9,03
	41	0,11	9,14
	42	0,11	9,25
	43	0,11	9,36
	44	0,11	9,47
	45	0,11	9,57
	46	0,1	9,68
	47	0,1	9,78
	48	0,1	9,88
	49	0,1	9,98
	50	0,1	10,08
	51	0,1	10,18
	52	0,1	10,28
	53	0,1	10,38
	54	0,1	10,47
	55	0,1	10,57
	56	0,09	10,66
	57	0,09	10,76
	58	0,09	10,85
	59	0,09	10,94
	60	0,09	11,04
	61	0,09	11,13
	62	0,09	11,22
	63	0,09	11,3
	64	0,09	11,39
	65	0,09	11,48
	66	0,09	11,57
	67	0,09	11,65
	68	0,09	11,74
	69	0,09	11,83
	70	0,08	11,91
	71	0,08	11,99
	72	0,08	12,08
	73	0,08	12,16
	74	0,08	12,24
	75	0,08	12,32
	76	0,08	12,41
	77	0,08	12,49
	78	0,08	12,57
	79	0,08	12,65
	80	0,08	12,72

Amb aquesta correcció, una persona de 80 anys tindria una sensació de temps total de vida de 12,72 anys d'imfant d'un any, essent la meitat psicològica de la seva vida la corresponent a un temps psicològic de 6,36, que es correspon més o menys amb els 19 anys. Malgrat tot, el pes de la infantesa i joventut continua sent molt gran, i les conclusions anterior són encara vàlides.

Espero que algú dels qui em llegiu, amb més pràctica matemàtica que jo, pugueu establir la integral que substituiria al sumatori a la taula que he traçat, en aquesta última correcció. Si ningú no ho fa, ho intentaré fer jo d'aquí a uns dies.
Una abraçada i recordeu... molts ja heu passat la meitat de la vida psicològica.

Carpe Díem!



.

.

Tercer al VII Premi de Contes "La Miranda" de Capellades.

.

Doncs sí, fa unes quatre hores que m'han dit que he quedat tercer a Capellades, amb un relat que vaig escriure al més de desembre i que em va deixar molt satisfet.

La història porta per títol "Demà serà un altre dia", i, en escriure-la, vaig intentar transmetre l'altra cara de l'adolescència. Darrere d'un comportament destructiu gairebé sempre s'hi amaga una solitud profunda, una necessitat insatisfeta de comunicació, molta set de tendresa, enyorança d'un temps o d'una realitat que se n'ha anat o que ens han pres.

El lliurament de Premis ha estat molt emotiu, amb la representació d'una obra de teatre, i una xerrada de l'escriptor Josep Maria Fonalleres.

Ha quedat primer Joan Cardona, de Girona; i segon, Jordi Boladeres.

Gràcies Capellades per aquest nou impuls que m'anima a continuar endavant!

Ja podeu llegir aquest relat al web de relatsencatalà:

"Demà serà un altre dia"
 A més, l'any que ve, s'editarà un llibre amb els sis relats premiats al 2008 i al 2009.
 
Bona nit a tothom.