Xiuxiueig d'un àngel

.


Una vegada vaig escoltar un àngel parlant a cau d'orella d'un abatut que estava desfet perquè l'havia deixat la dona. Si fa no fa, l'àngel deia així:

Malgrat els teus defectes, ets una persona única i irrepetible, i el teu valor és infinit.
És per aquest valor que t’has de construir, no pas per càstigs ni premis.
No esperis que algú t’ajudi per començar a construir-te, per començar a estimar-te. Comença ja. Llavors t’adonaràs que un cop tu hagis començat a ajudar-te, d’altres també ho faran. Els Homo Sapiens som així.
Els teus defectes no són més grossos ni més petits que els defectes dels altres. Tots som una barreja de virtuts i defectes, capacitats i dificultats... si sospeséssim el bo i el dolent de cadascú, tots estaríem igual.
No confonguis el que són idees pròpies amb defectes u obsessions. A qui no pensa com tu, les teves idees li poden semblar patologies, si no té una visió suficientment tolerant i empàtica. No confonguis la teva manera de fer, de ser, de pensar, d’estar, el teu gust estètic, el teu estil, amb un defecte... Tu tens dret a ser, sense imposar... Però accepta que hauràs de conviure amb persones que això no ho tenen clar i que identifiquen la seva identitat amb la normalitat. Que aquesta convivència no et condueixi a l’odi, ni a la repressió del que tu ets.
Deixa, sense traumes, aquelles actituds i pràctiques que tu mateix creus que no porten res de bo, que perjudiquen a tercers, i que et perjudiquen a tu. No ho facis obeint cap moral, fes-ho escoltant el teu cor.
Malgrat tot, fent camí per la vida et tocarà menjar la pols, ficar-te dintre el fang com han fet molts, dubtaràs del compromís i a voltes diràs no, i et mancarà quan calgui, decisió. Però et tornaràs a aixecar i t’adonaràs que no hi ha cap situació insuperable, que quan es perd algú, els ulls descobreixen altres llums dins la nit solitària i freda, altres llums que tal vegada mai no hauries descobert si no t’haguessin abandonat. Ningú et pot imposar la solitud fora de tu mateix, qui t’abandona et posa a les mans de qui encara t’ha de conèixer. No abandonis mai ningú, però no renuciïs mai a la teva llibertat.
Estigues content, perquè mai passa res, i si passa, ja ha passat. Estigues content perquè la alegria sincera desfà el gel, encén l’amor i il·lumina el cor disposant-lo cap a la reconciliació. Estigues content perquè ets un lluitador per la llibertat, un artista que té uns ulls que d’altres no tenen. Tots i cadascun dels humans som artistes amb uns ulls que tenen una manera única de veure el món. La teva solitud és la solitud de l’únic vident al país d’uns cecs que no saben que vol dir veure-hi. Tens, a més, la capacitat de donar la vista als qui estan creixent, i de donar la vista als qui estan crescuts. Als crescuts, però, no els diguis que són cecs, perquè llavors t’odiaran i mai no hi veuran. Dedica’t a treballar, a crear, a sommiar, a desitjar, a projectar. Planifica, prepara, i no esperis; el que vingui t’agradarà més. I si no ve el que esperes, descobreix que el que arriba és tan bo i tan bell com el que esperaves, encara que et falti descobrir-ho.
Al final, arribarà la mort; i ja saps que per a tu, que no tens por, és l’última aventura, i que pot ser que no sigui l’última... No visquis com si el que fas s’anés acabant, com si s’hagués d’aprofitar la vida perquè s’esmuny, això t’impediria assaborir el present. Viu com si haguessis de viure eternament, sabent però que et moriràs, i que el que realment importa és el que t’importaria si la mort t’hagués d’arribar demà.
Estima’t. Valora’t. Defensa’t dins del teu pensament. No amaguis els teus defectes. Accepta’t. No et consideris inferior a ningú. No prenguis decisions precipitadament. No et deixis endur pel nerviosisme o per la por. Estigues sempre tranquil, sempre pacífic, sempre content, sempre feliç.
Estima qui no ho mereixi igual com estimes qui ho mereix. Qui no ho mereixi ho necessita més que qui ho mereix.

.

Més nu que qui es despulla per principis

.




Qui pot aconseguir amb el seu esforç que el sol s’alci cada matí? Qui fa aparèixer les flors del bosc amb el seu neguit? Qui fa ploure amb maquinacions i estratègies? Qui fa més bell el crepuscle amb filosofies profundes? Qui dibuixa ones a la sorra verge amb militàncies ineluctables? Qui augmenta la seva dignitat amb el seu esforç? Qui aconsegueix que giri la Terra amb invents imprescindibles? Al marge, sempre el marge de batusses de poder i estratègies... Al marge de judicis, valoracions i sentències... Al marge d’ideals absoluts i missatges salvadors... Al marge i sempre lliure per obrar com jo cregui... Lliure de precedents, d’hipoteques i compromisos... Caminant al pas de l’avui, sense passats ni futurs que no són enlloc... Del tot desencadenat de les opinions alienes... Concentrat, sense pensament, en el fimbrament d’una fulla batuda pel vent... Al marge d’ambicions de poder, diners o tinences... Al marge de projectes d’expansió i de domini... Fita, la mirada, només, en els colors de l’ara... Xuclant la força tan sols del somriure dels febles... Ingenu, si voleu, però lliure com qui no depèn del desig... Negant-me a reposar el cor en allò que s’esmuny... Confiant en l’oreig que m’acosta belleses mai imaginades... Caminant més nu que els qui no porten roba per principis...

.

Hora de confessar-me

.

Sovint penso que m'agradaria ser a prop de tothom, arribar a la intimitat amb una bonior de persones que apareixen al meu voltant al llarg de la jornada, i durant totes les jornades de l'any. I estic parlant d'una intimitat humana, psicològica, d'amistat, de companyonisme. Però la majoria de vegades (gairebé totes les vegades), i amb el pas del temps, descobreixo que aquesta amistat no pot ser, i que si arriba a ser no és per a sempre. Em pregunto moltes vegades per què em passa això, i sempre arribo a la mateixa conclusió: la necessitat de llibertat; el pensament que no se m'engabia a cap ideologia; la sinceritat que passa per damunt dels convencionalismes socials, del tracte en societat; la manca de tolerància d'alguns a les meves idees per marginals o minoritàries que puguin ser; el meu afany d'explorar sempre nous horitzons, havent de renunciar cada dia una mica més als horitzons que habito cada dia; la sensació que moltes vegades produeixo en els demés de no pertànyer clarament a cap ideari polític i de pertànyer una mica a tots, de no practicar cap religió, i de practicar-les una mica totes, de no definir-me mai del tot, bo i sempre dir el que penso. La meva ambigüitat no és còmoda. La meva aparent seriositat és molesta. El silenci que practico quan no tinc res essencial a dir, resulta sovint insuportable (hi ha hagut algú que ha tingut el coratge de dir-m'ho). Jo, però, penso que dos amics ho són quan poden caminar en silenci el temps que sigui, sense que aquesta situació hagi de considerar-se violenta. Però quants amics hi ha? L'amistat entre mascles, si no va vestida amb una indumentària de duresa, de futbol, de política, de negocis, d'autosuficiència, de... no deixa de ser una amistat insòlita, o pel cap baix difícil. L'amistat entre mascle i femella, massa vegades va de la mà amb la por a que pugui anar més enllà, o semblar-ho; i cau en una prudència excessiva que la fa impossible (no pas per la meva part). Tot era més fàcil quan érem nens. Potser el problema és que encara cerco en les relacions humanes aquella indiferència activa de quan érem infants, aquella manera de ser que ens permetia no tenir por de ser qui som, de manifestar-nos com som; i aquella dèria per les realitats essencials de la vida, les que de debò fan que hi hagi moments especials que es poden recordar al llarg de tota una existència: somniar des d'un terrat als capvespres d'estiu mirant el mar; aixecar el cap una nit estelada i reflexionar sobre la immensitat de l'univers; cantar.
De moment, camino per la vida amb la sensació que les úniques relacions humanes estables i sinceres són les familiars; però aspìro arribar a més, potser perquè m'agrada creure en les utopies o en les realitats misterioses poc probables però meravelloses.

El mico que no sabia que ho era

.

Vivim. I ho considerem el normal. Però viure és una excepció. Viure és l'estrany. Algú va dir que viure són les vacances del “no ser”, que el “no ser” és el que hem estat més temps, i que viure esdevé al llarg d'un instant, si comparem el temps viscut amb el temps que no som. El normal és “no ser”, i som.

Vivim. I de vegades vivim com si tot donés voltes al voltant del “jo”, del nostre “jo”. Els qui ens envolten també tenen un “jo”, també esdevenen el centre de la seva existència. No són graons nostres. No són obstacles en el nostre camí vital. No són mitjans que ens puguin ajudar a arribar a alguna fita. Els altres són el centre d'ells, i els hem de tractar com a finalitats en sí mateixos, no com a elements d'un univers que té com a centre el nostre “jo”.

Vivim. I sovint vivim inconscients dels instints que ens dibuixen els pensaments i les percepcions. Ens pensem que som propietaris de les nostres intencions, i sovint, i sense ser-ne conscients, esdevenim titelles mogudes per les forces ancestrals de la biologia humana. Ens enganyen les hormones, la química del nostre cos, la necessitat de reproduir-nos, de menjar, de controlar l'entorn. La nostra individualitat d'éssers conscients se subjuga sense saber-ho a la força animal del fang, que es disfressa de raons, de legalitat, de cultura, de justícia, d'esperit pràgmàtic, fins i tot de civil·lització.

No sabem que som micos. Ens pensem que els micos són els qui tenen el cos cobert de pèl i van sense roba. Però el cert és que som una espècie més de micos. La que coneix més la seva realitat física i la qui sap menys qui és i quin paper juga en el conjunt de les espècies animals. Ens convertim en mentiders que s'enganyen a ells mateixos sense saber-ho, inventant-se un món i una vida sota el control de la seva superioritat, quan el cert és que som éssers sotmesos a la matèria com qualsevol altre ésser. L'únic avantatge és que podem arribar a ser-ne conscients, i això és el primer pas cap a la llibertat, cap a l'evolució vers la humanitat idealitzada que ara per ara només existeix al llibre de les bones intencions, de les utopies vers les quals caminem.

.

L'art de ser escoltat per trenta adolescents alhora.

.

He decidit de realitzar un dels projectes que fa anys que tinc en ment i que per manca real de temps o, més ben dit, per una qüestió excessivament utilitarista de les prioritats, he anat posposant. Escriuré un llibre, un assaig, sobre tècniques per tenir èxit com a professor davant d'una classe de trenta alumnes. Ho faré sense cap intenció de preocupar-me dels drets d'autor d'aquest llibre. Tant de bo em plagiï molta gent i tant de bo faci servir les meves propostes per a enfrontar-se a un grup d'adolescents divers i/o conlictiu. De tota manera el registraré al RPI per evitar que algú altre se'l pugui fer seu, o per impedir que intenti ell de guanyar diners o que tracti d'impedir que jo l'ofereixi de manera gratuïta. A algú, el to dels meus consells educatius, li podrà semblar pedant, i potser tindrà raó, però serà un to sincer, i faré l'esforç que sigui humil. De les poques coses que sé fer bé a la vida, parlar amb trenta adolescents alhora i aconseguir ser escoltat i respectat és una de les que estic més convençut que sé fer millor. Fa bastants anys que faig de professor, n'he vist de tots colors. Els colors més intensos i dramàtics van ser els que van lluir el primer any, quan castigava molt i cridava molt. A partir del segon any la cosa va canviar, i amb aquest assaig faré l'exercici d'intentar exposar-ne les causes. L'aniré escrivint en aquest blog, quan em vingui de gust, seguint un índex que ara mateix us presentaré i que pot ser que modifiqui al llarg del procés. Quan hagi completat tots els capítols, els ajuntaré i editaré el llibre en bubok per si algú el vol tenir enquadernat; evidentment sense cap guany per la meva part. No faré un capítol cada dia, i els diferents capítols els aniré posant entre la resta de posts habituals d'aquest blog, de manera que no us penseu que aquest blog ara es convertirà en un blog sobre educació. Continua sent un blog personal al servei de les meves inquietuds per qui vulgui opinar a favor o en contra.

Us presento per tant l'índex que al llarg dels propers mesos aniré escrivint:

L’ART D’ACONSEGUIR SER ESCOLTAT A CLASSE.

1.- Disposició mental del professor. Actitut interior.

1. L’alumne no és l’enemic, no se l’ha de témer.

2. L’alumne és un nen o una nena, no pas un guerrer ni un delinqüent.

3. Posar-se en el lloc de l’alumne.

4. L’alumne mereix el mateix respecte interior i mental que l'adult.

5. S’ha d’estimar l’alumne.

6. No s’ha de tenir pressa a classe.

7. Preparació de les classes amb guió.

8. S’ha d’anar tranquil amb la pròpia imatge.

9. Oblidar-se de la pròpia vida personal quan s’és a l’aula.

10. Creure’s que es pot canviar el món amb la feina que es fa.

11. Estimar i apassionar-se per la matèria que s’ensenya.

12. El professor no és superior a l’alumne.

13. El professor ha de descansar el suficient.

14. Descobrir la bellesa de tots els nens i nenes.

15. Identificar els pensaments que són generats pel subconscient.

16. Cal dominar a la perfecció la matèria que s’ensenya.

17. No enfadar-se mai de debò. No sentir-se ofès mai. Tenir consciència de metge mental.

2.- Imatge, escenificació de la tasca del professor. Actitut exterior.

1. No s’ha de donar la sensació de tenir pressa.

2. Cal admetre els errors davant els alumnes.

3. No s’ha de seguir la lògica de la disciplina.

4. Felicitar, lloar, afalagar.

5. Valorar l’aspecte positiu d’una resposta incorrecte.

6. Fer llegir, parlar i opinar, als qui es percep que molesten.

7. Deturar la classe quan no vagi bé.

8. No cridar gairebé mai.

9. Parlar amb un to de veu suau, serè, ferm, tranquil, lent.

10. No fer servir expressions que puguin agredir algun alumne.

11. No castigar gairebé mai, però provocar la sensació que es pot castigar en qualsevol moment si és just fer-ho.
    

12. Parlar a l’alumne amb el mateix respecte i amabilitat amb què es parla a un adult.

13. Saber parlar al grup amb molta duresa, i alhora a l’alumne individual amb molta amabilitat.

14. S’ha d’acceptar la manera de ser i de vestir de l’alumne, mentre aquesta multiformitat no entorpeixi el desenvolupament de la classe.

15. El professor mai no ha d’actuar amb nerviosisme.

16. Cal saludar els alumnes en tota circumstància, tal com fem amb els companys de feina.

17. Cal anomenar els alumnes pel nom, mai pel cognom. Tenir en compte com els agrada als nens ésser anomenats.

18. Cal fer servir el tuteig, però respectar si algun alumne ens vol parlar de vostè.

19. Utilitzar l’eina de l’humor intel·ligent.

20. No burlar-se de cap alumne, cal evitar les expressions que puguin ferir o humiliar.

21. Les amonestacions i els càstigs han de respectar i valorar la dignitat del nen.

22. Les dues primeres setmanes cal ser molt dur.

23. No suposar cap característica familiar normal del nen o nena a casa, en matèria de costums, higiene, cultura... No menysprear ni amonestar el nen a causa de la seva peculiaritat familiar.
    

24. Manifestar acceptació i indiferència quan un nen o una nena ens expliqui una situació familiar que se surti de la normalitat social.

25. Fer servir la paraula, el diàleg i el pacte, en les possibles situacions de tensió, mai intentar solucionar-ho exclusivament amb la imposició o amb solucions policials.

26. Reiterar als nens que la seva tasca és més una passió que una obligació. L’eina amb què poden millorar-se ells mateixos, controlar la seva vida personal, i intentar de canviar el món al seu gust.

27. Mai , i en cap circumstància, no aplicar càstigs generals a tot un grup.

28. No parlar mai d’un nen o nena a un altre nen o nena o al pare o mare d’un altre nen o nena.

3.- Plantejament de la classe.

1. Les classes han de seduir, han de ser interesants.

2. Les classes han de ser interactives, mai monòlegs.

3. Les classes s’han de plantejar tenint en compte com és el grup.

...........4.- Les classes han de referir-se a l’essencial, abitllat amb anècdotes que
mantinguin l’atenció i l’interès.

4.- Tècniques de màrqueting.

.

El mar, les nuvolades i l'hivern

.

RECORDS

Fa olor de mar, el vent,
i un tast de tu, em retorna
vora el brum de les onades
i la fosca nuvolada de l'hivern.
I en aquest brum, “ets”
amb la tempesta del temps.
Pica la mar sobre el bru.
La platja buida i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

Fa gust de pa, el brou
i un mos de tu, m'empasso
ran del baf de la vidriera
i la fosca nuvolada de l'hivern.
I en aquest baf, “ets”
la calidesa que tens.
Pica la llenca de fum.
La boira blanca i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

La pell del bosc, bull
i un bri de tu, m'empelta
a la branca de l'alzina
amagada dins la fosca de l'hivern.
I sobre el tronc “ets”
l'eternitat del record.
Pica l'oreig el fullam.
La claror saura i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

.

Pobre esclau inconscient dels instints de la titola

.

De vegades un mira l'ésser humà i no sap si estirar-se dels cabells, posar-se a plorar, prendre's una tila, o ... Després, però, hom s'adona que també forma part d'aquesta espècie, i que més d'una vegada, i de dues, ha comès els errors que en un moment donat poden cometre els altres i provocar-li aquest excés de desesperança. Si voleu us puc dir el que no m'agrada. Començo?

Va, començo.

No m'agrada que hi hagi gent que es consideri superior a la resta: més importants, de més prestigi, de més valor, de més dignitat. No m'agrada que hi hagi gent que nega considerar-se superior, quan en realitat s'hi considera. Creure's superior condueix a la justificació de les desigualtats i a la mancança de solidaritat.

No m'agrada que la gent visqui sotmesa a una bonior de depencències que els roben llibertat: feina, èxit, poder, prestigi, aparença, sexe, menjar, possessions... Estrictament cap d'aquestes realitats no són pas dolentes en si mateixes; però el fet de dependre'n és nefast. Fa ben poc m'he topat amb una antiga família unida: pare, mare i nena. Dic antiga família unida, perquè el matrimoni ja s'ha separat. No faré ara de moralista engegant una arenga contra el divorci, sense conèixer-ne les causes i els matisos que són indispensables per a no prejutjar. Però vet aquí que l'altre dia vaig trobar sopant el pare amb la seva nova xicota. L'home feia uns ulls de be degollat que em provocaven vergonya aliena. Com ens podem sotmetre tant al sexe! Qualsevol desig, gest, insinuació que estrafés la seva exhuberant xicota, deslligaven a l'expressió del mascle pretendent un afany de complaença, d'adoració, de rendició galant... i encara que ell no ho sabés, i encara que probablemens si se m'acudís d'insinuar-l'hi m'ho negaria, tota aquesta submissió no té cap més causa que la titola; la titola del galant que vol descarregar-se. Tota la beutat que el cavaller troba en la dama, tota la sublim exquisitesa que descobreix a cada parpelleig de la sílfide, tota l'admiració intel·lectual que l'amant creu sentir, no són altra realitat que l'efecte d'una droga dins del cervell generada per l'instint sexual; per la titola. Si no existís aquest instint, el cavaller inconscient sotmès segurament trobaria insulsa la dama que l'acompanya, segurament no hauria esquerdat el triangle pare, mare, nena, que en algun moment del seu passat va significar un ideal de futur. M'adono que estic parlant com un moralista, però de vegades descobreixo que el que penso, encara que ho veig des d'un altra punt de vista menys dogmàtic i molt menys estricte, coincideix amb els postulats enquistats d'algunes religions. Tenia raó Gandhi quan deia que com més necessitem, més pobres som, que com més tenim, més necessitem, i que tot allò que ens sobra, ens engarjola.

¿Quin munt d'inquietuds humanes, que hom creu que són fruit del lliure exercici del seu intel·lecte, no són sinó exigències tiràniques de la seva titola?

Potser hi haurà qui digui que bo i sent així, hom les ha de satisfer totes. Jo respecto aquesta visió, però no la comparteixo. Crec que la vida dels fills mereix el sacrifici de la pròpia vida. Crec que la nena que tantes vegades jo havia vist agafada de la mà dels seus pares, té una mà orfe; perquè algú no ha sabut viure per ella, que tal vegada sigui més difícil que morir per ella.

Tot això ho dic plenament conscient de la bonior de situacions en què el divorci és una solució necessària i positiva; però hi ha moltes situacions en què segons el meu punt de vista no ho és pas; i com que estic escrivint al meu blog i puc dir el que penso, ho dic sense embuts.

.