Saltar de l'helicòpter

Alguna vegada, abans de saltar de l’helicòpter, havia pogut exercir algun comportament que no fos mirar una pantalla. Fins i tot havia arribat a estar tranquil amb mi mateix pel fet d’aconseguir no mirar el mòbil durant cinc minuts seguits. De nit, per exemple, el podia oblidar, fora de les alarmes que em sonaven cada hora. Llavors em despertava, i la llum del telèfon semblava una torxa d’esperança enmig d’un univers solitari.

Per això el papa em va fer el regal. Jo m’esperava un anell, una colònia cara, o qualsevol altre element material, però em va parlar d’un vol en helicòpter.

Em va fer il·lusió, però quan sobrevolàvem els Pirineus, jo ja veia que allò no acabaria bé: el papa em retenia el mòbil i jo forcejava per recuperar-lo.

Un cop vam ser damunt d’un poble perdut, el papa em va assenyalar l’escala de corda que penjava de l’helicòpter i que arribava fins a les cases. Jo només veia el mòbil a les seves mans, i ell em va haver de prometre que me’l tornaria quan fóssim a terra; que jo baixés primer, i que després ell em seguiria. Un cop vaig trepitjar el carrer, l’helicòpter es va enfilar amb el mòbil a les mans del papa.

Els meus crits de desesperació, els plors, aquella gent que se’m va acostar i que no sabien qui era jo, l’espera del retorn del mòbil amb els ulls clavats als núvols un dia sí i l’altre també, els àpats avorrits, el suplici de parlar amb la gola i la llengua, els nois i les noies de fora de les pantalles… Va ser un infern.

A més, aquell poble no tenia carreteres que hi arribessin, no s'hi podia accedir amb vehicle rodat, i òbviament, ningú podia fugir-ne.

Tres mesos després, però, amb l’arribada de les primeres neus, em vaig adonar que no havia sigut mai tan feliç. No tenir res m'ho va fer descobrir tot; de fet, em vaig adonar que allà ho tenia tot. No cal que us expliqui res més, estic segura que us podeu fer a la idea del que em va passar i que no és del tot senzill descriure amb mots.

I un dia va tornar el papa a buscar-me amb l’helicòpter, però jo no m’hi volia enfilar. Em feia por retrobar-me el mòbil i perdre’m aquell indret que tenia gust de llet salvatge i olor d’herba segada, i on em podia treure els mitjons i entrar descalça a la part menys fonda del riu sense cap més raó que sentir-me viva.

Em van haver d’obligar a marxar, i m’he passat la vida, intentant tornar-hi, però aquell indret no surt als mapes.

De vegades, quan soc en un poble de muntanya, escolto el silenci, i bado sense fer res més que contemplar-ho tot. Llavors, em sembla que soc a prop del cel, i sento com una pau estranya.

J.S.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala amb el pseudònim de P.A.)