Fantasies

.

De vegades els relats neixen a partir de les imatges. Mireu aquesta casa vella. Us imagineu qui hi pot viure? Algú que l’ha acabada de comprar, o d’heretar. Algú que potser ha trencat amb la seva vida anterior i vol fugir. ¿Us ajudaria saber què s’hi veu des d’aquesta casa vella?

S’hi veu el mar:

Ara potser us vénen més idees al cap.
I si a més us dic que està damunt de les muralles de Peñíscola.
Quantes vides hi ha? Quantes visions del món? En el fons, crear un relat és tenir una fantasia. Imaginar existències diferents a la nostra. Atorgar-los unes característiques. Situar-les en un lloc i en un temps. Mirar què fan i explicar-ho. Imaginar què els pot passar de sorprenent i dir-ho. No és res més.

.

La xocolata espessa

.

Als humans, en la seva majoria, els agrada la xocolata espessa; res de lleugereses, volen substància. L'Homo Sapiens necessita persones fàcilment classificables, amb densitat ideològica, sense sorpreses, sense ambigüitats. Les idees sovint van per “packs”: si ets d'esquerres, has de ser anticlerical, -diuen- agnòstic o ateu, defensor d'una moral laxa, enemic de les corbates, feminista radical, etc. Si ets de dretes has de ser religiós -diuen -, fustigador del matrimoni homosexual, antiavortista, ric o de classe mitjana alta, amic de l'etiqueta i el protocol, moralista, defensor de la normalitat social i uns quants tòpics més. A l'Homo Sapiens li resulta còmoda la xocolata espesa, que es veu clar que és xocolata, per a poder distingir clarament qui són els nostres i qui són els altres; al llarg de milenis aquesta distinció ha estat essencial per la supervivència del grup, i la càrrega genètica ho ha convertit en una exigència psicològica indefugible.
La majoria de vegades, però, l'ésser humà no és tan simple ni tan etiquetable; i si ho és, és perquè ha estat adoctrinat, i/o manipulat. La necessitat de pertànyer a un grup definit arriba a ser tan poderosa que s'imposa al propi criteri, fent caure en l'autoengany de pensar-nos que allò que creiem ho creiem per convicció, quan la majoria de vegades, sobretot en les persones activistes, ho creiem per pertinença a un grup que branda les idees com a símbol identitari tribal.
La majoria de vegades, a més, la posició assenyada no és als extrems de la ideologia, sinó en algun punt del mig, orientat més a la dreta o més a l'esquerra segons les circumstàcies. Normalment no hi ha una solució objectiva, ni clara ni absoluta, per a totes les situacions; i ni que algú la vegi molt clara, aquest algú ha de recordar que d'altres no la veuen tan clara; i que la ignorància de fons respecte els principals misteris de la vida, del ser i del no ser, ens ha de dur suaument vers una profunda tolerància i una empatia cada vegada més gran i més perfecte.
Hem d'optar per la “llei de platí”, més que no pas per la “llei d'or”. La “llei d'or” ens esperona a tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. La “llei de platí” va més enllà i hi afegeix el concepte de “diferència”, aconsellant-nos de tractar els altres de la manera com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats, que no ha de coincidir necessàriament amb la manera com ens agrada (o ens és bo) que ens tractin a nosaltres.
La convivència ens exigeix que no visquem convençuts d'una manera absoluta del fet que ens trobem al centre de la “normalitat” moral, social, ètica... sinó que ens adonem que cada societat, cada cultura, cadascú en última instància, experimenta una sensació subjectiva de “normalitat” moral, social, ètica... i que aquesta individualitat s'ha de respectar amb els límits habituals de respecte als altres: tot val mentre aquest tot no perjudiqui la llibertat dels altres i no impedeixi als altres viure el seu “tot”.
El dilema continuarà existint, perquè alguns d'aquests altres tal vegada (i a causa de la seva particularitat) poden considerar que se'ls disminueix algun matís de la llibertat exclusivament per qüestions estètiques o de gust personal. (Per exemple la persona que s'horroritza i que considera un atac el fet d'haver de veure dos homes fent-se un petó, o una noia amb un piercing a la cella, o algú banyant-se nu en una platja) Cal filar prim i no anomenar “drets” a exigències que més que defensar llibertats el que fan és imposar morals, estètiques i formes que han de brollar de la llibertat i que mai no s'han d'imposar. Cal assumir que res que entri pels ulls pot ferir una ment equilibrada, i que existeix el deure de conèixer i assumir la diferència; no cal que la comprenguem, no cal que ens agradi, és suficient entendre que hem d'acceptar la seva existència, igual com els altres han d'acceptar l'existència de la nostra diferència.

Per cert, a mi, personalment, la xocolata no m'agrada.

.

L'aigua clara.

.

La màscara que duen els adults Homo Sapiens fa que sovint els conflictes entre individus facin més mal. La imaginació i la raó treballen al servei de les pors i les rivalitats, elaborant els pensaments adequats, els més convincents, els més simplificadors. L'exercici de la ment Homo Sapiens és bàsicament una tasca de reducció, de simplificació. Convertim un individu complex i difícil de comprendre, en una realitat definida, bona o dolenta, amb uns atributs suposats i acabats de dibuixar per la pròpia imaginació, que fan més fàcil la decisió d'odiar o d'estimar en funció de les necessitats estratègiques del moment. La màscara que tots, poc o molt, portem, ens ajuda a desconfiar amb més fonament els uns dels altres; i a veure més coll amunt una reconcil·liació o un tornar a començar de zero. La màscara se simbolitza en una bonior d'elements presents a la nostra civilització: la indumentària, la roba en si mateixa, les frases fetes, els tòpics, els comentaris comodí que defugen el temut silenci que ho fa tot transparent i ens torna vulnerables, la mentida protocolària, la deformació dels significats, les indirectes, els falsos somriures, els cops a l'espatlla teatrals, la valoració de les persones segons la seva capacitat adquisitiva, o segons el nivell cultural, o segons la seva fama o prestigi o raça o...
Una vegada i una altra hem de contemplar els nens i aprendre de la seva espontaneitat que encara no ha après les estratègies socials de l'adult; estratègies que segurament el fan més resistent, però menys humà. I sí, els nens són cruels; però jo parlo d'imitar la seva nuesa vital, no pas la seva crueltat ni el seu infantilisme, ni la seva ignorància. No tot en la infantesa és bo; però hi ha molt de bo que no hauríem de perdre en créixer. Treieu-vos la màscara. Despulleu-vos. No tingueu por. Sigueu com la natura us ha fet. No hi afegiu res més; qualsevol prótesi serà un nyap que us allunyarà de vosaltres mateixos i enverinarà la vostra capacitat de transmetre i de percebre.

.

Més pensaments sobre l'amor.

.

“Quan hi ha autèntic amor, no es mira tant el que fa la persona estimada com el que és.”

“ESTIMA I DEIXA'T ESTIMAR”
Maria dels Àngels Alsina i Ribé

I què és la persona estimada? Una persona.
Aquest pensament de la Maria Àngels Alsina no és popular, ni freqüent, ni assumit, ni comprès. Sovint, fins i tot, aixeca ires; hi ha qui se m'ha enfadat quan l'he pronunciat; hi ha qui ha interpretat el significat d'aquesta expressió més a partir dels seus propis prejudicis que del que els mots diuen. Vivim una existència estranya on ningú posa en dubte que els actes defineixen les persones que els fan; però podem triar el que fem? Podem triar el que volem? Podem triar el que volem voler? Després de comprendre la complexitat del funcionament de la ment; totes les seves influències; la tasca fosca de l'inconscient; l'autoengany, la manca de comprensió, les drogues generades pels instints, la influència de la genètica en el comportament humà, la relació entre el substrat orgànic i els pensaments i els actes que es deriven d'aquests pensaments, els efectes de les primeres experiències de la infantesa, la percepció única i diferent de les experiències en funció de les pors i de les primeres connexions sinàptiques... Després de tot això, “i coses que t'amago, em caldria agrair-te tan temps que fa que t'estimo. "
Potser demanaré que et posin a la presó; potser intentaré restar lluny de tu, ésser humà hipotètic, perquè no em facis mal. Però siguin quins siguin els teus actes, t'estimo.
Potser avorreixo els teus actes, el teu aspecte, les teves idees, els teus mots, els teus sentiments... Però, apartant tot això, a tu, concretament, t'estimo.
I aquesta idea no la defensa cap religió; totes elles, o gairebé totes, condemnen a l'infern algunes persones pels seus actes, com si un Déu omniscient no pogués comprendre la feblesa i la foscor del funcionament de les nostres decisions; com si l'amor de Déu, cas que existeixi, no fos més gran que l'odi que la seva criatura suposadament experimenta. Les religions, per molt que diguin, no accepten aquesta cita del llibre de Maria Àngels Alsina i Ribé. L'amor del Déu de les religions és limitat. I malgrat que en alguns fragments de la Bíblia es descobreixi aquest amor; sembla que ningú no l'assumeix ni gosa creure-se'l.

“Pel preu que tens als meus ulls, perquè vals molt i jo t'estimo, dono homes a canvi teu, i pobles en rescat de la teva vida” (Isaies 43, 4)

.

Us presento l'Adam Cromosòmic

.

Us presento l'Adam Cromosòmic; aquell individú masculí, que va viure fa uns 70.000 anys (no és gaire si ho comparem a l'antiguitat de l'espècie Homo Sapiens, que és d'uns 250.000 anys).

L'Adam Cromosòmic és l'avantpassat comú més proper en el temps a tots els mascles Homo Sapiens que vivim a l'actualitat. Això no vol dir que no hi hagués més mascles Homo Sapiens convivint amb l'Adam a la seva mateixa època; evidentment que hi eren, però d'aquests altres mascles, no són avantpassats de la totalitat de mascles actuals, encara que sí que ho són de part del conjunt de mascles actuals. L'únic mascle Homo Sapiens d'aquella època avantpassat de tots els actuals és l'Adam Cromosòmic.
Això és estrany; perquè hi ha Homo Sapiens des de fa més de 200.000 anys. ¿Per què l'ancestre masculí comú és tan recent; només 70.000 anys? Sembla que fa 70.000 anys la població d'Homo Sapiens es va reduir a uns 1000 individus al llarg de tot el planeta (concretament a Àfrica), a causa d'una catàstrofe natural: la catàstrofe de Toba.

Un volcà gegantí va entrar en erupció al llac de Toba fa uns 75000 anys, al nord de Sumatra. Això va provocar una caiguda de les temperatures mitjanes de 3,5ºC, amb un hivern volcànic que deuria durar uns 7 anys. A les regions més càlides la caiguda parcial de la temperatura va ser de quinze graus. És evident que en una societat humana superior no tecnificada i molt centrada i dependent de l'entorn i del clima, aquests canvis deurien ser devastadors.
Un altre dia us parlaré de l'Eva mitocondrial, que ve a ser el mateix que l'Adam però en dona, i que curiosament no va ser contemporània d'Adam, sinó molt més anterior.

Així com l'estudi de l'ancestre comú masculí s'estudia a partir del cromosoma Y, l'estudi de l'ancestre comú femení s'estudia a partir de les mitocondries. Per aquestes raons només es pot garantir la descendència pels homes en el primer dels casos i per les dones en el segon; bo i que segur que els homes i les dones actuals descendeixen de tots dos, com és obvi.

.

La nena

.

Fa un parell d'anys, si mal no recordo, una relataire de la meva edat, que ara és morta, i que portava el nick de Lilith, ens va proposar a la resta de relataires del web de relatsencatala.cat d'escriure relats que portessin de rerefons la idea de la dona: la dona treballadora, la dona alliberada, la dona...

Vaig escriure, especialment per aquesta proposta, el relat "La nena", que té l'esperit d'aquest blog "Nuesa Literària", que llavors encara no existia. La nuesa com a actitud alliberadora front tantes cadenes invisibles i voluntàries a les quals el cantó fosc de l'existència pretén lligar-nos.

Aprofitant que fa ben poc va ser el dia de la dona treballadora, i recordant la Lilith i els seus anhels reivindicatius; penjo aquest relat, que m'estimo molt, perquè és molt i molt autobiogràfic.

La nena

Travessen el jardí pel caminet de lloses grana, dessota les branques obagoses dels cedres. El vent és càlid: botorn de mar que flaira a sal i que li evoca records d’una infantesa que se li escapa.

-Camina dreta! Que sembles un xicotot!

I s’estira, fastiguejada, aclaparada, envestigada... dins del vestit rosa pujat que la seva mare li ha fet posar tant sí com no.

-I ara comporta’t com cal. És el teu primer te. Coneixeràs les senyores. D’ara endavant cada setmana vindrem a fer societat.

-I la platja?

-Què vols dir?

-Quan hi aniré, a la platja, amb els meus amics?

-Nena... que ja tens dotze anys. Els nens amb els nens, i les nenes amb les nenes. I tu ja no ets una criatura, formes part d’una societat. ¿Saps el privilegi que representa poder venir aquí, a Miramar, i xerrar amb les esposes dels ministres, dels governadors militars, dels diputats a corts... Em sembla que encara no n’ets conscient!

I la nena abaixa el cap. Enrogeix. Després el torna aixecar i fita el cel blau i esbandit de Donostia. Es mira una gavina. L’enveja. Es pregunta per què un ocell ho té més fàcil que ella per anar on vulgui.

El te es desenvolupa amb una lentitud feixuga. Les dones parlen de moda, de curses de braus, de confiteries i pastissos. Riuen com lloques, enrojolant-se i estrafent la veu.

-Ai... si ens sentissin els nostres marits!

La nena ulla per la finestra.

-I a tu, maca, què t’agradaria estudiar?

-Vull ser astronauta.-Astronauta? –la comtessa de Lesaka trenca a riure -. Quins acudits!

-No li facin cas; està en aquella edat tan difícil. –diu la seva mare, amb to de desesperació continguda.

-Tots l’hem passada aquesta edat... –fa la “Begoña”, que porta el cabell crepat i té una boutique de moda a Gros -. La meva filla volia ser enginyera. Us imagineu? Enginyera! Sort que el meu marit li va treure del cap. Després va fer "Disseny i moda". I escolta! Va treure unes notes!

-I ara a què es dedica? –demana la dona del diputat de Guipúscoa.

-Ha fet molta sort. Va conèixer l’ambaixador de Suècia, un xicot molt formal i increïblement jove pel càrrec que té, i s’hi va casar. I de moment, i que duri molts anys, és a casa.

-A casa? –pregunta la nena.

-Sí. Ha fet molta sort. –insisteix la dona -. A casa, hi té un servei exquisit, una de les millors col•leccions de quadres, i un estable amb cavalls. I a més a més, està esperant una criatura.

-Oh! –exclamen totes alhora, amb aquella dolçor que emanen les dones de bé quan s’emocionen de debò (o de mentida).

-I el pare de la criatura, l’ambaixador, està resant perquè sigui nen –afegeix.

-Ai... els homes ja ho tenen això... volen nens! –fa la marquesa de Laredo.

-I no treballa? –demana la nena.

La seva mare li clava una mirada encesa, com fent-li entendre que no pot parlar quan li vingui de gust, perquè és una nena i perquè tot just l'acaben de conèixer.

-Treballar? Qui, reina? L’ambaixador?

-No, la seva filla.

-No, bonica. Ha fet molta sort -torna a insistir -, i no li cal...

La nena comença a sentir que li pica la pell de tot el cos. Demana per anar al lavabo. Quan se sent lluny de tot aquell guirigall de cloques perfumades, surt al jardí i comença a córrer cap a la tanca negra de fosa pintada. Li costa d’avançar amb aquella mena de mirinyac que no li deixa donar passes llargues. Enyora les gambades pels turons d’Orereta de fa només uns mesos, quan encara no la consideraven res més que un marrec i ella mirava la lluna i somniava que un dia hi faria cap.

D'una revolada, es lleva el vestit, i queda amb les calces i la samarreta. Grimpa per la reixa. Cau damunt l’herba gemada de fora el palau. A cent metres, hi veu la sorra de la platja d’Ondarreta. S’hi llança com un projectil. Pensa en les senyores, en la sentor del maquillatge dels seus rostres, en les mentides trenades en nom de l’educació i del protocol, en la filla del diputat, esposa de l’ambaixador, senyora que no treballa i que té servei, donzella que ha fet molta sort i que espera un criatura... Es treu les calces i la samarreta i resta nua; vestida només amb una pell blanca com la neu, amb el cabell deixat anar, llis i negre com l’atzabeja. Es capbussa a les onades; i jura, i rejura, que morirà abans que la converteixin en un esperpent.

.P.D. La imatge és una estàtua que hi ha a la plaça de Gosol. La podeu fer servir al vostre gust sempre que sigui a fi de bé.

L'asteroide 2009 DD45 passa a frec de la Terra, dos dies i mig després de ser descobert.

.

Dilluns passat, a les 14:44, un tros de roca de la grandària d'un bloc de deu pisos, uns quaranta metres, va passar a 72000 quilòmetres de la Terra (algunes fonts diuen que a 60000); és a dir a una distància d'una mica menys del doble del perímetre de la Terra. Això vol dir que vam estar molt a prop del desastre. És cert que a Tunguska, al 1908, va passar una cosa similar, i en aquella ocasió l'objecte, d'uns dos-cents metres de llargada, va arribar a impactar contra la superfície causant un munt de destroces. Però hem de tenir en compte que l'objecte de Tungusca era de gel, i gairebé en arribar a Terra, o poc abans, va sublimar bruscament a gas, provocant una ona de calor i de pressió que va ser la que va fer més mal. Si l'objecte hagués estat de roca, i hagués arribat compacte a la superfície, quines haurien estat les conseqüències? Quan juguem al billar, una bola fa canviar la trajectòria d'una altra bola; és clar que la diferència de massa entre la terra i una roca de dos-cents metres és abismal, i l'òrbita de la Terra, en aquest cas, no perillava. Però les conseqüències climàtiques són difícils de preveure perquè depenen de molts factors.

Sembla que el 80% dels asteroides coneguts susceptibles de provocar la fi de la vida al planeta estan control·lats per la NASA. Control·lats en el sentit de “coneguts”; un altre tema és com ho faríem per a combatre'ls, i un tema més inquietant és el del 20% d'asteroides imprevisibles que ho poden enviar tot a fer punyetes sense avisar. Però és clar, això és la vida: avui som, demà no som; avui ens creiem el melic del món, el poder absolut, el centre de l'evolució; i demà, una pedra atzarosa recupera el silenci en aquesta petita part de l'univers fins que tot torni a començar, perquè sempre tot recomença.
Sembla que ara s'està estudiant la seva òrbita i ben aviat es podrà determinar quan tornarà a passar i a quina distància. En aquesta ocasió, el cos es va veure gairebé quan ja estava damunt nostre. De tota manera diuen que el van determinar el 27 de febrer mitjançant el buscador d'asteroides Robert McNaught al Siding Spring Observatory d'Austràlia, quan estava a una distància de 2414016 quilòmetres. Tenin en compte que aquest asteroide, el 2009 DD45, viatja a una velocitat de vint quilòmetres per segon, mancarien trenta tres hores si es dirigís en línea recta vers la Terra. Va arribar a la seva màxima proximitat el dilluns 2 de març, la qual cosa vol dir que va fer marrada; deuria seguir una òrbita elíptica. Però el que vull dir amb tot això, és que divendres al vespre, en el moment de descobrir-lo, ja es va veure clar que només s'aproximaria a 72000 quilòmetres. M'imagino el món i la humanitat si el 27 de febrer s'hagués anunciat un impacte imminent pel dia 2 de març. Ho haurien dit? Sens dubte, aquest dilema podria ser un bon argument per una novel·la o per un relat.

La probabilitat que un meteorit de més d'un quilòmetre de diàmetre impacti contra la terra és de una en molts milions d'anys; en canvi la probabilitat que impacti un meteorit inferior a 1 quilòmetre (amb capacitat per destruir una ciutat sencera) és de una cada cent anys.
L'acció dels cossos sòlids que impacten contra la terra és un factor molt important per la direcció de l'evolució de les espècies. Fa seixanta-cinc milions d'anys, un asteroide que va impactar a l'actual península del Iucatan, va provocar l'extinció dels dinosaures, i va significar una oportunitat per un munt d'espècies, que d'ençà d'aquest impacte van ocupar l'espai vital dels dinosaures.

En qualsevol moment, per guapos que siguem, la natura ens pot acomiadar.

.

..