Del Castell de Montesquiu al Castell de Besora.

 El castell de Montesquiu s'alça majestuós des del mateix segle XII en què fou construït; s'envolta de jardins elegants i força cuidats, d'obagues de cedres i xiprers gegantins, de solitud estranya. D'allà parteix un camí que s'enfila pel bosc fins a un prat gemat i immens des d'on es divisen les restes del Castell de Besora, de l'any vuit-cents i escaig, que fou visitat pel mateix comte Guifré el Pilós, i que es troba en un indret que, de tan solitari, té els camins de bosc tancats per la vegetació que creix sense que cap viatger la trepitgi.

Des de les alçades, i mirant al nord, tenim, a la dreta, el Montseny llunyà i bromós, i a l'esquerra, la neu dels Pirineus. Tot, sota un cel blau i nítid.

Deu quilòmetres de caminada que es fan curts.

.

. 

El cor humà no està fet per als taps. Vigília de vaga.

"És molt fràgil, un cor. Ha de servir molt de temps. És absurd comprometre'l en feines tan grolleres. És com si creméssim diamants per a coure una poma."

.

PILOT DE GUERRA

Antoine de Saint Exupery
.
.

Els humans fem servir la metàfora del cor per a referir-nos al conjunt d'efectes de l'activitat neuronal  que fan referència a allò que estimem, sentim, valorem, desitgem... a la realitat del "jo conscient" que ofereix amor i que exalta, o que, en alguns casos, menysprea i odia.

I el cor és fràgil perquè és batut pel vent de les coordinacions hereditàries, de les velles i ancestrals pulsions seleccionades, que maldaran per a fer que satisfaci els imperatius de l'espècie. És fràgil, també, perquè necessita ser estimat, i això no sempre depèn d'ell, ja que l'amor és incondicional; si hi és, hi és a canvi de res; si posa condicions, no és amor. Bo i tot, l'amor acostuma a morir-se si és maltractat, perquè és tan feble com nosaltres. L'amor només pot ser un acte de llibertat, perquè no es pot forçar ni imposar.

Als vint-i-tres anys, vaig treballar un estiu a la fàbrica d'impressió i enquadernació de PRINTER, i em va venir al cap aquesta mateixa idea de Saint Exupery: "És com si creméssim diamants per a coure una poma" M'afectava de manera desmesurada veure la gran quantitat de "cors" (capaços, ells, de viure miracles) abocats dotze hores diàries a feines repetitives, estridents, pudents, sota els crits i els estirabots dels encarregats, amb la por de perdre el sou, i amb l'amargor, alhora, de formar part d'una màquina inhumana que els estressava i que els utilitzava com a peces més que eren del sistema.  Molts obrers treballaven fins i tot els caps de setmana i somniaven amb el mes de vacances, que algun dia arribaria, si és que no rebien la proposta (falsament opcional) de cobrar les vacances en comptes de gaudir-les, i de continuar treballant fins no se sap quan i sense saber exactament per què, si no hi havia més vida que aquella.

Alguna vegada que he explicat aquestes sensacions, he rebut mossegades, i fins i tot menyspreus, per part d'amics, de coneguts, o de desconeguts, que no pensen com jo i que diuen, o deien (perquè, a alguns, fa anys que no els veig), que el que em passava era fruit del meu infantilisme, de la fantasia que em negava a deixar enrere. I afegien que aquesta manera de pensar ja lligava amb mi; ¿què es podia esperar d'algú que perdia les hores fent poesies o descrivint les excel·lències d'una posta? Al seu parer, això demostrava que no havia madurat. No comprenien tampoc perquè se'm posava la pell de gallina quan escoltava determinades cançons.

Avui continuo fent poesies; fins i tot contes, relats i alguna novel·la. A banda d'això, fa quatre anys i mig que mantinc una afició que en aquella època llunyana de 1991 no podia ni imaginar, perquè no existia internet a les meves contrades. Em refereixo a aquest blog, que cada dia visiten unes cent persones, i que, ni que no fos visitat per ningú, em permet mantenir una activitat constant d'escriptura i reflexió, que comparteixo amb qui ho vulgui.  Continuo, encara, patint per les persones que se senten esclavitzades per una feina que no les tracta amb la dignitat que mereixen. La por a la pobresa i les cadenes de les hipoteques han forjat una nova raça de semiesclaus que viu malament per culpa d'allò que semblava que eren les normes del joc econòmic. Em fan patir, tant o més, els que ni tan sols no poden treballar. Em fan ràbia els qui viuen com rics i han robat més que ningú. Em fan fàstic els qui participen de la corrupció com si la llei no els abastés a ells.

També haig de dir que encara se'm posa la pell de gallina quan escolto les cançons d'ahir i altres de noves. I continuo pensant que el cor humà ha aparegut a l'univers per a viure miracles, per a descobrir i contemplar la bellesa, per a estimar i néixer de nou cada dia. El cor humà no mereix passar-se la vida només formant part d'una màquina productora de pintallavis, de tríptics de publicitat o de taps de cervesa, com si això fos el tot i la principal finalitat de la seva existència. El cor humà no està fets per als taps, són els taps els que han d'estar al servei del cor humà. Entenc que hem de treballar, però la vida humana és més que tot això i no pot resignar-se a viure en unes condicions de treball indignes. És per això també que demà faré vaga.  

A on hi hagi joc, que hi hagi només joc.

Onada que es trenca prop del Bosc de la Marquesa.

.

Avui he pensat una mica en l'Arantxa i el seu trauma; i en tants d'altres casos similars.

Hi ha qui es pensa que la vida és milícia; i en canvi la vida és un “oh!” d'admiració.

Hi ha qui viu encadenat a la necessitat de ser un “triomfador” i projecta damunt dels nens aquesta obsessió.

Hi ha qui no comprèn a Zorba el Grec, a Lluís Llach, a...

Perquè en realitat, hi ha molts colors, molts espais; i un munt de sons, d'activitats, d'estils, de visions, de camins.

Digueu als nens que no cal que ho facin tot bé; quan juguen, poden equivocar-se; quan fan esport, no estan obligats a morir per l'esport, ni a patir per l'esport, ni a odiar-se a si mateixos per l'esport. Que gaudeixin, al seu aire. Si han d'arribar lluny, ho faran sense que faci falta que ningú els esbronqui; si no poden arribar lluny, no hi arribaran ni que algú els esbronqui; i no passarà res.

Algun dia serem tots cendra. Mentre siguem vius, entronitzem el somriure i l'humor, que la resta són punyetes.

Exigim esforç i perfecció allà on la vida no va de broma i a on ens hi juguem la supervivència i el pa de cada dia; o potser la cama d'un malalt o la llibertat d'un imputat. Però en aquell altre espai a on hi ha d'haver plaer, que hi hagi plaer; a on hi hagi joc, que hi hagi només joc; i si rere el joc hi arriba una estrella, que això passi amb la fluïdesa d'una riallada, amb l'espontaneïtat d'una onada que es trenca, o amb la il·lusió d'algú que ho fa perquè vol, sense que el torturin amb perilloses i falses projeccions de futur. La pitjor imperfecció és el perfeccionisme. Gaudiu de la llum. Namasté.

.

.

Anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.

Hi vam venir fa poc, però hi hem tornat.

La llum sempre és diferent, els colors, com que són llum, també.

Cal trepitjar el bosc per a sentir que la vida no és perduda; que, passi el que passi, si hem caminat pel bosc, hem fet alguna cosa bella i essencial. Caminar pel bosc fa que la nostra ment ordeni (sense que ho sapiguem) la segregació d'unes substàncies beneficioses per a la felicitat i la pau interior.

Una de les millors teràpies contra l'angoixa, l'estrès, la por, la inseguretat, la tristor... és caminar pel bosc, sense pensar en res més que en allò que veiem, escoltem, palpem, olorem... El nostre cos és una fàbrica de serotonina, norepinefrina, dopamina, adrenalina... Aquests productes materials tenen uns efectes emocionals i espirituals fonamentals per al nostre equilibri mental, i la dosi que necessitem la sap la nostra ment, per això és només la nostra ment la que ha d'ordenar la seva producció; nosaltres la podem disposar a fer-ho, tornant al bosc, a la muntanya, al mar... que són els nostres hàbitats, els espais que ens van formar, la garba on la nostra espècie es va seleccionar. La natura és la nostra pàtria i la nostra llar, i en ella trobem la curació de la nostra ment i la recuperació de les nostres prioritats.

Ara bé, cal deixar l'equipatge dels pensaments enrere; el bosc només ens guarirà si hi anem oblidant tot allò que no existeixi dins de l'instant present. Sempre hi ha algú que porta el cos al bosc mentre que ell o ella es queden allà on són els seus tràfecs.

Com va dir Thoreau, anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.

.

El gran mar. El cony. Els freaks. Els monstres humans. Els micos. La misèria. La renuncia absoluta a la venjança. Perdoneu-me, és que tinc mal de queixal.

Si no us agrada el que llegireu,

perdoneu-me,

però és que tinc molt mal de queixal;

i l'amoxicilina té aquestes coses.

Que què som?

Som un cony.

Som un cony de moralistes.

Som un cony de perfeccionistes.

Som un mico esvalotat en veure un altre mico que triomfa amb, a ulls nostres, menys qualitats, menys mèrits, menys mereixements; i no sabem, que aquests ulls nostres són titelles de les pulsions arcaiques que mouen a divinitzar l'ego, que l'altre dia esmentava.

Som adoradors de les modes, dels llistons socials, dels comportaments acceptats per la majoria. Imitem, ens agenollem, aprenem les pautes per a ser considerats normals, i ens creiem que aquestes pautes són les que han de ser, i que no n'hi podria haver d'altres; i quan algú, del nostre entorn no segueix aquestes pautes, envestim contra la seva llibertat, i li escrutem el gest, el mot o la vida sencera, per a demostrar que és un inadaptat, un friqui (freak), algú, a ulls nostres, amb poques qualitats, amb pocs mèrits, amb pocs mereixements. Som així, i tampoc no en tenim la culpa.

No en tenim la culpa? Quan prenem una decisió la prenem perquè som com som; si ens haguessin fet diferents, de ben segur que la decisió hauria estat diferent. ¿Podríem, essent com som, haver decidit de manera diferent? Probablement, en el moment en què vam decidir, no podríem haver decidit de manera diferent, perquè si no, ho hauríem fet. I si, per un casual, haguéssim pogut decidir de manera diferent, potser el fet de no fer-ho fou fruit d'una estranya ruleta mental empesa per un atzar incomprensible, o potser vam prendre la decisió mirant un estel estrany de guspirs dissonants; potser no vam veure l'estel correcte; potser, pel fet de ser com som, i per ser l'estel dissonant tal com és, no hauríem pogut decidir de manera diferent; potser, al capdavall, si haguéssim comprès la totalitat de la dissonància de l'estel, hauríem decidit diferent. Potser si no haguéssim sigut nosaltres, hauríem decidit diferent. Però... fins i tot si la causa de la decisió errada és ser qui som... ¿Quina culpa tenim de ser qui som, i de no ser algú altre? ¿Hi ha algú que comprengui del tot les últimes causes del comportament humà? ¿Hi ha algú que sàpiga si som responsables del tot de ser nosaltres?

No sé com he acabat plantejant-me el paradigma de la llibertat individual, quan el que volia fer era parlar del gran mar, el mar que tots amaguem sota de la forma que ens mostrem els uns als altres. El freak, l'esnob, el pijo, l'intel·lectual, el violent, el gandul, el presumit, el xafarder, el pocavergonya, el pertorbat, el fanàtic, l'obtús, el traumatitzat, el sectari, l'introvertit, el que ens fa por, el qui no entenem, el qui no sabem com perdonar... té a dins un mar d'aigües maragdes; i un dia, en aquest mar, el sol misteriós de l'existència hi va filtrar els seus raigs; un dia, abans de prendre la decisió, el mar infinit i lluminós de cada ésser va reflectir, a la seva superfície, l'autèntic rostre de cada persona; i aquest mar encara hi és. I tossut, continua reflectint la mateixa imatge, ni que la crueltat del pas del temps hagi deformat la nostra identitat fins al punt de fer-nos similars a la totalitat dels micos.

Hi ha casos extrems? N'hi ha. Penso, per exemple, en la neboda néta deHimmler, atordida pels seus orígens; en la néta de Goëring, que viu obsesionada pels seus avantpassats, sempre a la contra, sempre definint-se en oposició a la família del seu avi; en el nét de Rudolph Hoess, que a Austchwitz, setanta-cinc anys després de l'holocaust, i davant d'un públic que li preguntava què diantres hi havia anat a fer allà, va proclamar, en un rampell, que si tingués davant el seu avi, el mataria amb les seves mans. Penso en el fill de l'assassí nazi Amon Göth, que als últims anys de la seva vida va repetint la mateixa conferència, una vegada i una altra, assegurant que odia els seus pares, perquè, entre d'altres barbaritats, el portaven, de petit, a veure com un jueu esquelètic i nu pujava dalt d'un ase, i com l'ase el feia caure per terra d'una sacsejada, i ell, nen i inconscient, reia i reia... fins que un dia es va adonar que l'home nu que queia a terra no s'ho passava bé. De vegades passa que els fills dels qui han pres les decisions més monstruoses senten la necessitat de dir al món que odien els seus pares; però em fa l'efecte que ho fan més per ells mateixos que no pas pel món ni pels seus pares; necessiten eixamplar la distància entre el mal i ells. ¿Algú sap com respondria en la seva situació? El cor vol respondre, la raó també, la sang es vol encendre, però la resposta ens és desconeguda, i convé que mai no arribem a haver de respondre una monstruositat d'aquesta magnitud.

Bo i córrer el risc de ser anomenat beneït, utòpic, il·lús, o, fins i tot, còmplice per “omissió d'odi als monstres” crec que, d'alguna manera, el mar que portem a dins i que, de vegades s'arriba a veure, continua reflectint a les seves aigües la imatge de l'infant que un dia vam ser, del mateix infant que en algun racó del nostre ésser continua existint; potser adormit, segrestat, lligat, esgotat, contaminat... I que si matem el monstre que veiem, matem també l'infant que sovint no veiem. I que si creiem que aquest infant, en algú, ja no existeix, estem concedint, ni que sigui una mica o un molt, la victòria definitiva al mal i a la violència.

Si no us agrada el que he escrit, perdoneu-me, és que tinc un mal de queixal més gros que un elefant.

Però què dic? Si no us agrada, tampoc no cal que us demani perdó, no passa res... És cert, però, que tinc mal de queixal!          

.

.

Barcelona. Tarda de diumenge. La línia i la llum.

 Sovint passem mil vegades sota edificis que de tant veure'ls no copsem, i n'hi ha prou amb alçar la mirada i descobrir els ulls de desenes de balcons que ens miren; balcons beneïts amb la corba del modernisme, enormes vitralls d'un temps etern com cada instant. Viu cada instant com si aquest instant pogués ser etern i repetir-se un cop i un altre per a sempre més, i si ho fas, neix l'art i la bellesa. 

 El cel, damunt els detalls d'una ment que els va voler per sempre, desafiant segles i poders. I potser el senyor Malagelada, o l'espardenya, de "La veu melodiosa" mirant rere els vidres de la finestra.

 Deixem el XIX i ens endinsem a l'edat mitjana, els carrers dels esclaus, dels clergues, dels gremis, dels prínceps del carrer Montcada, dels defensors de Barcelona; i ens trobem les olors d'un món divers i lliure fins allà on la necessitat de sobreviure permet ser lliure. Els grisos ressalten els colors càlids de la vida i la riquesa bigarrada de milers de matisos inesperats.

 Rostres anònims sota fanals carbassats en una tarda de diumenge.

 Els balcons reflecteixen l'ànima de qui els habita.

Art amagat darrere l'aparent necessitat de la rutina i la funcionalitat de la supervivència. El gargot d'una època es converteix sovint inconscientment en el decorat d'un teatre real amarat d'una bellesa ignorant d'ella mateixa.