S'acosta
el 2012da14.
A
les vuit ens pentinarà a una distància de 27000 quilòmetres, si no
falla res.
Aquest
matí un objecte molt més petit ha caigut a Russia i ha produït 500
ferits.
L'esperem
amb interès i humilitat.
.
.
.
.
.
Friday, February 15, 2013
Tuesday, February 12, 2013
Llista provisional de morts a causa dels desnonaments.
El nombre de persones que s'han matat a causa de l'angoixa que produeix perdre la casa per no poder pagar una lletra o un lloguer és molt elevat; a la premsa només n'apareixen uns quants. Molts, a més de perdre la casa, quedaven endeutats de per vida.
Es calcula que a l'any 2012 a Espanya, el nombre de morts va ser superior a cent. Al costats dels morts, hi ha els que no han arribat a matar-se, però viuen enfonsats en la depressió; famílies senceres amb infants inclosos.
La banca continua rebent injeccions milionàries.
Molts polítics continuen tenint comptes a Suïssa.
La banca continua rebent injeccions milionàries.
Molts polítics continuen tenint comptes a Suïssa.
La llar simbolitza la identitat i la seguretat familiar de les persones; si ens roben la llar, ens roben la vida, la tranquil·litat, la seguretat, la intimitat, l'ànima.
La llar està ancorada a l'ànima de les persones.
Això no ho entenen els qui no tenen més ànima que els diners.
A la societat, hi ha serps humanes, persones que davant del sofriment aliè pronuncien un "Escolti, que es legal!" "No haver-se empenyorat!" "¿Hem de pagar tots el seu mal cap?"
El que no comprenen aquestes serps, és que existeix un factor atzarós que fa que qualsevol de nosaltres, per mala sort, per les circumstàncies, pugui trobar-se en la mateixa situació; o potser els nostres fills algun dia. El que no entenen les serps humanes és que si decideixen ser serps, seran serps també pels seus descendents.
L'HABITATGE ÉS UN DRET BÀSIC, COM HO ÉS L'ALIMENT, LA SANITAT, L'EDUCACIÓ... CAL PROHIBIR QUE ES FACI NEGOCI AMB ELS DRETS BÀSICS...
CAL IL·LEGALITZAR ELS QUI ESPECULEN AMB ELS DRETS BÀSICS!
CAL ACABAR AMB EL TERROR LEGAL GENERAT PELS PODERS FINANCERS!
A CONTINUACIÓ, US PRESENTO UNA LLISTA D'ALGUNES DE LES PERSONES QUE NO HAN SUPORTAT L'ANGOIXA I S'HAN SUÏCIDAT, LES ÚLTIMES AVUI MATEIX:
Parella de
jubilats, 68 i 67 anys, Mallorca, 12 de febrer:
Home de 56
anys, Basauri, 12 de febrer:
Dona de 56
anys que vivia amb la seva mare, Malaga, 12 de desembre
Home de 53
anys de Granada, 26 d'octubre
Home de 59
anys, de Santesteban, 28 de novembre:
Home de 36
años, Córdoba, 8 de febrer
Home de 62
años, Palma.17 gener
Dona 62
anys, 12 de febrer, Peñafiel, Valladolid:
Home, 50
anys, 16 novembre, Córdoba
Amaia
Engaña, 9 de novembre, Barakaldo, 53 anys
Jove, 23
octubre, Las Palmas
Onzè manament de la llei: "mentiràs quan calgui". Desmitificació de la veritat. Crítica a la veritat.
Miratge en una carretera. Un efecte òptic fa que sembli que hi hagi aigua. En realitat, el que veiem tampoc és així; el que veiem és una sensació generada per la ment a conseqüència d'una realitat exterior que no té forma.
Quan
estiguis disposat a dir la veritat, valora abans si el fet de dir-la
no violenta un valor superior a la veritat, que és l'amor.
(exemple
de veritat que violenta l'amor: “la teva mare és una puta”)
La
mentida no és sempre el mal. La veritat no és sempre el bé. L'odi
és sempre el mal. L'amor és sempre el bé.
(exemple
de mentida que juga a favor del bé: “Estic segur que tot et
sortirà bé”)
(exemple
de veritat que juga a favor del mal: “Et queden dues setmanes de
vida”, dit a una persona molt nerviosa que té fòbia a morir-se)
La
vida humana val sempre més que la veritat; la veritat ha d'estar al
servei de la vida humana i no a l'inrevés.
(exemple
de veritat que va en contra de la vida humana: “Senyor jutge,
aquesta és la noia que feia l'amor amb el marit de la meva filla”,
dit a un jutge islàmic en un país on les adúlteres són lapidades)
El
que fa dolenta o bona una mentida no és ella mateixa, sinó la seva
causa. El que fa dolenta o bona una veritat no és ella mateixa, sinó
la seva causa.
(mentida
bona a causa de la seva causa: “Cada dia estàs més guapa”)
(veritat
dolenta a causa de la seva causa: “El teu pare es va morir l'any
passat, oi? Doncs has de saber que em va dir que t'odiava)
Així
com la bellesa no és sempre sinònim de bondat; la veritat, tampoc.
Així
com la lletjor no és sempre sinònim de maldat; la mentida, tampoc.
Sense
tenir en compte els matisos, la veritat sempre és superior en
dignitat a la mentida, amb matisos, i depenent de les circumstàncies,
no sempre és així.
Allò
que veiem no és la realitat; n'és una icona, una representació, un
efecte. La realitat no té forma. En conseqüència, no és
esbojarrat fer una revisió crítica d'allò que veiem i de les
causes que fan que ho veiem.
La
lògica de la veritat i la mentida, del ser i del “no ser”, és
la lògica del nostre univers macroscòpic. Als àmbits de les
distàncies subatòmiques, a on governa la quàntica, la lògica de
la veritat i la mentida, del ser i del “no ser”, és diferent. La
veritat i la mentida són conceptes particulars del nostre univers
macroscòpic.
La
percepció és una mentida constant. Aprenem la realitat a partir de
la percepció de formes que no són la realitat; perquè la realitat
no té forma. La percepció és un conte de ficció que la ment ens
explica per a comprendre la realitat.
Allò
que recordem no és la realitat; la memòria deforma sempre, poc o
molt, l'evocació dels fets. En conseqüència, no és esbojarrat fer
una revisió crítica d'allò que recordem.
La
veritat és l'instant present.
La
única mentida detestable és aquella que ens converteix en enemics
de la realitat (quasi totes les mentides compleixen aquesta
condició).
La
única veritat adorable és aquella que ens fa amics de la realitat
(quasi totes les afirmacions que són veritat compleixen aquesta
condició).
Mentida
i veritat han de ser instruments al servei de l'amor.
I
malgrat tot el que he escrit, afirmo que s'ha d'intentar sempre dir
la veritat, que la veritat és gairebé sempre superior a la mentida,
i que els casos estranys abans esmentats, al nostre univers
macroscòpic, són casos particulars.
Em
declaro partidari apassionat de la veritat i de la bellesa; però
sotmeses a l'amor.
Monday, February 11, 2013
Quina mena de micos som?
Arriba
un moment en què l'esgotament mental fa estralls, i necessitem cansar-nos físicament, per a reposar la ment; potser perdre hores de
son per a fugir de la fredor de l'agulló buit del corrent de les
societats Homo sapiens.
Cansa engegar el televisor i escoltar el
locutor parlant de l'Urdangarin, i després sentir-li dir que ara
canviarà de tema, i veure que es posa a parlar del Bárcenas; i
tornar-lo a escoltar dient que “ ara passem a una altra cosa” i
sentir-li dir després no sé què del Bustos... I una rere l'altre.
I tots presumptes; cap culpable.
I
assegut en un banc d'un parc, escolto algú, desconegut, que parla i
que explica que ell en té prou amb mirar enrere i recordar aquell amic que un dia li va proposar que mentís, i que digués que havia
tingut un cop lleu amb amb el cotxe per aconseguir que l'assegurança
li pagués, a aquest amic, la pintura i la reforma de la carrosseria
del cotxe. Aquest algú li va respondre que no al seu amic; i l'amic,
primer, li va deixar clar que era idiota; i després, es va passar
uns quants mesos de morros, sense parlar-li. I recorda, també,
aquest algú assegut al banc del parc, aquella altra persona amiga
que li va proposar que fes un examen per ell, que li pagaria bé, i
que no li costava res. Aquest algú desconegut del parc li va
respondre que no, i la persona amiga que li havia fet la proposició
el va menysprear, dient-li que quin concepte de l'amistat tenia ell,
que de què anava; va perdre, per sempre, la seva amistat. I aquest
algú desconegut que he escoltat al banc del parc diu que recorda també aquell altre que li va
explicar com havia convençut un empresari per tal que mentís i que
digués, amb papers i tot, que havia treballat un temps determinat a
la seva empresa; temps que li donava dret a l'atur, a aquest altre,
que precisament nedava en l'abundància. I aquest altre li va
proposar, a aquest desconegut que escolto al parc, que fes el mateix; i el desconegut del parc li
va dir que no, i li va dir a més a més, a aquest altre, que era un
lladre, i que estava robant el pa de la gent que el necessitava, i
aquest altre, ofès, li va deixar de parlar durant setmanes, i mai
més no li va treure el tema.
Aquest
algú desconegut que he escoltat parlar en un banc del parc no
recorda el nom de cap dels corruptes anònims que li van fer
proposicions deshonestes; i afegeix que de tot això ja fa moltes
dècades, però es pregunta, en recordar aquests fets, quina mena de
micos som. I jo també m'ho pregunto.
Sunday, February 10, 2013
Nou projecte de recerca paleontològica al Torrent de Vallparadís de Terrassa. Trobaran l'Homo antecessor?
Amb goig, descobreixo, que tenim de nou un projecte arqueològic al torrent de Vallparadís de Terrassa.
Fa
ja alguns anys (com passa el temps!) a Vallparadís, un equip
d'arqueòlegs hi buscaven l'Homo antecessor. El buscaven perquè hi
havien trobat restes d'utensilis de fa un milió d'anys, i en aquest
temps, a la península ibèrica, hi vivien comunitats d'Homo
antecessor. Els Homo antecessor són els avantpassats dels neanderthals, que van ocupar Europa molt abans que hi arribessin els nostres avantpassats.
Aquí
teniu l'enllaç d'un escrit que vaig penjar al 2009 en aquest mateix
blog sobre els individus Homo antecessor i Vallparadís:
Per
desgràcia, els anys de l'anterior tasca arqueològica a Vallparadís, pertanyien a una època de grans obres colossals (quan érem
tan rics i tan europeus). A Terrassa, llavors, eren més importants els grans
pàrquings, els grans centres comercials, els grans complexos consumistes per a
comprar i gastar, que no pas el coneixement científic sobre una espècie
d'humans que ens podia dir tant sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre
origen.
Podeu veure en què ha quedat l'antiga prospecció
arqueològica:
Recordo
que hi havia molta pressa en trobar l'Homo antecessor, perquè algú
tenia també molta pressa en construir l'edifici que veieu a la imatge superior i que s'aixeca damunt de
l'antiga prospecció on hi van trobar els utensilis de fa un milió
d'anys.
Podeu comprovar l'aprofitament que se n'ha fet de la
meravellosa estructura aixecada al salvatge i natural torrent de
Vallparadís. ¡Quin bullir de gent comprant i gaudint a les diferents
plantes de l'estructura! Amb el pàrquing i tot! Quanta pressa!
Recordo que em vaig posar en contacte amb el responsable científic de la prospecció per a demanar-li si podrien fer una visita guiada a una classe de primer d'ESO. Em va respondre que no podia ser pel tema del risc d'accidents i de les assegurances; no quedava clar qui hauria de pagar les indemnitzacions si a algú li queia un roc al cap o si patinava. És innegable que tal com està ara l'antiga prospecció, amb les tanques metàl·liques i les xarxes de plàstic taronja la seguretat és immillorable.
Sembla que torna a haver-hi tímids intents de continuar cercant les restes dels grans mamífers de fa un milió d'anys, just al davant del pàrquing abandonat, i just a sobre de l'immens túnel del ferrocarrils catalans sense acabar (sense acabar perquè s'han acabat les peles de l'antiga i rica època de l'imperi de les grans obres, quan érem rics i europeus)
Aquí, a sota, hi podeu veure el nou jaciment:
El nou projecte espera la tasca d'uns científics que ens poden donar respostes essencials sobre qui som i d'on venim.
Tant de bo tots els poders comprenguessin que el progrés no són els supermercats sinó la ciència i la cultura, en un entorn que conservi l'empremta original de la Terra.
Saturday, February 9, 2013
No sé... és tot molt rar...
Ser
sense haver-ho triat.
Existir
sense haver realitzat cap mèrit per merèixer-ho.
El
caràcter de “regal” és una constant de la vida; tot és un
regal: ser, haver estat, les capacitats, el cos, la possibilitat de
pensar, de saber que som, d'estimar, de poder fer...
En
general, no tot a la vida és pas conseqüència d'un esforç
personal; la prova és el fet d'arribar a ser embrions i poc després,
bebès nascuts, sense que això hagi estat conseqüència d'un
treball personal.
La
vida és un regal constant.
És
com si uns quants viatgers amnèsics s'haguessin trobar en una andana
sota d'una posta fascinant. Els viatgers no es coneixien de res abans
de trobar-se a l'andana. Dempeus, veuen els trens passar i la gent
que arriba i que marxa; un dia, ells també se n'aniran.
Mentre no se'n van, contemplen la gent, i el cel, i respiren l'aire pur dels camps dels voltants.
De nit, miren els estels i es meravellen de la buidor i de la immensitat de l'univers.
A poc a poc, se'n van anant; cadascun d'ells en diferents trens. Mai més no arriben a saber res dels qui se n'han anat; ni per què han aparegut a l'andana, ni a on van els trens, ni d'on venen. No sé... és tot molt rar...
Mentre no se'n van, contemplen la gent, i el cel, i respiren l'aire pur dels camps dels voltants.
De nit, miren els estels i es meravellen de la buidor i de la immensitat de l'univers.
A poc a poc, se'n van anant; cadascun d'ells en diferents trens. Mai més no arriben a saber res dels qui se n'han anat; ni per què han aparegut a l'andana, ni a on van els trens, ni d'on venen. No sé... és tot molt rar...
Alguna vegada, algun d'ells comença a inventar-se hipòtesis que ho expliquen tot; i se les acaba creient; i intenta convèncer els altres que les seves hipòtesis són infal·libles.
Però l'amnèsia persisteix, i continuen arribant els trens. I continuen, allà dalt, els estels de la nit, amb la buidor infinita de l'univers. I la gent que arriba a l'estació pateix la mateixa amnèsia que ells. I la gent continua marxant dalt dels trens sense saber on va.
Enmig
d'aquesta escena, l'Edith Piaf es posa a cantar “Hymne à
l'Amour." I alguns, comencen a comprendre.
Thursday, February 7, 2013
Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.
S'ha
escolat una fada dins del congrés...
Tot
era ple de fredor asèptica. Les titelles dels banquers discutien la
perpetuació dels seus privilegis. Hi havia cagarrines a les panxes
d'alguns que tenien por de ser portada properament als grans diaris,
quan es descobrís que tenien comptes allà on no els havien de
tenir. Els lleons, petrificats, restaven immòbils, mirant la vorera
de l'altra banda d'Alcalà. Un li deia a l'altre: “¿te'n recordes
dels busos del Tejero?” L'altre li responia: “Sí noi sí, qui
ens havia de dir com aniria la història!”
I
la fada es va escolar.
I
enmig d'aquella apologia grotesca de les lleis que justifiquen que
els més pobres siguin espremuts com llimones àcides, una fada,
valenta, decidida... va dir que aquelles lleis eren criminals, i que
aquelles veus eren criminals. Enmig d'aquelles parrafades que venien
a dir que, en el joc que juguen els qui juguen amb el pa de la gent,
la llei hipotecària era sagrada, perquè protegia el dret a pagar
com bens al 96% de la població unes quotes considerables, amb el
“petit” inconvenient d'haver d'esclafar i d'espoliar el 4% que
tinguessin la mala sort de no poder pagar les quotes... enmig
d'aquell discurs diabòlic, la fada va plantar cara a l'esperit del
diner i li va dir el que creia que era, i dessota la
disfressa d'honorabilitat i semblança amb l'Europa més moderna de la titella... que anava dient que si patatim i que si patatam... la fada
va dir el que pensava. I quan la titella dels bancs li va exigir que
es retractés, la fada va dir que no... i que no, i que no... La fada
va dir que no...
I
per què no dir que no? Per què dir sempre que sí? Potser si
comencem a dir que no quan cal dir que no, les titelles es quedaran sense fils, i
cauran com adormides damunt del miserable sòl dels que fan carrera
amb les desigualtats. Potser si diem que no, els poderosos deixaran
de tenir poder. Potser si diem que no, serem lliures. Potser si diem
que no, mai més ningú no gosarà dir que no s'han de canviar les
lleis per afavorir el 3% de la població per un tema que potser es
mereixen els qui s'endeuten massa. Potser a aquest algú li farà
vergonya semblar un criminal, i callarà. Potser podrem enderrocar la
dictadura dels diners.
Però
per aconseguir-ho hem de deixar d'estimar els diners, hem
d'entronitzar el temps viscut amb els nostres, i la llibertat de no
posseir tant, i la natura amb la seva imatge original, i la vida amb
tota la seva intensitat, que no té a veure amb tenir, i l'art que no
ha de tenir propietaris ni representants ni compradors ni estrelles
mediàtiques ni especuladors ni paràsits que visquin de la
inspiració d'un dia... Potser hem de canviar la mentalitat... Perquè
si no, de res no serviran els cants de les fades que diuen el que veuen, com aquell nen que un dia va dir, mirant al rei del conte,
que el rei en realitat anava nu; i tothom va perdre la por de dir-ho,
i el rei va acabar anant nu... I tant de bo el problema d'aquell rei
fos només anar nu... Anar nu potser va ser per a ell la llibertat...
El problema de debò d'aquell rei és que ell podia ser rei, i els
altres no...
Digueu
que no, feu com la fada; digueu que no renuncieu a canviar qualsevol
llei que esclafi les persones. A la merda els diners i el capital i
la mare que va parir els diners i el capital. sigueu valents, digueu
que no! No ens retractem de considerar criminal una afirmació que
pretén eternitzar les lleis que fan que les persones se suïcidin,
que fan que pugui tocar-li a un 4%, per atzar, convertir-se en
esclaus per afavorir que les condicions hipotecàries siguin
benignes en un tema, el de l'habitatge, que és una necessitat
bàsica. Cal il·legalitzar els dictadors econòmics.
Subscribe to:
Posts (Atom)