Contradicció existencial

"Faré un món amb unes lleis ben diferents a les meves, però amb la meva bellesa; per a veure si pot més la força d'aquestes lleis o la meva bellesa."

DÉU

Imatges d'un cementiri la nit del dia de difunts. El sentit de la vida. El bé i el mal. La "arrealitat" de tot el que percebem.

L'altre dia, el 2 de novembre, concretament el dia de difunts, passejàvem pel poble de Bolqueres, i de cop i volta ens vam trobar al cementiri. No és habitual caminar per un cementiri de nit, i a més el dia de difunts; em va servir per adonar-me que ja no pateixo l'antiga i infantil por als morts que tan sovint experimentava. El cementiri, de nit, i el dia de difunts em va aportar una pau estranya, i no vaig voler perdre l'oportunitat de fer unes fotografies, amb l'amagada esperança d'obtenir psicografies, imatges de fantasmes, d'esperits, o del que fos que volgués aparèixer-hi. Com és natural, a la fotografia no m'hi va aparèixer res; ni tan sols pujant la saturació, ni augmentant la lluminositat. El món de l'univers de tres dimensions espacials i una temporal (i fins a set dimensions més, replegades) no va captar senyals, en aquell moment, de cap suposada realitat associada als antics cossos que es podreixen als sepulcres; però per intentar-ho que no quedi, que no sigui dit que no s'explora tot. A l'endemà al matí, hi vaig tornar, i hi vaig fer unes quantes fotografies més, aquest cop diurnes. Totes aquestes imatges són les que acompanyen aquest escrit.

I, aquella nit, bo i tornant del cementiri, em vaig posar a pensar en el bé, i el mal, i el sentit de la vida...

“Per què la vida ha de tenir un sentit?” em pregunten molts, convençuts que no en té ni n'ha de tenir, i una mica pressupossant, segurament encertadament, que per a mi sí que en té. I és que amb el sentit de la vida passa com amb el tema del bé i del mal. Els mateixos que lícitament, i amb ganes de debatre, em llancen la pregunta anterior sobre el sentit, em plantegen que, al seu parer, el bé i el mal en sí mateixos tampoc no existeixen, sinó que són conceptes creats per a comprendre millor l’existència, i sempre dins la mentalitat humana.

El que em pregunto sovint després de llegir-los amb agraïment, perquè poca gent té ganes de parlar d'aquests temes, és si s'han parat a valorar el fet que hi ha entitats que no tenen existència per si mateixes, però que són reals, que són essencials per a la vida, i que, ni que no tinguin un caràcter universalment objectiu, d’alguna manera sí que existeixen; ni que sigui en un pla d’abstracció superior.

Apareixen a la vida, i són reals ni que per ser-hi necessitin la persona que sent i que percep.

La majoria de la gent no es para a pensar que, en realitat, la totalitat del que percebem no té una existència pròpia; és a dir, no té una existència que es pugui deslligar de la persona que percep; i no per això és menys real; i quan dic la totalitat, em refereixo a tot, absolutament tot, el que percebem.

Intentaré explicar-me. Tot el que percebem no és altra cosa que un feix de sensacions generades per la ment; ¿és, per tant, la realitat una invenció de la ment? No. Perquè aquest feix de sensacions generades per la ment són com són a causa d’un estímul extern objectiu i diferent a nosaltres. En el cas dels colors, la causa externa és una freqüència determinada d’ona electromagnètica per a cada sensació de color. Pel que fa a la intensitat del color, l’estímul extern seria l’amplitud d’ona. Amb el so podríem establir raonaments similars; i també amb la resta de sentits. Tot el conjunt de percepcions que rebem les engega la ment amb els seus propis recursos, com en una mena de realitat virtual creada per la ment a partir de les llums i els sons de les sensacions; però ho fa a partir d’una realitat objectiva exterior; el que percebem és com una icona que ens aporta informació de l'ordre i la lògica de la realitat; però la realitat no sabem com és. La realitat exterior no té forma. La forma la fa la ment. La forma que percebem, el model sencer, el que veiem, escoltem, sentim... en si mateix, i fora de la nostra ment, no existeix. La realitat no és de cap manera. Tot el que percebem de l’univers exterior és el conte que la nostra ment ens explica per a comprendre l’ordre de la realitat.

Si tornem al sentit de l’existència, podríem raonar de manera similar. El sentit de l’existència seria la raó per la qual existim, el motiu, el “per què”. Aquesta raó serà una realitat no tan sols si algú exterior a nosaltres ens ho imposa, sinó sobretot si cadascú de nosaltres volem que ho sigui. Ignoro si algú superior a nosaltres espera alguna cosa de la nostra existència, perquè no sé del cert si existeix algú superior a nosaltres; puc tenir intuïcions, creences, conviccions fermes... però no arribaran mai a ser certeses. En canvi, si jo com a persona sé per què existeixo; si tinc una raó per a viure; si sé a on vull que arribi la meva vida, i si a més tinc l'encert d'escollir bé quin vull que sigui aquest sentit, aleshores la meva vida ja tindrà un sentit; li hauré posat jo, o la meva manera de ser. L’encert pel que fa a la tria d’aquest sentit està molt lligat a la felicitat i a la satisfacció.

A la pregunta de “Per què la vida ha de tenir un sentit?” per tant, hi correspondria una resposta personal, lliure, subjectiva i potser intransferible.

Encara seria més personal la resposta a la pregunta: “Quin sentit té la vida?” Normalment la resposta a aquesta última pregunta genera asseveracions poètiques perquè el llenguatge es queda curt.

De vegades el sentit de la vida (el sentit que un sent que té o ha de tenir la vida) es copsa després de percebre una realitat determinada: la mirada d’un infant, un paisatge, una melodia, un so, una emoció, un desig, una esperança... i gairebé mai, o molt poques vegades, es pot transformar en mots; i si es transforma en mots, gairebé sempre són només compresos per qui els ha escrit, perquè el sentit de la vida, tot i que té elements comuns, és diferent per a cada persona; perquè l’endins de cada persona és diferent.

El que és un error és dogmatitzar; tant en la direcció d’imposar als altres el sentit que hom creu que té la vida, com en l’equivocació de negar als altres la possibilitat que trobin o que posin un sentit a la seva vida.

Pel que fa a la idea de si el bé i el mal existeixen; jo em remeto als períodes en què patim un mal de queixal. Aquest dolor que sentim forma part del mal; i us podran dir que no existeix, que només té sentit per a qui el sent, que no és ni bo ni dolent... però... oi que fa mal? Oi que és real?

En defensa del futbol

Defensa de tres. Defensa de quatre. Els pivots tanquen al mig. Els laterals s'ajunten a la defensa i se separen a l'atac. El punta estira quan s'ataca i obliga els defensors contraris a recular. L'equip, a cops, decideix quedar-se enrere per a forçar els contraris a avançar i fer possible un contraatac. Recepcions. Passades. Tirs. Bicicletes. Croquetes. Regateigs de cap. Túnels. Marcatges. Entrades. Actitud. Comunicació. Visió de camp. Moviments. Formacions 4-4-2, 4-3-3, 3-4-3, 4-5-1... Passades. Canvis de joc. Triangulacions. Estratègies. El davanter que fa trucs de màgia amb els peus per a despistar el defensor. Se'n va d'un. Se'n va de l'altre. Ara de dos. Després de tres. Els enreda. Els atrau. Canvia de ritme. Els deixa enrere. Ha d'endevinar el que pensen. Ha d'aconseguir que es pensin que ell farà allò que en realitat no farà. Telepatia. Intuïció. Intel·ligència, intel·ligència, intel·ligència...

Hi ha qui, enquistat en una actitud pedant i pseudointel·lectual, viu convençut que els qui juguen a futbol es limiten a donar puntades de peu a una pilota sense necessitat de fer servir la intel·ligència. No s'adonen, aquests elitistes de gest repujat, tocats i posats, cofats i carrinclons, de la seva profunda i vergonyosa ignorància. 

Vergonyosa, perquè té com a causa el menyspreu que etziben vers l'esport, que és considerat per ells un simple passatemps, oci pels poc cultivats, distracció, ocupació a ulls d'ells absolutament allunyada de la creativitat, de l'art, de la intel·ligència. 

No s'adonen que la seva és una ignorància que neix de l'elitisme pedant, de l'instint ancestral de protecció del territori; essent el seu territori el de la "creme" de la "creme" del que ells consideren equivocadament el món dels intel·lectuals; dic equivocadament, perquè els intel·lectuals de debò acostumen a ser esportistes, oberts i gens esnobs. Els qui menyspreen l'esport ho són molt, d'esnobs, perquè, en el fons, una de les principals raons per les quals estimen la intel·lectualitat, no és la intel·lectualitat en si mateixa, sinó l'aureola de suposada saviesa i distinció que estan convençuts que la pertinença a la intel·lectualitat els atorga; és allò d'estimar les coses, no pas per les coses en si mateixes, sinó pel plaer i per la sensació de joia cofada i estarrufada que experimenten en poder dir que estimen aquestes coses.

La pseudointel·lectualitat pedant desconeix els estudis d'estratègia; els esquemes d'atac, de defensa, de desenvolupament del joc; la tècnica; la formació; els documents elaborats durant dècades pels experts del futbol; l'efectivitat a la manera com es pica la pilota segons com es vulgui que es mogui; l'eficiència en el llançament d'una falta, d'un penal, d'un corner; les combinacions mentals, el càlcul de probabilitats, els infinits polígons traçats damunt la gespa per aconseguir que una esfera de cuir es dirigeixi vers on una col·lectivitat anomenada equip decideix que ha d'anar; l'art d'aconseguir que deu individus funcionin com si fossin un sol cervell... Totes aquestes fites no estan a l'abast de bèsties que donen puntades de peu a una pilota. Els pseudointel·lectuals elitistes no saben que són uns ignorants pel que fa a l'art matemàtic, psicològic, emocional, mental... d'unir dotze ments que dirigeixen onze cossos per a formar un equip que ha de funcionar com un sol organisme. 

El pedant que malda per allunyar la universitat del camp de futbol ignora que a la universitat també s'hi estudia futbol, que existeixen llicenciatures en educació física, i que si un esportista no treballa amb intel·ligència, està arruïnat.

No hi ha cap llibre que pugui ensenyar a un infant, millor que l'esport, el significat i el sentit de l'esforç, de la lluita, de la perseverança, de la resistència, de la solidaritat, del respecte a les normes... No hi ha cap tesi filosòfica que convenci millor que un bon partit de futbol del molt que es pot aprendre d'una derrota, de com n'és d'important no emborratxar-se amb una victòria, de la importància de treballar en equip i de donar-se suport constantment. No hi ha cap poema èpic que sigui més convincent que un partit de futbol a l'hora d'ensenyar a un jove què vol dir fidelitat a un equip, esperit i compromís vers un objectiu, capacitat de sacrifici, generositat, suport incondicional...

Resumint, els qui menystenen l'esport perquè es consideren membres d'una societat d'éssers que estan per damunt de l'activitat física, a banda de la seva actitud pedant, exhibeixen una profunda i lamentable ignorància, perquè quan fem esport, treballem amb esforç per moure el cos fent servir una intel·ligència que intentem que sigui eficient i estratègica. Aquesta intel·ligència és constantment reforçada i treballada durant durs i complexos entrenaments, a les ordres d'uns valors profundament humans que no són patrimoni exclusiu de cap col·lectiu.

Estany de la Bouillouse. Estany Llarg. Estany Negre. Estany de la Pradella.

És força agradable encerclar a plena tardor, tot fent ruta, els estanys que hi ha per sota de la presa de la Bouillouse. El camí arriba primer fins l'estany llarg, després s'acosta a la riba de l'estany negre, i finalment passa arran del estany de la Pradella. Les imatges que acompanyen aquest text corresponen a diferents moments d'aquesta caminada, que a l'hivern acostuma a ser ben blanca.

Que la gaudiu!

.

  

La ruta que assenyalo en aquest mapa és aproximada.

Educa la tribu

Intentar censurar, limitar, reduir, canalitzar, monopolitzar... el procés educatiu és una missió tan inadequada i absurda com intentar de buidar el mar amb una galleda. Educa la tribu. Educa la humanitat. Educa el carrer. Educa el dia a dia. Educa l’experiència quotidiana. Educa el que s’exhibeix, el que es mostra, el que apareix sense anunciar-se a si mateix com a mestre; i potser encara educa més, i influeix més, tot allò que apareix sense autoproclamar-se mestre. Per sort, o per desgràcia; per pega o per fortuna, els infants s’eduquen a partir d’uns mitjans i d’unes circumstàncies que van molt més enllà de l’escola i àdhuc de la família. Per això és tan important ésser al costat d’ells per ajudar-los en el procés d’interpretar i de comprendre tots aquells mestres espontanis que la vida els va plantant al davant i que ningú no podrà evitar que hi siguin. De fet, si algú ho evités, estaria perjudicant l’educació de l’infant, per la mateixa raó per la qual una higiene excessiva fa que els nens estiguin desprotegits front qualsevol virus. La petita brutícia quotidiana que s’adquireix mentre es juga i es viu contribueix a immunitzar l’infant davant futures i perilloses malalties.

Que cada dia sigui inaudit

Que cada dia sigui inaudit. Que cada jornada amagui la intensitat d’estar vius, sense necessitat que es noti. El secret rau al verb “mirar”. Cal mirar i veure aquell color en el qual mai no ens havíem fixat, o que no havíem mirat mai com avui mirem; avui se’ns mostra com diferent, o potser el que passa és que som més sensibles als seus matisos, o ens sorprenem més. De vegades penso que la gent que perd la memòria, bo i la desgràcia de la situació, tenen l’immens privilegi de viure les realitats per primera vegada, de descobrir de nou la bellesa. L’experiència de la descoberta és única. Res mai no és tan bell com en el moment en què descobrim que és bell. La descoberta regala unes percepcions que ens ajuden a comprendre el caràcter de privilegi de l’existència. Cal viure sempre sense perdre la percepció del privilegi del fet de ser. Ser és un privilegi. A cada racó d’univers, fins a la presó més terrible, s’hi amaga tota la bellesa i tota la força de l’existència; qui arriba a evidenciar això mai no pot ser empresonat, perquè a la seva presó hi troba el paradís, igual com el troba en una illa del sud del Pacífic, a Sant Cugat de Ses Garrigues o a Huertezuelas.

El silenci de la natura amaga la simfonia que es desprèn de la percepció del privilegi de ser. En algunes ocasions aquesta simfonia també es desprèn d’algunes melodies, d’algunes harmonies. Els qui em coneixeu sabeu que parlo de Cole Porter.

Cap mot no es perd.

Ni que ningú us llegeixi, mots, sou polpa de déu grec; carn d'esperit juganer; aroma de paper antic, de fusta d'escriptori vell, de despatx immens que ens supera per la seva intricada complexitat de títols als prestatges, sanefes als cantells dels mobles, cuirs als escons, tapissos i arts ignots a les parets.

Sou, mots, missatges per als habitants del futur; paraules doblegades dins d'una ampolla llançada a un mar etern i infinit en el qual algú, molts, tothom a la llarga, us descobriran i us llegiran. Tot allò que ha estat escrit serà algun dia llegit per tothom.

No es perden les paraules cridades a la buidor de l'horitzó; viatgen per l'espai il·limitat fins arribar algun dia a unes orelles que faran plorar un cor i esgarrifar una pell. El més banal, si és escrit amb la passió del qui considera cada mot com un maó modernista, esdevé el mateix pensament petrificat de déu. En aquestes circumstàncies els mots per ells mateixos, sense que sigui necessari cap lector, esdevenen la finalitat i la raó de ser d'ells mateixos; igual com les neus perpètues de les muntanyes a on ningú no arriba continuen existint encara que ningú no les vegi, encara que ningú escolti el gemec de l'aire entre els seus cimalls; els mots no llegits continuen vius i sublims, com el vent glaçat, com la neu ignota, com els paisatges no descoberts.

Allò que escrivim té un valor per si mateix independentment que algú ho llegeixi o no.