Insensibilitat

 La insensibilitat del legalista, del classista, de l'adorador de la tradició, del monàrquic xovinista, del servidor dels costums imperants... el condueix a menysprear una governant perquè plora. Si la governant fos de la seva corda, però, la defensaria. Per ell, tot és bo o és dolent depenent de qui ho fa; i d'això que acabo d'escriure no se n'adona. La seva vida és odiar l'enemic, l'oponent ideològic, la ideologia dissident. La seva boca torta de carrincló escandalitzat amaga un ésser capaç de desitjar la presó de l'oponent i de negar-li qualsevol bri d'humanitat o de bondat; per ell, l'oponent és el diable, i el comunisme i el nacionalisme, doctrina pròpia de lúcifer. El feminisme l'abruma, i dissimula molt malament un negacionisme gairebé delictiu del drama de la desigualtat de gènere. Té un concepte de si mateix encimbellat; es considera moderat i demòcrata quan pateix un profund radicalisme que s'exhibeix impúdic als espais en què es pensa anònim. I no escriuré més d'ell aquí, perquè no mereix més línies en aquest blog.

"Volver"

És fàcil parar; es pot; si tothom ho decideix, es pot. Es pot parar, alentir la marxa esbojarrada de l'eixam, que espatlla el medi ambient, que estressa les persones, que allunya els pares dels fills, que fa córrer sempre per arribar a un lloc a on mai no ens aturarem perquè caldrà arribar a un altre lloc.
Parar no és una utopia; exigeix que uns quants deixin de guanyar tant, que asumim que no cal construir cada vegada més i més, que entenguem la vida com el regal d'un instant que passa i que si ens perdem està perdut, que valorem una estona amb els qui estimem, una cantada en un claustre, una estona de riure fins que la panxa faci mal, una pel·lícula feta entre uns quants que no voldrà mai ser comercialitzada, un poema sota una lluna blanca, la discreció del que és íntim. 
N'hi ha que no entenen les coses si no venen amb un halo de glòria mediàtica, entrades que es paguen, eufòria consumista, admiració universal, tòpics típics standards de fama i exhibició pública. Però ai... les coses dolces passen en una posta, cinc o sis amics i una guitarra, unes llàgrimes d'emoció quan la impressionant imatge d'un claustre antic, dues nenes amb camisa de dormir i una princesa, reprodueixen la melodia més bella de Gardel sense que cap cadena de televisió ho sospiti; i per a més emoció, la presència discreta i invisible del mateix Gardel, d'Alfonsina Storni, i d'un munt d'éssers ja en un altre món, gaudint com criatures amb una interpretació bellíssima i sobrenatural. Les coses dolces són estones de poemes entre amics, cantades en una masia antiga, dances a la llum de la lluna, paraules tendres d'algú que necessita paraules tendres. 
"Ah... no et dediques a la música?" et diuen quan veuen que acarícies les cordes d'una guitarra i que tens coses a dir sobre com fer bella una cançó, però que no busques ni diners ni un sou ni un mitjà de supervivència amb això que fas, ni ho pretens, ni ho vols, perquè no hi ha res que t'agradi més que parlar davant de trenta adolescents. I respons que sí, que t'hi dediques; que el teu estudi és la cuina, a on tot comença a cuinar-se, a on els records dels primers sopars de la teva filla i de les primeres danses amb ella quan tenia mesos fan tan dolça la intepretació. Respons que és clar que t'hi dediques, que cada dia n'aprens, que descobreixes que ho fas molt millor que fa tres anys, que forma part del teu estil de vida, però que mai no permetràs que la teva supervivència física depengui d'agradar algú o del fet que algú t'admiri o t'adori. T'hi dediques perquè no necessites un stage amb gent movent-se frenèticament, sinó un grapat de cors al teu voltant que es puguin comptar amb els dits d'una o dues mans, i entendre que la vida és un instant de gresca, una abraçada a qui tens al costat, passar discretament fins a la mort, i sentir-te tan viu que no necessites res, perquè ho tens tot; totes les notes, totes els versos, tots els amors, tots els somnis, totes les coses petites i belles que fan que tot valgui la pena.

Tres cançons de fa vint-i-quatre anys.

Traient la pols a velles cançons que vaig escriure al 1996 i que potser seran la banda sonora d'un curt. I que cantarà una noia de 13 anys que ho fa molt i molt bé.

El Herido (Miguel Hernández)

La melodia que vaig improvisar i gravar la setmana passada amb un poema de Miguel Hernández ara ja és una realitat i ja forma part del meu repertori. Està treballada i fixada.
Cada naixement és sens dubte un motiu d'alegria, i una manera de compensar la censura i la falta de llibertat.

#MiguelHernández
#ElHerido
#cançó
#poema
#poemes
#música

La probabilitat que alguna cosa de les que existeixen arribés a existir era zero.

Una de les raons de l'alegria és el fet de saber que sempre vivim una vigília. La vigíla té el dolç sabor de l'espera d'una realitat fascinant que s'assaboreix abans que succeeixi. El divendres a la tarda. Els dissabtes al vespre. La nit de Nadal. La verbena de Sant Joan. La revetlla de Cap d'any. Gairebé podem dir que és més feliç l'espera del gaudi que el mateix gaudi.
A la vida, estem sempre en vigília, perquè sabem que el fet d'existir és un succés tan improbable, tan inversemblant, tan estrany, tan impossible... i que alhora "és", i aquest contrast ens fa conscients d'alguna realitat que és a punt de succeir enllà de la vida. Hi ha qui davant aquest contrast s'ha inventat religions, o ha seguit les religions que la família o l'estat han proposat. Però a banda d'aquest contrast, no sabem gaire més; i aquí rau el fet sorprenent bell. Només sabem segur que existeix la vida quan el més lògic és que no existís. Només sabem segur que existeix la consciència personal que ens fa saber que som i qui som, quan el més segur és que no hi fos, i que mai no hagués arribat a ser. Estem a les envistes d'una gran transformació individual i col·lectiva de naturalesa ontològica, que s'intueix involuntària, radicalment positiva, incondicionalment amorosa i feliç. El bé està de la part del ser sense causa. Ser i bé són dues expressions d'una mateixa realitat que no copsem del tot. L'existència ens pica l'ullet i ens sedueix amb petites pistes amb les quals es diverteix cridant-nos l'atenció i suscitant en nosaltres pensaments que van més enllà de l'interès personal. De fet, l'única manera com déu podia experimentar què se sent en passar de la no existència a la vida era propiciant que nosaltres apareguéssim i que li regaléssim aquesta experiència. Som un joc de déu o dels déus o d'allò que no té nom, perquè cap déu definit o expressat és real; com no podria ser real un ésser humà descrit per una formiga o per una esponja de mar. Una de les ironies de tot això, és que adonar-se'n o comprendre-ho no depèn del nivell d'estudis, ni de la categoria moral, ni de la bondat o perfecció del pobre ésser que ho pensa. Som incondicionalment éssers abocats a una transformació ontològica conseqüència d'un amor identitari que ho explica tot.

Eduquem

Eduquem amb la força que s’amaga rere les paraules; i amb els mitjons que posem als peus d’algú estimat que dorm. I eduquem amb el respecte als diferents, amb la cura que tenim als mots que diem per com afecten als sentiments dels altres, amb la prudència i la discreció, amb l’hàbit de tractar les persones igual, siguin homes o dones, alts o baixets, i sigui quina sigui la seva orientació sexual o les seves idees. Eduquem quan no retuitem frases que menyspreen persones, que ridiculitzen el seu cos o el seu aspecte. Eduquem quan patim per qui eduquem, quan mai no estem satisfets; quan un sol error que cometem ens fereix, quan cap èxit ens ennuvola, quan no comptem les hores que ens toquen, quan tenim ganes d’entrar a l’aula, quan diem bon dia, quan escollim l’humor en comptes de l’autoritat, quan estem contents de tenir trenta persones al davant, quan prioritzem les persones a les normatives, quan no tenim por, quan no fem por, quan no ens amaguem les llàgrimes ni restem indiferents quan algú plora. Eduquem quan respirem i quan deixem respirar; quan som conscients que no ens limitem només a ensenyar, quan acceptem que la nostra tasca no és la transmissió de coneixements sinó l’extracció d’aquells tresors perduts de la humanitat que s’amaguen dins de cada cor. Eduquem quan aconseguim convèncer del fet que cada persona té un valor infinit, i que mereix un respecte profund i sincer.

Volver

Lamento profundament la mort de Gardel el 24 de juny de 1935, del seu guitarrista i del seu lletrista Alfredo LePera; però això ens permetrà, als que no tenim pressupost, fer servir la seva cançó “Volver”, que fa poquet ha quedat lliure de drets, com a banda sonora del curt que els nens i nenes de l’extraescolar de cinema estan començant a treballar.

Sens dubte, la força lírica i poètica d’aquesta cançó pot vertebrar l’eix argumental, la idea central de la pel·lícula que ells solets faran, amb el seu talent interpretatiu i musical.

Ho farem en memòria del geni de Carlos Gardel, que d’altra banda va actuar al Teatre Principal de Terrassa al 1926. Això no ho sabíeu, eh?