Que els nostres mots siguin sempre nous.

No hi ha res més important que el “bon tracte”; aquell que ens surti del cor i del cap vers cada persona, segons la relació que tinguem amb ella. La indiferència es percep a les respostes, i és molt difícil d'amagar. Els tòpics, la falsedat, les frases que emplenen silencis només per decorar, converteixen les relacions en tristos teatres desencisats. Val molt una bona estona de silenci al costat d'algú que ens importa i amb qui no cal que ens disfressem. Un somriure sincer, una paraula d'ànim que és diferent a totes les paraules abans dites, mots nous a cada frase ni que siguin els mots de sempre; una mirada especial que reflecteix un interior sincer; un adéu de debò; un hola amb ulls il·luminats; un “fins després” que no segueixi les normes de cap protocol ni les pautes pactades de cap comitè de comiat... tots aquests actes, i molts de similars, són el moll de l'os de les relacions entre les persones; i les relacions entre les persones són el moll de l'os de l'essència humana. 

La tendresa, tan combatuda, tan ridiculitzada, representa la plenitud de l'ésser humà. Mai no sabem si aquella persona que se'n va amb un cop de porta continuarà viva d'aquí a una hora; no sabem mai si demà estarem vius, si allò que diem a qui ho estem dient seran potser els últims mots que li dirigim. Necessitem respectar-nos. Necessitem estimar-nos. Necessitem convertir el món en la llar de les persones. Persones diferents, amb idees diferents i estils diferents... però persones. 

La diferència és el reflex de la identitat de cadascú; identitat amb la qual ens hem de tractar bé. No cal que ens comprenguem. No cal que estiguem d'acord. No cal que ho fem tot junts. No cal que ho veiem tot de la mateixa manera. El que cal, amb urgència, és que ens considerem mútuament sagrats i respectables, i que aquest tracte ens surti de dins i sigui sincer. Que posem els mitjans i que mirem la realitat amb aquella actitud que permeti que això pugui ser. L'existència ens ho demana. Ho necessitem. “Namasté”