Uns dies als llacs de la Maragda (XX)

XX

L’horari d’aquell primer dia va anar tal com l’Elisenda havia planificat; amb alguna imprecisió que no vaig saber evitar. La programació i el càlcul dels temps que aquella dona havia traçat per a mi eren una bogeria. Per exemple, se’m va fer molt difícil dutxar-me exactament en set minuts, i per por, vaig anar més de pressa del que calia; això va comportar un renec per part de l’Elisenda, que aquell primer dia em va anar recordant el que tocava fer a cada moment. Gairebé no vaig parar atenció a l’aigua freda de tan pendent com estava d’acomplir l’horari.

De set a set i vint, tenia permís per anar a la cambra del WC a fer les meves necessitats, però com que no hi estava acostumada, no en tenia ganes. Tot seguit, i ja seca i amb la camisa de dormir posada, vaig córrer a l’habitació a vestir-me. Allà hi vaig trobar una indumentària tan antiga i tan poc natural com tot el que em tocava viure. Cadascuna de les peces que em vaig haver de posar eren dignes de ser exhibides en un museu dedicat al segle XIX, o podrien haver format part sense problema del vestuari d’una pel·lícula basada en un conte de Dickens.

A les vuit i quaranta minuts, em vaig plantar al buró de la biblioteca, disposada a estudiar el que fos que l’Elisenda tingues previst per a mi; i com ella mateixa ja m’havia advertit, em va tocar de memoritzar l’horari. D’aquesta manera, em va dir ella, li estalviaria la feina de recordar-m’ho tot. No vaig aixecar el cap del paper al llarg de les dues hores que vaig dedicar a la tasca. Als últims deu minuts, vaig haver de descansar una mica, fent respiracions lentes, de tan nerviosa com em sentia. 

L’Elisenda va arribar puntual i va començar la bateria de preguntes de l’examen, que pel fet de ser el primer dia va decidir de fer-me oral. Quan les qüestions em demanaven dades concretes, les vaig anar responent totes de manera impecable. Crec que l’Elisenda es va sorprendre de la meva precisió. El que em va costar més va ser respondre bé les qüestions que feien referència al sentit de cadascuna de les accions.

-Per què és important que estudiïs cada dia dues hores? -em va demanar

-Doncs… per saber més coses.

-Dona… el que dius és evident! No ets capaç d’aportar raons més profundes?

-Si estudio, aprendré millor les coses que haig de fer, creixeré una mica més.

-Ara parles més bé, però cal que siguis més reflexiva en les teves respostes.

Va continuar amb algunes qüestions més referides al sentit de cadascuna de les obligacions del meu horari, i no vaig ser capaç de respondre-les al seu gust. Al final, em va dedicar una arenga que no em va deixar gens tranquil·la.

-Ets bona pel que fa a memoritzar. Te’n recordes del que has de fer a cada moment, i en aquest sentit ho fas bé, no caldrà recordar-te l'horari. Però et falta la comprensió de les raons profundes de les teves tasques, i en això continuarem insistint. Tingues clar que a banda d’aquestes raons, n’hi ha una de més senzilla que no has d’oblidar mai: has d’aprendre a obeir. Avui no està de moda; els educadors moderns volen esborrar aquesta paraula de tots els llibres, però obeir ha de ser el teu esport preferit. I en aquest moment de la vida, et toca obeir-me a mi, que soc la teva mama; i al Santi, que és el teu papa. No és tan greu que no entenguis per què has de realitzar una acció, però sí que seria greu si no acceptessis de viure la virtut de l’obediència. Qui obeeix, no s’equivoca mai. Això ho han dit molts sants! Ho has entès?

Vaig fer que sí amb el cap.

-I ara comença el teu temps de llibertat; dues hores. I perquè t’adonis que soc bona persona, t’aixeco el càstig de no sortir de l’edifici que t’havia imposat per haver embrutat la camisa de dormir. Jo sé perdonar! -aquesta última frase la va pronunciar amb èmfasi -. Pots sortir de la casa, i, dins d’uns límits, pots fer el que vulguis; però amb seny. I els límits són no traspassar els murs del jardí, que és prou gran, i amb prou vegetació, com perquè puguis caminar tranquil·la sense sentir-te tancada; fins i tot, hi tenim un bosc. Crec que és raonable demanar-te que no surtis de la propietat. Ah! I ja saps què passa si t’embrutes!

-És clar.

-Tampoc no pots tocar cap objecte de l’edifici; vigila amb l’armadura que hi ha al costat de l’escala; pot caure. No obris cap calaix ni cap armari. Darrere l'edifici, a l'altra banda de jardí, hi ha una bassa amb capitells gòtics; no és gaire fonda, però no t'hi acostis, a veure si t'hi ofegaràs! I, de la casa, només pots entrar a les habitacions que tinguin la porta oberta. Pel que fa a les lectures, només pots llegir el llibre que et vaig deixar ahir. En cas de dubte, em preguntes; jo seré a la casa en tot moment. Més val demanar permís que haver de demanar perdó. Au! Ves! Va! Desapareix!

Vaig anar directa al jardí. Necessitava el sol a la cara; sentir el vent, el brunz dels insectes, el tacte de la terra flonja sota les sabates. Els ocells cantaven com si estiguessin embogits de tan contents. El paisatge apareixia fresc, com si l'acabessin de netejar, però feia molt bona temperatura; l'estiu premia l'accelerador. La sensació general no va ser ben bé igual que ahir, quan vaig caminar descalça damunt de l’herba i tot fou tan iniciàtic; però em vaig sentir igualment contenta.

Vaig caminar fins al petit cementiri de les bardisses per a veure la tomba de la Clara, vigilant molt i examinant la resistència del terreny, perquè no em tornés a passar el mateix. Hi quedava l’esvoranc que havien deixat els meus peus en enfonsar-se el dia anterior, i, amb molta cura, vaig començar a emplenar-lo de terra, de pedres, de qualsevol element que trobava. Em sabia greu que la tomba d’aquella nena estigués oberta per culpa meva. I llavors la vaig tornar a veure.

S’estava dreta al costat d’un roure, contemplant-me mentre emplenava la tomba. Somreia. Semblava tranquil·la. De l’ensurt, vaig fer un bot i em vaig quedar glaçada; no sabia com reaccionar. Tenia por i estava contenta alhora. Em venien ganes de plorar, i al mateix temps sentia el desig de dir-li moltes coses.

-No marxis! -va ser el primer que em va sortir.

Ella va fer que no amb el cap sense deixar de somriure.

-Gràcies! -va dir.

-Gràcies, per què?

-Per arreglar la meva tomba.

I va desaparèixer.

Em vaig quedar una estona examinant l’espai que havia trepitjat. Vaig pronunciar el seu nom en veu alta, demanant-li que tornés. Em vaig preguntar obsessivament si havia estat una visió o si de debò venia el seu esperit a visitar-me.

El Sol se’m feia molt agradable damunt la pell de les mans i la cara. En aquesta hora del dia, la calor es deixava intuir, però encara no abrusava i el meu esperit sentia desitjos de caminar bosc endins; així ho vaig fer. Era sorprenent que dins del mateix jardí hi hagués un bosc de pins. Caminant sempre en la mateixa direcció, i bosc a través, vaig arribar fins al mur de pedra que marcava els límits de la propietat. La paret devia tenir una alçada d’uns quatre o cinc metres; era infranquejable. La vaig anar resseguint amb l’esperança de trobar-hi algun punt feble. I la Clara va tornar.

Me la vaig sentir darrere de l’esquena quan va pronunciar el meu nom.

-Aurora!

Vaig fer un salt i em vaig girar. Ella, a un metre de distància, em mirava i somreia amb aquells ulls tan vius. Em va fer un gest perquè la seguís, i va començar a caminar veloç ran de mur. Seguia el traç de la paret amb decisió, i s’anava tombant cap a mi, com si comprovés que jo li anava al darrere. A l’últim es va aturar i em va assenyalar una porta de fusta incrustada a la part baixa del mur. Tot seguit, va desaparèixer.

Devia fer molts anys que ningú no obria aquella porta, perquè els esbarzers la cobrien sencera. Em va costar manipular-ne el pom; estava força rovellat. En intentar-ho, la porta es va obrir i va aparèixer al darrere una petita cavitat que tenia la mateixa profunditat que el gruix del mur. Al fons de la cavitat, hi havia una altra porta de fusta amb un pom de bronze reverdit. Introduint-m'hi, i resant perquè no se m’embrutés el vestit, vaig posar la mà al pom de bronze. La porta del fons es va obrir i vaig poder sortir a l’altre costat; ja era fora dels dominis de l’Elisenda i del Santi. La Clara m’hi havia guiat, i sentia dins meu una alegria estranya, com si de sobte acabés d’adonar-me que els poders del més enllà eren amb mi. Per un moment, vaig pensar de començar a córrer i d’allunyar-me d’allà tan de pressa com pogués, però ben mirat, a on aniria? Qui m’escoltaria? Em farien cas? Probablement em tornarien amb el Santi i l’Elisenda, perquè eren ells els qui tenien la meva acollida legal. Tot ho feien legal, m’havien dit. Aquella porta seria el meu secret; o meu i de la Clara, i em permetria sortir de la finca sempre que ho necessités; i si en un futur trobava la manera de marxar per a sempre d'allà; en aquesta porta hi tenia un pas segur.

Fora dels murs, el bosc era menys dens, però més natural. Entre els caps dels pins, d’un verd més clar, em van enlluernar unes pampallugues daurades; eren les aigües del pantà del Burguillo, que en aquell moment jo no sabia com es deia. M’hi vaig anar apropant, mentre avançava enmig dels arbres despentinats i de petites clarianes cobertes d’herbes baixes. No hi havia ni un camí, ni una construcció. Cinc minuts després, vaig veure tan a prop l’aigua del pantà que gairebé ploro d’emoció. Vaig fer els últims cinquanta metres a poc a poc, estudiant el terreny, escrutant la riba, fins a poder tocar l’aigua amb les mans en una petita cala completament inaccessible si no era per l’escletxa de bosc a través de la qual m’hi havia apropat. L’altra riba del pantà quedava molt lluny, a dos-cents o tres-cents metres; el Sol, davant meu, em feia tancar i entreobrir els ulls. M’arribava un flaire de farigola i de romaní. L’aigua no era freda, però no era transparent i tenia un color blanquinós; probablement pel fang, de tonalitat grisenca i tacte d'argila. De seguida vaig pensar en el vestit, i els meus ulls es van clavar en les vores inferiors, comprovant que no s’haguessin embrutat. Continuaven blanques i immaculades, i vaig respirar. Em van venir ganes d’estirar-me a l’herba i de mirar el cel des del terra, però em feia por tacar-me. Aleshores vaig pensar de treure’m el vestit; allà no hi havia ningú, i aquell racó quedava protegit de la vista de tothom. Vaig tenir aquella idea al cap durant una estona, i a l’últim, no em vaig atrevir; no sabria dir ben bé per què. Em feia por tot. Vaig pensar en el bany de l’estiu anterior als Pirineus, despullada, amb la mare al costat, i en com havien canviat les coses. Quan les llàgrimes començaven a aparèixer a les comissures dels ulls, la Clara tornava a ser allà. Em mirava molt seriosa, dempeus al costat de la riba, ben a prop de l’aigua. Jo també era a la riba, encara que a uns cinc metres de distància d’ella.

-Sigues lliure. -em va dir, i la seva mirada es va il·luminar una mica; un lleuger somriure li va embellir el rostre -. Sigues lliure! -va repetir amb més èmfasi. Llavors es va descordar el vestit i se’l va començar a treure pel cap. I just en aquest precís instant va desaparèixer.

El cor em bategava més de pressa del normal per la impressió de tornar-la a veure, i per la idea que semblava voler-me infondre i que ja no em podia treure de dins. Vaig mirar l’aigua, que dins la seva terbolesa no semblava bruta; l’opacitat venia dels minerals en suspensió. Llavors em vaig decidir; estava convençuda que si no ho feia, me’n penediria. Em vaig treure les sabates i els mitjons i els vaig deixar damunt del tronc d’un pi tombat. Després em vaig llevar el vestit i el vaig doblegar amb cura, deixant-lo també sobre el mateix tronc. Tot seguit vaig dubtar si ficar-me a l’aigua amb la roba interior o si treure-me-la. Ningú no em podia veure, estava sola; al darrere hi tenia el bosc i al davant el pantà amb tota la seva immensitat. Si se’m mullava la roba interior, no se m’eixugaria a temps, i això em podria comprometre. D’altra banda, la idea de nadar nua se’m feia cada vegada més atractiva. L’Elisenda odiaria la idea si la sabés, i això m’entossudia a dur-la a terme amb una força difícil de descriure. Vaig repetir, parlant sola, els mots de la Clara: “Sigues lliure”. Em vaig treure les calces i els sostenidors del segle XIX, i, a poc a poc, em vaig ficar al pantà. El sòl era fangós, però no m’hi enfonsava; semblava una catifa suau i un xic relliscosa. L’aigua de seguida em va cobrir més amunt de la cintura, i llavors m’hi vaig llançar, intentant evitar el contacte dels peus amb el fons. Vaig nadar sense allunyar-se de la riba durant uns deu minuts, i em vaig sentir tan lliure que no sabria explicar-ho. Mentre l’aigua m’abraçava em van venir al cap les imatges dels últims dies, però les vaig fer fugir de seguida. Allà, en aquell racó, no em podia fer mal cap pensament; em trobava al meu paradís particular, l'indret on fugiria sempre que em vingués de gust. Per uns instants, em vaig sentir segura i en pau. L’aigua m’embolcallava com si realment estigués a la meva banyera, una banyera immensa o podia moure'm com un peix, i només amb el que jo era i prou.

Quan vaig sortir de l’aigua, em vaig estirar damunt del tronc on havia deixat la roba per eixugar-me amb el Sol; en ser juny, ja tenia molta força. Em va fer por cremar-me, i vaig prendre la decisió de buscar tan aviat com pogués alguna crema de protecció solar entre els pots i tubs que hi havia a la cambra de bany per quan algun altre dia tornés.

En vint minuts, ja era seca. Em va fascinar comprovar que quan no portes vestit de bany, la pell s’asseca de seguida. Em vaig vestir i vaig emprendre el camí de tornada una mica inquieta per si havia transcorregut massa temps. Però va ser just arribar a la porta de la casa, que la veu de l’Elisenda va ressonar des de l’interior.

-Aurora! Et queden deu minuts de llibertat! -va cridar.

Jo, però, de tan contenta com estava, sentia dins meu que la llibertat no se n’aniria mai del meu costat encara que passessin aquells deu minuts.

.

.

.