Uns dies als llacs de la Maragda (XVIII)

XVIII

 Un cop sola, vaig començar a llegir el llibre que em va lliurar l’Elisenda, però se’m feia molt difícil. El castellà era antic, molt formal, i redactat en un estil que m’obligava a repassar els paràgrafs dues o tres vegades per arribar a entendre’ls. Cansada de seguir l’ordre natural de les pàgines, vaig escollir unes línies a l’atzar:

“Así el niño, que es hijo de padre plebeyo, no apetecerá el vestido del hijo del Principe ni del Señor. Las niñas no se aficionarán a la gala de seda, ni a la cinta”

I igualment em va costar d’entendre. M’angoixava la idea que l’Elisenda m’hagués dit que em posaria un examen. Em resultava inquietant. Tampoc no entenia quin problema hi havia en llegir les aventures de Tom Sawyer; jo no sabia ni qui era Mark Twain. Vaig continuar amb aquestes cavil·lacions fins que vaig sentir el so de la veu de l'Elisenda, que des del passadís em cridava per sopar.

Encara no sabia ben bé com havia d’actuar en cada moment. Em feia por fer qualsevol cosa que l’Elisenda pogués jutjar de manera negativa. Em trobava enmig d’una inseguretat constant i d’una tristesa creixent. Dins meu, sentia el desig de telefonar a la mare. Necessitava saber que havia arribat bé a casa, si és que era a casa, i preguntar-li per què va marxar ahir d'aquella manera. Volia escoltar, de la seva pròpia veu, que tot això tan estrany que vivia s’acabaria aviat. Volia explicar-li com m’havia tractat l’Elisenda i com m’havia sentit jo.

-Podria trucar a la meva mare? -vaig dir, amb timidesa, quan ja érem tots tres a taula.

-No pots estar ni un dia sense ella? Ja comences a ser grandeta per estar-hi tan enganxada -va fer l’Elisenda.

-Dona… És natural que vulgui saber que la seva mare ha arribat bé a Barcelona i que vulgui sentir la seva veu. I més, de la manera com li va desaparèixer. -va dir el Santi.

-Sempre m’has de contradir davant d’ella? -va reaccionar l’Elisenda, mirant-lo amb menyspreu.

Després, van venir uns minuts de silenci en els quals només se sentia el so dels coberts dins dels plats.

-Més tard, li trucarem i hi parlaràs. -va dir de cop l’Elisenda sense mirar-me, com si hagués estat una decisió espontània. Em vaig posar molt contenta.

Havent sopat, l’Elisenda i jo vam desparar taula i ho vam portar tot a la cuina. L’Elisenda ho va ficar tot al rentaplats i em va demanar que passés el drap i que escombrés. En acabat, em va ordenar que la seguís. Vam caminar pels passadissos de la primera planta fins a arribar a una porta de fusta molt antiga a la qual, en les meves exploracions, jo mai no havia arribat. L’Elisenda va posar una clau al pany i la va obrir. Va prémer un interruptor de bronze, i una llum ataronjada va il·luminar una estança molt petita, atapeïda de llibres. Els llibres eren en prestatges que ocupaven les quatre parets, i tota l’alçada, des del terra fins al sostre. Enmig de la petita habitació, hi havia una taula amb un telèfon antic al damunt. L’Elisenda es va treure un paper de la butxaca i va marcar.

-Noia! Soc l’Elisenda. Heu arribat bé? Perfecte! Escolta, tinc aquí la teva nena que t’enyora molt i que vol parlar amb tu. -va dir, i em va passar el telèfon.

-Mare?

-Hola, bonica, com va?

-Vaig fent. Per què vàreu marxar així? -li vaig etzibar directament com si la pregunta em cremés.

-Ai! No t’enfadis! Ja saps que no m’agraden els drames; vam pensar que seria més fàcil per tu.

-Em va fer mal. Em vaig sentir enganyada i abandonada. Tu m’havies dit que us quedaríeu una setmana amb mi.

-Ja ho sé, però el Xavi no volia quedar-se. Durant el viatge, em va demanar de deixar-te, a tu, aquí, i anar tots dos a un hotel, per tornar avui tranquil·lament a Barcelona.

-M’ho havies d’haver explicat, em vaig posar molt nerviosa.

-No siguis pesada. Ja he entès que no et va agradar; doncs ja està! Em sap molt greu, i intentaré no fer més coses d’aquestes. Però parlem de tu; com et va?

Vaig mirar l’Elisenda que s’estava dreta al meu costat i que escoltava tota la conversa. Em sentia incòmoda amb ella al davant; no m’atrevia a dir a la mare tot el que tenia a dins si l’Elisenda no marxava.

-Escolti… Jo… -vaig dir, mirant l’Elisenda.

-Sí? -va fer ella.

-És que m’agradaria parlar en privat amb la meva mare.

-I ara! Quines coses tens! Què li has de dir que no pugui escoltar jo?

La mare, que sentia la conversa, em va dir que li passés el telèfon a l’Elisenda.

-Escolta, és que està molesta amb mi per haver marxat sense acomiadar-me… -va dir la mare a l’Elisenda quan aquesta s’hi va posar -. Deixa’m parlar a soles amb ella un momentet i així la faré feliç.

-El que tu diguis, però em fa l’efecte, per detalls que he vist, que la tens molt consentida.

La dona va tornar a passar el telèfon a la nena i va sortir sense dir res i amb l’expressió d’enuig.

-Que t’has portat malament? -em va demanar la mare.

-Jo no m’he portat malament!

-Doncs quins detalls ha vist l’Elisenda que li facin pensar que et tinc consentida en només vint-i-quatre hores que dus a casa seva?

-Ai mama! Aquesta dona està molt boja. És molt estricta. No és normal.

-Doncs sí que és estricta. Jo vaig passar un estiu amb ella quan era petita i me’n recordo perfectament; però no és mala dona; al Santi no el conec tant.

-Mare! He passat el dia despullada!

-Despullada? No m’ho crec. Què vols dir?

-No vau baixar la maleta del cotxe i…

-Ai! És veritat! Vam marxar tan precipitadament que no ens en vam adonar fins a l’endemà i ja érem lluny. Però a casa de l’Elisenda segur que hi ha més roba; de les seves germanes, de quan eren petites. És una casa immensa.

-Sí, però em va rentar l’uniforme de l’escola i em va donar una camisa de dormir i prou!

-De les de lli? L’Elisenda és molt amiga de les camises de dormir de lli; però tapen més que un vestit!

-Sí, ja… Així i tot, no duia ni calces…

-Ai, nena! Quina figaflor!

-I aquest matí encara no estava net l’uniforme, i m'ha escollit un munt de vestits per posar-me.

-Ho veus!

-Però no me’ls ha deixat posar fins fa una estona, perquè ha dit que s’havien de rentar i planxar abans.

-Mira, reina… L’Elisenda és molt exagerada amb la neteja; tanmateix, això no és dolent. Pots aprendre moltes coses d’ella.

-I he hagut d’anar amb la camisa de dormir tota l’estona. Després l'he embrutat i…

-L'has embrutat? Com ha sigut?

-He caigut dins d’una tomba i…

-Dins d’una tomba? Has anat al petit cementiri de darrere de la casa?

-El coneixes?

-Sí. Les persones enterrades són familiars de l’Elisenda que van morir el segle passat. És un lloc curiós. I com és que has caigut en una tomba? T'has fet mal?

-No ha sigut ben bé caure. S'ha enfonsat el terra de la tomba i…


-Mira, Aurora… No vull que t’acostis al cementiri. És molt vell, i recordo que estava molt descuidat. No em posis les coses més difícils. Jo ara no puc estar per tu, entens? No és que no vulgui, és que no puc. Tinc uns problemes tan grossos que no te’ls pots ni imaginar!

-Quins problemes!

-Uns problemes! No són cosa teva!

-D'acord… però deixa’m explicar-te. Quan he caigut a la tomba se m'ha embrutat la camisa de dormir i l’Elisenda s'ha enfadat molt.

-T’ho has guanyat!

-Però hi he caigut sense voler!

-No haver-hi anat! A qui se li acut anar en camisa de dormir al jardí. No et podies esperar a tenir la roba a punt?

-I llavors l’Elisenda m'ha banyat! Entens! I a l’arribada, quan vàreu marxar amb el cotxe, em va ajudar a treure'm la roba i a posar-me la camisa de dormir com si fos un bebé! No és normal!

-Què és el que no és normal? Que t’ajudi a banyar-te? Li hauries d’estar agraïda.

-Mare, que tinc dotze anys! Quasi tretze! Tu trobes normal que em banyi com si en tingués cinc? I a més, mentre em banyava, m'ha fet netejar dins l’aigua la camisa de dormir bruta!

-L’Elisenda té les seves maneres particulars d’aplicar disciplina. No ho veig tan gros. És una dona gran. No em diràs que et fa vergonya que et vegi sense roba una senyora gran?

-Sí! No ho sé! Una mica sí! És la situació! I si m’hi nego, em pega! M'ha pegat!

-Mira… Coneixent-te, no m’estranya! I no creguis que queixant-te a mi, evitaràs les conseqüències dels teus actes. Si m’assabento que t’ha hagut de pegar, o de castigar, no em queixaré! Al contrari! Fes el favor de comportar-te i no et passaran aquestes coses.

-No puc creure que em diguis això. Tu em vas defensar quan el Xavi em va pegar al refugi l’any passat. Te’n recordes?

-Doncs potser vaig ser massa tova!

-Massa tova? Mare! No entenc res! I a més, després d’embrutar la camisa de dormir, no tenia roba! I ella s'ha enfadat molt! No sabia què passaria!

-Vols dir que t'ha deixat despullada? Doncs no m’ho crec.

-No ben bé. Després del bany, m'ha donat una tovallola per tapar-me.

-Veus! No t'ha deixat despullada! Segur que devia ser una d’aquelles tovalloles blanques, tan flonges i suaus, que semblen mantes.

-Sí.

-Doncs no diguis que t'ha deixat despullada, perquè no és el mateix. L’Elisenda és molt religiosa i té molta cura de la moral. I al capdavall, tu ets una nena! N’estàs fent un gra massa!

-Una nena! Què vols dir amb això?

-Que has d’acceptar la seva manera d’educar! Mira, amb l’Elisenda, porta’t molt bé. Obeeix-la en tot! Absolutament en tot! Que no m’hagi de dir res dolent de tu!

-Però no m’agrada! No m’agrada com em parla ni com em mira!

-Ai, Aurora! M’estàs posant molt nerviosa i no fa ni tres dies que ets a El Barraco. Fes-te la idea que l’Elisenda ara és la teva mare. A mi, oblida’m!

-Mare! Per favor! -jo estava a punt del plor; feia esforços per no trencar-me.

-No… No et defensaré! Ella mana! Si et castiga, tu t’ho hauràs buscat. No és tan difícil fer les coses bé. No busquis en mi la solució del teu mal comportament, busca’l en tu.

I va penjar.
I tot seguit, el plor se’m va deslligar i no podia ofegar-lo.
L’Elisenda va entrar de nou a la sala i amb un gest em va indicar que la seguís.

Vam caminar fins a una de les sales d’estar. Em va convidar a asseure’m en una butaca amb una amabilitat excessiva, tenint en compte com m’havia parlat al llarg de les últimes hores.

-Escolta… Vull que et calmis. -va dir molt tranquil·la. Jo vaig fer que sí amb el cap i ella va continuar parlant -. Els principis sempre són difícils, i això és molt nou per tu. Vull que entenguis que la meva duresa no té cap més raó de ser que la teva educació. Jo podria concedir-te tots els capricis: comprar-te roba de perdulària i deixar-te anar amb uns pantalons foradats, no castigar-te quan arribes a casa feta una desferra i amb la camisa de dormir tacada de no sé què, no corregir la teva supèrbia quan dius que ja ets gran per banyar-te sola, donar-te tota mena de roba per posar-te sense rentar-la i que després agafessis qualsevol irritació a la pell… Podria comportar-me com una mama tolerant d’aquelles que només busquen ser idolatrades pels seus fills, però et faria un mal favor. Entens?

-Una mica sí -vaig respondre entre llàgrimes -. Però no ets la meva mare.

-Ai! -va fer l’Elisenda, abaixant la mirada i somrient amb sarcasme, com si s’aguantés unes paraules que potser trencarien el to de concòrdia que pel to semblava que em volia transmetre malgrat la contundència de les seves paraules -. Soc la teva mama! -va insistir -. I he sentit com la teva mare t’ho ha dit; t'ha dit que aquí soc jo la teva mare.

-M’has estat espiant?

-Ho veus? Aquest és el to amb què em fas sortir de polleguera. I estic fent un esforç per parlar-te amb calma i no enfadar-me -va fer, amb els ulls molt oberts i la veu asserenada -. Sí, que t’estava espiant. Quan m’has demanat que sortís per parlar amb la teva mare, he anat fins a un altre telèfon des del qual he pogut escoltar tota la conversa. No ho amago pas!

-Oh! -vaig cridar, i vaig baixar la mirada, envermellint.

-Ep! Aixeca la mirada! Mira’m!

Ho vaig fer, perquè em va espantar el to en què m’ho va dir.

-Tu, no tindràs secrets per mi. Has entès? Cap ni un. Tot, en tu, ho he de saber jo; fins els teus pensament més íntims. Només quan acceptis això, estaràs contenta aquí. I no deixaré que marxis d’aquí fins que aconsegueixi, en tu, aquesta actitud.

-Què vols dir? -vaig sentir una escalfor a les cames i als braços, i el cor se’m va accelerar. Ella va continuar xerrant.

-Vull dir el que sents. No tornaràs a Barcelona fins que acceptis d’assumir el comportament que correspon a una noieta com tu. M’és igual que triguis un mes, sis mesos, un any, dos anys… No tinc pressa. Però l’objectiu ets tu, convertir-te en el que has de ser.

-La meva mare no deixarà que em tinguis aquí tant de temps -vaig gemegar, trencada per dins.

-La teva mare està completament d’acord amb mi; per això ets aquí.

-A mi, no m’ho ha dit així…

-Perquè no ha sortit el tema. Li has parlat de ximpleries, T’has queixat de la meva disciplina. Però no li has preguntat fins quan series aquí. La teva mare té molts problemes. Tants… que no pot ni decidir quan tornes amb ella. -continuava parlant amb una tranquil·litat estranya -. Ho decidiré jo; només jo.

-Però això és legal? -em vaig atrevir a dir de tan desesperada com estava.

-Completament legal; jo soc una persona legal; per això estem en tràmits d’acollida.

-D’acollida?

-D’això no te n’ha explicat res, oi? Doncs sí. I jo un dia, si vols, sí que et puc parlar dels problemes de la teva mare; dels problemes que no t’ha volgut explicar ella.

Em vaig tornar a posar a plorar amb desconsol.

-Pots plorar, si et relaxa. Però després hauràs d’assumir on ets i fer tot el possible per estar contenta. Perquè jo vull que estiguis contenta. Però t’haig d’educar; és la meva obligació, perquè soc la teva mama.

Em sentia tan enfonsada que no tenia ni esma per protestar.

-Mira, si vols, farem una cosa… A la teva mare de Barcelona, li diràs “mare”; i a mi, em diràs “mama”. Ja veus que soc comprensiva.

Jo no deia res, ni la mirava. Ella insistia.

-Si et poses tossuda, trigaràs més a tornar a casa. Jo decidiré quan he acabat la feina amb tu, i és evident que amb aquesta actitud de rebequeria, haurà de passar molt de temps abans no vegi clar que puguis tornar a Barcelona.

Vaig mirar-la amb l’expressió de la cara trencada.

-No és tan difícil, mirar-me, dona. Va! Ara digues: mama, intentaré portar-me bé. Només això!

El que realment desitjava era fer-me invisible, no existir; no tenia forces per fer res del que em pogués demanar.

-No m’ho dius? -va continuar, ella -. Doncs començo a apuntar observacions negatives i…

-Mama, intentaré portar-me bé. -vaig pronunciar amb molta ràbia i molta tristesa dins meu; volia que tot això s’acabés, em desitjava despertar del malson.

Ella em va abraçar i amb molta tendresa em va agafar de la mà i em va dur fins a la cambra de bany. Allà em va preparar una banyera i em va tornar a rentar com una nena petita. Després em va posar la camisa de dormir i em va acompanyar fins a l'habitació.

-No estàs sola! -em va dir -. El Santi i jo ara som la teva família!

Em va fer un petó a la galta, va apagar la llum i va tancar la porta.

Vaig plorar molt abans d'adormir-me. Era en un carreró sense sortida i no em deixaven recular. Jo no havia escollit res del que vivia; no havia fet, a la meva vida, res malament que hagués provocat la negror on estava ficada. Tot el que havia patit, els abandonaments de la mare, les seves absències, la meva solitud, les males estones amb el Xavi, la nit fosca i angoixant del Tibidabo, els dies sola a casa, la por a tot, la por a res, els pensaments de merda que m'han envaït tantes vegades. Injustícia era la paraula que em sortia del pit; ràbia i injustícia. Sentia que no podia més; m'ofegava i no podia deixar de plorar.

I llavors la vaig tornar a veure. La foscor es va il·luminar sobtadament i la Clara tornava a ser al costat de la finestra envoltada d'una claror estranya. Em mirava i somreia amb un punt de tristor a la mirada. Portava el vestit de sempre, i era molt bonica.

-Tot passarà! Estigues tranquil·la! És dur, però tot passarà. -va dir. I va desaparèixer.

Em vaig adormir de seguida.