.
En Brumari, autor de relatsencatalà, i un dels escriptors més premiats del web, té un relat sobre un tren que ve a ser una metàfora del que és la vida. Avui, regirant a les entranyes del meu ordinador, he trobat un relat que vaig escriure fa molt de temps i amb el qual vaig tenir la mateixa intenció que en Brumari. A veure si us agrada.Ens despertem, no sabem qui som; ens passem uns quants anys esbrinant-ho. Després ens hem acostumat tant a estar desperts que ens pensem que és el normal. Arriba l’hora de tornar-se a adormir i tenim por, i ens preguntem perquè tot ha de ser tant trist i vestim l’últim son de negre.
En realitat tots, absolutament tots, som uns viatgers amb les maletes a les mans, fent temps en un café al costat de l’aeroport. Mentre fem temps, de vegades juguem a les cartes, o cantem, o escombrem el nostre tros de bar. Però som en un aeroport. Hi ha brètols que es barallen per un tros de banc, per un diari, o per no se sap quina estranya i superflua raó.
N’hi ha, que aseguren saber-ho tot sobre d’on venim i cap a on anem; exigeixen que se’ls escolti i se’ls obeeixi, i afirmen, uns més directament que d’altres, que qui no se’ls cregui, qui no els segueixi aquí dins l’aeroport, no aconseguirà d’agafar un bon avió i no sabrà tot allò que ells saben de bona tinta. Això és el que diuen. Però els avions vénen i se’n van, i s’emporten a uns i a d’altres, i arriben avions, amb gent despistada que no sap ni qui és ni d’on ve, i que fins i tot ha d’aprendre a parlar.
Hem vingut no sabem d’on, i el nostre avió partirà, sens dubte, no sabem cap a on.
No sabem ni qui som, ni qui porta l’avió, ni perquè viatgem. I a tots ens passa el mateix. Llavors, un cop arriba l’hora de pujar a l’avió no ens deixen pujar-hi l’equipatge, ni tan sols la roba. Ens fan despullar per tal que pugem a l’avió només amb el que som. I la majoria de vegades hi pugem sols; arriba un avió exclusivament per a cadascú. I ens adonem que tot allò que hem anat comprant mentre érem a l’aeroport, les riqueses més o menys grans que hem amuntegat en el nostre equipatge, es queden a terra.
Ningú no sap qui hi ha a l’avió, perquè el qui se’n va, ho ha de fer sol, sense acompanyants.
Malgrat tot, l’aeroport és bonic, la gent que s’hi espera és adorable, encara que hi ha de tot. El cel és blau a la terrassa que hi ha a l’aire lliure, la que dona a una platja des d’on es veuen arribar i partir els avions. L’estada a l’aeroport, amb totes les seves angoixes, és força agradable, intensa, i de fet inoblidable.
De vegades n’hi ha que s’obliden que han arribat en un avió, i que se n’aniran en un altre avió, i s’obsessionen amb els espais que els ha tocat d’ocupar dins de l’aeroport. S’afanan a comprar regals a les botigues, a tenir més regals que la resta de viatgers; són capaços de robar, d’estafar, de mentir i de vegades fins i tot de matar per a obtenir més perfums, més figuretes de lladró, més vestits. I quan més en tenen, més en volen. No se’n recorden que a l’avió s’hi puja nu.
N’hi ha que, per fer l’espera més dolça, es reuneixen a cantar nostàlgiques melodies que parlen de viatgers, d’amors eterns, d’avions que arriben i que se’n van. De vegades les cançons són més alegres, en altres ocasions són balades romàntiques. Aquests, després de l’espera, s’adonen que l’important no és si estem o no estem perdent el temps en un aeroport, esperant un avió que no sabem quan vindrà; que l’important és omplir els instants de màgia i d'intensitat.
Després, reflexionen, i s’adonen que com que no recordem res d’abans d’arribar a l’aeroport, i com que tampoc no sabem res del que passarà després de pujar a l’avió, en realitat la nostra ment no coneix res més que aquesta espera a l’aeroport, i que per tant els instants s’han de daurar.
.
