Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, October 14, 2008

Últim "parte" de guerra des del "Chill Out"

.


L'enemic recula. La guerra s'està guanyant. L'alegria comença a situar-se en posicions de control del territori. La veritat ja està muntant els seus destacaments. El respecte mira al futur amb optimisme. ¿Hi ha alguna guerra, ni que sigui invisible, que des d'aquest racó de paradís no es pugui guanyar?
Tot això que explico és un "Chill Out" L'art de refugiar-se en paradisos personals enmig de la guerra de cada dia, amb la capacitat d'extraure d'aquests paradisos tota la força per a guanyar batalles, tota la llum per a mantenir-se en la línia, per no actuar a cops de reacció, que seria actuar a iniciativa de l'enemic.
Per això estem guanyant la guerra.

P.D. Us recomano que clickegeu sobre les fotos, tant d'aquest post com dels de més avall, i que us perdeu per la blavor de les aigües llunyanes, i per la transparència de les properes.
.

Saturday, October 11, 2008

Vencerem!

.




Torno al mar aquests dies, potser perquè en temps de guerra ens agrada recordar els moments i els llocs més dolços que hem viscut. Torno, per això, al meu racó de Fuerteventura, on no tenia res més que l'essencial: la companyia dels éssers estimats, la sorra gairebé blanca, l'oceà pur: amic, déu i bèstia; el vent, la bellesa, l'oblit, el "no temps", la nuesa de tot.
I estic en temps de guerra.
A cops, molt de tant en tant, bull la guerra invisible de les forces invisibles que ho conxorxen tot, i tot alhora, en contra d'un. Potser per poder assaborir, després, la pau, quan torna; potser per a ser forjats com l'acer a cops de mall i a temperatures roents. Però les forces invisibles mai no seran més poderoses que unes altres forces invisibles que juguen de la nostra part, i que ens demanen resistència. No passaran. Vencerem a les platges, a les trinxeres i allà on calgui. La bellesa vencerà la lletjor. La llibertat desfarà l'esclavatge. L'alegria derrotarà la tristor. Els instints ancestrals no eixiran; i els seus defensors, cavallers creuats de l'ego i la competició, no aconseguiran els seus objectius. Les forces aliades del goig de compartir victòries, de la veritat i l'antiprejudici, conqueriran cada dia més territoris i l'exercit enemic recularà. Serem fidels als principis de la llibertat, la nuesa literària, la nuesa vital, la confiança en les persones, i la mà estesa.

.

Thursday, October 9, 2008

Transparència de l'aigua de la mar

.



L'aigua que veieu és de la mar, de l'oceà Atlàntic. Fixeu-vos allà al fons l'escuma que aixequen les onades de la riba. Aquesta aigua, sorra endins, cristal·lina, onejada per l'oreig, intensament salada, esdevé la primera incursió de l'oceà damunt l'illa. D'aquí a poc, la mar ho cobrirà tot, i milers d'estols de peixos solcaran una transparència blavissa a velocitats vertiginoses com si fossin ocells en un cel diàfan.

Quin missatge hi ha en tot el que he escrit? No hi ha missatge, és contemplació; i de la contemplació brolla la pau i la felicitat.


.

Wednesday, October 8, 2008

La meva pàtria

.



Recordo el primer glop de vent del nord, tornant de Madrid, després d'un exil·li de tres mesos que vaig tallar de soca-rel i que havia de ser un desterrament definitiu de Catalunya. Aquest primer glop tenia gust de Sant Llorenç. El vaig sentir just baixant del cotxe en una vorera de Terrassa, de nit, i em va omplir els ulls de llàgrimes. Aquesta salutació de la muntanya on em vaig criar, volia dir que tornava a ser a casa, que la meva pàtria (pàtria que sento amb més força fins i tot que Catalunya) era el massís de Sant Llorenç del Munt, el Vallès en estat natural, les roques vermelloses de conglomerat, el romaní, la farigola, les alzines, el bruc, el fang roig, els pins (ni que no siguin l'espècie originària), les llenques de boira, la pluja, el vent gèlid de l'hivern al Montcau, els barrancs, els avencs, els racons secrets de quan era un nen...
No sento cap mena de vergonya de dir que, encara avui, de vegades miro la muntanya per saber com m'aniran les coses en un futur immediat. Sí, ja sé que aquesta no és una actitud científica, però sóc així, i em funciona. A la muntanya hi ha alguna cosa que em parla. I recordo cadascuna de les ocasions en que enmig de la foscor he mirat al cim i n'he escoltat paraules de coratge, quan semblava impossible esperar res. I allò que la muntanya em prometia, poc després esdevenia realitat.
Potser no hauria d'escriure això. Potser llença per terra tot el meu prestigi científic (si és que tinc algun bri de prestigi), però és que a més d'home de ciència sóc un Homo sapiens, hereu de les religions paganes dels meus ancestres. I sóc fill d'aquesta muntanya. Quan era un nen besava els pins i les roques. Quan tenia nou o deu anys, corria nu pel bosc quan plovia, per a rebre la força de la natura ( i no és cap metàfora). Pot ser que sigui per això que la muntanya em parla.
.

Tuesday, October 7, 2008

Agafar la màscara o deixar-la estar

.


Agafa la màscara, agafa-la
que s'acosta un exemplar d'Homo sapiens;
un company d'espècie, un competidor.
Cobreix-te bé la faç, no sigui cas que et descobreixi feble
i aprofiti per a tocar la nafra i dominar-te.
Vesteix-te, oculta't, amaga't.
Calcula, especula, malfia't.
No facis un pas sense pensar l'estratègia,
que qui no corre vola
i la vida és una selva
on el més fort se't menja si no t'amagues,
o si no et fas més fort que ell.

Treu-te la màscara, deixa-la,
que s'acosta una persona;
un company d'espècie, algú amb qui col·laborar.
Mostra bé el teu rostre,
no sigui cas que es faci una imatge falsa de tu
i et tingui por.
Despulla't, sincera't, sigues tu.
Espera, coopera, confia.
No facis un pas sense posar-te en el lloc d'aquesta persona,
que el món ja és prou esquerp com perquè tu facis que encara ho sigui més.
I la vida és una selva
on el més fort és el qui no tem la mort,
on qui viu feliç
és qui té més por de perdre els principis que no pas la vida.

Tu tries: agafa la màscara, o deixa-la estar.

.

Monday, October 6, 2008

Tardor

.


TARDOR

Terra,
flaire molla de fang negre,
roig burell del matalàs del bosc.
Xerra,
mallarenga d'aigua verda,
bufarada de vent verge i broix.
Guerra,
de la nit i les estrelles,
al matí quan sent la mandra el Sol,
Serra.
aurea vànova d'etèries
tremolors de nervi i traç de cor.

.

Saturday, October 4, 2008

Viatge en avió

.




En Brumari, autor de relatsencatalà, i un dels escriptors més premiats del web, té un relat sobre un tren que ve a ser una metàfora del que és la vida. Avui, regirant a les entranyes del meu ordinador, he trobat un relat que vaig escriure fa molt de temps i amb el qual vaig tenir la mateixa intenció que en Brumari. A veure si us agrada.

Ens despertem, no sabem qui som; ens passem uns quants anys esbrinant-ho. Després ens hem acostumat tant a estar desperts que ens pensem que és el normal. Arriba l’hora de tornar-se a adormir i tenim por, i ens preguntem perquè tot ha de ser tant trist i vestim l’últim son de negre.

En realitat tots, absolutament tots, som uns viatgers amb les maletes a les mans, fent temps en un café al costat de l’aeroport. Mentre fem temps, de vegades juguem a les cartes, o cantem, o escombrem el nostre tros de bar. Però som en un aeroport. Hi ha brètols que es barallen per un tros de banc, per un diari, o per no se sap quina estranya i superflua raó.

N’hi ha, que aseguren saber-ho tot sobre d’on venim i cap a on anem; exigeixen que se’ls escolti i se’ls obeeixi, i afirmen, uns més directament que d’altres, que qui no se’ls cregui, qui no els segueixi aquí dins l’aeroport, no aconseguirà d’agafar un bon avió i no sabrà tot allò que ells saben de bona tinta. Això és el que diuen. Però els avions vénen i se’n van, i s’emporten a uns i a d’altres, i arriben avions, amb gent despistada que no sap ni qui és ni d’on ve, i que fins i tot ha d’aprendre a parlar.

Hem vingut no sabem d’on, i el nostre avió partirà, sens dubte, no sabem cap a on.

No sabem ni qui som, ni qui porta l’avió, ni perquè viatgem. I a tots ens passa el mateix. Llavors, un cop arriba l’hora de pujar a l’avió no ens deixen pujar-hi l’equipatge, ni tan sols la roba. Ens fan despullar per tal que pugem a l’avió només amb el que som. I la majoria de vegades hi pugem sols; arriba un avió exclusivament per a cadascú. I ens adonem que tot allò que hem anat comprant mentre érem a l’aeroport, les riqueses més o menys grans que hem amuntegat en el nostre equipatge, es queden a terra.

Ningú no sap qui hi ha a l’avió, perquè el qui se’n va, ho ha de fer sol, sense acompanyants.

Malgrat tot, l’aeroport és bonic, la gent que s’hi espera és adorable, encara que hi ha de tot. El cel és blau a la terrassa que hi ha a l’aire lliure, la que dona a una platja des d’on es veuen arribar i partir els avions. L’estada a l’aeroport, amb totes les seves angoixes, és força agradable, intensa, i de fet inoblidable.


De vegades n’hi ha que s’obliden que han arribat en un avió, i que se n’aniran en un altre avió, i s’obsessionen amb els espais que els ha tocat d’ocupar dins de l’aeroport. S’afanan a comprar regals a les botigues, a tenir més regals que la resta de viatgers; són capaços de robar, d’estafar, de mentir i de vegades fins i tot de matar per a obtenir més perfums, més figuretes de lladró, més vestits. I quan més en tenen, més en volen. No se’n recorden que a l’avió s’hi puja nu.


N’hi ha que, per fer l’espera més dolça, es reuneixen a cantar nostàlgiques melodies que parlen de viatgers, d’amors eterns, d’avions que arriben i que se’n van. De vegades les cançons són més alegres, en altres ocasions són balades romàntiques. Aquests, després de l’espera, s’adonen que l’important no és si estem o no estem perdent el temps en un aeroport, esperant un avió que no sabem quan vindrà; que l’important és omplir els instants de màgia i d'intensitat.

Després, reflexionen, i s’adonen que com que no recordem res d’abans d’arribar a l’aeroport, i com que tampoc no sabem res del que passarà després de pujar a l’avió, en realitat la nostra ment no coneix res més que aquesta espera a l’aeroport, i que per tant els instants s’han de daurar.

.

Friday, October 3, 2008

Alternatives a la competició?

.


.
Aquest matí, mentre esperava que obrissin la porta de l'escola del meu fill, fixant-me en la força dels ulls d'alguns infants, se m'ha passat pel cap de preguntar-li a Déu que com se li havia acudit de ficar les consciències (tan belles i tan sagrades) dins de cossos animals evolucionats per a competir entre ells. I m'ha semblat sentir-li aquesta resposta: “perquè busquéssiu alternatives a la competició”. Encara no he fet una valoració de la seva resposta. Prometo pensar-hi.
P.D. Quan parlo de “ficar consciències dins de cossos” s'ha d'entendre en sentit metafòric. Jo sóc dels qui opinen que la consciència és una conseqüència de l'activitat cerebral, si més no mentre el cos és viu. D'aquí a poc us parlaré de la neurologia quàntica la qual ja hem esmentat alguns autors filòsofs de
http://www.relatsencatala.cat/. Vegeu sinó el web de la Leela, El laberint de les idees.

.

.

Thursday, October 2, 2008

Xiuxiueig d'un àngel

.


Una vegada vaig escoltar un àngel parlant a cau d'orella d'un abatut que estava desfet perquè l'havia deixat la dona. Si fa no fa, l'àngel deia així:

Malgrat els teus defectes, ets una persona única i irrepetible, i el teu valor és infinit.
És per aquest valor que t’has de construir, no pas per càstigs ni premis.
No esperis que algú t’ajudi per començar a construir-te, per començar a estimar-te. Comença ja. Llavors t’adonaràs que un cop tu hagis començat a ajudar-te, d’altres també ho faran. Els Homo Sapiens som així.
Els teus defectes no són més grossos ni més petits que els defectes dels altres. Tots som una barreja de virtuts i defectes, capacitats i dificultats... si sospeséssim el bo i el dolent de cadascú, tots estaríem igual.
No confonguis el que són idees pròpies amb defectes u obsessions. A qui no pensa com tu, les teves idees li poden semblar patologies, si no té una visió suficientment tolerant i empàtica. No confonguis la teva manera de fer, de ser, de pensar, d’estar, el teu gust estètic, el teu estil, amb un defecte... Tu tens dret a ser, sense imposar... Però accepta que hauràs de conviure amb persones que això no ho tenen clar i que identifiquen la seva identitat amb la normalitat. Que aquesta convivència no et condueixi a l’odi, ni a la repressió del que tu ets.
Deixa, sense traumes, aquelles actituds i pràctiques que tu mateix creus que no porten res de bo, que perjudiquen a tercers, i que et perjudiquen a tu. No ho facis obeint cap moral, fes-ho escoltant el teu cor.
Malgrat tot, fent camí per la vida et tocarà menjar la pols, ficar-te dintre el fang com han fet molts, dubtaràs del compromís i a voltes diràs no, i et mancarà quan calgui, decisió. Però et tornaràs a aixecar i t’adonaràs que no hi ha cap situació insuperable, que quan es perd algú, els ulls descobreixen altres llums dins la nit solitària i freda, altres llums que tal vegada mai no hauries descobert si no t’haguessin abandonat. Ningú et pot imposar la solitud fora de tu mateix, qui t’abandona et posa a les mans de qui encara t’ha de conèixer. No abandonis mai ningú, però no renuciïs mai a la teva llibertat.
Estigues content, perquè mai passa res, i si passa, ja ha passat. Estigues content perquè la alegria sincera desfà el gel, encén l’amor i il·lumina el cor disposant-lo cap a la reconciliació. Estigues content perquè ets un lluitador per la llibertat, un artista que té uns ulls que d’altres no tenen. Tots i cadascun dels humans som artistes amb uns ulls que tenen una manera única de veure el món. La teva solitud és la solitud de l’únic vident al país d’uns cecs que no saben que vol dir veure-hi. Tens, a més, la capacitat de donar la vista als qui estan creixent, i de donar la vista als qui estan crescuts. Als crescuts, però, no els diguis que són cecs, perquè llavors t’odiaran i mai no hi veuran. Dedica’t a treballar, a crear, a sommiar, a desitjar, a projectar. Planifica, prepara, i no esperis; el que vingui t’agradarà més. I si no ve el que esperes, descobreix que el que arriba és tan bo i tan bell com el que esperaves, encara que et falti descobrir-ho.
Al final, arribarà la mort; i ja saps que per a tu, que no tens por, és l’última aventura, i que pot ser que no sigui l’última... No visquis com si el que fas s’anés acabant, com si s’hagués d’aprofitar la vida perquè s’esmuny, això t’impediria assaborir el present. Viu com si haguessis de viure eternament, sabent però que et moriràs, i que el que realment importa és el que t’importaria si la mort t’hagués d’arribar demà.
Estima’t. Valora’t. Defensa’t dins del teu pensament. No amaguis els teus defectes. Accepta’t. No et consideris inferior a ningú. No prenguis decisions precipitadament. No et deixis endur pel nerviosisme o per la por. Estigues sempre tranquil, sempre pacífic, sempre content, sempre feliç.
Estima qui no ho mereixi igual com estimes qui ho mereix. Qui no ho mereixi ho necessita més que qui ho mereix.

.

Wednesday, October 1, 2008

Més nu que qui es despulla per principis

.




Qui pot aconseguir amb el seu esforç que el sol s’alci cada matí? Qui fa aparèixer les flors del bosc amb el seu neguit? Qui fa ploure amb maquinacions i estratègies? Qui fa més bell el crepuscle amb filosofies profundes? Qui dibuixa ones a la sorra verge amb militàncies ineluctables? Qui augmenta la seva dignitat amb el seu esforç? Qui aconsegueix que giri la Terra amb invents imprescindibles? Al marge, sempre el marge de batusses de poder i estratègies... Al marge de judicis, valoracions i sentències... Al marge d’ideals absoluts i missatges salvadors... Al marge i sempre lliure per obrar com jo cregui... Lliure de precedents, d’hipoteques i compromisos... Caminant al pas de l’avui, sense passats ni futurs que no són enlloc... Del tot desencadenat de les opinions alienes... Concentrat, sense pensament, en el fimbrament d’una fulla batuda pel vent... Al marge d’ambicions de poder, diners o tinences... Al marge de projectes d’expansió i de domini... Fita, la mirada, només, en els colors de l’ara... Xuclant la força tan sols del somriure dels febles... Ingenu, si voleu, però lliure com qui no depèn del desig... Negant-me a reposar el cor en allò que s’esmuny... Confiant en l’oreig que m’acosta belleses mai imaginades... Caminant més nu que els qui no porten roba per principis...

.

Tuesday, September 30, 2008

Hora de confessar-me

.



Sovint penso que m'agradaria ser a prop de tothom, arribar a la intimitat amb una bonior de persones que apareixen al meu voltant al llarg de la jornada, i durant totes les jornades de l'any. I estic parlant d'una intimitat humana, psicològica, d'amistat, de companyonisme. Però la majoria de vegades (gairebé totes les vegades), i amb el pas del temps, descobreixo que aquesta amistat no pot ser, i que si arriba a ser no és per a sempre. Em pregunto moltes vegades per què em passa això, i sempre arribo a la mateixa conclusió: la necessitat de llibertat; el pensament que no se m'engabia a cap ideologia; la sinceritat que passa per damunt dels convencionalismes socials, del tracte en societat; la manca de tolerància d'alguns a les meves idees per marginals o minoritàries que puguin ser; el meu afany d'explorar sempre nous horitzons, havent de renunciar cada dia una mica més als horitzons que habito cada dia; la sensació que moltes vegades produeixo en els demés de no pertànyer clarament a cap ideari polític i de pertànyer una mica a tots, de no practicar cap religió, i de practicar-les una mica totes, de no definir-me mai del tot, bo i sempre dir el que penso. La meva ambigüitat no és còmoda. La meva aparent seriositat és molesta. El silenci que practico quan no tinc res essencial a dir, resulta sovint insuportable (hi ha hagut algú que ha tingut el coratge de dir-m'ho). Jo, però, penso que dos amics ho són quan poden caminar en silenci el temps que sigui, sense que aquesta situació hagi de considerar-se violenta. Però quants amics hi ha? L'amistat entre mascles, si no va vestida amb una indumentària de duresa, de futbol, de política, de negocis, d'autosuficiència, de... no deixa de ser una amistat insòlita, o pel cap baix difícil. L'amistat entre mascle i femella, massa vegades va de la mà amb la por a que pugui anar més enllà, o semblar-ho; i cau en una prudència excessiva que la fa impossible (no pas per la meva part). Tot era més fàcil quan érem nens. Potser el problema és que encara cerco en les relacions humanes aquella indiferència activa de quan érem infants, aquella manera de ser que ens permetia no tenir por de ser qui som, de manifestar-nos com som; i aquella dèria per les realitats essencials de la vida, les que de debò fan que hi hagi moments especials que es poden recordar al llarg de tota una existència: somniar des d'un terrat als capvespres d'estiu mirant el mar; aixecar el cap una nit estelada i reflexionar sobre la immensitat de l'univers; cantar.
De moment, camino per la vida amb la sensació que les úniques relacions humanes estables i sinceres són les familiars; però aspìro arribar a més, potser perquè m'agrada creure en les utopies o en les realitats misterioses poc probables però meravelloses.

Sunday, September 28, 2008

El mico que no sabia que ho era

.


Vivim. I ho considerem el normal. Però viure és una excepció. Viure és l'estrany. Algú va dir que viure són les vacances del “no ser”, que el “no ser” és el que hem estat més temps, i que viure esdevé al llarg d'un instant, si comparem el temps viscut amb el temps que no som. El normal és “no ser”, i som.

Vivim. I de vegades vivim com si tot donés voltes al voltant del “jo”, del nostre “jo”. Els qui ens envolten també tenen un “jo”, també esdevenen el centre de la seva existència. No són graons nostres. No són obstacles en el nostre camí vital. No són mitjans que ens puguin ajudar a arribar a alguna fita. Els altres són el centre d'ells, i els hem de tractar com a finalitats en sí mateixos, no com a elements d'un univers que té com a centre el nostre “jo”.

Vivim. I sovint vivim inconscients dels instints que ens dibuixen els pensaments i les percepcions. Ens pensem que som propietaris de les nostres intencions, i sovint, i sense ser-ne conscients, esdevenim titelles mogudes per les forces ancestrals de la biologia humana. Ens enganyen les hormones, la química del nostre cos, la necessitat de reproduir-nos, de menjar, de controlar l'entorn. La nostra individualitat d'éssers conscients se subjuga sense saber-ho a la força animal del fang, que es disfressa de raons, de legalitat, de cultura, de justícia, d'esperit pràgmàtic, fins i tot de civil·lització.

No sabem que som micos. Ens pensem que els micos són els qui tenen el cos cobert de pèl i van sense roba. Però el cert és que som una espècie més de micos. La que coneix més la seva realitat física i la qui sap menys qui és i quin paper juga en el conjunt de les espècies animals. Ens convertim en mentiders que s'enganyen a ells mateixos sense saber-ho, inventant-se un món i una vida sota el control de la seva superioritat, quan el cert és que som éssers sotmesos a la matèria com qualsevol altre ésser. L'únic avantatge és que podem arribar a ser-ne conscients, i això és el primer pas cap a la llibertat, cap a l'evolució vers la humanitat idealitzada que ara per ara només existeix al llibre de les bones intencions, de les utopies vers les quals caminem.


.

Saturday, September 27, 2008

L'art de ser escoltat per trenta adolescents alhora.

.




He decidit de realitzar un dels projectes que fa anys que tinc en ment i que per manca real de temps o, més ben dit, per una qüestió excessivament utilitarista de les prioritats, he anat posposant.
Escriuré un llibre, un assaig, sobre tècniques per tenir èxit com a professor davant d'una classe de trenta alumnes. Ho faré sense cap intenció de preocupar-me dels drets d'autor d'aquest llibre. Tant de bo em plagiï molta gent i tant de bo faci servir les meves propostes per a enfrontar-se a un grup d'adolescents divers i/o conlictiu. De tota manera el registraré al RPI per evitar que algú altre se'l pugui fer seu, o per impedir que intenti ell de guanyar diners o que tracti d'impedir que jo l'ofereixi de manera gratuïta. A algú, el to dels meus consells educatius, li podrà semblar pedant, i potser tindrà raó, però serà un to sincer, i faré l'esforç que sigui humil. De les poques coses que sé fer bé a la vida, parlar amb trenta adolescents alhora i aconseguir ser escoltat i respectat és una de les que estic més convençut que sé fer millor. Fa bastants anys que faig de professor, n'he vist de tots colors. Els colors més intensos i dramàtics van ser els que van lluir el primer any, quan castigava molt i cridava molt. A partir del segon any la cosa va canviar, i amb aquest assaig faré l'exercici d'intentar exposar-ne les causes. L'aniré escrivint en aquest blog, quan em vingui de gust, seguint un índex que ara mateix us presentaré i que pot ser que modifiqui al llarg del procés. Quan hagi completat tots els capítols, els ajuntaré i editaré el llibre en bubok per si algú el vol tenir enquadernat; evidentment sense cap guany per la meva part. No faré un capítol cada dia, i els diferents capítols els aniré posant entre la resta de posts habituals d'aquest blog, de manera que no us penseu que aquest blog ara es convertirà en un blog sobre educació. Continua sent un blog personal al servei de les meves inquietuds per qui vulgui opinar a favor o en contra.


Us presento per tant l'índex que al llarg dels propers mesos aniré escrivint:

L’ART D’ACONSEGUIR SER ESCOLTAT A CLASSE.


1.- Disposició mental del professor. Actitut interior.

    1. L’alumne no és l’enemic, no se l’ha de témer.

    2. L’alumne és un nen o una nena, no pas un guerrer ni un delinqüent.

    3. Posar-se en el lloc de l’alumne.

    4. L’alumne mereix el mateix respecte interior i mental que l'adult.

    5. S’ha d’estimar l’alumne.

    6. No s’ha de tenir pressa a classe.

    7. Preparació de les classes amb guió.

    8. S’ha d’anar tranquil amb la pròpia imatge.

    9. Oblidar-se de la pròpia vida personal quan s’és a l’aula.

    10. Creure’s que es pot canviar el món amb la feina que es fa.

    11. Estimar i apassionar-se per la matèria que s’ensenya.

    12. El professor no és superior a l’alumne.

    13. El professor ha de descansar el suficient.

    14. Descobrir la bellesa de tots els nens i nenes.

    15. Identificar els pensaments que són generats pel subconscient.

    16. Cal dominar a la perfecció la matèria que s’ensenya.

    17. No enfadar-se mai de debò. No sentir-se ofès mai. Tenir consciència de metge mental.


2.- Imatge, escenificació de la tasca del professor. Actitut exterior.


    1. No s’ha de donar la sensació de tenir pressa.

    2. Cal admetre els errors davant els alumnes.

    3. No s’ha de seguir la lògica de la disciplina.

    4. Felicitar, lloar, afalagar.

    5. Valorar l’aspecte positiu d’una resposta incorrecte.

    6. Fer llegir, parlar i opinar, als qui es percep que molesten.

    7. Deturar la classe quan no vagi bé.

    8. No cridar gairebé mai.

    9. Parlar amb un to de veu suau, serè, ferm, tranquil, lent.

    10. No fer servir expressions que puguin agredir algun alumne.

    11. No castigar gairebé mai, però provocar la sensació que es pot castigar en qualsevol moment si és just fer-ho.

    12. Parlar a l’alumne amb el mateix respecte i amabilitat amb què es parla a un adult.

    13. Saber parlar al grup amb molta duresa, i alhora a l’alumne individual amb molta amabilitat.

    14. S’ha d’acceptar la manera de ser i de vestir de l’alumne, mentre aquesta multiformitat no entorpeixi el desenvolupament de la classe.

    15. El professor mai no ha d’actuar amb nerviosisme.

    16. Cal saludar els alumnes en tota circumstància, tal com fem amb els companys de feina.

    17. Cal anomenar els alumnes pel nom, mai pel cognom. Tenir en compte com els agrada als nens ésser anomenats.

    18. Cal fer servir el tuteig, però respectar si algun alumne ens vol parlar de vostè.

    19. Utilitzar l’eina de l’humor intel·ligent.

    20. No burlar-se de cap alumne, cal evitar les expressions que puguin ferir o humiliar.

    21. Les amonestacions i els càstigs han de respectar i valorar la dignitat del nen.

    22. Les dues primeres setmanes cal ser molt dur.

    23. No suposar cap característica familiar normal del nen o nena a casa, en matèria de costums, higiene, cultura... No menysprear ni amonestar el nen a causa de la seva peculiaritat familiar.

    24. Manifestar acceptació i indiferència quan un nen o una nena ens expliqui una situació familiar que se surti de la normalitat social.

    25. Fer servir la paraula, el diàleg i el pacte, en les possibles situacions de tensió, mai intentar solucionar-ho exclusivament amb la imposició o amb solucions policials.

    26. Reiterar als nens que la seva tasca és més una passió que una obligació. L’eina amb què poden millorar-se ells mateixos, controlar la seva vida personal, i intentar de canviar el món al seu gust.

    27. Mai , i en cap circumstància, no aplicar càstigs generals a tot un grup.

    28. No parlar mai d’un nen o nena a un altre nen o nena o al pare o mare d’un altre nen o nena.


3.- Plantejament de la classe.


    1. Les classes han de seduir, han de ser interesants.

    2. Les classes han de ser interactives, mai monòlegs.

    3. Les classes s’han de plantejar tenint en compte com és el grup.

...........4.- Les classes han de referir-se a l’essencial, abitllat amb anècdotes que
mantinguin l’atenció i l’interès.


4.- Tècniques de màrqueting.

.

Monday, September 22, 2008

El mar, les nuvolades i l'hivern

.


RECORDS

Fa olor de mar, el vent,
i un tast de tu, em retorna
vora el brum de les onades
i la fosca nuvolada de l'hivern.
I en aquest brum, “ets”
amb la tempesta del temps.
Pica la mar sobre el bru.
La platja buida i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

Fa gust de pa, el brou
i un mos de tu, m'empasso
ran del baf de la vidriera
i la fosca nuvolada de l'hivern.
I en aquest baf, “ets”
la calidesa que tens.
Pica la llenca de fum.
La boira blanca i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

La pell del bosc, bull
i un bri de tu, m'empelta
a la branca de l'alzina
amagada dins la fosca de l'hivern.
I sobre el tronc “ets”
l'eternitat del record.
Pica l'oreig el fullam.
La claror saura i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

.

Sunday, September 21, 2008

Pobre esclau inconscient dels instints de la titola

.


De vegades un mira l'ésser humà i no sap si estirar-se dels cabells, posar-se a plorar, prendre's una tila, o ... Després, però, hom s'adona que també forma part d'aquesta espècie, i que més d'una vegada, i de dues, ha comès els errors que en un moment donat poden cometre els altres i provocar-li aquest excés de desesperança. Si voleu us puc dir el que no m'agrada. Començo?

Va, començo.

No m'agrada que hi hagi gent que es consideri superior a la resta: més importants, de més prestigi, de més valor, de més dignitat. No m'agrada que hi hagi gent que nega considerar-se superior, quan en realitat s'hi considera. Creure's superior condueix a la justificació de les desigualtats i a la mancança de solidaritat.

No m'agrada que la gent visqui sotmesa a una bonior de depencències que els roben llibertat: feina, èxit, poder, prestigi, aparença, sexe, menjar, possessions... Estrictament cap d'aquestes realitats no són pas dolentes en si mateixes; però el fet de dependre'n és nefast. Fa ben poc m'he topat amb una antiga família unida: pare, mare i nena. Dic antiga família unida, perquè el matrimoni ja s'ha separat. No faré ara de moralista engegant una arenga contra el divorci, sense conèixer-ne les causes i els matisos que són indispensables per a no prejutjar. Però vet aquí que l'altre dia vaig trobar sopant el pare amb la seva nova xicota. L'home feia uns ulls de be degollat que em provocaven vergonya aliena. Com ens podem sotmetre tant al sexe! Qualsevol desig, gest, insinuació que estrafés la seva exhuberant xicota, deslligaven a l'expressió del mascle pretendent un afany de complaença, d'adoració, de rendició galant... i encara que ell no ho sabés, i encara que probablemens si se m'acudís d'insinuar-l'hi m'ho negaria, tota aquesta submissió no té cap més causa que la titola; la titola del galant que vol descarregar-se. Tota la beutat que el cavaller troba en la dama, tota la sublim exquisitesa que descobreix a cada parpelleig de la sílfide, tota l'admiració intel·lectual que l'amant creu sentir, no són altra realitat que l'efecte d'una droga dins del cervell generada per l'instint sexual; per la titola. Si no existís aquest instint, el cavaller inconscient sotmès segurament trobaria insulsa la dama que l'acompanya, segurament no hauria esquerdat el triangle pare, mare, nena, que en algun moment del seu passat va significar un ideal de futur. M'adono que estic parlant com un moralista, però de vegades descobreixo que el que penso, encara que ho veig des d'un altra punt de vista menys dogmàtic i molt menys estricte, coincideix amb els postulats enquistats d'algunes religions. Tenia raó Gandhi quan deia que com més necessitem, més pobres som, que com més tenim, més necessitem, i que tot allò que ens sobra, ens engarjola.

¿Quin munt d'inquietuds humanes, que hom creu que són fruit del lliure exercici del seu intel·lecte, no són sinó exigències tiràniques de la seva titola?

Potser hi haurà qui digui que bo i sent així, hom les ha de satisfer totes. Jo respecto aquesta visió, però no la comparteixo. Crec que la vida dels fills mereix el sacrifici de la pròpia vida. Crec que la nena que tantes vegades jo havia vist agafada de la mà dels seus pares, té una mà orfe; perquè algú no ha sabut viure per ella, que tal vegada sigui més difícil que morir per ella.

Tot això ho dic plenament conscient de la bonior de situacions en què el divorci és una solució necessària i positiva; però hi ha moltes situacions en què segons el meu punt de vista no ho és pas; i com que estic escrivint al meu blog i puc dir el que penso, ho dic sense embuts.

.

Saturday, September 20, 2008

Una casa davant de l'horitzó

.


He somniat una casa blanca davant del mar,
amb una terrassa de rajoles vermelles al capdamunt,
finestres amb ampits amples,
balcons de flors a la primavera,
i un horitzó de pirates i misteris.

He somniat viure ran del penya-segat,
a frec de l'escuma i el vent,
amb tots els instants del temps,
amb tots els instants del temps.

.

Thursday, September 18, 2008

Mar

.


Em regales la dolça sensació de ser a casa
ni que a dins del teu cor trobés la mort

el guspir de la llum a l'ona etèria
l'infinit espai de la llibertat.


M'atorgues el do de la felicitat perfecta

en un instant glaçat que no mor mai
l'escalf de l'univers, el cop de l'aire,

l'estesa il·limitada del viatge.

No tinc raons per morir si sóc en tu.

.

Wednesday, September 17, 2008

Educació per la ciutadania

.


Després de mirar-me els objectius, la programació i els procediments de l'assignatura d'educació per la ciutadania, que començaré a impartir demà; em pregunto quina estranya fòbia ha agafat als bisbes en contra d'una matèria que cerca la solució pacífica dels conflictes, l'acceptació de la diversitat, el respecte per la diferència, l'assumpció de responsabilitats com a ciutadans, l'amistat, la llibertat, els valors cívics, el diàleg, la convivència, la necessitat de les normes per a conviure, el medi ambient, la no discriminació per raó de sexe, nacionalitat, raça, religió, opinió, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social...

No s'explica.

O potser sí que s'explica. Potser és la vella història del canari que espicossa el canari nouvingut que entra a la seva gàbia. Potser pretenen posseir el monopoli dels valors i no poden suportar que algú que no va vestit de porpra els pugui ensenyar. Potser tenen por dels valors humans que hi ha enllà de l'Església. Vés a saber...

Si jo fos bisbe intentaria ser objectiu i no deixar-me endur per tribalismes animals, per xovinismes religiosos, per dèries polítiques més relacionades amb el poder que amb el desig del bé comú.

Cal l'educació per la llibertat, per la responsabilitat, per la pau, pel respecte... Amb tot el que passa al món, cal; diguin el que diguin els bisbes.

.

Tuesday, September 9, 2008

Aquest estiu també vam ser a Salamanca




Bull la nit d'estiu a la plana castellana.

La claror humana fulgura com un estel enmig de la incomprensió d'alguns.
La llum és més.
La calidesa és més.
Les ments obertes són més, encara que sovint es facin sentir menys.
Arreu una bonior de cors cerquen la proximitat i la comprensió malgrat la petitesa i la fugacitat de l'existència física.

.

Monday, September 8, 2008

Sempre ens quedarà un espai de llibertat

.


Quan ens envolta la sensació que el corrent del viure ens vol encadenar a la por, sempre ens queda una platja solitària on l'estesa de la mar no té final, i on el vent dibuixa sanefes a la sorra.

Quan la prudència malda per fer-nos traidors, per a convertir-nos en porucs retalladors de vida i de llibertat, tenim la platja que ofega la borinor llunyana dels poderosos que pateixen la malaltia dels qui han bescanviat la llibertat per la riquesa.

Quan el terror reclama el dret de posseïr-nos, tenim la platja lliure i buida per a nosaltres, un feix de raigs, un bri d'escuma, l'oreig del migdia, i el blau de la Mediterrània.


.

Wednesday, September 3, 2008

Les senyoretes de Lourdes

.


Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.

De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.

La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.

L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.

Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.

A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.

.


Monday, September 1, 2008

DONOSTIA

.




Aquest estiu només li hem pogut dedicar una setmana escadussera de les nostres vacances a Donostia; no obstant això hem tingut la joia de rebre la visita de dues famílies amigues, i el gust de passar un agradable matí de platja a Hendaia.

Us deixo amb un poema dedicat a Donostia amb el qual vaig guanyar un accéssit a Lloret el maig passat:

DONÒSTIA


Què val que vulgui toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.
Flueix ran de la mar mig adormida,
ningú no podrà mai deturar el temps.
La pedra eterna torna, i trenca el vidre
de mineral enterc al bat dels vents.
Què val que vulgui, toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.

Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
Gemat humit calmat adés em crida,
em bressa entre la boira el pensament.
Benedicció dels astres espoltrida,
abraçada a la pedra suaument.
Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern,
la roca negra de la vall maligna,
el tast innoble de l'esmarriment.
La llum i la foscor, el plor i el riure,
sobre les cases, la pluja d'argent.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern.

.

Thursday, August 21, 2008

Des de Salamanca

.





Actualització des de Salamanca, enmig d'un oceà de camps daurats, acabats de segar, tan extensos que arriben fins a la línia de l'horitzó. Ara i adés cubs de palla premsada, olor de blat, el carrisqueig d'alguna llagosta, la remor quasi silenciosa del vent que no es troba topants, el temps que no té pressa. De tant en tant, algun poble de parets de fang barrejat amb palla, àvies assegudes en un carrer sense asfaltar, sentor de fems, bramul de vaques, la volta del cel ampla com la de la mar... Cada jornada igual, de l'albada fins a la posta.
I abans de la nit, el firmament s'enrojola i encén els fars dels planetes; aquests dies júpiter, exhibint quatre dels seus seixanta-tres satel·lits, sempre rondant la nostra lluna, que la setmana passada se'ns va eclipsar per uns instants.
I ara mateix, el rostre de la meva filla somrient davant el vol d'una libel·lula vermella com el pebre, caminant amb malaptesa pels pendents del camp il·limitat, ensopegant i tornant-se a aixecar... Davant de tanta bellesa, ¿com pot haver-hi algú, encara, a qualsevol racó de món, que maldi per matar, per menysprear, per odiar, o per faltar el respecte qualsevol persona?
.

Monday, August 11, 2008

L'explicació del fenòmen aparicionista.

.


.
L'evolució dels hominids, fins arribar a l'Homo sapiens, ha implicat un intens desenvolupament de les capacitats cerebrals i un increment de la imaginació i del poder de l'inconscient com a instrument d'ordenació d'idees i de presa de decisions no conscients. Si contemplem la bonior de religions que emplenen el món, descobrirem que moltes d'elles parteixen d'una “aparició inicial” d'un fenòmen aparentment sobrenatural. Dins de l'Església Catòlica, una gran quantitat d'ordes religioses s'originaren a partir d'alguna suposada revelació privada a un vident, així com molts sants han adquirit fama a partir d'alguna aparició. Al llarg del segle XX, i a l'actualitat, es compten per milers les suposades aparicions marianes, que ens regalen missatges del cel, i que es manifesten a un o a uns pocs escollits. Hi ha tants mentiders al món? Són totes les aparicions conseqüència de muntatges o fraus? És poc probable. El més probable és que la majoria d'aparicions parteixin d'una realitat, que és la visió subjectiva del vident o vidents. La majoria de vidents no menteixen. Els casos d'aparicions col·lectives són els més misteriosos. El fet que hi hagi tantes aparicions avui dia en comparació a segles precedents es deu a diversos factors:

*Mercès als mitjans de comunicació les aparicions són més conegudes (potser abans n'hi havia moltes que no s'arribaven a conèixer)

*La imaginació de la població està molt més estimulada gràcies a la televisió i a la alfabetització.

*Hi ha una població més nombrosa, amb la qual cosa si el fenòmen aparicionista es dóna en un percentatge de la població real, per força n'hi ha d'haver més.

Per què, les aparicions? Quna explicació tenen?

Vist que és un fenòmen que existeix des de fa milers d'anys (hi ha aparicions d'una dama blanca anteriors al naixement de Jesús i de Maria). Vist que la religiositat, les grans religions, han agafat forma mercès a les aparicions (el culte a Maria no existia al principi, es va anar imposant a força d'aparicions). Intueixo, i prometo continuar-ho estudiant, que el fenòmen aparicionista és una conseqüència d'algun estat cerebral (que a cops pot ser col·lectiu o que pot induir-se a un col·lectiu), provocat per l'inconscient humà de l'individu vident. L'inconscient humà recull la religiositat d'un temps i una societat i elabora un reguitzell de sensacions i alucinacions que expliquen, estimulen i intensifiquen la religiositat del grup d'Homo sapiens al qual l'individu, o individus vidents, pertanyen. Alguns individus del grup tindrien el en o gens causant d'aquest fenòmen. Aquesta facultat s'ha adquirit per mutació i posterior distribució i evolució: els grups que han tingut aquest caràcter han desenvolupat una religiositat que els ha reforçat com a grup, ha millorat el seu comportament i la seva cohesió, i en conseqüència els ha fet més competitius front a grups que no tenien el gen o gens, causants d'aquest efecte. La religiositat esdevindria així un caràcter positiu pel que fa a la supervivència del grup, a la reproducció, l'adquisició d'aliments i el domini de l'entorn. Mercès a això, aquest gen (minoritari) s'ha estès en el grup, i a la llarga en d'altres grups.

Els vidents que he pogut observar en estat de contemplació de l'aparició aparenten trobar-se en una mena d'estat hinòptic que en alguns casos els mostra amb els ulls oberts i fixos, en d'altres amb els ulls tancats i amb certs espasmes. Posar algun objecte davant dels ulls no els impedeix de rebre la visió. En alguns casos l'aparició incompleix les seves promeses de tornar en cert moment i en cert lloc. Les aparicions, bo i dir gairebé sempre al vident o vidents (en l'actualitat) que són la Mare de Déu, són vistes per cadascun d'aquests vidents amb característiques racials diferents, depenent de la raça del vident. Normalment, la dama, o personatge, apareguts agafen els caràcters racials del vident, la qual cosa reforça la idea de l'inconscient com a productor de l'alucinació, i la qual cosa ajuda a que el grup tribal es reforci més, car considera l'ésser aparegut, i déu protector, del seu propi llinatge.

Ara per ara, i amb la intenció de continuar investigant, m'inclino humilment per aquesta hipòtesi com la més probable, amb la disposició de rectificar davant qualsevol evidència contrària al que he dit.


Enllaços relacionats:

Alucinacions col·lectives

Diverses disfuncions de la percepció

Psicologia de grups i masses

Aparicions de Rwanda


El misteri de les aparicions

Hipnosis

Video aparicions Medgujorge

Video aparicions Garabandal

Videos de Garabandal i reconeixement de les vidents que tot havia estat fruit de la imaginació

.


Wednesday, July 30, 2008

Vacances al Delta de l'Ebre

.



.





Diumenge vint de juliol. Sortim del bungalou havent esmorzat per a gaudir del primer dia de vacances. Una dona de trenta-quatre, un nen de sis, una nena d'un, i un servidor de trenta-nou. Ens dirigim a la primera platja que trobem. No mirem si surt a les guies naturistes; és tard, fa calor i el paisatge del Delta és preciós. Tombem cap a la Bassa de l'Arena.




El camí és pedregós, però està en bon estat. Ran de platja ens trobem una bonior de vehicles; ja se sap, és diumenge, i els diumenges la gent es posa a tots els racons; i sense saber-ho hem anat a parar a un racó força tradicional. Molta gent. Però la costa és llarga i virginal, i enllà de la sorra, la platja es confon amb les dunes, que arriben fins a una bassa natural, llar d'una bonior d'aus protegides per la Generalitat. Si protegeixen les aus... no ens protegiran a nosaltres? Dit i fet, ens instal·lem a la frontera sud de la platja. La sensació és l'habitual: serenor, eufòria, comunió amb la natura... Ja no som, només, observadors del paisatge; passem, a més, a formar part del mateix paisatge; i per uns instants, ens són respostes les preguntes essencials de la vida. El passat s'esvaeix. El futur no hi és. El present fimbra il·luminat pel sol del Delta. L'aigua del mar és càlida i força neta. Som vius. Som lliures.




Al llarg de la setmana, tornarem a aquest racó unes quantes vegades més, amb idèntica eufòria i amb el mateix èxit.

Havent dinat, fem cap a la Platja de la Marquesa. Un eixam de cotxes envolta el restaurant “Los Vascos”. L'ambient que es respira d'alguna manera ens fa intuir que el naturisme no és a prop. El camí que ens podria dur fins a paratges més allunyats (en direcció a la Punta del Fangar) està impracticable, i com que anem amb dues criatures; no ens podem arriscar a quedar-nos aïllats amb el cotxe. Escollim un clar, tan espaiat com podem. Dies després, descobrirem que caminant uns tres-cents metres cap a la punta del fangar la nuesa entre els banyistes és habitual; en aquest moment no ho sabíem.


L'endemà al matí descobrim la platja de l'Eucaliptus. Escollim un espai solitari prop d'un rierol d'aigua dolça on el meu fill va poder observar tota mena d'animals. A poc a poc, va arribant gent; els espais, però, són immensos.

A la tarda descobrim la platja del Trabucador: un braç estret de sorra amb mar a banda i banda. Anant cap al sud, queda a la nostra dreta el mar esvalotat, amb l'escuma blanca de les onades, i a la nostra esquerra el mar serè, estàtic com un vidre, immòbil, de la part interior dels alfacs. Escollim el mar brau per a passar la tarda; i ens trobem amb una platja gairebé solitària, amb persones llunyanes a la distància, alguns nus, d'altres vestits. El Trabucador esdevé una platja rica en vida: plancton; peixos força grossos, abundosos; cloïsses; aus de tota mena. La sorra és fina. El paisatge és idíl·lic. La quasi solitud enamora. Hi tornem sovint als dies posteriors.


L'endemà agafem el trencall que condueix a la platja del Serrallo, però ens aturem abans d'arribar-hi en una zona entre la platja de l'Eucaliptus i la del Serrallo. No hi ha ningú. I ningú no vol dir dues o tres persones. Ningú vol dir ningú. ¿Per què arriscar-nos a agafar camins enmig de la sorra? Mitja hora després arriba una família alemanya i s'instal·len a uns vint metres de nosaltres. La tarda transcorre serena, amb el brum del mar, la brisa, i el sol que a poc a poc enrogeix i davalla. Aquesta també és una de les platges a la qual tornarem al llarg de la setmana.

Dimecres vint-i-tres de juliol és un dia brúfol, ennuvolat, i aprofitem per a fer una excursió en barca pel riu Ebre. Des de Deltebre fins a la desembocadura. Tenim sort de coincidir amb un conductor simpatiquíssim que deixa que el meu fill condueixi la barca una bona estona, i que ens explica històries increïbles de silurs que fan tres metres de llargada, i serps de riu gegantines. Ens ho passem molt i molt bé, i aprenem coses de la història social del delta, de l'illa de Buda i les basses.


Dijous i divendres repetim algunes de les platges que ja hem conegut.




Dissabte al matí anem a explorar la platja de l'Alfacada, ran de l'illa de Buda (que de fet per aquest cantó deixa de ser una illa perquè la platja l'uneix amb el continent). Ens trobem una platja atapeïda de gent, tothom amb banyadors, barbacoas, cuines portàtils, neveres, ràdios a tot estrop... Un racó de “domingueros”. Fins aquí arriba el riu Migjorn, responsable que l'illa de Buda sigui una illa. Ens instal·lem al límit permès per departament de Medi Ambient, ran de l'illa de Buda, enllà del qual les gavines fan nius i no està permès el pas, ni la pesca, ni el passeig. La sensació de llibertat és inaudita; potser per la bellesa de l'entorn: la platja solitària de l'illa de Buda a la nostra esquerra, amb les gavines reposant damunt la sorra...

A la tarda, per fi, després d'avançar penosament amb el cotxe per camins mig plens de sorra, arribem plenament a la platja del Serrallo, i ens trobem un espai similar a tots els que hem conegut, amb baixíssima densitat d'ocupació, i on conviuen persones nues i persones amb vestit de bany. Ens quedem a la platja fins que el sol declina. Per primera vegada porto la guitarra i cantem cançons dels “Esquirols” d'en Llach, d'en John Lennon i d'en Bob Dylan. Després, a la posta, tota la família juguem al Parxís damunt la sorra. És el nostre comiat, perquè demà marxem. Canto, mirant al mar, una canço dels Esquirols que per la seva simplicitat sempre m'ha posat la pell de gallina: “Si canto les penes les penes... Si canto les penes se'n van. Si canto se'n van i se'n vénen. Com ho fan les onades del mar...”




Partim l'endemà al matí, ben d'hora, i parem cap allà a les deu a la Cala d'Oques de l'Hospitalet de l'Infant. Ens sobta, després de tanta solitud, trobar-nos una platja tan atapeïda de gent; i enyorem una mica el delta, el verd de l'arròs, els camins rectes i llargs sense rètols ni indicacions clares, les platges immenses i brunes, el brum constant del mar, el dibuix dels mascarells al cel, la bonior d'aus de noms indesxifrables de les basses, la tranquil·la tolerància dels banyistes, les dunes de sorra que fan que la platja esdevingui una perfecte continuïtat del paisatge, les estrelles fugaces de les nits xafogoses als cels clapats d'estrelles, el so indescriptible de les nits vora la bassa del Guerxal al càmping l'Aube: granotes, ànecs, cormorans, flamencs... Desitgem que el Delta no canviï. Desitgem que el Delta no desaparegui quan el mar s'enfadi i intenti d'enlairar-se cap a l'univers. Desitgem que el Delta s'aliï amb la natura i faci front a la gran tribulació que s'acosta.




Gràcies Ebre i per molts anys.

.

Sunday, July 13, 2008

Waikiki o Cala Fonda

.



.

Cala Fonda, o Waikiki, és una de les platges més belles de la costa catalana; i es troba enclavada en un dels poc paratges verges de la costa tarragonina. Sembla mentida, però encara es poden trobar uns quants quilòmetres de bosc que arriba a la mar sense urbanitzacions de cap mena; i com és evident, lògic i natural: la nuesa hi és present amb una força alliberadora i una bellesa esclatant.

Per motius personals, m'he hagut de conformar amb passar el DSB d'enguany (Dia Sense Banyadors) en aquesta cala, en lloc d'apropar-me als punts que els companys del CCN tenien previstos. Però també puc assegurar que precisament avui he aconseguit una fita (íntima, secreta i familiar) que dóna ple sentit al DSB.

Tot el que hi ha sobre la Waikiki en aquest blog

Curiós i impactant enllaç sobre la waikiki

Més coses de la Waikiki

I algunes més


.