Benvingut a Varsòvia (Relat guanyador del "X Concurs de Contes Memorial Fernando Rodríguez Contreras")

.

Veu el seu avi fent que no amb el cap, les mans tremoloses agafades al bastó, una espurna d'argent a la comissura dels ulls, i al televisor imatges d'un triomfalisme balmat, disfressat de glòria patriotera. “No és això” diu el vell, i la Sara se li asseu al costat; al sofà flonjo de plomes d'oca que van comprar tres mesos enrere al Dizzingoff, al cor de Tel Aviv. “Però ells ens llancen coets, avi!” la veu de la nena sona a excusa manyaga i estrafà amb convicció aquell to didàctic que s'etziba als infants que no s'han portat prou bé. “Ells? La gent del poble assassinada ens ha tirat coets? ¿Les famílies a les qui els ha caigut la casa al damunt? No em diguis això, bocinet de mel, que ja en tinc prou amb el teu pare” La nena entenebreix la mirada. Sospira. “El pare fa el que creu millor, avi” diu després de sostenir el silenci uns segons. Al televisor continuen els retrunys, els himnes, les declaracions. Apareix el pare de la Sara manifestant el seu orgull per la direcció que està prenent l'atac, i assegurant que no deixaran ni un sol terrorista viu. “El teu pare és massa jove; no ha viscut prou” pronuncia el vell mirant de fit a fit el rostre orgullós del seu fill a la pantalla. La nena li agafa les mans i les prem amb força. “Torna'm a parlar del guetto, avi...” I el vell torna a narrar la seva història com si ho fes per primera vegada; i el cas és que sempre li sembla que ho fa per primera vegada. La vida és un estrany camí que marca amb foc la intensitat del dolor i de la felicitat. “Jo era molt jove, i vivia a Varsòvia...”

*

No li ha costat arribar a la ciutat de Gaza. Potser el més difícil ha estat creuar la frontera; però sembla mentida la indiferència que desperta una noieta de catorze anys guarnida amb la indumentària d'una Palestina pobra. Gairebé li engeguen un tret al front quan la descobreixen a la part interior de la xarxa. ¿Què hauria passat si l'haguessin enxampada abans de creuar? Arreu, plors. Ara i adés, muntanyes de runa enmig d'edificis rònecs, amb carrers plens de canalla bruta i cares espantades. Fumaroles negres alçant-se cap al cel, ocultant els blocs de dotze o tretze pisos d'altura que governen el sostre de la ciutat. La blancor de les façanes dels habitatges, sota la claror del sol, esvaïda pel fum, dibuixa un paisatge apocalíptic. Comencen a sentir-se retrunys i la gent corre a amagar-se. Xiscles. Brams. Mots indesxifrables pronunciats per veus enrogallades que maleeixen l'existència i que acaben en una mena de sanglot, a mig camí entre el plor i el riure embogit. La Sara no sap on amagar-se; de fet, ningú no té clar on amagar-se. Trenca a plorar i una dona l'arrossega fins a l'interior d'un portal. L'empeny cap a l'espai dessota l'escala. S'agombolen, la dona, la Sara, i quatre criatures d'entre cinc i deu anys. El terra tremola. Els petits gemeguen amb cada estridor. La llum tènue de la claraboia li permet a la dona descobrir els cabells rossos de la Sara. “Estrangera?”, li demana. La Sara dubta, perquè no sap si és estrangera. Són estrangers, els jueus, a Gaza? Ho són, els palestins, a Israel? Fa que sí amb el cap perquè no té ganes de donar explicacions, i perquè li fa una mica de por donar-les. “I els teus pares, on són? Hauríeu d'haver marxat. Això no és vida per a ningú, i menys per a una nena”

*

“On collons és la Sara?” li etziba en Benjamín Goldstein al seu pare, que l'escolta espaordit a través del mòbil. “I jo què sé, fill meu? Què pot fer un pobre vell com jo per aturar una adolescent?” En Benjamín està tan desesperat que gairebé s'ofega. “Just en aquest moment, amb la guerra, amb la maleïda pressió internacional! Què va ser l'últim que et va dir? Estava enfadada? Li passava alguna cosa?” Necessita recuperar la tranquil·litat. Necessita saber que la seva filla està bé. Però Déu dels cels! Ha estat una nit fora i ningú no sap on para! “Li vaig parlar de Varsòvia, i va quedar molt tocada” El vell ha dubtat molt abans de dir-li això al seu fill. La va veure marxar plorant, sense rebre'n cap explicació, però els anys ensenyen més que les enciclopèdies, i el vell Zacaries sospita que la Sara ha entès per primera vegada el món. “Ostres, papa! No és la primera vegada que li expliques les teves batalletes! Què nassos tenen a veure amb tot això?” El vell sent una punxada al cor. “No són batalletes, fill! És la història de la teva nació. És la història de la humanitat!” A en Benjamín li sona l'altre mòbil. “Et deixo, papa. És la Sara, m'està trucant.” “On dimonis t'has ficat, noieta?” la veu li tremola. Necessita saber que tot va bé. Necessita saber que ella està bé. “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.”

*

Per què collons li ha hagut de dir? “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.” I ha penjat. I au! Toca't el nas! Per no dir una cosa pitjor. Què se suposa? Que ell, Benjamín Goldstein, home d’estat, hauria de viatjar a Polònia a buscar-la? Que desagraïda que és l'adolescència! Els ho dónes tot i t'escupen al rostre. Però el vell Zacaries li ha explicat que el guetto del que parla la nena és Gaza. Gaza! Com si tingués alguna cosa a veure amb el guetto de Varsòvia, amb la segona guerra mundial! I ara és aquí; contemplant les corrues de baiards amb cossos tapats de cap a peus ran les runes de la guerra; disfressat d'infermer de la Creu Roja; desesperat, pensant que tal vegada les seves ordres han matat la seva filla; escrutant els rostres dels vius, dels malalts i dels morts; descobrint cames esmonyonades, cossos infantils nus i abrasats xisclant cada vegada que un metge intenta de combatre la infecció amb productes irritants. “Danys col·laterals” pensa “I no són tants. A Gaza, hi viuen més d'un milió de persones. ¿Quantes han patit les conseqüències de la guerra? Mil? Ni que fossin deu mil... quin percentatge és?” Però torna a mirar els esguerrats i els morts i pensa que la seva filla és “una”, i que aquesta unicitat per ell és tan dolorosa com la humanitat sencera. ¿I és que no són “una” cadascuna de les persones que han mort o que han sobreviscut desfetes? El parell de mots que formen l'expressió “danys col·laterals” li fa venir ganes de vomitar; i ja no sap en què creu. Si la Sara és morta, la seva vida s'haurà esfondrat; no podrà tirar endavant; la llum del dia li farà mal a l'anima i preferirà la mort. Però no pot ser que li hagi passat res! La probabilitat és molt baixa! Les bombes no escullen les seves víctimes. S'esparvera en adonar-se que està pensant una idea que li va etzibar un activista pels drets humans abans que tot comencés: “Les bombes no escullen les seves víctimes” I ell li va respondre amb ànsia que l'exercit d'Israel atacaria objectius militars i que si els palestins feien servir escuts humans no era problema d'ells. Maleïda hipocresia! “Les bombes no escullen les seves víctimes”; ho està veient prou clar; i sap que no és just que valori més la seva filla que mil o dos mil palestins anònims. Torna a marcar el número de la Sara; i s'esparvera quan s'adona que sona un mòbil sota la flassada mortuòria que tapa un dels cadàvers de la vorera. Tremolant, pensa que és una casualitat. Penja; torna a marcar, i torna a sonar el mòbil dessota la flassada. Es posa a plorar, s'acosta al baiard, i, mirant de trascantó, amb por del que pot arribar a veure, destapa la flassada. És una nena d'uns deu anys; amb la pell blanca com el marbre i un fil de sang seca a la comissura dels llavis. Té un ull mig obert, sec i sense vida. “No sóc jo, papa; però si hagués estat jo, quina diferència hi hauria hagut?” sent que li diu la seva filla des del darrere. Ell es gira; l'abraça; brama amb desconsol. “Benvingut a Varsòvia, papa”, afegeix la Sara.

.

Gràcies (Pregària V). Gracias (Oración V). شكرا لك. (الصلاة الخامس). Thank you. (Prayer V). Merci. (Prière V). Danke. (Gebet V). 謝謝您。 （祈禱五） 。Grazie.

.




Gràcies.
Gràcies per la llum, pel sol del matí, pel guspireig dels raig damunt les aigües, pel vent, per la flaire del bosc, per la terra, per la pluja, per la resta d'animals.
Gràcies perquè som, malgrat les ombres; gràcies per la vida, malgrat les incoherències; gràcies per l'ésser, malgrat les fluctuacions del no res.
Gràcies per l'esperança, malgrat la por; gràcies per la voluntad d'anar endavant, malgrat les reculades; gràcies pel perdó, malgrat la reincidència; gràcies per l'amor, malgrat les cuetades de l'odi.
Gràcies perquè podem pensar, perquè sabem que som, perquè ens permets de comprendre de mica en mica el misteri de totes les coses.
Gràcies perquè ens mires; gràcies perquè ens estimes; gràcies perquè ens esperes.
Gràcies pels teus silencis, que sempre parlen.
Gràcies per seduir-nos, gràcies per no deixar que ningú es perdi, gràcies per la comprensió de l'amor, gracies per la seducció de l'amor.
Gràcies pel sexe; gràcies per la nuesa; gràcies per la fantasia; gràcies per la gota de responsabilitat que has infós al nostre cervell; gràcies per la llibertat; gràcies pel regal de la vida.
Gràcies pels nostres fills, que són el més gran. Et supliquem, malgrat que ja sabem que ho fas, que els protegeixis. Ells són més que nosaltres, ells ho són tot.
Gràcies per cada matí i per cada crepuscle.

.

Paul Dirac i les antipartícules

.

Al 1928, Paul Dirac va elaborar una teoria que explicava perquè l'electró i unes quantes partícules més tenien un espín de ½; va explicar matemàticament perquè les partícules amb espín ½ no es veien igual si es giraven 360º, i perquè es tornaven a veure igual si es giraven 360º més.

A més a més va parlar de l'existència de la partícula contrària a l'electró: l'antielectró o positró. Aquesta partícula va ser descoberta quatre anys més tard, al 1932. Al 1933 van donar el nobel a Paul Dirac.
Cada partícula té la seva antipartícula; a excepció de les partícules que s'encarreguen de portar la força, les quals són elles mateixes les seves pròpies antipartícules.
No seria impossible que existissin universos formats només per antipartícules.

Les partícules i les antipartícules, si es posessin en contacte, s'aniquilarien alliberant grans quantitats d'energia.
Hem de pensar, però, que vivim en un món en el qual les partícules són moltíssim més abundoses que les antipartícules.

FONT: “A brief history of time” STEPHEN HAWKING

.

"Hèlix" o "Ull de Déu"

.

Les estrelles que tenen una massa entre 0,8 i 8 vegades la massa del nostre Sol (el nostre Sol és una estrella, per si algú no se'n recordava), en el seu últim estadi, abans del moment de la seva mort, es converteixen en nanes blanques. En el procés de convertir-se en nanes blanques, desprenen un munt de gasos de colors espectaculars que s'anomenen “nebuloses planetàries”.

Al llarg de la seva existència ordinària, les estrelles estan enceses perquè al seu interior hi ha una reacció nuclear de fusió: dos àtoms es fusionen per a formar-ne un de més gros.

A les primeres etapes de la vida de l'estrella, els dos àtoms que es fusionen són d'hidrògen: dos àtoms d'hidrògen s'ajunten i es converteixen en un àtom d'heli. Aquesta fusió allibera una gran quantitat d'energia que és la que fa que l'estrella estigui encesa.
Més endavant, quan gairebé tot l'hidrògen s'ha convertit en heli, i hi ha per tant la suficient pressió, es produeix la fusió de l'heli: cada dos àtoms d'heli, en formaran un de carboni. I així successivament, fins que un dia arriba l'última fase de l'estrella, que és l'estadi de nana blanca.

En formar-se la “nana blanca”, com he dit, es desprenen els gasos de la nebulosa planetària. Després arriba la mort de l'estrella.
Si l'estrella té una massa d'entre 0,8 i 8 vegades la del Sol, es descomposarà de manera asserenada, formant una nebulosa de gran bellesa.
Si, per contra, l'estrella és d'una massa superior a unes deu vegades el nostre Sol, en el moment de la seva mort, explosionarà, i les restes tornaran a caure damunt d'elles mateixes pels efectes de la gravetat. I es comprimiran tant, que formaran un forat negre: una massa compacte tan gran, en un espai tan petit, que la gravetat creixerà fins a no deixar ni escapar els fotons (la llum). Qualsevol element que sigui absorbit pel forat negre no en podrà sortir mai més (pel que sabem fins ara).
Fixeu-vos que fins i tot la vida de les estrelles pot ser una metàfora de la vida de les persones. Convé ser senzills, poc màssics, per tal que al final dels nostres dies es deslliguin nebuloses de colors meravellosos. Hem d'evitar les grans masses d'orgull que amenacen fer-nos caure sobre nosaltres mateixos i tornar-nos negres, incapaços de reflectir la llum de la natura.

Les nebuloses també són l'origen de noves estrelles. Grans masses de gas de baixa densitat en una zona de l'espai poden esdevenir el niu de futures estrelles, que mercès a la gravetat naixeran a partir de l'hidrògen, el qual s'agombolarà sobre ell mateix.

A la fotografia de dalt, hi teniu la nebulosa planetària de “l'ull de Déu” o “Hèlix”.

La llum que emet es produeix a causa del següent: l'estrella del mig de la nebulosa (una nana blanca) emet radiació ultraviolada; aquesta radiació ionitza els àtoms d'hidrogen de la nebulosa (expulsa els electrons dels àtoms d'hidrogen per a immediatament recombinar-los) En aquesta recombinació dels electrons, s'alliberen fotons (partícules elementals de la llum) que són els que veiem. Segons la freqüència d'aquests fotons, la llum que veiem serà d'un color o d'un altre color.

Us poso aquesta imatge perquè aquests dies, en Francesc Arnau ha organitzat el Repte Poètic Visual del web de relatsencatala.cat, proposant-nos, com a inspiració, la imatge d'aquesta nebulosa.

Com podeu comprovar, la ciència, la natura i l'art, són ben a prop; diferents rostres d'una mateixa realitat difícilment descriptible. L'existència mai no ens pot esgotar, perquè té infinits rostres. No us deixeu enganyar mai pels Homo sàpiens que us diguin que a la vida heu de triar entre ciències o lletres, entre racionalitat o art; és mentida. Els Homo sàpiens necessiten definir-se, és una pulsió originada per l'evolució, que els força a cercar una identitat per a sobreviure dins la tribu. No trieu, perquè triar és renunciar algun dels aspectes bellíssims de la realitat. Agafeu la ciència, agafeu l'art, agafeu la poesia, agafeu la prosa, agafeu la física, no renuncieu mai a la racionalitat, no pronuncieu mots balmats només perquè sonen bé, assegureu-vos que rere els mots hi ha una lògica, ni que sigui de significat íntim o misteriós; la racionalitat no va en contra de la poesia, ni de l'art, ni de la creació. No trieu.

Us convido a llegir el poema que m'ha sortit pensant en l'Hèlix o Ull de Déu.

Mort del sol

I a dins
on tot és clar i l'or es fon,
se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.
Pom de blaus, encens de llum,
i el gust
de l'origen radiant,
del riure pur.

I arran
del negre fimbrament de fum,
acarbassat amb sang
de déu discret.
Estany
d'aigua d'esclat,
besllum encès;
floreix la rosa dins de l'univers.

Alè
del temps, i un sol que se n'ha anat;
cargolament del buit, i el bosc del fred;
saltiró de l'espín miraculós,
un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos
la vibració, sols, del no res,
el llibre antic dels astres de la nit,
a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,
i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos
l'entendriment de la gelor,
la resposta a aquells ulls clavats amunt,
l'espai seria mot, i el buit perfum,
i el temps anhel, i el so de l'aire brum. .

Mor Vicenç Ferrer.

.

O com deia ell: "Ningú no mor, no hi ha morts; hi ha els vius d'aquí i els vius d'allà. I quan siguem allà; farem allà una altra fundació."
Que no descansi en pau, que continui treballant en pau.

Per apadrinar un infant a la Fundació Vicenç Ferrer:

"Aquí"
.

Esperem (Pregària IV). Hoffnung. Esperamos. أمل. 希望. Håbe. Hope. Espérer. Ελπίδα. आशा. Speranza. 希望. Esperança. Spera

.

A la riba de la bellesa, esperem. A la riba del plor, la por i el dolor.

Esperem, mirant un univers fosc i buit, immens i il·limitat, amb espurnes de llum que ho són tot i que alhora i a cops semblen una excepció. Hi ha tant de buit!

Ran del mar del misteri, ben a prop els uns dels altres, esperem.

Hem esdevingut pensament sense adonar-nos-en, i esperem la resposta de qui sigui que ens ha posat aquí.

Esperem, refent el camí quan el perdem, recuperant el somriure quan se'ns esborra o quan l'esborrem del rostre dels altres.

A la riba de la bellesa, esperem. A la riba del plor, la por i el dolor.

Esperem.

.

Trolls

.

Després d'uns quants anys de moure'm per internet als fòrums de diverses associacions relacionades amb la literatura, la natura, la ciència, la religió... no deixo de sentirme impressionat cada vegada que em topo amb allò que els experts anomenen “trolls”.

De trolls n'hi ha de moltes menes, però la característica comú que els agermana és l'intent de molestar, de fer mal (en major o menor grau), de confondre, de crear embolic, polèmica, divisió... Insulten, ridiculitzen, ironitzen, manipulen els mots, tergiversen els missatges, practiquen la suplantació de la personalitat...

El misteri dels trolls és el misteri del mal a petita escala. Són conseqüència de la coincidència de diversos factors en un mateix personatge: enveja, baixa autoestima, manca de motivacions vitals, una certa tendència innata al protagonisme, la frustració de no destacar en allò que hom voldria, el plaer de molestar... Existeix la base genètica que proporciona plaer quan fem mal; gairebé mai es desenvolupa; la epigenètica podria explicar-nos moltes coses sobre perquè alguns gens es manifesten i d'altres queden sense desenvolupar la seva potencialitat, i això no només és útil per a lluitar contra el càncer, com s'ha dit últimament, sinó que serà útil (quan es domini el tema) per a evitar que certes tendències psicològiques destructives arribin a eixir. L'entorn, l'educació, els estímuls, la repressió, entre d'altres factors, influeixen sens dubte en la manifestació de la potencialitat genètica.

Tornant als trolls, l'anonimat d'internet ha creat tot una fauna de personatges miserables, que, amb diversos graus de gravetat, molesten, emboliquen, fereixen... No obstant això, el seu poder és tant més gran com més gran és la susceptibilitat o sensibilitat de la persona atacada. És per això que la millor solució és ignorar-los, amb el límit de la legalitat; és a dir, si ens fan tant mal que el seu perjudici és denunciable, doncs s'ha de denunciar. Normalment, però, es queden dins la categoria de pobres diables, i hem de tenir misericordia amb ells i entendre que tenen problemes psicològics, i que no sabem què faríem nosaltres si estiguéssim tan malalts com ells. És un dels preus que cal pagar (un dels més petits) pel fet de tenir una eina com internet. Què hi farem!

.

Iniesta

.

Recaragola el traç al verd gemat,
i un toc, i un truc, i el tast del vol d'un déu.
Suau allau, la neu és d'or, i el crit
d'adoració d'un poble enfervorit.
Repic de cors al bombo de la nit;
el dau cabriola, el peu destria el fat;
s'escola i bull el gol, el ball és seu;
i el clam, i el bes, i el goig, i el bat del pit.

Publicat a "La Vanguardia" el 29 de maig de 2009

Imatge: "Església de Fuentealbilla" Si algú sent que pel fet de publicar la imatge

els seus drets són trepitjats, que m'ho comuniqui i la retiro d'immediat.

Visiteu Fuentealbilla! Val la pena!

.

La felicitat ja hi és.

.

No hi han triomfs. No hi ha glòria. No hi ha fama. No hi ha riquesa. No hi ha poder. Totes aquestes asseveracions que acabo d'escriure volen dir que la vida no és res d'això.
La vida és el sol de cada matí, el cop del vent, el silenci del bosc, la flaire dels pins i de la sal, la solitud a estones, la bona companyia en altres moments, la llibertat de l'anonimat, la confiança d'aquella persona amb qui pots parlar sense protocols ni perills de males interpretacions, un bon plat a taula, allò que tenim ara i aquí i no pas el que ens agradaria assolir, una muntanya coberta de neu a l'hivern.

La vida són les persones que estimem i les persones que ens estimen.

No hi ha diners. No hi ha publicacions. No hi ha medalles. No hi ha “Champions”. No hi ha copets a l'espatlla. No hi ha galons. No hi ha càrrecs. No hi ha possessions. Els que envegen tot això, envegen “no res”, fum il·luminat de llums artificioses.

Allò que val de la vida és a l'abast de tothom, és gratuït, i és ben poc, però alhora ho és tot.

Allibereu-vos de tot; no trobareu felicitat més gran que aquesta.

.

.

Queda't amb mi (Pregària III)

.

Me n'aniré moltes vegades. No ho vull, però ho voldré, ho sé.
Tu no. Tu, estigues amb mi.
Fugiré quan no tindré motius per fer-ho; sóc així. Ara no vull pas fugir, però sé que d'aquí a poc, ho voldré fer, i ho faré.
Tu no. Tu roman al meu costat.
Rere les fulles. Rere la bòveda de l'atmosfera. Enllà dels espais infinits i inabastables de l'univers; o aquí mateix, a les escletxes dels quarks, als quarks dels quarks. Tu t'hi amagues. Sé que hi ets, perquè quan era petit i jugava a fet i amagar, sabia molt bé quan algú em mirava. Jo, divertit, tombava el cap per enxampar-lo, i aquest algú es tornava a amagar, però jo sabia que hi era i que em mirava. No deu ser gaire important que t'enxampi; sí que deu ser interessant que sàpiga que em mires i t'amagues.
Sigui com sigui, d'aquí a poc, quan me'n vagi, no ho facis tu. Roman amb mi, i fes-me notar que em mires, com quan era petit; així jo, a poc a poc, aniré tornant i et buscaré.
Em dirigeixo a tu que no sé qui ets, que no sé com ets, però que sé que ets tu. Si tu no m'has dit com ets, deu ser que no és essencial saber-ho. Però vés per on, sí que m'has dit com no ets i què no ets.

.

Com escric?

.

Aprofitant una pregunta llançada al fòrum de relats en català pel mestre Calderer, he reflexionat sobre com ho faig quan em poso a escriure una història.

La imatge és de Lanzarote, concretament d'un enginy de Manrique, que per la seva bellesa i complexitat em recorda al procés d'elaboració d'un relat.

Com escric?

1º Elaboro un guió de la història, de cap a peus i tan detallat com sigui possible. Si vull que em surti bé no ho puc fer en un dia, ni en una setmana; l'ideal és elaborar un guió, sense començar a escriure el relat, com a mínim al llarg de quinze dies, perquè a diferents hores del dia hi ha diferents idees, a diferents dies de la setmana hi ha diferents visions, com més temps, més idees, més detalls, més sorpreses. Les idees de quinze dies concentrades en un relat que al llegir-lo pot durar 30 minuts, dificilment decebran. Reconec, però, que no sempre compleixo aquest punt, sóc molt impacient.
Les idees es poden alimentar amb documentació històrica, música, poesia. De la vida diaria poden sortir detalls i idees. Es poden fer llistes d'analogies que després s'introduiran al relat. Llistes de contrastos. Es pot anar endavant i endarrere. Es pot tatxar el que ahir es va proposar. Em puc passar cinc dies sense idees noves i tot d'un plegat en mitja hora em surt l'essència del relat. Puc fer un relat que salti d'una època a una altra, o que sigui narrat per diversos personatges, o que no se sàpiga qui el narra fins al final. Hi ha molts recursos.
Aquest primer punt és el “sí” o el “no”. És en aquest punt on el relat guanya o perd, agrada o deceb. Aquest punt és una barreja d'intuició, raonament, art, màgia, i influències extrasensorials. Tot el que hi ha enllà del punt, 1 és només tècnica i artesania, que qualsevol amb treball pot assolir. El punt 1, en canvi, va una mica més enllà, i cal caçar-lo com es caça una papallona que vola ràpid. I de vegades t'has de resignar a deixar que s'escapi, i cercar-ne una altra.

2º Mirant el guió, i tots els seus capítols i subcapítols (ni que sigui un relat curt, ni que sigui un repte), em disposo a escriure cadascun dels apartats, havent decidit prèviament l'estil: ja sigui primera persona (pensaments, idees, sensacions, rapidesa); o bé tercera persona: austeritat, brevetat, economia de mots i de frases, poesia encoberta, si puc invisible, si sóc capaç, minimalista; si puc, objectivisme sense caure en la grolleria o en el llenguatge de baixa estopa (excepte en els diàlegs on mana el personatge). Si puc intento posar tanta informació com pugui en el mínim espai possible sense explicar res (si puc). Intento no explicar res (si puc), i tracto de deixar que el lector dedueixi allò que em moro de ganes d'explicar a través del que descric (si puc. De vegades no puc i ho faig malament). Intento prescindir del gust i la opinió dels altres sempre que considero que la meva opinió és millor; intento no agradar, sinó que m'agradi a mi; de vegades intento agradar algú que diu que no ho faig prou bé, però només si em convenç, si crec que no té raó prescindeixo de la seva opinió, perquè per gustos els colors. Aquest diumenge hi havia un article al dominical de "El País" que deia que era impossible agradar tothom i que un havia de centrar-se en agradar-se a un mateix, mentre tingués sempre la intenció de revisar si realment s'agradava prou. Intento prescindir de la destinació del relat (premi, publicació, etc) i centrar-me en el meu criteri, concretant com a única finalitat el relat en sí, i que em convenci, independentment que algú l'hagi de llegir o no. Escric per a mi. Estic disposat a ensenyar-ho a qui sigui, però és a mi a qui he de satisfer. De vegades faig servir l'opinió d'algunes persones per a veure si vaig bé: h ha determinades persones que si em diuen que no els agrada el relat vol dir que vaig bé; n'hi ha d'altres amb les quals em passa el contrari.
No amago que per sentir-me satisfet en tinc prou amb imitar dos escriptors: Jaume Cabré i Agustí Bartra (tots dos força relacionats amb Terrassa), imitant-los em surt una cosa que no s'assembla a res que escriguin tots dos, però que m'agrada, i que fins ara ha agradat a altra gent. No amagaré tampoc pas que de vegades intento imitar la frescor dels diàlegs d'altres escriptors, però el millor resultat l'he obtingut aprenent de l'estil de Bartra i de Jaume Cabré. Crec que cadascú ha de fixar-se en l'estil que li agradi per a descobrir el propi, que de fet, surt sol.
De vegades escric amb música, perquè m'ajuda a trobar el ritme adequat de les oracions i del to. La sonoritat és fonamental, per això llegeixo en veu alta el que he escrit. El que he escrit, si està bé, ha de fer-me sentir bé (relaxat, satisfet, contorbat...) quan ho llegeixo en veu alta.
Cal dir que de vegades, fent aquest punt “dos”, haig de tornar al punt “1”, perquè em ve al cap una idea argumental que m'impresiona, i refaig l'argument.
Aquest segon punt, com he dit, és tècnica i artesania, no arriba a ser art, o sí, no ho sé; és qüestió de pràctica, lectura, aprenentatge, i poca cosa més. No hi ha massa misteri.

3er Deixo reposar el relat (si puc) almenys una setmana, dues, o tres, intentant oblidar-lo del tot. No em costa gaire oblidar-lo, perquè sempre he tingut molt mala memòria a curt (i bona memòria a llarg). L'agafo després del repòs, i veig de seguida les nafres (no normatives) que quan tens la història a dins es fan invisibles. I evidentment les corregeixo.

4rt Correcció ortogràfica i normativa. Al final de tot, quan el relat és acabat, corregeixo les faltes i les incorreccions normatives amb ajut del que sé, del corrector automàtic, i del diccionari de l'IEC.

.

Tota la massa de l'univers està formada per partícules d'espín 0,5 (Canvieu la lògica quotidiana, la realitat és un miracle)

.

La lògica canvia quan contemplem el món de les partícules més petites de l'univers. La lògica que regeix les seves relacions, no és ben bé la nostra.
La llum, la gravetat, tot el que hi ha a l'univers pot ser comprès alhora com a partícula i com a ona. Una de les propietats que posseeixen les partícules és l'espín. I ens podem imaginar l'espin com una rotació de les partícules sobre elles mateixes (però aquesta imaginació és només un exercici per a comprendre el sentit d'espín, perquè la mecànica quàntica ens diu que les partícules no tenen cap eix definit). El espín ens dóna informació de com es veu la partícula des de diferents punts. Espín "0" vol dir que és veu igual des de totes bandes, no cal que girem la partícula per a tornar a veure-la igual.

Espín 1 vol dir que hem de donar “1” volta a la partícula per a veure-la igual.
Espín “2” vol dir que hem de donar 1/”2” voltes (mitja volta) a la partícula per a veure-la igual. Seria com dir que la partícula té dues cares iguals.
Espín “3” vol dir que hem de donar 1/”3” voltes (un terç de volta) a la partícula per a veure-la igual. Seria com dir que la partícula té tres cares iguals.

La nostra lògica fins aquí no s'ha violentat. Però compte, perquè ara diré el següent:

Hi ha partícules amb espín 0,5; la qual cosa vol dir que hem de girar 1/0,5 voltes (dues voltes) per a veure la mateixa cara; és a dir que si dono una volta complerta (360º) no veig la mateixa cara de la partícula, cal donar una altra volta de 360º més per a veure la cara que m'oferia la partícula abans de començar a girar-la.
Les partícules d'espín 0,5 formen la matèria de l'univers.
Les partícules d'espín 0 o d'espín 1, o d'espín 2, originen les forces entre les partícules materials.
Per avui ja n'hi ha prou.

Quarks, pions, gluons, fotons, neutrins, electrons...

.

Sóc d'aquells que pensen que és un error prioritzar el llatí front l'estudi de les partícules que formen la matèria i l'energia. Crec que el coneixement científic de la realitat posa la ment humana en bona disposició per elaborar raonaments filosòfics que no cauran en l'error del sofisme i l'autoadulació.

Sóc d'aquells que pensen que si la filosofia entra a la ment sense la dosi adequada de ciència, fa més mal que bé. Demano disculpes si la meva opinió molesta algú; en tot cas, cadascú és ben lliure de compartir-la o de rebutjar-la; igual com jo sóc lliure d'opinar.

Per això, modestament, i molt de tant en tant, començaré a parlar d'un dels meus temes preferits: les partícules subatòmiques. Intentaré arribar, al llarg dels propers cinquanta anys de blog, fins a l'antimatèria i la matèria fosca. Intentaré fer-ho tan mastegable com pugui. Començo doncs.

La matèria està formada per mol·lècules. Si poguéssim dividir un bri d'una substància determinada tantes vegades com ens fos possible, arribaríem a una partícula límit, més enllà de la qual una divisió implicaria obtenir dues o més partícules que ja no serien la substància que hem començat a dividir. Aquesta partícula límit seria la mol·lècula.
La mol·lècula està formada d'àtoms. L'àtom és la part més petita d'una substància pura (d'un element de la taula periòdica), és a dir d'una substància que no està formada per la barreja d'altres substàncies.
Un àtom està format bàsicament per un nucli, on hi ha els neutrons i els protons; i pels electrons que giren al voltant del nucli. Depenent de l'element químic del qual estiguem parlant, hi haurà més o menys electrons a cada àtom. Un àtom elèctricament neutre té el mateix nombre de protons que d'electrons.
A banda dels protons, neutrons i electrons, dins l'àtom hi ha unes altres partícules que permeten la cohesió entre les tres primeres; aquestes partícules són els pions, els gluons i els fotons. Concretament els protons estan units als neutrons gràcies als pions. Un pió està format per una parella de quark i antiquark; aquesta parella de quark i antiquark està unida gràcies als gluons.
Els fotons són responsables de les forces electromagnètiques.
Els neutrins i els bosons W i Z són responsables de la força nuclear feble.
Els protons i els neutrons estan formats per quarks. Hi ha diferents tipus de quarks. Cada tipus de quark té un “color” i un “sabor”; però aquestes qualitats que anomenem “color” i “sabor” no tenen la significació que habitualment donem a color i sabor, sinó que són simplement etiquetes, maneres d'explicar unes diferències difícils de descriure perquè pertanyen a un món amb unes lleis llògiques i unes “formes” molt diferents a les nostres, i força desconegudes. Existeixen com a mínim sis sabors: dalt, baix, estrany, encant, fons, cimall. I existeixen tres colors: vermell, verd i blau.
El protó està format per dos quarks “dalt” i un “baix”.
Un neutró està fet de dos “baix” i un “dalt”.
Si fabriquéssim partícules formades pels altres sabors: estrany, encant, fons i cimall, obtindríem partícules massa grosses i molt poc estables que es descomposarien de seguida.
Hem de dir que totes les partícules, a banda de ser partícules, són alhora “ones”.
Hem de dir que tota aquesta descripció que hem fet és un model que ens permet imaginar la realitat i les seves relacions, però que de fet la realitat no té una forma concreta; i si pensem en les distàncies subatòmiques, hem de recordar una vegada i una altra que la realitat no té forma, i que tota la teoria de partícules és només un model que explica la realitat.

Avui no diré res més; però un altre dia continuaré.

Font: “A Brief History of Time. From the Big Bang to Black Holes”
STEPHEN W.HAWKING

.

"Ángeles y demonios" (Angels & Demons) de Ron Howard, amb Tom Hanks, Ayelet Zurer, Ewan McGregor, Stellan Skarsgard.

.

És una pel·lícula molt més entretinguda que “El código Da Vinci”.
Intenta un ritme trepidant que aconsegueix en bona mesura, i una trama argumental amb girs que tenen vocació de sorpresius, i que pequen d'inversemblants; sobretot el gir argumental final, on el qui semblava “bo” és “dolent”. Aquest canvi de sentit en el guió deixa massa incògnites i incongruències sense aclarir; fa l'efecte de “canvi de plans” imprevist i poc afortunat dels guionistes.
A banda d'aquestes petites grans nafres, si la pel·lícula es mira amb l'única intenció de distreure's, no deceb. Pel cap baix, ens ofereix unes imatges força interessants de Roma, del CERN i els experiments que s'hi fan. Ens parla de l'antimatèria, que això a alguns sempre ens estimula la imaginació. Ens submergeix, també, en el món morbosament interessant del poder dels cardenals, la cúria i el Vaticà.
El que no acabo d'entendre és l'enuig del Vaticà per aquesta pel·lícula; trobo que l'Església queda millor del que podria quedar si la intenció dels productors fos atacar-la. No acabo de veure quin és el problema que el Papa Ratzinger hi troba. Fet i fet, el film reflecteix l'obsessió de la jerarquia per maquillar qualsevol escàndol, per mostrar un rostre falsament perfecte, per navegar entre dues aigües o entre les que calguin per tal que toto rutlli tranquil·lament i sense aldarulls, encara que el preu que s'hagi de pagar sigui el de mentir i tapar.
Alguns potser diran que això que dic és “carregar contra les sensibilitats de l'Església”; res més lluny de la realitat. El que de debò carrega contra la sensibilitat de l'església és la mentida, el poder, la lluita pel poder, l'obsessió per fonamentar el poder religiós damunt del poder polític terrenal i les seves finances econòmiques; l'únic que carrega contra la sensibilitat de l'església és confondre-la amb un feix de prínceps porprats. De tant en tant va bé tombar metafòricament les taules d'alguns canvistes, encara que els de sempre t'acusin de ferir sensibilitats.

.

No tingueu por (Pregària II)

.

No tingueu por, vosaltres que us sabeu descendents de les bèsties i que sentiu dins vostre la força ancestral de la competició i de la violència.

No tingueu por, ni que el vostre sòl sembli descompondre's, ni que la vostra vida s'esvaeixi com un castell de sorra quan l'onada el desfà.

No tingueu por, perquè ben aviat, allò que encara no és del tot, serà; allò que avui tremola, allò que avui oscil·la entre el ser i el no ser, es definirà vers l'existència amb una força que ningú no podrà aturar.

No tingueu por, perquè existeix l'Amor Incondicional; l'amor que perdona els seus botxins; l'amor que estima els seus enemics; l'amor que cura els qui l'estant ferint; l'amor que salva els qui l'estant matant; l'amor que estima enllà dels actes i els mereixements.

No tingueu por, perquè existeix una asimetria vers el bé que guanyarà per unanimitat.

No tingueu por perquè sou més que palla, més que ovelles, més que ramat, més que poble.

No tingueu por perquè rere la foscor del misteri algú us mira a cadascun en cada instant, algú us estima a cadascun infinitament a cada instant.

És impossible no estimar algú que ens estima així. És impossible no camina vers ell a cada bri de vida, a cada revolt del camí.

No tingueu por, ni que us arrenquin els ossos, ni que s'enriguin de vosaltres mentre moriu rabiant. Algun dia ells també s'adonaran que cal no tenir por, que cal caminar vers la llum sense rancunia, vers la reconciliació universal dels qui venim de la nit dels temps, del principi meravellós i esquerp de l'animalisme, i que hem esdevingut consciència, i que cerquem sense saber-ho el nostre origen que és l'Amor.

..

S'ha mort en Paul (en Paul Dodson, el del "YES"). I salutacions als meus visitants (sé d'on sou).

.

Que fàcil fóra la vida si fóssim més senzills! ¿El que acabo de dir, un tòpic? Però és que parlar de tòpics és un tòpic. Fer servir la tornada “És un tòpic” és una manera de jugar a futbol llançant les pilotes fora. I arriba un punt que un ja no pot més; i va bé dir-ho, ni que els qui t'escolten siguin només els habituals lectors del blog. El meu lector de Cardona, a qui aprofito per saludar; entra com un rellotge cada dia, i em fa moltíssima il·lusió tenir un seguidor de Cardona (o de prop de Cardona). L'altre seguidor és de Vic; entra més de tant en tant, però és molt fidel (mai millor dit). De Barcelona en sou un munt: els qui arribeu des de relatsencatalà, o els qui aterreu des del google sense buscar-me a mi expressament. Saludo també els que entreu directament al meu blog des de Terrassa; això vol dir que em teniu a “pàgines preferides” i deveu ser companys de feina, algun alumne, algun parent que no saluda. Saludo també als molts que arribeu des de la pàgina d'en Jesús Tibau (sou molts); als de l'empordà (crec que sé qui sou); al del Vendrell (que no diu res però que de tant en tant entra); als que sempre em comenteu: l'Helena Arumi, la Cèlia, L'Empar, en Jesús, la Sílvia, la Rita de l'illa Roja, l'Eulàlia Mesalles, l'Assumpta... i me'n deixo un munt. Els qui arriben del Club Català de Naturisme. El meu entusiasta seguidor del Blog de la Sagrada Familia de Terrassa que no para de posar enllaços del blog de la Parròquia al meu blog (al final s'enfadaran amb tu, que jo sóc massa llibertí per estar enllaçat en una parròquia).
A tots vosaltres us agraeixo el gest de llegir-me i d'escoltar de tant en tant les meves queixes per l'estrès, pel cansament esgotador que em provoca el meu ritme vital, per molt que intento prendre-me'l amb filosofia. La vida ens posa a prova. Som provats a foc. Hi ha algú o alguna cosa que sembla que vulgui comprovar si malgrat els cops continuem creient en l'existència. Vet aquí el secret: continuar creient en l'existència; continuar pensant que existir és bo, que el futur és l'amor i que malgrat el dolor que a cops se'ns fica a dins (el dolor que ens trobem a la vida sense haver escollit i que no té cap rostre bo...), viure val la pena; creure en la vida, val la pena.

Aprofito per recordar, i saludar, en Paul, en Paul Dodson, el professor d'anglès, el fundador de l'escola d'anglès “Yes” a Terrassa; amic dels meus pares, amic meu, que va morir diumenge i que em sembla impossible que hagi mort. No oblidarem mai el seu caràcter optimista, la seva fam de cultura i de gastronomia, la seva simpatia. Algun dia m'agradaria tocar-te al piano un altra vegada el “Londonderry Air” o “It's a long way to Tipperary”... Que existeixin persones com tu és la prova que la mort no existeix. El video de You Tube d'avui va en el teu honor. Salut!

.

Pasai Donibane

.

A la dreta de la imatge Pasai Donibane (Passatges de Sant Joan); a l'esquerra i a l'altra banda del braç de mar, Passatges de Sant Pere; al fons, rere l'estret pas que podeu albirar, el Cantàbric; no gaire lluny, Lezo i Errenteria. Verd i blau, flaire de sal i de faigs, pluja i llum. Mitja vida meva.

http://www.etxekar.net/donibane.html

.

.

Crònica de Vila-real

.

Vam arribar a Vila-real passades les onze del matí, a la plaça Major, guarnida de parades de llibres, i al costat un tendal amb elements de la cultura magrebí. Allà ens esperava la Teresa Serramià, gran poetessa de www.relatsencatalà.cat que va guanyar l'apartat de poesia amb “Contrapicat”. També hi era Onofre Flores, fill de Vila-real, i guanyador d'assaig amb un llibre sobre la banda de música de Vila-real. A València les bandes de música són una institució.
Acompanyats, i presentats per l'alcalde i pel regidor de cultura, vam parlar dels nostres llibres.

Tot seguit, ens van convidar a seure sota d'una carpa, al bell mig de la plaça; i la gent s'anava acostant perquè els signéssim els llibres. Fou un matí agradable, que ens va permetre a la Teresa i a mi xerrar de poesia, de premis i de projectes.

A l'hora de dinar, el regidor i la resta de personal de l'Ajuntament ens van convidar en un restaurant tradicional de Vila-real, on vam poder tastar l'arròs al forn, que el recomano a qualsevol que visiti aquesta petita gran ciutat. El dinar va transcorre tranquil·lament, amb una gran naturalitat, frescor i simpatia... El vi es va encarregar d'encendre més els somriures i de deixar anar molt més les bromes i el bon humor.
Vull manifestar el meu agraiment personal a Azahara Tàrraga, la noia de l'ajuntament que ahir acabava el seu contracte en pràctiques, i que al llarg dels últims mesos ha estat treballant per tal que l'edició del llibre estigués enllestida el 30 de maig, jornada en què estava programada la Fira del Llibre. De ben segur que amb tants tràfecs com hi ha a l'administració pública, si no hagués estat per la seva dedicació, la publicació s'hauria retardat força.
També haig de dir la bona impressió que m'ha deixat la població de Vila-real, que amb 50000 habitants (si fa no fa com Vic) desenvolupa una agenda cultural impressionant; per no parlar ja de l'activitat esportiva del seu equip de primera divisió de futbol, i de la impressionant força industrial que envolta el poble. D'aquí a poc, a més, la ciutat tindrà una de les facultats de medicina de la Universitat de València.

A la tarda vam participar a la marató de lectura que se celebrava a l'auditori; llegint un fragment de les nostres obres. Malauradament no hi va poder participar cap jugador del primer equip de futbol, perquè estaven a Mallorca, i em vaig quedar amb les ganes d'aconseguir un autògraf per al meu fill.

Resumint: ha estat una jornada molt agradable; la novel·la ja és a les llibreries de Vila-real. Ben aviat es podrà adquirir també a través d'internet; i des d'aquí faig una crida a qualsevol llibreria del Vallès Occidental, del Barcelonès, o d'on sigui que estigui interessada en l'adquisició d'originals del meu llibre. Només cal que m'envieu un mail i us enviaran els exemplars que desitgeu.

.

Presentació de "Llunyanies" a Vila-real

.

Demà dissabte, 30 de maig, a les 11:30, a la Plaça Major de Vila-real, presentaré la meva novel·la (micronovel·la) "Llunyanies", amb la qual vaig guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008.

La idea de la novel·la va néixer després de llegir a la revista Sàpiens un article sobre el primer bombardeig de Lleida, el que va tenir lloc el 2 de novembre de 1937.

Lleida era en aquell moment una ciutat pagesa, relativament tranquil·la malgrat la guerra cívil; una ciutat próspera, a on encara hi havia cinemes en funcionament, escoles i balls, i on de moment no s'hi havia establert cap unitat militar republicana; era per tant una ciutat sense refugis antiaeris, ingènua i innocent, ignorant del que ben aviat passaria.
Dins d'aquest context històric, real, viu, intens; i amb les dades contrastades a la mà: edificis destruits, víctimes, quilògrams d'explosius... vaig inventar-me una ficció: uns personatges i uns fets. Apareixen a la història els protagonistes de baix i els protagonistes de dalt. El protagonista de dalt és un aviador, oficial i metge, que mai no ha vist els efectes de la seva tasca; i que ara, per una raó que no explico (llegiu la novel·la si la voleu conèixer), veurà de ben a prop. La psicologia de l'alemany patirà un desgavell; es desmuntarà el sòl damunt del qual sempre ha desfilat marcant el pas de l'oca; descobrirà que la realitat no és allò que li havien dibuixat. I el que abans era llunyà, fred i objectiu, es farà proper, enorme, monstruós; se li ficarà a dins fins al punt que ell mateix esdevindrà part de la realitat destruida.

La novel·la està escrita a partir de les imatges de l'època; les he mirades, les he olorades, les he escoltades, les he plorades. Agraeixo a l'esperit d'Agustí Centelles, l'enregistrament del dolor de tants que, com qualssevol de nosaltres, s'atansaven al mercat, a l'escola o al banc... Famílies destruides per sempre en benefici de l'entrenament de l'exercit alemany; un gest diplomàtic de Franco en favor dels seus aliats nacional-socialistes, cedint-los el camp d'entrenament de Lleida, com aquells que avui cedeixen jugadors d'un equip a un altre.

Agraeixo el munt d'entrevistes realitzades per diversos periodistes, en diversos mitjans, als exaviadors de la Legió Condor, alemanys i militars, que m'han servit per a crear la identitat de l'aviador, metge i bombarder: contradictori, humà, idealista, confós, segur i insegur alhora, eufòric i balmat, aventurer i inconscient, com tants.

Agraeixo, sobretot, a l'esperit d'en Marius Torres, la seva ajuda constant, la inspiració que m'ha atorgat amb el seu poema "La ciutat llunyana" essència d'aquesta història: la destrucció d'una ciutat feliç; llunyana pel pilot, i que de cop se li torna propera, li creix com una heura fins a atrapar-li el cor i fer-li sentir l'autèntic valor de la seva tasca.

“Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.”

MÀRIUS TORRES (Fragment de “La Ciutat Llunyana”)

.

Pregària (I) Beneeix Déu cançó meva. God Bless mein Lied. Gebet. بارك الله فيكم لي أغنية. الصلاة. 上帝保佑我的歌。祈祷。God Bless my song. Prayer.

.



D'ençà d'aquest moment, i en endavant, dedicaré un post a la setmana, sempre que em sigui possible, a la pregària.
Sí. No us fregueu els ulls. A la pregària.
No serà una pregària adscrita a cap religió ni doctrina.
No serà una pregària exclusiva dels creients en alguna mena de Déu.
Serà una pregària oberta als no creients; sempre que dirigeixin el seu pensament als valors que fan que les persones estiguem més a prop, a la dignitat humana i al desig actiu d'un món més bo. Pels creients, serà una pregària dirigida al poder superior, que ens estima i del qual tot prové. Tant se valen els detalls i les característiques amb què cada persona s'imagini aquest Déu.

He dubtat entre prendre aquesta decisió o escriure un post de protesta a Déu per una nena que he vist convulsant-se a causa d'una malaltia degenerativa. El post protesta guanyava la batalla; volia reptar Déu i proposar-li que em respongués amb un comentari; li advertia que si no contestava el post, em deceberia. Després m'he adonat de l'absurd de penjar un post així, perquè Déu no em contestaria. Si no contesta als pares de la nena cada vegada que aixequen els ulls al cel, ¿per què m'hauria de contestar a mi?
He optat per decidir tornar a una vella pregària en la qual participava fa molts anys quan em creia la doctrina. No entenc Déu, però hi confio. Confio que algun dia aquest horror de mal que permet amb una natura tan imperfecta, s'acabarà. Confio que no hi haurà càstig sinó reconciliació, i que el mal, el desig de venjança, la ràbia i la violència, es desfaran davant la calidesa d'una llum que ara no som capaços de comprendre.
Ves per on, intentant dir que d'ara endavant dedicaré un post semanal a fer una pregària no adscrita a cap creença, m'ha sortit la primera de totes.

Beneeix Déu, cançó meva.

.

Pensaments sobre l'amor (V)

.

“Et necessito” diu l'enamorat “Tenir-te és el cel, la meva felicitat, el meu tot. T'estimo tant, que si no et tinc em moro” I jo em pregunto quina mena d'amor més estrany és aquest que busca el sentit de la seva existència en els sentiments i les sensacions personals i egocèntriques.
En realitat aquesta mena d'amor no mereix dir-se amor, sinó adicció, desig, atracció, anhel de possessió... Perquè l'amor, si és amor, s'oblida completament del propi jo, de les pròpies necessitats, i de la pròpia felicitat. La raó de ser de l'amor és l'altre.

.

Cala Fonda o Waikiki

.

Us ofereixo un tros d'avui, al nostre racó habitual de costa, lluny de la civilització. La platja naturista de la Waikiki. Sigueu respectuosos i humils amb l'entorn i rebeu-lo sense por nus. La natura us retornarà tot allò que li doneu. Conservem l'emprempta original del paisatge. He volgut registrar els sons i un reflex de la llum. La tecnologia, de moment, no permet reproduir les flaires.

Si vols llegir tot el que hi ha en aquest blog sobre la Waikiki o Cala Fonda, clickeja:
Cala Fonda o Waikiki

Més coses de la waikiki:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2009/06/sobre-la-waikiki-o-cala-fonda-o-el.html

El llit de Procust. (Procust's bed). Tenim dret a ser diferents. Tenim dret a no comprendre'ns.

.

Parlàvem aquesta setmana a “Ciutadania” del llit de Procust; l'hostaler que obsessionat amb la idea de la igualtat entre els humans, serrava les cames dels que eren més alts, per tal que jaiessin còmodament al llit tal com ho feien els més baixets, evitant així que els peus els sortissin fora del matalàs.
Les conclusions de l'alumnat no em van decebre: hem de ser iguals en drets i deures, però no pas en formes, gustos, idees, aspecte, raça, nacionalitat, llengua, opinions... La igualtat, d'altra banda, no ha d'implicar la mutilació de les capacitats; les persones que exigeixen la reducció dels aprenentatges en favor d'una igualtat per la part baixa s'equivoquen de totes totes. La igualtat significa que tots podem explotar al màxim (i amb idèntiques oportunitats) les diferents potencialitats que la natura ens ha regalat. Si algú ens impedeix créixer, ens està robant un dret fonamental.

La igualtat que somniem les persones no és pas aquella que uniformitza, sinó la que ens atorga a tots el mateix valor, la mateixa necessitat de tenir reconeguts els valors fonamentals de la dignitat humana: l'accés als béns materials bàsics, la seguretat, la llibertat, la pau i la igualtat de drets i de deures.
La igualtat exigeix tractar les persones en funció del valor que tenen, un valor infinit, incalculable, insuperable. Cada ésser humà, només pel fet d'existir, té un valor més gran que totes les estrelles de l'univers; a aquest valor, l'anomenem dignitat humana, i no depèn dels actes que fa la persona, sinó exclusivament del fet de ser persona. La persona no val pel que fa, sinó perquè és, perquè existeix.
Això no exclou que de vegades ens haguem de protegir, mitjançant la justícia, d'aquelles persones que fan mal. Ens protegim d'elles no pas perquè hagin perdut el seu valor com a persones, sinó per protegir els valors fonamentals de la dignitat humana dins la societat.
Les diferències, del tipus que siguin, no ens han de separar ni d'allunyar. Tenim dret a ser diferents, tenim dret a no comprendre'ns, tenim el deure d'acceptar-nos malgrat que no ens comprenguem, tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord. Si algú, amparant-se en alguna creença o doctrina, se sent allunyat d'una altra persona només per opinar de manera diferent, que s'ho faci mirar, en alguna cosa s'equivoca. Tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord.

..

La primera causa del fracàs escolar, o la necessitat de deslligar-se de les addiccions.

.

Al llarg de l'exercici de la meva tasca de professor, i en aquest curs en concret, he pogut verificar una sospita que ja feia temps que em temia: les noves tecnologies estan sent en aquests moments la principal causa del fracàs escolar.

Que ningú pensi que estic en contra de la informàtica, d'internet o dels ordinadors; ben al contrari; crec que no hi ha marxa enrere, que s'ha d'anar endavant i que internet ha suposat un avenç. En aquests moments, però, i per la raó que sigui, internet esdevé un element de distracció i d'addicció per al vuitanta per cent de la població escolar.

La manca de conscienciació dels pares, els quals pertanyen a una generació tecnològica diferent; la precipitació a l'atorgar equips informàtics als centres, sense que existeixi la mateixa pressa en educar sobre com enfrontar-nos a aquests equips, sobre com els alumnes han d'assumir aquests nous mitjans; la progressiva dependència de tots vers els mòbils, els MP3, els MP4, els portàtils, els...

Tot això fa que molta gent substitueixi les hores d'esforç d'aprendre, per hores de gaudi adireccional, sovint narcisista, davant d'una pantalla que enganxa i que sedueix sense empatia, i a la qual lliurem instants buits, instants que robem a l'aprenentatge. I insisteixo que no estic parlant d'una sospita; sé segur que la manera com els adolescents d'avui viuen les noves tecnologies a casa seva és la principal causa de fracàs escolar; hi ha d'altres causes, però aquesta n'és la principal; i hi ha molt poca gent que ho sàpiga.
Fa poc li vaig dir a una noieta amb qui tinc prou confiança (una persona molt responsable i bona estudiant) que si fos la meva filla, faria mans i mànigues per a convèncer-la d'anar de vacances a una zona rural, allunyada al màxim de la civilització; a una casa de pagès on no hi hagués ni corrent elèctric, ni mòbils, ni ordinadors, ni telèfon, ni comoditats de cap mena, ni carreteres... La faria estar allà tres setmanes amb el mínim necessari per a sobreviure, i deixaria que ella sola, o amb més companys, busqués la manera de passar les hores mortes: que aprengués a escriure amb un llapis i una llibreta, que descobris el gaudi de contemplar la natura i prou, que s'adormís quan arribés la nit, i que es despertés quan el sol comencés a il·luminar el paisatge.

Als adolescents d'avui cal alliberar-los de les addiccions; i en comptes de fer-ho, la societat consumista els aboca de ple a les addiccions; a les addiccions invisibles i al mal ús dels bens materials.
A tots ens convindrien unes vacances d'aquesta mena. Els primers dies serien durs i evidenciarien unes quantes coses a les quals estem encadenats; però estic segur que ben aviat descobriríem un univers misteriós que ara ja hi és, però que ningú no veu, perquè ningú no mira; un univers de colors, viu, i intensament bell, on la pressa no existeix, i on les cadenes que tots arrosseguem s'esmicolen a l'instant.
Us regalo una foto d'unes vacances que vam passar a Galícia, en un lloc molt semblant al que us he descrit: un riu d'aigües cristallines a on ningú no va, camps de blat, boscos, camins, la remor del vent movent els caps dels arbres, cels intensament estelats, i molt... molt de temps...

.

Hi havia una vegada un president del Barça que va ser assassinat per les tropes franquistes.

.

Hi havia una vegada un president del Barça que va ser assassinat per les tropes franquistes. Es deia Josep Sunyol i Garriga, i va començar a ser president al 1935.

En Josep Sunyol era propietari d'una empresa que fabricava sucre, i que es deia “Compañía de Industrias Agrícolas”. Representava l'ala més burgesa d'Esquerra Republicana, contrària al sector d'en Companys, més obrerista.

En Josep Sunyol defensava els llaços entre totes les forces catalanes fossin del signe polític que fossin.

Era també editor de “La Rambla”, un periòdic esportiu.
El cas és que va començar la guerra, i ell arribà a Madrid amb la missió de portar unes cartes del president del parlament, dirigides al govern central.
El 6 d'agost de 1936, mentre conduia el seu automòbil per la serra del Guadarrama, es va equivocar de ruta i va topar-se amb un control dels insurrectes, els quals en veure qui era el van afusellar.
És convenient, estant com estem en temps de glòria blaugrana, recordar els qui van viure èpoques més dures i s'hi van deixar la pell.
Des d'aquí el meu petit homenatge a Josep Sunyol i Garriga.

Fonts: Setmanari "El Triangle" 5 de novembre de 2007

.

Konrad Lorentz i la Sacculina

.

Novament, una cita de Konrad Lorentz en què ens parla de la Sacculina, un cranc paràsit que sembla que al llarg dels anys ha experimentat un procés involutiu i que demostra que l'evolució no sempre va vers espècies més independents i autònomes, sinó que de vegades les espècies s'estanquen o fins i tot involucionen vers formes més semblants als vegetals. A banda d'aquest exemple que ens proposa en Konrad Lorentz n'hi ha de més impactants que impliquen l'involució d'allò que és considerat vida (un microbi, una bactèria) vers una forma que no és considerada ben bé vida (un virus). No m'embolico més, que corro el risc d'equivocar-me, i us deixo amb en Konrad Lorentz i la Sacculina:

"Sacculina: Cranc paràsit. Només les larves de sacculina denoten la seva procedència: tenen ulls, potes remadoras, antenes, i un sistema nerviós coordinador, és a dir tot el que distingeix els crancs com artròpodes d'organització superior. Però quan s'instal len al seu hoste, perden totes aquestes característiques diferenciades. Aquests processos no deixen de produir certa repulsió. Per un concepte de valors potser innat en nosaltres, valorem negativament aquest fenomen involutiu. Pot ser que es tracti d'un dispositiu de seguretat que protegeix la nostra espècie de tendències semblants i ens ajuda a mantenir, o fins i tot a augmentar, la nostra diferenciació i universalitat. La necessitat d'aquest dispositiu ve determinada, entre altres circumstàncies, per una variació de les condicions de la selecció. L'ésser humà corre perill d'experimentar uns canvis de caràcter involutiu dins del comportament i en la constitució física que en certs aspectes s'assemblen de manera sorprenent als efectes de la domesticació en els animals."

.

Visió d'una sirena al crepuscle

.

Besllum de carn dessota el glauc encès;
un rere nu, un ram de pell i sang
del mar i el pou, dels somnis i la nit;
fimbrar de cabellera adolescent;
un cant enllà dels monstres i del vent;
l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit.
Fendir de blau amb pols d'estels i mar,
i un salt amunt, i un cabrioleig sublim,
i el dolç somriure salabrós al niu,
i riu al fons del moradenc sedàs.
I clou un ull mentre s'enlaira al cel
d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig,
bufant del Sol quan mor enrojolat
al fur del temps on tot és dit i és dat.

Poema escrit per Jeremias Soler al web de http://www.relatsencatala.cat/ amb motiu d'un repte poètic visual.

.

Genèticament no sostenibles (des de fa cent anys)

.

Necessitaríem tres planetes, si el món sencer consumís com Catalunya.
Necessitaríem sis planetes, si el món sencer consumís com els Estats Units.
Ens enfonsem econòmicament si no consumim.
En conseqüència, ens enfonsem econòmicament si no conservem una humanitat amb desigualtats.
¿Algú pot negar la lògica d'aquestes afirmacions?

D'altra banda podem dir que no descobrim la felicitat de debò si no la descobrim sense consumir.
Confonem la felicitat amb altres succedanis, si no la trobem sense consumir.
Busquem la felicitat a Punta Cana, quan de fet la tenim a Torredembarra, a Badalona o a Manresa.
Però és que hi ha un problema... la selecció natural ens ha programat per créixer, i si no ho fem les pulsions imbècils del nostre inconscient elaboren pensaments aparentment racionals que ens empenyen a créixer.

A créixer, com? Doncs en tots els àmbits: tenir més, gaudir més, consumir més, explorar més territoris, reproduir-nos més (aquí hauríem de dir “tenir més relacions sexuals” perquè rere el desig sexual hi ha la pulsió, la causa de la qual és la reproducció, encara que l'afany per la reproducció rau al marge de la voluntat humana, que lícitament només contempla l'aspecte de fruició).

En conseqüència per aconseguir una societat igualitària caldria atorgar el poder de les nostres decisions a l'empatia, prescindint de les pulsions ancestrals que ens afecten. I que serien sostenibles des d'un punt de vista ecològic si al món només hi hagués 50.000 Homo sapiens i si visquéssim en una societat paleolítica.

Hem transformat tant la manera com vivim que en aquests moments podem dir que estem inadaptats. La natura és savia i tot plegat acabarà amb una nova selecció natural. A la llarga es destruiran els individus o els grups que sostinguin una manera de viure contraria a les exigències d'austeritat que la natura imposa.

Serà així perquè en termes absoluts, i parlant de grans grups, és improbable pensar en un canvi de mentalitat voluntari universal; és més probable pensar que aquest canvi el provocaran els “supervivents” a causa d'alguna qualitat psicològica (diferent a la que avui dia abunda) emmagatzemada a la seva informació genètica (a la llarga, molt a la llarga).

Resumint: des de fa cent anys, des que va començar la industrialització massiva, l'Homo sapiens té una informació genètica que l'empeny a mantenir una actitud de creixement insostenible. Aquesta informació genètica la té des de fa centenars de milenis; encara que abans del 1900, a causa de l'entorn no industrialitzat, aquesta informació genètica no anava contra la sostenibilitat ecològica. Avui, a causa de l'entorn industrialitzat i de l'explotació total del planeta, aquesta mateixa informació genètica és insostenible i ens porta vers la catarsi.

.

Un poema escrit en una fulla

.

Ens atorguen un cos (la natura, el fat, qui sigui...) evolucionat i preparat al llarg de centenars de milers d'anys per aconseguir tres objectius: sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-nos. Algunes espècies han arribat a sadollar aquests tres objectius sense desenvolupar ni consciència racional ni empatia; d'altres hem esdevingut intel·lectuals: amb judici, amb la convicció que existim i que pensem, amb una idea més o menys objectiva de bé i de mal; tot això sostingut en part (en una bona part) per uns fils inconscients de pulsions que des de l'anonimat fabriquen pensaments i raonaments més o menys sofistes més o menys lògics per aconseguir els tres objectius abans esmentats.
Aquest cos, per tant, no està dissenyat per assolir les angèliques alçades de la beatitud, de la santedat; és fruit dels condicionants de l'entorn i de les lleis de l'univers, i la seva funció natural és sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-se.
Però vet aquí que en el camí per assolir aquests tres objectius apareixen uns instruments que superen en ordre a les finalitats. Aquests instruments són: consciència, empatia, amor... La pregunta és: ¿la convicció que molts tenim del fet que aquests instruments “empatia” “amor” “consciència” són superiors en ordre i dignitat als tres objectius que han conduit l'evolució fins allò que som, és una convicció fonamentada, o bé és una sensació antropocèntrica necessària per a continuar evolucionant?
La resposta a aquesta pregunta té molt a veure amb el sentit que cadascú vulgui donar a l'existència.
Sigui com sigui, si l'evolució ha vingut a parar a l'empatia i a l'amor, deu ser que l'empatia i l'amor són fruits de la natura; fruits estranys, singulars, bells... Si aquests fruits acaben triomfant, si la nostra espècie evoluciona cada vegada més vers ells; si totes les espècies, a la llarga, evolucionessin més a poc a poc, o més de pressa, vers ells, voldria dir que tot tendeix a l'amor; i que per llei natural els tres objectius primaris: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn, són un pas per a descobrir una realitat infinitament més intensa.
En el fons, el que ha passat és que hem llançat una pedra a un arbre per a collir una poma i devorar-la, i de l'arbre hi ha caigut un poema que estava escrit en una fulla per algú o per alguna cosa que no arribem a comprendre.

.