Tremolaran els esquirols que ara somriuen?

.

Sempre que passo per aquest racó de bosc (proper a Tarragona) em pregunto si les restes d'aquesta via corresponen a alguna antiga via romana (les restes de la Via Augusta?). ¿O es tracta de les velles tanques de separació de terrenys (no ho sembla pas, doncs segueix un camí que avança arran de mar)? Si algú dels que em llegiu en sap alguna cosa, m'agradarà que m'ho expliqueu.
Parlant d'una altra cosa, de mica en mica l'estiu es va acostant, ja queda menys d'un mes. Entrem en el millor període climàtic de l'any (pel meu gust): finals de primavera, principis d'estiu. Ja comencem a fer les primeres remullades llargues. Les primeres meduses comencen a treure el cap. Els dies són més llargs. La crisi econòmica no para de créixer, però el sol surt cada dia, plou de tant en tant, i les branques dels pins són verdes. Els esquirols salten d'esperança; els humans s'ensorren, la Terra tornarà a ser un jardí, s'aturarà la plaga que devasta boscos, que cimenta turons, que forada la panxa dels nostres fills per esport. Molts humans ploren, d'altres tenen massa dolor per plorar. L'atur creix. Les hipoteques no es paguen. El deute es multiplica. Els crèdits que concedien no fa gaires anys als qui guanyaven 700 euros al mes perquè es poguessin comprar un Audi no tornaran a venir. Els 6000 euros que et donaven sense preguntar-te perquè els volies, el consum eixelebrat, el deute etern que es paga amb un nou deute, les hipoteques de quaranta anys que heretaven els fills, els crèdits per consumir, l'economia que se suportava i que se suporta encara (per això s'enfonsa) en un consum creixent... Tot això avui fa mal, passa factura, trenca esperances, ensulsia famílies enredades pels demagogs del diner... N'haurem après? ¿Hauran canviat les normes del joc d'aquí a deu anys quan tot comenci a funcionar amb normalitat? Tornaran a tremolar els esquirols?
Res, que mentre tinguem la Waikiki, sabrem que hi ha alguna cosa més que el diner, que el sou i que les possessions.
Si podeu, no sigueu rucs, no us endeuteu; ni per un Audi, ni per una casa, ni per res; més val tenir poc, ben poc, i dormir tranquils. Al voltant nostre hi ha sempre prou bellesa com per a ser feliços si la sabem mirar; si la intentem comprar, no la trobarem.
Si ja no hi sou a temps, no perdeu l'esperança, la vida troba els seus camins, i els trobarà per a vosaltres; llenceu un vas d'aigua damunt d'un feix de terra i veureu com de seguida hi creix l'herba. L'univers sencer està en aquests moments pensant la manera d'ajudar-vos i us en sortireu.

.

So d'un aparell aspirador després de canviar-li la bossa.

.

Borinor d'infern arran del marbre,
i el vol d'un pèrfid floc de gris fortor;
retruny i gruny la màquina i la histèria
que tot s'ho beu amb fam de vent i mort.
Endins la pols, endins la dansa negra
on tot és alenar d'ofec obscur.
Impur anhel de merda i de misèria
que put, que brama i trona, amb estridor.
El vent de foc que xucla la serena
quietud calmosa i suau del menjador.

.

.

Pot, la informació de l'entorn que transmetem amb els gens als nostres fills, ser la prova del fet que tots veiem el mateix?

.

.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.

En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.

Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.

Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)

  I continuarem investigant.

.

.

P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.

Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.

.

.

Estimeu els vostres fills.

.

Llegeixo que sotmetre un ratolí a la manca de llum durant els seus primers mesos de vida, fa que d'adult no hi vegi prou bé, perquè els circuits neuronals que s'han de connectar al llarg dels primers temps de vida responsables de la gestió de la informació lumínica no s'han desenvolupat prou.
Llegeixo que els infants que no han estat estimats durant els seus primers anys de vida, que no han rebut afecte, que han estat menyspreats o ferits, manifesten, al llarg de la seva vida adulta, i en un percentatge molt elevat, comportaments psicopàtics i manca d'empatia. És provat que tenen atrofiada la zona frontal i límbica del cervell.

Hauríem de tenir en compte això alhora de no oblidar-nos cada dia d'estimar molt els nostres fills; d'estimar-los manifestament i efusivament; d'estimar-los sincerament; de no ignorar-los; de considerar els seus problemes tan importants com els nostres.

Hauríem de tenir en compte això a l'hora d'opinar sobre determinats personatges que malgrat que han d'anar a la presó (mai no ho poso en dubte) potser no poden actuar de manera diferent a com ho fan.

Necessitem amor; i no parlo de desig, ni d'intercanvi d'interessos, ni d'enamorament, ni d'estats d'eufòria provocats per les drogues que genera el nostre cervell quan ens enamorem, parlo d'amor.

.

Absorbim dels somriures la raó de ser.

.

Poques hores abans de la gran victòria del Barça, a la República de Waikiki només se sentia el soroll de les onades, i els cants d'alguns ocells. El mar era de cristall, amb alguna medusa, pocs peixos, i molta fredor; sort del Sol; sort de les parets refractàries. L'energia del Sol ens atorga la força suficient per emprendre una setmana que serà dura, per la feina, pels neguits d'allò que no podem controlar. Allò que de la feina més ens crema, és la sensació que ens regala el que no podem controlar; però alhora sabem que si no ho podem controlar no val la pena d'amoinar-nos. Xuclem, de cada instant, la força del present, la felicitat emmagatzemada a cada segon; com l'abella que liba a cada instant, de dins de la flor, la seva essència més genuïna. No ens poden fer fora de l'univers; si no tenim res, res no podem perdre; si la felicitat la trobem en el no res, ¿a on no la trobarem? Absorbim, dels somriures, la raó de ser, la raó d'existir, sense cap més objectiu que continuar multiplicant somriures.

.

El Pèndol

.

Doblega el temps, l'asèptica estructura
normalitzada en angles embrunits,
que aixecaran les arnes de les nits
amb el balanç maligne de la usura.

Argamassa que trinxa la natura,
destruint la cadència de la vida,
que a poc a poc s'allunya espaordida
per la rauxa infernal que no s'atura.

Pica la pressa la cavalcadura
que allunya el pèndol de l'instant que es viu;
amunt i avall pendola i se'ns en riu,
estossinant la pobra criatura.

Del passat al futur, la dentadura
carrisqueja enyorant el blau del mar,
que roman enxiquit com un vell far,
cridant-nos amb records de confitura.

Del futur al passat, la ferradura
mai no s'atura en el instant present;
el temps és mort, s'ha mort el pensament
per les escletxes de la desmesura.

.

P.D. Aquest poema està inspirat en la imatge de la pintura de Dalí que teniu a la part superior del post. Va guanyar un Repte Poètic Visual, i fou escollit per un grup d'artistes de Premià de Dalt per a ser il·lustrat.

Vol significar fins a quin punt la vida d'avui dia pretén posseir el nostre temps, fins a quin punt les persones viuen lluny del present, de l'instant present, que és on rau la felicitat. Pendolem endavant i enrere; ens allunyem del present, i ens perdem els instants, que és l'únic lloc on podem ser vius, on podem assaborir la felicitat.

.

.

L'ombra negra dels amargats. La gratitud a l'univers. La pluja damunt del sostre del Museu.

.

Hi ha gent que té com una amargor a dintre, com una ombra, com una rigidesa que els ve de lluny, de la primera infantesa, de les primeres experiències infantils, quan algun adult els va pintar una existència dividida entre bons i dolents, una vida que havia de ser milícia, una guerra vers l'ordre i la perfecció, amb l'arma de la disciplina i de la negativitat.
Els contemplo en silenci; no els dic res; ni se m'acudiria de criticar-los. Odio parlar malament d'algú, ni que hi hagi motius. Sé que molta gent ho fa. Els joves en diuen “rajar”. Els adults madurs ho practiquen. Parlar malament d'algú, quan aquest algú no és al davant, és un dels esports nacionals dels Homo sapiens. Renunciar a aquest esport et deixa una sensació de benestar difícil d'explicar, semblant a la que se sent quan hom escolta tronar; quan hom percep el so de les gotes de la pluja damunt d'una teulada. Ahir vaig ser al Museu de la Ciència i Tècnica de Terrassa per a preparar una excursió que farem la setmana que ve. Jo era sol, a dos quarts de set de la tarda, enmig de la immensitat del museu. Per damunt del meu cap, un avió, un Fairchild del 1932; més amunt, les finestres del sostre del museu i una pluja intensa que percudia les teules, els trons, el reflex dels llampecs, l'avió groc i bell, i jo, tot sol, amb la història, la ciència i l'ambició noble de la humanitat, que malda per progressar.

Sé que escrivint això no he transmès ni un 5% de tot el que les meves amígdales em van permetre sentir davant d'aquest reguitzell d'estímuls externs. Va ser com si Antoine de Saint Exupery se m'aparegués i em proposés d'anar a fer uns vins. Després vaig sortir al carrer i va començar a caure pedra: boletes petites i blanques de gel que picaven contra el paraigua i que deixaven el terra ple del que semblaven anissos; i més llampecs, i els camals dels meus pantalons mullats; i vaig sentir una gran gratitud vers l'existència. “Gràcies!” li vaig dir a l'univers en veu alta “Gràcies!” vaig repetir, oblidant que qualsevol que em sentís em podia prendre per boig (als qui parlen sols, els Homo sapiens els consideren bojos), però tot i així vaig repetir “gràcies!” una altra vegada, i ho vaig dir tan sincerament que em va semblar que la pluja, la pedra i els trons em responien. I vaig imaginar els vents empesos per la pressió del Sol, l'energia de l'univers convertida en moviment i en fúria. I em va semblar que la vida era una conseqüència impressionant d'aquest univers, i que era tan meravellosa que m'importava ben poc el 5% de retallada del sou, o l'ombra negra de les persones amargades que tot ho veuen negatiu i que no deixen de criticar tothom per tot, o la pressa dels estressats, o l'ambició dels esclaus de l'ambició, o la mala lluna dels ignorants, o... “Gràcies!” vaig repetir a l'univers, i va ressonar un tro, i vaig desitjar que la pluja no s'aturés mai. I el millor de tot és que tot això que escric no és un relat, sinó que és real, autobiogràfic i meravellós.

.

El model virtual que ens explica el conte de la realitat. La bellesa que som. El foc que portem a dins.

Llegeixo, aquests dies, que cadascun dels nostres cervells posseeix 100.000 milions de neurones, i que cada neurona realitza 10.000 sinapsis (zones de contacte entre neurones per on intercanvien informació).
Aquests intercanvis d'informació representen la vida de la nostra ment, la seva activitat, la seva profunditat... Hi ha tantes sinapsis al nostre cervell com 5000 vegades el nombre d'estrelles de la nostra galàxia. Un petit univers dins nostre, del qual no som conscients. La ment treballa, la majoria de vegades, sense que ho sapiguem; i té records, i elabora pensaments, i pren decisions de tota mena, sense que nosaltres ens n'adonem.

Però he començat parlant de tot això no pas per aprofundir en el funcionament del cervell, sinó per a meravellar-me. L'ésser humà és una meravella. La seva vida interior, la seva capacitat mental, la seva consciència, es podria simbolitzar com un univers solcat de punts lluminosos, petits sols, guspireigs d'idees, sentiments, imatges, sensacions, decisions.

Tenim un univers a dins; a través dels nostres ulls es crea un món que representa tot allò que des de fora ens saluda; l'ordre exterior que nosaltres arribem a conèixer gràcies al model virtual que desenvolupa la nostra ment per a explicar-nos el conte de la realitat. A fora, només l'ordre, les magnituds, els conceptes, la realitat invisible i misteriosa... A dins, la bellesa que som, inventant-se la forma que l'ordre d'enllà de la nostra consciència podria tenir si nosaltres l'haguéssim inventat.

I al fons de tot, quan estem ben sols, ben meravellats, ben tranquils, ben agraïts d'existir malgrat les nostres misèries, ben disposats a ser coherents amb aquest agraïment que sentim, flameja el foc d'un amor amb el qual, sabent-ho o no, ens identifiquem, i al qual tendim. Busquem, contínuament, a fora, allò que tenim a dins, allò que som...

.

El racisme invisible

.

Ens hem de protegir del racisme, i hem de protegir els nostres fills de caure en el racisme.

I el racisme més perillós no és aquell que és fàcilment identificable, sinó el que s'escola pels porus de la pell de progressisme que hom s'enorgulleix d'haver-se adobat. El racisme d'alguns progressistes que miren de trascantó els individus més tradicionals de la població, i masteguen, quan es tomben, un “fatxes!” que potser és fonamenta més en el prejudici o en l'instint de protecció del territori que en la realitat.

El racisme dels conservadors, que miren amb fàstic les noves idees, o les velles idees fustigades de sempre, i no veuen persones, sinó velles idees que cal continuar fustigant.

El racisme d'alguns intel·ligents, que han de conviure amb els que no ho són tant, que tenen un vot que val el mateix que el vot dels que no són tan llestos, tan intel·lectuals; i que es tomben i masteguen, mirant de trascantó, un “xusma!”, que els allibera tensions i que els fa creure el melic de la intel·lectualitat catalana, europea i mundial.

El racisme dels antiracistes que miren de trascantó els qui no es posicionen amb prou rauxa; i que es tomben i masteguen un “racistes de merda” que traspua odi i ganes de matar.

El racisme de sempre, que considera que hi ha persones inferiors per la seva raça o per la seva cultura.

El racisme d'aquells que són tan demòcrates que voldrien veure penjats els qui un dia no ho van ser, o veure morts els qui potser diuen que ho són i només ho fan veure.

El racisme de les classes dominants, que comtemplen els menys afavorits com una massa que cal pasturar segons els interessos del moment, i no veuen persones; les miren, però no les veuen.

El racisme de la “creme”; de la "creme" d'esquerres, o de la creme de dretes, que vesteixen igual, que parlen igual, que critiquen el mateix, que fan servir els mateixos codis, i que consideren inferiors (encara que mai no ho diran, o sí) els qui viuen exclusivament per guanyar-se el pa de cada dia, i el dels seus fills, sense ideals, sense més “ismes” que viure en pau, i deixar viure en pau.

El racisme d'alguns ocupes que matarien els propietaris especuladors.

El racisme d'alguns propietaris, que penjarien tots els ocupes.

El racisme més fàcil de condemnar és el que està etiquetat per la història; jo també el condemno.
Però no hem de caure en l'altre racisme, en l'invisible, en el racisme que exercim i que no veiem, perquè brolla del neocórtex, sota les ordres de l'insconscient, que treballa com un esclau, obeint els instints ancestrals codificats a l'ADN, que hem heretat i que donarem en herència.

Com a mínim, tenim la consciència i la raó per a defensar-nos-en; per això som humans.

.

.

Més imatges i més sons a l'última jornada de la VIII Fira Modernista de Terrassa

.

Malgrat la pluja, que a dos quarts de sis ha fet acte de presència, la jornada modernista d'avui ha transcorregut jovialment, amb gran assistència de públic i força originalitat. Després de la pluja, la claror saura del cel ressaltava els colors dels vitralls de la Masia Freixa, mentre Sant Jordi, immòbil des de fa dècades, ho contemplava tot amb placidesa.

.

VIII Fira Modernista de Terrassa

.

Les d'aquí, més amunt, són imatges de la VIII Fira Modernista de Terrassa, que demà diumenge celebra la seva última jornada (encara hi sou a temps). La ciutat es guarneix d'època i reviu passats plens d'intensitat industrial, artística, burgesa i obrera. Una festa que regalima bon gust, art i història.

.

Tenim avantpassats neanderthals.

.

Els estudis del projecte Genoma Neandertal sembla que indiquen que en el moment en què un primer grup d'Homo sapiens va abandonar Àfrica, fa entre cinquanta i vuitanta mil anys, en entrar en contacte amb les primeres poblacions de Neanderthals, es va aparellar amb elles d'una manera generalitzada. De manera que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels africans, poseeixen entre un 1% i un 4% d'informació genètica que prové d'avantpassats neandertals; això passa a causa del fet que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels que viuen a Àfrica, descendim del primer grup d'Homo sapiens que va emigrar d'Àfrica fa entre cinquanta i vuitanta-mil anys.
Aquest descobriment, fonamentat en l'estudi de l'ADN, canvia la idea que fins ara es tenia del fet que els neandertals eren una espècie força diferent a la nostra. Fins i tot no seria impossible (això ho dic jo, no aquest estudi) que no hagués estat una espècie diferenciada, sinó una raça que no quedaria fora de la barrera genètica que impedeix els creuaments entre espècies diferents, o que si els permet no permet l'engendrament de fills fèrtils.
Tot i això, sembla que l'estudi, publicat per la prestigiosa revista Science el passat 7 de maig, no arriba a provar que els creuaments i aparellaments entre sapiens i neandertals continuessin al llarg de les migracions dels Homo sapiens per Europa fins a l'extinció dels últims neanderthals ara fa uns trenta mil anys (que se sàpiga).
Cal recordar que els últims descobriments arqueològics han demostrat que els neanderthals tenien una organització social complexa, que enterraven els seus morts, que tenien una religió. Se sap també que posseïen el gen del llenguatge.
No deixa de ser una notícia impactant tenint en compte que un petit percentatge genètic pot fer que l'aspecte d'un individu sigui força diferent. ¿Quin percentatge genètic representa respecte el total de la informació genètica el gen que produeix l'albinisme, o que tinguem els ulls blaus, o que tinguem pèls a les cames? No és impossible que l'extinció dels neanderthals hagi estat una fussió amb bona part de la nostra espècie.
Queda demostrat que la ciència de vegades descobreix informacions que mai no hauríem dit; tot i que hi havia alguns científics que defensaven la idea de l'aparellament entre sapiens i neanderthals, molts d'altres la descartaven.
A partir d'ara començaré a palpar-me el cos a la recerca d'algun arcaisme, d'algun senyal, souvenir o record dels meus avantpassats neanderthals, amb els quals (ara ho sé) m'uneixen llaços familiars. No em resultarà gaire difícil de trobar ( jo sé on pot estar aquest senyal) bo i que l'arrogància d'alguns científics els mogui a dir que un 4% d'informació genètica no hauria de tenir efectes (com he llegit en algun lloc aquests dies). ¿Que no hauria de tenir efectes? ¿Com pot algú dir això si només la presència d'un cromosoma de més provoca la síndrome de Down? 47 cromosomes en lloc de 46. Un 2,13 % d'informació genètica adicional que provoca un munt de problemes pel que fa a la manera com el cos d'un individu amb síndrome de Down es desenvolupa. És evident que el 4% màxim d'informació genètica heretada del neandertals no pot ser negativa, perquè si no, no l'hauríem heretat, s'hauria perdut pel camí; però tot i així hem d'acceptar que provoca alguns efectes (per petits que siguin) que no hi serien (n'hi hauria uns altres) si la informació genètica fos entre un 1 i un 4% diferent.

.

Sobre si la llibertat vol dir que algú triarà picar-se els dits amb un martell en comptes de menjar-se un pastís.

.

Al llarg de la meva vida he escoltat sovint les frases alliçonadores dels que parlen de la llibertat humana com la capacitat que ens atorga la possibilitat d'escollir el mal (gran misteri!); com si l'existència de la llibertat impliqués necessàriament que algú hagués d'escollir el mal.

Avui, sense pretendre criticar cap fe ni cap religió, posaré en qüestió que ésser lliures vulgui dir que hi hagi d'haver algú que esculli el mal. Per què ho hauria de fer? Si és realment lliure, ¿no li permet aquesta llibertat triar la millor opció? ¿No resulta il·lògic fer servir la llibertat per a escollir la pitjor opció per un mateix? ¿Implica la llibertat que algú pugui decidir ser il·lògic respecte al seu bé íntim?

Per reflexionar sobre això he decidit fer un experiment:

A un grup de 1000 nens, se'ls deixa escollir entre:

Opció A: agafar un martell i picar-se els dits amb força.
Opció B: menjar-se un plat de les seves postres preferides.

Són lliures per decidir qualsevol de les dues opcions. ¿Quina creieu que escolliran?

Probablement tots escolliran l'opció B. ¿Com és que tots escolliran l'opció B si realment són lliures per escollir entre la A o la B? ¿La llibertat no hauria d'implicar diversitat de respostes?

Conclusions:

1.-El fet que els éssers humans siguem lliures per triar no vol dir que no triem sempre, o quasi sempre, només una de les dues (o de les tres, o de les quatre...) opcions possibles. La llibertat no implica necessàriament diversitat; només la fa possible, si escau i si convé que sigui possible.

2.- Cas que en l'exemple anterior algun nen escollís l'opció A, hauríem de concloure que el nen té algun problema psicològic, o que el nen no ha percebut amb claredat el sentit de l'elecció (hi ha algun element que no comprèn); pateix alguna confusió.
Aquesta és la raó per la qual estic convençut que l'ésser humà sempre escollirà el “bé” quan se li presenti l'ocasió de triar entre el bé i el mal. I si no tria el bé, és perquè té algun problema de disseny, o de la percepció de la totalitat de la magnitud de la tria, o de la comprensió, o de la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, o de comprendre el sentit de l'existència. Amb això no estic defensant que en l'àmbit de les lleis no s'hagi d'exigir responsabilitats (i penes) als culpables, però no tant a causa de la justícia, sinó com a mètode per a protegir la societat de comportaments negatius.

Pel que fa a les implicacions religioses d'aquestes conclusions, haig de dir que cap ésser humà pot rebutjar el “bé”. I que si ho fa, és perquè té ha un problema de percepció, de comprensió o de disseny, que s'explica des d'un punt de vista científic, apel·lant als instints (pulsions) ancestrals que s'han heretat amb la informació genètica a causa de la selecció natural en el procés de l'evolució de les espècies. La pulsió manipula la percepció, la comprensió i l'activitat mental, fins al punt que l'individu quan tria no ho fa objectivament sinó com a víctima d'una confusió que té funcions evolutives. En la meva modesta opinió, el mal espiritual (diable, etc.) no existeix, sinó que allò que entenem com a mal (la manca d'empatia, la violència, l'odi, l'egoisme...) té unes arrels materials perfectament comprensibles des del punt de vista de l'etologia i de la psicologia evolutiva (comprensible no vol dir justificable).

.

Determinats per la genètica o pels agents externs?

.

De vegades hi ha qui pregunta: ¿això és genètic o esdevé a causa d'un agent extern o de l'aprenentatge?
He escoltat aquesta pregunta referida a característiques humanes tan diverses com "els gusts gastronòmics" “l'orientació sexual” “la bondat” “la intel·ligència” “les pors” “el caràcter” "la imaginació"...
No donaré, òbviament, cap resposta; però proposaré un pensament: ¿La pell bruna, d'un individu mitjà mediterrani, és bruna a causa de la genètica o per culpa d'un agent extern?
No ens precipitem a respondre. Pensem, una mica, abans.
Els individus mitjans mediterranis que conec (els de la meva família), a l'hivern, són blancs; si fa no fa com la llet amb un bri de canyella. I a l'estiu, són del color de la xocolata. Si haguessin viscut tota la vida a l'illa de les “Terres del Nord”, que està per damunt de Sibèria, mai no haurien estat bruns, sempre haurien estat blancs, i molt blancs. Fet que prova que una de les causes de la morenor és la potència dels raigs solars (la seva inclinació); per tant, hi ha un agent extern que esdevé una causa de la morenor. Però el cas és que si la meva família enlloc de ser mediterrània fos irlandesa, ni vivint de continu a Fuerteventura, no arribarien a ser mai bruns. La qual cosa demostra que la pigmentació és un efecte que es produeix només quan hi ha determinada informació genètica al nucli de cadascuna de les cèl·lules.
Com a conclusió podríem dir que poden existir algunes informacions genètiques al nucli de cadascuna de les cèl·lules que només desenvolupin efectes visibles quan determinats agents externs hi siguin presents; i que passin desapercebudes quan aquests agents no hi siguin.
Aquest raonament estic convençut que es podria aplicar a les preguntes inicials. Hi pot haver informacions genètiques que sense determinats estímuls externs mai no arribin a manifestar-se en un efecte visible (que mai no arribin a desenvolupar-se). Hi pot haver, també, individus que no tinguin aquestes informacions genètiques, i que ni davant dels agents externs que els estimulen no desenvolupin els seus efectes.
Penso que gairebé tot el que som depèn d'aquests dos factors: la genètica i els agents externs (entenent l'educació, i també l'amor que rebem, com alguns d'aquests agents externs).

.

.

La noia de la residència de les muntanyes

2ª al Premi Literari Miquel Bosch i Jóver.

"És la història de fantasmes més estranya que mai he llegit" (Edgar Allan Poe, des del més enllà)

"Suggerent, romàntica, gòtica, cruel, rara..." (Sir Arthur Conan Doyle, des del més enllà)

"M'ha fet molta il·lusió sortir en una història del segle XXI; mai no m'ho hauria afigurat!" (Màrius Torres des del més enllà)

I

Arrenco l'herba amb els ulls negats. Miro el castell de marbre blanc que s'alça enllà del prat, a l'altra banda del torrent, i maleeixo els instants que he passat aquí dins. Per molts boscos que l'envoltin no deixa de ser una presó disfressada d'hospital. Tant se val el prat; ni que estigui clapat de marededéus, àngels i sants; ni que brollin del seu cor aquests rectangles esculpits en granit, obra d'algun escultor abstracte contemporani. De res em valen les roques amb cara de nan, les figures bromoses de pedra castellana, els garrofers, les alzines sureres, els cims dels Pirineus nevats de cap a cap. Si camino cap al nord, arribo al murallam de formigó que envolta el sanatori. Alguna vegada que l'he resseguit, he vist la reixa negrenca que separa aquest món asèptic de la civilització accelerada d'on vinc. Odio també aquesta civilització. Odio l'exterior i odio l'interior. I no recordo per què ho odio tot plegat. No recordo res del meu passat. La meva vida conscient va començar el dia que vaig creuar la reixa. Per molt que m'hi escarrasso tot el que he viscut abans em resulta negre com la gola d'un llop, com si no hi hagués res, com si de cop i volta hagués aparegut ja crescuda, amb vint anys malaltissos, en aquesta casa de bojos, mai millor dit. Miro els brins verds de gespa enmig dels meus dits blancs; tinc uns dits prims com llapis de porcellana. Els cloc i envermelleixen un xic. No tinc gaire força per cloure'ls; de seguida em fan figa. I miro al cel i em fa ràbia veure'l tan blau, estant jo com estic tan enfadada no sé pas amb qui i no recordo pas per què. Els dies que el cel és blanc, encapotat, em sento millor. Potser perquè en aquests dies em ve a veure el matrimoni de Barcelona, el meu únic contacte amb la realitat exterior, el meu cordó umbilical amb la nena de Barcelona, la xiqueta que el matrimoni vigila de prop per una mena de parentiu que no m'han volgut aclarir. Sigui com sigui, tot el que m'expliquen d'ella em distreu força, m'ajuda a fugir dels problemes, de la solitud.
Són un matrimoni peculiar; un xic antiquat. Ella, la Rosa, té el cabell crepat, sempre en un monyo que li fa el cap més alt, com si portés un barret amb flors i plomes. Llueix sempre un vestit amb mirinyac i lluentons d'argent, i parla un català d'aquells de la Barcelona d'abans, intercalant paraules castellanes que fan més fi (diu ella). El seu marit, en Sebastià, assenteix de continu a qualsevol explicació que la Rosa vulgui regalar-me. Riu, de tant en tant, com un milhomes, com si amb el riure donés també el vist i plau a les afirmacions que va fent la seva muller. M'agrada el seu bigoti espès, ben pentinat, castany intens; i el tern de color d'os amb botons de nacar.
Són ben curiosos, tots dos, i m'ajuden a passar les hores quan el que de debò desitjaria fora matar-me. Ja ho vaig provar una vegada i no em va sortir. De les hores ençà, els infermers em castiguen amb una fredor cruel que no em mereixo. Entenc que el meu intent va ser per ells com una galleda d'aigua freda; però haurien de tenir en compte que si sóc aquí és perquè no estic bé. I si no els agrada que tingui davallades, que s'hi posin fulles, que jo estic malalta, caram, i no està bé això d'agafar-me mania només perquè un dia no vaig aconseguir de penjar-me.
Quan sóc a punt d'arrencar un altre feix d'herba, veig a en Màrius que s'apropa i que em mira amb la seva timidesa habitual. Sort en tinc, d'en Màrius, que em fa cas; l'únic malalt que no em fa el buit. Em pregunta que què em passa i dissimulo alleugerint la força dels dits i obrint el puny. L'herba cau al prat. Li responc que no em passa res, que tan sols és que estic una mica nerviosa. I em somriu amb por, com si el fet de somriure signifiqués alguna mena de declaració d'amor i ell no gosés abocar-s'hi. És ben lleig, en Màrius, però no dic pas que sigui impossible d'estimar un home com ell, tan tendre, tan feble, tan sensible. Si no fos perquè viu lliurat a la seva Mahalta, no pararia fins a seduir-lo; i tal vegada amb el seu amor aconseguiria no haver d'arrencar més herba, ni haver d'odiar ningú ni res.

.
II

.
-Aixeca la cama , Maria, i torna-la a baixar. Segueix el ritme, caram, que no hi és per casualitat, el ritme. I no posis aquesta cara de pàmfila, que la glòria costa, que no la regalen, la glòria. Pensa que tu has nascut per a la glòria i que això no ho pot dir tothom. Tens uns pares que te la poden pagar, aquesta glòria; i tens també prou qualitats per arribar on vulguis. Sents, criatura? Però no ploris, ximpleta, que quan acabis els exercicis podràs fer el que et vindrà de gust. Aixeca la cama, conxu. Així. Molt bé. Així.
I la nena va dansant, entaforada dins d'un tutú blanc que se li arrapa a la pell com les escates a una serp, com la xardor d'un estiu insuportable a qui sigui que el pateix. Respira nerviosa. Panteixa. Es concentra en els exercicis. Sap com els ha de fer. Sap que els ha de fer.
-I compte amb el que menges -la mare alça el dit i arrufa les celles. Aguanta el dit estàtic, ben enlaire, fins que s'assegura que la noieta el veu, i que entre cama aixecada i cama aixecada li queda ben gravada l'advertència del menjar -. Ni pa, ni pastes, ni xocolata, ni dolces. Que no m'assabenti que t'empasses res que jo no t'hagi posat al davant, criatura; que tu ja saps que alguna vegada t'he pescat empassant-te llaminadures, i no penso permetre que esguerris el teu futur. Perquè tu saps, xicoteta, quina és la teva obligació. La glòria costa, però t'ha escollit a tu; i no li pots dir pas que no, a la glòria, que els temps que corren no ens permeten pas cometre la bogeria de perdre oportunitats.
Soroll de claus al pany. Sona la porta, que s'obre i que es torna a tancar.
-Ja ha arribat el teu pare.
Passes que s'acosten. Veu d'home que esclata jovial després d'un llarg dia de feina.
-Com està la meva artista? El futur de la dansa catalana!
-No la distreguis, que la cosa no va gaire bé; i d'aquí a una hora ja ha de ser a l'acadèmia.
-Doncs vinga! Ànims, que el liceu ens espera!
I la nena alça la cama i la torna a baixar. A la comissura dels ulls, les llàgrimes no acaben de rodolar; s'aguanten estàtiques com el plor que no sona, com el gest que no arriba a trencar-se. A la gramola, hi gira un disc de vinil, i els violins de la simfònica de Berlin dicten els moviments de la nena, que no minven.

.
III

.
Intento d'eixordar un infermer que fa un massatge a una àvia que no parla des que va arribar. Sempre he tingut molt de geni; una metgessa m'ho va dir el primer dia que vaig arribar al sanatori mentre m'ajudava a dutxar-me; em va veure la piga bruna de la natja esquerra, grossa com una castanya, i em va dir que les noies que tenim una piga com aquesta som geniüdes com diables. Per molt que crido, l'infermer em continua fent el buit. M'ignora d'ençà que va passar tot. No n'hi ha per tant. Però jo no em rendeixo; li crido guapo a cau d'orella i m'hi deixo els pulmons. No és que sigui guapo, però jo ja no sé què fer perquè em miri. Potser hauria d'esperar que acabés el massatge; ho accepto. Però sé que ni així no aconseguiria la seva atenció. Se'm va ofendre massa el dia que em vaig voler penjar. El cert és que es va endur un ensurt, pobre xicot. El cel estava cobert d'uns núvols negres i pesants; de tant en tant, llampeguejava. No vaig poder més i vaig lligar el llençol a la canonada de la calefacció que passa sota l'ampit de la finestra de la meva cambra. Vaig envoltar-me el coll amb l'altre extrem; vaig fer un nus, i em vaig abocar al buit. Mentre tota jo brandava per la façana principal del sanatori, sentia la pluja xopant-me els cabells i la pell del rostre. La roba em pesava cada vegada més. L'ofec se m'encenia amb els llampecs, que arribaven gairebé amb els trons. Dessota meu tothom cridava. Enllà d'aquest moment, a banda del rostre esverat de l'infermer que em tibava cap amunt, no recordo res més i tot se'm fa negre.
Però ja ha passat tot, i haig de mirar endavant; no és bo recordar-ho. Per això passo tot el temps que puc al prat, al jardí, al menjador o a la sala de massatges com ara. M'acosto a la finestra i miro el cel. El veig encapotat, blanc i brillant, com si estigués glaçat. Respiro tranquil·la, perquè amb aquest cel sé que avui vindran; la Rosa i en Sebastià vindran. I tot just penso això quan els veig palplantats a la porta de la infermeria, mirant-me i somrient.
-Anem a fora? -em proposen. I tots tres sortim al jardí. Els demano si volen caminar fins a l'altra banda del torrent, al prat del costat de les alzines sureres. Em responen que avui no, que estan molt cansats. Ens apropem a un quiosc de música, amb bancs de fosa pintada de blanc, que fa formes de fulles i de flors. Em parlen de la nena de Barcelona i em fan saber que està molt trista, que els seus pares no l'entenen, que la fan patir molt. Que només balla i balla i que no pot menjar tot el que vol. Em pregunten que què em sembla tot plegat. Els dic que em sap molt de greu que la petitona ho passi tan malament, que la vida és alguna cosa més que dansar. I que m'agradaria poder dir el mateix pel que fa al menjar, però que no sóc pas la millor per a fer-ho; perquè jo tampoc menjo; i si alguna vegada m'acabo empassant un boci de pa, o una peça de fruita, pressionada pels infermers, pels metges, o per qui sigui que insisteix de tota aquesta trepa de brètols que viuen de les malalties dels altres, acabo ficant-me els dits a la gola i traient-ho tot quan ningú no em veu. Sospito que per això sóc aquí. El matrimoni de Barcelona fa que sí amb el cap; em confirmen que sóc aquí per això, perquè vaig deixar de menjar. I és clar, ningú no pot viure si no menja. I em poso a pensar, i m'adono que fet i fet ja fa força temps que ningú no em molesta, que ningú no m'obliga a empassar-me res, que ningú no m'acompanya al vàter per evitar que vomiti. I els ho dic així a la Rosa i a en Sebastià, que fan que sí amb el cap i que posen una mirada trista que em fa plorar; i no sé per què em fa plorar. I en aquestes, arriba en Màrius i saluda la Rosa i en Sebastià. I igual com l'altre dia, em pregunta que què em passa. Sempre em troba fora de mi mateixa, en Màrius. I li dic que em sento trista per una nena de Barcelona a qui els pares no entenen. I en Màrius fa que sí amb el cap. I les ulleres negres de pasta gruixuda se li mouen quan fa que sí. I se les ha de tornar a posar bé. I somriu. I em demana si em fa res d'escoltar el seu nou poema. I el pronuncia amb una veu aguda que se'm fica a dins i que quan acaba de declamar no sé com treure'm del cor. Li dic que el poema és molt bonic, i somriu. Després entristeix la mirada i em confessa que donaria el que fos per poder fer-lo arribar a la Mahalta. M'agradaria preguntar-li per ella, però no ho faig, perquè sé que ella no el ve mai a veure; i també perquè m'agradaria ser la Mahalta, i que tots aquests poemes tan bonics que escriu fossin per a mi i prou.
El matrimoni de Barcelona se'n va, i en Màrius i jo ens quedem mirant l'home pelut que de tant en tant camina tot nu pels voltants del sanatori. Va brut de fang i avança encorbat com si fos un mico. He preguntat un munt de vegades als metges que com poden permetre que vagi així pel jardí i pels boscos, però la indiferència amb què em castiguen fa que no em donin cap resposta. Li he dit a en Màrius que ho pregunti ell, però no ha volgut; perquè diu que al món les persones han de poder viure com els vingui de gust, i que l'home despullat no fa pas cap mal a ningú. Suposo que té raó, però jo em sento de continu obsedida pel meu aspecte, i no em puc imaginar que algú pugui exhibir-se d'aquesta manera sense sentir-se malament.
En Màrius i jo creuem el torrent i pugem fins al prat de les estàtues. Em fa por d'acostar-me als rectangles de granit; la seva bellesa austera em torba sense raó i prefereixo mirar-me'ls de lluny. En Màrius declama mentre la vista se'm perd damunt del blanc dels Pirineus.

.
IV

.
La nena s'ha fet gran, i encara aixeca i baixa les cames a ritme d'un vinil que reprodueix els violins de la simfònica de Berlín. Les llagrimes dels ulls se li han convertit en pedres de vidre penjades al coll. Ja ha actuat al Liceu, i a París, i a Nova York, fins i tot a Sidney. La seva mare encara li parla de cames que s'han d'aixecar i que han de tornar a baixar; i de la glòria, que costa i que no la regalen. Sempre hi ha una ciutat a on encara no ha ballat, un teatre que l'espera per a rebre-la amb els braços oberts, un periodista, un programa de televisió, una revista. El pa, les pastes, la xocolata, la nata, la crema... tot ha d'esperar, tot s'ha de lliurar a la deesa glòria. I el temps, els instants, la pluja, els carrers, les voreres brutes, els parcs, els plàtans de la rambla, la ferum del moll de la fusta, benzina i sal, castanyes i fum, crits d'infants perseguint una pilota, suor d'estiu, esgarrifança de tardor, trepig de fulles roges que s'esmicolen, lladruc de gos que juga i que ens empaita. Res d'això mai no ha estat, mai no ha arribat a ser, mai no ho ha tingut ella fora dels somnis profunds de criatura esgotada i sacrificada, conscient de les seves obligacions de princesa, del seu fat auri.
I a la nit, la nevera, i el cos ple a vessar de iogurt i formatge. Peregrinatge al bany i vomitada. I el cos que s'asseca, que es panseix, que perd força. Esveramenta de mare espantada que veu fugir Japó i Hawaii; la flama de la nena s'apaga com un estel fugaç que semblava que seria etern.
-Aixeca la cama, Maria, i torna-la a baixar, que no pot ser que tot s'acabi, preciosa, que tu vals molt i ara no pots fracassar.
Tremolor de cames fràgils com branques de lliri. Pell esblanqueïda damunt d'una carn eixuta i feble que dibuixa l'os. Ulls grossos i vius que s'apaguen, que es tanquen. Tot es fa fosc. Tot s'acaba.

.
V

.
-Vindrà aviat. -em diu la Rosa.
I no sé si alegrar-me'n o entristir-me'n. Si ve, és que van maldades; i m'ha parlat tant d'ella tots aquests anys que ja la sento com si fos de la família. Li'n demano detalls i fa que no amb el cap, que ja m'ha explicat prou, que quan vingui ja ho veuré. I li dic a la Rosa que haurem de mirar d'arreglar això de l'home prehistòric nu que ronda pels boscos, que si ve una criatura no podem permetre visions d'aquesta mena. En Sebastià riu i em recorda que la nena ja té vint anys, i que ni que no fos així, als temps que corren, els infants ja ho tenen tot força vist, i més si es tracta d'una cosa tan natural com un home nu i pelut. Aprofito per preguntar-los si ells saben d'on ha sortit, l'home nu, i es limiten a mirar-se l'un a l'altre com si sabessin la resposta però no me la volguessin dir. Els pregunto també si la nena quan vingui podrà ballar, aquí, al sanatori; i em responen que la nena ja no està per danses, que amb prou feines respira i que el que necessita és descansar. I s'apropa en Màrius tot esverat i ens diu que els feixistes han bombardejat Lleida. I jo faig que no amb el cap, i amb molta cura intento fer-li veure que la guerra es va acabar fa molt de temps; tant, que ni ell ni jo no havíem nascut quan va esclatar. Fa una mena de cara com de compassió, ben bé com si es lamentés de la meva bogeria; pobre Màrius, que malalt que està sense saber-ho.
Sortim al jardí, i a l'altra banda del torrent, al prat de les estàtues, hi veig la meva mare. És curiós, havia oblidat que tenia mare, i en veure-la allà palplantada i amb els ulls plorosos m'ha vingut de nou al cap. M'aixeco la vora de les faldilles per a poder córrer més de pressa. Baixo fins al torrent i pujo el talús que du fins al prat, però quan hi arribo, la meva mare ja no hi és. M'acosto fins al rectangle que ella es mirava, però em fa tanta por contemplar-lo que giro cua i clavo la mirada al castell de marbre blanc que configura el sanatori. En Màrius em fa adéu des de l'altra banda. M'eixugo les llàgrimes i me'n vaig cap a on és ell. Quan hi arribo, la Rosa i en Sebastià són al seu costat.
-La nena ja és aquí -diu la Rosa, mirant vers la porta d'entrada al menjador. I quan la veig el cor em fa un salt perquè és com jo, ben bé com jo; un calc, una doble, una clonació.
-No pot ser! -exclamo, gairebé perdent els sentits. I en Sebastià se n'adona perquè de seguida em pregunta si estic bé i em passa la mà per l'espatlla.
-Deus estar sorpresa -fa la Rosa amb una estranya expressió de culpabilitat quallada al rostre.
-Tu sabies que era com jo? -li demano contorbada
-Sí; de fet, sempre ho he sabut. Però no veig quin mal hi ha en això; ets una noia força bonica, tu.
-Però és estrany -li dic. I començo a pensar. I decideixo de sortir al jardí amb en Màrius; necessito prendre l'aire. Més tard ja aniré a conèixer la nena. Si alguna cosa ens sobra aquí és el temps. I en Màrius em pren la mà, i em condueix fins el bosc de les alzines sureres. Em diu que estigui tranquil·la, que diuen que tots tenim un doble, i que si resulta que jo ja he trobat el meu, doncs que això és un auguri de bona sort; i que no ha de passar pas res, que tot s'arregla sempre. I mentre caminem fins al bosc, tornem a veure l'home despullat perseguint un conill. I a les copes de molts dels arbres que ens creuem, hi descobrim bruixes enganxades a les branques, i gent estranya que ens mira com si ens volgués demanar alguna cosa. Jo ja no em sorprenc, perquè d'ençà que vaig intentar penjar-me, no deixo de veure éssers insòlits. Fet i fet, fou d'ençà d'aquell moment que em vaig fer amiga d'en Màrius i que em va venir a veure el matrimoni de Barcelona.
De tornada al sanatori, vaig a veure la nena. La saludo, jovial. Li dic que sóc amiga de la Rosa i d'en Sebastià, i que encara que li sembli mentida la conec des de fa molts anys. Ni tan sols no em mira. M'ignora com fan tots. Bé... tots a excepció d'en Màrius, la Rosa i en Sebastià. I no ho puc entendre. ¿És possible que l'hagin avisada, que li hagin dit que no em parli perquè sóc una suïcida frustrada, una desesperada, algú de qui no se'n pot treure res de bo? Em costa de creure. Però per molt que m'hi escarrasso, ella em continua ignorant. La segueixo fins a les dutxes. Tal vegada violentant la seva intimitat es veurà forçada a tenir-me en compte; ni que sigui per a esbroncar-me. Però ni així. Es despulla davant méu sense cap mena de pudor. Li contemplo el cos; cadavèric, insuportablement prim; tant, que no puc estar-me d'envejar-la. Té la pell tan clara que se li traspuen les venes, i conserva aquella finor i aquella bellesa femenina que a mi ja se m'ha esllanguit. Es tomba. Li miro el darrere, i li descobreixo amb astorament una piga color de xocolata a la natja esquerra; una piga com la meva, al mateix lloc on jo la tinc, de les mateixes dimensions i amb la mateixa forma. No pot ser! Surto corrents de les dutxes. Arribo al menjador. Veig la Rosa que em mira amb expressió de culpabilitat. Li explico això de la piga. Li pregunto si és una germana bessona meva; encara que, ni que fos així, no veig clar que una germana bessona meva hagués de coincidir amb mi fins i tot en les pigues. La Rosa fa que no amb el cap; entristeix la mirada. Li demano explicacions, perquè sé que m'amaga alguna cosa. Em mira seriosa sense respondre'm res. M'allunyo enfadada pel seu mutisme. Surto al jardí amb llàgrimes als ulls. Baixo al torrent i enfilo el camí que mena fins al prat de les estàtues. Arribo ran d'un angelet de marbre blanc que somriu i que obre els braços com si estigués a punt d'aixecar el vol. El cel s'ha enfosquit. Un feix de boires negres s'agombola damunt del sanatori. Em recorda el cel de quan va passar tot. M'atanso al rectangle de granit davant del qual l'altre dia vaig veure la meva mare dreta. Venço una por infinita que em fa venir gust de cendra al paladar i clavo els ulls damunt les lletres gravades a la llosa. Hi veig el meu nom i els meus cognoms, la data de la meva naixença i la data del dia en què va passar tot. I al costat, una creu horrible i una foto de quan jo era petita, somrient, vestida amb un tutú de color d'os, aixecant una cama, i els dos braços en forma de nansa. I en un instant ho entenc tot. Em poso a córrer en direcció a la meva cambra. Ningú no pot veure la meva cursa. Ningú, o gairebé ningú, no em pot veure. Arribo just en el moment en què la nena, amb el llençol al voltant del coll, ulla per la finestra pensant si es llença o no. Crido, suplicant-li que no ho faci. No em sent. Crido més fort. Em concentro. L'abraço amb totes les meves forces. No se n'adona. No es mou. Agafo embranzida amb la intenció de fer-la caure damunt del llit. No me'n surto. Alguna cosa, però, he aconseguit. Perquè es posa la mà dreta al cap i s'asseu damunt del matalàs. Torno a agafar embranzida i aconsegueixo fer caure un gerro que s'esmicola. La nena alça la mirada espantada. Copejo el tocador, obro els calaixos i faig caure per terra la roba interior. Tombo una cadira. La nena xiscla, esgaripa, s'esgargamella. I ho fa tan fort que arriba un infermer (l'infermer que jo sempre havia pensat que estava enfadat amb mi), li treu el llençol del coll i l'abraça amb tendresa.

.
VI

.
-Aleshores, si al final no em vaig arribar a matar, qui sóc jo? Ni tan sols no sóc un fantasma. -li dic a en Màrius mentre passegem pel prat dels rectangles de granit.
-Tant se val -em respon amb un somriure -. Mira el sol, que bonic! I el vent, que pur!
Just en aquest moment passa corrents l'home nu i s'atura a la soca d'una alzina surera. Introdueix un pal dins d'un cau i fa com si volgués caçar un ratolí o alguna altra mena de bestiola.
En Màrius resta mirant-lo i jo m'atanso a la meva tomba. Intento llegir el meu nom, la data del meu naixement i la de la meva mort, però ja no hi són. La tomba és neta i nova, a punt per qui l'hagi de fer servir. És per això que no sé qui sóc. A l'altra banda del torrent, la nena camina agafada a l'infermer. Sembla que es troba millor. Fins i tot somriu. De tant en tant, fa l'intent poruc d'aixecar una cama i de tornar-la a baixar. És bon senyal, això és que es troba millor.

.
* * *

.

La "massa"

Fa temps que tenia pensat escriure sobre la “massa”; sobre la massa no com a magnitud física, ni com la substància a partir de la qual configurarem el pa, ni com a expressió de l'excessiva abundància d'alguna realitat; sinó de la massa com l'efecte de l'amuntegament de moltes persones en un espai limitat o concret. Aquest amuntegament fa que les persones desenvolupin un comportament diferent a l'individual, i sovint més semblant a la resta d'animals que de normal.
Un filòsof grec va arribar dir que la “massa” era un animal salvatge, i no li faltava raó. Els Homo sàpiens, quan actuem en grup i sense planificació, som susceptibles de ser estudiats com una bèstia irracional, amb reaccions previsibles i violència instintiva.
El pitjor del futbol, per exemple, és el públic; això que tant lloen alguns futbolistes, i que reclamen com al dotzè jugador, és, en el seu conjunt, un ésser absurd i curt de gambals que insulta l'arbitre quan pren decisions que a priori no semblen justes, sempre que perjudiquin el propi equip; un monstre que xiula cadascun dels jugadors de l'equip contrari quan per megafonia llegeixen els seus noms; un energumen que ofèn els jugadors del propi equip quan fallen una jugada que semblava que havia de ser fàcil; un babau que de vegades llença objectes al camp, i que fa altres bestieses, moltes vegades en presència dels nens, que es van fixant en tot i van aprenent a ser adults.
La massa prejutja, presentencia i precondemna, i sovint executa la condemna amb el menyspreu o l'agressió. La massa fa que molts individus lliurin el seu lliure albir a les consignes del grup, de la bandera, del color polític, de l'escut esportiu, del bàndol guerrer, de la raça, de la tribu, del poble... La pròpia consciència, la consciència individual, és considerada un escrúpol incòmode i negatiu que s'inhibeix quan el grup bramula o canta o etziba el seu crit de guerra. He arribat a escoltar de boca de persones que s'anomenen religioses que l'excessiu individualisme del segle que vivim fa que alguns no acceptem que el pecat d'Adam i Eva (el pecat original) també l'heretem nosaltres. L'individu com a realitat és considerat un valor secundari front la massa que representa per alguns sectaris l'organisme superior al qual hem de lliurar-ho tot; i de vegades en nom de la religió, de la civilització, de la pàtria o dels interessos polítics.
És molt interessant parlar de la massa, com a contraposició a l'individu; un altre dia escriuré més coses; escriuré per exemple que l'individu pot arribar on sigui, a les alçades que es proposi, a la comprensió dels misteris que persegueixi, mentre que la massa com a realitat no té direcció, es mou a impuls de la suma dels instints; li cal una organització fonamentada en els valors de l'individu, elaborada “a poc a poc” “pole pole” “slowly” per arribar als valors que realment pertanyen a l'individu. L'individu és qui té consciència, qui pensa, qui pot decidir, qui pot albirar el camí més adequat... La massa només pot rugir.

.

.

P.D. He escollit el video de "Suspiros de España" com a il·lustració de la meva reflexió sobre la massa no sé ben bé per què. Potser perquè com a individu, puc aribar a comprendre qualsevol pàtria; o perquè, pel cap baix, puc arribar a sentir el valor dels sentiments de qualsevol pàtria, encara que no siguin, ni hagin de ser, la meva. Tot i que com a Homo sàpiens qualsevol racó de la Terra pot arribar a esdevenir en determinades circumstàncies la meva pàtria, i qualsevol grup humà puc arribar a sentir-lo com a meu; més encara si a la meva sang hi ha gens del sud, del nord i de l'oest. Confio que la meva manera de sentir no ofengui ningú. Per increible que sembli, hi ha gent que se m'ha arribat a enfadar per sentir com sento; es veu que és obligatori pensar, sentir, opinar... seguint les etiquetes establertes i les coherències pactades pels grups i orientacions de sempre. A qui no li agradi com penso, que sàpiga que no és obligatori que li agradi; igual com no és obligatori que a mi m'agradi el que a ell o a ella li agrada. Salut!

.

.

"Barcelona compte enrere" de Pol Marsà

.

Sóc d'aquells que quan una novel·la no els agrada, ho diuen sense embuts (potser amb diplomàcia) però sense dissimulació. No és el cas. “Barcelona compte enrere” m'agrada; i molt. La meva opinió no és la crítica d'un expert, sinó d'un consumidor sibarita. Sóc incapaç d'acabar una novel·la que estigui mal escrita, que tingui un estil inadequat o que m'avorreixi; i “Barcelona compte enrere” és d'aquelles històries que no pots deixar de llegir, que en un moment l'has acabada perquè en vols saber més, i que et deixen al paladar un regust de bona cuina que et fan dir “en vull més”.
Escrita en capítols curts, que no es perden en “palla” “elucubracions estèrils” o “gruix innecessari”, que diuen just el que han de dir per a deixar-te la inquietud argumental a dins. En frases més aviat curtes; ràpides i fàcils de comprendre; elegants. Salvant les distàncies, em produeix un efecte similar al de “Diari de l'oreneta” d'Amelie Nothomb. Aconsello sincerament que el compreu i que el llegiu, perquè passareu una bona estona; i si sou aficionats a escriure com jo, aprendreu nous recursos i us alimentareu d'un estil correctíssim i agradable.

...

L'Anecdota d'aquest llibre:

.Haig de reconèixer que no veig gaire la tele, per això la imatge del rostre dels dos nous veïns de la porta del davant de casa no em va dir res especial. Pot ser que en el moment de recollir les cartes de correus, a la bústia de dins del portal, els noms dels nous inquilins i els de la resta de veïns, hagin entrat dins del meu subconscient i sense proposar-m'ho m'hagin acabat sonant. Per això, quan a la presentació del meu últim llibre compartit “L'eixida i altres narracions” un dels companys autors del llibre va dir que en Pol Marsà acabava d'editar un llibre vaig dir... ep! Em sembla que és veí meu. El company em va mirar com dient “de què parla aquest?” i va continuar explicant-me que en Pol era un dels col·laboradors del Cuní, aquell que surt per la tele als matins; i jo de seguida vaig sospitar que potser no era la mateixa persona. El cas és que vaig buscar el llibre ““Barcelona compte enrere!” i el vaig comprar; i darrere la portada (com acostuma a ser habitual al convuls món de l'edició de l'any 2010) hi havia la fotografia de l'autor. Però com que jo no tinc memòria visual (em costa molt recordar un rostre si no tinc amb ell alguna mena de lligam afectiu) doncs la imatge no em va resultar familiar, si bé tampoc excessivament desconeguda. Va haver de ser la meva dona ( que tampoc veu gaire la tele i que és força detallista i amb més memòria que jo) qui digués: “Ostres, el veí!”.

P.D. Malgrat les lloances (sinceres) al llibre, sóc dels que pensen que qualsevol obra sempre és susceptible de millorar-se; fins i tot la dels grans escriptors.