Integristes

He trobat aquest fragment d'en Robert Conway, a on retrata una mena de personatge que en els últims temps prolifera molt a certs ambients religiosos. Haig de reconèixer, però, que el seu retrat abasta també l'estètica i no només el fons. Jo, personalment contra l'estètica no hi tinc res; bo i que no m'agradi. El problema de l'integrisme per a mi rau en el fons més que en la forma. Sigui com sigui aquest text serveix per a veure quin efecte produeixen els integristes damunt la gent que no són del seu entorn; i aquest efecte, sens cap dubte, serà en molts aspectes subjectiu. 

La crisi de valors de la societat radicalitza les posicions doctrinals, i els qui més es veuen, els qui més soroll fan, són els integristes.

Si algun dia aconsegueixo trobar la fórmula intel·lectual que em permeti tornar a l'església sense haver de creure irracionalitats o sense haver d'acceptar normes que són d'homes i no de déu, sens dubte no serà gràcies a aquests personatges.

Representen una minoria dins d'una església convulsa per les seves mancances científiques i pel seu llast històric. De sort que conec gent d'una altra mena dins d'aquesta mateixa església de la qual els integristes es consideren purificadors. També es mouen per altres religions, i fins i tot en corrents filosòfiques agnòstics o ateus. L'integrisme és una actitud de supèrbia intel·lectual que no segueix aquella màxima de Gandhi:

"La tolerància brolla del profund desconeixement de la veritat, que a tots ens afecta"

El dia que arribem a reconeixer que no tenim cap seguretat absoluta, assolirem també la tolèrancia de proposar la nostra veritat més que no imposar-la,  i l'actitud honesta d'escoltar la veritat que els altres diuen que poseeixen, sense menysprear-los ni rebutjar-los pel fet de pensar diferent. Siguem coherents.

Us deixo amb el text de Robert Conway.

L'inconscient els traeix. Fan ganyotes. Se'ls veu tensos, intranquils, comprimits, com si tinguessin un ferro clavat en algun lloc i no sabessin com posar-se. Sembla que cavil·lin lluites aferrissades contra les temptacions, pregàries mastegades contra inferns ardents, o complexes diatribes lògiques entre la fe i la raó per a demostrar teològicament qualsevol dogma d'aquells que si no te'l creus ets anatema.

Els qui són mossens van negres com corbs, amb l'alçacoll blanc cobrint-los la nou del coll, i estrafan posats a cops seriosos, a voltes forçadament jocosos; la màscara, sempre la màscara que els oculta un jo reprimit i superbiós, convençut d'una superioritat intel·lectual que fa servir, però, neurones de dogma.

Neurones de dogma. Intel·ligència que parteix de fonaments de marbre romà, indestructibles, immodificables, inqüestionables. La maquinària de la seva lògica treu fum; un fum fosc que fa pudor de cremat, quan intenta explicar els perquès del marbre, que per a ells té més credibilitat que la mateixa lògica. Ments prodigioses s'humilien davant suposades revelacions que, pretenent ser paraula de déu, no són altra cosa que reflexos de les pulsions més humanes. L'elucubració teològica sovint acaba tenint per ells més força que el pa que no tenen els pobres de la Terra. S'embranquen en qüestions particulars que, bo i que en alguns aspectes contemplen profundes solidaritats humanes, en la majoria de detalls esdevenen proclames polítiques, símbols de classe i d'estil, segell de tradicions socials relatives a un temps i a un imperi, traç d'escut, color de mocador que desitja ser bandera, alliberament de tensions que cerquen potències transformadores amb l'obsessió d'uniformitzar el món al pas de les seves proclames.

En privat, i de vegades en públic, carreguen gustosament contra els mossèns de camisa de quadres i texans; s'emplenen la boca de frases fetes, estudiades, repetides... que han escoltat mil vegades de boca dels seus mestres idolatrats; mestres de gests, de falques, de tòpics. “Això és nyonyo, carrincló, bonista...” diuen amb un to a mig camí entre el menyspreu i la burla. Avorreixen els sentiments perquè els consideren la feblesa dels mediocres, la falsificació de l'autèntic missatge cristià, que és asèptic, fred, racional i contundent (segons ells). Ells caminen amb pas ferm, convençuts que posseeixen la força de la raó, de la intel·ligència, de la veritat revelada que és la mateixa persona de Crist, Cristo Rey, Pantocrator. Qui critiqui el Papa, qui no vegi les coses com les veu el vaticà; qui gosi parlar del missatge de crist sense combregar amb l'ortodòxia vaticana és algú que cau sens cap mena de dubte en el “tot val” un ”relativista moral”, un enemic de Crist. Amb aire d'intel·lectuals, i dissimulant malament la voluntat de semblar moderns, defugen la importància de les emocions, se'n riuen de la bondat i de l'entronització de l'amor, i repeteixen fins a la sacietat els manaments de Moisès, recordant que l'infern existeix i que les ànimes hi cauen com les fulles dels arbres a la tardor.

 

"Retrat d'una religió espantada"

ROBERT CONWAY

Greetings to my dear visitors from MOUNTAIN VIEW !!

I greet those people who visit me from Mountain View. I am a little intrigued with their visit. ¿Who, in Mountain View, is so interested in my blog? However, It is a joy for me to discover readers around the world.

If they want to say "hello" by a comment, and... if they tell me how did they find the blog and what do they think about my blog, I will be very happy, because I am very curious.

Veni Creator Spiritus !

Fa uns quants mesos, vaig penjar aquest video en aquest blog.

Ho vaig fer un migdia, mentre el sol del carrer il·luminava la meva estança, i el cel d'allà fora era blau i nítid.

Ho vaig fer conscient de la meva petitesa, de les meves limitacions, dels meus defectes, de les meves incoherències. Però ho vaig fer perquè sentia, i sento, que l'alegria de l'existència no rau en la meva perfecció sinó en l'amor de qui me l'ha regalada.

Mentre preparava el post em va sonar el mòbil. A la pantalla del mòbil hi havia una frase estranya, que ara no recordo gaire bé, i que no em sonava a cap de les frases típiques que acostumen a sortir quan algú truca. No era un número. No era un "usuari desconegut". No era "trucada oculta". Era alguna frase que ara no em ve a la ment i que venia a dir que no trucava cap persona. Vaig contestar i ningú no em va respondre. Mentrestant, el video del "Veni Creator" continuava sonant.

Segurament algú es va equivocar en la seva trucada, o va ser una interferència, soroll electromagnètic... Bo i tot, aquesta casualitat em va fer pensar que segurament, si déu existeix, i el cridem... d'alguna manera respon. I respon no en funció de la nostra perfecció, sinó del seu amor. I fins i tot li respon a algú tan defectuós com jo, a algú que reconeix que no sap si déu existeix, a algú que no creu en la divinitat de Crist ni en cap religió, a algú que està convençut que la natura actua segons les lleis que a poc a poc anem descobrint rere el mètode científic sens cap intervenció miraculosa, a algú que no creu en cap doctrina ni gairebé en cap moral...

Tinc la sospita que déu, si existeix, ens estima, només, perquè "som"; independentment del que fem. Davant d'un déu així... ens veiem moguts a canviar per amor molt... i molt del que fem.

.

. 

Actituds creatives.

Defugim la tirania del poder i de les formes. Estalviem-nos la feixuguesa de moure'ns per agradar, per ser tinguts en compte, per a ser populars en qualsevol petita societat per on ens moguem. Evitem la ridiculesa de patir pel concepte que tenen de nosaltres a qualsevol petit i insignificant univers d'estels que aspiren ser galàxies.

Per contra, gaudim de la llibertat de no patir per la imatge, pel concepte, per la fama, per l'empremta social, per la força... enmig del garbuix de relacions de la selva de les vanitats cegues. Assaborim la dolçor de caminar per la terra on som els reis, que és la nostra i prou, el nostre ésser, el nostre Chill Out, el nostre paradís personal del silenci i la solitud creativa, enllà de la qual només és just compartir, que no competir o exhibir-se.

Gaudim d'escriure pel gust d'escriure, lluny dels criteris savis i doctes dels que converteixen l'expressió de la psique en un instrument de poder i de relació social, si no d'ambició econòmica.

.

.

Vallparadís avui. Vallparadís sempre.

Vallparadís aquest matí.

La família passegem per un espai mil·lenari, que molts encara no han descobert. El plaer de no tenir pressa ni cap més objectiu que mirar la bellesa i enregistrar-la en una càmera. Caminar i respirar. Agrair el privilegi d'existir i el goig d'adonar-nos que Terrassa, de vegades i en alguns racons, esdevé la ciutat més bella del món.

Quan el temps cau, i tot es torna d'or i terra, el color es mostra encara més viu, més bell, més revelador de la bellesa de tot. Quan l'any tomba cap a la foscor de l'hivern i el fred comença a apoderar-se dels dies, allò que és banal perd la força que feia veure que tenia: polèmiques, intolerància a la diversitat d'opinions, prejudicis, integrisme, fanatisme d'un i d'altre color, un altre cop prejudicis i més prejudicis... Aliè a tot això, el planeta es vesteix de gala per a presentar-se a la cerimònia del solstici. Les estrelles guspiregen més temps a la volta del cel. Les fulles cauen amb un ball vergonyós i es col·loquen a l'espai de bosc que pertoca. El vent gemega i escampa flaires de mil herbes, de fum, d'humitat, de riu. El fred guanya força i promet la neu i la puresa del nord que torna, com cada any ha tornat i com cada any tornarà. La bellesa de l'estiu, que es mor, es transforma en la bellesa de l'hivern, que neix; i en aquest canvi brolla una tercera bellesa que costa d'explicar.

Cridem... cridem... pel papa i contra el papa. La Terra, però, continua girant. La nau que travessa l'univers s'expandeix i explora espais mai trepitjats.
Quanta... quanta bellesa!

.

.

Ratzinger a Barcelona

Aprofito un comentari que he deixat al blog "Que tinguem sort" sobre la visita del Papa. No volia parlar del tema, però ja que hi he pensat, ho deixo aquí per la història i la posteritat.

És curiós com aquest senyor, en Ratzinger, es permet exagerar (a consciència) comparant la situació actual amb la de finals de la segona república quan es cremaven esglésies i s'assassinava capellans i creients; i alhora s'atreveix a anomenar "exagerada" la premsa i els mitjans quan parlen de la plaga de pederàstia que s'estén per tot el món i que té característiques similars arreu, i que per tant es podria considerar objectivament com l'efecte o el símptoma d'alguna cosa que no rutlla en la manera de viure d'educar o d'organitzar-se els capellans.

Doble moral. Doble visió. I l'obsessiva tendència a creure's que és natural que l'església catòlica s'imposi al conjunt de la societat quan hauria de ser una opció individual més sense cap privilegi que la situés per damunt de la resta d'opcions o que la imposés per tradició o per mimetisme a persones que no tenen aquesta fe.

És una llàstima també que vagi llançant el perillós missatge de fer creure que els valors d'empatia i d'amor als altres només es poden assolir a través de l'església com ha fet últimament.

El juego de tu vida

“El juego de tu vida”. Juguem amb la vida de vostè. Exhibim la seva misèria. Una mica com allò de “Tengo una pregunta para usted” però amb mala baba. Tinc un dard enverinat per vostè. Tinc un feix de bitllets per vostè si humilia públicament la seva mare, la seva dona, el seu fill, o el seu germà.... Sóc bondadosa; fixin-se que hi ha un timbre; si els seus éssers estimats el premen, en comptes de preguntar-li si té relacions sexuals amb el seu germà, li preguntarem si, en el fons, en el fons... odia a mort la seva dona. Això és la televisió. Hi ha molt de diner en joc. Vostè pot! Endavant! Que la veig molt segura! Que va molt bé! Ànims! Continuï destruint el seu entorn! Les persones que estima! Les seves relacions socials! Recordi que vostè ho fa lliurement; nosaltres només li prometem milers i milers d'euros; això sí, ha de ser sincer. Si li preguntem si s'ho fa amb un caragol ens ha de dir la veritat; si ens respon que sí, els diners van creixent; si ens respon que no, serà com si hagués dit que sí, perquè li direm que menteix, i tothom sabrà que és que sí, i els diners seran nostres. I vostè se'n tornarà a casa amb els seus éssers estimats una mica més morts que abans que vostè tingués la gentilesa de pujar-nos l'audiència, d'augmentar els nostres ingressos. I no es preocupi, que a la nostra cadena, en horari protegit, no hi veurà ni un cul.

.

.

Estranya tendència de tot a la vida

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida, de tot el que es mou prop de l'aigua, a prop de la llum d'una estrella, a la distància oportuna. Tot va cap a la vida, i la vida es presenta com una estranya combinació química que creix i que es reprodueix al pas d'un impuls que de vegades sembla premeditat, buscat, programat... Es reprodueix amb anhel, amb ànsia, amb delir. La molècula que creix cerca relacions amb d'altres molècules. No hi ha vida sense associació, sense pacte, sense diàleg, sense intercanvi d'interessos: simbiosi, hàbitat, cadena tròfica... ens associem per a viure, ens devorem per a viure, morim per a cedir al futur la informació genètica de la supervivència. Donem la vida per la vida del futur.

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida quan les condicions magistrals s'acompleixen. I de la vida a la consciència... I de la consciència a l'empatia... I de l'empatia a l'amor.

.

.

Castanyada, Magosto, Magusto, Magüestu, Magosta, Halloween, Gaztainerre, Chaquetia, Calbote, o-Bon, Ayamarca, Mictecacihuatl, Gai Jatra...

La sorpresa d'adonar-se que un es morirà és una de les més intenses de la vida. Gairebé ningú l'experimenta, com gairebé ningú no experimenta la sorpresa d'existir, o la sorpresa d'escoltar un mot que ha escoltat moltes vegades, però que en un moment concret el sent i li sembla que s'adona per primera vegada de les característiques del seu so, com si mai fins aquest moment no hi hagués pensat, com si gairebé sempre l'hagués dit d'esma, com aquell qui treu un paper d'un arxiu i el llegeix sense parar-se a assaborir-lo.

Aquestes sorpreses de les quals parlo en el paràgraf anterior només les comprèn qui les ha experimentades, i són similars al Déjà Vu, però més intenses, i, probablement, més reals; no tenen com a causa una activitat de reorganització dels circuits neuronals, sinó la consciència d'una realitat externa que percebem i comprenem en la seva totalitat, quan de normal només hi passem de puntetes per raons pràctiques o per l'acció ocultadora de l'inconscient, que ens evita pensaments dolorosos.

Tornant al tema de la mort, de la consciència de la mort, m'adono que els Homo sapiens hem après a convertir-la en una festa, en un gust, en bellesa i en ritual, en el record dels qui ja no hi són i que ens sembla impossible que ja no hi siguin; tan impossible, que sovint restem segurs que hi són, i els tenim presents i els continuem estimant.

A l'estació en què les fulles es dauren, i cauen damunt de la catifa del bosc; quan el vent gemega i escampa la flaire del fum de les xemeneies. Quan les castanyes són madures i sabem que caminem cap a la foscor de l'hivern; recordem que caurem com les fulles, i que això forma part de la vida, com l'aigua que s'escola pels torrents, i que ha d'arribar al mar per a tornar a ser boira i a ser pluja.

Estimem la vida tal com és i per això la mort ens recorda que formem part d'una natura que sempre canvia, que es transforma i que mai no es destrueix.

.

.

Encaixades, clapades, petons, rialletes, frases fetes, bones maneres...

Suposo que els Homo sapiens necessitem ritualitzar les trobades, però caldria tenir en compte dues realitats: els ritus no garanteixen una estimació sincera (tampoc la impedeixen), i els ritus són de vegades diferents per a cada persona, i, encara més, per a cada cultura. M'hi fa pensar aquest escrit de Georges Bernanos:

“La cortesia no expressa un estat de l'ànima, una concepció de la vida. Tendeix a esdevenir un conjunt de ritus, el sentit original del qual s'escapa, la successió, en un cert ordre, de ganyotes, capades, cloqueigs variats, somriures estàndard -reservats a una categoria de ciutadans ensinistrats en la mateixa gimnàstica. Els gossos tenen entre ells aquesta mena de comportament -entre ells solament, perquè rarament veureu aquest animal ensumar el darrere d'un gat o d'un be. Així, els meus contemporanis no gesticulen d'una certa manera sinó en presència de la gent de llur classe”

"Els grans cementiris sota la lluna"
GEORGES BERNANOS

.

.

Vivim exiliats al món de la falsedat i de la pressa.

Avui, pel valor del seu contingut, toca parlar de La Contra de “La Vanguardia”, on José Antonio Signo ens diu que als éssers humans se'ns moren contínuament neurones, però que el cervell no envelleix, que es regenera, sempre que mantinguem vius els reptes vitals. I al seu parer, els reptes vitals són les activitats que ens apassionen i que no serveixen aparentment per a res; per a res gaire útil. També recomana dormir vuit hores, abandonar la competició com a actitud vital, menjar sa: fruites, llegums, verdures, poca carn vermella; prioritzar els bons horaris, el plaer, els amics...

Parla dels avisos del cos, que protesta, que es queixa, que es dol del maltractament al qual sotmetem la nostra ment. I diu moltes coses més.

I partint dels seus mots, m'agrada pensar, m'agrada confirmar missatges que de tant en tant vaig escrivint en aquest blog, o que vaig pensant en hores mortes, o que vaig vivint. Que rucs que són els que es preocupen pel fum, els que envegen (sense reconeixer-ho) i disfressen la seva enveja d'enuig intel·lectual, i es preocupen pel fum, pel no res, per la seva pròpia por. A Cerdenya, a Loma Linda, a Nicoya, vells centenaris gaudeixen d'una serenor plàcida lluny de les preocupacions inventades dels esclaus de les seves neures.
Els nostres gens no s'han adaptat al segle XXI, afirma amb saviesa José Antonio Signo. Ens hem desenvolupat enmig del verd dels boscos, entre el roig burell de l'argila dels camps, ran dels penya-segats de la nostra Terra; i ara ens entaforen en un món asèptic de formigó i plàstic. Ens hem desenvolupat a poc a poc; aturant-nos quan el Sol s'amagava; reunint-nos al voltant del foc a la porta de les coves per xerrar de tot i de res, nus, esgotats de caminar per les muntanyes, adormint-nos després amb un son plàcid damunt d'un tou de branques, i alçant-nos amb l'alba per a començar un nou dia, a poc a poc i molt atents a tot el que passava al nostre entorn. I ara ens obliguen a córrer, a córrer fins i tot quan la nit ja ha caigut damunt la Terra; a córrer rere la nostra ambició de poder i de domini per a sotmetre una natura que ens pensem que ha de ser el contenidor dels residus del nostre consum, i a qui temem, i amb qui no ens relacionem. Els nostres gens s'han adaptat a una vida que ja no existeix i vivim exiliats al món de la falsedat i de la pressa. Som esclaus de la nostra pròpia ambició. Ens enganxem amb les nostres mans a allò que ens allunya de la nostra vida. Esclaus de l'orgull, busquem evasions competint, criticant el qui no hi és, envejant qui té allò que ens manca, criticant-ho tot a tort i a dret; i ho critiquem tant tot que no tenim temps de descobrir la bellesa de la vida, tanta bellesa com ens envolta. ¡Que bé que ens tracta la vida! Quanta bellesa! Quant d'amor! Deixem d'agafar-nos obsessivament a l'ambició, a l'orgull, al domini, al prestigi, i descobrirem aquesta bellesa, descobrirem aquest amor que ens té l'univers, els regals que ens ofereix a cada instant. Que estem vius! Estem vius! Estem vius! Estem vius! Existim! Existim! Existim! 

. .
P.D. Foto "dins la bellesa de l'Atlàntic". Planeta Terra. Estiu del 2010.

L'ISO i l'esperit.

Som la generació de l'ISO. Que l'ISO no se'ns mengi l'esperit. Que l'ISO no ens devori. Que l'ISO no ens manllevi l'empremta humana. L'ISO pot ser l'estructura, però a l'edifici li calen parets, i mobles, i calefacció, i butaques i so d'infants dins la llar, flaire de menjar i rialles. Un edifici no és només una estructura. L'estructura no garanteix la resta de l'edifici. Necessitem una estructura, però no en tenim prou amb l'estructura; que és un instrument, no pas una finalitat.

A l'esquelet li cal la carn; a la carn la vida; a la vida, l'amor.

Som la generació de l'ISO, però l'ISO no aconseguirà allò que només pot assolir l'esforç il·lusionat i apassionat per cada individu. Els protocols, els registres, el control, la planificació central, no garantiran l'eficiència que només arriba rere el desig desinteressat de servir els qui estimem. L'ISO no genera la vocació del qui treballa, no encén la il·lusió del qui ha de lliurar-se a la construcció del món amb la ingènua i necessària fe de transformar la humanitat. L'ISO enrajola l'habitatge, saneja les parets, desinfecta la casa, però no l'omple de vida, no fa que el raigs de Sol travessin els vidres, no emplena els racons de cançons, de poemes, d'esperança. L'ISO no arribarà enlloc si no va acompanyada de la voluntat convençuda i encoratjada de qui ha de posar les seves habilitats i el seu esforç al servei de la feina. L'ISO no triomfarà si no respecta la identitat, les habilitats i la creativitat dels pobles i de les persones que l'han d'abraçar.

.

. 

"La idea d'Europa", d'Oscar Intente. Sala Maria Plans. Institut del Teatre de Terrassa.

Autor: George Steiner

Traductor: Víctor Compta

Dramatúrgia i direcció: Òscar Intente

Il·luminació: Josep Mª Cadafalch

Il·lustració: Octavi Intente

Construcció: Jordi Paüls

Músic: Ferran Martínez

Actor: Òscar Intente.

Coproducció: Inútils Mots/Centre d'Arts Escèniques de Terrassa.

Agraïments: Gemma Soler, Teatre Nacional de Catalunya, Institut Nexus, Rob Riemen.
.

En un món absolutament desajustat i en acceleració constant, on creix la incertesa i la por, i on res ja no és ni serà com era, potser convé començar a demanar-se si no cal treballar per mantenir la civilitat, la capacitat de convivència que en alguns moments s'ha aconseguit tenir a Europa.

Mentre puguem seguir parlant els uns amb els altres, mentre el llenguatge no ens falli, podrem discrepar amb elegància des de pols oposats.

Perquè sabem que la cultura no ens lliura de la barbàrie, però la ignorància ens hi porta amb més rapidesa.

Per no deixar-se arrossegar per la demagògia de líders que donen respostes amb massa facilitat, contra la mediocritat que s'imposa, potser cal acceptar que “democràcia” i “aristocràcia” no són termes oposats, que “elitisme” vol dir fer-se responsable del bo i millor de l'esperit humà: el coneixement, les idees, el significat de les paraules, l'art, la noblesa d'esperit... que vol dir, com explica Goethe, ser respectuós envers el que és diví, envers la natura, envers els nostres congèneres, i envers la nostra pròpia dignitat humana.

Així doncs, fem un cafè i, des del respecte, parlem. O escoltem.

Aquest era el text que ens convidava a l'escenificació de "La idea d'Europa", que ens ha regalat, amb mestria, l'actor Oscar Intente, acompanyat del músic Ferran Martínez, que amb l'acordió ha dotat de calidesa, de color, d'escalfor, de carn, el monòleg intens i síncer, viscut per l'actor.

Quan hom es creu el que diu, quan algú és alhora intèrpret i creador (ni que l'autor sigui Steiner), quan qui interpreta "sent" el que transmet, tot plegat esdevé màgic: les llums, els silencis, els gests, els accents, els records, les imatges que la significació de les paraules deslliguen a la nostra imaginació. L'estimada Europa dels camins i dels cafès, de Jerusalem i d'Atenes, dels pensadors que esgarrapen idees a taules rònegues en racons que flairen cafè.

Sortim del teatre amb la inquietud de l'afebliment de l'ànima d'Europa, que l'escenificació ens ajuda a evidenciar; la incògnita del futur: ¿serà esborrada aquesta ànima per l'onada de "internet", de les finances, de la uniformització de tot, de les qualitats asèptiques que eliminen les diferències i l'empremta de les identitats populars? ¿On són els vells cafès, els que no tenen ISO's ni plàstics llampants a les parets, ni uniformes pels cambrers, ni un tracte protocolari fals i hipòcritament educat? ¿On són els cafès de parets llefiscoses, amb taulers d'escacs envellits, barres sense reformar, i un cambrer que xerra amb un client que seu en un racó i que esgarrapa un poema en una llibreta? ¿On és el sifon, el sifon amb vi, els sostres alts amb teranyines, la discussió pel partit de futbol contra el poble del costat, el discurs polític del prejubilat que cada dia es pren un "carajillo" i maleeix el govern, en l'accent del Segrià, del Rosselló, de Palerm o de Baviera? ¿Cap a on ens du la qualitat, la competitivitat, la pressa, el luxe, el poder...?

Sortim del teatre amb ganes de llegir Weber, Kierkegaard, Goethe, Heidegger, Descartes, Kant, Sartre... I potser de tornar a contemplar les obres de Van Gogh, o de fixar-nos millor en els paisatges ajardinats de qualsevol vall, de qualsevol contrada. 

Reflexions improvisades sobre el bullying. Respecte a la persona. El fum de Dachau.

De vegades, per comprendre el funcionament de l'univers, cal estudiar com funcionen les partícules subatòmiques. Per a comprendre les raons dels grans genocidis, cal analitzar les causes dels comportaments individuals, dels comportaments dels grups petits d'éssers quotidians i aparentment inofensius.

Les grans fumassoles que sortien de Dachau, sumades als milers de famílies que hi entraven i que desapareixien al seu interior, ens expliquen perquè el silenci dels bons pot ser quasi tan terrible com el soroll dels dolents.

Qualsevol de nosaltres, alguna vegada a la vida, podem ser maltractats per alguna diferència: el color de la pell, l'orientació sexual, la forma del nas, la raça, els costums familiars, les idees... Hem de fer sempre, i en tota circumstància, l'esforç de posar-nos en la pell de l'altre. Hi ha qui, per aconseguir la fita de l'empatia, s'imagina que els altres podrien ser fills seus, o germans petits; de fet, segur que són fills d'algú, i és molt probable que tinguin germans i que algú els estimi amb una intensitat infinita. Com deia l'Enric Torrente, tots som fills. Imaginem per un moment que ens truquen a casa i que ens expliquen que el nostre fill (o que el nostre germà o germana petita) està plorant perquè algú l'ha maltractat; algú que potser es pensava que li feia una broma; una broma que tal vegada fa setmanes que dura, i que corca com un àcid corrossiu la seva felicitat i el seu amor propi.

El respecte a les persones és més important que treure més o menys nota, que ser sancionat o no ser-ho. Les persones són més importants que les qualificacions, que les sancions, que la justícia mateixa, que la fama, que l'obsessiva necessitat de fer gresca o de quedar bé amb els amics. Sumar-se a una majoria maltractadora per por a quedar marginat és una forma de covardia culpable comparable a la de callar davant les fumassades de Dachau que contemplem a través de les cortines de la nostra casa unifamiliar al 1943; els genocidis apareixen per la suma d'infinites petites misèries que algú sense escrúpols agombola i converteix en una gran tragèdia. A l'últim, acaba sent la majoria, amb el seu silenci o amb la seva lluita noble, la que decideix si els instigadors de l'odi se n'acabaran sortint o si fracassaran en el seu intent de menysprear una persona. Qualsevol dia, els covards que han fet silenci, es podrien convertir en l'anyell expiatori dels animals esclaus de l'inconscient, que fustiguen i que destrueixen amb el feixisme pràctic de baixa estopa anomenat bullying. El respecte a totes les persones, a cada persona, és més important que l'amistat. Si un amic meu maltracta algú, no pot ser amic meu, i li ho haig de fer saber així. Perquè algun dia, aquest amic meu em maltractarà a mi o a algú que jo estimo. Qui maltracta algú, algun dia podria maltractar el meu fill o el meu germà petit.

.

.

Formes

Fixa't! Porta un allargador i un lladre de casa perquè no li arriba el transformador del portàtil! Qualsevol dia ens portarà la nevera a l'institut!

Fixa't! Porta una motxilla a l'esquena com si fos una criatura! ¿Que no ho sap que la gent de més de quaranta anys, i amb una feina que hauria de ser de prestigi, han d'anar amb una cartera de pell, i si convé un tern i una corbata? ¿Com volem pretendre que ens tinguin respecte als mestres si anem fets uns pengim penjam?

Fixa't! Fa cua darrere els alumnes quan és al bar! Que és que va de progre?

Fixa't! La roba que du és comprada a Can Pistrachs; no la volen ni els “gitanos”!

Fixa't! No s'afaita cada dia!

Fixa't! Ve amb bicicleta!

Fixa't! No parla. No fa bromes. No riu gairebé mai. La seva mirada fa por. Quan sóc al seu costat és tan seriós i tan insuls que no sé què dir-li! Tan poca cosa que sembla i “les mata callando”!

Fixa't!

Les formes, quan se'ls concedeix el paper de definir les persones, esdevenen pels Homo sapiens la presó que els impedeix conèixer la realitat exterior als seus prejudicis, la realitat exterior al món que els han fet creure que és l'únic possible.

.

.

La difícil i necessària amistad amb els Homo sapiens.

.

És difícil ser amic d'un Homo sapiens; difícil i feixuc; car, sense saber-ho, cada Homo sapiens té un “general” dictador a la ment, que li dirigeix els pensaments, i, fins de vegades, els hi fabrica. Un general invisible, un poder a l'ombra, que defensa els interessos més antics i més materials de l'individu; sovint allunyats de l'empatia i de la lògica.

És feixuc ser amic d'un Homo sapiens, perquè sovint implica ser amic d'una màscara que mostra la imatge més adequada per a una empremta social que no contradigui el “general”, que no li compliqui la guerra; una màscara que alhora oculta la vergonya d'una animalitat no reconeguda.

És complex ser amic d'un Homo sapiens, perquè moltes vegades s'inventa, a conveniència del “general”, unes normes lògiques arbitràries allunyades de la realitat (il·lògiques); les entronitza i fa funcionar la maquinària del pensament i de l'acció seguint els engranatges mal combinats d'aquestes normes.

Un Homo sapiens és un ésser animat per una força invisible que li prepara els guions, per un “general” egocèntric i capriciós que mana sense que es noti. Hi ha moments, i situacions, a la vida, en què l'acció d'aquest general es fa evident. En aquests moments observar els humans esdevé un experiment curiosíssim i molt alliçonador. Si aconseguim comprendre, a partir de la contemplació dels humans, els mecanismes de l'inconscient, les seves normes il·lògiques, les seves pors, les seves dèries, l'abast de la seva acció... estarem en una disposició immillorable per ajudar l'Homo sapiens a alliberar-se d'ell mateix, dels seus dimonis, de la seva animalitat brutal, i poder assolir així la felicitat individual i social.

Per si algú no ho ha intuït, el “general” del qual parlava al principi d'aquest text es diu “Inconscient”.

Però malgrat que l'amistat sigui difícil, feixuga i complexa, el millor que es pot tenir amb un Homo sapiens és una sincera amistat. Allò que val la pena de la vida no ha de ser necessàriament fàcil, lleuger o simple.

.

P.D. El video reprodueix la música que escoltava mentre escrivia això.

Els maleïts efectes de la cocaïna.

Hi ha, a la societat, un gruix invisible de consumidors de cocaïna sorprenents que fan caure d'esquena pel seu nombre i pels càrrecs que ocupen. Són consumidors amb un poder adquisitiu tan gran que no necessiten robar (almenys a mà armada) per poder consumir. Són persones a qui cada vegada més costa d'amagar els efectes secundaris de la seva addicció: agitació, irritabilitat, tremolors. I potser el pitjor dels efectes: “deteriorament de la consciència social”. De mica en mica, el consumidor habitual va perdent la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, dels més desfavorits, i comprèn menys els errors aliens; creix la seva intolerància alhora que es considera ell mateix com superior en qualitats i eficiència. Tot aquest procés es desenvolupa de manera inconscient, de forma que el qui el pateix no arriba a adonar-se que la seva actitud alterada està realment alterada.

Doncs res, ho volia deixar escrit, perquè els consumidors de cocaïna són invisibles, o gairebé invisibles, però els seus efectes no; és per això que la lluita contra el consum ha de ser una lluita sense treva en tots els àmbits, perquè la droga afecta totes les capes socials.

.

.

Sobre xiulets i esbroncades als homenatges; hipocresies, populisme i falsedat en els mots dels polítics.

El desencís que produeix l'exercici d'escoltar la veu dels polítics té un munt de factors com a causa. Un d'aquests factors, potser el principal, és la sensació de falsedat que produeixen massa sovint els seus missatges. He experimentat aquest fenomen en escoltar les crítiques del PP a l'estratègia que estudia el partit del govern d'Espanya per tal d'evitar els xiulets i les esbroncades de la massa en alguns moments concrets dels homenatges i de les desfilades patriòtiques o pseudosacres. Ara no entraré a valorar el sentit o la inconveniència, ni la raó de ser o de no ser d'aquests actes patriòtics (serien temes per un altre post), sinó la hipocresia de molts dels actors de la política actual.

El PP, partit que sovint destaca pel seu patriotisme espanyol (banderes, homenatges, desfilades, defenses aferrissades de Perejils i monarquies...), titlla de manca de llibertat d'expressió a l'abans esmentada estratègia elaborada per aconseguir el silenci en moments que per a algunes persones són trascendents. Insisteixo que ara mateix no discutiré si el PP té raó o no quan parla d'aquest presumpte atac a la llibertat d'expressió; només vull dir que se'm fa evident (a mi i a molta gent) que el PP no es creu el que diu. 

És ben clar que el PP en realitat no pensa que aquesta estratègia sigui un atac a la llibertat d'expressió, sinó que fa servir aquesta suposada defensa (tradicionalment progressista) de la llibertat d'expressió per aprofitar la circumstància de l'esbroncada, de la situació de les enquestes i de la fúria de la crisi econòmica, per a escombrar cap a casa seva i influir damunt l'opinió pública menys formada i més ingènua.

El PP, per pròpia tradició, adora la sacralitat dels actes d'homenatge a la pàtria espanyola; per això resulta xocant que no se sumi a la defensa del “silenci” respectuós en moments “sagrats”; tan xocant que la seva hipocresia queda en evidència.

Això és el que vull dir quan parlo de desencís davant la veu de la classe política; no tant pel que diu, sinó perquè no es creu el que diu; perquè el que diu, ho diu per electoralisme; perquè es veu clar que ja no ens podem fiar de cap discurs. La falsedat del discurs del PP en aquesta anècdota que acabo de raonar és evident, però... ¿quantes hipocresies, quantes falsedats ens colaran sense que les evidenciem? I no només el PP, sinó la totalitat dels partits; cadascun d'ells escombrant cap als seus interessos particulars de poder, prioritzant-los per damunt de l'interès general de servir les persones.

El dia que un polític digui el que de debò pensa, ni que això li faci perdre oportunitats de populisme, ni que aquesta sinceritat l'obligui a col·laborar i a donar la mà, i la raó, i el cor, als seus oponents, més d'una i de dues vegades... aquest dia, aquest polític aconseguirà potser que es fixin molt i molt en ell, perquè, sens cap mena de dubte, es convertirà en l'excepció.

.

. 

Impacte entre dos asteroides

A principis del 2009, sense que ningú se n'adonés, van xocar dos asteroides. Sembla, però, que aquesta mena de xocs esdevenen una vegada cada any, i que són molt difícils de detectar a causa de la seva feblesa. La posició relativa dels asteroides, del Sol i de la Terra, han fet possible la seva detecció. Els xocs d'asteroides de més grandària és més fàcil de detectar, però menys freqüent.

Un dels asteroides tenia uns 5 metres de diàmetre, l'altre uns 120. El primer asteroide es va desfer amb l'impacte, el més gran es va esmicolar i els seus trossos es van començar a expandir. En el moment de l'impacte la velocitat entre els dos cossos era de 18000 quilòmetres per hora. L'energia que es va desprendre va ser similar a la que emetria una bomba atòmica.

Tot això s'ha deduït a partir de les observacions del telescopi Hubble, el qual va detectar, al gener passat, un objecte que s'expandia molt lentament i al qual va posar el nom de P/2010 A2.

En tot cas, la notícia no és pas l'impacte entre els asteroides, sinó el fet que s'hagi pogut detectar un impacte tan feble i tan recent.

Aigua des de dins.

Espill de la superfície enllà el fulgor del foc. L'estrella més gran, il·luminant la matèria.

Borbolleig d'aire esfèric. Vaivé de la pressió canviant, que dibuixa matisos de foc a la fredor vítria.

Rerefons de blau, vers un miratge infinit. Batec del cor de la vida. Dens espai d'abismes cecs, que no revelen el fons del misteri i l'avern.

L'aigua dins l'instant

L'instant custodia belleses efímeres que no veiem si no vivim dins l'instant.

Pertot ens envolta una bellesa prou immensa com perquè la vida valgui la pena. Una bellesa prou infinita com per a emplenar-nos d'esperança. Una bellesa que obeeix l'ordre i la lògica de l'univers; la lògica que s'extrau de la successió ordenada dels fenòmens, de les causes i els efectes, que molt a poc a poc anem comprenent. La lògica racional que disposa la forma de cada gota d'aigua a la seva posició precisa a l'instant precís, en funció de les lleis que governen l'univers sencer, i de tot això en brolla la bellesa.

L'aigua, per altra banda, és la font de la vida; la saba misteriosa capaç de convertir la matèria en vida, la vida en consciència, la consciència en amor.

Quantes vegades hem vist l'aigua? Quantes vegades hem mirat l'aigua? Moltes vegades. Però l'important no és quantes vegades la mirem, sinó com la mirem.

Sobre la necessitat, o no, de canviar les opinions alienes.

Si l'opinió és involuntària; si el que opinem està condicionat per la informació, per la configuració de les connexions neuronals, per l'estructura del cervell, per l'activitat de l'inconscient, per l'entorn... aleshores algú pot arribar a pensar que l'educació no serveix per a res, que la comunicació entre les persones no ajuda a canviar les idees negatives, que allò que un pensa només depèn d'ell mateix; però el cert és que no és pas així.

De primeres, ja he dit que la informació i l'entorn tenen molt a veure amb l'opinió que ens configurem; i l'educació formaria part d'aquest entorn, i per descomptat vindria a ser una de les principals fonts d'informació. Amb allò que diem, estem empenyent una opinió vers una direcció concreta. El canvi, però, només pot ser executat pel propi individu, que valorarà la informació rebuda, encara que no sempre d'una manera objectiva. Sovint la informació necessita un temps de maduració perquè l'individu elimini els mecanismes de resistència egocèntrics, les reaccions de defensa, la influència inconscient i irracional.

També ens hem de preguntar si de debò val la pena intentar que algú canvii d'opinió. En el cas de l'educació és evident que sí. Cal convèncer els infants i els adolescents d'assumir actituds de respecte i de tolerància dels uns vers els altres, de creure que val la pena l'esforç per assolir els objectius, de ser lliures i lluitar per la llibertat de totes les persones, de cercar el bé comú, de créixer en l'empatia...

En altres ocasions, però, intentar canviar una opinió pot representar una acció d'ètica poc clara: quan ho fem per pur interès personal, per afany de lucre, per electoralisme, per a satisfer l'instint que ens mena a dominar les idees alienes...

No necessitem estar d'acord. Podem conviure tenint idees diferents, estils diferents, valors diferents, cultures diferents. No necessitem comprendre'ns. Ens podem comprendre, però no és obligatori. Podem coincidir en una opinió, però si no coincidim, no passa res; hi ha espai per a tots. Ningú és menys persona per pensar d'una manera diferent a la nostra. Ningú es condemnarà per no creure en el mateix que creiem nosaltres. Ningú és dolent pel fet de ser diferent, de pensar diferent, de viure diferent.

Només cal intentar influir en la manera de pensar dels altres en l'àmbit de l'educació, de la salut mental (psicología, psiquiatria), o de la salut social. Molts problemes mentals provenen de pensaments erronis o inconvenients. La manera de pensar influeix en la nostra salut mental, i la nostra salut mental influeix en la nostra salut física. El pensament positiu ens disposa vers l'estabilitat mental i la felicitat. Segons com pensem, serem. La nostra opinió en qüestions essencials influirà en la manera com vivim, en les nostres prioritats vitals, en el nostre estat nerviós, en els nostres costums o hàbits, en la nostra percepció de la realitat, en la nostra capacitat de percebre la bellesa i el sentit de l'existència. La nostra manera de pensar influirà en la nostra manera de mirar. Segons com mirem, veurem. Segons el que siguem capaços de veure, serem. Segons com siguem, mirarem. Segons mirem, veurem. Segons veurem, serem. És en aquest àmbit on arriba a ser important i ètic intentar influir en l'opinió aliena; recordant, però, que l'opinió només la pot canviar un mateix, i molt poques vegades amb plena llibertat, perquè no podem decidir del tot què opinem.

.

.

Els mecanismes de l'opinió

Si algú opina una cosa, pot decidir no dir-ho, o bé retirar el que ha dit; però no pot decidir no opinar aquesta cosa; la opinió és una conseqüència involuntària de l'activitat cerebral en funció de la informació que es posseeix i de l'entorn. No podem decidir què opinar. En tot cas podem canviar l'opinió com a conseqüència de canviar prèviament el valor que atorguem a alguna realitat (prioritats vitals, existencials, culturals...) Però... ¿podem decidir lliurement el valor que atorguem a cada realitat? Decidim les prioritats? I aquesta decisió es pot triar? I aquesta tria és lliure?

És clar que l'inconscient mou els fils de l'última de les preguntes precedents, fins i tot de la penúltima. I com que els mou l'inconscient, no ens n'adonem, perquè és inconscient.

Per aquesta raó, i per moltes d'altres, és un error menysprear, discriminar, o ferir algú a causa de la seva opinió; no és del tot lliure per a decidir-la. Bé... potser, quan aquest algú sap això, n'és una mica més, de lliure. 

.

P.D. La fotografia té més a veure amb les partícules subatòmiques que amb la ment... però... no podria ser que la consciència tingués algun nexe amb la quàntica?

.

.

Temps de pobreses

L'ombra negra de la pobresa i la mort plana

damunt dels innocents que ploren la misèria

mentre els rics, ben vestits i amb mots serens

justifiquen el seu cinisme.

Pintem de blanc la negra paret d'odi

silenciós i amagat. Vestim de festa

la indiferència freda del senderi,

que malda sols per imatges i rètols,

fama, glòria, bon nom i presència;

mentre els innocents ploren la misèria.

Paguem a trenta dies

i no fiem desgràcies;

tenim massa poder per posar en risc la rauxa

que compta xifres d'èxits i etiquetes.

La Terra, però, benigna 

regala cada dia als més petits crepúsculs auris

i un bri d'alè de vida.

.

.

Pi d'en Xandri. Can Borrell. Sant Adjutori. Collserola des de Sant Cugat.

A la imatge superior, la crueltat i estupidesa d'alguns exemplars d'Homo sapiens, que menyspreen la vida, la cultura, la història i la natura. Tractem els nostre entorn de la mateixa manera com ens tractem a nosaltres mateixos. Deixem al nostre pas un tros d'allò que som. El Pi d'en Xandri va estar a punt de morir a causa d'aquestes ferides arbitràries i lúdiques.

 El Pi d'en Xandri, i al fons Sant Cugat.

La Torre Negra

 L'ermita de Sant Adjutori, al cor de Collserola.

Can Borrell



Més enllà del sincrotó, on el més petit ens revela a poc a poc els misteris del més gran. Més enllà del Col·legi Europa i els seus flaires estranys de xifres, protocols i poder. Més enllà de les línies ben traçades i perfectament ajardinades de la població amb més renda de Catalunya... persisteix l'empremta natural d'un tros salvatge de Barcelona, matisat d'història, d'històries, de vivències, de segles i mil·lenis. Al seu entorn, el formigó fa bullir el “progrés”, i trona el brum dels motors de benzina de les autopistes que van a tot arreu i enlloc alhora, i que ens fan tan diferents a les bestioles “incivilitzades” com les formigues. Collserola resisteix i verdeja; si més no, de moment.

.

.