Lliurament de guardons a la X Edició del Premi La Miranda de Contes (Capellades)

Ahir, al vespre, cap allà a dos quarts de nou, em vaig apropar al lliurament de guardons de la X edició del Premi La Miranda de contes, al Museu Molí Paperer de Capellades. Hi anava, com acostuma a ser habitual, sense saber exactament quina havia estat la meva sort; i a l'últim, el jurat va proclamar que no hi havia ni primer ni segon sinó que els dos premis eren considerats Ex Aequo i que el premi es repartiria a parts iguals entre els dos finalistes; decisió que em fa molt feliç, perquè de fet, això de la literatura és alguna cosa més que un partit de futbol.

Haig de dir, també, que l'organització de l'acte fou deliciosa: en cap moment no es va fer avorrit, vam gaudir de la interpretació d'un grup musical de joves que va saber escollir molt bé el repertori, els parlaments van ser força divertits (en Jordi Llavina fou el convidat d'enguany), intensament literaris, formatius, emotius... Després de nou anys, el Premi la Miranda de contes estrenava un equip organitzatiu nou, molt més jove, que va saber dinamitzar l'acte molt i molt bé.

El company que comparteix premi amb mi es diu Benet Martí i ben aviat podreu llegir el seu relat al Blog de La Miranda de contes.

A banda de la categoria general, també es van lliurar premis a les categories infantils (de 9 a 12 anys) i juvenils (de 13 a 18).

El relat que em van premiar: “Les veus de la guerra” retrata la situació vital d'un excombatent de la guerra de Bòsnia; en la qual havia actuat com a monstre genocida. Vint anys després, les veus de la guerra li retornen d'una manera que ell mai no hauria imaginat.

Us deixo el relat per si us ve de gust llegir-lo

LES VEUS DE LA GUERRA

I

Veu l'Anna posant el peix damunt del taulell, amb l'uniforme blau cel de la parada i el davantal blanc immaculat dels matins abans de començar a treballar. Es perd dins dels seus ulls atzurats; i li contempla amb delir els cabells grocs i llargs, fins a mitja esquena. Voldria acariciar-li la pell, tan clara, i extasiar-se amb la dolçor de la seva fesomia, que té un no sé què de familiar que fa que la senti seva, ben seva.

Ell té cinquanta anys i ella acaba de fer-ne dinou. Les edats, però, només són xifres que algú ha decidit tenir en compte. La desitja amb tota la força del seu ésser; fins i tot diria que se l'estima, si és que amb tot el que ha viscut pot dir encara que és capaç d'estimar algú.

Ja de bon matí, Sarajevo és un formiguer de dones comprant. I no és que ell es consideri a si mateix masclista, però el cas és que s'adona que les que compren són dones. I ell, el Miloslav, com a gerent, passeja d'una parada a l'altra i parla amb els botiguers, repassa els comptes, comprova les normatives, s'apunta els desperfectes; i des d'aquest matí, a més, no pot evitar d'estar-se més estona a la peixateria i de xerrar amb els dependents per a comprovar que treballen de gust i que tot està en ordre. Després es torna a mirar l'Anna i li pregunta que d'on és. La noia enrogeix, i, des del primer moment i malgrat la diferència d'edat, el Miloslav sap que ella se sent atreta per ell. I no pot evitar de pensar que tal vegada aquesta seguretat no sigui res més que una sensació subjectiva, fruit del seu narcisisme i del terror a fer-se vell. Però ella el busca, ella li parla, ella li somriu; i això no s'ho imagina. I al llarg de la setmana, i d'ençà que es coneixen, ella li fa ullets, ella li mormoleja que se sent segura al seu costat, ella li diu que tant de bo algun dia trobés un home com ell.

I el Miloslav torna cada dia a casa, al costat de la Klaudia, la seva dona, i de la Mirjana i l'Ivan, els seus fills; però la du, a ella, a dins, com una dèria. Tanca els ulls i la veu. I quan fa l'amor amb la seva dona, en realitat s'ho fa per dins amb l'Anna sense cap mena remordiment. La vida és complexa i de vegades ens regala paradisos que no mereixem.

Algunes nits es desperta amarat de suor, parlant en somnis, revivint escenes de la guerra que el terroritzen. El morts el persegueixen; els seus morts. Freturen besar-lo amb uns llavis freds i podrits. Llavors, despert i nerviós, pensa en l'Anna, i sospita, envoltat d'eufòria, que és molt possible que l'existència, per fi, ja l'hagi perdonat.

 

II

Les primeres vegades perbocava. Els companys li prenien el pèl, perquè ells ja feia dos dies que estaven aguerrits; dos dies repassant-se les femelles del poble conquerit, com si fer-ho fos la cosa més natural del món, la conseqüència d'haver guanyat una batalla on s'hi havien jugat la vida. L'experiència de dos dies dels companys feia perfectament lògiques les bromes amb les quals mostraven que havien superat els escrúpols infantils dels qui encara no han descobert de què va la vida, dels qui encara no saben que esclafar els vençuts és un dret dels qui han guanyat.

La primera fou una noia que no deixava de plorar, amb el nas trencat d'una cossa del tinent, que no pretenia res més que fer-li comprendre com seria la seva vida d'ara endavant. En Miloslav se la va repassar a contracor, intentant de pensar que ho havia de fer, que era una ordre i que si no ho feia ell ho faria un altre. Per més inri, si s'hi hagués negat, l'haurien acusat de feble, de poc guerrer i de mal patriota. “Deixeu dins dels cossos de les dones vençudes la vostra llavor, la llavor de la nova Sèrbia. És un dret i un deure dels qui han lliurat la vida a la pàtria” li havien dit no recorda quan. Ho havia escoltat com escoltava altres discursos flamejants de glòries que semblaven llunyanes. Però va arribar el dia en què les glòries es van haver de construir amb llàgrimes, crits i sang; la sang d'uns éssers que havien perdut, per dret de conquesta, l'oportunitat de ser considerats persones lliures. Elles eren les femelles dels guerrers; o els servien, o morien. I aquella primera noia que no deixava de plorar se li va obrir com una flor inconscient, que en badar-se va perdre tota la seva bellesa. I ell va perdre alguna cosa encara més gran, impossible de concretar. D'ençà d'aquell moment, mai més no va poder mirar una dona com abans. No és que se sentís cretí, més aviat resulta que se li va desfer alguna dignitat, alguna sanefa de l'edifici de l'esperit; segurament una sanefa inútil i estèril, que no faria més que portar-li problemes en la seva gloriosa tasca de construir la Gran Sèrbia. Aquell dia, amb la noia que plorava, el Miloslav va néixer com a guerrer i com a mascle.

Després va arribar un altre poble, i un altre, i un altre... Pelaven els homes, fins els nens per damunt dels tretze anys. Les dones ploraven embogides abans de convertir-se en esclaves sexuals. El Miloslav recorda el primer dia en què se li va aixecar només de veure-les plorar d'aquella manera; es va sorprendre que li passés això. Mai, fins aquell moment, se li havia aixecat per un motiu tan estrany. Potser li va passar perquè comprenia que totes les dones eren seves, que podia escollir la que més li abellia, i que això no seria mai criticat per ningú; ans al contrari, era el dret de la guerra, la llei dels vencedors i dels vençuts.

I un dia se'n va triar una d'especial; una que en mirar-la li semblava un serafí del paradís. Mai no havia vist una noia tan atractiva. I com més xisclava la noia, més s'excitava ell. Tenia uns vint anys, els cabells grocs com el blat i uns ulls de cel. I se'n va aviciar tant que no va renunciar a ella ni quan la companyia va haver de deixar el poble. Va demanar al seu oficial que li permetés de quedar-s'hi fins a l'arribada de la companyia nova; sempre hi restava un destacament per si de cas. L'oficial va riure com un animal, perquè li va endevinar les idees.

-T'has enconyat, Miloslav, i això no és bo. -li va dir. I va acceptar la seva petició. I en Miloslav va poder violar la noia dues vegades cada jornada, dia i nit. I s'hi va enganxar tant que va arribar a oblidar que l'estava forçant. I es va imaginar que la noia l'estimava i que ell l'estimava a ella. Li va esbrinar el nom: Vicka Jlakov; i mentre la forçava, li regalava paraules boniques, pronunciant “Vicka Jlakov” amb tendresa mentre ella xisclava com una posseïda. I es va arribar a creure que els esgarips de la Vicka eren senyals del seu plaer. Tot es va acabar quinze dies després, quan la nova companyia el va enviar a fer punyetes, perquè una cosa era el botí del vencedor i l'altre quedar-se una esclava per al gaudi personal (o almenys, així li ho van dir). I el seu disgust fou tan gran que de poc que no es converteix en un desertor.

Avui, vint anys després, encara li recorda la faç angelical; i dubta sovint si el que va fer fou un acte d'amor o una barbàrie. Són tan diferents la vida civil i la guerra! ¿Qui ho pot entendre fora del qui ha viscut als dos costats? Malgrat tot, continua patint malsons. I de vegades, quan es mira l'Anna, li sembla retrobar-se els ulls espantats de la Vicka.

III

Ell li agafa la mà sense acabar-s'ho de creure, i ella se'l mira com si contemplés el president d'un estat, una estrella del cinema o un déu que hagués gosat fer-se home per a enamorar-la.

Sopen en un restaurant de luxe i l'Anna li explica mitja vida. L'àngel de cabells daurats que l'encisava al mercat se li converteix en un ésser de carn que exhibeix tota la seva vulnerabilitat. Viu sola en un pis desastrat del centre, perquè la seva mare és en un sanatori mental.

-No va superar la guerra -diu -. Sempre l'he coneguda boja.

-La guerra ens ha destruït a tots -fa ell, sentint-se el cor botar. Li passa sempre que algú treu el tema de la guerra. I ella li explica que mai no ha conegut el seu pare, que fou un heroi, precisament a la guerra, on va morir. La seva mare li ha explicat moltes vegades que tot sol va salvar un batalló sencer de morir de mans dels serbis.

Llavors ell li parla de la Klaudia, la seva dona, i de com ha canviat. Quan s'hi va casar, l'acompanyava en totes les seves aventures. Ell s'acabava de llicenciar i estava fotut; molt fotut a causa de les nafres psicològiques del combat. La Klaudia i ell van recórrer Europa durant mesos sense un destí concret abans de decidir de casar-se. Avui seria impensable que ella acceptés una aventura similar; no la trauries dels hotels més consumistes de la Mediterrània. I ha deixat de tenir cura de la seva imatge: no li importa d'engreixar-se, no s'arregla, no suporta els jocs íntims ni les fantasies sexuals. Quan el Miloslav pronuncia “fantasies sexuals” l'Anna envermelleix i abaixa la mirada. Ell se n'adona i sent un estrany plaer que li accelera el batec del cor.

-Les fantasies sexuals són importants, i tots en tenim.

-Oi tant! -fa l'Anna, aixecant la mirada amb timidesa -. Quan admires algú amb prou força, qualsevol cosa, per estranya que sigui, es converteix en màgica -afegeix, deixant embadalit el Miloslav, que acaba perdent el fil de la conversa.

 

IV

Recorda que després de la guerra va intentar, durant moltes setmanes, trobar la Vicka. Enyorava la sensació d'eufòria que l'embriagava cada vegada que li entrava a dins. A poc a poc, però, el retrobament amb la societat li va refredar la dèria. De mica en mica, allò que fins aquell moment havia estat un dret de conquesta es va anar convertint en una vergonya atroç que no es podia perdonar a si mateix. La topada amb la gent del carrer, amb els pares, amb els germans, amb els nebots, amb els amics... va significar alguna cosa més que un retorn al dia a dia. La vena dels ulls li va caure i es va veure com el que en realitat era: un monstre, un ésser deformat que a ulls de tothom passava per heroi de guerra. El poema de les veus de la pau li va revelar els lladrucs de les veus de la guerra; i va descobrir que mai més no podria mirar els ulls d'un fill seu o d'una filla seva sense sentir-se mentider i monstruós. Anys més tard, quan va mirar els ulls innocents del seu fill i de la seva filla, ja no recordava l'horror d'aquella revelació; la guerra se li havia fet invisible. Només li retornava a estones, quan descobria un plor enmig de la nit, uns ulls de cel, uns cabells daurats. Llavors, s'enverinava amb els desigs més primaris. I el sexe clandestí esdevenia la morfina del seu càncer espiritual, que no tenia cura. La Vicka no va aparèixer mai més, i ell va renunciar a trobar-la. Tenia una vida davant d'ell, i les vides dels seus fills, i la vida de la seva dona. I el temps semblava que s'havia endut la guerra per sempre.

V

Ha pogut engalipar la dona, bo i fent-li creure que ha hagut d'embarcar-se en un d'aquells viatges tan pesats que a cops li fa fer l'ajuntament tant si com no: “Congrés de comerç i gestió de mercaderies a Venècia”. S'ho ha empassat, o, si més no, ha fet veure que s'ho creia; potser perquè, a ella, també li va bé passar uns dies lluny del Miloslav i de les seves manies.

I ara, en Miloslav és a Croàcia, a la platja, amb l'Anna, que llueix un biquini de color vermell. Tots dos són en una cala amagada d'aigües de color maragda; i encara que, a ell, li sembli mentida, no han fet l'amor ni una sola vegada. És estrany, perquè de normal, quan coneix una noia rossa i amb els ulls clars, necessita la morfina del sexe ràpid. Aquesta vegada tot va més a poc a poc, com si no tingués pressa, com si definitivament hagués trobat aquella femella que era seva i que el destí li va arrencar de les mans. “La Vicka de fa vint anys és l'Anna d'ara, amb els cànons de la civilització de la tolerància, sense la bestialitat de la guerra”, pensa, auto-justificant-se. De fet, des de fa vint anys, no ha fet altra cosa que odiar-se o auto-justificar-se, perquè fugir d'ell mateix no ho ha aconseguit mai per molt que ho ha intentat.

I ara veu l'Anna sortir de l'aigua, amb la pell blanca i tibant, el biquini vermell llampant, la plasticitat dels pits, la suavitat de les línies del cos. Ella li somriu amb els ulls profunds i atzurats; i ell veu una criatura que acaba d'abandonar la infantesa i per la qual és adorat sense una explicació clara. Com pot algú com ella estimar un vell de cinquanta anys? ¿Com pot, un monstre, ser estimat així? És clar que l'Anna no ho sap pas, que ell és un monstre. Torna a pensar en la guerra i es torna a convèncer que la guerra és diferent, que els homes no han de veure els seus actes de guerra jutjats segons els valors de la pau. I torna auto-justificar-se, per no haver d'odiar-se. I quan se n'adona, decideix d'empassar-se la morfina del sexe per fugir de l'auto-justificació, que ja el cansa.

-Tu ets la meva fantasia sexual. -li diu, a l'Anna, amb un mormoleig.

Ella obre més els ulls, com sorprenent-se. Envermelleix i engega una rialla.

-Jo vull ser la teva fantasia sexual -acaba, responent-li. I és en aquest moment que decideixen de marxar de la platja i d'anar-se'n a l'habitació.

Per anar de la platja a l'hotel, l'Anna es cobreix amb un mocador de seda immens, estampat amb imatges de la polinèsia. Ell li acaricia les natges. Ella riu i el va mirant de reüll. Juguen a encalçar-se, i el Miloslav veu ben a prop el moment tan anhelat d'entrar dins d'ella, de fer-la seva. Li agradaria de sentir-la xisclar; els xiscles sempre li han deslligat un reguitzell de sensacions inconfessables. És per això que quan arriben a l'habitació ell li demana que xiscli, que xiscli com una boja. Ella se sorprèn una mica i fa com si no l'entengués. Ell li recorda allò que van parlar de les fantasies, i li explica que ell necessita crits, soroll, adrenalina... que el plaer és més gran quan els cossos tremolen de neguit. Aleshores ella somriu amb picardia i comença a cridar com si l'estiguessin matant. I xiscla amb tant d'anhel que immediatament arriba un vigilant de seguretat i obre la porta de l'habitació sense trucar; entra amb brusquedat i s'atura en sec quan els troba dempeus i palplantats davant del llit de matrimoni encara per desfer. Li demanen disculpes al vigilant i li expliquen que estaven intentant de preparar un paper per a una pel·lícula, perquè la noia és actriu. L'home fa que sí amb el cap i surt de l'habitació força confús. En tancar-se la porta tots dos riuen com bojos. Per a recobrar el clímax, decideixen de veure una pel·lícula pornogràfica ajaguts al llit. Es preparen dos gots de vodka amb taronja; engeguen el DVD; es despullen i es tomben damunt la vànova. La pel·lícula és molt dolenta, i el Miloslav fa que no amb el cap i li diu que amb aquest producte infecte en lloc d'escalfar l'ambient el que aconseguiran és adormir-se. I li confessa que ell no necessita pel·lícules, que amb ella, nua i sotmesa a ell ja en té prou.

-Sotmesa? -demana ella amb expressió d'inquietud.

-Sí, sotmesa, però només dins la fantasia -li explica ell, tement que se li pugui espantar.

-Ah, és clar.

-No t'agradaria sentir que ets meva? Saber que m'has d'obeir en tot, t'agradi o no? ¿Viure amb la incertesa del que passarà a l'instant següent que estàs vivint? ¿Confiar en mi fins al punt de posar-ho tot a les meves mans? I quan dic tot, vull dir, tot...

-M'agradaria molt -mormoleja ella, amb la veu tremolosa, després d'uns instants de silenci.

-Doncs, aleshores farem una cosa: jo me n'aniré al bany, i m'hi estaré una estona; uns minuts... Quan torni tu hauràs d'estar a quatre potes damunt del llit, ben nua, com si fossis una gateta, la meva gateta. Només podràs dir “miau”, i t'hauràs de comportar en tot com una gateta. Hi estàs d'acord?

-Sí -fa ella, envermellint -. Miau... -afegeix, amb la veu melosa.

Ell se'n va al bany i s'asseu damunt la tassa del vàter amb la sensació que no en tindrà prou, que el que necessita són crits i plors. I no pot ni podrà mai tenir crits i plors, perquè el personal que treballa als hotels sempre apareix com un torb a aixafar-los la guitarra. I quan no és el personal dels hotels, és la pròpia noia amb qui surt i que se li escapa corrent com si el que ell proposa fos un delicte. Amb l'Anna és diferent, i potser, buscant amb temps, aconseguirà de trobar alguna cabana en algun bosc allunyat; a ella, sembla que li agrada xisclar. Pensant en tot això, descobreix damunt d'un tamboret, la roba de l'Anna: la minifaldilla texana, extremadament curta; les calcetes negres d'esport; la camisa blanca de lli, amb brodats de flors... Damunt del moble dels perfums, la seva cartera, de pell bruna amb sanefes roses. No pot evitar d'obrir-la i tafanejar-li les fotografies. Una d'ella mateixa, amb deu o onze anys i dues trenes penjant-li damunt les espatlles, pigues al voltant del nas i un somriure trapella; i una altra d'una criatura petita, gairebé un nadó, que no sap qui és. Darrere d'aquestes fotografies, en troba una altra que li glaça la sang. Una dona, d'una quarantena d'anys, amb la bossa de sota els ulls blavissa i arrugada, com si hagués plorat molt i molt; els cabells rossos i esvalotats; les pupil·les intensament blaves, com les de l'Anna; i les faccions dolces i angelicals com les de la Vicka. És la Vicka, n'està segur. La dona de la fotografia és la Vicka; més gran, més madura, força arrugada pel pas dels anys, però la va tenir massa cops a dins com per a no saber amb una seguretat absoluta que és la Vicka Jlakov.

¿I per què l'Anna du una fotografia d'ella dins la cartera? Només hi ha una resposta, i la resposta el destrueix. És la seva mare. La Vicka deu ser la mare de l'Anna.

Es posa a plorar. Tremola. Torna a l'habitació sense saber ben bé què farà, què li dirà. No es veu amb cor de continuar amb la relació, almenys de moment, no pot.

Quan obre la porta i clava els ulls damunt del llit, assaboreix la bellesa excelsa del cos despullat de l'Anna, caminant a quatre grapes damunt la vànova i pronunciant un “miau” que l'excita fins a fer-lo tremolar de febre; li passava el mateix amb la Vicka, vint anys enrere, en sentir els seus esgarips d'horror. Ara, sabent el que sap, s'adona que l'Anna és com la Vicka, que és gairebé la seva reproducció, i comprèn l'estranya familiaritat que sempre li ha ballat pel cap quan s'ha mirat a poc a poc l'Anna. I contràriament al que s'ha pensat en el moment de descobrir de qui és filla l'Anna, se li desperta el desig sexual amb una força descomunal, com no se li despertava des que violava la Vicka tants cops com li abellia. I, apartant-se de la consciència els escrúpols i l'angoixa, es llança damunt la noia com un boc en zel. “Miau...” va dient l'Anna, amb els ulls brillants i els pits brandant-li dessota el cos. Llavors, en Miloslav es fixa en una piga bruna en forma d'estrella damunt de la natja dreta de l'Anna i trenca a plorar com una criatura. S'alça i surt de damunt del llit; perquè la seva filla petita, la Mirjana, també té aquesta piga; i també la té a la natja dreta. I perquè ell, en Miloslav, també la té; amb la mateixa forma i al mateix lloc. I tot li quadra: les dates, la familiaritat estranya de les faccions, el misteri del pare heroi mort a la guerra. Tot.

I abans de tenir temps a reaccionar de qualsevol manera, abans de poder articular cap mena de mot, observa com l'Anna treu un revòlver de sota el matalàs i l'apunta al front. Del front, passa als genitals; dels genitals, al front. La noia, molt nerviosa, i plorant amb un sanglot compulsiu, sembla que dubta i que no sap per on començar.

-Cabró! -exclama -. No sé si em fa més ràbia el que li vas fer a la meva mare, o haver hagut de fer tot aquest teatre durant tants dies!

-Anna! Filla! -fa ell, massa astorat per a calcular l'abast de les seves paraules.

-Filla? -fa ella, irònicament -. Què és per tu una filla? El fruit de les teves violacions? Sóc això per a tu?

-Era la guerra! Jo... -no pot continuar, perquè comença a bramar com un nadó. Cau de genolls i desitja que la noia dispari de pressa, i que no s'equivoqui.

L'Anna, subjectant l'arma amb les dues mans i tremolant com una fulla, continua movent els braços del cap d'ell fins a la seva panxa, de la panxa al pit. A l'últim, trenca a xisclar presa de l'histerisme, llença la pistola a terra, es vesteix, i se'n va.

VI

De vegades, l'ésser humà necessita no haver nascut, no haver existit. El passat se li apareix com una estàtua de marbre indestructible; que “és” i que ja no pot “no ser”. I el Sol, quan guspireja, fa mal. I l'atzurat del cel esdevé odiós. I quan algú riu, la seva rialla punxa el cor, i molesta, i és insultant. En Miloslav, el dilluns següent, pensa en tot això quan torna al mercat de Sarajevo; perquè hi torna, bo i que se li ha passat pel cap de desaparèixer, d'esfumar-se, d'acabar fins i tot amb la seva vida; però ja ha fet prou mal, i la Klaudia i els seus dos nanos, no tenen la culpa de ser família de qui són. L'Anna no hi és; però li ha deixat una nota. “Clínica de Sokolak”, és tot el que hi diu.

I aquella mateixa tarda, hi fa cap, no sap ben bé per què, posant com a excusa a la feina que no es troba bé, que necessita repòs.

La Clínica és un hospital psiquiàtric d'aspecte sinistre, i allà, a la porta, un infermer amb una bata blanca se'l mira amb expressió d'indiferència.

-Em dic Miloslav i...

-Ah sí! -exclama l'infermer -. L'esperen.

-M'esperen?

I avancen per passadissos pintats d'un verd poma esblanqueït, amb el rerefons d'uns gemecs indefinits, ara roncs, ara aguts, fins arribar a una habitació minúscula amb les parets folrades d'escuma de color crema. L'infermer se'n va, i, ajaguda en un llit, una dona madura, rossa, i amb els solcs dessota els ulls profunds i morats, crida com si l'estiguessin punxant. Al seu costat, l'Anna és asseguda, i es mira amb indiferència en Miloslav.

-Mama... ja ha vingut... ja el tens aquí... -mormoleja.

-Vicka... preciosa... -mastega el Miloslav, amb la veu trencada, a punt de perdre els sentits de tant confús com se sent.

L'Anna torna a treure's la pistola de la bossa, i la posa en mans de la seva mare. La dona ajaguda apunta el Miloslav amb l'arma, i clava els seus ulls en els d'ell, que té la sang glaçada i que cau de genolls plorant. La Vicka crida un “Jo sí que podré!” embogit i esgarrifós, alhora que li engega un tret a la cara. La sang esquitxa les dues dones, que ploren embogides; i en Miloslav, molt i molt lluny... ja no sent res de res.

* * *

j

El Pont damunt del riu Kwai. Bridge on the River Kwai. Una metàfora de la vida.

Una bonior d'homes cansats, vençuts, ferits, desfilant cap al presidi... però mantenint, tot i així, la dignitat, l'ordre, la cohesió, els valors... tot allò que dóna sentit a la seva lluita. La victòria dels vençuts és la de mantenir la identitat i els valors quan l'enemic ens força a desfer-nos per dins.

I marxen vitoriosos davant la mirada freda i buida del carceller, que al final acabarà perdent els papers.

Hi ha pocs moments a la història del cinema tan reveladors com aquesta entrada del batalló vençut, i com les posteriors jugades mestres del Coronel Bogey que, indiferent als patiments del cos, mantindrà la mirada ben alta i els principis ben vius. Són sublims, els seus diàlegs amb el cap del camp de presoners, quan queda perfectament manifest que el vencedor és el vençut, i que el presoner és en realitat el carceller. Brutal!

Les nostres vides són sovint desfilades glorioses al ritme de la nostra identitat malgrat els crits amb pretensions d'ordres dels qui, conscientment o inconscient, pretenen esquinçar qualsevol traç individual o creador.

I al final de la pel·lícula, la gran prova pel Coronel, més difícil que qualsevol de les privacions o tortures que ha hagut de patir. Destruir el pont, el símbol de la seva victòria, el senyal de la civilització de la qual se sap estendard. Aquí la va espifiar, però tan se val. Admiro al Coronel. La seva història ha estat una de les inspiracions de la meva vida. Jo també vaig rebre, un dia, l'ordre d'enderrocar un pont; un pont aixecat en temps de captiveri; un pont que va esdevenir símbol d'independència i de llibertat; però calia enderrocar-lo pel bé de la civilització i dels valors que jo estimava. En aquesta missió concreta, no vaig fallar; a diferència del Coronel Bogey, vaig enderrocar el pont i vaig guanyar la guerra. De moment no us explicaré els detalls de la batalla, ho deixaré en el misteri.
I ara mateix, me'n vaig a Capellades per una qüestió literària.

.

.

"Gorillas in the mist" Una porta a la comprensió del comportament humà.

Dian Fossey (Imatge de la Wikipedia)

Al llarg de la meva vida, i sobretot durant els anys de la meva joventut, han caigut, sovint per atzar, a les meves mans, llibres que, després, amb els anys, han resultat ser iniciàtics i intensament formatius. Fa l'efecte ben bé, i no exagero quan ho dic, que alguna mena de força estranya m'estava preparant, formant, educant, ensenyant... per a la meva tasca professional docent, i sobretot per a l'altra tasca meva, la d'escriure i pensar. Els coneixements adquirits gràcies a aquests llibres apareguts per atzar han estat sovint més útils i més reveladors que aquells altres coneixements reglats, acadèmics, especificats dins del currículum de la meva carrera universitària.

Un dels més essencials fou l'assaig escrit per Dian Fossey “Gorillas in the mist” que cap allà al 1988 em va obrir els ulls vers una realitat que fins aquell moment m'era velada: Els Homo sapiens som una espècie animal més, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals, racionals, reflexives... Totes les espècies tenen les seves peculiaritats; les nostres ens semblen més importants (i ho són), però mai no estarem prou segurs si aquesta importància té un fonament objectiu, o si per contra és conseqüència de contemplar des de dins mateix de la nostra espècie les nostres peculiaritats.

El cas és que Dian Fossey va passar uns quants anys de la seva vida estudiant de ben a prop els goril·les de muntanya de Ruanda; s'hi va apropar tant, que fins i tot hi va conviure com un membre més, i va redactar per escrit tot allò, increïble, que va descobrir del comportament d'aquests germans amb pèl que són uns altres humans (humans no reconeguts). La comunitat científica considera l'Homo sapiens com a espècie pertanyent a un gènere diferent al dels ximpanzés, goril·les, bonobos, orangutans... però aquesta diferenciació, probablement, es fonamenta més en l'antropocentrisme que no pas en criteris objectius.
De la narració de Dian fossey deduïm sens cap mena de dubte la complexitat social dels grups de goril·les de muntanya; els seus sentiments d'amor, d'afecte, de capacitat de sacrifici, de dolor per la mort dels fills, de solidaritat, d'amistat, d'enemistat, d'odi, de rebuig, de racisme, de gelosia, de domini; la seva capacitat de col·laborar, de conspirar, de crear aliances, de realitzar matances d'enemics, d'ajudar els amics, de decidir privilegis, d'ajudar; les rivalitats, els lideratges, les manies, les obsessions, la culpa... Qui vulgui conèixer les arrels del comportament humà necessita llegir “Gorillas in the mist”. La revolució que en aquell llunyà 1988 va implicar per a mi la seva lectura fou tan gran que encara avui reconec que hi va haver un abans i un després, no només en la comprensió de la vida dels goril·les, sinó sobretot, i per damunt de tot, en la comprensió de l'Homo sapiens, de la seva psicologia, i de les raons dels seus comportaments.

Anys més tard es va fer una pel·lícula “Górilas en la niebla” que no té res a veure amb el llibre, i ni una mil·lèssima part del seu valor, dedicada a la vida de Dian Fossey més que no pas al seu treball.

Deixar de llegir aquest llibre implica conèixer molt menys la nostra espècie.

El Mètode GRÖNHOLM. Últimes dotze representacions a Barcelona.

El Mètode Grönholm.

Poliorama.

Direcció................Sergi Belbel

Repartiment..........Jordi Boixaderes, Lluís Soler, Roser Batalla, Jordi Diaz.

El competidor. El qui necessita aconseguir aquell lloc de treball que nosaltres també necessitem. El plepa, que quan parla escup i ens copeja; i no calla, i no calla, i no calla...

Els somnis de triomf que es van diluint a mesura que el nombre de candidats creix i cadascun d'ells esdevé tan sols un individu més, valorat per la seva utilitat, per la mala llet, o per la capacitat de trepitjar i de construir els objectius d'insecte que l'empresa, la gran empresa, decideixi.

La bogeria dels mètodes psicològics que tracten les persones com ratolins dins d'una gàbia.

El desenvolupament sorprenent i histriònic d'uns esdeveniments que es precipiten i que evidencien la putrefacta misèria dels que porten una màscara d'autosuficiència falsa i balmada.

Això és el mètode Grönholm: moments en què un acaba rient a cor què vols, al costat d'una ironia crua i cínica que retrata l'estrany i esquerp món que ens ha tocat viure.

Absolutament recomanable.

.

Sobre la poca traça del blanc i negre per a definir bondats i maldats, i una d'integristes.

Llegeixo, al suplement dominical de “El País” d'aquest diumenge, una entrevista força interessant a la Natascha Kampusch; la noia que, des dels 10 anys fins als 18, va viure segrestada per un pertorbat anomenat Wolfgang Priklopil, el qual la va intentar convertir en l'encarnació de la idea misògina i perversa del que segons ell havia de ser una dona de la seva propietat. Potser el més interessant de tot el que explica la Natascha (a banda de les cartes que rep de pertorbats anònims que li proposen de tot i més) és la seva reflexió sobre el bé i el mal; la bondat i la maldat dels comportaments humans.

 El mal és en tots. La humanitat no es divideix en bons i dolents. El maniqueisme no descriu les persones ni els esdeveniments. Som individus Homo sapiens, inquietantment similars. Portem una càrrega genètica gairebé idèntica. Les pulsions fosques que, a alguns, els mouen a cometre atrocitats podrien raure adormides en algun racó de la nostra informació genètica; de la informació genètica de qualsevol. L'entorn, les experiències infantils, les primeres connexions neuronals, l'epigenètica, l'atzar, les patologies, les característiques genètiques heretades... fan que qualsevol de nosaltres, col·locats en un determinat context, poguéssim acabar obrant com qualsevol psicòpata. ¿Quants nazis van desertar? ¿Quants van renunciar a executar civils?

Després, i canviant de tema, em capbusso en una web catòlica, que descobreixo que és un niu d'integristes d'allò més ultra, i llegeixo un debat patètic sobre la tragèdia que (segons diuen aquests ultres) va representar per a l'església que Joan Pau II celebrés una pregària multireligiosa a Asís. Un dels que polemitza s'esquinça les vestidures en descobrir que dins l'església d'Asís hi van posar símbols budistes i islàmics, com si això fos el súmmum de la degradació. D'altres parlen de legalitats canòniques, processos de beatificació i lleis transgredides... amb un lèxic i uns raonaments pseudo-lògics que, a banda de marejar-me, em recorden les estèrils discussions sobre el sexe dels àngels. Quanta ignorància! Quanta vanitat! Quanta manca de visió!

I ja no tinc temps per a gaire més perquè tinc un munt de feina.

Ah! I dissabte vaig a recollir un premi; no sé si gran o petit, ja us ho confirmaré.

Bona nit!

.

.

Les Filles de la Santa Cadira Elèctrica? L'adoració de la Cadira Elèctrica? La parròquia de la Santa Cadira Elèctrica?

El dia és gris. Tinc una grip estranya que em força a haver de córrer a determinada cambra de la casa per evitar esdeveniments indesitjats. La panxa em fa mal. Tot el cos em fa mal. Aquest matí he començat anant a treballar, i he hagut de tornar a casa en aparèixer sobtadament aquests símptomes. Un cop a casa gairebé no he estat capaç d'aixercar-me del llit. Si el dolor minvava, em sentia culpable, i pensava "podria estar treballant"; després tornava el dolor, la culpa desapareixia, però jo estava fotut. Tornava a marxar el dolor, tornava la culpa, i així. Suposo que aquesta preocupació per no poder atendre feines essencials (o que considero essencials) ni que estigui objectivament justificat té algun nom en psicologia; és curiós el cervell humà. Sé que no té sentit sentir-se culpable pel fet d'estar malalt; però la culpa si no li donem una puntada de peu torna una vegada i una altra, i només se'n va quan el dolor i els vòmits s'intensifiquen. De fet, la culpa és un fenotip força útil pel desenvolupament de l'individu Homo sapiens; però com tot imperatiu genètic, cal aprendre a posar-la a les ordres de la raó i de l'empatia.

I és cert que el dia és gris, però això no deixa d'atorgar al paisatge una tonalitat perlada que em recorda als paisatges de l'Israel del Gólgota (o als paisatges d'un Israel del Gólgota que de petit contemplava en una postal pietosa de la meva àvia): el cel de color d'Ivori, una creu, un crucificat, una calavera als peus del crucificat, i arreu un paisatge terros i erm. La postal tenia al darrere una pregària escrita a mà per un personatge desconegut; la meva àvia se l'havia trobat al carrer, a terra, i el guardava com un senyal diví. No duia cap nom ni cap adreça. La pregària escrita era un poema que els experts no saben ben bé a qui atribuir (potser Santa Teresa o San Francesc Xavier) i que parla d'un creient que estima déu no pas per por a l'infern o per anhel del cel, sinó per amor al crucificat. La primera vegada que vaig llegir aquest poema (deuria tenir uns 7 anys) em va semblar coherent.

Després, de més gran, l'absurd d'estimar per aconseguir el cel o per evitar l'infern, se'm fa evident del tot. Quin amor hi ha si hi és per interès? Ho vaig veure tan clar que en una ocasió vaig convèncer fins i tot al membre d'una secta evangelista que posava el premi i el càstig com a fonament de l'amor. Em va reconèixer que en això tenia raó, que si un estima ho fa pel desig de bé de l'ésser estimat i no per ser premiat o castigat.

No sé com he acabat escrivint això. Avui el post ha estat posar el primer que em venia a la ment; i ja posats el completaré amb la pregària/poema de la postal.

"No me mueve mi dios para quererte
el cielo que me tienes prometido
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.

Tu me mueves, señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido
muéveme ver tu cuerpo tan herido
muéveneme tus afrentas y tu muerte.

Muéveme al fin tu amor y en tal manera
que aunque no hubiera cielo yo te amara
y aunque no hubiera infierno te temiera.

No me tienes que dar porque te quiera
porque aunque lo que espero no esperara
lo mismo que te quiero te quisiera."

P.D. 1 :també, de gran, contemplo l'horror de la creu, que de cap manera no considero bona, perquè és un instrument de tortura i d'execució. De tant veure-la en contextos sagrats que normalment es relacionen amb l'amor i la fe, la creu, en certs àmbits, ha adquirit un caire benigne i sant. Però si avui haguessin executat Jesús, ho haurien fet potser amb la cadira elèctrica o amb la forca; i abans, segurament, l'haurien torturat amb descàrregues elèctriques o amb qualsevol altra salvatjada humana. ¿Us imagineu que dos mil anys després existissin al món ordres religioses que duguessin per nom: "Les filles de la forca" o "Les filles de la cadira elèctrica"; o exercicis i oficis espirituals com "l'adoració de la cadira elèctrica" o "l'adoració de la forca" en la qual fileres de fidels, per setmana santa, s'acostessin a besar la santa cadira, o la santa corda que va matar Jesús? Us confesso que em fa l'efecte que jo hauria lluitat per evitar que crucifiquessin Jesús; l'hauria intentat convèncer que vigilés, que no busqués martiris absurds, que el mal és mal i prou... I ni que ell m'hagués dit "apartat Satanàs" com diuen les escriptures que va dir a Pere quan també va intentar desdir-lo, hagués continunant insistint, perquè els meus pensaments intento que siguin pensaments humans, i no crec en un Déu que necessiti la mort i la tortura de ningú per a redimir res.

Seria interessant plantejar una enquesta als creients: "¿Hauries evitat la mort de Crist si haguessis pogut?"

Confio no haver escandalitzat ningú amb les meves cabòries. Ai... ja torna la culpa!

P.D.2 : Suposo que no cal, però per a qui l'interessi, per a mi el valor de la mort de Jesús està en la seva defensa de l'amor, de la llibertat, dels oprimits... malgrat que això el condugués a la mort. Aquest és el seu valor; per a mi no ho és ni la creu, ni la redempció, ni cap sacrifici tribal ancestral. Crec que Jesús no volia morir; i crec que si volia morir, si buscava morir, estava equivocat. Sí, sí... a qui li piqui que es rasqui; si Jesús va buscar a consciència la seva mort, sens dubte es va equivocar. Ep... és la meva opinió!

.

.

Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.

Un temps per la lluita. Un temps per la derrota. Un temps per l'esclavatge. Un temps per l'error. Un temps pel jou de la tirania. Després, però, passada la tempesta, el sol s'escola enmig de les boires i encén el gemat dels boscos. La terra torna a germinar. La vida retroba la seva llibertat, i la veritat dels esdeveniments s'imposa per a dolor dels instruments sectaris de la foscor repressiva.

Un temps per a la por. Un temps per a la confusió. Un temps per a la divinització dels mites i de les cabòries dels il·luminats. Un temps per a la idolatria dels megalòmans que es creuen el melic del món i els escollits de Déu, amb dret a decdidir destins eterns i humans, a menysprear els febles, a trepitjar els que ells consideren imperfectes, i a interpretar al seu gust la que consideren paraula de déu. Després, però, les mentides s'esvaeixen. El llamp il·lumina la nit de la muntanya. La vida brolla arreu, lluny del control dels qui ho pretenen controlar tot, fins els detalls més minsos de la vida dels seus esclaus: l'hora de la dutxa, el nombre de passeigs setmanals, el que poden llegir, el que poden escriure, el que tenen dret a pensar, el que poden veure els seus ulls. La vida guanya sempre malgrat les batalles perdudes de la guerra.

Un temps per les cadenes. Un temps per als miratges gloriosos de les cadenes d'or i les indiferències sagrades vers els pobres del món. Un temps per a l'adoració dels símbols, de les aparences, del poder, de l'elit, de l'utilitarisme, del dolor, de la guerra, de la coacció i de tot allò que destrueix l'essència del genuïnament humà i lliure.

Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.

Beneïts els qui no volen semblar llestos, ni sants, ni forts... perquè valoren el que s'és i no el que se sembla.

Beneïts els que no temen l'existència, ni la diversitat, ni la llibertat, ni la pluralitat d'opinions i d'estils.

Beneïts els qui valoren la bondat per damunt dels interessos apòstòlics o sectaris.

Beneïts els qui han estat capaços de fugir de l'imperi dels perfectes.

A ells va dedicat aquest post i aquest himne. L'himne dels qui lluiten per les causes justes, ni que siguin perdudes. Per tots els qui van morir a l'Alamo; però a l'Alamo de les seves vides, de les vides dels que lluiten per la llibertat.

Prescindiu, tant com pugueu, dels bancs.

Un consell. Segurament innecessari. Tracteu els bancs i el sistema financer tan poc com pugueu. No tenen ètica. Per molt que ho diguin a les seves publicitats, no busquen el bé dels seus clients; la seva intenció únicament i pura és guanyar diners; i quan n'hagin guanyat molts, encara en voldran més; i després més.

No compreu res a terminis (si podeu). Estalvieu abans, i després, compreu allò que necessiteu sense demanar préstecs. Compreu el mínim, no cal més. Si us deixeu convèncer pels bancs, us enredaran, en són experts. Fa poc, ja ho sabeu, es van treure de la màniga un bon feix d'hipoteques "basura" per engatusar la població i fer-li creure que tenia el món als seus peus: lletra petita, embolics en el lèxic legal i econòmic per entrampar els més febles, experiments financers que arriscaven el blat dels pobres...

En aquest estrany món, prohibeixen fumar perquè mata, però s'obliden de prohibir enredar, arruïnar, destruir, i amargar els més febles.

Feu-me cas. Prescindiu tant com pugueu dels bancs; a tot estirar, que us guardin els diners, els que ja teniu, però no els en demaneu, perquè us faran tornar fins el moll dels vostres ossos.

N'hi ha molts que després de perdre la casa (una necessitat bàsica) encara els queden a deure fins a 120.000 euros, i tenen embargat el sou, i tot ben de pressa; perquè els bancs tenen col·locats al poder els polítics que hi han de tenir, els quals saben fer les lleis com més convé a les finances.

 
.

La massa és un animal salvatge

Hi ha moments en què un no pot més. No és que un sigui perfecte, ni de bon tros; però hi ha imperfeccions de moltes menes, i no totes se suporten igual.

I el dia, i la setmana, i els més... i el temps que passa, mostra imperfeccions que costen de pair. No dic que no puguin ser digerides, però amb feixuguesa, i amb el consol únic de saber que es poden combatre.

La massa, l'amuntegament d'individus que empeny a comportar-se com el que la massa és: simis, primats, monos en la seva activitat més primitiva, menys evolucionada en la línia de l'empatia i la intel·ligència. Hi havia un filòsof grec que deia que la “massa” era un animal salvatge.

Després, parles amb un d'aquests individus que formen la massa, i li fas veure amb paraules respectuoses, però contundents, com ha estat el seu comportament; l'individu s'ofèn, es molesta, es dol... Aquesta reacció et tranquil·litza. Va escriure Saint Exupery, als durs temps de la segona guerra, que si França et feia mal al cor era perquè encara no estava vençuda, que si França et deixava d'entristir és perquè ja era morta. De la mateixa manera, quan un individu s'ofèn perquè li fas veure com ha estat, com ha actuat, és perquè l'individu no està perdut, ni vençut, ni desnonat. Però segurament, un altre dia, es tornarà a convertir en una peça més d'aquesta massa violenta que barreja l'alegria irreflexiva i balmada amb la violència i el menyspreu a l'ésser humà, que en petites dosis esdevé trapelleria; i en grans dosis, i certs contextos, genocidi.

La manca de valors. La manca de preocupació pels valors. La por a ensenyar valors. La crítica als valors. Amb tota aquesta mandanga d'utilitarisme que ens mou exclusivament a millorar els resultats acadèmics, el control dels processos i la qualitat europea, ens oblidem dels valors.

Sense els valors la qualitat es converteix en una maquinària que xerrica i que alenteix l'aprenentatge. Sense valors el civisme esdevé purament un intercanvi d'interessos; no té més fonament ni més raó de ser. Sense la seducció de l'amor, de l'empatia, de la dignitat humana... l'educació ètica és un maremagnum de filosofies fredes que no mouen ni els pensaments ni els comportaments un sol centímetre. Sense la convicció que des de la societat laica i civil cal aprofundir en el misteri de la dignitat humana, en els seus valors, en la seva tendència a l'amor, en el respecte a l'ésser humà, en l'amistat, en la lluita per un món millor... estarem lliurant els tresors perduts de la humanitat al monopoli de les sectes i de les religions.

Hem de perdre la por a parlar d'amor; hem de perdre la por a parlar de valors; hem de perdre la por a parlar de respecte; hem de perdre la por a parlar de dignitat; hem de perdre la por a parlar de llibertat; hem de perdre la por a dir les coses pel seu nom, a renunciar a formes protocolàries, interessos corporatius, d'empresa, de centre o d'institució; el primer és l'individu i la seva dignitat; allò que necessita; allò que li cal saber d'ell mateix i de la seva espècie; allò que necessita per funcionar com adult independent i autosuficient, però humà, en el sentit més sublim d'aquest mot. Hem de perdre la por als ideals; a viure'ls i a transmetre'ls, sense caure en moralismes o en dogmatismes religiosos de cap mena. L'amor no ha de ser patrimoni exclusiu de les religions. La llibertat és el bé més preuat de tot individu humà, i cal aprendre i ensenyar a viure en llibertat.

Cal que l'individu mai no accepti de convertir-se en “massa”; que no permeti que les pulsions ancestrals i les circumstàncies el facin ser un element més d'una torba irracional. Cal que mantingui en tot moment la seva dignitat, la seva identitat i la seva llibertat. Tot això no es espontani, cal educar-ho, i és tant o més important que el control dels resultats objectius i empírics.

.

Quanta... quanta por!

Diumenge, després del lliurament de premis, vam dirigir-nos cap al sud, i, a l'atzar, vam acostar-nos a la primera cala del Cap de Begur que se'ns va presentar. Sa Tuna respirava absolutament solitària; amb l'aire i la llum del diumenge a la tarda; un diumenge d'hivern gèlid i lluminós enmig d'un espai d'habitatges closos, fets d'un formigó que agredeix una costa infinitament bella. La solitud sacralitza uns racons maltractats per la dèria dels diners: torratxes verticals, alçades al llarg de les últimes dècades; res comparable a la tragèdia de la Costa Blanca, més blanca que mai pel ciment pintat i pels balcons de metacrilat.

Però sempre volem més, i en aquests indrets, la natura mostra tant com vam ser, que la ràbia bull com un brou dolent; la ràbia pel fet de ser com som: tan avars, tan mesquins, tan pobres... Ens venem el territori per un grapat de milions; el prostituïm i el mediocritzem per a intentar comprar una vida i una felicitat que de cap manera no es poden comprar amb diners. Alguns destrueixen el paisatge perquè identifiquen consum amb progrés, destrucció amb avenç, luxe amb benestar. Uns pocs, amb molt de poder, edifiquen arran d'aigua com a mesura integrista per allunyar els hippies, els nudistes i els que atempten contra el que ells consideren la moral de Déu; invisibles, van ocupant poltrones, per a fer servir el seu poder en benefici d'una visió del món uniformitzadora, retalladora de la bellesa natural, poruga i temerosa de la llibertat humana, pessimista quant a la natura de la persona, cega quant el judici de la seva consciència, car només obeeixen consignes de superiors que pensen per ells. Però la contemplació de la Costa Brava no es mereix que pensi precisament en aquests pocs, esclaus de les seves idees, que com totes les dictadures i tiranies cauran pel seu propi pes. La humanitat, molt a poc a poc, es va desfent de les tiranies; sovint massa a poc a poc; i sempre cíclicament. Una generació desfà els nusos que ha trenat l'anterior, i la que ve després els torna a nuar; però en el procés, els nusos, les cordes i els lligams cada vegada són més febles, i aquesta estranya, adorable, i a cops ridícula espècie, va millorant; ni que en el curs d'una vida no es noti.

Maleïda especulació que destrueixes la meva terra, que és la mar i la costa, el glauc de les aigües, la maragda tremolosa ran del roig dels penya-segats. Maleïda avarícia que embrutes i banalitzes el temple sagrat de la Costa Brava; els esperits dels antics déus s'escolen per les seves roques i anhelen la recuperació de la seva imatge sagrada. La natura té un valor per ella mateixa independentment del benefici o perjudici que impliqui pels Homo sapiens, i cal estimar i respectar la natura per ella mateixa, i la seva imatge ancestral i indòmita. Maleïda por a la natura, que ens la fa perdre; el tresor més gran, la joia més preuada, la bellesa més sublim. Pobres lligats els qui la temen, els qui la sotmeten a la utilitat, els qui la ignoren, els qui la venen... Pobres cecs els qui no la veuen, els qui no la comprenen, els qui mai no l'han coneguda. A l'últim, però, la natura guanyarà. Les muntanyes es pensen que són eternes, però l'únic que és etern és la natura; les muntanyes passen, es converteixen en pols d'estels, i tot torna a començar.

.

.   

Record d'un dia d'excursió a Mura als feliços anys de la República.

La meva àvia (la primera, dempeus, començant per la vostra esquerra) sempre m'havia explicat que la millor època de la seva vida havien estat els anys de la república. Ho deia baixet; ho diuen, de fet, baixet, tots els que han viscut la guerra i la duresa dels anys que la van seguir.

Avui, per casualitat, en una caixa de fotografies antigues, he trobat aquesta relíquia i m'he disposat a escanejar-la, una mica com aquell qui li guanya una batalla a l'oblit i al temps. Qui els havia de dir a aquests joves dels anys trenta (alguns d'ells van morir pocs anys després d'aquesta foto a la guerra) que, un dia, aquest instant de felicitat es podria contemplar de manera pública a una bonior d'ordinadors. Qui li havia de dir a la meva àvia (Dolors Digón Rosón) que els seus besnéts la contemplarien vestida de blanc al costat d'aquesta trepa de joves simpatitzants de l'anarquisme, que cada diumenge sortien d'excursió a un racó o altre del Vallès. Aquí són a Mura amb una bandera que no sé ben bé de què deu ser. Algú m'ho pot dir? 

De tots aquests xicots, n'hi havia un (no sé pas qui deu ser en aquesta foto) que quan anaven d'excursió a Montserrat, en passar pel cistell on els fidels donaven almoines, ell engrapava unes quantes monedes; tot seguit comprava un tortell i els convidava a esmorzar. M'agrada recordar aquestes anècdotes, que un dia la noia vestida de blanc em va explicar. Només són al meu cap, quan jo mori ningú no les sabrà. Bé, ben mirat, si les escric, algú les coneixerà; i d'aquí a cent anys, o dos-cents, algú farà el que faig jo ara: contemplar el passat, llegir el passat, i mantenir vives les imatges i les anècdotes.

.

.

RELACIONS (en vers)

Gelor de glaç al niu del pensament,

el solc dels ulls d'un gris tensat de pors.

Trepig incert a la bonior dels cors

perduts en ombres de color de plor.

Vitralls, a les pupil•les, entelats

d'alès d'angoixa i d'ambicions de nit.

Els llavis closos, ben obert l'horror;

estridors de silenci esfereïdor.

Acer al front clavetejat de dol;

animals disfressats de vencedors.

De cua d'ull, dibuixem relacions

de mots porucs disfressats de colors.

RELACIONS (en prosa)

L'Homo sapiens és un animal estrany, amb un comportament digne de ser estudiat per l'etologia, que és la ciència que es dedica a l'estudi de la psicologia animal.

L'Homo sapiens, sense adonar-se'n, quan es relaciona amb la resta d'individus, els contempla com a competidors o com a possibles parelles reproductives. El poder i la sexualitat influeixen amb molta força, i de manera invisible, en les relacions, de manera que l'individu humà quan s'expressa du gairebé sempre màscara.

Per fora, ens trobem un rostre carregat de tota la bonesa, simpatia, seguretat i bones maneres que la societat considera correctes i dignes dels éssers més magnànims.

Per dins, però, bull la inseguretat, la malfiança, l'odi irracional, la por, el menyspreu, el càlcul especulador sobre el domini i l'interès. De vegades aquestes pulsions ancestrals actuen al marge de la consciència, de manera que l'odi és inconscient i en conseqüència incontrolable. Sovint, els mots humans esdevenen el guió d'una gran mentida destinada a proporcionar la imatge adequada del propi jo; imatge que oculta tota una estratègia purament animal per a controlar l'entorn, sobreviure i reproduir-se. Adorem el protocol de les expressions pactades pel fet social i esborrem l'expressió genuïna de l'individu sincer. Perquè l'individu sincer que som, ens avergonyeix; i ens avergonyeix perquè l'hem descuidat fins al punt de mantenir-lo allunyat del veritable amor, que és auster i que només mira cap enfora, fins al punt de mantenir-lo allunyat d'un estoïcisme que ens fa lliures per a decidir sense deixar-nos influir pels interessos personals. Les relacions humanes, per ser humanes, haurien de ser desinteressades com les dels que no necessiten res, sinceres com les dels infants, lliures com les dels que no tenen vergonya, i afectuoses com les dels que viuen l'autèntic significat del mot amor.

Molt pocs éssers humans es comuniquen sense màscara, perquè anar sense màscara implica mostrar la sinceritat dels pensaments i dels sentiments.

Si volem que la nostra vida social sobrevisqui, tenim dues opcions: posar-nos la màscara i despreocupar-nos dels pensaments (podem arribar a pensar que no importen excessivament si no ens els veuen); o bé atrevir-nos a anar amb el rostre nu, sense falsedat expressiva, amb la qual cosa ens veiem obligats a treballar els nostres pensaments per a fer-los harmònics amb la convivència.

Aquesta segona opció és defensada pel blog que esteu llegint, Nuesa Literària.

Nuesa en el tracte. Nuesa de sentiments i de pensaments. Fora les màscares que ens desfiguren l'essència. Potser serem menys simpàtics, però serem més sincers. Potser xerrarem menys, però allò que direm serà el que de debò opinem. Potser esdevindrem vulnerables, però defensarem la tendresa i l'amabilitat. Potser no donarem tant, però allò que donarem, ho donarem amb absoluta convicció. Potser, a estones, serem esquerps, i això punxarà; però no farem servir mai la simpatia per punxar, ni les paraules dolces per ferir, ni el somriure per menysprear. Potser farem pocs petons, però seran d'estimació. Potser donarem comptades vegades la mà; però quan la donem, premerem fort els dits, i serà perquè la donem de debò, i no pas perquè toca, perquè tothom ho fa, o perquè ens tinguin en compte.

De cua d'ull, mira sovint el nostre pensament, encara que el nostre rostre vulgui fer veure que mira de fit a fit. Un solc profund dessota les pupil·les mostra de vegades el nostre jo intern, malgrat que el nostre rostre extern estrafaci una rialla d'autosuficiència. I a cops, esculpim rostres de marbre de fatxenderia i seguretat quan tenim por, quan no sabem com enfrontar-nos a unes relacions que no som capaços de convertir en sinceres. Quan això passa, que alliberadora que resulta la solitud i la llunyania!

Solucions al fracàs escolar (VI) .Records del Raval (I). Estimar l'alumne (I).

Tenia un nom semblant a Mustafà (li canvio el nom perquè ni que hagin passat divuit anys no vull que ningú l'identifiqui). Tenia catorze anys, i era coix. Anava sempre amb una crossa, movent-se a saltirons, i el poc castellà que parlava feia servir l'expressió “hijo de puta” força sovint. Li agradava el dinar que es donava al Casal i afirmava que les monitores estaven bones; i que aquests dos elements no el feien dubtar ni un segon a l'hora d'acostar-se a l'esplai. Tot això passava a l'estiu, a la Fundació Escó del Raval, cap allà a l'any 1993 .

L'escola Mila i Fontanals, del carrer Pintor Fortuny, es convertia en el seu casal, en el seu món, en la seva societat.

Li agradava copejar tothom perquè sí; cops de puny als muscles, empentes sense raó. Gaudia banyant-se a les basses dels parcs del Raval, de les oficines del Paral·lel, del Parc de la Ciutadella o de la Plaça de Catalunya. Jo, com a monitor, “novell i modèlic”, el renyava, i li demanava que sortís; no em feia ni punyetero cas.

Acabava venint la policia municipal i em tocava defensar-lo i evitar que li clavessin una multa, perquè el pobre, el que és córrer, no podia.

Un dia el vaig trobar plorant assegut en un racó del patí, i em va explicar que li havien dit “hijo de puta” i que li havia fet molt de mal perquè la seva mare era morta.

Un altre dia em va mirar fix als ulls i em va escopir al rostre. Ho va fer-ho sense cap raó, com aquell que no sap què dir i pronuncia un “bon dia!” La saliva em va quedar penjant en algun punt entre el nas i el llavi superior. No sé per què, però en lloc de molestar-me, li vaig dir sense pensar-ho: “Tu no tens poder per obligar-me a odiar-te; no t'odio.” I des d'aquell moment, i fins al final de la quinzena, el Mustafà no em va copejar més i es va convertir en un còmplice tothora. Era de Tanger i encara conservo una cinta de vídeo on surt parlant del menjar del casal i de les monitores que estaven bones.

En Mustafà va ser la persona que més em va ensenyar sobre la tasca de l'aprenentatge, sobre la missió d'organitzar un grup d'adolescents amb dificultats o amb comportaments marginals. Amb ell, vaig aprendre bona part del que sé sobre com arribar al infants, com parlar-los, com estimar-los: l'austeritat adequada, la sinceritat en l'expressió, ni que aquesta sinceritat pugui significar en algun moment manca de comprensió racional (es preferible aquesta incomprensió que una màscara patètica d'apropament fals a un dialecte que només poden parlar sense mentir aquells a qui els surt sol). Als educadors ens està vetat mentir. Els educadors hem d'estimar els alumnes en el just i correcte significat del mot estimar, que només mira cap enfora. Els educadors necessitem l'empatia, que ens ajuda a veure els adolescents com allò que un dia vam ser nosaltres; però dins de les circumstàncies en què es mouen ells, i dins de la seva realitat biològica i genètica. En realitat, totes les persones de la humanitat som la mateixa consciència que se situa en circumstàncies diferents, en cervells diferents, en genètiques diferents, en cultures diferents... Probablememt a la humanitat només existeix una persona. Tots som la mateixa. Estem sols.

Si entenem que totes les persones en som una de sola, ens serà molt fàcil comprendre l'altre, comprendre l'alumne, i en conseqüència arribar a ell.

Quan arribem a una persona, aquesta persona automàticament arriba a nosaltres.

Quan ens interessem per una persona, aquesta persona automàticament s'interessa per nosaltres.

Quan respectem profundament una persona, aquesta persona, ni que no ho sembli, automàticament ens respecta a nosaltres.

Quan una persona arriba a nosaltres, tot allò que li diem li entra millor.

Un altre dia continuo, que per avui ja en tinc prou.

.

.

Chill Out. Temps que val per ell mateix. Oasi. Jardí secret. Refugi dins del territori independent d'un mateix.

De vegades un té la temptació de dir:

“Voldria que els dies tinguessin quaranta-vuit hores per no haver de córrer, per poder tenir temps per a mi, per a poder dedicar estones a crear, a contemplar...”

Però no és gaire difícil arribar a concloure que si els dies tinguessin quaranta-vuit hores, tindríem el doble de feina i el doble d'exigències. La humanitat omple el temps de viure amb la rauxa de créixer econòmicament, de construir, de tenir, de fer, d'arribar... No hi ha temps per a la “no utilitat”. Allò que no és útil s'escombra. Les formigues també funcionen així; i tenen classes, i esclaves, i colònies. I a més, els experiments amb micos demostren que quan s'introdueixen milers i milers d'individus en espais limitats, es desenvolupen comportaments violents, nerviosisme, angoixa, pressa...

Si volem viure, hem de trobar aquest temps de creació enmig de les vint-i-quatre hores que el dia ens regala; el nostre jardí secret, el nostre Chill-out, un temps per a viure intensament, un oasi enmig del brogit de les autopistes fredes d'aquesta extranya època en què estem immergits; un espai en el qual no hi hagi res més que allò que hi ha en aquest espai. I és que tenim sovint la temptació de pendolar, d'apartar-nos del present; molta gent puja a la muntanya per a desconectar i el que fan quan hi arriben és posar-se a xerrar sobre la feina, sobre la ciutat, sobre els tràfecs de la vida. Recomano amb vivesa pujar a la muntanya i no permetre's més pensaments que la contemplació del que copsen els sentits; les percepcions: colors, flaires, sons, carícies... Caminar sobre la terra, defugir l'enllosat o l'asfalt, oblidar-se de tot fora del que en aquell moment percebem. I cada dia, sense que sigui necessari sortir de casa, cal trobar el Chill-out, el temps en què no hi ha res, ni pensaments, ni records, ni idees, que estiguin més enllà d'aquest temps de creació i de contemplació.

.

.