Et preguntes on és el feixisme? On és la intolerància? On
rau allò que sosté els règims totalitaris? Et responc que miris la
teva sang, els teus impulsos, gran part de les asseveracions que
repeteixes perquè un dia te les van repetir a tu, la mateixa ràbia
que sents quan et dic això... Observa-ho tot, perquè en això, i en
coses que no saps que tens en tu, se sosté el totalitarisme
universal.
La intolerància brolla de cada resposta que dónes a un nen quan et
pregunta per què, i li dius «perquè sí!» «perquè ho dic jo!».
El feixisme, o sucedanis del feixisme, surten del teu ADN quan ple, o plena, de bona voluntat, decideixes uniformes per a les criatures, o quan trepitges iniciatives
personals que consideres contràries a les formes. Supures intolerància sense ni tan sols sospitar-ho quan consideres normal això i anormal allò,
sense plantejar-te ni tan sols què vol dir normal o anormal. La
intolerància del món s’amaga dins les teves venes, les
meves, i les de tothom. Som, evolutivament, repressors i
intolerants; i només podrem deixar de ser-ho si ens ho proposem a consciència; una mica
com passa quan decidim saltar al mar des d’una alçada considerable
i sentim com el cos se’ns rebel·la i com el cervell, amb l’arma
de la por, ens empeny a no fer-ho. L'impuls a reprimir és als instints de
totes les ideologies polítiques, fins i tot als instints d’aquelles
que es consideren antifeixistes. El verí ranci del «no», «no
pots!» «Perquè no!» «perquè a tot arreu les coses es fan així!»
«No, perquè és burgès!» «No perquè és hippy!» «No perquè és
decadent!» "No, perquè és de dretes!" "No, perquè és d'esquerres"... el tens a dins per molt progre que et consideris, per
molt que t’estarrufis cantant "La Puerta de Alcalà" de l’Ana
Belén, o "L’Estaca" d’en Llach, per molt de la CUP que siguis, o del PdCat, o del PSC... O per molt okupa que et consideris. Tens la intolerància als gens i,
quan et despistis, la repressió sortirà de tu i pronunciarà un
«no», o construirà una «txeca», o una presó política, o una llei mordassa, o una llei de partits, o una constitució reductora de
drets i d'aspiracions nacionals legítimes. O prohibirà a un adolescent fer-se un piercing, o imposarà
un uniforme, o entronitzarà una manera de fer social impossible de
desobeir, o obligarà a jurar una bandera sense preguntar a qui s'obliga si és la seva, o escriurà l’horari
vital d’algú sense ni tan sols preguntar-li si li sembla bé, o
se’n riurà d’un nudista i li prohibirà la seva opció, o menysprearà un travesti, o
ridiculitzarà una dona que fa d’àrbitre, o humiliarà algú pel
fet de parlar amb accent «pijo», o per ser del PP, o per dir-se Borbón o Ibarruri... I tot això sense arribar a ser
un governant o un militant d’algun grup extremista. I tot això
passant per... (i segurament sent) ...bona persona. Ets, som, carn de
feixisme perquè som Homo sapiens, i tenim l’obligació de
lluitar contra nosaltres mateixos, i contra la nostra tendència a no tolerar
(tendència sovint impercebtible) per a poder convertir-nos en éssers humans, que és una manera de ser a la qual, un dia, aquesta
pobre humanitat violenta, dogmàtica, carca, intolerant i estúpida...
algun dia... arribarà a ser del tot. . . .
Alguna realitat en tu no hi creu fins que no topa amb
l’absència. Esperes que ell arribi, que digui que tot ha estat un mal
entès i que els humans no podem desaparèixer així com així.
Alguna cosa en un mateix creu que la naturalesa farà una excepció,
i que aquest cop la mort no serà tan radical, i l’absent podrà
venir a cops a fer una copa i xerrar una estona. Però et trobes amb
l’absència i et fas conscient de la realitat, de la buidor, d'allò que feies fa un any amb la persona que ja no hi és i que llavors
era tant. I et preguntes a on és. I saps de bo de bo, que les
cendres de damunt del moble no són ell. I la mort en sí et fa una
mica menys de por, perquè no ser... o és absurd, i no és; o és, i
és indolor.
I el cap se’t rebel·la i no vols envellir. Llavors
mires una mica la mort amb admiració, com si fos l’àngel que ens
pot atorgar el do de no ser mai vells. A l’últim t’adones que
ser vell no existeix, igual com el fet de dur un vestit un xic arrugat, que no
canvia la persona que el du. I et poses a córrer cada dia una estona, imaginant-te que encara ets atractiu; i a ulls d'algú, encara ho ets;
sorprenentment, encara ho ets.
Al final, et queden els poetes
romàntics anglesos per a creure en l’eternitat; en una eternitat
que no és patrimoni de les religions, sinó d’aquells que tinguin la capacitat de somniar i de crear. «Quan m’hagi fet massa vell per
somniar, et tindré a tu per recordar com es fa» diu una estimada
cançó irlandesa que un dia d’aquests penjaré en aquest blog.
Avui vull afirmar la meva fe en els poetes romàntics anglesos, que
van morir, però que encara són vius, i que d’aguna manera representen la
prova que la mort no existeix. Ells em van educar quan jo tenia només
deu anys i els llegia ajagut en una hamaca que sostenien dos pins al
Pla de Sant Llorenç. Ells van aparèixer a les publicacions del
Reader Digest que jo devorava de petit, i, sense saber-ho, vaig
començar a aprendre una ètica despullada de religiositat, fruit
de les reflexions massòniques de les grans ments il·lustrades dels
Estats Units als segles XVIII i XIX. Thomas Jefferson, Oliver Wendell
Holmes, Whalt Whiltman, Henry David Thoreau, John Adams, Lord Alfred
Tennyson, Mark Twain... Ells em van salvar, m’han salvat, de la foscor dels
integrismes. I ara, davant aquesta absència que la mort em regala, em
fan adonar, a través d’estranyes coincidències, i de revelacions
personals intransferibles, que ningú no mor, que més enllà de la
vida, ningú no jutja; no hi ha judici, no hi ha lligams amb el
passat. L’existència no té un sentit d’utilitat. Res de la vida
serveix per a res fora de la mateixa vida. La humilitat de Déu fa
que es negui a ser jutge, i la grandesa de l’existència fa que els
poetes, els nens, els borratxos, els bojos i déu... tinguin raó.
Una platja tèxtil molt bonica, relaxant i plena de bellesa natural... Si us plau, aneu-hi tots!
L'autor adverteix que el següent article pot ferir sensibilitats; és només la seva opinió. L'autor demana que aquell o aquella que pateixi del cor, i que en altres ocasions s'hagi enrabiat per culpa de l'article, s'abstingui de llegir-lo. Diu que qui avisa no és traïdor, i que tothom pot fer-se un blog i dir la seva, que no tenim perquè estar d'acord. O sigui que no continueu llegint; hi ha altres coses per llegir molt interessants d'en Chesterton i altres autors molt "macos". Diu l'autor que després ha d'aguantar queixes i anònims i aturades pel carrer de persones que perden els estreps al llegir-lo.
Pobre
generació educada pel franquisme! Quina merda de mala sort! És clar
que, el periquito que ha nascut i viscut tota la seva "Vall de
llàgrimes" a la gàbia és capaç fins i tot de lloar les lluors dels
barrots. Pobre periquito quico quico...! Ell es veu mono i modern, i
fins i tot lliure, però és una desferra. Els barrots més difícils
de trencar són els invisibles; em refereixo als funcionaments
mentals i a l’escala de valors de tota una vida sencera. Quan un només
coneix la presó, i no veu les reixes, ni les claus, ni els murs, ni la
mediocritat... al capdavall no veu la presó.
Però
a on són les ments lliures? ¿A on és l’empenta llibertària que
ens ha de moure a avançar molt més enllà dels límits encarcarats
d’una societat que sense advertir-ho adora el clericalisme i
l’integrisme? Doncs tots no hi són! Alguns sí, però tots no. Molts, potser la majoria, no han nascut, perquè els seus
pares i mares van ser afusellats i enterrats a les cunetes o a les
foses dels cementiris per un senyor que es va entestar a convertir
l’Estat Espanyol en un convent per collons. Els qui miraven més
enllà del dogma, o els qui eren sospitosos de fer-ho, o els qui
havien ensenyat als seus alumnes la manera com es reproduïen els
burros, o els qui predicaven en contra de pegar els infants a
l’escola, o els qui feien propaganda de prendre el sol sense roba a
les platges de Barcelona... van ser perseguits, empresonats i
afusellats. La majoria d’ells no van poder deixar descendència;
per això aquesta descendència, ara, no hi és. Ni tan sols es va poder
continuar la didàctica de la seva riquesa cultural; per això hi continua havent tancament i ignorància, i no ens n'acabem de sortir. Per
això, també, milions de persones (avantpassats nostres propers) n’han hagut de tenir prou amb ésser explotats a les fàbriques de dilluns a divendres, i amb els diumenges a missa i a passar la
tarda escoltant el futbol, els toros, o les converses carrinclones
dels supervivents dels afusellaments, sovint espantats i
traumatitzats; silenciant sempre els mateixos temes, i prohibint o silenciant dins el mateix si de la família també sempre els mateixos temes. L’Espanya lliure va ser aniquilada; i l’Espanya
viva va ser feixista o sotmesa servilment al feixisme.
L’Espanya
d’avui és filla dels traumes, de la repressió educativa, sexual,
sentimental, moral, política. És filla de la picaresca i de la
corrupció, i ha après molt bé els tics dels seus pares. La terra
arrossega dues o tres generacions perdudes, pervertides per la gran
secta dels carques del poder. La llibertat els ha fet sempre por als
supervivents de la repressió, i ha estat escopida i
demonitzada.
I
avui, els fills dels fills maleducats pel franquisme, al llarg del seu anhelat temps de vacances, omplen les platges hereves de la moral
judeocristiana, tapant-se el que ells anomenen "vergonyes", i gaudint
no se sap ben bé de què; perquè la platja per ells és una
acumulació d’objectes, andròmines, comoditats incomodíssimes i
irrenunciables, aliments greixosos, begudes gasoses, ensucrades, amb
un punt d’alcohol que ofega les penes, sons estridents, el cos que s'insinua sota la roba, que a
alguns els fa trempar sense veure res de res, i imaginant molt més
del que hi ha... Tot plegat supleix la profunda buidor cultural, i la
tediosa manca de passió per tot allò que la llibertat de la ment
ofereix, en un temps que, per l’abundor d’informació i la
rapidesa amb què es transmet, fa que alguns dels hereus de la mala
educació visquin convençuts d’un nivell cultural que no tenen i
d’un prestigi que la seva ment s’inventa, a cops fonamentant-se
purament en els diners. Les platges fumegen, atapeïdes per masses atordides que, com més corrupció llegeixen als diaris,
més voten al PP, més a favor de la repressió del cos i de la vida
estan, i més curses de braus tenen ganes de veure; és la involució
de l’espècie en estat pur; el masclisme convertit en doctrina
sagrada, prolongació dels costums de sempre; invisible pel que fa a
injustícia real com l’aire que no es veu. Com cantava Joan Isaac:
«la mare un escarràs, la casa i la neteja, i els meus germans
petits, escoles de mals mestres». Avui es podria adaptar, però no
variaria gaire: «La mare un escarràs, la feina i la neteja; i els
meus germans petits, a casa sols amb la play4».
La
platja tradicional, urbanitzada i massificada, amb la seva empremta
natural arrencada, és la materialització de totes les cadenes i gàbies mentals humanes, l'encarnació de la por a la pròpia imatge i a la nuesa pròpia i
aliena; és la perversió del que hauria pogut ser el millor del
millor; esdevé un escenari digne d’estudi, ideal per a
observar obsessions freudianes, obscurantisme medieval, masoquisme
social, avorriment monòton, aigua convertida en pis, calor xardosa,
amuntegament de cossos entaforats en nylons i elastòmers incòmodes
i horrorosos; el ball patètic d’un paio contornejant-se per a
canviar-se el banyador enmig d’una tovallola de roses de color pujat; un «vull i
no vull», un «desitjo i no», mascles madurs dissimulant mirades
allà a on tot és tapat amb vergonya i pudor malaltís, ignorants de la puta mala sort
que han tingut de néixer en un país integrista, que no sap que es
integrista, i que va de demòcrata i de modern.
Anem enrere, és evident; tornen els ritus de pas de les comunions
fastuoses de la gent que ni hi creu ni té diners per a pagar la
festa social; s’enforteix l’imperi hipòcrita de la imatge. Però
hem de tenir en compte que l’onada va i ve; i tornarà, sens
dubte, aquell temps de les flors i de la llibertat, que un dia un
miserable va arruïnar amb un cop d’estat i una guerra; i tornarà
el poder de les flors i de l’amor lliure en una illa salvatge, en
un país despert i espavilat. Un dia es quedarà per a sempre la
llibertat i la cultura, deixant enrere tanta misèria burgesa i
estúpida. Torna a casa ja llibertat! Darling be home soon!
Sí. Em falta un ollal, però aviat me’l posaré. He trigat, perquè
els temps estan canviant, i més val la matrícula de la universitat
d’un fill, que una merda de dent d’un cos que està destinat a
podrir-se o incinerar-se. Però em posaré l’ollal perquè he estat
estalviant. I potser no és just que jo continuï sense una dent quan
n’hi ha que estan carregats de fills i demanen crèdits per
anar-se’n de creuer.
Els temps estan canviant, va dir Bob Dylan; però avui no canvien pas de la mateixa manera com abans. Cada cop hi ha més empreses que guanyen molts diners i que no
tenen ni un sol treballador. I la gent que pensa es refugien cada vegada més en
nínxols ideològics que agombolen els qui opinen com ells i prou.
Amagadets als seus caus i grups secrets de la xarxa de xarxes,
s’inventen l’univers que justifica la seva ideologia; i ploren
pels qui no pensen com ells.
Els temps estan canviant, i la diversitat d’idees, de vegades,
sembla que molesti més, que no pas enriqueixi. El beat religiós
insulta el descregut; el beat esotèric, insulta el descregut. Tots
dos el consideren un enemic perquè gosa explicar un argument que tomba
l’essència del que creuen ells. Els temps estan canviant, i el Sol
no és estimat si il·lumina també el dissident, que mai no atén a
raons. Per a molts, només atén a raons aquell qui acaba estan
d’acord amb l’opinió del grup.
Sí. Diuen que em falta alegria. La veïna del segon ho creu així,
perquè només li dic «hola». El fet és que no sé què dir-li
més, perquè no la conec; ni tan sols no sabia que era la veïna del
segon. Ella té pensat de denunciar-me a la inquisició perquè només
li dic «hola», i perquè no li pregunto per la vida, pels pares,
pels fills, o pel temps... però juro que no sabia que ella era la
veïna del segon i només m’ha sortit dir-li hola.
He arribat a un punt que surto al carrer espantat per les veïnes del segon. Em pregunto que
què faré de malament aquesta vegada. Busco veïnes desconegudes en
una ciutat que m’estimo i que m’ofereix la infinita alegria de
trobar-me alumnes i ex-alumnes cada vegada que surto a passejar. Cada
any en tinc cent-trenta més de coneguts, i la ciutat es va emplenant
de gent estimada i coneguda. Però els temps estan canviant, perquè
cada vegada hi ha més clients i menys alumnes. Un alumne és una
mena de fill o filla, i això no ho entén gaire ningú. Moriries per
ell, o ella, encara que ell, o ella, ni s’ho imagina; i millor
així. Els temps estan canviant, perquè les relacions humanes cada
vegada estan més definides per normes i lleis, i menys per les
paraules i la confiança.
Canvien els temps, perquè mai no canvia res i sempre han canviant
els temps. Llavors, com sempre ha passat, els temps canvien. Canvien
els temps, perquè no canvien els temps, i sempre han canviat els
temps; llavors com que no canvien els temps, continua passant el
mateix, que és que els temps estan canviant.
Aquest últim paràgraf, si no l’enteneu, us el podeu saltar.
Faré una flor, com fa la Terra, i tu saltaràs amb les teves barres
i lleis i DOGS, i em diràs que no puc fer una flor, perquè segons
la barra tres de no sé què i de més enllà, les flors les fa la
natura, i jo haig de fer claus i cargols i estaques. Però saps què?
Malgrat les teves barres i la teva barra, jo continuaré fent flors.
Faré un núvol tenyit de roig cap al crepuscle, i tu bramaràs com
un be gelós i diràs que no, que la llei barra no sé «quantus»
diu que no puc fer núvols, perquè els núvols els fa el cel i el
vent... però saps què? Jo sóc vent, i cel i carn; i faré núvols,
malgrat les teves barres i la teva barra.
Quin món més bell! Gràcies pel Torn! Per la nuesa, per Jaizkibel,
per la llibertat, per poder-la gaudir, pels somnis acomplerts, per
l’educació lliure i ètica dels meus fills, per les cadenes
trencades del passat, pel mar, per la sorra, per l’escriptura, per
la música, per Vera Lynn, per les veus que m’encenen el cor, per
Masriudoms, per la casa de Cal Jaume Xeco, perquè em fa fastic la
fama i els diners i l’ego de tants, perquè estic enamorat de
l’anonimat, pel Sermó de la Muntanya, per Casaldàliga, per la por vençuda, perquè
se me’n refot l’opinió aliena, per Víctor Frankl, per Camús,
per Saint Exupery, per Tournus i el Saone i un vaset de Pernaud, per
França, per Montalivet, pel naturisme, per la humanitat, per Charles
Trenet, per Saint Jean Pied de Port, per Hemingway, pel Priorat, per
tots els vins, per la guitarra, per la vida, pel Rotllo del Roig, pel
cinema, pel Templo del Sol, pels milers de realitats que em deixo d’escriure, i per
totes les que vindran. Gràcies, també, per la meva mort, que em mena a un univers desconegut!
En un món extremadament violent, fins a les relacions quotidianes, hom, de vegades, te ganes de fugir per sempre a una illa deserta, i viure nu, i dels fruits que dóna la terra, i morir abans, si cal, per manca d'hospitals i de tots els avantatges que la societat moderna ens atorga.
És només un desig rabiós que hom sap que mai no acomplirà, i que en realitat no vol acomplir, perquè no hi ha potser tasca més apassionant que viure amb l'objectiu de convertir la civilització en un paradís; més apassionant inclús que viure al mateix paradís; tot i que la tasca sigui equivalent a buidar el mar amb una galleda.
Però enmig de la pressa, de la mala hòstia, del "anar per feina", de l'ambició de dominar i de posseir, de l'esfereïdor oblit dels morts del mar que fugen de la guerra, de l'egoisme gelador... Enmig de tot això, existeix la possibilitat d'intentar viure diferent; dic intentar, perquè un pobre simi, ni que sàpiga que ho és, és un gra de sorra en un desert.
Però com va dir algú, lluitem no principalment per a canviar el món, sinó per evitar que el món ens canviï a nosaltres.
I el canvi és inevitable, però per què no intentar que el canvi treballi en la direcció que el nostre cor i la nostra ment veuen necessari?
Com es pot condemnar per un crim contra la humanitat, algú, a cadena perpètua, o a mort, si la cadena perpètua i la pena de mort ja són crims contra la humanitat que impedeixen qualsevol reinserció?
Com es pot sentir feliç, algú, pel suïcidi d'algú altre, ni que aquest altre sigui el Blesa o qui sigui que vulgui ser?
El món dels "bons" està amarat d'una violència a cops imperceptible, que durant els períodes foscos de la història reprodueix la mateixa violència de la qual es considera enemic.
Avui penjo una versió, una mica més treballada que una altra que vaig fer amb el mòbil, d'una cançó que em desfà el cor, perquè parla del sentiment de pena i de nostàlgia d'aquells que van anar a morir a les platges d'Europa per alliberar el món del nazisme, sabent que el més probable és que no tornessin, però amb l'esperança impossible de deixar enrere, d'abraçar de nou algun dia els seus éssers estimats.
La impressionant dama Vera Lynn, que ja té cent anys, i que encara és entre nosaltres, va immortalitzar aquesta cançó durant la segona guerra mundial, i la va posar al cor d'aquells que lluitaven amb tota la seva pena, i amb tota la seva generositat, per evitar la destrucció del seu món; d'un món que en aquell moment garantia la llibertat de la seva gent i de la societat lliure.
Em pregunto si algun dia, ni que sigui d'aquí a milers d'anys, tindrem una manera de viure una mica més humana.
Cap costum humà és necessari ni obligatori; els costums canvien com la història, i sovint és socialment imposat, i, de vegades, esdevé inevitable per les pulsions que ens pressionen a imitar el corrent del grup.
Per aconseguir ser independents de la pressió del grup, la meditació ajuda; i no em refereixo a una meditació religiosa, sinó al fet de centrar-se en el moment present i viure'l intensament.
Al meu parer, la millor meditació no és la repetició d'una paraula sinó l'escolta dels sons de fons de la vida quan el soroll dels mots desapareix, quan ni parlem ni ens parlen. El silenci absolut no existeix a les ciutats, però si fem silenci, i ens centrem en la contemplació dels sons de fons de la ciutat, sense pensar en res més que en la forma que rebem d'aquests sons... aquest exercici ens situa en la disposició adequada per a rebre la realitat inexplicable que ens augmenta els nivells de generació d'oxitocina i altre substàncies, que amb humilitat hem d'acceptar que ens disposen a la serenor, al seny, al goig, a l'esperança, a la calma, i fins i tot a l'amor. Tota experiència espiritual neix de la transformació d'alguna realitat material del cervell; si mes no, mentre som vius, i mentre el nostre univers és el que habita el nostre cos. La relació íntima entre matèria i pensament és tan clara com el fet que el pensament de moure el braç, de voler moure'l, , aconsegueix, al moment, el moviment material del braç. És un error menysprear la realitat material del cos quan parlem de meditació, o d'espiritualitat, perquè el nostre pensament neix, o flueix, o viu... a partir del cervell i de totes les realitats materials que determinen i influeixen el funcionament mental.
Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.
Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple.
"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!"
Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?
"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!
"Hem guanyat l'eurocopa!"
Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!
El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat.
I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.
D'on ve, la llum? Del fons, del fum del cel, que obrint l'escletxa encén el mar. Dels estels, de les onades, del maragda ocult dels somnis de sirenes i grifons, al lent viatge de l'estrella a l'horitzó. Tot es fa roig; fins el puny que s'alça amunt per tots els morts: els que han viscut la vida sense sol, els que han temut els raigs, la carn, els sons... El dol els ha esculpit la vida, els ha enfonsat el cor, el riure, el vol del nen que en ells un dia ho era tot. D'on ve la llum? Quan no sabries dir si és blau o és verd, i la sal pels narius t'adorm despert, i el fred dels ossos t'abriga l'anhel, i ets brum i mar i blau i sal i cel. D'on ve, la llum?
Comença el juliol, i una nova manera de treballar: cursets de cinema, preparació de projectes, temps per cantar potser a la fresca i a la posta, prop d'alguna muntanya o a la platja. Les coses importants de la vida són sempre les petites.
Cal dir adéu a la pressa i als neguits, que, malgrat tot, ens permeten aprendre a viure feliços enmig de dificultats.
Ara, n'estic segur, tindré molt més temps per a publicar el blog, que el tinc força aturat.
Quan tenia deu anys,
m’agradava cantar i tocar amb la flauta "La Vall del Riu Vermell". Ho
feia sota els pins, al Pla de Sant Llorenç quan el Sol es ponia.
M’envoltava la pinassa, l’herba, el romaní, la roca
conglomerada... El vent, en aquests moments, era molt especial,
perquè era suau, sovint càlid, i feia l’olor de totes les plantes
del bosc. Jo notava la presència del meu avi a prop. El meu avi
havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia
acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem,
canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no
desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que
havien mort ens envoltaven i ens feien companyia. No tan sols em
creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes
ocasions, fins i tot els havia vist. Jo estava content, perquè el meu
avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era
suficient d’entendre.
Recordo també que
en aquella edat m’agradaven molt les nenes, tot i que no en
coneixia cap, perquè l’educació que jo rebia a l’escola les
separava. En coneixia molt poques, i molts adults me les descrivien
com a diferents i especials; ho deien amb una mena de rialla
vergonyosa, com si amaguessin alguna cosa que no em volguessin dir.
Entre els companys, acabàvem parlant de totes aquelles coses que els
adults no explicaven, i per això vaig aprendre, mitjançant les
converses amb els amics, i també en aquell mateix tros de bosc, el
que volia dir «fer l’amor». L’explicació em va semblar
preciosa. Fer l’amor amb una nena de la meva edat, quan fos, de mes
gran, em va semblar molt coherent i molt adient a aquell déu en qui
jo creia, i que havia fet els arbres, el sol que declinava a la
posta, la música de la guitarra i la flauta, i que permetia que el
meu avi, en aquells moments de la Vall del Riu Vermell, es fes
present, i que jo el sentís tan a prop. Vaig comprendre perquè
sempre m’havien atret tant les nenes, perquè algun dia havia de fer
l’amor amb alguna d’elles. I em sentia ple de pau, tot i que em
sabia greu no conèixer gairebé cap nena; potser només en coneixia
una, o dues a tot estirar. Els nens, quan preguntàvem als adults
alguna qüestió sobre fer l’amor amb les nenes, ens quedàvem un
xic estranyats, perquè els adults es posaven molt vermells, parlaven
amb nerviosisme, canviant de tema, i ens deien que ja tindríem
temps de descobrir aquestes coses; o bé deien que féssim el favor de no
pensar en marranades. Ho passaven malament, i jo no entenia per què.
Perquè fer l’amor amb una nena em semblava la idea més bonica de
totes les idees que podia tenir en aquell moment al cap.
Tot això va ser
així fins un dia en què un company de classe, molt seriós, em va
dir que no es podia fer l’amor amb les nenes perquè era pecat
mortal. Va ser la primera vegada que vaig escoltar l’expressió
«Pecat Mortal», i la paraula "mortal" em va xocar. «Mortal!» Això
sonava molt fort! Havia de ser alguna realitat perillosa. Li vaig
preguntar al meu amic que què volia dir, que si el que passava era
que et mories si feies aquest pecat; i em va dir que no, que el que
passava era que te n’anaves a l’infern, perquè déu ja no
t’estimava, i perquè et castigava. Va ser també en aquest moment
quan vaig sentir per primera vegada la paraula "infern", i quan vaig
sentir per primer cop que déu castigava la gent; i em va sobtar que
«fer l’amor», que em semblava tan bonic, fos pecat mortal. Uns
dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure
molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig
posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai
no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a
l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu
Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels
pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt
religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia
explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu
vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins
aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que
aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia
evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no
sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir
molt trist.
Pocs anys després,
el bosc i la casa a on havia viscut tot això, va ser venuda, i jo
vaig anar a parar a una escola a on tampoc no hi havia nenes, i a on
els mestres em van parlar del mateix infern del qual m’havia parlat
el meu amic. I em van dir que era etern, i que no s’acabava mai, i
que això era així segur perquè era un dogma, i que un sol pecat no
penedit t’hi portava. La vida se’m va enfosquir una mica, i vaig
aprendre que déu era molt autoritari; em deien que era bo, però jo
no podia entendre que fos bo i que fos alhora tan desagradable. Em
van ensenyar a anar a missa els diumenges, i vaig descobrir com
n’eren d’avorrides les misses, quantes coses s’havien de repetir sense
entendre res de res, i com la paraula infern, judici, càstig i
vall de llàgrimes, hi sortien sovint. A l’últim, em vaig convertir
en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre
recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació
de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava.
Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a
fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa,
i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia
tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un
déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em
recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com
de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que
descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè
era dogma.
Ara, a les acaballes
de la meva vida, perquè als quaranta-vuit anys, encara que no us ho
cregueu, s’està a les acaballes de la vida, he tingut la sort de
tornar a descobrir aquell déu de quan tenia deu anys; un déu que
estima totes les persones, les que beuen vi, les que fan l’amor,
les que diuen paraulotes, les que s’equivoquen, les que l’encerten,
les que fan mal, i les que pateixen per culpa dels qui fan mal... I, sobretot, s’estima els nens que juguen a pilota. De fet, mentre la
missa se celebra, aquest déu tan desconegut per alguns, surt de
l’església i es posa a jugar a pilota amb els nens; surt de
l’església perquè no suporta tant de conductisme, tant de càstig,
tanta importància als fets i tan poca importància al valor de les
persones, que no som palla que es cremi avui i demà es llenci, que
no som bens que hàgim de ser conduits com un ramat, que no som
instruments i prou. Sovint, agafo la guitarra, i me’n torno a la
mateixa muntanya de quan tenia deu anys, em poso a cantar La Vall del
Riu Vermell, i torna a acostar-se el meu avi. I sento de nou aquell
déu real que ningú s’ha inventat, esperit dels boscos, de les
codines, del Montcau i de la Mola. Els ulls se m’omplen de
llàgrimes i agraeixo a aquest déu la vida dels meus fills,
l’educació que els he pogut donar, tan diferent a la que vaig rebre. Li agraeixo el sexe i haver pogut fer l’amor sense por, i la nuesa de
la platja als estius, i les cançons, i la llibertat, i com em sento
de feliç de tant com tinc i de tant com he rebut.
Aquests dies he hagut de donar la mà a la mort novament, com altres vegades. No se m'ha endut a mi, però un dia ho farà; li he dit que no li tinc por, mirant-la fix als ulls i sense ànim d'ofendre-la. No s'ho ha pres malament, fins i tot podria dir que se n'ha alegrat, com dient: "per fi algú a qui no li faig por, algú que no m'odia". Aquí potser s'ha equivocat, perquè l'odio profundament, m'han programat per odiar-la. La selecció natural m'ha configurat per defugir la mort i lluitar per la vida; i ho faig tant dignament com puc, sense estalviar-me algun vaset de vi o alguna altra safranada. I la mort m'ha dut de nou al ritus cristià, a la materialització de la por a la mort en un plec de ritus i frases fetes que una bonior de persones repeteix de manera impulsiva sovint sense saber gaire bé què diu o què prega. Que bonic seria anar-se'n sense formalismes, sense pregàries mastegades, sense tuf de terror infernal ni pastoreig de masses espaordides! Que bonic seria anar-se'n amb un poema, un somriure i una frase d'esperança, sense que la monopolització de l'esperança en una vida més enllà del cos no fos propietat dels segrestadors de consciències, dels inventors de doctrines repressores i ficcions inhumanes. Els seus mots trenats al llarg de segles de manipulació i por m'ho diuen tot de com s'ha viscut al llarg de la foscor de l'edat mitjana, i de com la ignorància científica del poder, amarat de les anomenades humanitats, ha governat cruelment els pensaments de les pobres persones. La
vida i el món no són un espai ple de dolor i de sofriment a on existir
esdevé un esgotament angoixant; el dolor i el sofriment existeixen,
però no defineixen el món, ni són el que més abunda, ni impliquen
que el mal governi el món. Hi ha més bondat que maldat, més bé
que mal, més alegria que tristesa, més esperança que escepticisme. El ritualisme i la fraseologia de les pregàries institucionalitzades cristianes no ho tenen clar.
L’expressió "descans etern", o "descans", per a descriure el cel, o la suposada vida
posterior a la mort; el mot «Senyor» o «Nostre Senyor» per
anomenar déu... indica, tot plegat, fins a quin punt el llenguatge religiós està
desfasat, i dóna pistes de com era l’època i els segles en els
quals el ritualisme i les expressions de la religió es van configurar.
La vida representava un esclavatge constant, dedicada, tota ella, al treball esgotador de
les terres del «Senyor». Tan sols l’esperança del cel atorgava
un sentit a tant de sofriment, ja que representava el «descans». El
treball era una maledicció, perquè calia abocar-s’hi la jornada sencera per a poder sobreviure, i perquè, per la seva intensitat i per l’explotació
que significava, convertia la vida mateixa en una maledicció. En
aquestes condicions socials es va forjar la configuració i la
interpretació de la religió, i alhora es van blindar les
injustícies socials i la jerarquització de la societat amb la
benedicció dels suposats representants de déu a la Terra. La
ignorància del poble va afavorir la credulitat, i amb la credulitat
la massa va esdevenir ensinistrada i pasturada, igual com les vaques que
s’engreixen per a benefici d’un ramader explotador.
La
idea que Jesús va sacrificar la vida per a satisfer la justícia de déu
i per a redimir les nostres culpes, descriuen un déu que necessita sang i
tortures per a fer net. Aquesta idea de divinitat és harmònica amb
les religions dels pobles primitius, que realitzaven sacrificis humans i que
tenien deus que animaven a la guerra i a la venjança, i que es tranquil·litzaven amb els anyells sacrificats.
Les
constants oracions dins la missa, apel·lant a la salvació dels
«fidels», dels «creients», dels «cristians», dels membres de
l’església... fan intuir que déu salva només els bons, en
comptes de salvar, emparar, protegir, acollir tots els éssers
humans. Tot plegat fa l'efecte de selecció, de carrera d'obstacles, de instrumentalització de la vida i de les persones com si fossin blat que avui es daurat i que demà es llença si convé. El concepte d’humanitat, d’espècie humana, de persones
humanes no apareix enlloc al ritualisme cristià; i totes les expressions de les pregàries
es limiten a la salvació dels fidels i prou, dels bons, dels obedients.
Es
parla sovint dels enemics posats sota els peus de déu, del judici,
del càstig... conceptes absolutament tribals, que encara estan
presents a la societat actual i laica dels humans, profundament
judicialitzada, sense tenir en compte l’absoluta dependència de la
ment i de la seva activitat vers el substrat orgànic del cervell, els
seus inputs, la seva morfologia al llarg del temps, fins al punt que
la mateixa decisió lliure esdevé fruit de la manera de ser del
cervell, fent absolutament irracional i injust a nivell diví, o
suposadament sobrenatural, jutjar algú pel fet de ser com ha estat
fet, pel fet de decidir segons la morfologia cerebral rebuda i
conformada per l’atzar i les circumstàncies. El déu que es
defineix com a jutge de les criatures que la seva pròpia naturalesa ha
desenvolupat estaria a l’alçada dels pitjors àrbitres de futbol,
o del poder judicial més tendenciós o acientífic de tots els que
existeixen.
Per
tot això, la religió oficial se’m fa indigerible, i l’evidencio
com a un instrument profundament negatiu per al sentit ètic de les
persones, llavor d’actituds malsanes, injustes, contrària a l’ànim
constructiu que la nostra existència necessita per a millorar una
societat que és excessivament violenta, i que se centra excessivament
en la sanció i en la força brutal per a intentar solucionar
conflictes que necessiten comprensió, empatia i esperança.
L’origen
últim d’aquest error de la religió es la por; la por a la mort,
la por als perills. L’obsessió per a vèncer la mort i per a
ofegar els perills ensulseix la vida i atura la progressió de la
família humana vers un futur millor i nou. Avui no és massa tard
per a buscar un món nou, va escriure Lord Tennyson. Avui no és
massa tard per a proclamar que es pot creure en una vida posterior a
la mort, i en alguna forma de déu incomprensible per als humans, però
necessàriament constructiva, perquè constructiva i bella és
l’existència que ha generat aquest déu, malgrat les ombres i les febleses de la realitat. No
podem adorar un déu fals, convertit en monstre per les pors i les
misèries dels pobres sàpiens ignorants i superbs. La seva
ignorància científica ha estat ofegada per un humanisme arrogant i
judicialitzat que ha reflectit la seva obsessió pel càstig i la
recompensa dins l’essència de la seva religió i amb el qual ha
interpretat i interpreta la seva història i els valors de la seva societat. Aquesta ignorància l’ha
convertit en una bèstia més, inconscient del fet de ser bèstia; un
animal més que es rebolca orgullós i ridícul en les formes i les
estètiques que inflen el seu ego.
És una sort
agredolça haver pogut evidenciar al llarg de molts anys i
experiències fins a quin punt el pensament i l'acció humana depèn
de la substància material del cervell, de com és en cada moment, i
dels seus inputs. Aquesta evidència m'estalvia actualment la
crueltat, la ignorància, el dogmatisme i la judicialització que
prediquen la major part de les grans religions quan absolutitzen la
responsabilitat dels actes i pensaments humans. La ment és
conseqüència d'uns quants milions de mol·lècules i connexions
elèctriques neuronals. No hi ha res a redimir, només molt per
estimar i acompanyar especialment en els moments més difícils. Manifesto la meva esperança absoluta en l'existència, i en aquest déu que ens estima, i en aquesta natura que ens empeny a gaudir de la llibertat, i el meu respecte i agraïment a la persona que ha partit i que algun dia tornaré a saludar personalment sens cap dubte; m'han passat prou coses, no totes explicades, com per no poder permetre'm el luxe de dubtar-ho. Tothom té un futur en aquesta existència fascinant que ens mena a una progressió constant i que desenvolupa una tendresa continua i triomfadora.
De vegades, o potser sempre, les coses grans arriben a partir de petits detalls de l'atzar, casualitats, decisions espontànies de fer cas d'un anunci penjat en un suro, un amic d'un fill que et passa un programa informàtic que després per una altra casualitat et servirà per a fer pel·lícules, una frase d'ànim, algú que t'escolta cantar i et diu que li has canviat el dia, una pluja sobtada, un sofriment mal paït que t'obliga a créixer de cop. L'atzar misteriós et guia enmig de la nit estranya de la vida. Una mà misteriosa que no respon a la definició de cap d'aquests déus falsos de les religions pastoses, les espelmes i la ignorància. La flaire d'una llar de foc, la imatge d'un nu, el fimbrament d'una melodia de Cole Porter en una nit de lluna. La gosadia de ser un mateix i de fer el que un mateix vol fer malgrat les crítiques dels ignorants pedants que es pensen que allò que ells o elles no entenen o no assaboreixen és dolent només perquè ells o elles no ho entenen o assaboreixen. El gust de fer el que a un li vingui de gust malgrat les opinions dels qui es consideren legitimats per a opinar sobre temes que no són d'ells i que no tenen capacitat per entendre encara que la seva supèrbia els impedeixi acceptar això.
La grandesa de la vida són les petites coses amagades dins dels instants, sense els aplaudiments dels esnobs, dels egòlatres que treballen per a ells, en comptes de fer-ho per a gaudir. La vida és una nit estelada i hom ha de decidir si fa una festa o si viu paralitzat per por a la foscor. Podem fer servir la nit per a enamorar-nos de la brisa de la mar i de la flaire de les brases mentre torrem llesques de pa i sardines, o per contra, utilitzar-la per a tancar-nos en una habitació espantats pel risc que algú aprofiti la foscor per agredir-nos. La por a allò que ens pot fer mal ja ens fa mal. La resignació és un suïcidi quotidià que mai no acaba de matar del tot. Qui hagi establert la bellesa en un univers que s'expandeix cap al no res ha de tenir alguna idea més sàvia que predicar i imposar la repressió i la foscor. Quedeu-vos les vostres morals conservadores i especuladores que prediquen matar la vida per a comprar no se sap quina promesa etèria. Cap moral honesta pot anar contra el vi i les rialles. Cap persona bona pot pactar amb la mort per a renunciar a un bri de vida. Cap ètica que mereixi la pena pot demanar que algú deixi de buscar la llibertat i la felicitat. Vivim per a la llum, per a la llibertat absoluta, per a no ser dirigits ni posseïts per ningú més que per la celístia i la nit de festa. La vida és una festa nocturna mitjançant la qual proclamem la nostra absoluta voluntat de ser feliços i de fer feliços els altres, ni que sigui deixant-los en pau.
Malalts
de legalisme i de conductisme. Les normes, tot! Els càstigs, l’eina
magnífica. Em pregunto quina mena d’amor a la intelectualitat pot
arribar a sentir aquell a qui s’ha esperonat a fer les feines
acadèmiques amb la motivació de no ser castigat. Quina educació
més collonuda la de convèncer amb la por a la molèstia, la por als
renys, la por a ser considerar un «trasto»! Tant s’ha fet en
aquest sentit, que es veu normal! No hi ha mai gaire espai per les
estratègies desconegudes. Tant s’ha simplificat la raó per la
qual es fan les coses, que ja es considera impossible qualsevol altra
mètode. La vida no té sentit si tot ha d’anar bé perquè la gent
té por de desobeir. Viure no és gaire, si es viu per sobreviure.
Educar és mentida si es fa fabricant espantaocells. Jo he trepitjat
escoles a on les normes no semblaven existir, perquè la gent no les
necessitava. Com més es normativitza la convivència, més
necessàries es fan les normes, i la gent menys sap viure sense
elles, i menys fa les coses per passió de les coses, i més es fan
les coses per submissió a la seguretat, per por al càstig o al
menyspreu de l’error. Jo he trepitjat alguna vegada escoles a on
les portes tenien dos panys i calia obrir-les i tancar-les sempre, i
a on es perdia temps i temps comptant i recomptant les eines que es
deixaven als alumnes, perquè es considerava gairebé un fet que ens
les robarien. Com més es recomptaven les eines, més es manifestava
que no es confiava en els alumnes, més es recalcava sense mots que
era previsible el robatori, i per tant, i en certa manera,
comprensible. Es culpava qui no es protegia prou les pertinences, com
si l’error fos no tancar portes amb clau i bosses amb cadenat, i no
pas robar. Aquesta mena d’educació és miserable, i fa que la
vida tingui més sentit desapareixent. Necessitem confiar en les
persones, si volem que les persones siguin dignes de confiança.
Només manifestant la confiança arribarem a aconseguir que algú
intenti amb la seva honestedat fer-se digne d’ella. Només podrem
pronunciar la paraula exacta, la que es necessita a cada instant del
procés educatiu, si el cor de qui ens escolta sent que l’estimem,
i que l’estimem amb aquell amor que no busca endur-se res. Maleïts
siguin els càstigs, el conductisme, l’ensinistrament, la
mediocritat educativa de qui no sap apassionar. Prefereixo perdre
dues eines abans que la confiança de generacions i generacions. Ser
professor no és exercir l’autoritat, ni legislar, ni reprimir, ni
dominar, ni manar, ni ser més que l’alumne... Aquests conceptes
tan amarats a l’inconscient social, han apagat milers d’il·lusions;
la malaptesa s’hereta i es transmet imperceptiblement. La
principal víctima és l’alumne tractat com a bèstia a qui peixar
o punir per a orientar els seus actes cap al que és considerat un
bé.
Necessitem
respecte. Però no un respecte que ens immobilitzi vers les grans
aventures, les grans passions, les grans il·lusions... Sinó
respecte cap a la llibertat de cada persona, cap el seu dret a ser i
a fer; només la llibertat pot enamorar-se, i només enamorant-se
s’aprèn i s’arriba a l’educació. El problema de l’educació
no es la lluita absurda de decidir qui té la culpa de les mancances,
si els pares o els mestres, sinó l’abandonament incondicional de
les armes. Cal que la disciplina es rendeixi i lliuri les armes. El
silenci pot vèncer el xivarri si la passió s’ha encès. La
igualtat dominarà l’autoritarisme si qui educa estima. I tota la
mediocritat armada dels castigadors i legalistes perdrà la guerra, a
les platges, als camps d'aterratge, als camps, als carrers, als turons; mai ens rendirem. El futur
està fet de passió, d’esperança i de desigs. Té un poder
infinitament més gran aquell qui aconsegueix l’atenció amb les
paraules i els fets, que aquell altre que ho fa amb càstigs i
amenaces.
Cap violència. Ni la venjança disfressada de justícia. Ni la justícia disfressada de bonesa. Ni la guerra amb tota la seva misèria. Ni el menyspreu com a braç executor de la mal anomenada justícia. Ni l'orgull del mascle que infla el pit i se sent orgullós d'una ficció patètica. Ni la del que viu satisfet d'una feina que només li agrada pel sou i que busca enriquir un capital que sempre guanya.
Cap violència. Ni la del iaio que es transforma dins d'un cotxe i escup contra la noia que l'ha fet frenar de cop; un dia, la seva néta, serà una noia com aquesta, i farà frenar un iaio, que es tornarà bèstia i que insultarà la seva néta des de dins del cotxe mentre se li escapa un pet.
Cap violència. Ni la del que engrapa, en silenci i d'amagat, milions d'euros, provocant llistes d'espera, morts per lentitud de la sanitat, morts per suïcidi a causa de la crisi que el que engrapa empeny.
Cap violència. Ni la que neix de fer petons als diners i al poder, que són el mateix, i que buiden la vida del que només té diners i poder.
Cap violència. Ni la del que creu correcte mal parlar d'altres; odiar, avorrir, ignorar, témer, desconfiar, oblidar, esborrar, menystenir... alguna persona.
Cap violència. Ni que la violència sigui exercida per animalets humans que no saben que son animalets i que es vesteixen amb terns elegants, corbates... i que exhibeixen formes refinades... i que es desfan amb els llinatges i els honors dels animalets humans que obeeixen instints de tribu; instints de poderosos que s'arrapen i defensen els privilegis com els gossos que excreten als límits del que consideren el seu territori. Qualsevol desigualtat en drets, en deures, en privilegis... és violència atroç i ceguesa vergonyosa.
Cap violència. Ni la violència del silenci davant dels morts que fugen de la guerra. El silenci i la indiferència vers les consciències que es contemplen massa brutes, massa ploroses, massa miserables, massa desafortunades per a ser reals... I es consideren, irreflexivament, com el guio d'una història fictícia i en la qual ningú no se sent obligat a ajudar. La violència del mastegament del xiclet i la mirada perduda vers els neons dels centres comercials, i l'angunia pel dilluns que s'acosta i l'escola o la feina que ens espera.
Cap violència. La vida és la feina de ser humans en pràctiques. Som becaris de la professió d'humans, i ni fem bé la feina, ni ens paguen prou, ni ens adonem de la importància d'aprendre a fer-la. Humans aficionats que es creuen mestres i no han superat el MIR, i estan plens d'assignatures pendents; han patit mals mestres que els han ensenyat a fer servir la violència com a eina per educar, per a convèncer, per a ensinistrar, per a manipular. Ja és hora que s'acabi el contracte en pràctiques, i que comenci la feina de debò i la professionalitat de debò. Tan sols així s'acabarà la violència.
Nerviós. Cansat. A voltes superat. Trist. Esperançat. Satisfet. Dolgut. Mentalment esgotat. Convençut de la bellesa del sol quan s'amaga al Montcau. Agraït al Hamza, el de la muleta, a la Pilar, la que tenia un futur tan negre que ara sospito que pateix molt, a aquell nen subsaharià el nom del qual no recordo que em va ensenyar que aquest déu que alguns consideren tan pare a ell semblava no "fotre-li" ni "punyetero" cas, ben poc abans que jo descobrís que déu, el déu absent i aparentment inexistent, era ell mateix. Espès. Preocupat a voltes per si he ferit algú amb les meves opinions poc políticament correctes. Plorós. A cops anhelant la mort, però desitjant-la lluny. A voltes estimant el Sol daurant el mar, la visió del qual em resulta suficient per a continuar respirant. Enutjat amb aquesta mena de civilització que condemna la nuesa, tan bella, i que d'altra banda l'erotitza. Odiant la propietat privada de qualsevol cosa. Estimant la cooperació, la bondat i la llibertat. Amb tot aixó... camino fins al bosc i entono arrels; i amb això em basta per a continuar demà estimant la vida.
Empatx de la mal
anomenada justícia; adorada com el tot, fins al punt que la vida de
l’ésser humà per alguns podria ser definida com allò que
existeix per a ser premiat o castigat segons els seus actes. Malda,
la mal anomenada justícia, per a salvar el món, recolzant-se en la
glorificada violència de l’estat, les seves armes i les seves
cadenes. Però el poder que pretén orientar els actes mitjançant la
por és incapaç de canviar les persones i de retruc les societats
que les persones formen. Sovint em pregunto si la violència oficial
ens salva d’una violència pitjor, o si en realitat només la
substitueix, canviant-li lleugerament l’aspecte i el to. Penso en
les presons russes del nord de Sibèria a on milers de persones tenen
prohibit de morir, i es veuen forçades a malviure vint-i-tres hores
en una cel·la en la qual durant el dia tenen prohibit d’ajeure’s al
llit; any rere any, en molts casos tota una vida. Em resulta també
insuportable i vomitiva l’alegria frívola dels que gaudeixen amb
l’empresonament d’algunes persones; puc entendre que el
considerin necessari, tot i que no ho comparteixi, però el goig pel
càstig situa a l’animal medieval al mateix nivell moral que els
actes de les persones a les quals els desitja el captiveri.
L’individu que a l’edat mitjana aixecava una torxa per anar a
buscar el culpable a casa seva amb tota la torba de vilatans àvids
de sang avui escup odi a internet sentint-se emparat per les
malifetes inqüestionables d’aquells a qui insulta, condemna o
sentencia, siguin corruptes, lladres o assassins. Detesto la
maquinària cega del sistema judicial que es vesteix de dignitat
espiritual quan no és altra cosa que un exèrcit violent que
compleix una funció similar a la del soldat que mata perquè li
ordenen, i li ordenen perquè no saben com solucionar d’una altra
manera una realitat esquerpa, difícil i estranya. La violència del
sistema judicial és sens dubte el mal menor que hi ha d’haver
mentre els éssers humans siguem tan miserables que no aconseguim creure i practicar el perdó, la reinserció, l’acollida,
l’ajut, l’educació, l’amor. Però ningú em podrà obligar a
estimar aquest mal, ni que sigui menor. Empatx de condemnes, de
denúncies, de imputacions, com si tot s’acabés amb això, com si
el mal de l’aparell judicial redimís l’avarícia i la
ignorància, com si qualsevol altra possibilitat fos impossible.
Defensar la llibertat dels culpables és políticament incorrecte, i
per a molts és un contrasentit, una incoherència, una injustícia,
l’apologia de la impunitat i del caos. Però en comptes de calcular
els adjectius més precisos a la idea que he escrit, no fóra bo
pensar amb calma i sense perdre el seny en alternatives a
l’estratègia d’afegir mal al mal ja causat? No estic suggerint
d’abandonat el mal menor de l’empresonament, però cal explorar
altres vies que no destrueixin d’una manera tan contundent la
dignitat de les persones que s’alegren amb els càstigs, i que no
enquistin amb tanta contundència el poder de la violència oficial. Per què no prohibir l'enriquiment en comptes de castigar els lladres? Si a nivell universal s'impedís que hi hagués rics, tampoc no hi hauria pobres; i probablement, si no hi hagués pobres, no hi hauria lladres. I si ser ric fos il·legal, ningú podria arribar a ser-ho, perquè ningú podria viure com a ric. Al meu parer, cap lladre hauria d’anar a la presó, tan sols
haurien de perdre el dret a posseir res. Seria més dur, i alhora
més digne, viure sense res; ni diners, ni immobles, ni menjar... No
estic dient que es morissin de gana, sinó que el menjar els fos
donat per les persones que els estimessin, així com totes les altres
necessitats mínimes. És difícil, d’altra banda, que una espècie
evolucioni des del punt de vista biològic amb un sistema tan judicialitzat, ja que les accions espontànies humanes passen a estar
controlades pel sistema judicial mitjançant la por, en comptes de
ser el propi creixement humà el que destriï, generació rere
generació, les accions constructives i les prioritzi davant les
destructives. L’espècie que necessita l’empatia dels seus
individus perquè no té un sistema que puneixi el mal, acabarà
desenvolupant un augment de l’empatia dels seus individus, per
contra, l’espècie que pugui sobreviure amb individus mesquins,
gràcies a la protecció del sistema de sancions, acabarà
desenvolupant i perpetuant la mesquinesa en els seus individus; els mesquins sobreviuran perquè la por els ensinistrarà, per tant deixaran descendència, i el fenotip de la mesquinesa es continuarà escampant.
La societat no serà
salvada per la llei i els càstigs, sinó pels valors de les persones
que la formen, i això és així es vulgui o no. I aquests valors
s’incrementen amb l’educació i amb l’amor. L’amor engendra
amor, el legalisme engendra desconfiança i acompliment cec. La por
ens empeny a devorar-nos els uns als altres. La violència oficial
que en teoria ens salva de la violència instintiva dels individus de
l’espècie, perpetua la violència sobre les consciències i ens
conserva com a animalets ensinistrats pels segles dels segles, amb la
benedicció d’un estat, sigui l’estat que sigui, que esclafa els
qui el posen en qüestió, o els qui es desvien una coma del que algú
va escriure un dia en una llei. En resum, poso, per tant, en qüestió l'estat, qualsevol estat, el sistema judicial, i la violència oficial; en nom de la llibertat de pensament i d'expressió.
El món valora les obres per la seva acceptació popular, mediàtica, econòmica; el valor no mesurable amb diners o amb vots esdevé invisible, i a partir d'aquí, la creativitat perd la seva essència. Aquest argument és refutat sense cap problema pels sacerdots del consum amb qualsevol exabrupte pseudològic; i no els resulta complex refutar-ho, perquè la claca recolza el que està més de moda. La massa és una bèstia cega que només hi veu a l'engròs. Creu més que pensa. s'excita més que sent, memoritza més que no pas comprèn, i martiritza el diferent perquè el percep com una amenaça.
Els diners, (i la seva època de domini, que és la d'ara) contribueixen a fossilitzar la tirania de la massa. S'adora el que té un preu, com més gran, més diví. Les minories i els individus esdevenen una amenaça si desenvolupen trets identitaris, i si defugen l'autoritat legal, intel·lectual o social, que la majoria, d'una manera de vegades no escrita, encimbella.
A on es valora la creativitat de l'avi que s'inventa un conte pel seu nét, o de la senyora que broda un jersei amb un disseny propi, o la del monòleg de l'adolescent a la seva habitació? Potser un Kafka que mai no serà aplaudit. De seguida que el programin, aprendrà a imitar, en comptes de regirar dins d'ell, i morirà un missatge únic, que només ell podia desenvolupar.
Milions ho redueixen tot a menjar, sobreviure, començar a amuntegar possessions, reproduir-se, envellir, i desaparèixer. Això havia de ser el graó, i ho han convertit en el tot. Això havia de ser la totxana, i ho han proclamat edifici. Després troben que, a la vida, li falta alguna cosa que no saben definir.
Crec en la bona gent que apareix a la vida sense buscar-la. I en l'ajut estrany que algú invisible ens brinda. Passa tot d'una manera que fa l'efecte que toca. Fins el mal és vençut sovint per un estrany atzar que apareix quan es necessita. El dolor sord deixa pas a l'esperança, com el Sol que apareix després de la boira grisenca. Patim el que no podem canviar, però la llum ens parla d'esperança. Voldríem ser millors, però som com som, i amb això hem d'empentar la vida. El temps és breu, cal assaborir els instants i no acceptar cadenes imposades, invisibles i greixoses, que potser no ens corresponen; i acceptar-les seria ferir els qui pugen. Cal deixar lliures fins els que pidolen esclavatges, i viure lliures dins d'un present embriac d'esperança. La bona gent arriba i se'n va sense lligams i la vida avança. A tots ells, moltes gràcies. La vida és canvi, i és aturada. Res mai no és igual, però allò que és de debò perdura en la distància.
Els
avisos del cos i de la ment ens empenyen de continu a veure-hi clar.
No hi ha cap altra medecina contra l’angoixa, la por o la
preocupació... fora de veure-hi clar. A cops, la vida, i els
sofriments de debò, ens tornen a situar a la perspectiva correcta. I per un
moment, hi tornem a veure clar: la importància de cada cosa, les prioritats
vitals, la bellesa present arreu, l’excepcionalitat del moment (de
cada moment), el privilegi d’existir... Quan la vida no ens copeja
prou, i la rutina intenta, i a voltes aconsegueix, prendre possessió
dels nostres dies, llavors apareix el nostre cervell, que per a salvar-nos ens martiritza el
cos o ens ensulseix l’ànim, avisant-nos que no hi veiem clar, i que ens cal
aturar-nos, deixar-ho tot, del tot, per a recuperar la correcta visió de
l’existència. Quan hi veiem clar, els malalts, els qui malden per
a enfonsar-nos apel·lant als seus falsos miratges als quals consideren reals i generalitzats, queden enrere. La vida s’encarregarà d’ells, igual com ha fet amb nosaltres; o si més no ho intentarà. Quan hi veiem clar, les pors perden la seva màscara, i fan
riure o llàstima, o totes dues coses alhora; les ambicions mes majoritàries
se’ns apareixen com bogeries inexplicables que ens embafen i que ja
no ens resulten atraients; la mort ens esperona a gaudir amb allò
que fa olor de pluja i de fum de llar de foc; i endevinem, i
evidenciem, que la llar no és un espai físic, sinó el lloc, sigui
quin sigui, a on la família conviu junta de cos i de cor; ens riem
de les antigues i patètiques amenaces de les religions que un dia
ens van voler fer bons amb l'eina de les lleis i els càstigs, i que van descriure
un déu que castigava i premiava. Quan hi veiem clar, estimem i necessitem els instants de
solitud per a gaudir dels sorolls naturals de la vida, i fins i tot
dels sorolls naturals de la ciutat. No suportem els aplaudiments, les
floretes, els afalacs, l’encimbellament de l’ego, i la ficció de
la glòria econòmica, social o artística. Ens agraden els contes a
la vora del foc, les cançons de nit a la platja, i les rialles pel
vi i per la pau. El poder dels malalts de poder és com una sorra que es
desfà amb la mar de la visió clara; l’angoixa que pretenen
fer-nos empassar els vessa a les mans i queden enrere, confosos,
espantats i cecs. Ni nosaltres ni ningú no els pot explicar res que
faci referència a la visió clara, als bassals dels camins, a
l’anonimat alliberador, al gust d’abandonar-ho tot i d'emprendre
camins nous i arriscats. La visió clara només la regalen els cops, el
dolor agut però real de la vida i la mort, l’evidència de la
vulnerabilitat, i l’absoluta essència de l’amor com a tot. La
vulnerabilitat i la necessitat dels petits, ni que siguin moguts, ni que
es facin pesats, ni que no entenguin res, ni que ens exigeixin
esforç... aquesta vulnerabilitat quallada a la seva mirada, i l’evidència del seu infinit valor, són la resposta a tot; l’essència de la visió clara que arriba amb les hòsties de la
vida i amb les hòsties del nostre cap quan ens martiritza perquè
no anem bé, perquè de nou hem deixat de veure-hi clar. Llavors, de nou ho
hem de deixar tot, fregar-nos els ulls, i tornar a gaudir. Els ulls desvalguts que ens van mirar espantats quan naixien són la resposta a tot, i el secret per a tenir sempre la capacitat de veure la vida com és, amb els seus valors, prioritats i essència.
