Amor i felicitat

Els mots "amor" i "felicitat" són els que comprèn menys l'humà sapiens quant al seu significat.

.

.

.

.

Tornar a néixer.

Unsplash

Tornar a néixer quan el cos s'espatlla i la ment es desperta.

Dominar la por quan sembla l'única resposta i ataca de manera fluctuant.

Confiar en la vida quan la perceps enfadada i comprens que té raó.

Mirar endavant, perquè no tens res més i creus en l'esperança.

Caminar quan plou i venteja. Cantar quan el cor et plora. Estimar quan reps indiferència. Confiar quan saps que no has merescut que confiïn en tu. Esperar ni que sembli impossible esperar.

La dignitat de no ser instruments

Potser l’educació consisteix a aprendre a fer les coses no pas per la seva utilitat, sinó pel seu valor; pel valor de les mateixes coses. El valor de cada cosa, s’amaga dins l’instant; i l’instant val per ell mateix, pel que en ell hi ha; no pas com a mitjà per anar vers un altre instant.

Ens ensenyen des de petits a buscar la utilitat i a treballar el camí; a ser per a un altre instant, o a no ser del tot per a poder ser en un altre instant. Quasi mai no ens ensenyen a descobrir tots els instants com instants d’arribada, finalitats en sí mateixos; tots són punts d’arribada que ja trepitgem i que ens han acostumat a no veure, a considerar invisibles o buits.

On és la vida si sempre la perseguim? On és el nostre temps, si convertim sempre el temps que vivim en graó per arribar al que creiem que serà un dia el nostre temps?

Ens han convençut per convertir-ho tot en mitjà, en provisional... fins al nostre propi ésser l’instrumentalitzen, l’instrumentalitzem, considerant-lo un factor de producció, un vot, un client, terra de conquesta, cap de bestiar, mitjà d’enriquiment. indicador de poder, del poder d’un altre.

Les persones, cada persona, som l’única riquesa, l’únic que té valor; el temps que habita és sempre el seu temps, que val per si mateix. L’espai on és, és el seu, el que ha d’emplenar de flors i de cançons perquè és el que té ara, i el que ha de viure ara; ja hi haurà prou temps per estar mort quan sigui l’hora; el temps de viure és finit i cal actuar amb agraïment i dignitat; la dignitat de no ser instruments.

El bé inalterable.

Els grans gests, els grans èxits, la feina oculta i feta amb convicció i goig, no te l'agrairà gaire gent, perquè la majoria només veuen la superfície, i perquè l'autoritat només observa allò que li afecta; però en realitat, l'agraïment no cal, i ni tan sols l'atac i el menyspreu que ens pugui sobrevenir no fan inadequada la realització del bé.

Fes el bé només a causa del bé, i espera sols el teu íntim i propi reconeixement; no busquis ni et deixis influir per altres factors, perquè tal influència portaria a una decisió perjudicial.

Si t'arriba un reconeixement aliè, i t'hi sents lligat o agraït, es convertirà en una cadena. El més habitual és que el bé que realitzes, sense cap més objectiu que el bé mateix, produeixi indiferència, invisibilitat, desagraïment, menyspreu, injustícia... però això no el fa menys valuós, perquè el bé l'has fet i el continuaràs fent a causa de tu mateixi del mateix bé en si. Res et desdirà de continuar-lo fent, perquè la raó que et movia a fer-lo és l'única que existeix i no passa mai.

Fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda.

Un camí de poble, el vent suau, la solitud i ningú a prop. 

El camí i el poble no apareixen a les guies turístiques ni a la llista dels cent indrets amb més encant.

Una de les pestes menys agraïdes és la fama; i potser encara pitjor, l'admiració de la fama. Quina llibertat que ningú et reconegui!

L'admiració de la fama, el desig de compartir un bri de la suposada glòria que té el famós, fa com una mica de vergonyeta aliena. Veure aquest i aquell fent-se fotografies amb personatges famosos i anomenant-los amb el nom de pila com si pretenguessin fer palès que són amics entranyables. Creient-se el relat sempre mitificat i exagerat de les seves excel·lències, per acabar valorant comparant els seus actes i els d'altres pel nivell de fama, de reconeixement, de glamour...

Admiro el pintor que ningú no coneix i que, al seu poble perdut i ran de bosc, crea amb l'objectiu de crear; deixant enrere el món i les seves adulacions. 

Estimo de cor el poeta que cerca la paraula exacte per una obra que estima per l'obra, i que potser després desarà en un calaix sense amoinar-se de si agradarà o no, de si deslligarà afalacs, lloances, reconeixements... o de si simplement viurà en el seu cor com un regal de l'existència i prou.

El temps és tan breu que no paga la pena de gastar-lo amb fum; la glòria dels mitjans és fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda. 

El plaer infinit és el camí de poble que no surt a les guies, la persona que val només per existir; el seu somriure, la seva veu pronunciant un nom, la capacitat de tenir-la al costat sense dir res, assaborint el silenci del paisatge en un dia gris d'hivern ben a prop del bosc.

Olor de quitrà i de peix

 

Realitzar-se? Triomfar? Recuperar el temps perdut? Refer la vida? Com ens enganya la ment! Quina confusió tan bèstia pateixen tants!

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de peix d’un port a l’hivern, sota d’un cel immens i blau, i arran d’un mar que comença a mostrar crespons blancs, amb el camí de llum del reflex del Sol, i sense límits. N’hi ha prou amb la rialla o el crit d’un nen a la llunyania, la remor de la brisa, el silenci matisat d’un matí de solitud asolellada. N’hi ha prou amb anar passant les hores sense pressa ni ambició, lluny d’indicadors estadístics o motivacions sofisticades. N’hi ha prou amb badar, ben lluny dels que ambicionen, dels que necessiten el que no cal, dels que no comprenen altra forma de viure que no sigui la que intenten perseguint una suposada glòria.

Viure és el més senzill i simple que hi ha, i ho és tot.

I curiosament, quan no es veu senzill no es viu.

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de mar.

N’hi ha prou amb badar.

Les hores passant.

El Sol encès.

El mar.

Viure.

Som del cine, del cel·luloide, d'olor de sala antiga i lluor d'estrelles.

Ens agrada l'olor del cinema, del cel·luloide, de càmera antiga, de sala de projeccions. Ens sedueix el so del projector antic. El blanc i negre. El primer color. Les cartelleres de les grans i mítiques productores. El Cinema Paradiso. La màgia. El misteri que converteix la banalitat d'una simulació en una història sòlida que remou les ànimes i a cops canvia la inspiració del món.

Sí, ja sabem que ara en diuen "Audiovisuals", que tot funciona amb comissions i subcomissions, amb màrketing i etiquetes, amb hashtags i audiències.

Però... nosaltres som d'un cine que no morirà mai, ens quedem amb ell, és el nostre referent, la nostra pàtria, la nostra identitat. No tenim diners, no funcionem amb diners; ens mou la passió i els constants aprenentatges. 

I ara si em disculpeu, us deixo, que tinc un rodatge...

La banalitat de l'obediència que sosté els nostres genocidis.

Estem bé. No hem de saltar al mar a ple hivern. No vindrà cap escamot demà, ni demà passat, a obligar-nos a deixar la llar perquè no podem pagar. No passem fred. Mengem bé. Fins i tot tenim clara, després de molts anys, la direcció de la nostra vida. Hem posat seny. O potser el cap ha assolit una maduració que s’ha fet esperar massa.

Tenim un arbre amb llums, gent a qui estimar, una raó per aixecar-nos cada dia. No dubtem sobre si una bomba al llarg del dia caurà a casa nostra. Un sistema social força criticat ens protegeix d’un grapat de malalties; un sistema social que se sosté en bona part amb els impostos que han pagat les empreses que han fabricat les bombes que sí que poden caure a qualsevol casa d’una bona llista de països en guerra.

Paguem impostos a estats que han preferit que s’ofeguessin dos milers i mig de persones aquest any a la Mediterrània que no pas deixar-los trepitjar terra ferma; obeim com a perfectes peons aquests estats quan votem governants que prenen aquestes i altres decisions, quan consumim productes fabricats gràcies a tants maltractaments. Ens exclamem contra els funcionaris que fa vuitanta anys van sostenir un genocidi mercès a la seva obediència còmoda; eren el mal! etzibem, però el mal és banal, pretén justificar-se obeint, sense cap més profunditat. El mal és obeir, sense pensar gaire, perquè pensar massa és molest, i mai no ens preguntem quantes obediències còmodes nostres sostenen avui tantes atrocitats, algunes invisibles. 

Aquí, allà. Nostre, seu. Llei, legalitat, constitució, Europa, obediència, desobediència... Ens ho creiem tot, perquè és menys incòmode, menys arriscat, menys complex, i perquè pensar cansa i ens fa sentir malament. 

I tot i que estem bé i que no hem de saltar al mar a ple hivern i que no vidrà cap escamot de funcionaris obedients a desnonar-nos i que no passem fred i que no passem gana, avorrits i mirant la part del got que no ens podem empassar per tal o qual raó, diem que el nostre Nadal és una merda.

No és gaire difícil creure en els miracles

El que m’aparta de la fe catòlica, i cristiana en general, no és la dificultat dels miracles, la falta d’evidències lògiques... la vida en si mateixa ja és un miracle; per tant, no m’és gaire difícil creure en els miracles. El que realment m’és impossible de creure és el paper etern que les jerarquies donen al mal.

El mal no té ésser, la seva essència és absència d’ésser. Quan el percebem en algú, no percebem cap presència, percebem la profunda absència d’ésser, la falfa d’amor, la falta de comprensió, d’empatia... El mal no té existència pròpia, el que copsem en topar-nos-hi és la no suficient existència de bé, o la poca existència de bé que hi ha en allò que anomenem “mal”.

Jo no puc creure en un déu que em diu que si estimo més el meu fill que a ell no sóc digne d’ell. Aquest déu que em descriuen en un llibre escrit fa dos mil·lenis és una descripció esgarrada i sense sentit que ha alimentat sectes, intoleràncies, absolutismes, execucions, guerres... i una manca absoluta de visió de la infinita dignitat de cada persona hagi fet el que hagi fet. Aquesta és una idea que el món d’avui i de sempre no accepta tampoc: “la infinita dignitat de cada persona hagi fet el que hagi fet”; n’hi ha prou amb llegir les xarxes socials quan informen d’algú que ha fet alguna cosa malament per comprendre aquesta foscor.

És fals que la llibertat impliqui la existència del mal; ningú escull lliurement el mal si gaudeix d’una comprensió correcta de les situacions, si s’adona objectivament del miracle d’existir. Si triés el mal, veient-hi bé, seria un ésser erroni, mal fet; tindria un defecte de fabricació... i per tant, seria culpa de déu, que n’és el fabricant. La llibertat no fa obligatori que algú hagi d’escollir el mal, sinó tan sols que l’acte d’escollir el bé és voluntàri i desitjat.

El cel no existiria si hi hagués un sol ésser que no hi fos, perquè els que estimem aquest ésser, en l’hipotètic cas que ens enviessin al cel, no hi viuríem en pau. I jo sempre estimaré els meus fills, els meus germans, els meus companys d’existència... Si no acabessin al cel, jo al cel no hi pintaria res... hi viuria angoixat; i si no hi visqués angoixat, no tindria empatia, no estimaria, no seria jo. I podria dir el mateix de qualsevol persona... si sabés que algú és fora del cel, i per tant que no és feliç, jo em negaria a viure en una felicitat eterna mentre no se solucionés el problema. Si l’infern existís, el cel seria impossible, o seria un cel ple de persones sense empatia, la qual cosa és contradictòria.

Penso d’altra banda en tantes virtuts de tanta gent que es deixa les celles en treballar comportaments: psicòlegs, educadors socials, psiquiatres, mestres, educadors... Penso en la fe que tantes persones tenen en el canvi personal de tot ésser humà, en la capacitat d’il·luminar zones fosques de la ment, en la possibilitat de despertar l’empatia... i no em puc imaginar un déu pitjor que ells, un déu que converteix les culpes originals en hereditàries, que aixeca fogueres i dibuixa línies vermelles de no retorn. Si déu fos així, tan semblant a tants humans poderosos i violents, gairebé millor que no existís. Si déu no fos millor que allò que d’ell podem imaginar, que allò que ja tenim en aquest món tan convuls... llavors probablement no existiria com a déu, seria un ésser finit més.

És per això que si vull ser honest, no puc considerar probable un déu com el que prediquen la majoria de religions; n’espero un altre de millor, que es desprèn, sense mots, ni dogmes, ni soroll... de tantes realitats bellíssimes com ens envolten, del gest senzill d’estimar i respectar.

Elogi del que és senzill

 

La major part dels conflictes venen de l’orgull i la falta de senzillesa; de donar més importància al nom que es posa a les coses que a les coses mateixes. S’entronitzen les formes. Es compten les hores i els minuts, i un cop es compren i es venen amb avarícia golafre, es malgasten amb preocupacions i inseguretats. Es regala temps, i es passa la factura del regal com si el temps l’haguessin pres. Orgull, complicacions, falta de proximitat, malfiança, prejudici... Sovint fallen els fonaments, les bases, l’estructura de l’edifici del pensament, i el prejudici es fa invisible per a qui l’exerceix. El prejudici dibuixa allò que no sap de la persona i la condemna pel dibuix inventat. El tresor del temps no es veu com el tresor que és. Es parla molt, sovint per no dir res. No se suporta el silenci; aquest silenci que ens regala la remor del vent rere la finestra, una rialla desconeguda, milers de presències, un món que rugeix i que no deixa de girar. El silenci de vegades resulta incòmode als qui l’han de compartir amb algú amb qui tenen poca confiança, perquè el silenci compartit exhibeix impúdicament l’amor que es tenen els qui el comparteixen. L’amor en estat pur, humà, anímic, sense estratègia ni compensació, sense confusió, sense retorn, sense raó de ser més enllà d’ell mateix. Es parla molt, massa, per matar el silenci, i, de vegades, per restar al marge del cor i no mostrar l’amor.

Els mal mentiders.

Quan algú parla amb falsedat, mentint malament, fa com una mica de pena fer-li veure que te n'adones, perquè seria com dir-li: "Et penses que sóc ruc, i que no me n'adono que em menteixes; però el ruc l'ets tu perquè no saps fer comèdia; se' nota d'un tros lluny; no te n'adones que me n'adono". 

Per això, quan això passa, és millor fer veure que sóc enganyat, que no percebo la falsedat de la seva pobra expressió, és millor que es quedi amb la idea que se'n surt bé amb la mentida; li estalvio una mala estona, li permeto conservar la fàtua i falsa satisfacció de superioritat que de fet ni s'adona que té. 

Perquè a més, si acabéssim discutint, ell no reconeixeria el seu error; es posaria a la defensiva, se li farien invisibles els seus defectes intel·lectuals, i en canvi seria hàbil recordant i descobrint errors en mi, que segur que hi són. 

Els humans som tots així; ens sentim sovint a dalt, per damunt de les situacions; tot falsament, per descomptat, perquè el cert és que som iguals.

La falsedat, les indirectes, la correcció forçada, la rialla sense fons, el vestit mental, la cura de la pròpia imatge... tot això i idolatries anàlogues van en contra de la senzillesa i deixen en ridícul qui menteix. 

No hi ha més amor vers algú que la gosadia assenyalar-li amb tendresa les arrugues de la camisa amb el to tendre d'un amic sincer i afectuós, o apartar-li el fideu a la comisura dels llavis, o dir-li que no, o que sí, amb un somriure i amb dues paraules que siguin de debò. No hi ha amor més gran que gaudir d'un passeig en silenci amb el teu amic quan el cor està en pau i quan no hi ha res concret a dir, evitant omplir espais de sons només per omplir-los. No hi ha confiança més dolça que dir " no, si us plau, això no ho facis, que no és el moment i em faràs sentir incòmode". 

Els nens acostumen a viure aquest nivell de veritat; si veuen una boa que s'empassa un elefant, mai no parlen de barrets per ser més correctes; no fan el ridícul mentint malament.

.

.

.

La mirada

Em quedo amb la mirada

de por glaçada, d'impotència absurda,

la incomprensió d'algú petit que es dol

de tant de mal, de tanta indiferència.

Només em quedo amb aquesta lliçó,

que sols un nen pot regalar-li a un vell;

quan tot sembla embogit, febril, segur,

amb el pas de l'interès i l'eficàcia,

ve la mirada; esclata com el far

d'un temps més essencial i clar,

que ho mostra tot, desangelat com és.

I el general se sap misèria i mort,

i el lluitador deixa caure les armes,

i el justicier comprèn que mai no pot

matar la mort matant! Ja és suficient

la disfressa arrogant de la venjança.

J.S.

 

Ja n'hi ha prou

Em dius, amb el seny enarborat, 

que tot, un dia, per fi serà just, 

que el culpable serà contradit 

i pagarà pel mal que m'ha causat. 

Jo et dic, cansat i trist, que ja en tinc prou 

de mals, d'espases, de justícies sacres, 

el meu culpable potser és el meu fill, 

algú confós al laberint grotesc 

de veritats que es fan de marbre i ombres. 

Queda't per a tu la pau enterca i gris

de la balança exacta, tan perfecte; 

equitat dels sofriments eterns .

Sóc pare de la carn i fill del vent, 

enamorat de cames que tremolen, 

de mans que dubten, de mirades tristes. 

M'estimo els ulls que un dia em van mirar 

aterrits pel seu propi neguit 

de no saber què som ni d'on venim. 

 Comencéssim potser per demanar 

 que se'ns permeti entendre tant dolor. 

Ja n'hi ha prou, és suficient, dic jo.

J.S.

.

.

.

Autumn leaves

 

Treballar a trenc d'alba

Córrer, veloç, 

esperonat i amb un petó a la galta,

a convertir sacs de ciment en mur.

Encara és fosc; no veura el Sol quan neix

a dins la seva gàbia.

Té sort, li han dit, 

construeix una pàtria,

i cada dia tornarà vençut

i a cada jorn de nou, torna a apressar-se.

Abans de l'alba, més tard del foscant,

la vida se li escapa.

J.S.

 

Canviem

Acceptar el pas del temps i els canvis que implica en un mateix és una mica com acceptar la mort; acceptem la mort del que vam ser, ja no som els mateixos. Compartim relativament el cos, alguns records modificats, sempre canvien, i poca cosa més. No som com érem; mai no som com érem. Sovint no compartim ni les mateixes idees, ni el mateix caràcter, ni el mateix aspecte, ni les mateixes afinitats. És a la pròpia vida a on esdevé una autèntica reencarnació. Els papers civils, legals, assenyalen una mateixa identitat, però som del tot diferents. I si som humils, contemplarem el jo que vam ser sense gaire vergonya, recordarem un bri dels qui van compartir el temps passat amb nosaltres, conscients que ells també són ràdicalment diferents, i valorarem la importància dels comiats. Quan ens acomiadem d'algú, sabent que és per molt anys, hem de ser conscients que aquest algú que acomiadem, mai no tornarà a existir, i que aquesta fragilitat del temps que marxa i de les persones que desapareixem no fa que tot sigui ni menys bell, ni menys digne, ni menys valuós. 

Som, absolutament, habitants d'un instant que se'n va per no tornar mai més; i nosaltres, no tornem tampoc mai més, fora potser d'una essència que sempre hi és i que ens toca de descobrir, i protegir, al llarg de la vida.

Quan ja no em quedi llum

Quan ja no em quedi llum

i el món em sigui bla, confús i estrany,

se m'alenteixi el pas i no pugui plorar,

enllà dels ultims murs de ciment net,

la pluja sobre el verd m'encendrà l'ànim,

i escolliré ser viu un dia més,

mullat i murri trobaré un estel,

i agrairé el viscut, i cada instant,

fidel sempre al present.

Quan ja no em quedi fum,

i el món em sigui dolç, senzill, i el bany

de Sol, a cada caminada, clar,

enllà dels últims murs seré el genet

que dins la pluja farà el verd magnànim.

I escolliré del dret o a l'inrevés

ser viu i honest amb un mirar de mel,

i encara agrairé anar respirant

cansat, vençut, content.

Tots som novells (poc o molt)

No puc evitar sentir-me impactat davant la impulsivitat a jutjar de la gent sense saber res; de fet, ni sabent les coses té sentit jutjar o opinar. Em refereixo al cas d’aquest pobre home, Xavier Novell, empresonat durant anys per una educació que li va ser imposada, com imposats són, de fet, la majoria de processos educatius del món occidental, però sobretot en infants i adolescents que creixen en ambients profundament religiosos. Al bisbe li va tocar néixer i créixer en una llar que obeïa uns dogmes, una doctrina, i una moral, obligatoris dins d’una religió l’acompliment de la qual li van fer creure que influïa en el seu destí etern. I el bon noi, Xavier, va voler ser el millor; creure, obeir, acomplir... sense perdre les bones maneres, l’empenta, la bellesa fisica que la natura, com a tot jove, li donava.

La gent només s'adona que hi ha imposicions i empresonaments quan hi ha barrots, cadenes, armes... Però les imposicions més difícils de vèncer són les que no es veuen, perquè estan a l’aire que respires, als mots dolços que escoltes de les persones en qui confies, a la normalitat social que t’ha tocat. Els barrots, les cadenes i les armes d'imposició són l'educació enclaustrada en una sola visió, la seva naturalesa contrària a les necessitats de la persona humana, la por que fa apartar-se de l'única veritat que es presenta com a possible. 

Tan gran és la imposició i la programació que pateixen sense saber-ho les persones educades en ambients integristes, radicals, ortodoxes... que, avui, amb tot el que li ha passat, estic convençut que el bisbe Novell segueix creient en aquests dogmes, i busca una sortida dins la mateixa religió que el té atrapat. Continuar creient en la doctrina i els dogmes en la seva situació té l'afegit del dramatisme de la culpabilitat i del fracàs, que són l’agulló de tota secta, fins i tot de les majoritàries i de les legals.

Però tot això la gent no ho veu; de seguida corren al recurs de considerar-lo hipòcrita. Però hipocresia i confusió no són el mateix. No és ser hipòcrita el fet d'intentar acceptar per obediència normes antinaturals, creure dogmes irracionals, témer inferns inexistents, condemnar la visió dels cossos naturals... Tot això, estic convençut que ho acceptava, ho creia, ho temia i ho condemnava amb sinceritat, tot i que amb dubtes (aquests dubtes s’intueixen clarament als seus gests en algunes entrevistes que li havien fet), convençut conscientment de la seva opció. Però tot i que la seva voluntat volia quadrar el cercle, el seu cos, no; el seu inconscient, no; la seva naturalesa, no.

Ens podem deixar convèncer d’un seguit d’errors contraris a la natura que ens impedeixen viure d’una manera espontània i sana, però a l’essència Homo Sapiens que tots som i que ha evolucionat des de la nit dels temps en aquest planeta terra no la convencerem de viure com ella no és. I aquesta antinaturalitat de les imposicions invisibles, no només afecta el Bisbe Novell, sinó a molts capellans, bisbes, frares, i qualssevol persones que viuen d’una manera diferent a la que la natura impulsa. I cadascú peta com peta. Si intenteu abocar estany fos en un vas d’aigua freda, l’estany, en solidificar-se, agafa formes úniques i inquietants. No s’ha de jugar amb la ment humana. Els bonsais son ésses deformes. Les persones quan són espantades i esmonyonades no creixen ni viuen amb la naturalitat i espontaneïtat a la qual tot nen té dret. Els maltractaments i els abusos poden ser també mentals i espirituals i passar desaparcebuts.

Tampoc no han entès res els seus companys d’empresonament inconscient, que li volen fer un exorcisme. L’autèntic diable són els inferns inventats, les matraques doctrinals sorgides de gent que es tortura el cos pensant que això agrada a déu. Si voleu comprendre alguna cosa de déu, o si voleu dilucidar si un acte és bo o dolent, no us escalfeu el cap amb pseudofilosofades teològiques d’arrogants intel·lectuals; pregunteu-li a un nen. Per sortir de dubtes, pregunteu-li a un nen no adoctrinat, d’aquells que tot just han après a parlar, dels que acaben d’arribar i que encara no han començat a tenir por de la vida. Pregunteu-li a un d’aquests nens si una cosa està bé o si està malament, i us donarà una resposta més clara que qualsevol expert, perquè en el pa acabat de fer encara se sent l’escalfor del forn a on s’ha fet; en el seu dibuix, encara es llegeix el disseny del fabricant.

Qui sap si déu existeix? Ningú. És una creença. I aquesta és la veritat. Ningú no ho sap si existeix. I tota religió hauria començar dient la veritat de tot el que sabem i no sabem.

Però estimar no és una creença; és un encert segur, un coneixement segur; i tota religió hauria de començar pel que sabem segur; molt més segur que qualsevol dogma inventat. Estimar. I prou.

Estimar, sense saber-ho fer prou bé; i la victòria final de l'amor.

No necessitem ser perfectes per poder estimar; podem cometre errors, fins i tot intencionats, fruit de la nostra feblesa, de les nostres pulsions; però seria injustificable no lluitar contra els defectes i les tendències que tenim i que fan mal als altres. No obstant això, que la feblesa ens faci fracassar en mil batalles no vol dir que no estimem, i molt, a tots els qui estimem. Paradoxalment, tot i la nostra feblesa i les nostres equivocacions, els podem estimar més que a la nostra pròpia vida.

I si persistim en la guerra, malgrat que perdem batalles, a l’últim guanyarem; la vida té arsenals d’armament contra el mal, amagats a racons secrets, que descobreixen els qui no defalleixen i creuen en ella.

Només des de la imperfecció podem progressar.

Experimentar el fracàs ens ajuda a comprendre els qui fracassen.

Hem d’agafar-nos a la idea que podem estimar, que estimem molt malgrat les nostres profundes equivocacions, i que és aquest amor el camí cap a la víctòria final malgrat que ens destrossi no haver estimat prou bé tantes vegades, haver fallat, haver-ho fet malament. La victòria final arriba aquell dia que conseguim que el nostres defectes siguin tan banals com no pelar bé una taronja, o adormir-nos, o dir una paraulota... quan els nostres defectes siguin tan simples i tan poca cosa que no puguin fer mai sentir malament ningú. Encara que sembli mentida, aquesta victòria un dia arriba i es queda per sempre.

El poble de les persones

 

El món, malgrat la maldat que allotja, és desequilibradament positiu. Hi ha més gent que fa les coses essencials bé, que estima els seus fills, els seus veins i conciutadans, que procura conrear l’empatia, el civisme, el respecte, que no pas gent que no ho fa.

 Al costat de defectes innegables, d’omissions, de febleses, en allò essencial i majoritàriament, guanya el bé. Per això progressem encara que no ho sembli.

Queda un percentatge important de mal, perquè som com som i canviar costa; però estem canviant, com a individus, com a pobles i com a espècie; i una mica a causa de l’educació, de la ciència, del raonament, de l’humanisme... una mica per les males conseqüencies que patim quan l’errem com a individus i pobles... una mica perquè dins nostre tenim amor i voluntad de millora... anem endavant, rectificant, lluitant i progressant, malgrat les derrotes puntuals. 

Qui negui això i afirmi catastròficament que al món governa el pecat i el crim, i que el diable està lliure, comet un greu error d’objectivitat. Necessitem dir el que està malament per rectificar-ho, però necessitem també, perquè ens dóna aire, perquè ens alegra i ens anima a continuar endavant, dir el que funciona, el que va bé, els fruits de la llibertat i de l’empatia, el poble de les persones que de mica en mica anem construint malgrat els errors i les dificultats. 

El catastrofisme alimenta la violència intel·lectual i social que mou al fanatisme. L’existència és bona, i la construcció de la persona humana, dels pobles lliures, de la gent bona, continua, malgrat la necessitat d’estar contínuament rectificant i apropant-nos al nostre destí.

Si deixés de ser jo

Si deixés de ser jo

i el meu cap pensés altres coses;

no sabés el que he estat,

ni em vingués el que he fet.

Si amb un cos diferent

caminés pel paisatge,

seguiria existint.

Com l’onada que es trenca

per passar a ser altra cosa,

fóra l’aigua que mulla

i que brilla amb el Sol.

En veurien un altre,

més novell i atractiu,

descobrint amb ulls nous el vell món.

Seguiria pensant,

com he fet tots els segles,

sense el pes dels records que es desfan.

No seria el mateix,

però estaria ben viu,

i em creuria petit i ignorant.

Si deixés de ser jo,

per passar a ser algú altre;

em faria igual de por la mort.

I en trencar-se la onada

i esborrar-se els records,

tornaria a crear-ne altre cop. 

J.S.

"Però tu... no pots!"

Abans de guanyar el primer premi literari, em deien els bons amics: "Però tu... tu ets de ciències, tu no pots, tu no saps, no és lo teu... et frustraràs... ho dic amb carinyo..." 

Després d’anar fent que sí amb el cap perquè no patissin tant, i d’anar-los donant la raó perquè es calmessin, van venir els primers premis, les publicacions, les novel·les, d’allò que deien que no era “lo meu”, i els que tant carinyo em tenien van passar a fer broma i a dissimular la seva “cosa” amb “conyeta”. Diuen que a través de la broma s’escolen un percentatge important de burla disfressada, burla que sense vestit es veu massa d’on ve i té vergonya. La “conyeta” és una forma covarda d’atacar l’objecte de la ràbia, una ràbia que fa vergonya que se sàpiga que es té. La gent, majoritàriament, és covarda, i no suporta anar de cara, especialment quan sap que està equivocada, o que pateix un defecte vergonyós.

Després de la literatura va venir el cinema. “Ah! Però no és “lo teu” van tornar a dir els que necessiten cada mussol al seu cau, i cada cau amb el seu ocupant, com a tota terra de bé! I no van servir de gaire els cursos, els tallers, l’experiència que no sabien que hi havia al darrere, allò que es pensaven que la gent no feia, però que sovint fa amb discreció, que és formar-se i fer coses. “Oh! Però això no s’improvisa! Que agosarat!” deien els que ho veuen tot improvisat perquè ignoren la feina i la planificació que hi ha darrrere de tot, i que encara ignoren més el poc costa que costi si al costat de tot l’esforç hi ha amor, passió, màgia i humanitat... Van callar un altre cop quan van venir els premis als festivals, els reconeixements internacionals, la petita petjada mediàtica... Es van continuar, però, perdent, per pur desinterès, la força de l’equip humà, la il·lusió dels nens, l’aprenentatge de camp de tots vers tots, les vocacions despertades... Potser seria demanar massa que ho entenguessin.

Després va sonar la música, que sempre, de fet, hi havia estat. “Però tu no ets una estrella, no pots...” “Però a tu no et coneix ningú, i clar, no pots...” “A veure... una estrella no ets...” van tornar a dir, amb una cara una mica estranya, que no em semblava la cara de qui t’estima, de qui t’ajuda... Que curiós que en sentir “música”, “concursos”, “cantautors”, “festivals” ja els vingués al cap la idea dels diners, de la fama... En comptes de pensar en un camí poètic, en un viatge cap a racons íntims, cap a nous descobriments interiors de creativitat, d’expressió... els venia a la ment tota una història infantil de fama i estrelles. Van mig callar quan van venir els triomfs, les actuacions, el plaer... Es van perdre, com sempre, el tresor del treball en solitari, i amb els nens quan ho hem obert a algun projecte pedagògic en els moments màgics de compartir estones de música amb ells, d’animar-los a aprofitar les seves immenses capacitats i el seu talent, tan joves com són i tantes possibilitats com tenen al davant.

Ara m’estic recuperant de l’ictus; i escriure aquest petit text ha estat una odisea, però continuaré gaudint. Estic aprenent a escriure de nou amb el teclat. Només fa catorze dies que va passar tot. La velocitat de recuperació d’habilitats és trepidant; sóc conscient que no sempre serà així, i que s’aturarà. Però mentrestant aprofito els primers dies en què el cos inverteix molt en la recuperació per progressar tant com pugui, i em sento intensament feliç per tot el viscut i per tot el que penso viure encara.

Custodis de la por

Hi ha qui, per por, sempre es posarà al costat de les creences que ens protegeixen de les desgràcies més terribles, de les ires més temudes. La veritat objectiva sempre serà substituïda, segons aquesta gent, per possibilitats més esgarrifoses, si aquesta substitució serveix per evitar aquestes poc probables però temudes possibilitats; no els obsessiona encertar-la o no, en tenen prou amb creure-s'ho, per ells, creure-s'ho és un do; i la vida, que és un regal, es converteix, a les escletxes de la seva fabricada alegria, en una vall de llàgrimes, en una por constant, en un càlcul d’interessos que ofega qualsevol acte creatiu i creador desinteressat. Viure és per a ells prevenir, i descobreixen en els fets que succeixen, suposades proves de la seva fe mastegada i prefabricada. Si els ho diu un ensotanat seriós i amb ímfules de poder social, ho consideren dogma.

Creuen en un dèu que s’amaga, però que exigeix ser vist en tot; que sempre demana sacrificis, que no ha estat pas l’inventor de les festes i de l’alegria, excepte quan, a ells, els convé dir-ho per maquillar el càstig etern que temen i que els esguerra sovint l’estratègia de màrqueting. Se senten importants creient en aquesta idea ultra-segura d’un déu en el que creuen a imatge de la seva por, que volen fer passar per lluminós, com si fos una idea superior que el món, pobre món, no entén ni accepta; i parlen amb els altres com si la seva actitud i creences fossin clares i establertes, com si no n’hi haguessin altres de possibles, com si els altres les haguessin d’assumir per obligació o per inèrcia.

Les crítiques, les vesteixen de martiri, de persecució, de comfabulació... com si un poder diabòlic els ataqués la veritat que custodien, el bon gra que posseeixen, de manera que tenen l’oposició, la dissidència, ben etiquetada, per desautoritzar o rebutjar qualsevol desacord, qualsevol crítica o fre a la seva dèria ultrasalvadora. Pensen que estan envoltats de dolents que els volen robar la fe per enveja, així es blinden contra els qui no viuen com ells. 

I la vida, la de debò, insegura i bella com és, se’ls escapa dels dits.

L'himne dels rebels

 

Arrenqueu-me com al blat, i tornaré a néixer...

Preneu-me la guitarra, i em quedarà la veu...

Abaixeu-me el teló, i rodaré al gòtic entre clarobscurs...

Aixequeu murs i dibuixaré universos...

Assenyaleu-me el caos, i us mostraré el plaer de crear i la llibertat...

Espanteu-me amb el temps i us ensenyaré l’esperança d’un arbre centenari i pacient...

Entristiu-me amb l’adéu i us encomanaré l’alegria dels camins...

Amenaceu-me amb els poderosos i us cantaré l’himne dels rebels...

Actuació en un racó perdut de natura

Bé... qui diu actuació diu tocar arran d'aigua per plaer... En realitat sempre toco per plaer, i en aquests espais, més que mai.

 

Temps, extraescolars i la mare que ho va parir tot...

Un conte de socioficció
 

Li surt tot bastant malament, li costa concentrar-se i estudiar; sovint se sent inferior als seus companys i companyes; de vegades té por de viure i pensa quin futur li espera. Quan juga a futbol, però, és la persona més feliç del món; és creatiu, té imaginació, corre molt de pressa i fa gols; està molt valorat pels millors clubs del país, se sent ple, s'esforça; de fet, no li resulta difícil esforçar-se. Sense el futbol, la seva vida perdria una llum, un imant, una direcció, li costaria estimar-se més a si mateix, es quedaria amb el seu fracàs escolar, les crítiques dels educadors, la burla d'alguns companys, una vida grisa... Amb el futbol s'estima més la seva identitat i hi troba una plataforma des d'on tenir il·lusió per construir-se. Però el cas és que es quedarà sense futbol, perquè tant els seus pares com el seu tutor han decidit que li pren massa estona, que li té la ment i el cor robat, que queda massa cansat. En conseqüència, l'aparten del futbol perquè es pugui dedicar a l'estudi, que segons ells, és el més important. Treuen un peix del mar, a on es dispersa massa, i el posen en una peixera a on tindrà menys espai per perdre's, i podrà dedicar-se a créixer i preparar-se per la vida.

Es lleva i mira el mòbil; només un moment, pero passen cinc minuts, i acaben sent deu. Esmorza; ho farà de pressa per no arribar tard a classe; però mentre esmorza mira el mòbil i passen trenta minuts, i sovint arriba tard a classe. A classe mira el mòbil i es distreu; ho fa d'amagat del professor. Passa ràpid el matí, el pati vola mentre revisa l'instagram i el whassap. A casa, com que no hi ha ningú, perd dues hores amb els videojocs abans no es posa a fer deures. Els fa amb el mòbil al davant i sovint bada comprovant els likes. Al final del dia, ha passat cinc hores de rellotge mirant el mòbil; tres hores amb els vídeojocs; trenta-cinc minuts fent deures; una hora i mitja fent futbol; mitja hora compartint una estona amb la família. És en aquesta estona quan els pares li comuniquen que deixarà el futbol per poder dedicar-se millor a l'estudi, que li costa molt.  

Yo te diré

 

Actuació a La Fada Ignorant d'Andorra la Vella

 

El micro del mòbil enganya, i s'escolta el so envolvent i meravellós de La Fada Ignorant infinitament millor en viu que el que podeu sentir en aquest vídeo, però ens ho vam passar tan bé, que vull publicar-ho aquí igualment. I quan estàs allà, amb tanta gent, i tu sol amb el teu instrument, el teu canell trencat amb la placa de titani, i els teus 52 anys, penses "Què caram estic fent aquí?". Però quan comences a cantar aquella melodia, que algú de no se sap on et va xiuxiuejar en aquella platja, entens perquè hi ets i voldries que aquest moment no s'acabés mai.

La seva visió filldeputista de la vida.

 

Els temps estan canviant, ho noto; si més no, per mi. Però la tranquil·litat ve d’aquesta brillantor damunt del mar que sempre hi serà. Canvien els elements, les proximitats físiques, els imants d’aquest garbuix de gent que neix i es mor, que canvia tant... però la força del Sol damunt del blau sempre hi serà mentre hi hagi vida.

 Cada persona que neix ho ha d’aprendre tot de nou; així funcionem les espècies que tenim cultura; la cultura forma part de la nostra descripció zoològica. Som una espècie que sense cultura s’extingiria ràpidament, perquè la nostra adaptació al medi necessita els coneixements, els aprenentatges, de les generacions anteriors, amb els necessaris trencaments i canvis que l’energia de cada adolescència que arriba engega. 

I els temps canvien. Els canvis sempre costen quan un és d’aquells que viu intensament els tresors del present; però els canvis ofereixen la possibilitat d’ampliar espais de llibertat, de reprendre somnis, d’aprendre a no escoltar tantes ximpleries dels assenyats i els entesos als diferents camps que l’ego humà cultiva. Els canvis permeten afinar la manera com allarguem la mà als qui van arribant sense esperar ni un bri de retorn, perquè el goig rau en aquest present fructífer en el qual els aconseguim convèncer que, els diguin el que els diguin, poden assolir els somnis que triïn; els diguin el que els diguin, la resignació i la conformitat no són virtuts; els diguin el que els diguin, no hi ha somnis sense l’aceptació del risc, i no hi ha vida plena sense treballar pels somnis; els diguin el que els diguin, els somnis els trien ells i ningú no ha d’assenyalar-los per ningú altre; els diguin el que els diguin, la utilitat és inútil si sacrifica els somnis; els diguin el que els diguin, la joventut, l’adolescència, el temps per davant, la capacitat il·límitada d’aprenentatge dels més joves, fa que puguin arribar allà on més desitgen. 

D’aquí que sigui tan important respectar els desigs dels que creixen, i no mastegar l’aliment del petit que té dents per fer-ho. Els temps estan canviant, i recordo aquells que m’he creuat en algun moment; a alguns, fa dècades que no els veig; com n’érem de diferents. Sembla estrany com en determinats moments de la vida, et veus, sense triar-ho, al costat de persones radicalment diferents. Aquestes persones et regalen l’oportunitat de conèixer-te millor a tu mateix, de descobrir que sovint cal dir que sí a allò al qual ells diuen que no, ni que impliqui perdre’ls; i sovint cal dir que no a allò al qual ells diuen que sí, ni que aquest no vulguir dir quedar-se sol. Mirant enrere, no recordo solitud més dolça que la que ve de quedar-se sol per perseguir un somni en el que creus profundament; el gust de començar de zero a construir una vida tal com tu l’entens, de dissenyar-la amb els paràmetres de llibertat i trencament en els que tu creus sense l’habitual llast de les tradicions, o de la por a fer les coses d’una manera tan diferent. 

Poc o molt, sempre es torna a començar, sobretot quan els temps canvien; però aquells recomençaments que van ser buscats amb la consciència de perdre persones que intoleraven, que no comprenien, que menyspreaven les llibertats alienes... són els de més dolç record, ni que impliquessin caminar per un desert insegur a la recerca d’una terra fèrtil. 

I avui els temps estan canviant, i cal posar la mà al timó del vaixell que salla damunt del mar daurat. Al món, bull la inèrcia dels llasts que empenyen avall, la por a trencar el de sempre, la miserable especulació que destrueix la natura i els hàbits més naturals, atorgant-se un dret que no és un dret sinó l’intent de destrucció dels tresors perduts de la felicitat. Els arrogants de les formes i les cadenes, convençuts de posseir la veritat, imposen continuament la seva visió filldeputista de la vida, la competició, els protocols, el que toca i el que no, el que es pot ensenyar i el que no, el càstig per salvar les persones i educar-les, els diners sense els quals no hi ha res (diuen ells). Oh! Quina vergonya! repeteixen per qualsevol cosa. El filldeputisme que se’n riu dels sentiments, l’absolutisme moral que ni es planteja la possibilitat d’estar en l’error. 

Al món, hi bull també, l’arrogància que milita en el jo; l’ego que només pot valorar allò que creu que no té més valor que el que ell o ella fa; el malalt de jo, incapaç d’alegrar-se dels èxits del veí, però que pot perfectament aplaudir i vitorejar el que assoleix algú que viu a les seves antípodes. 

No cal dir que també hi tenim la indiferència; l’absoluta indiferència que un percep sobretot a dins del cotxe quan vol canviar de carril perquè va darrere un camió, o quan vol sortir d’allà a on està aparcat i no pot perquè no deixen de venir cotxes; en aquestes situacions es compren la indiferència humana, infinitament més greu en situacions comparativament més dramàtiques. 

Sort que també hi tenim gent petita que no sap que és gran; somriures sense interès; missatges anònims d’ànims que no busquen agraiment ni retorn, sinó purament fer un bé; i existeix una màgia que sovint control·la els esdeveniments, les casualitats, les coneixences espontànies, les glòries petites i grans que cauen del cel. Existeix un esperit evident que es passeja entre les bambalines del món, ara aquí, ara al més enllà, i que dibuixa moments d'una glòria humil que configura la substància de l'esperança.  

Els temps estan canviant. Enfilo el camí dels nous rumbs, intentant novament deixar enrere aquella negror que ho ensulseix tot, i ignorant els mots tranquils dels cabrons educats o els crits esverants dels qui no suporten la independència aliena. Només escolto l'eco de la meva ment quan pensa en els petits, que són tan grans.

  “Everybody's talking at me 

can't hear a word they're saying 

only the echoes of my mind “ 

 “I'm going where the sun keeps shining 

through the pouring rain 

going where the weather suits my clothes “

.

.

.

L'única saviesa absoluta és allò que sabem quan arribem. I prou.

Fa molts anys que estic ajagut en un prat panxa enlaire, lamentant-me, potser, del jo perdut. A voltes torno, però de seguida jec de nou mirant els núvols entre les branques més altes del pins. 

Ajagut en un prat que ja no és meu, començo a veure com se me'n va la vida, els dolços moments de llibertat i lucidesa que em van regalar els poetes morts nord-americans abans d'arribar a saber que eren poetes i que estaven morts. Va ser en aquell moment quan les circumstància em van moure a abandonar les creences amb les quals naixem, i que són pures, perquè no han arribat per l'ambició, l'especulació o la ficció humanes, sinó dels racons del cor que encara tenen l'escalfor de les mans del terrissaire. 

Que savis que som quan encara no ens han enredat! Tenim por, és cert; som insegurs; segurament per això acabem abandonant les creences amb què arribem i ens abracem als "sancristus" dels grans, que van ser nens espantats, alliçonats i adoctrinats perquè fossin artesans en les tècniques de la resignació i l'obediència.

Torno als poetes morts. M'alço del prat. Pujo a l'armari antic del meu avi i remeno llibres sota d'un sostre de teulada baixa que deixa entreveure rere les finestres les branques més altes dels pins. Oloro el paper vell, i contemplo les lletres negres sobre un fons esgrogueït. Llegeixo Mark Twain, Tomas Jefferson, Whalt Whitman, Oliver Wender Holmes, Lord Tenysson... Torno a ser jo i veig la falsedat de l'encens i del "senyor tingueu pietat"... La miserable por que han convertit en doctrina. He fet el mal, sí; però segur que aquest mal no se n'anirà amb més mal; només allò que s'anomena amor pot desfer-lo. Religió de resignats que han perdut guerres i han passat tanta por, i han vist tant d'horror, que s'han unit a la por perquè s'han sentit més febles que ella. Jo prefereixo unir-me a la mort i desaparèixer abans que creure en la por. 

Mai no renunciaré als poetes morts, a les teulades entre els pins, a les cabanes del bosc, a la nuesa salvatge dels bojos per la vida, al misteri, tan necessari pels éssers que no hem nascut per controlar-ho tot, sinó per fer de la vida un viatge constant vers el desconegut. 

La vida és un viatge al costat de l'esperança, amb l'alegria de descobrir l'error dels vells, la gran pífia dels adults, que han acceptat la vida com una vall de llàgrimes. Marxeu fills meus, quan us toqui! Només us demano que mai no deixeu de creure en la vida i en l'amor que conté. Cap sentència d'aquestes que assaboreixen el dolor, el mal, la negror... té cap mena de valor o de vigència fora del tuf d'un excrement espiritual més miserable que el mateix excrement material. Les sentències, els judicis, els anàlisis, les condemnes... reflecteixen la misèria i l'absurd al qual la bèstia humana s'abraça àvida d'un poder que l'allunya de l'única saviesa, que és allò que sabem quan arribem, i que conservem, amb molt d'esforç fins a un punt de la preadolescència en què ens fan creure que hem d'abraçar la grisor i l'eficàcia falsa i enlluernant dels adults.

Avui, torno a aquell prat, a aquella gespa, em veig estirat, i recupero de nou la saviesa dels dotze anys, la que mai no hagués hagut d'abandonar. Abraço les seves incògnites, el seu misteri, la fascinació per la bellesa de la vida, l'esperança absoluta per a tothom... I ho faig amb tota la riquesa, coneixements, experiències i gaudis viscuts en aquests quaranta anys d'error. Torno a ser jo.

Roda la vida...

 

Exercici d'objectivitat. Desaprendre. Essència. Retorn al meu jo.

Descriuen un Déu que, així com milers de psicòlegs, assistents socials, educadors ... intenten transformar a assassins i delinqüents en persones diferents i empàtiques... el seu Déu no, el Déu que descriuen, en el moment en que rep l'ànima del mort que fa el mal, la sentencia a la condemnació i perdició amb patiments eterns; i a aquesta decisió de Déu, l'anomenen justícia infinita. 

Descriuen un Déu que necessita la tortura i l'assassinat d'un ésser humà, el seu fill, per redimir els pecats de tots els altres éssers humans. 

Descriuen un Déu que ens fa néixer, sense demanar-nos permís, en un món ple de trampes i influències, a on, a causa de tals paranys i influències, ens juguem el ser torturats o premiats eternament. 

I descriuen aquest Déu perquè algú d'un passat llunyà de fa milers d'anys, en el qual no hi havia cap garantia de fidelitat informativa, suposadament va rebre un missatge directe del cel. 

I descriuen aquest Déu, i no un altre, perquè determinades guerres anomenades santes del passat van tenir un resultat i no un altre, perquè d'haver tingut un resultat diferent, adoraríem també un Déu diferent, o serviríem cegament a un ateisme imposat. 

I en nom del Déu que descriuen, han imposat i imposen una moral social determinada que al llarg de la història ha enfonsat la vida i de vegades la supervivència de les persones que no l'assumien. 

I si algú, encara avui, s'atreveix a discutir que un estat atorgui privilegis a les religions que descriuen aquest déu, monopolis, autoritat educativa, capelletes legals, honors a les cerimònies oficials... exclamen que se senten perseguits i que les forces del mal no deixen d’atacar-los. 

Amb el vostre permís intentaré practicar només, i amb moltes dificultats, per ser tan feble com sóc, l'única doctrina que no tinc cap dubte que ve de Déu, i que és la decisió d’estimar les persones i la naturalesa, i d'intentar ser i fer feliços els altres . Qualsevol altra paraula, o dogma, és sobrera.

Edelweiss (Cover)

 

Miracles? Fenòmens sobrenaturals? L'únic miracle és estimar.

No em farà creure algú en ell perquè leviti, vomiti claus, parli en llengües mortes o sigui capaç de conèixer els meus secrets inconfesables. Algunes aquestes coses les aconsegueixen fer els mags professionals; i si existeixen éssers diabòlics o angèlics capaços de fer aquesta i altres màgies, no m'impressionen per aquest fet.

L'existència és el miracle més sorprenent; el fet que les coses siguin. 

"Ser" és allò que se surt de tota previsió. "Ser" és una bogeria. I estimar és la conseqüència natural i lògica del miracle de ser.

No en digueu que aquell o aquella és déu perquè s'alça pels aires o endevina el futur. Em fareu dubtar, si em mostreu algú que estima fins i tot els qui l'odien. Em fareu dubtar si em mostreu algú que desitja un futur d'amor i respecte per tothom, fins i tot pels qui han fet el mal. Crec més en un déu que ofereix un amor incondicional, un perdó sense límit, que en un déu que em demostra el seu poder creant l'univers sencer.

M'impressiona, i m'hi rendeixo, la capacitat d'un cor de perdonar-ne un altre, la tendresa, la comprensió, la confiança en la victòria absoluta del bé algun dia, el coratge de no donar per perdut cap ésser humà ni en aquesta vida ni en cap d'altra... Són aquests els miracles que em fan creure en un més enllà, en una realitat superior a tota comprensió que no es limita a fer jocs de màgia, ni a mostrar mirallets de plata a les seves pobres criatures, ni a condemnar eternament els éssers que ell ha creat pel fet de ser aquests éssers tal com ell els ha creat: febles, limitats, i amb tendència innata a les pulsions violentes i de domini. 

La realitat veritable que ho emplena tot és infinitament superior a la descripció mitològica que fa qualsevol religió; no és un demiurg; no és un ésser poderós incapaç de deixar de ser feliç quan es rosteix una criatura; no és aquest ésser que calla quan es tortura algú, és l'ésser real que crida per boca de moltes persones quan es tortura algú.

Les persones de bona voluntat que malgrat les seves foscors aixequen la seva veu contra tota forma de mal són la veu d'aquesta realitat desconeguda pels dirigents de les religions, i per tanta gent abocada a una doctrina de premis i de càstigs, de bons i dolents, d'interessos eterns i d'especulacions egocèntriques. 

Leviteu, esperits; gireu el cap 360 graus; parleu en llatí o en arameu sense haver-ne après mai; proclameu als quatre vents els meus pensaments ocults... Aquestes fatxenderies no us fan tenir raó, no provoquen la meva admiració ni l'acceptació de cap doctrina inhumana i buida d'empatia i de respecte per la dignitat humana. Les doctrines que afirmen la pèrdua eterna d'algun ésser humà ataquen el valor infinit que té qualsevol persona humana pel fet de ser humana, i la dignitat que mereix només pel fet de ser una consciència capaç d'estimar i de ser estimada.

Estimeu espontàniament, de cor, amb tendresa i sinceritat, cercant el bé de les persones, especialment de les que pateixen més, i aconseguireu que m'interessi pel que dieu. És l'amor l'únic miracle que té algun valor; i és el fet de considerar cada ésser conscient com a un valor infinit per sempre l'única doctrina que mereix considerar-se d'origen diví. 

L'esperança que exerceix i regala la realitat superior i indescriptible, i el seu amor per cada persona humana, no defalliran mai; aquesta realitat és millor que el millor dels éssers humans. Això que les petites bestioles (que no saben que ho són) anomenen justícia no té res a veure amb la llum d'una essència que rau més enllà de tota comprensió i que és present a cada bri d'espai i de temps.

Tot és més fàcil.

 

Tot és més fàcil, però cal ofegar l'ambició, el càlcul que ens fa pensar què hi guanyem i què hi perdem, convé canviar aquesta especulació pel gaudi intens del que tenim davant, de qui tenim davant, i d'aquest Sol tan dolç. 

És tot senzill; creure que dins de cada persona, per enrevessada que ens sembli, hi ha un jo; que ella som el que hauríem estat nosaltres cas d'haver-nos trobat en les seves idèntiques circumstàncies, amb el seu cos, amb el seu cervell, amb la seva motxilla vital. Cal desaprendre el dogma irracional de les besties civilitzades, tenir la gosadia de semblar bojos, i obri al cor a aquest instant tan dolç de cel blau i llum groga; deixar la malfiança pels esclaus de l'orgull, el protocol, el poder, la imatge, les formes.

Tot és més fàcil si sabem agrair fins i tot a qui no ho mereix, estimar a qui no ens estima perquè hi neixi amor. La vida és entendrir la terra agraint-li el fruit que no ens ha donat, perquè avergonyida ens el doni. Només l'amor construeix amor i no la mal anomenada justícia dels fills de puta que no saben que ho són, perquè porten vestits honorífics, i medalles, i birrets, i capes! Ai les capes de la senyora Matusalèn que no s'aguanta els pets, de pedant que és, de la família dels senyors d'aquí i d'allà, marquesos del pa amb tomàquet i ducs del dictadoret aquell que va protegí un bombó per no dir una altra cosa que rima amb bombó. Els fills de puta també són persones que cal estimar; ningú més que ells necessita amor, ningú és més pobre que qui ha estat mal educat des de la infantesa i veu el món com una guerra, com un mapa de classes enfrontades en què els rics són els nobles i els pobres s'han d'evitar i ignorar; un bisbe beneeix la desigualtat i aquí tan tranquils cridant visca el Rei... Ningú més que ells necessita pietat perquè el mal el tenen a l'anima i no en tenen constància.

Tot és més facil quan t'adones que l'existència és un punt entre dues inexistències; la del passat que ja no hi és, i la del futur que encara no és i que no sabem si serà. És ara que trobem amb nosaltres la felicitat si és que la trobem. Si està al futur, no existeix; sempre estarà al present i aquí o no hi serà.

Tot és més fàcil si gaudim del poc que som i ja ens està bé; si assaborim el privilegi de tractar els qui ens són posats al costat, com el privilegi que és; no pas des de la superioritat, sinó des de la igualtat.

Our love is here to stay

 

Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats

Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats; entenent l'amor no pas únicament en la seva versió reduida a la parella sexual, sinó en la totalitat del seu concepte humà. 

Necessitem estimar qualsevol amb qui compartim estones de vida; amb un amor del color que pertoqui. Amor de ferro rovellat, d'engranatge que continua girant malgrat el pas dels anys. Amor d'aire invisible i real, que emplena tots els espais, que hi és sense veure's. Amor amb gust de regalèsia i olor de suor, que neix d'aquella veu que crida, i que surt d'un cos que salta i que cerca sempre maneres diferents i noves de divertir-se. Amor contingut de professor discret que mai no proclamarà el seu amor humà de vell que pertot veu criatures necessitades de mots essencials i de gests iniciàtics. Amor de carn, amor de cor, amor de cervesa i braves, amor nou i recent descobert d'amic de maduresa, amor de company fidel que sempre hi és i que comprèn les teves dèries fins a l'incomprensible. 

La parella no té el monopoli de l'amor; fins i tot es podria dir que la parella és un concepte que en les seves formes i els seus detalls depèn de la civilització del moment. L'amor, en canvi, és etern i sempre hi serà; lliure i impossible d'etiquetar, més enllà de les pulsions del cos, de la por a la mort, de la ràbia animal de la supervivència... l'amor és allò que necessitem donar i rebre perquè som humans; malgrat la nostra foscor inconfessable, malgrat el poder o l'autoritat de la qual el moment ens vulgui dotar, tenim una profunda i intensa necessitar de ser estimats i de regalar estimació.

L'amor no es mereix, car si fos conseqüència d'un mereixement no seria amor; tot i això, l'amor és lliure i si cal ha de marxar, fugir, sense que per aquesta raó deixi de ser amor.

Pudor de mort

Heu sentit l'olor de mort d'un cadaver no enterrat de fa uns quants dies? Es va discutir molt al llarg de la seva vida; va esforçar-se a tenir sempre la raó, a aconseguir la víctòria dels seus; del seu país, del seu departament, de la seva ciutat, dels seus! Es va crear enemics, els va maltractar; eren enemics; va viure fastiguejat sempre amb la por de ser superat per algú altre en els seus anhels. Podríem dir que molt poques vegades va respirar. Ara fa pudor de gat mort, el món continua funcionant sense la seva presència; hi ha qui el recorda amb un regust desagradable a la consciència, i ell se'n va anar gairebé sense adonar-se'n, amb un bagatge de frustració subjectiva.

Avui ha sortit el Sol. És un sol bell, com bell és el cant de l'Emma, com bell és el reflex del Sol damunt la mar, com bella és la mirada d'aquella persona tan gran que fa comprendre perquè l'univers es va crear; es va crear perquè algun dia aquesta persona existís, i perquè existís el seu somriure amb tot el que significa. Hi ha dofins a poques milles de la costa de Calella, i la roca roja de les formigues, i el vent és com una remor que du fragàncies de sal i d'històries d'amor viscudes i imaginades. És tot el que hi ha ara, i és tot el que hi ha.

El pendol malèfic de la malaltia de l'ànima fa viure per una ambició que posa els seus ulls en un futur de glòria egocèntrica o de glòria dels nostres. Però la vida rau al present, i el nen o la nena que ens posen al costat, avui, és tota la nostra família ara; és el nostre fill o la nostra filla, i ho veiem en els seus ulls.

Un dia farem pudor de mort; haurem viscut?