Ni determinats ni lliures com àngels.

Ni la determinació absoluta, on tot comportament depèn de factors ingobernables i es conclou que el sentit de la vida és purament el triomf dels gens més adaptats i res més; el nihilisme; el no res que es fa conscient i que torna al no res.

Ni la llibertat absoluta i jmperturbable de l’esser humà, on tan sols decideix el “jo”, i es conclou que aquest jo és absolutament responsable de la totalitat dels seus actes els quals es consideren fruit de la seva decisió lliure, conscient i documentada.

Perquè el cert és que si rebo una educació en valors, si sóc estimat, si em sento protegit de petit... tinc moltes més possibilitats de prendre decisions correctes pel bé de la meva vida i de la meva societat.

I surt sempre qui diu: “Sí però, trobaràs algú que haurà estat maltractat, i serà savi i bona gent”. Sí; sempre hi haurà algú, però en la majoria dels casos els comportaments depenen d’allò que s’ha rebut. I fins i tot en les escadusseres ocasions en què un individu no compleix aquesta norma, no sabem del cert si no la compleix; perquè no coneixem altres factors imperceptibles que tenen a veure amb l’estructura del cervell, i que a persones puntuals les fan més poderoses en les decisions correctes bo i que l’entorn sigui esquerp.

No escollim del tot ser com som. Però en el poc que depèn de nosaltres, podem anar-ho escollint a poc a poc i fent tentines.

La llibertat existeix, però no funciona igual en totes les circumstàncies, per això és tan important la feina dels educadors que han de fer que les circumstàncies de tota persona siguin, cada vegada més, les adients; per això és tan important l’amor als infants, l’amor incondicional i desinteressat, perquè la sensació de seguretat i protecció els fa més forts de cara a futures inclemències de la vida. Per això té sentit la medicina, la bona alimentació, l’esport, els hàbits saludables... perquè tot això afavoreix les decisions correctes. La llibertat necessita un entorn adequat per funcionar bé. Necessita també un cervell entrenat per al sofriment i les dificultats; un excés de cotofluixos ens espatlla.

La feblesa de la nostra llibertat no ens determina, no ens converteix en éssers determinats a comportar-nos d’una manera concreta; però la nostra llibertat funciona millor o pitjor depenent de factors sovint aliens a la pròpia voluntat.

Vist així, el sentit de la vida pot perfectament ser buscar-li sentit a la pròpia vida com afirmava Victor Frankl. La pròpia vida, la de cadascú, és l’exercici de neterjar-se els vidres de les ulleres per veure-hi cada vegada millor i fer-se cada vegada menys mal; però sovint necessitem que ens ajudin a netejar-nos els vidres, a buscar el drap que les netejerà si no hi veiem bé per trobar-lo; a saber que l’hem de buscar, que cal netejar els vidres de les ulleres. La nostra llibertat neix feble, ignorant, de vegades poc conscient... però existeix i ens permet arribar a ser nosaltres.

Viure endavant.

Viure endavant; quan el que hi ha enrere atrapa cap al cantó fosc com un imant; quan mirar enrere no fa bé a ningú; quan cap endavant hi tenim un futur ple d'esperança en una vida millor construïda cada dia amb la sinceritat de cada instant. 

Viure endavant, quan la vida va endavant, i quan enrere no hi tenim res que puguem arreglar. 

Viure endavant per crear records bonics i valuosos que un dia seran un passat reconfortant. 

Viure endavant per tots els qui estimem més que a nosaltres; per la seva vida, per la seva felicitat, per la seva llum, per la seva confiança en l'existència. 

Viure endavant amb el compromís sincer d'una futura i real trobada amb els fantasmes del passat; per ben endavant, quan siguem allò que qui ens ha pensat vol que siguem, i quan tinguem la llum i les forces per abraçar aquests fantasmes i trobar els mots i els gests que el senyor de la vida i de la pau vol per a tots.

El sentit de la trascendència

 

No dic que sigui impossible, però és més difícil, molt més difícil, entendre-ho tot si no tenim el sentit profund de la trascendència vers totes les realitats de l’existència. No parlo de cap religió, ni de cap doctrina, ni de cap creença normativitzada. Però que difícil seria per a mi donar valor a allò que penso i que faig en la meva intimitat si no estigués convençut que no estic mai sol, que comparteixo el meu jo més profund amb algú que m’estima més que no pas jo m’estimo a mi mateix! Com em costaria d’acceptar l’exercici de donar la meva vida si de debò no estigués segur que una realitat superior a mi ho veu bé i convenient! Perdre la vida, en comptes de produir-me l’alegria que em produeix, m’espantaria i em deprimiria. No tindria esma d'abraçar el sentit de l’honor, perquè sovint aquest sentit, quan és sincer, treballa enmig del silenci i de la discreció. Em costaria molt d'estimar els enemics, d'abraçar els qui m’escupeixen, de perdonar els qui em fan mal i me’l volen continuar fent, de perdonar-me sobretot a mi mateix davant d’errors estrepitosos que he comès, d'esperar en la vida i en el món malgrat tot el que veig i malgrat tot el que he vist. 

Hi ha una presència que tinc sempre en ment i que em permet ser com m’agradaria ser i actuar com’agradaria actuar moltes vegades; no puc pas dir que totes. Una presència que jo, personalment, percebo més en els dies de pluja, en els moments de solitud i de silenci; un silenci abillat dels sons de fons de la ciutat. Però sovint també enmig de la bullícia i de les persones que m’envolten. Una presència que no aconsegueixo sentir tant dins de cap temple. Una presència que no trobo en cap llei ni en cap càstig. Una presència que molt pocs éssers humans m’han aconseguit pinzellar lleugerament. Si no la percebés alguna vegada, si no cregués en ella pel record que tinc dels moments en què la percebo, em costaria molt viure. I em costaria entendre el mínim essencial que entenc de totes les coses. I em costaria estimar tothom; esperar-ho tot; gaudir-ho tot; i dir que no sovint; i dir que sí encara més vegades; i sentir-me lliure, tot i que els assenyats m’expliquen que les persones com jo mai no serem lliures. Intueixo que no sóc l’únic que és així. Descobreixo aquesta mateixa i estranya fe en algunes altres persones; de vegades, són persones creients, moltes vegades no ho són; però són gent que quan estan sols enmig de la natura, no suporten llençar ni un paper a terra; gent que van a visitar cementiris sense explicar-ho a ningú; gent que potser accepta morir, per aconseguir que un altre visqui, o el que és més difícil encara, no viure tant, per poder fer que un altre visqui millor; i ho fan sense que ningú no ho sàpiga; gent que creu en el perdó incondicional, que militen en el canvi com a realitat perpètua, que no es recolzen en el mal real i terrible que hi ha a l’existència per justificar un suposat nihilisme, que en comptes de buscar un sentit a la vida intenten amb la pròpia vida convertir-se en sentit; gent imperfecte que no es dóna per perduda a causa de la seva pròpia imperfecció, que no obeeix morals sinó amors, que intenta trobar estímuls nous sense por a la novetat o a la contradicció, que prioritza l’amor abans que la veritat, perquè l’amor és a l’abast de tothom, i la veritat de vegades fa més mal si és revelada quan no toca o de la manera que no toca. Gent que no s’enfonsa quan les estiren dels braços, de les cames i del cap en diferents direccions, i quan no saben quina de les direccions en què treballen les forces esquarteradores té més raó.

La mirada molesta de boc mal educat

 

Si tens una opinió molt majoritària, jo la revisaria; de vegades, no sempre, i sense saber-ho, la tenim perquè és majoritària, no pas perquè hàgim arribat a la conclusió que és el més encertat tenir-la.

 Com per exemple els qui consideren lògic que un home miri descaradament el cul o els pits d’una dona, si aquesta dona en qüestió va nua, o amb poca roba. 

El problema és ell, que no està acostumat a veure el cos humà nu fora de les situacions de pràctica sexual, i per aquest motiu quan veu un cos humà de dona nu o poc vestit ho identifica compulsivament amb una insinuació sexual i se li desperta la bèstia. 

El problema és ell que en molts casos exigeix que la dona sigui tapada per suposadament protegir-la dels mascles suposadament normals com ell. 

El problema és ell i la peixera on viu. 

El problema és ell que es pensa que la peixera, com que quasi tothom hi viu, és la realitat absoluta. 

El problema és ell que com que veu que a la peixera hi ha peixos que fan com ell es pensa que el que fa ell és normal. 

El problema és ell que considera que la dona és la causa quan la causa és ell. 

 El problema és ell, que es pensa que el que ell sent és un imperatiu natural, quan en realitat sí que és natural, però és una conseqüència natural d'una ocultació vital traumant. Si per la pressió social imperant ens tapessin el nas com ens tapem els culs, ell tremparia quan veuria un nas de dona, i es pensaria que la dona que l'ensenya o l'insinua és una provocadora per no tapar-se’l; i ja li podries explicar tot això que explico que no ho entendria, perquè és incapaç de posar en dubte les normes de l’única peixera que entén.

La mirada molesta de boc mal educat que dirigeix ofensivament el mascle reprimit cap a determinades persones és conseqüència del trauma col·lectiu d'ocultació habitual i perpètua dels cossos humans nus, de la llunyania respecte la imatge natural de l'ésser humà, en un context masclista de possessió de la femella. 

Tot això mou a l'ocultació forçada de la dona, que en alguns països adquireix fins i tot la condició de llei, la transgressió de la qual comporta conseqüències penals. En latituds més properes, també existeix aquesta culpabilització del cos de la dona, aquest considerar que el cos humà és l'origen del problema, quan el problema en realitat rau a la ment reprimida del mascle possessiu.

El meu petit hort és meu i me l'estimo

És curiós com la ment humana se les empesca per justificar els instints més primaris, els que afecten al control de l'entorn com diria Konrad Lorentz. La gelosia, l'enveja, poques vegades és considerada com a tal per qui la pateix. Qui l'experimenta la disfressa de defensa del que és seu, defensa del que toca, defensa del que ha aconseguit... Queda més bé això que no pas reconèixer que s'estan patint els efectes d'un instint de bèstia. Però el cas és que si no ens tallem els pèls del nas, ens creixen; o els de la cara, o els de les cames. El cert és que bramem sovint, i sovint ens fa soroll l'estómac; sobretot quan tenim gana. Sovint considerem els nostres costums com els normals, i hi ha qui mira amb malfiança els qui no els comparteixen. De qui l'inconscient considera una amenaça, tot es veu negatiu. 

Fan el mateix els goril·les de muntanya; l'animal a qui l'Homo sapiens s'assembla més des d'un punt de vista evolutiu. També trobaríem els mateixos tics en unes quantes bestioles més, força properes filogenèticament. El vestit de la humanitat intenta tapar la cua del llop, les orelles del burro, les dents del gos, la mirada sorruda de l'ós que defensa la cova, els cops de peu del brau que protegeix el que és seu. El vestit ho tapa, ho muta, ho disfressa... però la mirada sorruda hi és; una mirada a mig camí entre la tristor i l'enuig. 

En realitat, caldria agrair allò que tenim; ni que sigui poc és ben nostre, i és un regal encara que ens sembli que ens ho hem guanyat; tot és un regal. Prefereixo el meu petit hort, del qual conec els límits, els topants, els murs de pedra, el petit grapat de tomàquets, l'ombra de la figuera... Prefereixo el meu petit hort que no pas el latifundi del veí... perquè el meu petit hort és meu i me l'estimo; i sobretot l'agraeixo. Si envegés allò que té un altre, que de segur que és millor i més gran i més meritori, em perdria el gust dels pebrotets del meu hort, les albergínies, el camí de pedra que hi he dissenyat, els raig de sol a través de les fulles. Quina mandra l'enveja!

Ni és la teva noia, ni la noia és teva.

 

Et penses que amb una rialla, un acudit de mal gust dels habituals, la teva posició de poder, i l’adulació freqüent als presidents, tens dret a tocar, abraçar, grapejar, petonejar... a qui sigui i quan sigui. Les bromes ho tapen tot, et penses; però “entre broma i broma la verdad asoma”, i la veritat és que el teu inconscient està convençut que les noies són teves, i que a un tio com tu se li permet tot, i que no passa res... que per un piquito no passa res. I repeteixes que és només un piquito, perquè necessites convèncer-te'n. Però saps que no és només un "piquito", que és apropiar-te del que no et correspon, que t’estàs posant les botes, aprofitant-te d’una suposada amistat que té les arrels podrides, i mai millor dit trempades. Plantes els teus llavis allà on et peta, agafant-te unes confiances que ningú no et dóna, util·litzant l’euforia de la victòria esportiva per a satisfer el teu narcisisme masclista, i confonent la confusió de la sorpresa davant la teva fatxenderia de mascle bavós amb un consentiment que mai no hi va ser. 

I elles no han de plorar després per poder denunciar una injustícia; la teva injustícia. Només faltaria! Només faltaria que no poguessin enriure-se’n de tu. El millor que es pot fer amb un mascle grapejador que no comprèn que està agredint és enriure-se’n i denunciar, i mai no deixar de celebrar victòries, no permetre que la misogínia les aigualeixi. 

El respecte profund a les persones fa que se les pugui estimar molt i molt sense tocar-les, perquè sovint el tipus de relació que es té no ho fa natural, però això els "machitos" no ho entenen; perquè si trempen ja ho consideren natural; no hi veuen més enllà. Els amors més grans no necessiten ni mans, ni llavis, ni “piquitos”... van per un altre camí. I com a president, com a gestor esportiu, allò que no li faries a un tio amb bigoti no li has de fer a una noia; si els tractes diferent, ets com a mínim un masclista, perquè és el fet que sigui una noia el que et fa petonejar-la; però ni és la teva noia, ni la noia és teva. I si el que fas amb qualsevol part del cos d’una noia no li agrada a la noia, no t'ho ha demanat, no pertoca, no ho vol... diguis el que diguis, posis les excuses que posis, i per molt que riguis, i per molts acudits amb què ho tapis, i per molta làbia que facis servir, ets senzillament un agressor.

Un dia més

Que bé! Avui un altre dia! Gent pel carrer. Persones a qui tractar bé. Boires negres que insinuen una pluja força necessària. El silenci del capvespre. La meva decisió de ser millor cada dia. Una publicació que m'ha fet feliç. Un humus que em promet un sopar agradable. Demà que és divendres. Diumenge que potser farà sol i podrem anar a la platja. La Companyia de Cinema que insisteix a tornar a començar. Els borinots bruzidors que no se surten amb la seva. L'olor de Sant Llorenç que arriba al meu balcó. La vida, que és un tresor. La mort que s'acosta molt lenta, i que en certa manera il·lusiona. El meu timó que és ferm. La meva esperança que no s'acaba.

Abans i després de l'ictus

Ja no parlo com ho feia abans del 6 de juliol de 2021; tampoc no escric igual, ni toco el piano de la mateixa manera, ni la guitarra; la meva veu no és la mateixa (però això té més a veure amb el fet que bec sense seny begudes fredes). No faig classe igual, se m'oblida, a cops, la paraula que anava a dir; o se m'enganxa la llengua. Hi veig pitjor. Hi sento pitjor. En l'àmbit psicològic, em preocupo obsessivament per possibilitats remotes o poc probables de mal, com si tals possibilitats fossin imminents i molt probables; però això he après a gestionar-ho, perquè com que sé que no és una percepció objectiva, sinó que és fruit d'unes quantes neurones espatllades, no faig cas a la preocupació; sovint em funciona. El cas és que recordo com tocava el piano de bé abans del 6 de juliol del 2021, i em poso davant de les tecles, però no les veig com abans, no m'hi van els dits sols com abans m'hi anaven; és curiós això de la ment.

No vull ser pessimista; la intel·ligència la conservo a un nivell potser superior al d'abans de juliol del 2021; m'ho indica el meu nivell d'escacs. Jugo millor que abans. També és veritat que sóc més lent en tot. I tinc pors inconscients que abans no tenia, com la por a les alçades; però a força d'exposar-m'hi, la por va desapareixent. 

No noto tan com abans una cosa que s'anomena "al·lucinació" tàctil. Hi havia qui creia que això que em passava abans de l'ictus era una mena de comunicació amb el més enllà. Ves a saber! El cas és que ara no em passa tant, tot i que de vegades em passa. No fa gaire vaig notar que algú em tocava l'esquena, i alhora, un gos que hi havia per allà a prop va començar a bordar mirant l'espai de damunt del meu cap, com si percebés alguna cosa allà dalt. Per un moment vaig pensar que les meves al·lucinacions tàctils tenien un origen extern a mi. Qui-sap-lo!

Malgrat les capacitats damnificades, continuo reaprenent a tots els nivells, i calculo que quan compleixi 80 o 90 anys, hauré assolit ja el nivell d'abans de l'ictus. En general soc molt feliç, i el que és més important, sóc una persona molt millor que la persona que era abans de l'ictus, tot i que llavors no me n'adonava. Ara, se'ns dubte, sóc força millor.

Tot el que és viu cau i s'aixeca

Ja m'he cansat de l'entronització de la justícia com a garba de tot i de tothom. Faci el que faci Woody Allen, proclamaré que m'agraden les seves pel·lícules, perquè m'agraden sigui com sigui ell, i hagi fet el que hagi fet. No vull dir en cap moment que tot el que hagi fet a la seva vida sigui bo; pot ser terrible, pot ser contundentment condemnable; però és un geni. I no em limito a admirar-lo com a creador; l'aprecio com a ésser humà només pel fet de ser ésser humà. Tinc dret a estimar-lo com a persona encara que alguns dels seus actes puguin haver estat aberrants (que no sé si és el cas); estimar una persona no vol dir estimar el que fa. 

És mentida que siguem el que fem. Qui se sostindria dempeus si fossim el que fem? Som el que som; i sovint fem coses que no estan bé; i algun dia les hem de rectificar i aprendre'n. I he agafat Woody Allen per fer aquest discerniment, perquè és el primer que m'ha vingut al cap; però el que volia escriure no anava dirigit a ningú en concret. Podeu canviar Woody Allen per Enid Blyton, o per Albert Einstein, o per Ernest Hemingway... I no acabaríem. I podria escriure també noms de persones no conegudes de les intrahistòries de tanta gent. 

Reivindico el dret a estimar les persones que han fet coses malament; no estimo el mal que han fet; les estimo a elles tot i el mal que han fet. Elles no són el mal que han fet; el mal que han fet, a més de fer mal algú altre, els ha fet molt de mal a elles mateixes. Elles tenen un valor infinit perquè són éssers humans; tot i el mal que han fet. No entro a discutir si se n'han penedit o no; tant de bo ho hagin fet. Si se n'han penedit, s'estaran curant de la devastació que ha provocat el seu mal; si no se n'han penedit, encara me les estimo més, perquè encara necessiten més amor, perquè encara s'estan fent més mal. 

No podríem viure si només valoréssim els qui tenen vides inmaculades. Tota persona és una barreja de molts ingredients, com la recepta d'un mestre cuiner; granets de sucre, granets de sal. Som únics i com cadascun de nosaltres no hi ha ningú. 

Prou de jutges i de botxins, el que cal és rectificar si es pot, i, sempre, estimar molt. L'amor és la medecina de tota maldat; només és qüestió de temps. 

Qui s'esveri amb el que escric, que s'hi posi fulles, que entengui que quan pica cura, i que es foti si no hi ha més remei. L'animo a esverar-se més, fins a perdre el seny si cal; a cridar, a esbufegar, a escometre com bonament li plagui amb el seu tern seriós i tibat de justícia implacable. Li regalo la seva saviesa, la seva estricta perfecció, l'alt concepte que té de si mateix... s'ho pot menjar tot amb patates, perquè la seva justícia intolerant és violència pura, violència en vena. Jo tinc una altra filosofia, i ja m'he cansat de déus justiciers inventats, quan el déu de debò el que vol és que aturem la maquinària que esclafa; un dia els dolents serem, o hem sigut, nosaltres. Si destruim els imperfectes, ens destruirem els uns als altres. Si la nostra fe és la que crema eternament els dolents, som monstres antinaturals; perquè a la natura tot s'acaba i tot recomença; perquè a la natura, tot evoluciona.

Ja n'hi ha prou d'estudiosos del sexe dels àngels, de sants cruels, adoradors d'estàtues de marbre, que no canvien ni ploren ni riuen ni l'erren; són, però, fredes i sense cor, i no tenen vida; tot el que és viu cau i s'aixeca, torna a caure i torna a aixecar-se... i així anar fent.

Vincles, amor i esperança.

Si se'n van les tradicions, quedem nosaltres. Nosaltres no som les nostres tradicions; som potencialment canviants, i sense canvi, no evolucionem. Canviar només allò que no ens agrada o que no és bo.

Si estimem algú profundament i aquest algú ens estima (pares a fills, germans a germans...) tenim un vincle, una cinta invisible d'amor que ha d'implicar empatia, comprensió, perdó... Alhora, cadascuna de les dues parts d'aquest vincle d'amor té altres vincles amb diferents persones; i aquestes persones tenen vincles amb d'altres. I així successivament cap a dalt, cap a baix, cap als costats... Tothom, a la humanitat, estem units per una línia invisible d'amor més o menys llarga, que de vegades s'enfia a milers d'anys enrere. Estem units, per exemple, amb una avantpassada que va viure al 1700 amb una línia que passa per unes deu persones de fills a pares. Hi ha línies que arriben a la prehistòria. D'altres línies, van en horitzontal, en temps contemporani, cap a d'altres terres, i arriben a persones que ni coneixem. Com més gent estimem, per menys persones passa la línia que ens uneix amb qualsevol altre ésser de la humanitat.

L'amor no és exclusiu de cap cultura ni de cap religió, és propi del fet de ser humans. L'amor no és contrari, tampoc, a cap religió, però sí que pot ser incompatible amb algunes actituds o creences de les religions. I de vegades, la militància en algunes religions fa que algunes actituds, accions, prejudicis o dogmes siguin contraris a l'amor.

Militar en l'amor és un exercici exigent, i és més que un sentiment, més que una decisió racional; és una actitud i un compromís de continu coneixement d'un mateix i dels altres. L'actitud et mou a actuar diferent de vegades davant d'un mateix estímul. L'actitud et mou a opinar diferent de vegades davant d'un mateix acte. I això passa quan contemples no només l'acte en sí, sinó el context, els actors, les circumstàncies...

L'amor és exigent perquè, si existeix en el seu autèntic sentit, actua no només damunt dels qui són fàcils d'estimar, sinó també damunt d'aquells l'actitud dels quals els fa difícils, esquerps i en alguns casos, aparentment impossibles. Però totes les persones, sempre, estan cridades al canvi. Sempre, i sobretot avui dia, els humans tendeixen al linxament absolut, a la destrucció i eliminació física o social del culpable per sempre. Sovint apel·lent a reduccionismes, utilitarismes, maniqueismes... i tot un seguit de diferents fal·làcies per alimentar l'instint de la venjança. A la venjança la vesteixen de justícia per fer-la més digna; però la venjança és una forma animal de violència, i és enemiga de l'essència humana. L'humà és canvi, cura, aprenentatge, transformació, esperança... Tota persona humana, hagi fet el que hagi fet, és un ésser (ell o ella, no pas els seus actes) infinitament valuós i infinitament digne d'amor.

La següent frase és de Francesc I: "No hi ha cap pena justa que no s'obri a l'esperança. Una pena que no inclogui l'esperança, no és cristiana, no és humana!"

El dret a canviar.

A la intensa vivència de cada present, hi ha la força que et permetrà superar amb escreix cada futur. Aquí, i ara, hi ha el pou de l'aigua de la vida.

El sentit del temps és la possibilitat i l'execució del canvi. El canvi ens transforma, ens permet tornar a néixer, decidir qui som.

Els principals enemics dels canvi són els qui no volen canviar i els qui no volen deixar canviar. Els qui no volen deixar canviar són els qui no creuen en el canvi, o els qui l'ofeguen per l'obsessió de la venjança. Qui s'obsessiona amb la venjança és perquè no es coneix a si mateix.

El dret a l'oblit és el dret al perdó. El perdó és un dret humà i té les seves arrels en el dret al canvi; el perdó no té sentit sense el canvi. Qui no vol canviar no vol ser perdonat. Allò exigit per qui pretén ser perdonat sense canviar s'anomena impunitat. Qui vol ser perdonat de debò, ho vol ser perquè ha canviat. En una existència en la qual neixem com podem i som com podem, el perdó és un dret. Qui nega el dret al canvi s'està negant a si mateix un dret que necessita sense adonar-se'n.

Déu tal com és.

Deduir Déu de com és la seva obra, i no segons com ens agradaria que fos. En aquest sentit, com més coneguem la natura tal com és, més coneixerem l'autèntic Déu.

.

.

.

Les pedres només poden desviar lleugerament les aigües del meu riu, però no el poden aturar.

Control sobre la ment; penso el que vull, quan vull i objectivament. De la tolerància, el diàleg i la porta oberta, en faig bandera; fins i tot quan qui dialoga amb mi no s'ho mereix. Res en els altres m'apartarà del meu oasi i dels meus principis. En quasi res del que faig m'hi va la vida; res que hagi de deixar de fer m'enfonsarà. L'oasi està en mi, no en el que faig. Les pedres només poden desviar lleugerament les aigües del meu riu, però no el poden aturar.

On és la justícia?

On és la justícia si un neix al cel i l'altre arriba a una presó de fam i d'odi sense haver comès cap delicte?

Per què em mostres tants plaers, i me'ls regales, i t'exhibeixes en ells; tan bell i poderós com ets, i en altres persones, que tot just han nascut, materialitzes un infern en el qual tu no hi ets i a on es proclama l'antítesi de tu mateix?

Per què?

El teu silenci, que alguns neguen, és la teva "no resposta" en aquestes preguntes.

Cap regne es pot tornar contra sí mateix

Tot allò de bo, de constructiu, de positiu i de restaurador que un ésser humà sigui capaç de treure de dins seu, posat en el cor i la ment de la possibilitat de déu, cas que déu existís, encara serà millor. És a dir, déu, si existeix, sempre ho superarà; no serà mai menys bo que l’humà, no serà mai menys poderós ni menys transformador que allò que suggereix l’humà.

És per això que crec fermament en tot allò de bo i de transformador que el meu raonament em permet pensar, perquè la realitat encara serà millor. Cap teòleg amb pretencions dogmàtiques em podrà fer creure en un déu que contempli la venjança o el menyspreu com a estratègia del seu pla; tal descripció de déu em recorda molt més a la duresa de la mentalitat dels qui han crescut aprenent a creure que bullir heretges fou raonable en determinat moment, o que han crescut educats pels qui ho han cregut.

La meva fe és la fe de quan tenia quatre anys i encara no m’havien contaminat amb la ràbia adulta i prepotent, amarada d’una violència sovint imperceptible, com imperceptible és l’aigua pel peix, i instal·lada en una personalitat que es considera a si mateixa plena de saviesa i d'intel·ligència, sense adonar-se de la seva submissió als instints més animals del cos humà.

Marxar bé

 

De vegades em pregunto si seré capaç de comportar-me de la manera correcta quan arribi aquell moment que a tothom li arriba.

Sabré pensar en els qui es queden, i mirar de resoldre tant com pugui el seu futur?

Seré capaç de marxar amb un somriure, content del que he gaudit, penedit de les molèsties que hagi pogut causar a qui sigui, però sobretot, afirmant que la vida val la pena, que és clarament positiva, que les realitats bones superen amb escreix les dolentes i que sempre tenim raons per somriure i fins i tot per riure?

M’ocuparé de convèncer els qui es queden que el més urgent és que siguin bona gent, més que qualsevol altre objectiu humà o social?

O per contra, em deixaré endur per la por que han mirat de transmetrem tants predicadors al llarg de la meva vida?

Guanyarà el “pensar en mi” i els meus interessos, pors, angúnies i riscos? O guanyarà pensar en el que deixo enrere, en la seva llum i en la seva esperança?

Sabré estar a l’alçada?

M’agradaria estar a l’alçada i marxar agraït i content; marxar només per una estona, per de seguida arribar a un lloc que sigui ben semblant al lloc que deixo, i sentir que sens dubte ha estat un privilegi i un regal ser-hi.

Llum a Barkeno

 

Els moments de felicitat són improvisats i no cerquen res.

Víctimes de les afirmacions dogmàtiques

No és veritat que les religions aportin sempre pau a les relacions entre les persones; sovint provoquen por, ràbia, odi, violència, conflicte, tristesa... 

De fet, el mateix Jesús ho va dir: "No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva. Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi"

I això és el que passa sovint. Val a dir, però, que són mots que es posen en boca de Jesús; ell no va escriure res. A les primeres dècades es van transmetre les seves paraules per tradició oral. No obstant això, les religions cristianes majoritàries actuals consideren que aquestes frases són paraula de Déu, que estan inspirades, protegides, escrites... pel mateix Esperit Sant. Posar-les en dubte, és considerat per les religions oficials com una heretgia; no hi pot haver una revisió crítica per part dels mateixos creients perquè tal revisió és considerada un pecat contra la fe. Les autoritats de la religió, això sí, les poden interpretar, i s'ha revestit al mateix Papa de Roma amb el do de la infalibilitat per deixar clar que davant qualsevol polèmica, ell, si ho considera adient, pot parlar amb la potestat de no equivocar-se. 

Jo, com que no participo d'aquesta fe, si més no plantejada d'aquesta manera, sí que poso en dubte determinats sentits d'aquestes paraules bíbliques, i no trobo raons per creure en la infalibilitat del Papa, ni en la divinitat de Jesús, ni en moltes altres afirmacions. No puc acceptar les paraules que lliguen el fet de ser dignes de Jesús amb estimar-lo més que als propis fills, o que als propis éssers estimats, com si fos una competició, com si estimar els fills restés forces per estimar altres éssers, o com si estimar els fills en determinats moments no fos bo. Probablement Jesús no volia dir això, o sí, o no; no ho sé, però no ho considero essencial, perquè no crec que fos Déu, i per tant, la possibilitat que s'hagués equivocat no m'escandalitza. Tots ens podem equivocar, o podem pronunciar frases que per la seva contundència podran ser mal interpretades. En altres moments de la meva vida no m'hauria atrevit ni a pensar això; i aquestes paraules que acabo de dir són importants, perquè les religions sovint fan actuar d'aquesta manera, lliguen amb cintes invisibles els pensaments amb un temor no escrit ni acceptat per un mateix, una mena de respecte vers allò que es considera diví, que paral·litza el raonament no permetent-li avançar pels camins de la crítica o el dubte. Un Déu creador, bo, savi, pare... no coaccionaria les seves criatures a no pensar, a no dubtar, a no reflexionar, a no qüestionar, a no fer-se preguntes... Un Déu de debò no acceptaria les religions tal com les tenim avui. De fet, el Déu real, si existeix, no s'ha preocupat gaire de deixar les coses clares pel que fa a creure això o allò altre... sembla com si li importés poc, com si prentengués que ens fixéssim en una altra cosa.

El que sí que és cert de les afirmacions de Jesús és que les religions que el proclamen a ell com a Déu no sempre són causa de pau; sovint, les creences morals o cosmològiques que propugnen inciten al conflicte, exacerben fanatismes, mouen les ments a posicions contundent, principalment per por a l'infern. Mares i pares que fustiguen els seus fills perquè no creuen; els consideren condemnats, carn d'infern, els rebutgen. Mares i pares que donen per perduts els seus fills o filles perquè s'han enamorat d'una persona del mateix sexe, o perquè se senten d'un altre sexe, o perquè tenen uns altres valors. Són mares i pares als qui l'amor als seus fills i filles, i la fe en una doctrina inhumana, entren en conflicte. Són víctimes de la por i de l'amor; víctimes de les afirmacions dogmàtiques d'unes religions que consideren paraula de déu el que no és altra cosa que prejudici i desconeixement. No han verificat l'origen d'aquestes creences morals o teològiques; han cregut sense una revisió mínimament cívica, han considerat infalibles unes afirmacions sense tenir raons ni proves d'aquesta infalibilitat; i a aquesta fe sense proves i sense raons, la consideren un do miraculós, quan en realitat és la causa que no acceptin els seus fills, que pateixin per la seva felicitat eterna, que els turmentin amb crítiques i rebuigs, que intentin encomanar-los la por, les creences infundades, l'obediència a unes normes que no tenen cap més base que les mateixes normes, la mateixa por i la mateixa fe. Les creences no poden ser l'explicació de les mateixes creences; qualsevol persona mínimament formada, si és honesta, ho ha d'entendre. 

I tot i el que acabo d'escriure, em considero creient; no pas en cap religió, tan sols en el que sé, que és ben poc, però jo diria que suficient: si algú te gana, cal ajudar-lo a aconseguir menjar; si algú té set, ha de tenir dret a l'aigua; si algú no té habitatge, ha de tenir la possibilitat d'aconseguir-lo; si algú està trist, hem de fer el possible perquè estigui content; si algú està sol, li hem de fer companyia; si algú no troba raons per viure, l'hem d'ajudar a trobar-les; si algú és menyspreat o agredit, sigui culpable o innocent, hem d'ajudar-lo a viure amb dignitat, perquè qualsevol de nosaltres pot ser algun dia culpable d'alguna cosa, perquè som defectuosos, perquè necessitem canviar mil vegades en mil coses que sovint ni veiem. Sé poques coses, i són les úniques que puc tenir escrites al llibre de la única fe que em permeto abraçar.

Quan, veu, quan?

Guanyar. Triomfar. Tenir. Aconseguir. Acreditar. Puntuar. Exhibir. 

Buït, tot; com la buidor d'una estàtua de llautó amb aire per dins, que sembla d'or però que és de llautó. 

Tot el que va més enllà de la terra roja, del cel del capvespre, de la llar, de la brasa, d'una cançó al costat del foc, d'una nit d'estrelles, d'una matinada fresca d'estiu, de la companyia dels nostres, d'un vas d'aigua fresca, d'un badall, del lent pas del temps a la muntanya, d'una companyia bona només per fer companyia... 

Tot el que va més enllà de la discreció i el silenci... Tot el que parla amb veu impostada, falsament alegre... Tot el que no és per ell mateix sinó per aconseguir... Tot... és res.

Veu fatxenda que parla per suscitar admiració. Veu que s'admira profundament a sí mateixa i que adora que el món l'admiri. Veu estarrufada que viu per semblar, i que viu per ser escoltada, i que sense admiradors se sent perduda. 

Quan, veu, quan? 

Quan veu quan començaràs a viure? 

La por a les agressions dels monstres va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat

Déu n'hi do! Quin món! Em dec fer vell pel fet de dir això, però és el que em surt. Tants agressors sexuals! N'hi ha més o el que passa és que ara es fan més públiques les agressions, les quals abans no sortien del silenci? 

I tot això, a banda del mal objectiu i destructiu que en sí mateix ja provoca l'agressió, també corca la llibertat, radicalitza moltes persones fins a posicions ultradefensives que retallen les ales de molts éssers humans l'essència dels quals és ser lliures. Quants pares, per por, no hem tingut la temptació de no permetre d'anar soles pel carrer les nostres filles de quinze anys quan és de nit? Però aquesta mesura és profundament injusta; atorga una victòria perversa als agressors; la victòria d'anar configurant el món a ritme de la seva maldat; un món fosc, espantat, que no planta cara al mal, sinó que només se'n protegeix. La vida, les activitats, les llibertats, l'art, la bellesa... no s'han d'esculpir mirant els cabrons, sinó atenent les necessitats expressives, creatives, vitals, artístiques, laborals, cíviques... de les persones honestes que no haurien de modificar el timó de la seva llibertat per culpa dels malalts.

La llibertat se'n ressenteix no tan sols pel mal en sí dels agressors, sinó per tots els efectes col·laterals de la gent que s'organitza amb malaptesa per combatre'ls. El combat ha de ser contra els agressors, i mai no hauria de ser contra nosaltres mateixos, ni la nostra manera de viure, que és un dret i una necessitat del progrés de les societats. 

La llibertat de la nuesa del cos humà també se'n ressenteix; a molta gent se li fa complex diferenciar entre nuesa i pornografia; sovint tot s'introdueix al mateix sac, i a moltes societats es defensa la prohibició absoluta de posar la pell sencera al Sol, perquè no es comprèn la diferència. Com més ocultem, més a prop tenim la línia vermella de la provocació, més es dissenya el món a ritme dels agressors. Molta gent dels països àrabs s'escandalitzen pels cabells de les dones, i en nom de la protecció de les mateixes dones, elaboren lleis que castiguen la seva no ocultació, culpabilitzen la dona i la seva realitat natural d'un mal que està a la ment de l'home reprimit; com més tapem, més tros de cos es converteix a la llarga en provocador. La causa de l'agressió sexual no és a la persona que no du roba sinó a la persona que agredeix; és així de senzill. Una societat atemorida pel cos humà, perquè sempre l'ha ocultat, contribueix, entre molts d'altres factors, a crear els mascles monstres incapaços de comprendre que les seves pulsions són deformacions d'un desig natural que tenen espatllat per l'ocultació, i que la seva decisió d'agredir és conseqüència de la seva buidor humana, de no comprendre el significat de les paraules: persona, amor, llibertat, respecte... Sóm com bonsais espatllats, desferres de la por social. 

En realitat, els traumes neixen d'allò que no podem veure mai, d'allò del que no es parla, d'allò que no és natural i que es presenta com un absolut inqüestionable, i amagar la nostra imatge natural com si fos el diable no és natural; ni amagar-la ni proscriure-la.

La por va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat. Les religions majoritàries se n'aprofiten per justificar les seves morals ensorsetades, i per defensar encara més l'ocultació com a mesura de protecció; però aquesta ocultació, a la llarga, tensionarà més la molla inconscient de la ment humana vers tendències inhumanes i asfixiants.

Els de les torxes són ara a les xarxes

Els de les torxes són ara a les xarxes; vull dir els de les torxes medievals. No fan servir miralls si no és per pentinar-se. Tenen raó quan s'exclamen pel mal; però no el veuen tot, ni comprenen la feblesa. Estan convençuts que la realitat és objectivament com la veuen. No comprenen conceptes com el model mental que configura la nostra ment quan interpreta la informació elèctrica proporcionada pels sentits. Donen a les formes categoria d'absolut, i no entenen res del que acabo d'escriure, ni tan sols creuen que hi hagi res a entendre. 

Sostenen, això sí, ben fort la torxa, cadascú la seva, per cremar el dolent; el dolent absolut, el dolent indiscutible sense judici ni reflexió. I probablement el dolent sigui dolent, però ells també, perquè no es comporten com éssers humans superiors. 

Tenen un concepte del món construït a partir de les lleis i les tradicions no escrites de les masses; rere les seves asseveracions, i els seus valors, no hi ha sentències racionals, només sons, dringar d'espases, d'absoluts contundents. Són, sense saber-ho, deixebles de Maniqueu; adoren Disney, potser també sense saber-ho. Creuen en el món com és, i ni tan sols es plantegen que podria ser diferent. Miren el venedor de tovallons de paper, estosseguen i es graten el nas capficats en si agafaran a temps l'autobús de tornada a l'hotel després d'un dia esgotador a Eurodisney.

Detesten els culs, però es miren d'amagat els dels cossos que els atrauen. D'amagat fan moltes de les accions que en públic detesten, i, per estrany que sembli, moltes vegades no se n'adonen. No pensen gaire, reprodueixen el so de pensaments ja fets que mai no han revisat. Denuncien, reclamen, jutgen, es querellen, engrapen el que poden confonent la llei amb el bé. S'enriuen de la paraula bondat amb aires de filòsofs nihilistes, i no entenen el nihilisme, i detesten la filosofia.

Són perfectes, perquè no fan servir els seus miralls si no és per pentinar-se; per això exigeixen una perfecció en els altres, que no existeix, i ploren i piquen de peus contra el terra quan no la troben, horroritzats de tanta injustícia com els ha tocat de patir.

Són una espècie a mig fer, com els croissants d'algunes pastisseries; i com els croissants, no entenen gaire el fons de tot; però no comprenen que no ho entenen. Viuen en el món que veuen, i no els treguis d'aquí, perquè et prendran per boig o per anarquista. I el més greu de tot és que potser cada vegada seran més, perquè les poblacions que augmenten no són pas les més elevades científicament parlant, ni les més bones, ni les més intel·ligents, ni les més humanes en el sentit més elevat de la paraula. Sobreviuen, triomfen i es reprodueixen, els més adaptats, encara que siguin croissants.

La música de les hores sense rellotge

Avui hi torno. Cal escriure una mica més; ordenar les idees, centrar prioritats, assaborir el moment.

El primer que em ve al cap és el dolç record d'un món silenciós. Ara, si paro l'orella, se sent de fons el brogit del motor de molts cotxes llunyans. També recordo l'olor de llenya, el color de la pedra, els camins de terra, i sobretot, el temps que no té pressa quan els minuts no estan comptats ni encabits dins d'un horari ni compromesos amb cap objectiu dins d'un termini. El temps alliberat. La música de les hores sense rellotge. I la gent que no es capfica, que no malda, que no es malfia, que no te por; ni de la vida ni de la mort. No tenir por de la mort és un triomf vital. I no em refereixo a no tenir por a causa d'una suposada fe en la vida més enllà de la mort, que és un altre tema; vull dir no tenir por de la mort perquè la vida que vivim, la vivim d'una manera coherent, harmònica, conseqüent amb l'episodi final. Viure tan bé, i viure tant, i fer tant el que sentim que hem de fer, que la mort es veu com un descans, com un repòs, com una vida sabàtica. Viure de manera que morir-nos sigui només com relliscar i caurà de cul sobre un matalàs de sorra de platja; només amb el somriure que engega el petit accident mentre sentim les onades i ja ni tan sols recordem que hem caigut.

El mal que combatem el tenim a dins.

Aquest curs i l'anterior, he escrit menys; és un fet. Han passat coses. L'ictus, al juliol del 2021. El covid amb ingrés al gener del 2022. La mort del meu pare a l'agost del 2022. Tots els tràfecs que venen després d'una mort: papers, herències, vendes d'immobles, incertesa, dol... 

Però escriure és una teràpia recomanable; un instrument per lluitar contra la por, contra el desequilibri emocional que provoquen els sotracs de la vida. Ara tot sembla més tranquil, i és probable que em posi a escriure més.

No tot ha estat dolent. Hi ha hagut moments intensíssims, d'una alegria profunda. Guanyar el FIC CAT amb la nostra petita companyia de cinema; el Templo del Sol, com cada estiu; el viatge a Nuremberg, al juny del 2022, amb la visita a la sala dels judicis; el viatge a Alemanya i a Àustria, a finals d'agost del 2022, just quan acabava de morir el meu pare...

Allà vaig trobar la pau estranya de Berchtesgaden, el Kehlsteinhaus, la muntanya Jenner... i la sensació contradictòria de trobar pau i bellesa en un lloc que havia inspirat tant d'odi als anys trenta i quaranta del segle XX. Però no hem d'oblidar que el judici del món és tan absurd com el crit d'un mico. 

Als Alps de Berchtesgaden, al costat de la foscor dels esdeveniments de la història, hi havia, i hi ha, gent valuosa; icebergs, llacs interiors d'aigües blavisses sota un mantell de terra discreta i reservada. 

El judici del món quan ignora o menysprea l'obra d'un ésser humà errat pel fet d'ésser errat és el crit d'una bèstia. El judici del món quan escup contra un fill perquè el seu pare era un nazi és el bram d'un monstre. El miratge del món quan descriu els nazis com éssers allunyats de la humanitat és un error perillós perquè ens fa perdre l'estat d'alerta; dins la humanitat, dins del que és humà, s'hi amaga el verí del nazisme; com a humans el portem a dins tots, i si no en tenim cura, quan les circumstàncies externes siguin propícies, quan tot al voltant nostre sigui d'una manera determinada, la misèria interior del nazisme pot aparèixer dins nostre sense dir-se nazisme.

Si l'anomenéssim nazisme, ens despertaríem de l'error; per això apareix amb altres noms i no el veiem. Sovint a dosis petites, descafeinades, aigualides... Però alguna vegada a Palestina, o a Bòsnia, o a Ukraina... les dosis petites esclaten com bombes de neutrons i ho emplenen tot d'odi i de misèria; i es fan nazis els qui afirmen combatre el nazisme. 

El nazisme no és una realitat sobrenatural, no són robots diabòlics com grotescament els descriuen a sèries com "hunters". Els nazis eren humans, i semblaven sovint cavallers, no era tan clar desxifrar-los quan els seus horrors encara no havien sortit a la llum; el racisme que destil·laven, sua avui de les aixelles d'algunes formacions polítiques grotesques sense enrojolir-se; la maldat del nazisme brollava d'un instint profundament humà, hereu de les pulsions de la bèstia, amarat d'un pragmatisme estratègic i tècnic que confonia a persones que mai no hauríem dit que podien confondre's. I aquest instint, adormit, disfressat, ocult... el portem a dins; i si ho acceptem i ho sabem, podem estar alerta.

Per combatre i atacar el nazisme, hem de començar destruint la llavor que cadascú tenim a dins i que amb diferents noms, diferents "ismes", cueja, repta, i mossega com la bèstia miserable que és.

Au... ja he escrit massa. Demà continuo.

Cansat de tant d'èmfasi a tenir raó.

Estic cansat de gent que té raó. Criden molt, bramen, carregats d’un sentiment de persecució que els fa veure’s en un pou. Viuen per defensar la seva raó fins a límits que fan caure d’esquena.

També estic cansat de la gent que els culpabilitza. La gent que té raó i que crida, no són culpables; són inestables emocionals. I amb les persones inestables mentalment no sempre es pot raonar, perquè la seva patologia rau a la falta de comprensió d’algunes coses que per altres són evidents sense gaire complexitat.

La gent que els culpabilitza té altres mancances també; potser no és falta de comprensió, sinó de tolerancia a l’error, d’empatia a la fi.

L’empatia no mostra el seu grau més elevat quan ens permet posar-nos en el lloc dels que són com nosaltres, sinó quan ens atorga la capacitat de posar-nos en el lloc dels qui són molt i molt diferents, dels qui no comprenen la vida com la comprenem nosaltres, dels qui ens fan mal, dels qui criden i bramen, dels qui senten desproporcionadament que la humanitat els persegueix, dels qui fan de les diferències d’opinions una tragèdia, dels qui veuen en qualsevol guspira un incendi.

Al capdavall, el problema sempre l’encenen els qui tenen raó; uns i altres.

El millor, és acceptar el dubte vers tot, també vers allò del qual estem segurs.

L’acceptació de no tenir l’absoluta seguretat en res ens fa pacífics i pacificadors. No sempre funciona; perquè la malaltia de tenir raó forada molt i molt el fons de l’ànim, i els qui no sabem res segur, ni allò que som, ni les nostres pròpies i últimes intencions, rebem les conseqüències de la gent intel·ligent que té raó i que no deixa escletxes, que no veu les seves pròpies febleses fins que s’està morint; llavors les veu de cop; i hi ha qui no les veu ni quan s’està morint.

I estic cansat. Cansat de la gent que té raó, de la gent que crida, de la gent que ha perdut el somriure, de la gent que separa, de la gent que es victimitza perquè des d’aquesta posició rep més escalf. De la gent que no reconeix el seu dubte.

Jo només puc viure des del dubte.

No puc més. Jo no he escollit haver de patir aquesta raó tan segura, aquesta clarividència esclafadora que només gruny i gemega. I no és just haver de conviure amb qui no s’ha escollit conviure.

No és delicte, és pecat, diu...

El Papa Francesc ha parlat aquests dies del fet que l’homosexualitat, segons ell, no és un delicte, sinó un pecat, una mica en to de defensa de les persones homosexuals; no obstant això, el raonament és contradictori. Parla de com Déu accepta tothom, que tots som fills de Déu, etc. I ho arrodoneix amb l’asseveració que no és delicte, sinó pecat, donant la sensació que titllar-ho de pecat és tractar el tema més benignament que tractar-lo de delicte. 

Però segons la doctrina oficial de l’església, el pecat no reconegut, no rectificat, implica condemnes de duració eterna, amb l’afegit de ser deslliurat el pecador de la capacitat d’estimar, submergint-se en un odi i sofriment eterns. 

Els delictes, en canvi, es castiguen amb presó. 

Ambdós tractaments per una orientació sexual que genera la naturalesa, i que no fereix tercers, serien tremendament injustos, però la condemna divina de l'homosexualitat com a pecat suposadament greu seria eternament injust, i amb acarnissament, perquè es deshumanitzaria el condemnat. Atribuir a Déu un càstig d’aquesta mena és un insult a Déu. 

No entenc com el papa protesta contra el fet que sigui tractat com un delicte, i en canvi no protesta contra la decisió de considerar-lo un pecat greu que implica penes eternes. 

Considerar-ho un pecat d’aquesta gravetat, a més, suscita fanatismes. Els fidels que s’ho creguin, què no se sentiran temptats a fer per lluitar-hi en contra? 

Els fanatismes perillosos neixen de doctrines incompatibles amb la dignitat de tota persona humana; i sens dubte, la condemna infernal de qualsevol persona, amb tot el que segons la doctrina implica, representa un menyspreu a la seva dignitat, una falta d’amor insuportable, una atribució a déu que el converteix en la antítesi d’ell mateix. 

Convé no només rectificar doctrines que esperonen fanatisme i intolerància, sinó asseveracions dogmàtiques contradictòries que defineixen a déu com un monstre pitjor que qualsevol dels pecats que l’ofenen.

La veu de twitter

 

La veu de twitter. La funesta veu de twitter que defensa el món dels “perfectes”, que demonitza l’error, que odia els qui canvien d’opinió, els qui canvien de vida, perquè sent la necessitat d’odiar i d’esclafar els qui alguna vegada han comès errors. La veu trista de la violència, que defensa a twitter l’educació a cops, a força de càstigs, d’escarments, que nega qualsevol conversió, que descriu una humanitat segons els paràmetres del maniqueisme, que insulta qui no pensa igual, que menysprea qui no gosa insultar, que justifica la rancunia i l’anomena memòria, que busca i exigeix, més o menys dissimuladament, el recolzament en els vergonyants idearis propis, que sap errats i que defensen el racisme, el masclisme, el femellisme, el conductisme, i tants “ismes” que no perdonen res aliè i que no veuen res propi, íntim, personal o tribal equivocat. “Ismes” de miralls distorsionats que engrandeixen i desfiguren el propi món i deformen i condemnen sense judici el dels altres. La feblesa, la covardia dels idearis radicals, tan sigilosament violents, troben a twitter la claca que els reforça i que per uns instants fa que semblin irrefutables. Merda narcisista que aspira a ser doctrina de masses que deixen anar instints i es pensen que conferencien.

Tan senzill que és el piular dels ocells!

Els càstigs són el principal obstacle de l’educació

Tan poc valorem els infant o adolescents que aspirem a modificar conductes apel·lant a la por al càstig? 

Hi ha normatives força originals, amb càstigs concrets, estipulats per a cada infracció; i fan pensar quin valor educatiu té l’exercici de fonamentar el rebuig del mal en la molèstia de la sanció. L’educació consisteix en aconseguir que el comportament clavi les seves arrels a la terra de l’empatia i de la comprensió del funcionament social. La conducta sempre segueix un pensament que la decideix. Si aquest pensament neix de la convicció d’obrar correctament, amb tot el que implica de bo per el conjunt de les persones i per un mateix com a part d’aquest conjunt; això significa que s’ha assolit una maduració, un creixement personal. Si per contra el pensament que decideix la conducta brolla de la vigilància de l’ego pel que fa a la satisfacció del propi interès, és a dir, del desig d’evitar molèsties individuals o d’obtenir beneficis estrictament personals, quina pobre valoració de l’ésser humà com a persona implica aquesta estratègia!

L'experiència personal em fa veure que els nens i nenes que han patit una educació conductista, basada en el sistema premi/càstig tenen habitualment espatllat el sentit últim de l’obrar, i costa molt que actuïn per pròpia convicció. Necessiten l’amenaça de la sanció per arrencar de si mateixos una actitud superior. Qui ha estat educat amb crits, poca cosa sap fer quan no li criden. Qui ha estat educat a cops té moltes dificultats per actuar com un ésser humà superior en un entorn o no existeix l’amenaça dels cops. Qui ha crescut, formant el seu fer, en un entorn on tot ha estat regulat per normes, sancions i recompenses, no se sap moure en un ambient humà a on la motivació que governa les accions és únicament el gust de fer les coses bé.

Els càstigs són el principal obstacle de l’educació. El mot "escarment", a banda de ridícul, confon l'ensinistrament de les foques amb sardines amb el treball d'extraure el millor de cada persona, que és obrar no pas pel valor d'una sardina o per evitar un cop de fuet, sinó per aconseguir que aquest món sovint tan fastigós sigui una mica millor; més lliure i més bonic.

Una declaració de confiança en la bondat de l'existència

 

Si esteu en el temps, alegreu-vos-en; encara podeu canviar. La vida és un canvi constant; mai no estem acabats de fer. Si algú està en contra del nostre canvi, desconfieu-ne; sempre ens cal canviar, sigui poc o sigui molt. Si algú nega la possibilitat del canvi, desconfieu-ne també; parla del que no sap, o bé perquè tal possibilitat l'obligaria a canviar ell mateix, o bé perquè amaga un desig de venjança que molt probablement confon amb justícia, i no vol perdre, amb el canvi del seu enemic, l'oportunitat d'exercir-lo. Una divinitat que es posicionés en contra del canvi cap a bé de les seves criatures seria una falsa divinitat.

Els llibres anomenats sagrats estan plens d'humanitat, tant en el bon sentit de la paraula com en el mal sentit. Els autors hi han abocat bona part del seu endins: la ràbia vers els qui consideren enemics, el racisme, la venjança, l'anhel de la guerra, el dogmatisme pel que fa als signes identitaris de la pròpia cultura o credo... també l'amor, el perdó, la pau, l'exaltació del bé i de la bellesa. La necessitat d'aferrar-se a una seguretat mou l'ésser humà a considerar coneixement allò que no és altra cosa que desig, esperança, necessitat, opinió... La imposició del dogma és una manera barroera d'inventar la seguretat, de donar-li un recolzament.

La meva fe, que la tinc, no necessita imposar-se damunt de ningú; és una conclusió. Conclueixo, de la bellesa i de l'amor, tot un seguit de conviccions de les quals no tinc ni necessito tenir-ne seguretat. La incertesa és una imposició de la naturalesa i l'accepto sense por. La meva fe és bona no pas per un cel o per un infern que se'n poguessin derivar, sinó perquè és una declaració de confiança en la bondat de l'existència i el triomf definitiu del bé en cada ésser.

Tota tria del mal és conseqüència de la manca de llibertat que és causada per l'error en la percepció.

Vindran els temps en què la ment pensa, per damunt de tot, en la bellesa dels dies; sense por, ni angoixes, ni odi, ni guerra, ni fracàs... Un temps en què el mal haurà estat vençut, i en què el bé serà l'elecció lliure de tota ment. La llibertat és l'eina que ens permet escollir el bé en comptes del mal; la llibertat no és la causa que algú esculli el mal, altrament seria una capacitat ambígua; la causa que algú esculli el mal és necessàriament la confusió, la foscor, la manca de percepció... que són totes elles obstacles per a una plena llibertat. No obstant això, igual com la lluita de les espècies provoca individus més adaptats a l'entorn, més forts, més resistents; la confusió, la foscor, la manca de percepció, sense ser bons en si mateixos, provoquen, a la llarga, una tria més esforçada del bé, i en conseqüència més conscient, més pròpia, més humil. La llibertat és causa directa del bé, i tota tria del mal és conseqüència de la manca de llibertat que és causada per l'error en la percepció.

La raó la té déu, que viatja amb nosaltres, per damunt de qualsevol credo, doctrina, teologia o complicació humana.

Si teniu intenció de viure fent el bé, d'actuar amb bondat, de rectificar continuament si cal la posició del timó per mantenir en el nostre viatge la direcció del bé... ja poden cridar pantocràtors, inquisidors, justiciers, homes de lleis, sacerdots, botxins, notaris, piquets, boniors, massa desbocada, experts en antropologia, representants de països, gent de seny... Qui es posiciona incondicionalment en el bé, no té enemics que exerceixin cap poder significatiu sobre ell, perquè l'únic mal significatiu seria abandonar la direcció del viatge que condueix a l'amor, i aquesta direcció depèn de nosaltres i de Déu, que està d'acord amb la força de la nostra mà damunt del timó. Ningú que intenti moure la nostra mà del timó, encara que ho faci en nom de la perfecció i de la penitència, encara que apel·li a la justícia, encara que vesteixi un hàbit sagrat, un vestist honorable... no té raó. La raó la té déu, que viatja amb nosaltres per damunt de qualsevol credo, doctrina, teologia o complicació humana. La justícia no és ni el càstig ni la venjança, la justícia és el canvi vers el bé. La justícia no és qui la fa la paga, sinó qui la fa, la desfà; qui la fa, rectifica; qui la fa torna a néixer. Destruirem el mal; no pas qui l'ha comès. Hem nascut a la vall de les ombres per abraçar un dia la llum; no pas perquè pertanyem a la vall de les ombres. Qui porta recompte del mal, no s'ha deslliurat del mal. Qui s'ha deslliurat del mal, ha tornat a néixer.

La calma

En els meus mots, intento ser sincer, però alhora transmetre tranquil·litat. 

Necessito, però, que em deixin parlar; des que vaig tenir l'ictus, se'm fa més difícil parlar de pressa, això fa que les persones que tenen el vici de tallar la frase de la persona amb qui conversen, m'ho posin difícil. No obstant això, intento, amb educació, aconseguir que em deixin parlar. De vegades, però, se senten molt malament amb el que dic; em sap greu, no és la meva intenció; em pregunto si haig de dir alguna cosa diferent a allò que penso per evitar que se sentin malament, o si haig de continuar opinant el que de debò crec encara que no agradi a tothom. M'ho pregunto, i crec que sé la resposta.

Avui fa més o menys un any i quatre mesos que vaig patir un ictus. Les seqüeles les conec íntimament. Molta gent em mira i considera que estic bé, perquè no veuen, ni senten, ni coneixen els topants que les seqüeles han deixat. També, molts, han oblidat el risc amb el qual visc. Un increment de l'estrès, de les preocupacions, de l'agressivitat, de la malfiança, resulta letal per mi. La pressió arterial es descontrola; comencen a passar coses dins del meu cap, puc perdre el control. Aquest fet, del qual era força conscient molta gent que m'envoltava els primers dies després de l'ictus, avui, està per molts oblidat. Allò que no es veu des de fora, no es creu. Hi ha gent que no pensa com, de fràgil, n'és la vida, i com n'és d'absurd posar-la en perill sovint per raons ambígües, per diferències d'estil, per la sensació de frustració o d'impotència que provoca que no pensi com ells en alguna qüestió, per una senzilla mal interpretació dels mots, pel mal hàbit de pensar sempre malament respecte les meves intencions, per problemes que es desproporcionen, o per desconeixement d'allò que des de l'ictus no puc fer com feia abans. 

Davant d'això l'únic que puc fer és no reaccionar en contra les persones que s'han oblidat dels meus riscos i de les meves seqüeles, mantenir la calma encara que per dins momentàniament tot es revolti. Hi ha pautes que convé tenir en compte, com desconnectar el meu pensament de la histèria aliena, defugir els crits per forts que siguin i per molt enverinats que es presentin, evitar la companyia de les persones que posen en perill la meva vida, no intentar canviar-les sinó evitar-les.

La calma és important, no només per la pròpia salut sinó per respecte als altres. Sovint quan es pateix l'agressivitat freda o calenta de l'entorn, mantinc la calma aparent, tot i que per dins se'm trenqui el cor o la ment. La calma aparent és un escut que protegeix els altres del mal que pugui atacar dins meu. Per això sovint, qui em fa mal, es pensa que estic tranquil i no abandona la seva agressivitat o malfiança. També és una qüestió de dignitat i de pragmatisme; els crits no s'apaguen amb més crits, una idiotesa no s'arregla amb una altra idiotesa, recordar defectes aliens que no venen al cas com atac a qui m'està fent mal no soluciona ni arregla el mal que m'està fent. La calma és important. I perquè retorni la pau interior, cal forçar primer la pau exterior, i evitar el verí, apartant-se de la toxicitat. 

Sovint, agraeixo tant com tinc. 

Agrair és bo. Agrair em fa sentir bé. Agraeixo a alguna mena de poder superior, que d'alguna manera crec que s'ho mira tot, la presència de les persones estimades, que de debò sento que m'estimen. És un privilegi haver engendrat fills que són superiors a mi en capacitats, bondat, noblesa, optimisme, esperança... És un do d'aquest poder el fet que els meus fills hagin entès l'essencial de tot allò que volíem ensenyar-los: estimar les persones, no pensar malament d'elles sense proves clares, comprendre la feblesa, no ser intolerants amb allò que no ens agrada, saber-se aixecar dels fracassos, tenir poc i no deure res, i la més important... ser feliços, tenir esperança, somnis, projectes... creure en el futur... creure que la bondat, la seva, és el camí més segur per la feicitat immensa que els espera a les seves vides, lluitar per la seva bondat malgrat que de vegades no la trobin en els altres... Ells ja són algú; tot allò que fan no ho fan per arribar a ser algú, perquè ja ho són. Ells estan sans, perquè tenen esperança i perquè creuen en la felicitat i la pau. És una sort també treballar en allò que m'agrada, tenir un lloc on viure, fer cine, cantar... tot i que des de l'ictus tot això em costa més. També és veritat que faig menys, però en fer menys, ho faig millor. He perdut velocitat, però he guanyat qualitat. És una sort poder menjar cada dia; hi ha gent que no pot. És una sort potser tenir menys, però no deure res; viure amb la filosofia que tenir poc és bo, si allò que tens no ho deus i ho pots gaudir. És una sort gaudir de plaers tan senzills com passejar per la rambla, beure una cervesa a la Plaça Vella, badar, mirar la gent com passa i pensar bé d'ells... Per això no deixaria mai d'agrair tant com tinc. Hi ha tant a agrair!

Pel que fa a les seqüeles de l'ictus, escolto constantment un soroll dins del meu cap. De vegades sona més fort, de vegades menys. Normalment, si em poso nerviós, sona més fort. Si estic assegut o quiet massa estona, tinc la sensació que perdo el sentit i que estic a punt de caure; aquest efecte s'incrementa si estic en una situació en què caure causaria un escàndol: una reunió , el teatre, un escenari... De vegades, percebo que em posen la mà al braç, o a la panxa, o al cap... sempre al cantó dret, alq ue em va quedar mig adormit amb l'ictus. La mobilitat de la meva mà dreta està reduïda, va més a poc a poc i és menys fina i precisa; això m'afecta l'escriptura, la guitarra, el piano, la força de la pròpia mà... si bé és cert que millora progressivament, no ha deixat de progressar. Hi ha altres seqüeles que no explico perquè són més privades; però malgrat les seqüeles, hi ha també una conseqüència del tot benigne: la plena consciència del plaer que representa ser viu, del goig que sento fent les coses simples i senzilles que puc fer, la proximitat de les persones que estimo i m'estimen.

Feia temps que no escribia de mi, avui ho necessitava. Feu-ho, si teniu a dins un nus que no sabeu com deslligar. Sigueu sincers quan escriviu. Que sigui veritat tot el que dieu, o si més no, que vosaltres estigueu convençuts que és veritat, assumint l'actitud constant de rectificació quan evidencieu que no ho és. De segur que teniu defectes, com jo; però no oblideu les vostres coses bones, per les quals heu d'estar sempre molt més agraïts que orgullosos. Tot el que tenim són capacitats que ens han estat donades. Podem superar i rectificar qualsevol situació que no ens faci sentir bé. Digueu el que penseu amb calma, amb respecte, amb tendresa, amb un punt d'humor, amb claredat.