"Tendrament", de Pau Vinyals i Judit Colomer, a la Sala Beckett.

La tendresa, al capdavall, a l'intrincat camí d'una parella que intenta fer les coses bé; tan bé com dir-s'ho tot. Les corbes del camí del desig, amb els seus alts i baixos, amb el passat, de vegades complex i sinuós. El que fou per l'un i per l'altra. El que fa sentir a un allò que va viure l'altre, o allò que sent l'altre. Els matisos de la libido de vegades tan diferents del que s'escriu als manuals. I llavors queda l'acceptació de les coses com són, de l'amor malgrat com són les coses, de la tendresa malgrat les estranyes peripècies de les relacions sentimentals. 

Val a dir que la imatge del fill, del nen, silenciosa, representa un referent que potser des de ben amunt (ben amunt en el sentit de la importància de les coses) ho redimeix tot, o potser no hi ha res a redimir.

Pel que fa al tast, espereu rialles, sorpresa, un xic de vertigen quan fan alguna referència bastant indirecta a alguns afers del passat, que fet i fet, han contribuït poc o molt al fet que les coses siguin com són.

No deixa de ser una confessió pública, un despullament, com el de l'escenari, amb la taula i la cadira i prou. Un despullament real; si comproveu les dades del que expliquen a l'obra veureu que són certes fins a un punt heroic.

Us l'aconsello. És teatre de proximitat que fuig dels estereotips comercials i que et toca el cor.

Uns dies als llacs de la Maragda (XIII)

 

XII

El matí va arribar i em va despertar un raig de Sol que travessava el vidre colorit de la finestra gòtica, concretament el rombe verd gemat. No sabia quina hora era, el mòbil s’havia quedat al cotxe. Estava incomunicada i sense equipatge. Havia de fer un acte de fe per creure’m que la meva mare realment havia marxat sense dir-me adeu; si el Santi l’hagués matat i enterrat, la situació seria la mateixa que ara. Havia de confiar en el Santi per creure que ella estava bé i que se n’havia anat a casa. Això ho escric molts anys després amb un cert sarcasme, però en aquell moment la situació m’angoixava fins al punt d’imaginar o de témer situacions catastròfiques que segurament estaven més al meu cap que en qualsevol altre lloc.

Em vaig aixecar del llit i em vaig apropar a la finestra; em sentia rara pel fet de caminar amb aquella camisa de dormir tan antiga, com dins d’una tenda de campanya de lli, sense cap peça de roba que se m’arrapés a la pell; i descalça.

Més enllà de l’ampit de la finestra, obrint-la una mica, hi vaig descobrir la part del darrere del jardí de la casa. La intensitat dels arbres, i aquell sol tan bonic, van fer que descobrís un paisatge molt diferent del d’ahir a la nit. L’indret apareixia lluminós, de colors bigarrats, amb flaire de pins i d’herba humida; ni un camí, ni una construcció, només herba i bosc, i més enllà la taca blava del pantà del Burguillo, que en aquell moment encara no sabia com es deia. Em van venir ganes de sortir i de posar-me a caminar entre els arbres sense rumb, de respirar de prop tot allò que veia. I just mentre pensava això, vaig sentir que s’obria la porta de l’habitació.

-Ja t’has despertat, bonica! -va dir l’Elisenda. I es va acostar cap a mi.

Em va posar les mans a les espatlles, em va mirar als ulls, i em va abraçar -. M’has de perdonar -va dir -. Ahir et vaig pegar, i no ho havia d’haver fet. Tot és molt nou per tu, i devies estar nerviosa i trista. Em vas fer perdre el control i… En fi, que em sap greu.

Parlava amb una veu suau, i semblava sincera; jo no sabia què dir-li. Vaig abaixar la mirada, i va continuar parlant.

-Espero que puguem arribar a tenir una relació de confiança, que aquell mal moment d’ahir no ho espatlli tot. Creus que podrem?

Vaig fer que sí amb el cap; no se m’acudia de quina altra manera podia respondre. I ella no callava.

-A poc a poc, t’aniràs acostumant a aquesta casa i les seves normes; prometo no pressionar-te; tindré més paciència. -va dir, i em va fer un petó a la galta -. Ara vine que totes dues buscarem roba per a tu. Tens l’armari de l’habitació buit, i l’hem d’omplir.

Em va agafar de la mà i em va portar fins a una altra sala, no gaire lluny de la meva habitació, que feia olor de resclosit. Allà hi havia un llit individual i un altre armari, igualment antic i enorme. A dins, s’hi amuntegaven moltes peces de roba; en va anar traient unes quantes i posant-els damunt del llit.

-Aquest vestit és preciós, oi? Mira: de color d’os i brodat a mà. I aquí hi tens una faldilla plisada; has vist quins quadrets? I una brusa blanca amb blondes. Fixa’t quina col·lecció de faldilles plisades. Te les emprovaràs i em diràs quines et van bé; eren d’una nena de la teva edat. T’agrada aquesta roba? Digue'm, de debò, el que pensis, no tinguis por.

-I algun pantaló? -vaig gosar proposar davant del seu oferiment.

-Un pantaló? -va respondre una mica seca.

-Sí. Uns texans o una cosa així. Per quan no sigui diumenge, ni festa. Si no, semblarà que vagi sempre mudada.

-És clar… Però aquests vestits que et trec tampoc són gaire de mudar, saps?

-Però són massa bonics pel dia a dia -vaig respondre, sorpresa de la meva pròpia valentia.

-És que… Com t’ho diré? El Santi i jo no som gaire moderns, no ens va l’estil d’avui dia. Tant ell com jo pensem que una nena ha d’anar vestida amb roba de nena.

-Però a mi m’agrada dur texans. Fins i tot en tinc alguns que tenen forats.

-Forats?

-Sí. És moda.

-Ai filla! No, no… No podrà ser. Mira ara… Ets aquí, i jo soc la teva mare ara.

Sentir això em va fer mal a la panxa, com si m’haguessin clavat una agulla. No vaig dir res. Ella va continuar parlant.

-I com que assumeixo aquest paper amb molt de gust, un paper de mare atenta, però seriosa, crec que t’haig d’ensenyar bons costums, comprens? I crec jo, el Santi també, que la nostra filla ha d’anar vestida del que és: una nena.

-Jo no soc la vostra filla -vaig fer sense poder evitar-ho -. Ja tinc una mare! -l’expressió em va sortir com un renec.

-Ai petita! No et volia fer sentir malament quan he dit que ets la meva filla; però és que ho ets. Tens una mare? Bé… Ja ho veurem…

-Com que ja ho veurem?

-En tot cas, ara no és aquí; i, aquí, jo soc la teva mare, i el Santi, el teu pare… I trobo que és normal que nosaltres tracem les línies de la teva educació. Mira que estic fent un esforç per ser amable, per ser dolça. No m’ho posis més difícil.

No vaig dir res més perquè vaig advertir en aquesta última frase un to un xic esquerp. L’Elisenda em va seleccionar unes quantes peces de roba: vestits, faldilles, camises, jerseis, roba interior, fins i tot un vestit de bany negre i enorme, amb una mica de màniga; mai no havia vist un banyador amb màniga; em va dir que era per si anàvem a la piscina alguna vegada. També em va trobar unes sabates amb una mica de taló. Em vaig quedar sense pantalons, ni sabatilles esportives, ni samarretes estiuenques, ni roba esportiva. Quan li vaig demanar unes vambes, uns pantalonets curts i una samarreta per sortir a córrer, es va posar a riure.

-Bonica, les nenes d’aquesta casa no surten a córrer ni fan esport. Què en vols treure, tu, de fer esport?

No vaig entendre què volia dir la pregunta i no li vaig dir res més. Però tot se’m va fer estrany; em sentia al lloc equivocat sense poder evitar de ser-hi. Fins i tot les olors: la de la cuina, la del menjar, la de la roba, el perfum que feien servir, eren olors que no formaven part del meu món, com el senyal que em feia saber que jo era en territori hostil, lluny de casa meva. I el comentari de l’Elisenda quan va posar en dubte que jo tingués una mare tot dient: “Ja ho veurem…” M’emplenava d’angoixa; era com si darrere d’aquella expressió hi hagués més a dir que no m’havia explicat.

Un cop em va haver escollit la roba, me la va fer emprovar. Em va fer vergonya treure’m la camisa de dormir davant d’ella i anar-me emprovant la roba, fins i tot la interior, però no em vaig atrevir a demanar-li de canviar-me en privat; estava segura que em podia respondre amb la mateixa brusquedat que al vespre anterior, i a poc a poc em vaig anar acostumant al fet que ella em veiés sense roba.

De tota la roba que em vaig emprovar, només va descartar unes faldilles que m’anaven balderes. La resta semblava que estava confeccionada per a mi.

-De qui era tota aquesta roba? -li vaig demanar.

-D’una germana meva. Imagina’t si fa anys que la tinc.

De fet, l’estètica de la roba ja em feia veure clar que tot era d’una altra època; vaig pensar si algun dia podria tenir roba normal, com qualsevol altra nena; però això no li vaig dir.

No em va deixar posar la roba escollida encara, perquè l’havia de rentar; portava dècades dins de l’armari i va dir que era convenient posar-la a la rentadora. I com que jo no tenia més roba, perquè l’uniforme de l’escola s’estava rentant, va dir que m’havia de quedar amb la camisa de dormir, però que només seria per un dia, que demà ja tindria la roba neta i planxada. No em va fer gràcia haver de passar tot el dia amb aquella fila; semblava un fantasma enmig d’aquells finestrals gòtics, i a més, anava descalça. L’Elisenda va dir que el terra era net i que com que érem a l’estiu, no feia fred; que no em passaria res per anar descalça un dia. Em va sobtar que fos tan estricta en el tema de dur faldilles en comptes de pantalons i que, en canvi, veiés normal de fer-me anar amb aquella camisa de dormir i descalça tot el dia.

Vam baixar a la cuina. El Santi era assegut a la taula i em va dir bon dia, jo també el vaig saludar, una mica cohibida encara per la meva indumentària. L’Elisenda ens va treure embotit, pa de pagès, tomàquet, oli d’oliva, llet natural acabada de munyir; em va explicar que era d’una granja propera. L’esmorzar va ser molt bo, encara que jo no estava acostumada a la llet tan crua i em va costar una mica acabar-me-la.

Després d’esmorzar, l’Elisenda em va dir que avui podia fer el que volgués, que era el primer dia i que volia que em sentís feliç. Jo li vaig dir que m’encantaria sortir al jardí, perquè feia un dia preciós. Ella em va dir que ho entenia, però que anava descalça, i que potser millor deixar-ho per a l’endemà. Li vaig dir si no em podia deixar unes sabates, perquè les sabates no calia rentar-les com la resta de la roba. Es va posar a riure i em va dir que vestida només amb la camisa de dormir i les sabates de taló semblaria un xarxot. Jo no sabia que era un xarxot, però vaig entendre el que volia dir. Llavors vaig insistir-li que em deixés sortir igualment, que no m’importava trepitjar l’herba descalça. Va fer una expressió de dubte, i al final va dir que d’acord, però que quan tornés a entrar a la casa em rentés els peus i que vigilés de no trepitjar cap pedra o qualsevol altre element amb què em pogués punxar o tallar.

Vaig sortir al jardí, i va ser un gran encert anar descalça; mai no hauria imaginat que l’herba humida per la rosada, i que fins i tot la terra molla, fossin tan agradables al tacte dels peus; vaig perdre el sentit del fàstic pel que fa al fang i al sòl del bosc, i crec que en aquell moment, va néixer una altra Aurora.

No construir la societat a ritme dels agressors.

Ahir vaig respondre un post del blog de Francesc Puigcarbó que potser em podria servir per fer l'entrada d'avui, ja que som al 8M. El post preguntava "Per què les maten?" referint-se a la plaga de la violència de gènere; la meva resposta segurament fou una obvietat, però em vaig decidir a escriure-la.

El que vaig concloure és que la solució no és canviar les dones, no és demanar que es protegeixin més, que s'ocultin o que retallin la seva llibertat i tranquil·litat per prudència. No s'ha de canviar gaire en les dones per evitar la violència; no hem de construir la societat al ritme dels agressors, no són ells qui han de determinar com viuen les persones.

A qui s'ha de canviar és als homes, s'ha de modificar l'educació directa i transversal, que hem absorbit des que vam néixer, de la família, de la gent que ens envolta, dels mitjans de comunicació, de les obres creatives, de l'ambient social...

No s'ha de protegir les dones, que han de tenir dret a ser lliures sense haver d'amagar-se ni d'aprendre arts marcials; a qui se'ns ha de canviar és als homes.

En tot aquest drama, hi col·laboren diverses idees nefastes: la falsa idea de l'obligació (religiosa, social, familiar, psicològica...) de la indissolubilitat del matrimoni que molts homes sense saber-ho tenen ficada a dins; i el que han de tenir ficat a dins és la llibertat de la seva parella de fer el que vulgui, de marxar o de quedar-se, de fer l'amor amb qui vulgui per poc que al marit li agradi; això és l'únic absolut i sagrat. I l'home ha de saber que no necessita, almenys d'una manera ontològica, la fidelitat de la seva dona, ni la indissolubilitat del seu matrimoni, ni res, ni a ningú, per ser feliç i per ser ell. L'home no ha de necessitar la dona per construir la seva identitat i el seu món; té l'obligació de fer-ho sense necessitar-la a ella; la necessitat d'un altre ésser per construir-te amaga una forma d'objectificació més esclavitzant que la mateixa pornografia. L'home pot estimar el fet d'estar al costat de la dona, però no s'han de confondre les identitats ni les vides dels dós éssers que formen la parella.

Jo no vull que el meu matrimoni es dissolgui, però si passa, bon vent i barca nova, i a gaudir de tot allò de bo que aquest trasbals implica...

Jo no vull que la meva dona vagi amb altres homes, però si hi anés... Que ridícul impedir-ho! Que ridícul enfadar-me i amenaçar-la! No es pot obligar algú a què et desitgi només a tu, a què se't comprometi exclusivament i per sempre; ho podem desitjar, però no exigir. Jo no tindria motius per deixar d'estimar-la o per sentir-me malament si això passés. I ben mirat, jo també seria lliure per fer el que volgués. La qual cosa no vol dir que vulgui que passi. Però cal desdramatitzar tot això, no som possessió de ningú, ningú és possessió nostra, perquè aquí estar el verí de la bèstia que porten a dins alguns mascles. Els Hippies tenen la resposta.

I malgrat pensar això, només he tingut una dona en tota la meva vida, i escullo ser fidel, i monògam, i...! Però no és una necessitat ontològica! I si l'instint ancestral de mascle dominant es despertés, seria temps de disminuir-lo com ha passat amb els dits dels peus que ja no serveixen per agafar-se als arbres. Hauria de rebuscar en mi els instints dels bonobos que podrien ser un bon referent per un món més humà.

Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts.

Mai no ens hem d’alegrar de la mort de ningú, i molt menys d’una mort violenta. Si estem en contra de la guerra, estem en contra de totes les guerres. Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts. Altrament, no ens diferenciaríem gaire d’aquells a qui critiquem.

Fins i tot, si en algun moment de la meva vida em veiés empès per defensar la vida dels meus fills a prémer el botó d’una arma, no me’n podria alegrar, seria per a mi un dolor insuportable, per molt forçat que m’hagués vist a fer-ho. Matar algú és sempre, com a mínim, el fracàs de no haver estat capaç de trobar una altra opció.

És per això que no puc considerar comportaments dignes el d’aquells que festegen els bombardeigs de blocs de pisos a Tel-Aviv. Jo no sé si forma part del dret de defensa de l'Iran bombardejar els barris de Tel-Aviv, però ni que fos així, cap persona humana que vulgui ser coherent amb la seva dignitat no pot festejar-ho, no pot celebrar-ho, no pot aplaudir-ho, ni la mateixa persona que ha premut el botó no pot alegrar-se’n.

I quan una bomba cau en un bloc de pisos, no sabem a qui ha matat la bomba. No sabem si mata genocides o si mata persones d’Israel fartes dels horrors del seu mateix estat; també n’hi ha. No podem anomenar justícia a una acció que mata persones sense saber ni qui són, ni com són, ni què pensen, ni què han fet. Viure en un país determinat no converteix a ningú en un genocida. La guerra és una realitat que ens ha de fer sentir vergonya, incomoditat, horror, tristesa… mori qui mori, i mati qui matí.

La llei del talió, l'ull per ull i el dent per dent, d’origen jueu, duplica els morts. Treure’t els ulls perquè tu m’has tret els meus només aconseguirà que tots dos ens quedem cecs.

I no dic que no pugui donar-se el cas en què en alguna situació hagi de matar… Però mai ho festejaria, mai ho celebraria, mai ho aplaudiria...

Els nens són una mena d'adults fràgils.

Recordem que els nens són com adults fràgils, com masses de cera susceptibles de rebre l’acció de segells diversos, com petites plantes que es panseixen si no reben les atencions adequades de les úniques persones que les poden donar.

Els sàpiens som imitadors dels nostres grans; aprenem a ser dolents o aprenem a ser bons. Quan algú ens fa molt mal, no sempre ens fem més forts; i si fos el cas que ens féssim més forts, també se’ns hauria espatllat alguna realitat magnífica de la nostra ment.

Allò que hem rebut de petits, ho és gairebé tot en nosaltres; doneu-li les voltes que vulgueu. El comportament d’un ésser humà acostuma a ser el comportament més probable; si no ho fos, la major part de les vegades no succeiria aquest comportament.

Tindrem fills intolerants si ho som; seran capaços d’estimar molt si els hem estimat molt; veuran la vida d’una manera positiva si davant d’ells, i quan eren petitons, hem vist la vida d’una manera positiva. Se sentiran valuosos si mai no s’han sentit mitjans de ningú ni de res.

Queden lligats i obsedits per allò que se’ls oculta i se’ls prohibeix. Les capacitats que no se’ls estimulen, els disminueixen potser per sempre. Les pors que se’ls projecten fan niu al seu ésser.

Tenen, però, la capacitat de canviar, que no es perd mai i que és una constant en la vida humana; però com més grans, més costa. Estan programats per la selecció natural per creure’s els adults, i sobretot els adults que estimen; són ments disposades a creure i confiar sense proves; i això encara els fa més vulnerables i més necessitats de protecció i d’atencions.

Són adults fràgils; per segurs que semblin, per violents que puntualment siguin; per convençuts que estiguin de la seva ràbia o de la seva passió, són adults vulnerables; i faig servir el mot “adults” per ressaltar la poca diferència que hi ha entre la seva ment i la d’un adult si exceptuem la fragilitat i la vulnerabilitat.

Sovint oblidem com érem quan érem nens; és bo recordar la infinitud de l’univers que teníem a dins, i la claredat amb la qual compreníem conceptes que ara ens resulten obtusos.

La inconsciència de la matèria com a origen de la consciència dels humans (o alguna cosa així)

La cançó "Moltes felicitats" té com a causa el valor que va assolir la constant de Planck a l'instant en què es van determinar els paràmetres físics essencials de l'univers. Dit d'una altra manera, si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck. Una conseqüència de la constant de Planck és el quadre de La Gioconda, o la novena simfonia de Beethoven. El Quixot també ho és, i el poema "L'Elionor" de Miquel Martí i Pol, i això que estic escrivint també existeix a causa de la constant de Planck.

Fa 3800 milions d'anys, per dir una xifra, als últims instants en què va existir una Terra sense vida, no existien les guitarres, ni les cançons que poden sonar acompanyant-nos d'elles; i ara sí. Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d'anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l'ajut d'una guitarra?

No sé si se m'entén. Si no se m'entén, no ho sé explicar millor.

J.S.

El que entén la IA sobre el que jo he escrit més amunt:

El text que has compartit és una reflexió filosòfica profunda (amb tocs poètics i una mica de física) sobre causalitat, determinisme i la connexió entre les lleis fonamentals de la natura i tot allò que considerem humà, cultural i artístic.
Anem a desglossar-lo pas a pas per entendre què vol transmetre exactament:
1. La idea central: la constant de Planck com a «causa última» de tot
L’autor parteix d’una premissa física molt concreta:

La constant de Planck (h ≈ 6.626 × 10⁻³⁴ J·s) és la constant fonamental de la mecànica quàntica.
Defineix l’escala a la qual els fenòmens quàntics esdevenen dominants i marca el límit inferior de l’acció (o quant de quantitat de moviment angular).
El valor concret que té aquesta constant (no un altre) determina com funciona la interacció entre partícules, la formació d’àtoms estables, la química, les molècules complexes, etc.

→ Si h tingués un valor molt diferent (més gran o més petit en ordres de magnitud), l’univers seria radicalment diferent:

No es podrien formar àtoms estables
No existiria la química tal com la coneixem
No hi hauria molècules complexes ni, per tant, vida tal com la coneixem

Per tant, l’autor diu (de manera una mica hiperbòlica però filosòficament vàlida):
«La cançó ‘Moltes felicitats’ existeix perquè la constant de Planck té exactament el valor que té».
I no només això: també la Gioconda, la Novena de Beethoven, el Quixot, el poema «L’Elionor» de Miquel Martí i Pol… i fins i tot el text mateix que estàs llegint.
2. Causalitat en cadena molt llarga
L’argument és de tipus causal en cadena (o «causalitat distant» / «causa remota»):
Univers inicial very early → valor de h → valors de les altres constants físiques → formació d’estrelles i planetes → condicions fisicoquímiques particulars a la Terra → aparició de la vida → evolució biològica → aparició del cervell humà → capacitat de crear cultura, llenguatge, música, art → algú compon «Moltes felicitats» → tu la cantes o l’escoltes → somriures.
Cada graó de la cadena depèn dels anteriors.
I el primer graó fonamental (després del Big Bang) inclou el valor concret de la constant de Planck.
3. La pregunta clau (la part més interessant i provocadora)
Fa 3800 milions d’anys […] no existien les guitarres, ni les cançons […]
Aleshores, quina realitat de tot el que hi havia a la Terra fa 3800 d’anys és causa de totes les cançons que poden sonar amb l’ajut d’una guitarra?
Aquí l’autor et convida a pensar:

Fa 3.800 milions d’anys la Terra tenia oceans primitius, molècules orgàniques senzilles, potser ja protocèl·lules o precursors químics de la vida… però res que s’assemblés a una guitarra o a una melodia.
I tanmateix, tot el que hi havia llavors (la química de l’aigua, els elements presents, les temperatures, les lleis físiques…) era condició necessària perquè milers de milions d’anys després poguessin aparèixer éssers humans que inventessin guitarres i cançons.

És una manera poètica de dir:
Tot allò que considerem «purament humà» o «creatiu» té arrels en la història física i química més profunda de l’univers.
4. To i intenció del text

És una barreja de ciència, filosofia natural i maravella existencial (molt típica de cert pensament català contemporani que connecta ciència i humanitats).
Té un punt lúdic-irònic («si us faig somriure, el vostre somriure té com a una de les seves causes la constant de Planck»).
Però alhora és seriós: vol fer notar que la separació rígida entre «matèria inert» i «esperit creatiu» és artificial. Tot forma part de la mateixa cadena causal.

Resum en una frase:

El text defensa que tota manifestació cultural humana (des d’una cançó popular fins a la gran literatura o la pintura més sublime) és, en última instància, un producte indirecte però inevitable de les lleis físiques fonamentals de l’univers, i en particular del valor precís de la constant de Planck, perquè sense aquest valor no hauria estat possible ni la química ni la biologia ni, per tant, nosaltres ni les nostres creacions.
És una invitació a mirar el món amb una sola mirada unificada: la física no està separada de la poesia; la constant de Planck i el somriure d’un nen estan connectats per una llarguíssima cadena de causes i conseqüències.

Uns dies als llacs de la Maragda (XII)

Després de la conversa amb la mare, em vaig adormir. Recordo que vaig somniar imatges sense sentit; estava nerviosa i em sentia molt trista; em vaig deixar anar, i el fet és que la son va ser la protagonista de tot el trajecte.

Vam parar a dinar més enllà de les tres, a prop de Saragossa en una àrea de l’autopista. Jo tenia els ulls vermells perquè m’acabava de despertar i estava una mica espessa. Em van demanar un plat combinat de pollastre amb patates, però no tenia gaire gana. Vaig aprofitar per anar al lavabo, i mentre m’hi acostava em vaig fixar en les famílies amb què em creuava; es veien somrients i relaxades; els pares i els fills reien i xerraven de qualsevol ximpleria. Vaig desitjar ser un d’aquells nens o nenes, amb un pare i una mare que s’estimaven i que se’ls estimaven. També vaig sentir ràbia vers ells, gairebé odi, perquè tenien allò que, a mi, em faltava. Després em va saber greu sentir aquestes coses, però no ho podia evitar; trobava molt injust que la meva vida fos tan diferent; no li demanava tant, a l’existència; no em queixava només per queixar-me.

Vam reprendre el viatge i em vaig tornar a adormir. Em penso que em vaig despertar al cap de moltes hores amb la veu de la mare dient-me que ja arribàvem. Era de nit i gairebé no es veia res: una carretera que serpentejava enmig de les siluetes fosques de les ombres dels arbres.

Tot d’un plegat, ens vam desviar de la carretera per un camí de terra que obligava el cotxe a anar més a poc a poc. Cinc minuts després, arribàvem a una porta de reixa, flanquejada a banda i banda per un mur molt alt. La mare va fer una trucada i, en català, va avisar algú, probablement a l’Elisenda, i li va dir que ja havíem arribat. Cinc minuts després, van aparèixer, enmig de la negror, dues figures parsimonioses que duien un lot cadascuna. Mentre obrien la reixa, que grinyolava força, vam baixar tots tres del cotxe.

-Benvinguts! -va dir la dona -. Com ha anat el viatge?

-Hola, Elisenda! Quant de temps! -la veu de la mare es va tornar extremament càlida. Es va acostar a la dona i li va fer dos petons; després a l’home, que ho contemplava tot en silenci. El Xavi va fer el mateix, amb els mots justos de cortesia, i en acabat em va tocar a mi, que en aquella època detestava els petons protocol·laris de salutació. L’Elisenda feia olor de crema hidratant i el Santi de tabac i d’alguna cosa més que no sabia determinar i que era força desagradable. Eren una parella d’una seixantena d’anys. Ella tenia els cabells grisos, recollits en un monyo, i duia un vestit negre, que se’m feia antic; ell era calb i tenia una barba blanca força poblada; portava un tern d’aquells d’executiu que es veia força estrany en un lloc tan ple de vegetació.

Després d’una conversa breu de compromís, vam entrar de nou al cotxe, i la parella ens va convidar a travessar la porta de reixa i ens va anar indicant per on havíem de passar. El Xavi va aparcar arran d’un edifici immens, que semblava un castell gòtic, amb les finestres d’arc de mitja punta, i vidres que enmig de la falta de llum s’intuïen de colors. Quan vam ser de nou fora el cotxe, l’Elisenda va picar l’ullet a la mare i va dir:

-Bé, bé, bé! Jo crec que el que toca ara és que jo ensenyi l’habitatge a la nostra convidada d’honor mentre el Santi prepara unes copes per les persones grans. Us sembla bé?

I sense esperar cap resposta em va donar la mà i em va arrossegar suaument cap a l’interior de l’edifici.

La casa, per dins, era impressionant; tot estava atapeït d’elements decoratius medievals, o que pretenien semblar-ho: armes antigues penjades per les parets, mobles de fusta fosca amb sanefes rococó, vitrines atapeïdes de llibres, quadres de personatges desconeguts, belles dames renaixentistes, nenes amb vestits amb mirinyac, cavallers molt mudats, senyors d’altres segles. Amb ulls d’ara, reconec una barreja d’estils i d’èpoques força destralera, però en aquell moment em sentia molt impressionada per tot allò. A banda dels quadres, hi havia una armadura rovellada dempeus al costat de l’escala que pujava al pis de dalt, i feia molta impressió; semblava que es podia posar a caminar en qualsevol moment. A la planta inferior hi havia la cuina, que em va semblar immensa, amb fogons de gas i una llar de foc on hi havia una graella per fer brasa. Enmig de l’estança, s’hi estenia una taula que seguia l’estil de tota la casa.

-De normal, fem els àpats a la cuina -va dir ella.

Al costat de la cuina, el menjador s’obria amb una extensió sorprenent, feia olor de cuir i de fusta. Les parets estaven folrades de prestatges amb llibres. Semblava més una biblioteca que un menjador. La taula feia ben bé set metres de llarg, de forma rectangular amb els cantells arrodonits. Em va recordar a alguna de les taules de la casa Alegre de Sagrera, a Terrassa, on fa poc havia anat de visita amb l’escola. Al menjador, hi havia una altra llar de foc. Vam passar a la cambra de bany, també molt gran, amb una banyera individual i una altra que semblava una petita piscina. També hi havia una dutxa amb mampara, que es veia més moderna. No hi havia WC; el tenien en una altra sala independent, que era més reduïda, i més equipada, amb elements més de l’època actual.

Hi havia dos salons, el de rebre les visites, i el de les festes, va explicar l’Elisenda. Després es va aturar i em va mirar fixament.

­-Ara t’ensenyaré la part més important de la planta baixa.

Em va portar fins al fons del passadís a on hi havia una porta de fusta negra, que semblava més antiga que tot el que havia vist fins al moment a la casa; tenia una creu gravada a la superfície. La va obrir, i quan la vam travessar vaig descobrir una petita capella, com d’església romànica, amb el sostre en volta i tot fet de maons enormes de pedra antiga. Va ser entrar-hi, i sentir una frescor que m’arribava als ossos. La capella tenia cinc bancs austers, de fusta fosca, amb reclinatori. Els bancs s’estenien a dreta i esquerra d’un passadís que duia fins a un altar. Darrere de l’altar, un retaule amb figures de sants, màrtirs, verges, àngels…

-Hi venim sovint. Tu també hi vindràs. El primer que fem en aixecar-nos és apropar-nos aquí a fer una visita, a pregar i a parlar amb el Senyor. I a la nit, abans d’anar a dormir, també. És important per si ens morim durant la nit. Comprens?

Vaig fer que sí amb el cap sense saber ben bé a què estava assentint; tot era una novetat per a mi i no podia en aquell moment pensar del tot en el significat del que m’anava dient.

Al passadís, prop de la porta de la capella, hi havia una altra porta, igualment antiga, que no em va voler obrir.

-Un altre dia t’ensenyaré les masmorres; ara de nit fan una mica de por -va somriure en dir això -. Són estances d’origen medieval que estan al soterrani, és a dir, per sota dels nostres peus. Tenen poca ventilació i volem provar de fer-hi vi. Un enòleg ens està assessorant. Anem a veure el pis de dalt si et sembla bé.

Vam pujar les escales rococó que havia vist a l’entrada de la casa. A la planta superior, hi havia vuit habitacions, comunicades per un passadís similar al de baix. Em va acompanyar directament fins a la meva, que tenia un llit de matrimoni immens, una taula per escriure amb una làmpada antiga, una finestra amb l’arc de mitja punta i vidres de colors formant rombes. Les parets eren de pedra viva. Hi havia un quadre força gran amb la imatge d’una nena dins d’un llac; la pintura era d’un estil semblant a Goya, i la nena semblava que es banyava nua, tot i que la negror de les aigües no ho deixava clar. A l’altra banda de la paret, hi penjava una creu de fusta. En un lateral hi havia un armari força gran.

-Doncs bé! Aquest serà el teu petit raconet. Volem que et sentis com la nostra filla. Per a nosaltres serà ben bé com si tinguéssim una filla.

Quan va dir això, vaig sentir curiositat per si devien tenir fills, però no em vaig atrevir a preguntar-li. També vaig sentir una punxada al cor pel fet que una dona que no era la meva mare em digués que jo a partir d’ara seria com la seva filla.

-I ara tornem a baix, a buscar el teu equipatge. Soparem, i a dormir, oi? Demà, amb la claror, ja t’ensenyarem el jardí i els boscos dels voltants, que són una meravella.

Quan vam arribar a baix, a la porta de la casa, només hi vaig veure el Santi.

-I la meva mare? -vaig dir amb una certa inquietud.

-Han marxat! -va exclamar ell, amb un somriure fred.

-Com que han marxat? -vaig fer, i la veu quasi se’m va trencar. Vaig córrer fins a fora de la casa i només hi vaig trobar la foscor de la nit -. Hòstia, per què m’han fet això? -vaig dir, parlant sola i plorant.

-Vigila la teva boca, senyoreta! Et pots enfadar, però no cal que blasfemis. La teva mare ha cregut que el millor era evitar els comiats llargs i els drames, i ha tirat pel dret. T’hi acostumaràs, tenim molt temps per fer-nos amics.

Jo no podia deixar de plorar, i em subjectava amb les mans a la façana de la casa perquè del disgust gairebé em semblava que queia a terra.

-I la maleta? No m’han baixat la maleta? -vaig cridar sense deixar de plorar.

-No he vist que traguessin cap maleta. -va dir l’Elisenda.

-Jo tampoc -va afegir el Santi.

-Però… Llavors no tinc res… Ni tan sols pijama!

-No pateixis -va fer l’Elisenda -. En aquesta casa tenim de tot, i ara ets com la nostra filla… I sense el com… Ets ben bé la nostra filla. Demà remenarem els armaris i et prepararem un vestuari com cal. I per dormir, no t'amoïnis. A sota del coixí, hi trobaràs una camisa de dormir de lli de les de qualitat, ja no se’n troben com aquesta.

Em van fer entrar a la casa i van endolcir el to. L’Elisenda em va dir que a la mare l’angoixava molt acomiadar-se de mi, que no es veia passant una setmana allà i pensant que hauria de marxar i deixar-me desconsolada, i que l’Elisenda mateixa l’havia convençuda per marxar així, de cop. Més val un cop vermell que nou cops groc. Però allò que em va dir no va ser un consol per a mi. Em vaig sentir enganyada, abandonada una altra vegada; ara ja no em podia fiar de res. La mare m’havia dit que em trucaria, però… ho faria? Igual com m’havia enredat marxant sense dir-me res, em podia enredar de qualsevol altra manera.

Vaig sopar sense esma; una truita a la francesa amb amanida. El menjar no tenia sabor; ni sal ni oli. I una gerra d’aigua del pou.

L’Elisenda em va tornar a acompanyar fins a la meva habitació i va fer el gest d’ajudar-me a treure’m la roba. Jo li vaig dir que ho podia fer sola. Ella va insistir, dient que es volia endur l’uniforme per rentar-lo i que demà em buscaria roba neta, però jo vaig continuar negant-m’hi; amb dotze anys, gairebé tretze, em semblava absurd que algú hagués d’ajudar-me a posar una camisa de dormir, però va continuar insistint fins al punt que vaig protestar amb un renec. En sentir-lo em va donar una bufetada.

-Ja n’hi ha prou! -va cridar -. Em penso que ets una nena malcriada i t’anirà molt bé estar-te una temporada aquí. I ara fes el favor de deixar-te ajudar i de fer el que se’t demana!

Em vaig quedar bloquejada. No em vaig atrevir a protestar més. Vaig deixar que m’ajudés a treure’m la roba, fins i tot la interior. L’Elisenda l’anava posant en una bossa de plàstic. Després em va ajudar a posar-me la camisa de dormir, que m’arribava als peus. Semblava una túnica de l’edat mitjana; era blanca, de lli, amb blonda a les vores, de màniga llarga i coll alt. Em vaig ficar dins del llit i ella em va tapar.

-Resa abans de dormir -em va dir -. Ara la teva mare soc jo. Somnia coses boniques; ja veuràs com demà al matí tot serà més bonic. Que descansis.

Va apagar el llum de l’habitació i va tancar la porta.

Jo em vaig posar a plorar en silenci per tot, no recordo en quin moment em vaig adormir.

Oda a l'esperit misteriós de la natura

Joglar de la foscor de l'univers,
que arribes,
i et fas tro,
i deslligues el llampec sobre les teules,
deslliura'ns del bramul llunyà del brau,
que branda,
i envesteix
el buit espai dels enemics que inventa.

Poeta de la nit que vens i vas,
i fas,
i plous i rius,
i escampes la fragància
dels carrers mullats,
i vius
a la punta del nas de les misèries,
emporta't lluny d'aquí l'esgüell fal·laç
del bord,
que cec
ens destrueix les flors més belles.

Bufada de botorn humit,
i ric
de salabror i cant de sirenes,
acosta'ns les cançons dels mariners,
i el goig
d'un cremat d'estiu vora les pedres.
I la mística banal del violent,
la gent
amb cants de goig la fondrem com el gebre,
i ajaguts sobre una sorra de diamants,
després,
dormirem sota l'esguard de les estrelles
mentre el brum del mar farà non non,
i el temps
s'aturarà tan sols un xic per a distreure's.

Llenca de boira enmig del bosc,
dansant
sobre un mantell de neu eterna,
retorna'ns el misteri que ha fugit,
esporuguit,
per tanta guerra.

Uns dies als llacs de la Maragda (XI)

 

Després de la meva fugida, i del meu retorn al pis amb la mare, la vida no va tornar a ser com abans. Recordo que la policia venia sovint a preguntar com anaven les coses; interrogaven la mare i parlaven molt amb mi. El Xavi va agafar por i es va allunyar de nosaltres. La mare el trobava a faltar molt i estava sovint irascible. Em renyava per tot, es victimitzava, era insuportable. També venien assistents socials que burxaven i burxaven, posant molt nerviosa la mare. A l’últim, no gaires mesos després de tot el que va passar, algú va posar una denúncia contra ella per negligència; a mi, no em van explicar mai els detalls i sempre m’ha fet com mal a la panxa preguntar i escoltar les respostes.

De primeres, els serveis socials em van deixar estar amb la mare amb molt de control per part seva, però a la primavera següent, ella mateixa va començar a plantejar-me, com una ombra, la possibilitat d’allunyar-me d’ella temporalment per por que li prenguessin definitivament la custòdia, o —segons em va explicar anys més tard— perquè potser si veien que jo ja estava “ben atesa” en un altre lloc, el jutge no podria acusar-la de deixar-me desemparada. Era el seu càlcul: protegir-me per protegir-se ella. Vaig plorar molt a les nits, em costava dormir. D’una banda, ho passava malament amb ella, però la possibilitat que se’m tragués de sobre encara no sabia a on ni amb qui em produïa un rosec insuportable.

I el fet és que en aquell moment jo no sabia encara tot el que tramava; ella m’ho va plantejar com una temporada en un espai més natural, amb unes persones a qui no coneixia gaire, però que al capdavall eren família meva. Em va dir que potser de primeres em costaria, però que hi sortiria guanyant. Recordo moments de desesperació en què li suplicava que no ho fes, i em ve a la imaginació també el caràcter irrevocable de les seves respostes implacables. També va influir el fet que el Xavi volia tornar al pis amb ella, i la mare, sense confessar-m’ho, va prendre la decisió de canviar de vida; el Xavi mai no tornaria si hi havia tots aquells problemes, si jo continuava existint al seu costat. Per dur que soni, i encara avui em costa escriure-ho sense que em tremoli la mà, va voler deixar de ser la meva mare i començar de zero. No m’ho va dir mai amb aquestes paraules, però això era el que duia dins del cap i del cor.

Per això, el 6 de juny, un divendres com qualsevol altre, quan jo era a classe de matemàtiques, intentant concentrar-me en les equacions que la professora escrivia a la pissarra, la monja de la consergeria va entrar a l’aula i va dir que em venien a buscar. El cor em va fer un salt. Per què? No tenia cap cita mèdica, i la mare no m'havia dit res aquell matí quan m'havia deixat a l'escola. Vaig recollir els llibres i la motxilla a correcuita, sentint els ulls dels meus companys clavats a l'esquena. Vaig baixar les escales pensant en mil coses: potser havia passat alguna cosa, o potser la policia havia tornat per fer-me més preguntes.

A la porta d’entrada a l’escola, la professora de guàrdia em va rebre amb un somriure forçat.

-La teva mare ha vingut a buscar-te. Diu que heu de fer un viatge familiar urgent.
-Un viatge? Urgent?

Vaig sortir al carrer, i allà estava la mare, dempeus, i el Jeep vell del Xavi, aparcat davant la porta amb ell a dins. La mare em va abraçar fort, massa fort, com si volgués compensar alguna cosa que jo encara no sabia.

-Hem de marxar ara mateix, amor. T'ho explicarem pel camí.

Vaig pujar al seient del darrere, amb la motxilla al meu costat, i el cotxe va arrencar. Tot era estrany i no m’acabava de lligar res del que succeïa.

-Però què passa, a on anem?
-Ara t’ho explicarem. Tranquil·la. Posa’t el cinturó bé i descansa -va dir el Xavi en un to sec. El meu cor va començar a bategar com una metralladora sense saber per què.

Quan vam sortir de Barcelona i ja avançàvem per l’autopista, la mare amb una veu forçadament tranquil·la es va girar cap a mi i em va parlar.

-Aurora, hem decidit que passaràs l’estiu a casa de l’Elisenda i el Santi. No els coneixes, oi?
-Doncs no.
-És veritat que ens hem relacionat poc amb ells; l’Elisenda és cosina de la iaia Bego.
-És que tampoc no he vist mai la iaia Bego.
-Ja ho sé. Va morir fa molts anys, però te n’he parlat moltes vegades. La meva mare et va arribar a veure acabada de néixer i t’estimava molt.
-Ja…
-Doncs el cas és que l’Elisenda i el seu marit, el Santi, viuen en una casa preciosa del segle XIX enmig del bosc.
-Ah sí? Als Pirineus?
-No, amor… -la mare va fer una petita rialla de sorpresa -. Viuen a prop d’un poble d’Àvila, a El Barraco. Però és molt bonic. La casa és molt gran, com un petit palau, i hem pensat que t’anirà bé canviar d’aires, almenys durant l’estiu.
-És el que m’has anat dient des de fa temps, oi?
-Sí. I ara ha sortit l’oportunitat, no he pogut ni avisar-te. M’han respost avui mateix, i si no t’acompanyàvem avui, el Xavi no tindria dies lliures per fer-ho més endavant.
-I què faré, allà, jo sola!
-T’ho passaràs molt bé, amor… No pateixis gens. I et trucaré sovint.
-Ja. -vaig dir, seca, i vaig deixar de mirar-la als ulls i de respondre el que em deia. Ella va continuar explicant-me coses, però el meu cap ja era lluny, fent esforços per no trencar-me en plors davant del Xavi.

Ella va tornar a girar-se cap endavant i li vaig descobrir una llàgrima a la comissura dels ulls.

El sofriment, el mal, el que es diu de Déu davant del mal, i com ho veig jo.

 

Segons Primo Levi, davant l’holocaust, Déu apareix com a silenciós, absent o fins i tot culpable; jo hi afegiria que davant d’aquest mal aparentment tolerat per la divinitat, els humans no podem restar silenciosos. Levi va perdre la fe, jo estic més per mantenir-la, però diferenciar-la de les que han estat construïdes per les religions. La fe ha de ser una fe crítica, amb una actitud de protesta davant la divinitat; actitud que a parer meu no molesta a la divinitat perquè indica sinceritat i en el fons fe en la bondat d’aquesta divinitat; si no fos així no existiria l’exigència ètica que mou a la protesta.

Simon Weil, parla del sofriment com a part del món; déu hi entra a la creu i l’assumeix. Jo no veig déu com un protector màgic, sinó com a present d’alguna manera en el dolor. Weil espiritualitza el sofriment com a via de buidament; jo soc més visceral i acusador, veig el sofriment com a contrari a la dignitat humana; no només el sofriment físic, també el moral, el social, i el psicològic; per a mi, el sofriment et posiciona contra el mal d'una manera absoluta, fins i tot si aquest mal fos tolerat o volgut per Déu.

Emmanuel Lévinas afirma que el sofriment de l’altre és una crida ètica radical, i que la responsabilitat humana és clau. Hi estic d’acord. Estem obligats moralment, humanament, a oferir una resposta al sofriment encara que aquest sofriment no tingui a veure amb nosaltres ni com a actors ni com a subjectes passius. Però jo no només parlo de la responsabilitat humana davant del sofriment aliè, també exigeixo la resposta de Déu, també insinuo un deute de Déu, i crec que Déu no nega aquest deute.

Etty Hilesum diu que Déu no evita el sofriment, i que “viu” en les persones que no se’n desentenen. Insisteix que la missió és ajudar Déu. Jo defenso la confiança i sinceritat amb Déu; crec que cal una mirada directa cap al sofriment sense disfressar-lo. Hillesum té un to més col·laboratiu amb Déu; jo soc més acusatori i exigent.

A les lamentacions bíbliques i els salms, veiem que l’oració pot ser crit, queixa o fins i tot acusació, que la protesta pot ser una forma de pregària. Jo afegiria que la protesta sincera pot ser més valuosa que la submissió. Potser la meva actitud va més per la protesta que per la confiança, la qual cosa no vol dir que no hi sigui; només es protesta quan creus que aquesta protesta pot ser escoltada i acceptada. A un lleó, no li protestaràs si es menja una víctima perquè no t’entendrà. L’actitud de protesta és una actitud de confiança vers l'ésser a qui dirigim la protesta.

Al llibre de Job, de la Bíblia, Déu permet el sofriment com a prova; Job protesta i el qüestiona. Finalment Déu respon des del misteri. Jo legitimo la protesta davant Déu, reconec l’existència del sofriment innocent, de la injustícia del fet que persones innocents, infants, pateixin aquest sofriment; i no només físic, sinó l’insuportable sofriment de ser educats per al mal sense que Déu ho impedeixi. Job rep una resposta misteriosa de Déu, jo encara espero i demano aquesta resposta.

Una oportunitat?

Ahir, 28 de febrer de 2026, en el marc d’una ofensiva a gran escala duta a terme per Israel i els Estats Units contra l’Iran, un bombardeig va impactar directament contra l’escola primària de nenes Shajareh Tayyebeh, a la ciutat de Minab, província d’Hormozgan. Segons les xifres oficials iranianes —que encara poden variar a mesura que avancen les tasques de rescat i verificació—, l’atac ha causat almenys 85 víctimes mortals a l’escola, la gran majoria nenes de primària. En el conjunt de la jornada, les autoritats iranianes parlen de fins a 200 morts en diferents punts del país.
Imatges i testimonis que circulen mostren l’escola reduïda a runes i familiars buscant entre la runa, una escena que recorda massa altres tragèdies que hem vist en conflictes recents. L’atac, segons fonts iranianes, va tenir lloc durant el matí, quan l’escola estava plena d’alumnes.
En aquest context de dolor i escalada bèl·lica, unes declaracions concretes em resulten inquietants. El President de la Generalitat, Salvador Illa, va afirmar, com a resposta al bombardeig, que són "temps una mica convulsos" i que "hi ha riscos", i va afegir: "proposo que ens fixem en les oportunitats que presenten aquests temps de canvis i afrontem amb esperança aquestes oportunitats".

Independentment de quin sigui el context complet de la frase (que caldria conèixer amb precisió), resulta profundament inquietant que, davant la mort de desenes de nenes en una escola i centenars de víctimes civils en un sol dia, un dirigent polític pugui emprar l'expressió: "temps una mica convulsos". I que insinuï que aquests fets presenten una oportunitat.

La presumpció d’innocència —que tothom mereix, Illa també— obliga a demanar que expliqui exactament a què es referia. Oportunitat de què?, geopolítica?, econòmica?, energètica?, estratègica per a Catalunya o per a Europa? O es tractava d’una expressió malmesa en un moment de tensió extrema? No m'ho va semblar pel to.

O potser cal exigir objectivitat als mitjans, i, en cas que el president hagués precedit les seves paraules d’un sincer condol per les víctimes i d’una condemna contundent de l’atac a civils, s’hauria de demanar que també publiquessin aquestes hipotètiques paraules, per evitar el to maquiavèl·lic i objectificador de vides humanes de les seves declaracions. Sense aquestes aclariments, el seu missatge plana com una ombra fosca sobre el discurs públic: com pot una massacre de civils, especialment infants, ser percebuda —ni que sigui indirectament— com una «oportunitat» per algú que representa una institució democràtica?

En moments com aquest, la responsabilitat política no només exigeix condemnar la violència, sinó triar amb extrema cura les paraules, no hi ha d’haver lloc per a ambigüitats ni per a lectures geopolítiques fredes. Hi ha vides trencades, famílies destrossades i una escalada que pot arrossegar molts més països i pobles.
Cal una explicació pública, detallada i honesta. No per atacar ningú, sinó per respectar la memòria de les víctimes i per no normalitzar mai que la mort massiva de civils pugui ser una «oportunitat» per a ningú.

Uns dies als llacs de la Maragda (X)

XII

Aquell estiu va ser el més calorós que recordo. Barcelona bullia com una olla, i dins del pis, l’aire era espès, ple d’olor de fum i de menjar ranci. Cada matí em despertava amb la mateixa pregunta: tornarà a desaparèixer? Em deixarà sola una altra vegada?
La mare tot just acabava de tornar d’una altra absència de tres dies. Havia entrat per la porta amb els ulls vermells i una bossa de supermercat plena de coses que no necessitàvem per res: galetes barates, una ampolla de vi dolç, un paquet de tabac i una revista de cotxes que el Xavi havia demanat; ell també venia al seu costat. Em va abraçar fort, com feia sempre que se sentia culpable. “Perdona, reina, perdona. Ara tot anirà millor. Et prometo que no tornaré a marxar”. I jo vaig fer que sí amb el cap com sempre. No em creia res.
El Xavi es va asseure al sofà, va engegar el televisor i es va obrir una cervesa; de normal, no parlava gaire amb mi, només per fer-me bromes pesades; la major part de les vegades, quan la mare no mirava.

Pocs dies després, al matí, la mare va dir que sortien tots dos una estoneta a comprar coses per dinar.

-Tu queda’t aquí, amor, que tornem de seguida. No obris a ningú!

Eren les onze del matí, i jo em vaig quedar al sofà, mirant la porta tancada, comptant els minuts al rellotge de la cuina. M’esperava una nova desaparició; estava convençuda que tornaria a passar el mateix.

A les dues, encara no havien tornat. A les quatre vaig començar a tenir gana de veritat. A la nevera hi havia un iogurt caducat i mig paquet de galetes. Em vaig menjar les galetes, asseguda a terra, amb l’esquena contra la paret, i vaig plorar una mica, però no gaire. Començava a estar-ne acostumada. 

Vaig pensar, sentint-me ximple pel fet de pensar-ho, que potser havien anat al mercat i que es devien haver entretingut, que segurament tornarien abans de sopar.
A les vuit del vespre el sol ja baixava i el pis s’omplia d’ombres llargues. Vaig sortir al balcó i vaig mirar cap al carrer: gent que tornava de la feina, nens que jugaven a futbol, cotxes que passaven amb la música alta. Ningú no mirava cap amunt. Vaig trucar al mòbil de la mare; apagat. Vaig trucar al del Xavi; apagat. Em vaig asseure al terra del balcó abraçant-me els genolls. El vestit rosa del Tibidabo em va venir al cap, com un fantasma que em deia: “Ja ho saps, oi? Ja ho saps!”.
A mitjanit, vaig decidir que no m’esperaria més. Vaig agafar la motxilla de l’escola, i hi vaig posar un jersei vell, una ampolla d’aigua que encara quedava i les quatre monedes que tenia guardades en un pot. Vaig deixar un escrit a la taula de la cuina, escrita amb retolador negre en un full de llibreta: “Me’n vaig. No em busquis”. En realitat, però, volia que em busquessin, volia que algú s’adonés que jo no hi era.
Vaig sortir del pis a les dues de la matinada. El portal estava obert, com sempre. Vaig caminar sense destinació; primer cap al parc de l’Espanya Industrial, més tard cap a la plaça de Sants; després més enllà, cap a la Gran Via. Els carrers eren foscos i freds; només hi havia gent a les avingudes principals. Hi havia força taxis i algun borratxo que parlava sol. Vaig dormir en un banc del parc de la Ciutadella, tapada amb el jersei. Feia calor, però a la matinada baixava la temperatura; també tenia fred per dins. Al matí em vaig despertar amb els coloms espicossant al meu voltant i els ulls d’una senyora gran que em mirava preocupada.

-Nena, estàs bé? On són els teus pares?

Vaig marxar corrents.
Els dies següents, dormia on podia: un portal, un parc, una casa okupa, la muntanya de Montjuïc. Menjava el que trobava: restes de pa del contenidor d’un forn, fruita que algú deixava a mig menjar, les restes de la taula d’alguna cafeteria. Vaig aprendre a evitar la gent que mirava massa, a córrer quan sentia sirenes. Vaig veure policies, però ells no em miraven; buscaven algú més perillós, algú més visible. Jo era petita, bruta, amb els cabells embullats, i la roba em feia olor de suor i de por. De vegades pensava que la meva por es podia olorar. Ningú no em veia com una nena desapareguda; em veien com una nena qualsevol que anava per la vida sense arreglar-se.
D’aquesta manera, va passar una setmana. Una setmana sencera sense que ningú em busqués oficialment; ho vaig saber després, quan tot va acabar. La mare no va denunciar la meva desaparició fins al vuitè dia. Ella va dir a la policia que es pensava que jo era amb una amiga, que jo de vegades marxava enfadada però que tornava. Era mentida. Fins aquell moment, jo mai no havia marxat. Ella sí. Va dir que no volia fer un escàndol per res. Va dir que estava malalta, que no podia pensar clar. Des que va denunciar la meva desaparició, la policia va activar la cerca: van posar el meu nom en una llista, van escampar una foto meva vella (una de l’escola, amb el somriure forçat), van preguntar als veïns.
Els últims dies abans que no em trobessin, vaig acabar al Raval, prop del MACBA. Allà vaig conèixer altres nens i nenes que vivien al carrer: un noi de quinze anys que es deia Marc, una noia de catorze que es feia dir Lila, i d'altres que no sabia ni com es deien ni quina edat tenien. Dormíem en grups, en racons amagats, compartíem el menjar que trobàvem o que ens donaven. El Marc em va ensenyar a demanar diners sense parlar gaire; i sobretot, a qui demanar-los sense que avisessin a les autoritats. La Lila em donava sovint trossets de xocolata. Eren els meus primers amics de veritat des del Marcel.
Un feia deu dies que m'havia escapat, vaig veure el meu nom en un cartell penjat en un fanal: “Desapareguda. Aurora, dotze anys. Vista per última vegada al barri de Sants”. Vaig sentir un nus a la gola. Vaig córrer cap a un portal i vaig vomitar. Ara em trobarien, i no sabia dir si ho desitjava o si ho temia; poser les dues coses.
Al final va passar, i la policia em va fer pujar en un dels seus cotxes en una plaça petita prop de la Rambla. Dos agents van venir cap a mi mentre jo seia en un banc menjant-me una poma que havia agafat d’una botiga.

-Ets l’Aurora?

Vaig fer que sí amb el cap. No vaig plorar. Només vaig dir que tenia gana. Em van portar a comissaria i una policia va demanar una hamburguesa per a mi; quan me la van portar em semblava que era al cel. Després van parlar-me molt, i amb molta amabilitat, i van trucar a la mare. Ella va arribar plorant, amb el Xavi al costat, dient que no sabia què fer amb mi, que estava cansada del meu comportament. Jo no vaig dir res. Ni tan sols la vaig abraçar.
La policia va interrogar molta estona en privat a la mare i al Xavi, i després ens en vam anar a casa. 

La mare feia molt mala cara, i em va prometre que canviaria. El Xavi va desaparèixer unes setmanes. Jo vaig tornar a l’escola, però no tenia ganes de fer deures ni d’estudiar. Pensava molt en aquella setmana al carrer, en aquells primers vuit dies en què la meva pròpia mare no havia denunciat la meva desaparició perquè encara no s'havia assabentat que havia fugit de casa.

Línia i llum

                                                 AI image

(...) Un diumenge vaig aconseguir d'acostar-les al Museu Picasso. De petita me l'havia recorregut tot sencer amb el pare; el qual m'havia explicat, a poc a poc, els secrets de cadascun dels quadres. Encara no sé com vaig aconseguir que m'hi acompanyessin, car les meves amigues eren de les que trepitjaven els museus a les excursions escolars i prou; però varen acceptar la proposta. Tal vegada estaven canviant.
Cap a les quatre entràrem al pati de l'edifici, tan senyorial, i començàrem per les primeres sales: la infantesa, els primers gargots, la mestria d'un infant que ja era un creador inquiet; tot plegat enmig de l'encís del lloc. Els colors parlaven amb el nervi del traç. Les cambres guarnien el geni. Ens sentíem com en un somni, fora del temps. Jo els explicava els records que custodiava dins del cor com a tresors:
-Fixeu-vos com la seva pintura és una recerca de la forma, no té tan sols una finalitat decorativa o d'exhibició de les qualitats personals... A més, Picasso mostra interès en el món que l'envolta: el retrata, el jutja, opina...
Em miraven amb sorpresa:
-Tia... com saps tot això...?
Jo seguia, amb indiferència:
-Picasso va trencar amb tot el que li havien ensenyat. Va desobeir. En el fons gràcies a molts pintors amics que ho havien fet abans... Ell sabia que si seguia unes normes estètiques determinades tindria molt de suport social... però tant li va fer... Enteneu?
-Sí... com l'audiència de la "tele".
-Això mateix... Ell va passar de l'audiència. Va escollir la llibertat de l'art, la creació, el trencament d'unes regles massa rígides, l'elecció de temes polèmics, escabrosos, crítics amb el món del temps que vivia... I tot això ho va aprendre aquí... a Barcelona...
-A Barcelona...? Sembla mentida... tan monstruosa com sembla aquesta ciutat...
-Barcelona, sí... I encara s'hi poden trobar racons especials... Aquest n'és un... -els vaig dir. - Barcelona a principis de segle era una ciutat màgica, com París, com Sinera...
-Sinera...?
-Sí... No coneixeu l'Espriu...?
-L'Espriu...? El de l'examen de l'altre dia...?
-Sí tia... L'Espriu va somniar Sinera, que és Arenys de Mar; però és més que Arenys... L'Espriu va tornar a imaginar Arenys de bell nou, i el va fer Sinera... Picasso vivia en una Barcelona inventada de nou pels artistes: Russinyol, Carles Riba, Gaudí... Dins de Barcelona hi havia moltes Barcelones... Avui succeeix el mateix... Cadascú viu a la Barcelona que els seus ulls miren...

Aquell dia m'havia posat una faldilla de color blau cel que m'arribava per damunt del genoll i un jersei rosa pastel. Els cabells bruns i arrissats em relliscaven pels muscles. Les amigues, en adonar-se de com m'havia vestit, van riure.
-No és el teu estil... -em van dir.-. Què t'ha agafat avui...?
-No ho sé... Ja sabeu que soc rara, jo...
-No dona... però sembles una nina.

M'havia vestit com quan era una nena, tal com anava durant les visites al Museu Picasso amb el pare; ho vaig fer de manera inconscient, sense pensar-hi. Portava les cametes a l'aire, sense mitges, i unes sabatilles blanques de tela prima.
Quan ens vam asseure a les escales del pati, abans de sortir del museu, mentre m'agafava als barrots de la barana, vaig sentir un ventet per sota les faldilles que em va recórrer el cos sencer, com si fos nua. Vaig sentir com el rostre m'envermellia, mentre el cel de la ciutat també ho feia amb un munt de núvols de textures màgiques. I allà, altra vegada, amb la fresqueta a les cames, els vaig tornar a parlar del gran pintor, i de París i la bohèmia...
Al davant nostre es dibuixava un portal antic, envoltat de sanefes de pedra, i parets de pedra, i arcs de pedra, bruta de regalims d'aigua. I més barrots de ferro a balcons closos on fa segles algú devia mirar, alertat pel clasc d'un cavall que entrava. Que segurs que hi devien viure els antics inquilins de la fortalesa...! Però ara ja no hi eren. La casa seguia dempeus, més bella encara, i la gent de llavors no era enlloc i ningú no els recordava.
I els turistes entraven i sortien dessota les palmeres del pati, entre les plantes amb flors. I un rosset que semblava alemany se'm va quedar mirant i em picà l'ullet, i el rostre em bullí de nou. I l'airet em tornà a acariciar les cames, enmig dels genolls...
-Línia i llum... línia i llum... Barcelona és línia i llum...

-T'has posat vermella... -m'interrompé la Raquel, i va riure. -. Fixa't...! Ara un altre cop... I quina carona de bona nena que fas... - i vinga a riure totes, i jo amb elles.
(...)

(ELS PEUS DINS L'ESCUMA, 2001, J.S.)

Uns dies als llacs de la Maragda (IX)

IX

A partir d’aquí la meva història ja no neix de les pàgines d’un diari adolescent; està corregit. La meva veu infantil va enregistrar tot allò d'una manera massa imperfecte i he cregut convenient millorar-ne la forma. Hi queden, potser, algunes frases originals. Tot el que us explicaré seran records del que vaig viure i que m’he disposat a escriure molts anys després.

Un cop es van haver oblidat de mi al llarg d’una setmana sencera, la mare va dir que volia compensar-me. Ho va dir així, exactament; com si hi hagués alguna compensació que tingués sentit fora de l’actitud evident de no tornar a oblidar-se mai més de mi. Però aquest llenguatge era tot el que jo tenia llavors, i era més que res; si més no, era algun gest, o ho semblava.

Va entrar a la meva habitació un matí de dissabte amb un somriure molt gran i em va dir que aniríem al Tibidabo, només ella i jo; que passaríem tot el dia pujant a les atraccions, que menjaríem gelats, que ens faríem fotografies, i que seria “el nostre dia”. Em vaig posar tan contenta que em van venir ganes de saltar damunt del llit. Feia molt de temps que no anàvem enlloc juntes sense ningú més. Vaig pensar que potser això volia dir que tot tornava a ser com abans, com en els temps en què el Xavi no existia, quan jo era algú important per a ella.

Vaig passar tot el matí preparant-me. Vaig triar els texans que més m’agradaven, els que tenien un forat petit al genoll, i una samarreta blava amb un dibuix d’un ocell que em va regalar la Magda quan vam marxar del refugi. La mare va entrar quan ja m’estava posant les bambes; em va mirar de dalt a baix. Va fer una cara estranya, com si no li agradés res del que portava.
—No, amor, avui no. Avui et posaràs roba més bonica, com quan eres petita. Mira què vaig trobar l’altre dia!
Va treure del fons de l’armari un vestit rosa de quan jo tenia deu o onze anys. Era un d’aquells vestits que es posen les nenes petites per anar als casaments: de maniga llarga, amb tot de tul i de volants, amb un llaç enorme a l’esquena que semblava una papallona gegant. El color rosa era tan intens que feia mal als ulls. Quan me’l vaig posar, vaig veure que m'anava curt, la faldilla m’arribava just per sobre del genoll; em feia sentir com una nina que algú hagués tret d’una caixa vella.
—Mare, això… és massa infantil. Tinc dotze anys. Em va massa petit.
Ella va riure i em va fer girar davant del mirall.
—Estàs preciosa! Sembla que tornis a ser la meva nena petita. Avui vull que siguis la meva nena petita, eh? Sense discussions.

—Si us plau, no vull dur això; no puc anar així!

—Ja veig que el que vols és que m’enfadi. I mira que estava contenta! A mi, em fa il·lusió que et mudis, que et vesteixis una mica més maca que de costum. Tan difícil és fer-me contenta?

No vaig dir res més. Em vaig mirar al mirall i em vaig sentir ridícula. No em podia moure amb comoditat; m'anava tan curt que tenia por que se’m veiés més del compte. A més, cada pas que feia sonava com si portés paper de seda arrugat; la tela estava com resseca. Però la mare estava tan il·lusionada, i per a mi era tan difícil tenir-la contenta, que no li volia esgarrar el dia posant-me tossuda. Vaig pensar que, al capdavall, ningú no es fixaria en mi.

Quan vam arribar al portal, el Jeep vell estava aparcat allà mateix, i el Xavi era al volant, amb les ulleres de sol posades i un somriure que em va provocar un calfred.
—Ei, barrufeta! Mira quina nina més maca que tenim aquí! Si sembles una princesa de sucre!
Va riure molt fort, com si fos la broma més graciosa del món. La mare va riure també i va dir:
—Va, puja, que avui ho passarem genial tots tres.
Jo em vaig quedar parada al mig del carrer. No m’ho podia creure. La mare m’havia assegurat que estaríem soles totes dues. La vaig mirar i ella va fer com si no passés res, només em va obrir la porta del darrere.
—Va, amor, que arribarem tard!
Vaig pujar sense dir res. No em vaig atrevir davant del Xavi, però per dintre, em sentia enfonsada. I a sobre, el vestit va fer soroll quan em vaig asseure. Em vaig posar la motxilla davant per tapar-me una mica les cames.
Al Tibidabo, tot era com a les fotos antigues de l’àlbum que de vegades em mostrava la mare quan era petita; a on hi sortia ella amb un cotofluix de sucre: la muntanya alta, el cel molt blau, l’aire que feia olor de dolces i de fusta vella. Vam agafar el funicular, i des de dalt, s'hi veia tota Barcelona com un tapís gegant. Jo volia estar contenta, oblidar-me del disgust de tenir el Xavi a prop, però el vestit no m’ajudava. Cada vegada que bufava una mica el vent, i en feia bastant, la faldilla se m’aixecava i havia d’aguantar-me-la amb les mans. Em va semblar que la gent em mirava. Uns nens petits van riure i van assenyalar el llaç. Una senyora gran em va dir “quina nena més maca”, però ho va dir com si parlés amb una criatura de cinc anys. Em sentia exposada, com si portés un cartell que deia “mireu-me, sóc ridícula”.
Vam pujar primer a l’avió, aquella atracció antiga que sembla un avió antic de veritat i que gira fent cercles amb vistes de la ciutat. M’encantava la idea, però quan em vaig asseure al seient, el Xavi es va posar al meu costat i no parava de fer-me bromes:
—Ei, barrufeta, no et moguis gaire que el llaç et volarà com una bandera! Sembla que portis un coixí a l’esquena!
La mare reia.
Després vam anar a la Muntanya Russa. Allà el problema va ser pitjor: em vaig despistar i el vent em va aixecar la faldilla mentre baixàvem la primera rampa a tota velocitat; vaig haver de subjectar-la amb les mans tot el trajecte. Quan vam baixar, tenia la cara vermella i les mans suades. Em feia mal l’estómac pels nervis.
Vam pujar al Carrusel, al Globus, al Giradabo… En tots em passava el mateix: el vestit no em deixava gaudir, se m’enganxava, feia soroll, em voleiava, i el Xavi no parava de fer comentaris. “Mira quina nina! Sembla que vagis a una festa de nenes de quatre anys!”. La mare de vegades li deia “deixa-la”, però reia mentre ho deia.

A mig matí, vam parar a menjar un entrepà i un gelat. El Xavi va anar a buscar begudes; va tornar amb cerveses per a ell i la mare, i amb una cola per a mi.
Després de dinar vam anar a la Talaia, aquella torre alta que puja i gira. Quan érem a dalt, mirant Barcelona, la mare em va abraçar per darrere i em va dir a cau d’orella:
—Gràcies per avui, amor. Sé que he fet coses malament últimament… però avui som felices, oi?
Jo vaig fer que sí, però no ho era del tot. Tenia ganes de treure’m el vestit i llençar-lo muntanya avall.

I llavors, no sabria dir com, van desaparèixer.
Va ser de cop. 

Havíem baixat de la Talaia i tots dos van dir que anaven a buscar una beguda. 

—Ara tornem —, va dir la mare. —No et moguis d’aquí . 

Em vaig quedar asseguda en un banc davant del Museu d’Autòmats, mirant la porta per on havien entrat. Van passar deu minuts, i no els vaig veure sortir. Vaig a entrar a veure què passava, i no eren a dins. Vaig caminar una mica, buscant-los entre la gent. El parc era ple de famílies, de nens que corrien, de parelles que es feien fotos. Vaig sentir un rosec a la panxa que no m’abandonava. Ningú no em mirava, i ja ja gairebé no feia cas del vestit rosa i el llaç gegant; només m’angoixava haver-me quedat sola. 

Vaig preguntar a una noia que treballava allà si havia vist una dona amb un home amb barba i una samarreta negra. Em va dir que no ho sabia.

Les hores passaven. El sol va començar a baixar. Van anunciar per megafonia que el parc tancaria en mitja hora. Vaig esperar prop de la sortida, asseguda en un mur baix. Feia vent, i tot i que estàvem a finals d’agost, a dalt de la muntanya ja refrescava. Em vaig abraçar les cames i vaig esperar; no apareixien. Em vaig cansar d’escrutar tots els rostres i de no descobrir el d’ells dos mentre em consumia d’angoixa.
Quan van tancar les portes, vaig sortir al carrer de fora. Hi havia un petit aparcament i la carretera que baixa cap a Barcelona. Va passar gent que em miraven amb curiositat. Què havien de pensar? Una nena sola amb un vestit rosa ridícul a les deu de la nit! Un home gran em va preguntar si necessitava ajuda. Vaig dir que no, que esperava la meva mare; després em vaig penedir de no haver-li demanat ajuda. Se’n va anar.
Va aparèixer un cotxe amb quatre nois joves. Van frenar al meu costat i van baixar la finestra. Van riure molt fort.
—Ei, nena! Vas a una festa de princeses o què? On has deixat el castell?
Em vaig tapar la cara. Van accelerar i se’n van anar, rient.
Llavors em vaig posar a plorar. Vaig plorar tant que em feia mal el pit. Vaig decidir baixar caminant a Barcelona. No sabia què més fer.
La carretera era fosca, amb revolts i arbres al costat. Vaig caminar una estona i de cop vaig sentir un soroll al bosc. Va aparèixer un senglar, gros i negre, amb els ulls brillants sota dels fars d’un cotxe llunyà. Vaig córrer cap al voral i em vaig quedar quieta. El senglar em va mirar i se’n va tornar al bosc. Jo tremolava.
Em venien ganes de fer pipí i caca alhora. Vaig entrar una mica al bosc, entre els arbres, molt espantada. Em vaig ajupir darrere d’un matoll i ho vaig fer ràpid, amb por que sortís un altre animal o que algú em veiés. El vestit es va embrutar de fulles i de terra. Em sentia bruta i perduda.
Vaig continuar baixant per la carretera. Les cames em tremolaven. El llaç se m’havia descosit una mica i penjava tort. Vaig veure unes llums que s’acostaven; era el Jeep del Xavi.
Es van aturar al meu costat. El Xavi va baixar la finestra. Feia olor de cervesa.
—Ei, barrufeta! T’ha agradat la broma? T’hem buscat una estona, eh!
La mare va riure des de dins, una rialla estranya, massa alta.
—Ai, Xavi, no siguis dolent! Vine, reina, puja. T’hem deixat de veure un moment al parc i hem pensat: “deu estar gaudint molt”. Hem anat a fer un volt i se’ns ha fet tard. Perdona, amor…
Vaig pujar al darrere sense dir res. El cotxe feia pudor d’alcohol i de tabac. El Xavi conduïa molt de pressa, la inèrica em feia tombar als revolts. La mare cantava una cançó i reia sola. Jo mirava per la finestra i plorava baixet.
De cop, van aparèixer unes llums blaves i vermelles darrere nostre; la policia. Ens van fer parar.
Van parlar amb el Xavi. Li van fer la prova de l’alcohol. Va donar positiu. Van dir que de moment li retenien el cotxe i que havíem de baixar. La mare va discutir una mica, però no va servir de res. Vam haver de continuar a peu carretera avall.
Jo plorava fort. La mare es va girar i em va renyar:
—No facis un espectacle, eh? Ja està! Ja ha passat! Camina i calla!
El Xavi reia i deia que tot plegat era una aventura.

Vam trigar més d’una hora a arribar al peu de la muntanya. Allà vam agafar un taxi. A casa, quan vam entrar, la mare va tancar la porta i es va girar cap a mi. Tenia els ulls molt vermells.

—Per què has baixat sola? Podria haver-te passat alguna cosa!
Jo la vaig mirar i, per primera vegada, li vaig dir el que pensava:
—Perquè us heu oblidat de mi un altre cop.
Ella es va quedar quieta. Després va començar a plorar, però no com plora una mare que ho sent. Plorava com si fos ella la víctima. Va dir:
—No em diguis això! No em facis sentir pitjor! Jo t’estimo, sents? Tot ho faig per tu.

Va agafar l’ampolla de vi que tenia a la nevera i se’n va servir un got sencer. Se’l va empassar d’un glop. Després va agafar el telèfon i va trucar a algú, parlant molt alt i plorant.
Em vaig tancar a l’habitació. Em vaig treure el vestit rosa i el vaig deixar a terra com si fos una maledicció. Em vaig ficar al llit amb la roba interior i vaig plorar fins que em vaig adormir.

L’endemà al matí, quan em vaig llevar, el vestit ja no era allà. Més tard vaig saber que la mare l’havia llençat a les escombraries. No em va dir res. Només em va fer un cafè amb llet i me’l va posar al davant.
Alguna cosa dins meu s’havia trencat definitivament.

Uns dies als llacs de la Maragda (VIII)

La mare, fa uns quants dies i ben d’hora al matí, em va fer un petó al front abans de marxar.
Em va dir:
—Avui sortim una estoneta amb el Xavi, que hem de parlar de coses d’adults. Tornem aviat, eh? No et moguis ni obris a ningú.
Vaig fer que sí.
Vaig pensar que “aviat” volia dir a la tarda, o abans de sopar, que potser portarien alguna cosa per menjar, com una pizza o un entrepà de calamars que, a la mare, li agraden tant.
Però a les vuit del vespre, encara no havien tornat.
Vaig engegar la tele una estona, i només hi feien programes que no m’interessaven. Vaig menjar mitja bossa de patates fregides que quedaven al fons del calaix i un iogurt que ja feia una olor una mica rara, però que encara es podia menjar.
Vaig pensar que la mare i el Xavi es devien haver quedat a sopar en algun bar i que després vindrien; de vegades ho feien.

Me’n vaig anar a dormir.
L’endemà al matí, em vaig despertar amb el sol entrant per la persiana mal tancada. La casa estava en silenci. Com que no hi eren, vaig agafar el mòbil i vaig trucar a la mare. Em va sortir un missatge que deia que el mòbil estava apagat o fora de cobertura.

Vaig anar a la cuina i vaig veure que a la nevera hi havia dos ous, mig paquet de pernil (que ja estava una mica verd per les vores), una llauna de tonyina oberta d’ahir i una ampolla de llet que feia grumolls quan l’agitava.
Em vaig fer un ou ferrat i me'l vaig menjar amb pa dur, que vaig remullar prèviament amb aigua. Després vaig sortir al balcó i vaig mirar el carrer. Feia molta calor, era agost i no hi havia gairebé ningú. Els nens del veïnat devien ser de vacances a algun lloc amb piscina o amb els avis.
Vaig concloure que aquell mateix dia tornarien. Potser havien anat a la platja o a veure algun amic i s’havien quedat a dormir allà. La mare m’havia dit moltes vegades que no m’angoixés perquè ella sempre tornava.
Vaig trucar un munt de vegades a la mare i em sortia sempre el mateix missatge: el mòbil estava apagat o fora de cobertura.
El tercer dia ja no m’ho creia tant que tornaria aviat.
Vaig comptar els diners que tenia: vuit euros i setanta cèntims que duia a la cartera de l’escola, i dos euros que vaig trobar dins d’una butxaca dels texans. Vaig baixar al "súper" petit de sota casa, i vaig comprar un pa de motlle, un paquet de macarrons i una llauna de tomàquet fregit. La senyora de la caixa em va mirar una mica estranyada, però no em va dir res.
Vaig tornar a casa i vaig cuinar macarrons amb tomàquet. En vaig fer per a dos dies. Vaig intentar no pensar gaire. Vaig mirar dibuixos a la tele i vaig llegir un llibre vell que tinc des de petita, aquell de la nena que viu sola en una illa. Però cada vegada que sentia l’ascensor em posava dreta i corria a la porta. Sempre era algú altre. Quan trucava a la mare, el mòbil continuava sense respondre.
El quart dia vaig començar a plorar al balcó; baixet perquè els veïns no em sentissin. Vaig pensar de trucar a la policia, però què els diria? Que la meva mare se n’havia anat amb el seu xicot i no tornava? I si després tornava i em deia que era una ximpleta i que havia provocat un daltabaix per res?
Vaig buscar el número de la Magda del refugi, però no m’atrevia a trucar. Què li diria? Que estava sola? Que no sabia on era la meva mare?
Vaig decidir que aguantaria. Que no passaria res. Que tornarien aviat.
El cinquè dia la nevera ja era gairebé buida. Només quedava pa sec i una mica de tomàquet fregit. Vaig beure molta aigua per omplir la panxa. Vaig sortir al carrer i vaig caminar fins al parc. Hi havia coloms i un gos petit que jugava amb una pilota. Vaig asseure’m en un banc i vaig mirar com passava la gent. Ningú no em mirava. Ningú no preguntava res.
Vaig pensar que potser la mare i el Xavi havien tingut un accident. O que s’havien barallat molt fort i ella no s’atrevia a tornar. O que s’havien enamorat tant que se n’havien anat lluny. Totes les idees em feien mal, però la pitjor de totes era pensar que simplement s'havien oblidat de mi. I quan trucava a la mare, res.
El sisè dia vaig plorar tant que em feia mal el cap. Vaig dormir al sofà perquè el llit em feia por, com si fos massa gran i estigués massa buit. Vaig somiar que era al refugi i que el Núvol em mirava des de lluny, però quan m’acostava desapareixia. Vaig pensar de trucar al Marcel, o a la seva mare, però em feia ràbia que sabessin totes les coses que em passaven.
El setè dia al matí vaig sentir les claus al pany.
Vaig córrer cap a la porta.
Era ella. La mare. Amb els ulls vermells i els cabells despentinats. Portava la mateixa roba que el dia que va marxar, però molt més arrugada. Darrere seu, hi havia el Xavi, amb una barba de molts dies i una bossa d’esport penjada a l’espatlla. Feia olor de suor i de tabac.
La mare em va mirar i va obrir els braços.
—Ai, amor meu… Perdona, perdona… Vam tenir problemes amb el cotxe i després amb els diners… Vam haver de dormir en un càmping i… perdona…
No plorava, però la veu li tremolava molt. El Xavi va entrar sense dir res, va deixar la bossa a terra i se’n va anar directe al lavabo.
Jo em vaig quedar allà plantada. No sabia si córrer a abraçar-la, enfadar-me, o plorar; o tot alhora. Al final només vaig dir, molt baixet:
—Només queda pa dur, i tinc gana.
La mare em va agafar la cara amb les dues mans i em va fer un petó al front, molt fort.
—Ets tan forta! Tan forta! No tornaré a fer-ho mai més, t’ho prometo.
Després va entrar a la cuina i va veure la nevera gairebé buida. Es va quedar quieta una estona. Va obrir l’armari i va treure l’ampolla de vi que encara hi havia. La va mirar com si fos una cosa estranya i la va tornar a deixar a dins sense obrir-la.
El Xavi va sortir del lavabo i va dir:
—Vaig a comprar alguna cosa per menjar.
Va sortir sense mirar-me.
La mare va asseure’s al sofà i em va indicar que em posés al seu costat. Em va abraçar molt fort i va estar una estona sense dir res. Jo tampoc no parlava. Només sentia el seu cor que bategava molt de pressa.
Al final em va dir, gairebé xiuxiuejant:
—No has trucat a la policia?
Vaig fer que no amb el cap.
—Per què?
—Perquè sabia que tornaries.
Llavors va plorar molt baixet, com si no volgués que la sentís.
Vaig tancar els ulls i vaig pensar en el llac de dalt de tot, en aquell dia que vam banyar-nos juntes. Vaig pensar que potser algun dia hi tornaríem, però soles. Sense ningú més.
Avui no sé si estic contenta, trista o enfadada.
Només sé que he aguantat una setmana sola.
I que he après que puc aguantar.
Però no vull haver-ho d’aprendre mai més.