A tu, adolescent.

.

No saps on dar-la. La veu dels grans t'exigeix rapidesa, velocitat, responsabilitat, efectivitat; però sobretot pressa. L'orella dels grans et sent, però no t'escolta. Sovint sembla que escolti només, i per damunt de tot, els teus renecs; i això et mou, sense gaire reflexió, a pronunciar-los amb més força. La solitud et refreda les cames i el cor. El cel és gris. Ni plou, ni s'esvaeixen les boires. El món es capfica per banalitats molt "útils": frecs, orgull, protagonisme, necessitats, progrés, sobretot progrés, creixement econòmic, sobretot econòmic, glòria, fama, diners... I tu, marrec de tretze anys amb grans a la cara, veu enrogallada, que ja no despertes la tendresa de quan eres infant a les marmanyeres hipòcrites esclaves de les seves hormones i adoradores del consum i de la imatge... tu... ets pel món una pedra a la sabata, una veu que li recorda les seves mancances... un insolent que es pensa que pot exigir ser tractat com un adult... algú que està sol i a qui ningú no sap com acompanyar, i a qui ningú, potser, no vol acompanyar.

.

.

Un univers enllà de les normes socials i les revolucions nihilistes.

.

Hi ha altres maneres de viure, diferents a la habitual. Hi ha una llibertat rere cada repressió. I hi ha moltes menes d'inhibicions: la que es fa amb goig, perquè representa, sens dubte, un bé per algú que estimem; i la que ens destrueix, perquè no és altra cosa que la submissió a unes normes socials fonamentades en la vacuïtat de les tradicions i dels protocols. Cal saber distingir. Cal destriar el fum negre de la boira baixa dels cims més elevats i misteriosos que freguen les portes del cel. Cal viure la llibertat de la natura sense complexes; però sense submissions, tampoc, a la més brutal animalitat dels qui tracten les persones com graons de l'edifici del seu plaer personal.
Tot allò que donem ens serà retornat en forma de goig indescrptible. Un “no” a l'instint ancestral de promiscuitat, per amor al més gran que tenim: els fills, la família, la quotidiana lluminositat del dia a dia; ens serà retornat amb una intensitat vital impossible de totes totes de descriure.
Hem de viure sense por a la llibertat més absoluta, i més deslligada possible, de les tradicions religioses, socials o sexuals. Perquè una submissió, sense sentit ni raó, a les normes ens abocarà a un esclavatge insípid, rutinari, que ens prendrà visió de la vida. I la vida és massa bella per no veure-la; i massa intensa per no viure-la.
Ni progres “deslligats”. Ni moralistes reprimits. Ni destructors de la bellesa de la cultura. Ni adoradors dels valors antics. Ni perseguidors de la nuesa. Ni tirans imposadors del nudisme. Ni prohibicions. Ni imposicions. Ni nihilisme. Ni escolàstica. Ni inquisició. Ni revolució cultural. Llibertat i amor. I prou.

.

Venjança

.

Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà.
Magnificent i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeig d’una vida pletòrica.
La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà... a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys barrinant maneres de fer justícia.
Deixo el camí i avanço enmig dels arbustells cap el vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.
Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que fretura alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.
Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.
M’hi atanso i li descobreixo les parpelles closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a l’endins. Llavors veig, en els seus ulls, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el van llevar del pou. Caic de genolls i em descobreixo de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar. I jo, absolutament enfonsat, m’adono que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

.

.

Trenant la xarxa de la mediocritat vital (O la mala educació)

.

Els omplim de joguines per reis; joguines de plàstic, de colors llampants; joguines que no tenen ni temps de gaudir perquè han d'obrir altres joguines. El menjador queda ple de plàstics i cartorns escampats i esquinçats. Moltes joguines es trenquen o són impossibles de muntar, o esgoten la seva capacitat de seducció d'immediat, o desencisen perquè no tenen res a veure amb la màgia que prometien a l'espot publicitari.
Els regalem mòbils que fan de tot menys telefonar. Els proporcionem màquines que els submergeixen en mons irreals, amb éssers simplificats que menteixen sobre el que són, sobre el que som les persones; que ens deslliuren d'ells durant minuts (què dic, minuts! Hores!).
Els considerem un problema colateral quan esquincem la nostra família perquè la titola se'ns aixeca enfront d'estímuls extraconjugals (necessitats, diem).
Els omplim de “coses” per no haver-los de regalar “temps”.
Els ensenyem que l'aparença és més important que la realitat.
Els donem exemple, denunciant tant com podem per a treure tants diners com sigui possible, perquè som el centre del món i tot ha de girar al voltant del nostre benefici.
Els convencem que els diners ho poden comprar tot i que decideixen qui és respectable i qui no ho és; i per a tranquil·litzar la nostra consciència ens inventem els Reis, el ratoncito Pérez, el tió, i Port Aventura.
Els mostrem, amb les nostres accions, que l'esforç ha de ser rebutjat, allunyat, eludit, amb màquines, amb diners, amb el que sigui.
Entronitzem milionaris que ho són per causes atzaroses. Ens enriem, o menyspreem els qui no s'ajusten als canons socials. Ens exhibim davant d'ells defugint els programes culturals, els concerts, la ciència; abraçant televisions porqueria, que mengen carn humana i que graten fons maltractats per a pujar audiències.
Els adoctrinem per tal que s'agenollin davant dels déus socials, del políticament correcte, dels tòpics que els permeten ser acceptats pel grup.
Els alliçonem des de petits fent-los veure que l'amor l'han de merèixer, i aprenen a estimar només a canvi d'alguna altra cosa.
Els deixem sols.
I després de tot això, quan fracassen a l'escola, diem que la culpa la tenen els professors.

.

.

.

La fotografia l'he feta jo, és a lliure disposició vostra sempre que no la feu servir per a guanyar diners o fer mal. Es tracta d'una aranya de la Garrotxa

La boira negra

.

"Vola el drac infernal de la malària. Punxa amb el seu fibló les flors més febles; les deixa seques i ermes i roba el color a les vives; i encara no ha nascut cap bruixot capaç d'elaborar un antídot pel seu verí.”, canta l'esperit de la selva.

-El verí de la malària, ell tot sol, no és gaire fort -diu la vella Nbogo, eixugant-se les llàgrimes i acariciant la galta gèlida del seu nét mort i ajagut al bressol -. És quan es barreja amb l'altre verí, amb el pitjor de tots, que esdevé insuperable -i alça el cap vers la llenca de fum negre de l'esperit de la mort, que va cantant i que ella veu flotar pels espais de la cabana.
-Quin altra verí, àvia? -li demana la Tsuga, que no sap amb qui parla la Nbogo i que no plora perquè encara no comprèn del tot què vol dir morir-se.
-La indiferència, Ulls d'atzabeja; la indiferència barrejada amb la malària és indestructible.
I la vella engega una dansa per invocar el miracle de la vida per un cos enterc que ja no respira.
-La màgia no existeix, àvia -conclou la petita tres hores després, comprovant que el seu germà no ha reviscut.
-Sí que existeix, Ulls d'atzabeja. El que no tenim, i de debò ens fa falta, és una fada que la sàpiga conjurar.
-Tu ets una fada, àvia.
-No, Tsuga; jo no ho sóc; però tu algun dia ho seràs.

*

El rei de Suècia, des del tron, es meravella dels seus ulls negres. Ell, tan ros, sempre s'ha sentit fascinat per les pells llores. Quina bellesa africana!
-Quina bellesa, l'africana! – li xiuxiueja a la reina, posant-se discretament la mà a la boca per tal que les càmeres no li captin els mots, que després sempre surten els qui llegeixen els llavis i venen exclusives.
-S'ha criat als Estats Units -li precisa la reina -. Ben poc en té, d'africana!
-Tant se val! És molt bella. Com es diu?
-Tsuga.
-Tsuga... Quins ulls més negres!
Però la Tsuga no mira els reis, ans somnia en la vella Nbogo i la seva màgia; en la indiferència i la malària; en el germanet convertit en pols pels dos verins indestructibles...
-Tsuga! Tsuga! Que ja et criden! -li etziba la noia que té al costat i que l'acaba sacsejant, perquè Ulls d'atzabeja està desorientada i tot just comença a recordar que ja han passat trenta anys i que ella finalment s'ha convertit en una fada. Després escolta com un rei de cabells daurats pronuncia el seu nom, i com afegeix que té l'honor de concedir-li el premi nobel de medicina per la vacuna que eliminarà la malària de la faç de la Terra.
La Tsuga s'aixeca de l'escó de vellut grana, s'apropa pausadament al rei, i accepta agraïda la seva abraçada. Camina, després, cap al micròfon i veu el fum negre de l'esperit de la mort estenent les seves llenques damunt els caps de la gent del públic. -La vacuna no curarà la malària si no desapareix la indiferència -assevera. I el fum es va difuminant -. La indiferència és un verí més poderós que qualsevol virus o bactèria. De res hauran servit els meus descobriments, si entre tots no som capaços de fer nostres els sofriments llunyans i silenciosos.
Aplaudiments, flashos, llàgrimes d'emoció... i la boira negra que s'esvaeix, que s'amara al sostre de l'auditori, que s'escola pels conductes de ventilació, per les canonades de l'edifici fins arribar al cel de la nit. Després fuig ciutat enllà, qui sap fins a on i fins quan.

.

For the visitors thirsting for sex. (Als visitants assedegats de sexe) (Post bilingüe)

.

For the visitors thirsting for sex
I writte this words to you, catalan, Spanish, American, German, Russian man ... You've come to this site from google, in search of sex, of images that you can get to excite, that can lead to the release of some instincts that throughout your daily life you cant satisfy ... I know you exist, because in my blog I have a feed that show me the words which honorable guests use to come into my corner. I would say you're looking for the tip of an iceberg, and you're ignoring most beautiful part of iceberg ( and largest) The part that is below the cold sea, which glitters with shades and indescribable represents most of the glass too lina. Do you want to know what happens? You grew up in a society that represses the vision of the naked body, and at the same time, your gender has been for hundreds of thousands of years to evolve in a natural setting, and nudity, up there (for now) to the specie Homo sapiens to which you belong. Your environment, the environment we now inhabit, is a very far removed from the environment in which your kind has been done and has been evolved. Unconsciously, you feel you haven't this environment; and you lack something without knowing very well what thing you lack. You need nudity, because anybody has stolen it to you, anybody has hidden a part of your own specie, anybody has loaded your mind with the gunpowder of fetishism and erotism. And the sexual instinct is the strongest instinct, because the future of the specie depens on it. The sexual instinct comes out, like a bonsai when you try to grow. The bonsai has linked branches, and then grow dwarfed and deformed. Some trees will be relaxed. Others will feel constrained without knowing why. The solution, however, is not searching the satisfaction of instincts, ignoring the submerged part of iceberg. Nor is the crackdown. Many people live more or less quiet with the repression, they resigned to give up a part of the nature of their own species. But it is not an stable solution, often this “solution” crashes against traditional values such as loyalty. Almost always this “solution” gets in trouble with happiness and quiet confidence. The true solution, as a first step, is to know and to understand the words that I am saying to you. You must understand what is happening with you. Later, however, you must think of the submerged part of the iceberg. Every person for whom you are only looking for the body, has a personality, a heart, an identity. Every human being that your libido want to devour is a son or a daughter infinitely loved, a person with an infinite dignity, anybody with some impressive natural qualities. Someone who could be your son or daughter, brother or sister, father or mother. Someone with whom you could talk for hours, counting stars wandering, watching the moon, warm up on the edge of the fire, accompanied in pain or in joy. If your live obsessed by bodies, if you live obsessed by the non submerged part of iceberg, then you will never be able to dive up to discover the essence of the great white mountain. You will fear the coldness of the unknown. You'll treat people as beasts of coarse. You'll be a bad husband, a bad father, a poor friend, at least an strange friend. Yoy'll feel empty. As much as you drink, you'll be more thirsty. The sea is salty. You will not be happy. You'll say that life and world are shits. You will not know that all this will be happening because your repressed instincts treat you like a puppet. Dont repress the vision of nudity, but dont obsessively hunt it. Be free. Find what lies beyond the body. The image is just an icon. A person is infinitely adorable and he, or she, deserves you treat him, or her, as a person. Rate the wonderful view of nudity, because this rate will remember you that there is something behind reality, even more beautiful; capable of communication, of empathy and tenderness. Tenderness is the maximum fullness of humanity. Health, brother.

A tu, català, espanyol, nordamericà, alemany, rus... que has arribat a aquest web a través del google, a la recerca de sexe, d'imatges que et puguin arribar a excitar, que et puguin conduir fins a l'alliberament d'uns instints que al llarg de la teva vida quotidiana no sadolles prou... Sé que existeixes, perquè tinc un feed que m'informa sobre quins mots buscaven els honorables visitants que venen a parar al meu racó.
M'agradaria dir-te que estàs buscant la punta d'un iceberg, i que estàs ignorant la part de l'iceberg més bonica i més gran, la part que és sota de la mar gèlida, que brilla amb unes tonalitats indescriptibles i que representa la major part de la massa cristal·lina.
Vols saber què et passa? Has crescut en una societat que reprimeix la visió del cos despullat; i al mateix temps, el teu gènere ha estat centenars de milers d'anys evolucionant en un entorn natural, i en nuesa, fins arribar (de moment) a l'espècie Homo sapiens a la qual pertanys. El teu entorn, l'entorn que ara habites, és un entorn molt allunyat de l'entorn en el qual la teva espècie s'ha fet i ha evolucionat. En veure't privat d'aquest entorn, et manca alguna cosa sense saber ben bé que et manca. Necessites nuesa, perquè te l'han robada, te l'han amagada, i l'han carregada amb la pòlvora del fetitxisme i de l'erotització. I l'instint sexual és el més fort de tots, perquè d'ell en depèn el futur de l'espècie. L'instint sexual s'obre pas, com un bonsai quan intenta de créixer. I si el bonsai té les branques lligades, creixerà esquifit i deformat. Alguns bonsais estaran tranquils. D'altres se sentiran constrets sense saber per què.
La solució, però, no és llançar-se a la recerca de la satisfacció d'aquests instints, ignorant la part submergida de l'iceberg. Tampoc no és la repressió. Molta gent viu més o menys tranquil·la amb la repressió, resignant-se a renunciar a una part de la natura de la seva pròpia espècie. Però no és una solució estable; sovint entra en conflicte amb valors tradicionals com la fidelitat. Gairebé sempre entra en conflicte amb la felicitat i amb la tranquil·litat.
La solució, primer, és conèixer i comprendre això que t'estic dient. Comprendre per què et passa això.
Després, però, cal pensar en la part submergida de l'iceberg.
Cada persona de la qual només busques el cos, té una personalitat, un cor, una identitat. Cada ésser que vols devorar amb la teva líbido és un fill o una filla infinitament estimats, amb una dignitat infinita, amb unes qualitats naturals impressionants. Algú que podria ser fill o filla teva, germà o germana, pare o mare. Algú amb qui podries xerrar durant hores, comptar estels errants, mirar la lluna, escalfar-te a la vora del foc, acompanyar en el dolor o en la joia.
Si t'obessiones per la part no submergida de l'iceberg, seràs incapaç de capbussar-te per conèixer l'essència de la gran muntanya blanca. Et farà por la fredor del desconegut. I acabaràs tractant les persones com bèsties de bast. I seràs un mal marit, un mal pare, un mal amic, si més no un amic estrany. I et sentiràs buit. I cada vegada tindràs més set. Més beuràs i més set tindràs. El mar és salat. I no seràs feliç. I diràs que la vida i el món és una merda. I no sabràs mai que tot això et passa perquè els teus instints reprimits t'han vençut. Perquè no has arribat a comprendre't ni a actuar com un ésser humà.
No reprimeixis la visió de la nuesa; però no la busquis obsessivament. Sigues lliure. Cerca allò que hi ha més enllà del cos. La imatge és només una icona. La persona és infinitament més adorable i mereix que tu la tractis com a persona. Valora la visió meravellosa de la nuesa, perquè et recordarà que darrere hi ha alguna realitat encara més bella; capaç de la comunicació, de la empatia i de la tendresa. La tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà.
Salut, germà.

.

Walkabout

.

Quan va començar tot, jo somniava, i els meus somnis tocaven de peus a terra. Dins del somni, feia el mateix de sempre: desfilar, passar gana, marejar-me, rebre l'embat dels flashos des de la passarel·la; intuint, més enllà, la foscor d'un públic que em devorava constantment amb la mirada, que em taxava el cos i els moviments, que em criticava. I dins d'aquest somni, les llàgrimes maldaven per a sortir-me; i el ruc ruc de l'estómac em duia fins a l'ofec, i no hi havia hotels de cinc estrelles que em consolessin, ni petons als actors de moda, ni afalacs... Tenia setze anys i no vivia. El mirall em retornava la imatge d'una noia prima escolpida a cops d'escarpa, una criatura venuda que seguia el gust dels gurús del diner i de l'aparença. Jo era una desferra del que havia estat en els temps en què, amb els genolls pelats, jugava a saltar dins dels bassals als hiverns de Darnius. I de fet, aquest era un somni que m'assaltava sovint, i que en despertar-me s'esvaia. En obrir els ulls, me n'oblidava, i em tornava a considerar feliç, privilegiada, triomfadora... Aquell dia, però, em van despertar els crits dels passatgers, les maletes que sortien dels armaris, l'avió que feia sonar les alarmes, la gent volant pels aires... Jo restava subjecta al seient, amb el cinturó de seguretat premut, plorant i pregant. L'avió va caure i tothom va morir; em vaig quedar sola. Dos dies després, van arribar ells, despullats, bruns, amb espines vermelles clavades al nas i a les orelles i un somriure franc. Em feren caminar pel sòl roig del desert. M'arrancaren la roba. M'empastifaren el cos d'argila. Em mostraren el cel de la posta. El primer dia em sobtaren els palpissos inflats de les seves cintures, el greix dels seus cossos, els pits penjants i enormes de les dones, els testicles immensos dels homes. El segon dia ja no veia res de tot això. El tercer dia vaig descobrir el plaer de la lentitud, el gust de no fer res en concret, la música del silenci. El quart dia vaig jugar a fet i amagar amb els seus infants. El cinquè dia vaig intentar de pescar. El sisè dia vaig aprendre una cançó per invocar la pluja. El setè dia, i en secret, vaig pregar que ningú mai no em vingués a rescatar.

.