L'amor no s'acaba

L'amor no passa. Passa el desig, l'atracció, la gràcia del cos i del gest; no pas, l'amor. Perquè si l'amor passa, mai no ha existit.

Si tot el que unia una parella era el desig, l'atracció, la gràcia del gest... quan tots aquests elements passen, la unió es desfà. Si el que els unia era l'amor, la unió es manté.

Malgrat tot, bo i que el que els hagi unit hagi estat el desig... hi pot haver hagut amor, ni que aquest amor no hagi estat la raó de viure units en un sol projecte.

Per tot això, i perquè aquest amor no passa mai, quan la unió es desfà, l'amor ha de romandre intacte, i mantenir-se des de la llunyania, ni que un dels dos, o tots dos, s'uneixin a una altra persona. Cal estimar la parella que marxa i que s'estima un altre ésser, cal respectar-la, cal treballar l'amistat amb aquell ésser que ha significat tant a la nostra vida i que, en molts casos, és també el pare o la mare dels nostres fills. És per això, també, que podem dir que l'amor no passa; i si arriba a passar és que mai no ha existit. L'amor no és un sentiment; és allò que queda quan el vent s'endú el sentiment; és allò que resta dempeus esperant que el sentiment torni a créixer; és aquella decisió que persisteix en la voluntad de bé vers l'altre quan tots els consols mentals han fugit. 

Quan tots dos membres de la parella s'uneixen a causa de l'amor, i no pas fonamentant-se en el desig (tot i que el desig hi sigui) la unió mai no es desfà, perquè sempre hi haurà raons per tirar endavant el projecte. El desig s'afeblirà, però la imaginació pot aconseguir que torni a revifar-se. El cervell és l'òrgan sexual més important, i si hom aconsegueix alliberar-se del moralisme i del legalisme que tensionen la vida sexual, el desig trobarà nous camins, noves experiències, noves il·lusions. L'atracció s'afeblirà, però això no és pas dolent; serem més lliures per obrar no en funció dels desigs de l'inconscient, que ens enreda tan sovint, sinó a les ordres de la raó. La gràcia del gest desapareixerà, però arribarà un nou gest, més vell, més feble, però també més savi. I ja no enyorarem el gest antic, sinó que estimarem el gest nou, que ens convidarà a caminar pels camins no escrits de la incertesa.

Quan l'amor és la raó de la unió per a tots dos, la unió no cau ni amb les infidelitats, ni amb els canvis de mentalitat, ni amb les transformacions vitals; el dolor de cada moment és vençut per l'amor, que no té topants i que s'aventura a provar noves experiències, ni millors ni pitjors, ans diferents.

Només que un dels dos, potser sense saber-ho, hagi fonamentat la unió en quelcom diferent a l'amor real (a la decisió que no és un sentiment), la unió s'esfondrarà quan s'esfondri això diferent a l'amor. Però fins i tot llavors, aquest amor, que no haurà estat unió, ha d'existir; si no per a unir la parella, almenys per a permetre els camins de l'amistat, del respecte, de la no possessió i de la llibertat.

Per això, l'amor, si ha estat, mai no passa; ni que arribi la separació.

L'amor no passa mai. No és cert que tot s'acabi; l'amor no s'acaba mai.

S'acaba el desig. Es transforma l'enamorament. S'afebleix el gest. Però l'amor, si ha estat, és i serà.

L'enamorament no és altra cosa que un estat d'eufòria deformadora de la realitat, provocada per la generació natural de dopamina, norepinefrina, i per la reducció de la serotonina; estratègies que el nostre cervell decideix per a convèncer-nos que val la pena reproduir-nos i unir-nos a una femella per a conviure-hi. Aquesta estratègia, des d'un punt de vista evolutiu, representa un benefici per a la supervivència de les cries. L'enamorament, per tant, no té res a veure amb l'amor. Si l'amor hi és, persistirà quan l'enamorament desaparegui. L'enamorament mai no dura més de tres anys. L'amor, en canvi, si ha estat, no passa mai.

.

.

Cançó trista de la realitat

No tinc llibres.

A casa no tenen diners.

El professor reparteix fotocòpies a tots els meus companys menys a mi, perquè no he pagat la quota de material.

Quan hi ha una sortida, és només a mi a qui passen la carta de pagament i d'autorització de la sortida, perquè tots els meus companys ja l'han pagada.

A la televisió parlen de l'estat del benestar, que ofereix educació gratuïta a tots els nens i nenes del país.

Els meus pares tenen una hipoteca; ja fa dos mesos que no la paguen. Arriben cartes estranyes del banc i del jutjat.

Els meus pares ploren sovint.

Els meus pares no volen fer vaga perquè el seu cap els ha dit que no els renovarà el contracte si la fan. Els meus pares són fora de casa gairebé tot el dia, perquè necessiten treballar moltes hores; gairebé no els veig. Els professors s'enfaden amb ells perquè no poden venir a les entrevistes, perquè no s'atreveixen a demanar un permís a la feina per a parlar amb ells.

Hi ha qui diu que són uns irresponsables pel fet de tenir una hipoteca tan elevada; però quan la van demanar no ho era tant, d'elevada; i no la vaig demanar pas jo, la hipoteca, sinó ells, i vés a saber per què; tothom ho feia, i els bancs parlaven de la facilitat amb què oferien crèdits als clients que se'ls acostessin: “La casa dels seus somnis! No li preguntarem per què necessita els diners!”

No tenim llibres.

A casa no tenen diners.

Els professor reparteix fotocòpies a tots els companys menys a mi, i a quatre més que...

.

.

La freqüent invisibilitat de l'amor

Diu que l'amor li fa xup xup, i l'enalteix; però és pel xup xup, que l'enalteix, i per això no és amor.

Diu que l'amor és etern, i pinta cors de color de rosa per a mostrar-lo; però quan es topa amb el cor de carn, sangonós i calent, es fa enrere, i es compra un retolador fosforescent per a continuar-se enganyant.
Diu que l'amor és un sentiment, i que és generós, i que tot ho lliura; però els sentiments són fulles batudes pel vent de l'inconscient; ara pugen les fulles, ara baixen, ara s'aturen, ara se'n van...
Diu que l'amor no existeix, però algun dia, algú, li va tapar els peus quan dormia i els tenia freds; algú que va desaparèixer perquè no necessitava l'agraïment de l'ésser estimat. I un altre dia, algú altre, li va regalar la vida, sense que ell ho sabés. I un altre dia algú altre, li va salvar la vida, sense fer soroll. Potser és per això, pel silenci, per la invisibilitat de l'amor autèntic, que l'amor no es veu i que molts no hi creuen o el confonen amb un simple intercanvi d'interessos.
L'amor no és un sentiment, ni un xup xup, ni un cor de color de rosa... i ni que sovint es vesteixi de sentiments, i alguna vegada de xup xups i de cors de color de rosa, l'amor és una decisió.

.

Més sobre l'amor

.

.

Obagues dels torrents del Ripoll, a Sabadell.

.

Ran de Sabadell, al nord-est, hi passa el Ripoll, i a ell hi baixen els torrents, i elaboren aquestes obagues que s'ofereixen ben a prop de penya-segats vermellosos, foradats al llarg de milenis per l'aigua, que sempre plou i que sempre baixa cap al mar. La vida es multiplica, vencent la mort que ve de la brutícia i de l'impacte d'un primat que s'ha estès com una plaga sense cap mena de control i que ho malmet tot. La bellesa que alguns van a buscar a Nova Zelanda esclata a Sabadell un diumenge a la tarda amb la mateixa força que a l'altra banda de la Terra.

.

.

Déu i Hawking

.

Diu Hawking, i ho ha dit no fa pas gaire, que no cal cap déu per explicar l'existència de l'univers i tot el que conté. Intueixo que, si ho diu, és perquè ho veu clar. Conec la trajectòria de Hawking, i sé que segueix un mètode, el científic, que no passa per alt cap detall, que obeeix una metodologia escèptica, i que en conseqüència no afirmaria res que no sortís, directament o indirecta, del seu protocol; un protocol que proporciona veritats provisionals, que vol dir que són veritats que s'accepten mentre no siguin desmentides per una única prova. És clar que segurament aquesta opinió de Hawking no té categoria de llei, i probablement es queda en opinió i prou; però aquesta opinió, sortint de qui surt, té el seu pes.

El curiós de la ciència és que fa servir un mètode contundent, implacable i absolut, que no es permet escletxes; per a obtenir veritats que de cap manera no són, ni es pretén que siguin, absolutes, sinó provisionals; és a dir que es consideren allò més probable mentre cap altra prova, deducció, o... demostrin el contrari.

Contundència en el mètode; provisionalitat en els fruits; i així s'avança.

Ara bé, fixeu-vos que Hawking en cap moment no ha dit que déu no existeixi; ha dit només que no cal un déu perquè l'univers existeixi. Dit d'una altra manera: ha dit que un univers sense déu podria ser exactament igual a com és el nostre. Afirmació que equival a dir que un univers generat per un déu podria ser exactament igual a com és el nostre.
Per a ser sincer, jo, ja fa anys que li he llegit aquesta afirmació, concretament a les seves disquisicions sobre si l'univers és finit i il·limitat, o infinit (“A brief history of time”). No és res nou. I no és una afirmació que negui déu. Perquè el cas és que el desenvolupament de l'univers des del big bang no necessita cap intervenció sobrenatural. Però al meu modest entendre, es fa difícil explicar l'ésser en cada punt de la seva evolució. És a dir, el misteri no és pas “d'on surt tot”, sinó el fet que les coses siguin en cada instant (independentment de la seva evolució). El misteri és el fet de “ser”, no pas l'origen. I això Hawking no ho tracta, perquè la ciència, de moment, no ha arribat a aquest nivell d'abstracció (no dic que no pugui fer-ho algun dia).
És ridícula la reacció de molts líders religiosos davant la legítima opinió de Hawking. Al llarg dels segles la religió ha temut la ciència. Però... si algú estima la veritat, ¿per què aquest mateix algú tem els qui caminen sense dogmes vers la veritat? Si s'arriba a una veritat que fa caure els dogmes... no és millor així? ¿No és preferible que caiguin els falsos dogmes i que la veritat esclati, que no pas continuar en la foscor per fidelitat a unes revelacions que podria ser que no fossin el que els antics es pensaven que eren?

És perillosa la posició de Ratzinger quan associa els qui creuen amb els qui fan el bé, i els qui no creuen amb els qui porten una vida de disbauxa i de crueltat. Les religions no poden monopolitzar la bondat com si només els pertanyés a elles, com si els qui no creuen no poguessin arribar als nivells d'humanitat i d'empatia als quals diuen que poden arribar els qui creuen. Cal relativitzar la importància de les opinions sobre l'existència de Déu, i valorar profundament la importància de les vivències d'empatia i de respecte vers totes les persones sigui quina sigui la seva fe. Les religions haurien de comprendre que la seva principal doctrina és la que els mou a l'amor i a la proximitat amb les persones malgrat les diferències ideològiques, i que la opinió sobre déu no té ni ha de tenir res a veure amb el futur etern de les persones.
Fa poc, mirant la fotografia d'un sagrari, i recordant la meva antiga fe, em vaig adonar que continuava sent veritat que déu, allà dins, hi era; perquè... si jo fos déu, i existís, i uns quants milions de persones creguessin que jo estava dins d'aquella caixeta, sens dubte de tant en tant m'hi passaria una estona. I em vaig adonar també d'una realitat que de fet ja coneixia des de feia uns quants anys: que totes les persones, siguin creients o no, siguin de la religió que siguin, tinguin o no tinguin religió... són sagraris amb potes. Fins i tot aquelles persones que pel que sigui no tenen una vida digna de ser imitada, són sagraris amb potes; i que és un error adorar un sagrari de metall, i menysprear alhora un sagrari de sang i de carn; i que tot això és així, tant si déu existeix com si no. Al cap i a la fi, tot és igual d'explicable sense déu, perquè la bellesa i l'amor existeixen amb tota seguretat, i perquè les persones són igual de dignes tant si hi ha déu com si no hi és. Si l'univers es pot explicar sense Déu, l'amor també s'ha de poder explicar amb déu o sense déu.

Altres articles meus relacionats:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2009/08/principi-antropic-fort.html

..

Qui escolliria el mal, si hi veiés clar?

.

T'imagines que tot això no acabés bé?
Tan bonica com és la vida... que injust seria que el mal no fos derrotat, que els qui ens estimem no ens retrobéssim, que la consciència desaparegués, que els enemics no es reconciliessin, que quedés una sola persona a l'univers sense caminar vers l'empatia.
Qui triaria el mal si hi veiés clar? Qui escolliria ser dolent si ho comprengués tot?

.

.

Teràpia i estratègies front els micos que no saben que ho són.

.

El nerviosisme i l'absolutisme en determinats moments poden ajudar a tirar endavant un projecte feixuc o ferregós, però moltes vegades també contribueixen a una mala presa de decisions i a una manca d'objectivitat i de llunyania, que sempre cal per a resoldre els conflictes de la millor manera. Cal resoldre les situacions amb prou calma com per aconseguir tota la potència cerebral sense abandonar els deures de dignitat vers tothom, que com a persones humanes sempre hem d'exercir.

"Contemplar" esdevé el millor antídot contra l'actitud d'aquestes pobres persones presoneres de l'instint que al llarg de la nostra quotidianitat ens hem de trobar, enfurismades, enfadades, nervioses, preocupades, alterades... per raons tan greus com la temperatura del cafè amb llet, la lentitud de la comprensió dels procesos per part dels seus companys, les preguntes d'algú que vol saber més, la pluja, la imperfecció de tot, la marxa terrible de la burocràcia, el temps que avança veloç i ens fa més vells, la presumpta irresponsabilitat dels altres... i tota una col·lecció de banalitats que elles posen al cim dels problemes essencials de la humanitat.

Davant d'aquests micos que no saben que ho són, el que cal és contemplar. Contemplar la bellesa, que és arreu. Perdre una mica el temps per a valorar la importància de fer les coses bé; és a dir, amb fredor, flema i racionalitat.

.

Poso una imatge hivernal de Portlligat i em disposo a contemplar-la una bona estona.

Tot això ho escric convençut que jo també sóc un mico; però jo sé que ho sóc, i en canvi molta gent no ho sap; estan desprevinguts i se'ls endú l'instint i els nervis.

.