L'acollida a tots

L’església de Sant Guillaume, a Estrasburg, és l’única església protestant gay friendly de la ciutat, i representa un corrent bastant minoritari a l’actualitat dins del món cristià.

La trascendència, però, és una tendència humana que no hauria d’impedir-se a ningú fos quina fos la seva orientació sexual constructiva.
A la Bíblia es prohibeixen accions tals com asseure’s a la cadira on s’ha assegut una dona amb menstruació, o dur roba feta de teles diferents, o afaitar les vores de la barba, o fer-se tatuatges, o llaurar la terra amb eines estirades per animals diferents, o menjar porc o conill o animals aquàtics que no tinguin aletes o escames, o sembrar un camp amb dues llavors diferents, o que una dona no s’aïlli set dies després de tenir un fill o catorze després de tenir una filla… i n’hi ha mes.
Suposo que, per damunt de les normes relatives de cada època i la seva ignorància, el que preval és (o hauria de ser) la dignitat humana, els drets humans, l’amor, el respecte, la solidaritat…

Viu, i jo estaré menys mort.

Quan jo estigui malalt, després que em vinguis a veure, ves a sopar amb les persones que estimes i pren-te una copa en el meu nom. La teva alegria serà la meva. Que el meu dolor no impedeixi la intensitat de la teva vida. Quan tu gaudeixis, jo em sentiré menys malament, i la meva malaltia serà menys greu.

Quan jo m'empobreixi, i només pugui gaudir del tresor del sol del matí i del privilegi del verd de les muntanyes; tu vola amunt, coneix el món i la seva gent, estudia, forma't, sigues feliç, construeix, viu... Que la meva misèria no sigui la teva. Quan tu gaudeixis, jo seré menys pobre, i no em caldrà tant, perquè una part de la meva alegria naixerà de la teva.

Quan jo em mori, ves a celebrar-ho. No pas que jo ja no hi sigui, sinó el que has viscut amb mi, el regal rebut de l'existència cap a mi. Ves a celebrar que tu continues viu, i que per això, jo no m'he mort del tot. La meva mort és menys mort perquè tu estàs viu i ho celebres. Que ningú t'enredi amb dols que no tenen sentit. A mi, com a mort, m'entristiria el teu dol, i m'alegrarà el teu goig i la teva vida intensa.

Desprendre'ns

La capacitat de desprendre'ns de les "coses" és la capacitat de ser lliures. Mireu el vostre armari, reviseu el que hi teniu; la major part de les coses no les feu servir des de fa molts anys? Probablement, quan us moriu, algú ho haurà de buidar i no sabrà què fer-ne. Estalvieu-li i regaleu-vos el plaer de tenir els armaris buits per si hi voleu posar algun bé provisional, temporal, caduc... que acabareu llençant també. Compreu espais lliures buidant-los de rampoines que no serveixen per a res i que us roben neguit. Totes les "coses" són una càrrega; ocupen un espai que no mereixen, i malden per robar-vos un temps de vida que és sagrat i que és vostre. Els records que no tingueu a dins vostre no són enlloc. Llenceu els records que es poden tocar i conserveu aquells que ni que volguéssiu no podríeu oblidar.

Fer neteja de casa vostra, en el sentit de llençar mitja "vida", que en realitat no és mitja vida... és el mateix que fer neteja de la vostra ànima. 

Decidiu-vos a posseir totes les postes, totes les albades, totes les que són "ara", i l'esperança de les que vindran; totes les que recordeu sense haver de conservar un objecte material per tenir-les a dins.

Llenceu encara que us faci mal llençar, i després us sentireu tan lliures que no us voldreu enganxar mai més a res que es pugui tocar. 

Llençar els objectes que ja no es fan servir, sense acceptar dependències sentimentals, és una manera de ser lliures i de ser nosaltres mateixos.

D'aquesta manera ens n'anirem: deixarem un cos mig espatllat, i no ens endurem cap carnet, cap targeta de crèdit, ni diners, ni possessions... però tinc la intuïció que sí que ens endurem el que tenim a dins, el que considerem més essencial i sagrat; tot el que haurem donat amb malaptesa, amb imperfecció, però amb una constant voluntat d'estimar; de rectificar i estimar; de sanar i estimar; de desprendre'ns i estimar.

Confio en Déu

Hi ha moments en què comprens per què estàs en un lloc i en un moment donat; és com si Déu hagués decidit que estiguessis allà perquè havies de complir una funció que requeria que estiguessis allà; i t'adones que t'has estat preparant tota la vida sense saber-ho per fer-ho mínimament bé. La seguretat absoluta no la tens mai, però les coincidències són sorprenents.

I sí: avui parlo de Déu sense pudor, sense vergonya; jo que no soc religiós; jo que no segueixo cap credo; jo que no sé res, i que potser podria dir que el contingut de la meva fe és que no sé res. Però matemàticament me n'adono, em sembla, copso, sento, crec... que hi ha moments que soc on se m'ha posat per solucionar ni que sigui un  problema menor, però que per algunes persones pot ser molt greu.

I brindo, i em prenc una copa, i m'alegro i confio... en aquest Déu desconegut que molts corren a negar amb tot el seu dret i tota la seva llibertat de pensament, que respecto. Amb el mateix dret, amb la mateixa llibertat de pensament, i esperant el mateix respecte, manifesto la meva fe en Ell i la necessitat que tinc de tenir-lo sempre a prop i que sigui pacient amb les meves limitacions.

Confio en Déu!

De què està fet el pensament?

De vegades penso de què està fet el pensament si uns grams d’aquest o d’aquell altre medicament el canvien tant. De què està feta l’esperança, l’optimisme i la pau, si l’oxitocina els hi obre la porta i ens regala tones de llum.

Potser passa només que aquesta matèria, blanca i farmacèutica, que es toca, que pesa, que es mastega, destrueix els murs i les portes que ens aparten del corrent de benestar que tenim a dins i que brolla per tot. No és pas que la matèria farmacològica construeixi la dolçor de la ment; potser l’únic que fa és preparar el receptacle perquè no esbotzi allò que ja està surant a la natura.

Si les pedres poguessin, serien felices. Si les pedres poguessin, estarien vives. Si les pedres poguessin, serien conscients. Si les pedres poguessin, serien felices.

El secret consisteix a saber com preparar aquest sagrari que tenim dins del crani perquè res no destrueixi l’única visió objectiva, que és la que percep una presència invisible en forma d’amor pertot i sempre.

Penso sovint en la mirada del meu fill quan tenia un any i amb els seus ulls escrutava els nostres per esbrinar si érem feliços, si ens estimàvem, si somrèiem. Gairebé no parlava, però la seva mirada, que encara recordo, ho deia tot, i tenia raó. Amb un any, tenia més raó que qualsevol adult. “Esteu contents? Us estimeu? Somrieu de debò? Sou feliços? Sou capaços de veure l’essència preciosa del privilegi d’existir? Puc estar tranquil? Esteu contents?”. Aquest és l’examen de consciència que m’haig d’acostumar a fer cada nit recordant la mirada del meu fill.

A la nit, la llum té sentit.

Els somnis, els que tens quan dorms, els que pateixes de vegades quan dorms, són només somnis; i poden servir per informar-te del que li preocupa al teu cap tant si n'ets conscient com si no. Poden servir perquè t'adonis que els principals sofriments que t'assetgen no han estat buscats per tu, que no són conseqüència d'alguna acció que hagis fet malament o d'alguna mala decisió, sinó d'iniciatives o omissions nefastes alienes. La qual cosa no vol dir que no ho pateixis, que no et pugui fer mal. Si algú se salta un stop i et deixa paralític, t'està fent molt mal, i no és culpa teva. Però seria molt més dolorós per a tu, o si més no per a mi, ser jo qui se salta el senyal d'aturada, i ser jo el causant de la paràlisi crònica d'algú altre.

Si aquesta és la informació que el teu somni nocturn et deixa, benvinguda sigui. 

La vida són pujades i baixades, creus i estrelles; hi som per viure, i per enfrontar-nos a totes les guerres que ens ataquin, i per lluitar-les amb esperança, i sobretot amb la convicció de les bones intencions, de la lluita per al bé. Entenc, que qui no tingui el bé com a objectiu de la seva vida (malgrat les lluites internes) pot tenir moltes dificultats per entomar les batalles que no ha triat. Però qui es mou amb el vent de l'amor, amb la intenció de dur una vida digna, de construir un futur per als seus; només pot lluitar amb alegria, sense deixar de gaudir de tot allò de bo que ens dona la vida.

La mesura de la nostra vida no són les reaccions alienes, la foscor dels altres, que no podem controlar; sinó la convicció que volem deixar un món molt millor de com l'hem trobat; més lliure, més bell, més saludable, més feliç; i la percepció que gaudim d'una llibertat que cap cadenat, cap manipulació, cap malaltia externa, cap mala intenció... podrà mai destruir.

L'enveja i l'estimació de Déu.

La persona que enveja, difícilment pot ser feliç; i estimar se li fa feixuc. La sort dels altres es converteix en la seva maledicció. Els altres la perden com a amiga; encara que ella dissimula. Perquè la majoria dels qui envegen, ho amaguen; saben que aquest desequilibri embruta la seva imatge. 

De vegades, estan tan atacats, que no poden evitar que se'ls noti. I qui és envejat es queda sense alè, s'arriba a sentir culpable de la seva sort, o del seu triomf, que sovint no arriba a causa de la sort, sinó de l'esforç; o en tot cas de la sort i de l'esforç, si una de les dues coses falla, no hi ha triomf.

Descobrir una persona envejosa deixa una sensació de tristesa molt gran a dins; saps que no podràs celebrar les teves alegries amb ella; arribes a pensar que no t'estima. Com et pot estimar si allò que tens de bo li fa mal? De vegades el mateix instint fa que no arribi ni a veure conscientment que allò que tens és bo, i ho considera fruit de les teves males arts.

L'enveja neix de la incapacitat de la persona d'adonar-se de les seves sorts. Si un sap descobrir tot allò de bo que ha rebut, no li fa cap mal que una altra persona tingui també regals de part de l'existència. La tristesa o ràbia per la sort dels altres és un indicador del fet que un pateix ceguesa vers els propis dons i la pròpia sort.

Canviant de tema, avui, mirant el mar, he recordat la sensació que es té quan t'adones que Déu t'estima, que ets admirat per ell, que et valora més del que tu fas amb tu mateix. I he cregut que aquesta sensació és certa. 

I m'he adonat que quan he viscut amb aquesta convicció he sigut sempre més feliç; se'n va la foscor que sovint m'ataca. 

Després li he dit a Déu el de sempre: "Em costa creure que m'estimes si en algun lloc del món algú està violant una criatura, i tu no fas res". No m'ha solucionat la incògnita, però he tornat a sentir que m'estimava, i he sentit també que tinc dret a dir-li el que sempre li dic, i que a ell la sinceritat no li molesta. 

A mi, m'incomoda una mica que no em respongui a aquest dubte i que es limiti a repetir que m'estima; que m'estima, a mi, que estima a les criatures que són violades... i, el que em descol·loca més, que estima els qui... No ho escric perquè em descol·loca massa, i suposo que entenc el que vol dir, però aquesta afirmació no m'ajuda a entendre res.

Alguns ho arreglen d'una manera molt fàcil: Déu no et respon, perquè no existeix. Problema mig resolt. Dic mig resolt, perquè el problema de debò no és pas si Déu existeix o no; el problema de debò és que hi ha criatures violades (i tots els altres mals que simbolitza aquest mal horrorós). Ho sents, Déu? L'important no és si les persones creuen en tu o no, l'important és que les persones s'estimin; però no sé per què t'ho dic, si tu penses el mateix diguin el que diguin les religions. 

El que passa és que jo no puc "no creure"; és una raresa que tinc. L'existència de Déu se'm presenta com una evidència; no em pregunteu per què; no ho sé. No puc seguir cap religió, perquè trobo errors en totes; no veig la necessitat de seguir una institució que m'obliga a creure una cosa concreta o una altra, i que diu que si no m'ho crec estic pecant. 

Llavors com que no puc "no creure", li continuo preguntant a Déu per què si diu que m'estima tant, en molts llocs del món estan violant criatures. Em mira amb tristor i no diu res. Espereu... Ara veig que diu alguna cosa... diu que no perdi l'esperança. No és gaire el que em diu; o és molt, no ho sé. Intentaré fer-li cas. Però li continuaré preguntant el mateix fins que no em doni una resposta clara. 

Potser cal fer alguna cosa

Escoltarem els drames cada matí mentre esmorzem; i no farem res tot i que en algun racó del nostre ésser algun tros de nosaltres ens diu que no podem continuar el nostre dia amb tant de sofriment en tantes persones, sobretot quan aquest sofriment el produeixen els mecanismes fàctics de la societat que ens permet esmorzar escoltant les notícies.

Escoltarem els drames fins al dia en què el drama el tindrem en nosaltres i contemplarem la gent que esmorza mirant les notícies i que no fan res tot i que en algun racó del seu ésser, algun tros d’ells mateixos, segurament el més genuí, els dirà que no poden continuar el seu dia amb tant de sofriment en tantes persones, sobretot quan aquest sofriment el produeixen els mecanismes fàctics de la societat que els permetrà esmorzar escoltant les notícies; però no faran res. 

Per això sentirem aquesta impotència estranya que escolten els protagonistes dels drames, i que ens deixa immòbils i confosos: la seva por, la seva sensació de derrota, la seva tristor pel sofriment dels seus i per l’enfonsament de totes les esperances que tenien posades en els seus fills i les seves vides.

A més dels drames, ara al matí mentre esmorzem, veiem el Belcebú ros tenyit, que construeix eficientment aquests drames. I si no vigilem, aplaudirem el gest que fa en donar la copa de món de futbol al nostre equip. Si fóssim allà, potser fins i tot li donaríem la mà; ens faria por que no ens deixés entrar al seu país si no ho féssim; o encara pitjor, que no ens hi deixés sortir.

.

No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?

"No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?" "Per què ets tan bona persona? Que t'estan enredant!" "Aquesta gent enganyen" "Has vist com m'ha mirat? De dalt a baix! No em pot veure!" "És evident que prescindeixen de tu" "Jo de seguida veig l'interior de les persones! Te l'estan jugant".

Expressions habituals de molta gent fonamentades en la creença del mal aliè. 

No me les he cregut mai, i l'he encertada sempre. I de vegades, quan no m'han advertit, ha estat llavors que m'han clavat un ganivet per l'esquena; però fins i tot en aquestes situacions, estic convençut que no ho van planificar, que va ser un error impulsiu. De fet, els ganivets traïdors m'han atacat poquíssimes vegades al llarg de la meva vida.

La interioritat d'una persona és molt semblant a la de tothom encara que pugui tenir diferències. La gent, sovint, té por. I és la por la que pot fer-los prendre decisions precipitades. Una por insuperable a ser deixats de banda, a ser superats, a ser escombrats... La por ens pot fer dolents. Però l'antídot contra la por és l'amor. Si en comptes de defensar-nos, fugim cap endavant, ens avancem i oferim afecte i confiança, comencem a desarmar l'enemic. No sempre funciona, però funciona més vegades que l'enrocament i la defensa amb urpes. La gent té fam de confiar, necessiten ser estimats, desitgen construir l'esperança. Els qui sempre pensen malament s'equivoquen la major part de les vegades; els qui sempre ofereixen la presumpció d'innocència, només s'equivoquen algunes vegades; els qui abracen l'enemic abans de patir la seva presumpta i imaginària agressió, s'equivoquen molt poques vegades.

Els d'allà i els d'aquí

 

Entre una persona d'aquí i una persona d'allà no hi ha diferències; tots hem arribat en algun moment, i en arribar ens ho hem trobat tot.

L'aquí i l'allà no ens fa diferents, ni ens atorga cap dret natural més gran a l'un o l'altre, ni fa que l'un o l'altre tinguem més mèrits.

L'atzar del país on naixem és atzar, no ens hem esforçat a néixer en un lloc, no hem aplicat esforç a la tasca de decidir de qui som fills i d'on som súbdits.

Per això quan parlem dels d'allà o dels d'aquí, dels de casa o dels de fora, no estem parlant de res que ens faci més o menys mereixedors de tot allò que necessitem per viure amb dignitat.

Tothom ha arribat en algun moment perquè tothom neix en algun moment, i quan naixem, arribem. El naixement és una manera més d'arribar a un país d'entre totes les que hi ha. Per això podem dir que tots arribem en algun moment.

Si els drets polítics no deriven de la dignitat humana universal això vol dir que aquests drets polítics no harmonitzen amb la dignitat humana universal, que és la dignitat de cada humà concret.

Tots els recursos i tots els drets polítics han d’estar oberts en igualtat estricta a qualsevol persona que neixi, independentment d’on neixi i de quina comunitat es tracti.

L'art és el combustible de l'esperança

És important cantar sense competir, tocar sense competir, dibuixar sense competir... Competir és un verb animal que ve de la lluita per l'aliment, per les femelles, per la reproducció, per sobreviure. L'art és una exaltació de la vida; té a veure amb la vida, i no tant amb la supervivència física. L'art és un llenguatge, una forma de comunió amb l'existència i amb tot allò que dins l'existència és significatiu per nosaltres. 

Avui vivim un temps de comparacions; sembla que si no pots comparar, si no et pots comparar, no tens valor. Es valora allò que fem en termes animals, de competició i de comparació. I allò que fem, en canvi, hauria de ser d'exaltació, proclamació, festa...

Hi ha qui mai no comença a crear perquè està tan immergit en la competició i en la comparació que prefereix retirar-se. Hi ha molta gent que no estan, que no estem, en sintonia amb la manera de fer d'aquesta tropa d'humans competidors, comparadors, mercantilitzadors, mesuradors d'hores, negociadors de deures i d'havers. 

He conegut gent jove que ha llençat la tovallola i s'ha quedat a casa perquè el món competitiu i selvàtic dels sàpiens civilitzats no és el seu món. El que no sap aquesta gent jove és que l'autèntic món dels sàpiens és el seu, és el meu, és el de fer les coses perquè volem fer-les, i no perquè ens donen alguna altra realitat a canvi. 

I no ens entendran. És allò que escrivia ahir: hi ha conceptes tan assumits, tan universals, tan indiscutibles... que posar-los en qüestió genera rebuig, burla, i a cops violència.

La vida no serveix per a res, per això és tan important. Som el punt final. Som el port d'arribada. I tot serveix per a la vida, per a la vida humana. 

És una afirmació antropocèntrica? Sí. Però és la nostra. Un llangardaix serà raonable quan expressi: tot serveix per la vida, per la vida "llangardaixa".

La vida no serveix per res, i tot serveix per la vida.

Al final, cada consciència que apareix ha de resoldre que la vida no serveix per res, que tot ha de servir per la vida; per la vida de tots, una mica pel tema de la comunió. Si no estem en comunió amb tots els éssers que "senten", no som autènticament humans; potser, com diu l'Eudald Carbonell, encara no som humans.

L'art, en qualsevol de les seves formes, és comunicació humana; com ho és l'amor, la tendresa, l'acollida, el perdó, la tolerància...

L'art, en qualsevol de les seves formes, i en tots els seus resultats, és el combustible de l'esperança.

Gabriele Amorth, exorcista. Criteris de credibilitat. Xardor al Maresme vora el mar.

La xardor del Maresme a 20 de juny. Pols africana suspesa a l'atmosfera fan que el sol no dibuixi el seu camí de llum habitual damunt les aigües. És un constant entrar i sortir de la mar. Poca gent a la platja i de karma lluminós. 

Mentre m'identifico amb la natura com un element més del paisatge, llegeixo tot el que la xarxa em diu sobre l'exorcista Gabriele Amorth; aquests dies sento curiositat per la seva figura i la seva activitat. Llegeixo tot un seguit d'entrevistes que li van fer abans de morir, i em fa l'efecte que el Déu que descriu seria molt cruel si realment fos com l'exorcista diu que és; molt cruel, molt agosarat en el mal sentit de la paraula: fer que les seves criatures es juguin l'essència i la felicitat eternes per un combat no sempre depenent de la criatura; un combat que es lliura entre diables, àngels i sants... Em costa més creure que Déu sigui tan tirà com aquest home i les seves experiències diuen que és, que no pas creure'm les mateixes levitacions de persones posseïdes que ell diu que ha vist, amb les fulles d'afaitar materialitzant-se a la boca dels endimoniats. El mag Pop fa coses semblants i no m'he fet deixeble seu. El que ha de definir Déu és la coherència i la bondat, i l'ésser que descriu Gabriele Amorth no em sembla ni coherent ni bo. Potser em falten inputs, però no tinc cap culpa de veure-ho així. Podria ser també que aquest bon home s'hagués cregut massa les paraules que explica que li dirigeixen els posseïts. En cas que realment fossin posseïts, dirien la veritat? No és agosarat creure's tot el que diu un ésser endimoniat, o com a mínim histèric, com si fos dogma de fe?

I sobre el tema de les levitacions, podria dir que em costaria de creure si no hagués conegut una persona escèptica que em va jurar i perjurar que ell n'havia vist una en un professor de ioga hindú; però en tot cas, si succeeix, ha de tenir una explicació física encara que no la coneguem. De fet, si de la matèria del cervell, en brolla la consciència, per què no de la consciència se'n pot afectar la realitat material? Però això no demostra cap divinitat ni cap possessió diabòlica. A parer meu, el criteri de credibilitat de Déu és l'amor i la coherència.

Acabem de prendre el Sol i tornem a casa amb el cos relaxat. Demà hi tornem.

La felicitat com a acte de resistència

 

                                  IA image

En una existència on brilla aquest Sol, o a on plou a cops gotes de plata que fan més verd el paisatge, o a on el mar rugeix com un animal salvatge, o a on el camí de llum damunt de l’aigua ens regala granellons de Sol, o a on un infant somriu feliç i tot de cop té sentit, o a on un vas de vi esdevé un robí, o a on la corba inigualable d’un cos un ens assenyala una consciència encara més preciosa… En una existència així no ens podem resignar a no ser feliços. La felicitat és un acte de resistència. L’alegria és un acte de resistència.

La felicitat neix de la pau, però la pau no és el mateix que control, i sovint es confon. La pau no apareix quan tots els perills, riscos, i desgràcies de la vida són impossibles; això s’anomenaria control. El control no produeix la felicitat perquè està condicionat al seu acompliment. La pau s’assoleix quan es manté fins i tot quan els riscos i perills de la vida no estan sotmesos, i fins i tot quan es deslliguen i pretenen enfosquir-nos l’alegria. El pensament estrany del qual de vegades he escrit, la inèrcia incomprensible que tendeix com una llei entròpica a esbotzar-nos una alegria que és íntimament nostra; a la selecció natural li ha funcionat aquesta estratègia per manipular el nostre fer, però nosaltres som molt més que un recipient que conté òvuls o esperma; cada persona humana és una finalitat perquè té consciència, i té el deure de viure la felicitat com un acte de resistència.

Però aquesta alegria no pot persistir en solitari; si no tenim la voluntat de fer que estigui oberta amb l’alegria de les altres persones, es marcirà; i d’aquí neix la necessitat de la noblesa. La felicitat és un art perquè necessita una visió molt especial que depèn de la manera com ens situem a la vida. La pau que repta les desgràcies i que es torna més forta que el destí necessita un cor noble; no n’hi ha prou amb un cor noble, però sense un cor noble s’apaga, s’afebleix, i ningú acaba de comprendre el caràcter absolut de l’expressió que diu que la felicitat ha de ser un acte de resistència; sense la bondat de les intencions, perdem el dret a defensar el nostre tresor. I la bondat de les intencions no és pas la perfecció dels actes i dels pensaments, sinó una realitat molt més senzilla: la voluntat de ser bona gent amb la gent.

La felicitat viu al campament protegit del nostre jo íntim quan els sentinelles dels valors que hem rebut expulsen la desesperança i el nihilisme que pretenen envair-nos. És la nostra manera silenciosa i discreta de ser al món, amb una alegria interior difícil de transmetre perquè no depèn de res d’aquest univers exterior a nosaltres, sinó de la nostra visió; i aquesta visió, com a mínim, necessita la nostra actitud.

Rosa d'abril, morena de la serra...

                                  IA image

Van ben  vestits, però pam! Mosseguen! Pam! Menteixen, exageren, deformen, polaritzen, confonen... 

Fan servir tot el repertori de les fal·làcies que la filosofia ens descriu per manipular. 

No els importen tant les persones vulnerables com els capitals vulnerables, les raons nacionals, la unitat racial i cultural, el món de color de rosa i de coto fluix de sucre que els van descriure quan eren joves i tan idealistes. 

Senten autèntic fàstic per algunes persones; per les persones per les quals només té lògica sentir dolor i per damunt de tot empatia. 

Van ben vestits, i alguns escolten el Virolai; però aneu amb compte, que la Moreneta és negra, i que Jesús, petit i diví, neix cada desembre al Raval, a la Mina, a Torre Baró, a Sant Cosme... A tots els llocs que  us fan por i fàstic. 

Un dia morireu i no us endureu res del que ara considereu sagrat; i potser us reencarneu en un suburbi de Marràqueix, o de Bogotà, o de Quito... Potser entendreu què vol dir tenir por sense tenir culpa, viure lluny dels pares, sense cap seguretat, trobant a faltar els aliments, l'educació, l'habitatge... Hi ha molts habitatges buits, i alguns són de gent que canta cofada el Virolai i que posa per damunt de les necessitats de les persones la societat imaginada i uniforme que no existeix i que no existirà mai.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

 

                                  IA image

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

No vull ser eficaç; vull ser calma.

No vull ser el millor; vull gaudir.

No vull ser implacable; vull escoltar.

No vull tenir raó; vull aprendre.

No vull seguretat; vull viure.

No vull un horari; vull el temps.

No vull respostes; vull buscar la veritat.

No vull manar; vull que decideixis.

No vull que pensis com jo; vull que siguis tu.

No vull que em tinguis por; vull que no tinguis mai por.

No vull no equivocar-me; vull ser capaç de rectificar.

No vull viatjar al paradís; vull construir-lo.

No vull un hotel de cinc estrelles; vull una cabana de palla.

No vull diners; vull temps.

No vull que em venguis la teva música; vull cantar.

No vull l’amistat dels gloriosos; vull la companyia dels que estan sols.

No vull crits; vull paraules.

No vull una felicitat infinita; vull un dia asolellat vora el mar sense roba.

No vull un racó entre els teus; vull tots els espais per a tots.

No vull estar sempre sa; vull viure sense por d’emmalaltir.

No vull ser immortal; vull morir per no haver de veure morir els meus.

No vull no morir; vull que neixi el meu relleu.

No vull viure per sempre; vull viure de veritat.

No vull condemnes; vull amor.

No vull que em demanis perdó, vull que estimis.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

Que l'amor no desaparegui mai.

                                  IA image

En un temps en què s'aplaudeix la separació de les persones quan la suposada qualitat d'una relació fa figa, a mi em ve de gust aplaudir la unitat, la lleialtat, la unió de les persones malgrat que les imperfeccions de l'existència hagin provocat turbulències. Amb això no estic defensant les unions perquè sí, ni les unions quan hi ha violència, maltractaments, faltes de respecte... sino aquelles en què l'afebliment de la passió, del cos, l'envelliment, les dificultats físiques, la rutina, el desgast de la mateixa vida, no han apagat l'amor en el seu autèntic sentit (que va més enllà del desig), la voluntat, la il·lusió, la resistència i la lluita per un projecte de vida en comú, per una família que esdevé el fonament d'unes vides noves que ja comencen a volar.

Hi ha parelles que diuen que se separen per autorealitzar-se i recuperar el temps perdut. Qualsevol decisió és respectable, i ningú pot jutjar el territori sagrat de la consciència. La llibertat és essencial, sense ella l'amor no pot treballar. Però de vegades la suposada autorealització personal és una trampa del mateix cervell i aboca l'individu a la recerca d'un temps que ja no hi és en comptes de viure el temps que les circumstàncies i el repte vital d'un mateix et posen al davant; insisteixo, de vegades, perquè cada situació és una espècie única i necessita decisions úniques. 

La realització personal pot agafar camins molt diversos; alguns seran els de la separació i l'allunyament, però d'altres poden ser el de defugir perfeccionismes, falses expectatives, desigs egocèntrics sovint fonamentats en l'obsessió de retenir una edat o una època que per llei natural ha de passar i deixar pas a un temps nou. 

No hi ha cap temps que es perdi; fins els temps dolents són processos d'aprenentatge i de creixement. Córrer i apressar-se no fa recuperar cap temps perdut, i pot destruir el seny i la calma, que són necessaris per entomar el temps de l'ara, l'únic que tenim entre les mans.

Però això només val per mi, cadascú ha d'elaborar els principis de la seva pròpia constitució en nom de la llibertat. Per mi, i per qui comparteix amb mi la vida, van primer els fills i la família, i després la parella i els seus desigs. I això va en contra dels consells de tots els professionals que orienten les relacions; però la vida de parella és un misteri i una realitat singular i única que no es pot encabir en cap manual ni en cap llibre d'autoajuda. 

Amb tot el cor, amb l'evidència viscuda, amb felicitat a dins, amb el pes de l'experiència, puc dir que crec fermament que els fills, la seva educació, la seva felicitat, el seu optimisme, la seva capacitat de treball, la seva capacitat de gaudi, la seva independència, la seva resistència a la manipulació vingui d'on vingui, la seva llibertat enfront de les cadenes dolces de les tradicions, la seva vida... són el sentit de la parella i de la família, que ve després en importància.

Per això em sento molt feliç per totes les parelles que resisteixen els embats de la vida i que conserven l'amor, en el seu autèntic sentit, malgrat que passi el temps; i desitjo que aquest amor no desaparegui mai.

Comunió o "T'estaré mirant"

 

Recordo, ara ja fa uns quants anys, quan vaig descobrir aquesta interpretació a YouTube. Era una època en què YouTube no limitava la recerca de vídeos publicats als més vistos o als més valorats com ara; abans, existia la possibilitat de cercar els més recents de tot el món, encara que només els haguessin visualitzat tres persones; i em va sortir aquesta joia.

Per a mi, potser és una de les definicions més perfectes de felicitat: el jardí d'una casa, un grup d'amics o una família, un capvespre, una conversa bonica, una cançó espontània que no busca el lluïment sinó la comunió, i aquesta melodia i aquesta lletra.

La música té aquest sentit: compartir, sentir en grup, creure en realitats que ens superen, esperar allò que sembla impossible, anhelar un misteri que ens supera, descobrir que el bé triomfarà malgrat els cops a la vida i els atacs d'una substància misteriosa que ens fa mal. Hi ha una realitat que ens estima i que es fa present quan uns quants humans, sense proposar-s'ho, sense concretar-ho en pensaments, creuen que es fa present i que és més poderós que la mort.

"I'll be seeing you", t'estaré mirant. 

T’estaré mirant

en tots els vells llocs familiars

que aquest cor meu abraça

tot el dia.

En aquell petit cafè

al parc de l'altra banda

al carrusel infantil,

als castanyers,

al pou dels desitjos.

T’estaré mirant

en cada dia d'estiu bonic

en tot allò que és senzill i alegre;

sempre pensaré en tu d'aquesta manera.

Et trobaré

al sol del matí.

I quan la nit sigui nova,

miraré la Lluna

i t’estaré mirant.

T’estaré mirant

en cada bonic dia d'estiu

en tot allò que és senzill i brillant;

sempre pensaré en tu així.

 

Si necessites parlar, jo t'escoltaré...

 

                                                                                                                                IA image

Aquesta setmana, una alumna de tretze anys es va acostar a mi en privat i em va dir que feia uns dies que em trobava decaigut, com si em passés alguna cosa, i em va preguntar si em trobava bé o si tenia algun problema. Em va sorprendre molt, perquè tenia raó, fa uns dies que la meva vida ha patit un atac que ara no escau explicar; un atac invisible, imprevisible i que no té com a causa cap error comès per mi fora de confiar en les persones. I ho he hagut de superar, però malgrat la interpretació teatral que un fa a l'aula des de fa més de vint-i-vuit anys, la sensibilitat i la percepció especial d'algunes persones singulars fan que el món interior d'un mateix no passi per ells o elles desapercebut.

Li vaig respondre que tenia raó, que els professors també tenim una vida intensa, i que patim com ells; i que de vegades no tenim prou capacitat per dissimular-ho.

La seva resposta encara em va descol·locar més. Em va dir que si necessitava parlar, ella estava disposada a escoltar-me, que ho deia de debò. Em vaig haver d'aguantar les llàgrimes, per l'emoció, i vaig pensar que potser les males estones que l'atzar o la limitació humana dels altres et fan passar estan plenament compensades per aquests petits moments en què descobreixes sinceritat i bondat en estat pur.

Seré

                                                                                                                                IA image

Seré el vent que respires,
seré els teus pensaments,
seré aquell rossinyol que enyores
quan no tens.
Seré un bocí de palla
endins dels teus cabells,
adormint-me en un llit suau,
amb somnis bells.
Seré el que et fa somriure,
si vols plorar;
i el que t'anima a viure,
quan vols marxar.
Seré una ploma d'au a les teves mans,
que t'inspirarà poemes, versets i cants.
I de nit quan la lluna,
regni brillant,
seré el més dolç amor,
el més tendre amant.

J.S.

.

.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat al març del 2005)

Educar

 

Educar significa estimar. En els moments més durs de l’hivern, l’herba creix sota la neu que cau. La tendresa també ha de créixer sota un mantell de discreció i de bon seny. Però la tendresa ha d’existir, perquè la tendresa representa la màxima plenitud de l’ésser humà. Com a mestres, hem d’oferir la tendresa adequada i sincera, juntament amb l’austeritat dels sentiments, perquè mai falti l’objectivitat.
Educar significa aturar-se, meravellat, davant d’uns déus que no saben que ho són, que ignoren la seva pròpia grandesa, de vegades oculta enmig i sota la feblesa, que es pot presentar de moltes maneres.

Educar exigeix la capacitat de mirar els qui semblen petits i adonar-se que són grans, enormes, immensos. La tasca d’educar és un privilegi tan gran que s’inclina espontàniament cap a la responsabilitat i el respecte.
En realitat, un mestre només és una guia. Allò que realment és essencial és el procés d’aprenentatge. L’alumne és l’únic que fa alguna cosa de veritat. Ell o ella aprèn, agafa una veritat, un hàbit, una actitud… Treu del seu interior la seva identitat real. El mestre només assenyala possibilitats, orienta… i escampa entusiasme. El mestre ha de ser principalment un mestre d’entusiasme.