"Gorillas in the mist" Una porta a la comprensió del comportament humà.

Dian Fossey (Imatge de la Wikipedia)

Al llarg de la meva vida, i sobretot durant els anys de la meva joventut, han caigut, sovint per atzar, a les meves mans, llibres que, després, amb els anys, han resultat ser iniciàtics i intensament formatius. Fa l'efecte ben bé, i no exagero quan ho dic, que alguna mena de força estranya m'estava preparant, formant, educant, ensenyant... per a la meva tasca professional docent, i sobretot per a l'altra tasca meva, la d'escriure i pensar. Els coneixements adquirits gràcies a aquests llibres apareguts per atzar han estat sovint més útils i més reveladors que aquells altres coneixements reglats, acadèmics, especificats dins del currículum de la meva carrera universitària.

Un dels més essencials fou l'assaig escrit per Dian Fossey “Gorillas in the mist” que cap allà al 1988 em va obrir els ulls vers una realitat que fins aquell moment m'era velada: Els Homo sapiens som una espècie animal més, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals, racionals, reflexives... Totes les espècies tenen les seves peculiaritats; les nostres ens semblen més importants (i ho són), però mai no estarem prou segurs si aquesta importància té un fonament objectiu, o si per contra és conseqüència de contemplar des de dins mateix de la nostra espècie les nostres peculiaritats.

El cas és que Dian Fossey va passar uns quants anys de la seva vida estudiant de ben a prop els goril·les de muntanya de Ruanda; s'hi va apropar tant, que fins i tot hi va conviure com un membre més, i va redactar per escrit tot allò, increïble, que va descobrir del comportament d'aquests germans amb pèl que són uns altres humans (humans no reconeguts). La comunitat científica considera l'Homo sapiens com a espècie pertanyent a un gènere diferent al dels ximpanzés, goril·les, bonobos, orangutans... però aquesta diferenciació, probablement, es fonamenta més en l'antropocentrisme que no pas en criteris objectius.
De la narració de Dian fossey deduïm sens cap mena de dubte la complexitat social dels grups de goril·les de muntanya; els seus sentiments d'amor, d'afecte, de capacitat de sacrifici, de dolor per la mort dels fills, de solidaritat, d'amistat, d'enemistat, d'odi, de rebuig, de racisme, de gelosia, de domini; la seva capacitat de col·laborar, de conspirar, de crear aliances, de realitzar matances d'enemics, d'ajudar els amics, de decidir privilegis, d'ajudar; les rivalitats, els lideratges, les manies, les obsessions, la culpa... Qui vulgui conèixer les arrels del comportament humà necessita llegir “Gorillas in the mist”. La revolució que en aquell llunyà 1988 va implicar per a mi la seva lectura fou tan gran que encara avui reconec que hi va haver un abans i un després, no només en la comprensió de la vida dels goril·les, sinó sobretot, i per damunt de tot, en la comprensió de l'Homo sapiens, de la seva psicologia, i de les raons dels seus comportaments.

Anys més tard es va fer una pel·lícula “Górilas en la niebla” que no té res a veure amb el llibre, i ni una mil·lèssima part del seu valor, dedicada a la vida de Dian Fossey més que no pas al seu treball.

Deixar de llegir aquest llibre implica conèixer molt menys la nostra espècie.

El Mètode GRÖNHOLM. Últimes dotze representacions a Barcelona.

El Mètode Grönholm.

Poliorama.

Direcció................Sergi Belbel

Repartiment..........Jordi Boixaderes, Lluís Soler, Roser Batalla, Jordi Diaz.

El competidor. El qui necessita aconseguir aquell lloc de treball que nosaltres també necessitem. El plepa, que quan parla escup i ens copeja; i no calla, i no calla, i no calla...

Els somnis de triomf que es van diluint a mesura que el nombre de candidats creix i cadascun d'ells esdevé tan sols un individu més, valorat per la seva utilitat, per la mala llet, o per la capacitat de trepitjar i de construir els objectius d'insecte que l'empresa, la gran empresa, decideixi.

La bogeria dels mètodes psicològics que tracten les persones com ratolins dins d'una gàbia.

El desenvolupament sorprenent i histriònic d'uns esdeveniments que es precipiten i que evidencien la putrefacta misèria dels que porten una màscara d'autosuficiència falsa i balmada.

Això és el mètode Grönholm: moments en què un acaba rient a cor què vols, al costat d'una ironia crua i cínica que retrata l'estrany i esquerp món que ens ha tocat viure.

Absolutament recomanable.

.

Sobre la poca traça del blanc i negre per a definir bondats i maldats, i una d'integristes.

Llegeixo, al suplement dominical de “El País” d'aquest diumenge, una entrevista força interessant a la Natascha Kampusch; la noia que, des dels 10 anys fins als 18, va viure segrestada per un pertorbat anomenat Wolfgang Priklopil, el qual la va intentar convertir en l'encarnació de la idea misògina i perversa del que segons ell havia de ser una dona de la seva propietat. Potser el més interessant de tot el que explica la Natascha (a banda de les cartes que rep de pertorbats anònims que li proposen de tot i més) és la seva reflexió sobre el bé i el mal; la bondat i la maldat dels comportaments humans.

 El mal és en tots. La humanitat no es divideix en bons i dolents. El maniqueisme no descriu les persones ni els esdeveniments. Som individus Homo sapiens, inquietantment similars. Portem una càrrega genètica gairebé idèntica. Les pulsions fosques que, a alguns, els mouen a cometre atrocitats podrien raure adormides en algun racó de la nostra informació genètica; de la informació genètica de qualsevol. L'entorn, les experiències infantils, les primeres connexions neuronals, l'epigenètica, l'atzar, les patologies, les característiques genètiques heretades... fan que qualsevol de nosaltres, col·locats en un determinat context, poguéssim acabar obrant com qualsevol psicòpata. ¿Quants nazis van desertar? ¿Quants van renunciar a executar civils?

Després, i canviant de tema, em capbusso en una web catòlica, que descobreixo que és un niu d'integristes d'allò més ultra, i llegeixo un debat patètic sobre la tragèdia que (segons diuen aquests ultres) va representar per a l'església que Joan Pau II celebrés una pregària multireligiosa a Asís. Un dels que polemitza s'esquinça les vestidures en descobrir que dins l'església d'Asís hi van posar símbols budistes i islàmics, com si això fos el súmmum de la degradació. D'altres parlen de legalitats canòniques, processos de beatificació i lleis transgredides... amb un lèxic i uns raonaments pseudo-lògics que, a banda de marejar-me, em recorden les estèrils discussions sobre el sexe dels àngels. Quanta ignorància! Quanta vanitat! Quanta manca de visió!

I ja no tinc temps per a gaire més perquè tinc un munt de feina.

Ah! I dissabte vaig a recollir un premi; no sé si gran o petit, ja us ho confirmaré.

Bona nit!

.

.

Les Filles de la Santa Cadira Elèctrica? L'adoració de la Cadira Elèctrica? La parròquia de la Santa Cadira Elèctrica?

El dia és gris. Tinc una grip estranya que em força a haver de córrer a determinada cambra de la casa per evitar esdeveniments indesitjats. La panxa em fa mal. Tot el cos em fa mal. Aquest matí he començat anant a treballar, i he hagut de tornar a casa en aparèixer sobtadament aquests símptomes. Un cop a casa gairebé no he estat capaç d'aixercar-me del llit. Si el dolor minvava, em sentia culpable, i pensava "podria estar treballant"; després tornava el dolor, la culpa desapareixia, però jo estava fotut. Tornava a marxar el dolor, tornava la culpa, i així. Suposo que aquesta preocupació per no poder atendre feines essencials (o que considero essencials) ni que estigui objectivament justificat té algun nom en psicologia; és curiós el cervell humà. Sé que no té sentit sentir-se culpable pel fet d'estar malalt; però la culpa si no li donem una puntada de peu torna una vegada i una altra, i només se'n va quan el dolor i els vòmits s'intensifiquen. De fet, la culpa és un fenotip força útil pel desenvolupament de l'individu Homo sapiens; però com tot imperatiu genètic, cal aprendre a posar-la a les ordres de la raó i de l'empatia.

I és cert que el dia és gris, però això no deixa d'atorgar al paisatge una tonalitat perlada que em recorda als paisatges de l'Israel del Gólgota (o als paisatges d'un Israel del Gólgota que de petit contemplava en una postal pietosa de la meva àvia): el cel de color d'Ivori, una creu, un crucificat, una calavera als peus del crucificat, i arreu un paisatge terros i erm. La postal tenia al darrere una pregària escrita a mà per un personatge desconegut; la meva àvia se l'havia trobat al carrer, a terra, i el guardava com un senyal diví. No duia cap nom ni cap adreça. La pregària escrita era un poema que els experts no saben ben bé a qui atribuir (potser Santa Teresa o San Francesc Xavier) i que parla d'un creient que estima déu no pas per por a l'infern o per anhel del cel, sinó per amor al crucificat. La primera vegada que vaig llegir aquest poema (deuria tenir uns 7 anys) em va semblar coherent.

Després, de més gran, l'absurd d'estimar per aconseguir el cel o per evitar l'infern, se'm fa evident del tot. Quin amor hi ha si hi és per interès? Ho vaig veure tan clar que en una ocasió vaig convèncer fins i tot al membre d'una secta evangelista que posava el premi i el càstig com a fonament de l'amor. Em va reconèixer que en això tenia raó, que si un estima ho fa pel desig de bé de l'ésser estimat i no per ser premiat o castigat.

No sé com he acabat escrivint això. Avui el post ha estat posar el primer que em venia a la ment; i ja posats el completaré amb la pregària/poema de la postal.

"No me mueve mi dios para quererte
el cielo que me tienes prometido
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.

Tu me mueves, señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido
muéveme ver tu cuerpo tan herido
muéveneme tus afrentas y tu muerte.

Muéveme al fin tu amor y en tal manera
que aunque no hubiera cielo yo te amara
y aunque no hubiera infierno te temiera.

No me tienes que dar porque te quiera
porque aunque lo que espero no esperara
lo mismo que te quiero te quisiera."

P.D. 1 :també, de gran, contemplo l'horror de la creu, que de cap manera no considero bona, perquè és un instrument de tortura i d'execució. De tant veure-la en contextos sagrats que normalment es relacionen amb l'amor i la fe, la creu, en certs àmbits, ha adquirit un caire benigne i sant. Però si avui haguessin executat Jesús, ho haurien fet potser amb la cadira elèctrica o amb la forca; i abans, segurament, l'haurien torturat amb descàrregues elèctriques o amb qualsevol altra salvatjada humana. ¿Us imagineu que dos mil anys després existissin al món ordres religioses que duguessin per nom: "Les filles de la forca" o "Les filles de la cadira elèctrica"; o exercicis i oficis espirituals com "l'adoració de la cadira elèctrica" o "l'adoració de la forca" en la qual fileres de fidels, per setmana santa, s'acostessin a besar la santa cadira, o la santa corda que va matar Jesús? Us confesso que em fa l'efecte que jo hauria lluitat per evitar que crucifiquessin Jesús; l'hauria intentat convèncer que vigilés, que no busqués martiris absurds, que el mal és mal i prou... I ni que ell m'hagués dit "apartat Satanàs" com diuen les escriptures que va dir a Pere quan també va intentar desdir-lo, hagués continunant insistint, perquè els meus pensaments intento que siguin pensaments humans, i no crec en un Déu que necessiti la mort i la tortura de ningú per a redimir res.

Seria interessant plantejar una enquesta als creients: "¿Hauries evitat la mort de Crist si haguessis pogut?"

Confio no haver escandalitzat ningú amb les meves cabòries. Ai... ja torna la culpa!

P.D.2 : Suposo que no cal, però per a qui l'interessi, per a mi el valor de la mort de Jesús està en la seva defensa de l'amor, de la llibertat, dels oprimits... malgrat que això el condugués a la mort. Aquest és el seu valor; per a mi no ho és ni la creu, ni la redempció, ni cap sacrifici tribal ancestral. Crec que Jesús no volia morir; i crec que si volia morir, si buscava morir, estava equivocat. Sí, sí... a qui li piqui que es rasqui; si Jesús va buscar a consciència la seva mort, sens dubte es va equivocar. Ep... és la meva opinió!

.

.

Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.

Un temps per la lluita. Un temps per la derrota. Un temps per l'esclavatge. Un temps per l'error. Un temps pel jou de la tirania. Després, però, passada la tempesta, el sol s'escola enmig de les boires i encén el gemat dels boscos. La terra torna a germinar. La vida retroba la seva llibertat, i la veritat dels esdeveniments s'imposa per a dolor dels instruments sectaris de la foscor repressiva.

Un temps per a la por. Un temps per a la confusió. Un temps per a la divinització dels mites i de les cabòries dels il·luminats. Un temps per a la idolatria dels megalòmans que es creuen el melic del món i els escollits de Déu, amb dret a decdidir destins eterns i humans, a menysprear els febles, a trepitjar els que ells consideren imperfectes, i a interpretar al seu gust la que consideren paraula de déu. Després, però, les mentides s'esvaeixen. El llamp il·lumina la nit de la muntanya. La vida brolla arreu, lluny del control dels qui ho pretenen controlar tot, fins els detalls més minsos de la vida dels seus esclaus: l'hora de la dutxa, el nombre de passeigs setmanals, el que poden llegir, el que poden escriure, el que tenen dret a pensar, el que poden veure els seus ulls. La vida guanya sempre malgrat les batalles perdudes de la guerra.

Un temps per les cadenes. Un temps per als miratges gloriosos de les cadenes d'or i les indiferències sagrades vers els pobres del món. Un temps per a l'adoració dels símbols, de les aparences, del poder, de l'elit, de l'utilitarisme, del dolor, de la guerra, de la coacció i de tot allò que destrueix l'essència del genuïnament humà i lliure.

Maleït sigui el dolor. Maleïda sigui la guerra. Maleïda sigui la coacció, que mai no és santa.

Beneïts els qui no volen semblar llestos, ni sants, ni forts... perquè valoren el que s'és i no el que se sembla.

Beneïts els que no temen l'existència, ni la diversitat, ni la llibertat, ni la pluralitat d'opinions i d'estils.

Beneïts els qui valoren la bondat per damunt dels interessos apòstòlics o sectaris.

Beneïts els qui han estat capaços de fugir de l'imperi dels perfectes.

A ells va dedicat aquest post i aquest himne. L'himne dels qui lluiten per les causes justes, ni que siguin perdudes. Per tots els qui van morir a l'Alamo; però a l'Alamo de les seves vides, de les vides dels que lluiten per la llibertat.

Prescindiu, tant com pugueu, dels bancs.

Un consell. Segurament innecessari. Tracteu els bancs i el sistema financer tan poc com pugueu. No tenen ètica. Per molt que ho diguin a les seves publicitats, no busquen el bé dels seus clients; la seva intenció únicament i pura és guanyar diners; i quan n'hagin guanyat molts, encara en voldran més; i després més.

No compreu res a terminis (si podeu). Estalvieu abans, i després, compreu allò que necessiteu sense demanar préstecs. Compreu el mínim, no cal més. Si us deixeu convèncer pels bancs, us enredaran, en són experts. Fa poc, ja ho sabeu, es van treure de la màniga un bon feix d'hipoteques "basura" per engatusar la població i fer-li creure que tenia el món als seus peus: lletra petita, embolics en el lèxic legal i econòmic per entrampar els més febles, experiments financers que arriscaven el blat dels pobres...

En aquest estrany món, prohibeixen fumar perquè mata, però s'obliden de prohibir enredar, arruïnar, destruir, i amargar els més febles.

Feu-me cas. Prescindiu tant com pugueu dels bancs; a tot estirar, que us guardin els diners, els que ja teniu, però no els en demaneu, perquè us faran tornar fins el moll dels vostres ossos.

N'hi ha molts que després de perdre la casa (una necessitat bàsica) encara els queden a deure fins a 120.000 euros, i tenen embargat el sou, i tot ben de pressa; perquè els bancs tenen col·locats al poder els polítics que hi han de tenir, els quals saben fer les lleis com més convé a les finances.

 
.

La massa és un animal salvatge

Hi ha moments en què un no pot més. No és que un sigui perfecte, ni de bon tros; però hi ha imperfeccions de moltes menes, i no totes se suporten igual.

I el dia, i la setmana, i els més... i el temps que passa, mostra imperfeccions que costen de pair. No dic que no puguin ser digerides, però amb feixuguesa, i amb el consol únic de saber que es poden combatre.

La massa, l'amuntegament d'individus que empeny a comportar-se com el que la massa és: simis, primats, monos en la seva activitat més primitiva, menys evolucionada en la línia de l'empatia i la intel·ligència. Hi havia un filòsof grec que deia que la “massa” era un animal salvatge.

Després, parles amb un d'aquests individus que formen la massa, i li fas veure amb paraules respectuoses, però contundents, com ha estat el seu comportament; l'individu s'ofèn, es molesta, es dol... Aquesta reacció et tranquil·litza. Va escriure Saint Exupery, als durs temps de la segona guerra, que si França et feia mal al cor era perquè encara no estava vençuda, que si França et deixava d'entristir és perquè ja era morta. De la mateixa manera, quan un individu s'ofèn perquè li fas veure com ha estat, com ha actuat, és perquè l'individu no està perdut, ni vençut, ni desnonat. Però segurament, un altre dia, es tornarà a convertir en una peça més d'aquesta massa violenta que barreja l'alegria irreflexiva i balmada amb la violència i el menyspreu a l'ésser humà, que en petites dosis esdevé trapelleria; i en grans dosis, i certs contextos, genocidi.

La manca de valors. La manca de preocupació pels valors. La por a ensenyar valors. La crítica als valors. Amb tota aquesta mandanga d'utilitarisme que ens mou exclusivament a millorar els resultats acadèmics, el control dels processos i la qualitat europea, ens oblidem dels valors.

Sense els valors la qualitat es converteix en una maquinària que xerrica i que alenteix l'aprenentatge. Sense valors el civisme esdevé purament un intercanvi d'interessos; no té més fonament ni més raó de ser. Sense la seducció de l'amor, de l'empatia, de la dignitat humana... l'educació ètica és un maremagnum de filosofies fredes que no mouen ni els pensaments ni els comportaments un sol centímetre. Sense la convicció que des de la societat laica i civil cal aprofundir en el misteri de la dignitat humana, en els seus valors, en la seva tendència a l'amor, en el respecte a l'ésser humà, en l'amistat, en la lluita per un món millor... estarem lliurant els tresors perduts de la humanitat al monopoli de les sectes i de les religions.

Hem de perdre la por a parlar d'amor; hem de perdre la por a parlar de valors; hem de perdre la por a parlar de respecte; hem de perdre la por a parlar de dignitat; hem de perdre la por a parlar de llibertat; hem de perdre la por a dir les coses pel seu nom, a renunciar a formes protocolàries, interessos corporatius, d'empresa, de centre o d'institució; el primer és l'individu i la seva dignitat; allò que necessita; allò que li cal saber d'ell mateix i de la seva espècie; allò que necessita per funcionar com adult independent i autosuficient, però humà, en el sentit més sublim d'aquest mot. Hem de perdre la por als ideals; a viure'ls i a transmetre'ls, sense caure en moralismes o en dogmatismes religiosos de cap mena. L'amor no ha de ser patrimoni exclusiu de les religions. La llibertat és el bé més preuat de tot individu humà, i cal aprendre i ensenyar a viure en llibertat.

Cal que l'individu mai no accepti de convertir-se en “massa”; que no permeti que les pulsions ancestrals i les circumstàncies el facin ser un element més d'una torba irracional. Cal que mantingui en tot moment la seva dignitat, la seva identitat i la seva llibertat. Tot això no es espontani, cal educar-ho, i és tant o més important que el control dels resultats objectius i empírics.

.