Bellesa, misèria i humanitat del Vaticà.

Un cardenal dins d'un cotxe fosc d'una de les marques que més es fan pagar abandona el Vaticà per la sortida que comunica amb la “Via di Porta Angelica”. Al seu pas, un oficial de la Guàrdia Suïssa es persigna i es quadra, tot alhora. Em recorda una mica a aquell capellà que, a la Basílica del Pilar, un dia de la meva joventut, després d'una confessió, em va acostar la mà amb un anell d'or amb la intenció que li besés; em va sorprendre tant que no se'm va acudir altra cosa que donar-li la mà. Quadrar-se i persignar-se. Poder i religió. Riquesa i espiritualitat. Servidor dels homes o Pontífex Màxim. Príncep o Guia Espiritual. El pontífex, a la Roma de la República i dels Cèsars, era una autoritat religiosa que elaborava el calendari. Anys després els pontífexs (n'hi havia més d'un) es van convertir en les autoritats supremes del culte. Formaven un col·legi escollit entre els personatges més respectables i es dedicaven a triar i nomenar sacerdots. August, en establir l'imperi, va eliminar l'elecció dels pontífexs i decidí que d'ell en endavant serien escollits pel Cèsar.

Segles més tard, l'església assumia les formes romanes anomenant Pontífex Màxim al cap dels cristians.

El cotxe fosc surt del pati del vaticà i es perd pels carrers de Roma. En una de les trattories properes un capellà jove amb aspecte nord-americà dina amb una senyora enjoiada, que se li assembla molt, amb un altre capellà més gran (que per la manera de guarnir-se fa l'efecte que pel cap baix és “monsenyor”), amb un senyor elegant de més edat que poso la mà al foc que és el seu pare. El jove fa un d'aquells posats tan típics dels bons xicots dels barris rics de Washington, amb una exnòvia llunyana i decebuda perquè el seu amor potser platònic ha escollit déu. El capellà gran, en canvi, parla amb la senyora enjoiada amb uns ulls que prometen una gloriosa cursa eclesiàstica per la jove promesa de la teologia i la cúria.

No gaire lluny, a la plaça de Sant Pere, una barreja força diversa de personatges fan cua per entrar a la Basílica de Sant Pere, l'església de les esglésies; monges, turistes, joves curiosos, crítics, integristes, agnòstics que expressen que únicament hi van per un interès històric i/o artístic... Gent de totes les races, de totes les llengües, de totes les religions... Un xicot d'aspecte vietnamita se m'acosta i em pregunta si aquesta cua és per a veure els jardins del Vaticà. Li dic que no, que és només per entrar a Sant Pere; que per anar als jardins, o en tot cas per acostar-s'hi, cal anar fins al Museu Vaticà que està darrere de l'església. El noi em continua insistint en un anglès força ortopèdic i jo intento fer-li veure que la cua que ell ha de fer no dura un quart d'hora com aquesta sinó que a l'hora que és s'hi pot passar dues hores; però ell hi va, que els jardins s'ho valen. Al Museu nosaltres hi havíem entrat sense cua perquè teníem comprades les entrades per internet. I noi, la bellesa és la bellesa. I al Vaticà, com a l'antiga Roma, de bellesa n'hi ha molta. Bellesa visual. Bellesa contradictòria. Si el Vaticà fos pur, angèlic, senzill, pobre... si fos com hauria de ser potser no seria tan interessant ( o ho seria més en un altre sentit); però noi... les contradiccions són potser el color de l'essència humana, tan feble, tan gran i tan petita, tan rica i tan pobre, tan seriosa i tan patètica. La meva filla petita de tres anys veu dos soldats de la Guàrdia Suïssa i pronuncia un “mira, dos pallassos!” que ens revela l'autèntic sentit de la contradicció humana.

Brutal bellesa de les llums dins l'església. Brutal bellesa de les pintures, de les escultures, dels mosaics, dels mobles. Brutal contradicció a les paradetes que als passadissos que condueixen a la Capella Sixtina ofereixen bagatel·les als turistes carregats de duros; i a dins la capella prohibeixen fer fotografies sense flash; quin plaer fer-les quan és prohibit!. I els nus! Quina mania la de la majoria de capellans amb prohibir els nus, i, escolta'm!, a la Capella Sixtina hi ha uns quants pits, un feix de penis, testicles, culs, cuixes... a banda de tota la bellesa immensa del cos nu com una totalitat. Allà sí que es veu que es pot! Vinga a tapar-nos tots que som febles, i mentre escolleixen els successors de Pere tenen uns quants cossos voluminosos d'acompanyament. Em sembla molt bé. Però noi, quantes contradiccions!

Però avui som a la cua de Sant Pere, i després de passar pel detector de metalls restem meravellats amb tanta bellesa. Tot seguit entrem a la capella subterrània on hi ha les tombes dels últims papes. La del papa Woijtyla està acompanyada d'una bonior de fidels que li resen de genolls; a Joan XXIII no el trobo per molt que busco. Veig la de Joan Pau I, i el saludo interiorment per tant com l'he llegit; un gran tipus l'Albino Luciani. Veig la de Pau VI, aquell que va gosar dir que el fum de Satanàs havia entrat a l'Església (per Marcinkus? per la pederàstia? Pels efectes d'un concili que ha espantat els més conservadors? Per...).

Tota una experiència el Vaticà, ara que el veig des dels ulls d'algú que només veu persones humanes, i que intenta estimar-se-les; ara que fa dècades que ningú m'alliçona amb fàbules de glòria balmada, màxims pontífex, infal·libilitats i inferns. Quanta bellesa! Quanta misèria! Quanta humanitat! Tota una experiència! 

.

.

Carrers de Roma. Rome Streets.

Les ciutats són conegudes pels seus carrers i per la seva gent. La gent es mou per l'urbs mostrant pinzellades de l'essència del poble. La ciutat és el reflex dels desigs, els plaers, els anhels i les misèries de la gent estimada que hi viu. 

Fa vint-i-cinc anys vaig trepitjar Roma durant una setmana i no la vaig veure. 

Aquests últims dies hi he tornat, i la he comprès per primera vegada. He pensat amb cura, què ha canviat de llavors ençà; perquè em fa l'efecte que mai no havia estat a la ciutat que no fa ni vint-i-quatre hores que he deixat; i m'adono que tot rau en la mirada. Avui, miro diferent. Fa vint-i-cinc anys, mirava, però no veia la vida que avui sóc capaç de copsar; no ho veia tot. Segurament, avui tampoc no ho veig tot, però no tinc cap dubte que m'arriba una realitat que un quart de segle enrere em passava desapercebuda.

Les ciutats són el fruit de les febleses i de les glòries de la seva història, i sovint ens revelen el nostre origen. Alguns dels meus avantpassats vénen de Roma, de les seves rodalies, del seu paisatge, de la seva humanitat, de la seva manera d'entendre l'existència.

He penjat unes quantes imatges dels seus carrers; al llarg dels dies que vindran Roma serà el tema central del blog. Avui, va de carrers; carrers que exhibeixen una llum especial, identitària; botigues amb caps de nines empolsinats; trattories amb cambrers que abracen una guitarra de quan eren joves, que pengen quadres d'antics moments de glòria mentre fan la pilota als seus clients més estimats i els prometen el cel amb els raviolis, els penne o la trippa romana; cotxes minúsculs que aparquen on poden i com poden i que no saben per què serveixen els passos de vianants; autobusos on ningú no paga, que s'omplen fins que la porta no pot ni tancar; riuades de gent que puja a l'autobús abans que pugui baixar ningú, obligant a algun pobre infeliç a romandre al vehicle més del que li caldria; façanes de color ocre, rosat, saur... bufades, pintades, desescorçades o brutes; motos, tramvies, arrels grimpant pels edificis, teatres d'estar per casa, òperes, temples, voltes d'or, arcs, velles glòries d'August, de Claudi, de Constantí, de Lívia... que rebroten de la profunditat de la terra, negant-se a un obstracisme al qual una religiositat imperialista va intentar abocar-los;  aires d'una ciutat estat, símbol i braç executor del poder religiós mundial, reflex fidel de l'antiga Roma, amb les seves mateixes misèries i grandeses, indubtables misèries i indubtables grandeses... 

Roma encara és més. És també una nena que crida, des d'una finestra, a la seva mare que acaba de sortir d'una trattoria amb els raviolis calents; raviolis que seran l'àpat familiar del diumenge. La dona passa arran d'una cua de turistes que pretenen entrar a l'esmentada trattoria, que per fora sembla un antre desastrat, però que per dins és el taller de les delícies més exquisides...

Demà continuaré...

.

.

Si...

Si tinguéssim prou coratge per a perseguir les il·lusions
i per a creure que poden arribar a ser,
podrien ser.
Si regaléssim els minuts als somnis,
i els compréssim només amb l'esforç i amb el coratge,
sens dubte, podrien ser.
Si no perdéssim ni un sol instant en lamentar-nos,
ni en mirar enrere, ni en contemplar allò que abandonem...
Si ens aboquéssim tan sols a construir...
Si estiméssim allò que tenim entre les mans, i ho agaféssim amb delir;
com qui sosté un nadó estimat...
I si estiguéssim convençuts que allò que fem pot salvar el món...
de ben segur, sens cap mena de dubte, que el món seria salvat.
I si fóssim prou valents per a no deixar entrar al nostre cor els qui no l'estimen,
per a dir que no quan és que no,
per a sortir de viatge sense equipatge,
per avançar pel camí que creiem adient, ni que ningú no l'entengui,
per a confiar en l'existència, ni que la foscor s'entesti a convèncer-nos del contrari,
per a creure en el respecte a l'ésser humà, ni que la llei de la guerra i de la política el desmenteixin de continu...
Llavors, sense dilacions, ens arribaríem a entendre.
I si per algun casual no ens entenguéssim, tampoc no passaria res greu;
podríem viure junts, tranquil•lament i en pau.


Posseïm l'univers, i els estels, i l'espai infinit.
Posseïm la nuditat d'éssers petits i dependents;
capaços d'admirar i d'estimar.
Posseïm la capacitat de viure sense posseir,
de comprendre fins les estrelles més llunyanes.
Posseïm, si ho volem, l'instant;
encara que sovint el defugim.
Posseïm la vulnerabilitat,
que ens posa en mans de l'existència,
que fa el que vol amb nosaltres.
Posseïm el petit i dolç goig de fer nosaltres el que vulguem amb l'existència,
de lluitar contra els vents del nostre viatge a Ítaca,
de mantenir fix el timó,
amb els dos braços,
per a conservar la direcció que estimem i que configura la nostra identitat.
Si creiem que podem sostenir el timó, el sostindrem.
Si volem sostenir el timó, el sostindrem.
Si l'univers col•labora amb nosaltres, el sostindrem.
Si tinguéssim prou coratge per a perseguir les il·lusions
i per creure que poden arribar a ser,
podrien ser.
Si regaléssim els minuts als somnis,
i els compréssim només amb l'esforç i amb el coratge,
sens dubte, podrien ser.
.
.

Necessitem morir.

S'ha parlat, sovint, de les possibilitats de la ciència per aconseguir la inmortalitat biològica de l'individu. Sovint, també, les afirmacions que han anat en aquesta direcció han caigut en un sensacionalisme amb poc fons i moltes ganes de vendre revistes i diaris.

Ara per ara, l'envelliment és un procés inevitable que té molt a veure amb el segon principi de la termodinàmica. La matèria i l'energia es transformen espontàniament, i amb el temps, en altres realitats que cada vegada són més inútils per a produir un treball en un sistema. Tot tendeix de manera natural a un major desordre. L'envelliment és una conseqüència del desgast; i el desgast, a l'univers, igual com la fricció o la interacció entre partícules, és inevitable. I encara ho és més en un organisme com el cos humà. Ni que anéssim substituint al llarg dels anys tots els òrgans del cos, hi continuaria havent desgast.

Però és que a més a més, la inmortalitat de l'individu implicaria l'extinció de l'espècie i l'aturada contundent de la seva evolució i, per tant, de la seva adaptació constant a l'entorn. Si en una espècie, els individus no moren, s'arriba al col·lapse per l'esgotament dels recursos i per manca d'espai. Si per evitar el col·lapse es prohibeix la reproducció, aleshores s'atura l'evolució i l'adaptació a l'entorn; perquè si no hi ha reproducció, no hi ha selecció, i si no hi ha selecció, no hi ha evolució. En no gaires mil·lenis, l'espècie acabaria habitant un entorn pel qual no està preparada, i s'extingiria. Necessitem que els individus morin perquè l'espècie continui vivint i evolucionant. La mort és una condició necessària pel futur de l'espècie i en conseqüència pel futur dels individus que algun dia formaran part de l'espècie. Negar-se a morir és voler privar de l'existència als individus del futur, i privar-los també de la necessitat d'assolir cotes d'intel·ligència, consciència i empatia, molt més grans que les actuals.

Passa una mica com amb les cèl·lules. Igual com les cèl·lules necessiten morir per poder ser renovades, els individus necessitem morir per a poder millorar l'espècie. Una cèl·lula que es nega a morir, i que es reprodueix sense obeir les ordres del programa genètic, es converteix en un càncer, i en poc temps l'individu sencer acaba morint; si no s'hi posa remei. El mateix passa a nivell de l'espècie i dels seus individus. Necessitem morir.

 

.

Imatges de la Rua de Carnestoltes a Terrassa

Fa una estona, la rua de Carnestoltes travessava Terrassa amb l'habitual exhibició de creativitat i ironia. Passen els anys, però la rua sempre sorprèn. La imaginació humana no té límits. De sort que ha fet molt bon temps i tot ha pogut transcórrer segons el programa previst.

Quan enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.

Necessitem recuperar la lentitud, reprendre el goig d'asseure'ns a escoltar els sons i no fer res. Reconquerir l'eficiència de treballar bé i a poc a poc, pensant cada pas amb el cor i el cap, i assaborint el gust de col·laborar en deixar el món millor de com l'hem trobat.

Necessitem tornar a posseir el tresors perduts de la humanitat: l'austeritat, el goig de tenir poc, la frescor de les antigues cases de poble a l'hivern, el caliu de la llar, l'estómac lleuger, el cos poc guarnit, si cal amb roba noble i d'ús freqüent, sense rampoines consumistes i ridícules que ens encadenen a banalitats.

Lliureu-me de la qualitat industrial europea, de les isos i els asos de la política de façana més balmada. Regaleu-me parets esgrogueïdes als cafès, la imperfecció dels camins amb bassals, l'olor de fems i les ovelles pel mig del poble, les estàtues sense qualificació ni títol a la rambla, la gent imperfecte i humana, els crits, els salts a les voreres, el gust de pixar en un racó quan no es pot més, la llibertat més simple i més banal, el plor dels nadons al tren, els pits que alleten nus, la riallada esdernegada de la dona que esta contenta amb un cistell de tomàquets i que explica els detalls de l'últim reality, les persones contradictòries que ploren i menteixen, que estimen a mitges perquè no en saben més, encara que voldrien estimar fins a donar la vida, i si cal el cistell de tomàquets.

Quedeu-vos la pressa, l'eficàcia, la competència, la supervivència en formol normalitzat, les estadístiques verdes de resultats nord-europeus que cobreixen, elegants, el desinterès per la carn i el cervell, l'estómac i el somriure, la progressió invisible que no deixa percentatges i que per tant no és valorada. Quedeu-vos la precipitació, l'acceleració per arribar abans, més lluny i més amunt, a un lloc on enyorem la terra que hem deixat enrere perquè hem corregut massa.

Deixeu que m'assegui al costat del camí a contemplar el capvespre, a escoltar el gos que borda, la remor del vent al cap dels arbres, la tos d'un avi que ranqueja, la cançó enganxosa d'una nena de sis anys que no pensa en res més que en la cançó enganxosa i en el ruc ruc del gat que l'acompanya.

Quedeu-vos anys de vida si la vida no té gust, ni olor, ni aspror de pell de fruit salvatge.

Quedeu-vos lluentors de medalles i aparells que us envolen a ficcions malsanes si per tenir-les haig de perdre el gust de no fer res una bona estona al dia.

Quedeu-vos les màquines que pensen per vosaltres si per tenir-les haig de renunciar a la fantasia, a la cançó, a la sal, al pebre, a l'oli, a la vinya, al blat, a la pluja, a les canyes despentinades d'una platja sense banderes blaves ni presons de pedra grana.

Que visca el poble! Que visquin els camins de fang sense asfaltar! Els rostres sense afaitar! Que visquin els imperfectes i les imperfeccions! Que visqui la lentitud de la vida, la llum de l'instant, la bellesa que es regala! Que visqui el pa amb vi i sucre, els pantalons estripats, el sucar pa a a la salsa, el menjar-se el crostó abans no arribi el primer plat, la llet que vessa l'infant perquè ensopega, la pluja que malmet el tenyit de les senyores nyicris i el tern dels senyors burgesos, esclavitzats, tots ells, al protocol i a la imatge! Que visqui la vida i s'allunyi per sempre la ximpleria immensa de les calefaccions a tot estrop, el luxe, les “bones formes”, i l'esnobisme empobridor dels qui són cecs i es consideren guies i models de perfeccions.

La perfecció, només pels metges, quan fan de metge, i pels pallassos quan fan de pallasso; per la resta, i ben sovint, la imperfecció esdevé un element més al servei de la seva tasca.

Necessitem recuperar la lentitud; la veu del poema ran del rierol, el tic tac d'un rellotge a l'alba, l'udol del vent de l'Empordà rere els vidres de la finestra, el cop dels porticons, el temps amb temps, el baf als vidres a l'hivern amb dibuixos d'infant; i rere el mar gelat i grisenc.

Necessitem viure a poc a poc per no fugir gaire lluny del viure.