Algunes idees sobre la justícia i els sistemes jurídics; sobre l'amor i l'absurd de la venjança.

No aprenguis justícia dels jutges, i encara menys dels advocats, i encara menys dels fiscals. La justícia real és ensenyada amb més eficiència per l'onada que arriba a cada moment a la riba d'una platja, pel coneixement del funcionament biològic de la ment humana, per la evidència que tots som fills. Cal tenir en compte, sobretot, que la justícia real sempre s'ha d'agenollar davant de l'amor; la justícia sense l'amor es contradiu ella mateixa.

La justícia real no té res a veure amb allò que anomenem justícia dins les societats d'Homo sapiens. Els sistemes jurídics d'aquestes societats anomenen justícia a un simple instrument que funciona com un autòmat i que fa possible la convivència entre les persones; ens cal el sistema jurídic perquè fins al moment no hem sabut fer-ho millor. Aquest instrument, necessari i convenient, no funciona forçosament amb lògica, ni obligatòriament satisfà la justícia real de la qual parlo en aquest escrit. La justícia dels sistemes jurídics defensa sovint la pulsió de venjança (tan present a la informació genètica humana) i castiga amb una duresa desproporcionada els delictes que fan referència a la propietat privada i al diner, per damunt d'altres delictes que potser, a ulls de la justícia real, són més greus.

La justícia dels sistemes juridics entén literalment les penes com a càstigs que purguen la culpa, quan en realitat són només el factor dissuasori que combat un comportament contrari als valors de la convivència. El concepte pseudoreligiós de purgar penes es perd en la nit dels temps, i es típic de les societats més ancestrals. Objectivament, però, les penes no es purguen, el mal comès no es pot desfer, el passat és immutable, i afegir més dolor no esborra el dolor produït pel delicte; a tot estirar, pot dissuadir futurs delinqüents o fer reflexionar els captius.

És més a prop de la justícia real l'amor d'una mare que la sentència d'un jutge; si bé la sentència és necessària perquè no en sabem més. En el fons... en el fons, els comportaments associals depenen de la tendència natural a les pusions descontrolades; de mica en mica, aquestes pulsions desapareixeran si les societats se fonamenten en la justícia real, castigant quan calgui, però sense odiar ni venjar-se.

Per cert, canviant de tema, fixeu-vos en el contrast entre el verd ampolla dels pins i el blau del cel; sublim.

.

Marges i rius, ermita al cels suspesa, per sempre adéu!

Dol perdre la vall, l'ermita al cel suspesa, el blanc Pirineu... Dol perdre el món que sempre hem conegut, els dolços temps de l'alliberament, quan el sol s'aixecava damunt d'una terra que se sentia feliç d'estrenar una llibertat tant de temps enyorada.

Dol perdre la innocència, la rauxa que un dia, de molt joves, molts polítics d'avui alenaren amb el desig de transformar les estructures corruptes que esclavitzaven el poble.

Dol perdre la pàtria de l'ésser humà, que és la llibertat; la llibertat de pensar, de comprendre, de no ser manipulats per guspireigs daurats que adoren la imatge i obliden el fons.

Dolen les façanes noves i llampants quan els endins són foscos i els interessos vergonyosos; sovint hi ha diners per façanes; i austeritat, en canvi, per endins que ningú no aplaudeix, o que qui aplaudeix no té prou diners per pagar ni glamour per regalar.

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu m'allunyo d'enyorança em mor... i ets tan lluny! On és la costa virginal de Blanes a Cotlliure, els turons immaculats de sureres; les cales amagades, que avui estan clapades de quitrà, de formigó, de plàstic, d'alumini, de neó, d'estridència.

Dolça Catalunya, que fustigues els teus consellers per uns diners que s'han endut des de més lluny; que s'han endut, que s'enduen i que sembla que es continuaran enduent. Ens han robat la cartera, ens han deixat les escorrialles, i ara, en comptes d'exigir que ens tornin la cartera, ens barallem i ens esgarrapem per les escorrialles. Deu ser perquè els qui s'han deixat robar la cartera no passen gana.
 

Stephen Hawking i les seves opinions sobre el paradís.

Una vegada Gary Kasparov va demanar que no li preguntessin l'opinió política, ni les seves idees sobre com s'ha d'organitzar la societat, ni què opinava sobre la possible vida extraterrestre, ni la seva posició vers una hipotètica vida més enllà de la mort, perquè ell en sabia molt d'escacs, però només d'escacs; en la resta de temàtiques era una persona com qualsevol altre.

Malgrat la meva profunda admiració per Stephen Hawking, penso que aquí es podria aplicar el mateix criteri. El seus coneixements sobre cosmologia són dignes de ser tinguts en compte; però si parla de religió, o d'algun concepte concret de qualsevol religió, penso que es pot equivocar com qualsevol altre persona; excepte en aquelles idees que han estat provades o tractades per la ciència, que és el seu camp.

Pel que fa a la subsistència de la consciència més enllà de la vida humana, la meva modestíssima i subjectiva opinió és que no en sabem prou; ni per a negar-la, ni per a assegurar-la. No coneixem prou a fons el funcionament de la ment humana; cada dia en sabem més, però hi ha una zona fosca que se'ns escapa i a la qual potser algun dia arribarem. Alguns científics, com Penrose Hameroff i Popp, han arribat a especular sobre la possible natura quàntica de la nostra consciència. La quàntica no deixa de ser un model que fem quadrar amb una mica de malaptesa i que explica el comportament de molts fenòmens; si bé com a teoria potencial no deixa de ser, de moment, una mena de patata que no explica amb claredat alguns “per quès”; per això és un model i no una teoria.

Ens manquen, encara, més coneixements sobre la natura de la consciència per poder assegurar la seva mort amb la mort del cervell, o per a explicar la seva eternitat, cas que la tingués. Hom pot intuir la seva fi, al·legant que tot mor, que tot s'acaba... Però algú podria afirmar que allò que experimentem des que neixem és que som, que sempre som, i que no tenim constància de l'època en que no hem estat. Un i altre raonament tenen les seves foscors i no deixen de ser metàfores, analogies, especulacions, esperances...

Ha dit Hawking que el paradís és un conte que s'explica a les ments que temen la mort, i que el cervell és com un ordinador que, quan es mor, deixa de funcionar, i que, en conseqüència, amb la mort del cervell, mor la consciència.

La seva afirmació obeeix a la lògica immediata de sempre, però llançar-la com una afirmació és un exercici agosarat, i si es fa en qualitat de científic és un error; no podem assegurar sense proves el que no sabem. Si bé sabem que el cervell té molta similitud amb els ordinadors; sabem també que igualment té moltes diferències. Un ordinador no sap que és, no sap que pensa, no s'adona que existeix, no pot arribar a la sorpresa, li manca potser aquesta natura de ressonància quàntica de la que parla Penrose, i que no sabem si desapareix quan desapareix el seu origen orgànic. I hi ha altres diferències, potser menys importants: el cervell no treballa en base dos, no té dos estats de potencial elèctric; en té més de dos; parlant metafòricament, els seus “bits” podem dir que tindrien valors diferents a 0 i a 1, serien més sensibles als matisos. I hi ha moltes d'altres diferències; la majoria, molt probablement, encara per descobrir. Per tot això és agosarat dir que quan mor l'ordinador del nostre cervell, mor la identitat i la consciència. Per exemple, puc dir que el meu portàtil, que em van regalar fa quatre anys, s'està morint, però que jo m'he gravat tota la informació que conté en un DVD; si el meu portàtil tingués consciència, hauria gravat també la seva consciència en un DVD, i en traspassar-la a un altre ordinador, aquesta consciència continuaria existint. ¿És absolutament impossible que la natura desenvolupi, amb la meva ment, el mateix procés que jo duré a terme amb el meu portàtil ara quan se'm mori?

Malgrat les (al meu parer) agosarades afirmacions de Hawking, el continuo admirant; i aprenc d'ell, cada dia, una mica més sobre el funcionament de l'univers i sobre les causes de l'existència. Us recomano amb insistència “A brief history of time”, i encara que els filòsofs se m'enfadin, també recomano “El gran disseny”.

 .

.

La íntima unió entre la bellesa, la felicitat, i nosaltres. I una estona caçant onades.

El planeta és tan bell que el fet de “ser” no pot ser dolent. La bellesa de la natura és la prova de la bondat de l’existència. I la bellesa que hi ha a l’existència la percebem com a bella perquè entre ella i nosaltres hi ha una complementarietat íntima que ens atrau mútuament. Igual com nosaltres som atrets per la bellesa, la bellesa se sent atreta per nosaltres, i ens fa contínuament senyals.

Després he fet allò de concentrar-me en l’instant present, sense pensar res més que allò que es percep: mar, Sol, vent, llum, brum de les onades, escuma, flaires de sal i de pins, nuesa, els colors dels penya-segats, l’atzur intens de la volta del cel...

Si algun dia morirem, és perquè hem estat vius. La vida és el combat contra la por. Vencem la por amb la llum. El coneixement i la raó ens deslliuren de la por i ens ajuden a mirar la bellesa. La por desapareix com ho fan les tenebres amb l’alba. La victòria de la vida és la victòria damunt la por. Amb la por vençuda, estimem buscant el bé dels qui estimem i no pas la satisfacció de cap desig personal, perquè en realitat quan hem vençut la por ja ho tenim tot i no desitgem res que no tinguem ja a l’abast; ho tenim tot; a cada ara i a cada aquí.

El desmesurat culte a l’ego és una de les teranyines fosques i excessivament denses que impedeixen, a l’Homo sapiens, l’exercici de mirar. Quan la felicitat es cerca sense respectar el límit de no esbotzar la dels altres (ni que els altres siguin desconeguts), a banda de no trobar-la, destruïm la bellesa i ens ferim profundament; apareix l’odi en qualsevol de les seves manifestacions més o menys manifestes: indiferència, manipulació, tirania, opressió, abús, agressió...

La felicitat és el gaudi del que tenim a l’abast “ara” i “aquí”, i depèn de la manera de mirar. Cal mirar d’aquella manera que permet copsar la totalitat de la bellesa;  i copsar sobretot la llum immensa que hi ha rere la mirada de cada persona per imperfecta que sembli.

La  manera com mirem dibuixa la nostra felicitat.

.

.

Després d’escriure això me n’he anat a perseguir onades amb la càmera. Volia fer una fotografia que agafés per una part el fons del mar i per l’altra la seva superfície. Les onades, però, m’ho han posat difícil; però m’ho he passat bé.

De tornada, el bosc estava radiant, el vent s’enduia qualsevol rastre de vapor d’aigua i la llum viatjava nítida sense interferències. Els blaus eren molt blaus; els verds ampolla de les punxes dels pins era obscur i contrastava amb el cel. El groc que mutava a roig dels penya-segats semblava sofre.  Un plaer.

.

.

Sant Llorenç sota la tempesta.

Avui hi ha hagut sort, ha fet una tarda fantàstica, els núvols foscos s'agombolaven damunt les cingleres de l'Alzina del Salari i llampeguejava. Ventoleres humides que flairaven pluja agitaven els caps dels roures, que en aquesta estació estrenen color. Tronava. Aviat han començat a caure unes gotes gruixudes i pesades, d'aquelles que espanten els carrinclons, els qui temen que se'ls espatlli el tenyit de la perruqueria, o els que senten feredat davant la idea de fer pudor de pluja. Quin plaer, aquestes gotes! Aquesta llum perlada, gairebé penombra! La vida del bosc se n'alegrava. Els espadats, les codines, les parets del massís s'han posat vestits llargs de gala, foscos i encesos. Raigs quasi verticals de foc encenien electrons des del capdamunt de la volta del cel fins al sòl de Sant Llorenç.

Després hem anat a Talamanca i al costat del castell la senyera voleiava entusiasmada enmig del cel de tempesta, perquè diuen que és enmig de la tempesta quan els colors es veuen més vius i la bellesa del paisatge es fa més evident.

La pluja, els trons, les tempestes, els llamps, les muntanyes, el bosc, les bèsties, el vent... formen part del millor i del més bell de l'existència.

...

.

 

."Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència; volia extraure tota la saba de la vida per a no haver de descobrir, en el moment de la mort, que no havia viscut"

 

WHALT WHITMAN

Algú ha de ser l'últim.

“Algú ha de ser l'últim” Ha dit, avui, el Senyor Marcel·lí a Versió RAC1. Quatre mots que evidencien la profunda tragèdia de l'existència. Una tragèdia bella i esquerpa. Com diria Shakespeare: “una història absurda explicada per un boig”.

“Algú ha de ser l'últim”, en tota cursa, per perfecte que hom sigui, per molt que els organitzadors s'escarrassin, algú, de ben segur, arribarà l'últim. L'últim de la cursa, l'últim de la fila, el qui treu una nota més baixa, el qui agrada menys, el menys popular, a qui menys conviden a sopars, de qui més se'n riuen, a qui més obliden...

Sempre hi ha algú que és el millor per darrere. I és inevitable. En qualsevol afer susceptible de permetre la qualificació dels individus, hi ha un darrer, un perdedor, un vençut.

Al capdavall, però, quina delícia la solitud de l'últim, lliure de la dependència de la victòria i dels afalacs, de la cadena amb què ens castiga l'èxit a canvi d'agenollar-nos als seus peus! ¡Quin carisma el del soldat confederat que torna a la seva llar de Texas vençut i esgotat! ¡Quina tranquil·litat ha de tenir aquell que no té res que agradi a ningú; qui sigui que se li acosti no ho farà per interès! ¡Quina llibertat la del que no necessita no ser el darrer per ésser lliure! ¡Quina felicitat la del que no necessita no ser el pitjor per a ser feliç!

El que sobta, però, és la absoluta necessitat lògica del fet que existeixi un darrer, en tot, i sempre.

Em resulten simpàtics els darrers, els últims... infinitament més agradables que els esclaus del seu propi perfeccionisme, perquè aquests esclaus tendeixen a imposar als del seu voltant la seva submissió a la perfecció. No hi ha res pitjor per a un infant que la constant i obsessiva correcció de les seves imperfeccions; no hi ha res millor que la lloança de les seves virtuts i els ànims per arribar encara a fites més dolces.

Protegiu-me dels perfectes, perquè quasi tots els perfectes posseeixen la imperfecció de la intolerància; convençuts que tothom té la obligació de ser com ells.

Algú ha de ser l'últim, no ho oblideu perfeccionistes.

Ah! I gràcies senyor Marcel·lí!

.

.

Esferoide o el·lipsoide de revolució

Esferoide o el·lipsoide de revolució.

Palau de llum de xocolata viva.

Tiba la catifa de la pell.

Bell reflex de sentits i excel·lències,

des de l'origen pur a l'infinit

futur de nits i renaixences.

El·lipsoide de revolució

d'eix diví d'aquí vers rere els plecs

de l'espai que entenem i que és tan poc.

Roc de carn melosa i fimbrejant,

i algú de bats silents despulladors

de misèries disfressades de necessitat.

Allò que ens cal tan sols és perdre el pas

de la por, de la prudència, i del vestit.

Allò que ens cal només és existir.

Si cal, sense eficàcia ni lluor,

ni fulgències, ni nom, ni protocol,

ni llinatges, ni formes, ni bon nom,

només la vida, el ventre i el bressol.

*