Mi pastor se hizo cordero

Escriu, si vols, complexes teologies, cristologies, i filosofies morals, si ho vols... entronitza-les... emplena't la boca de sons pedants i rimbombants d'intel·lectual pietós... Però al capdavall, el meu déu, amic, és la pell i la carn nua de la gent del meu poble, que ha de somriure i que ha de viure per imperatiu de l'únic déu que existeix, i que no suporta els legalismes ni les complexitats.

El meu pastor es va fer anyell; el meu rei es va fer servidor; i no pas perquè els “més” s'anomenessin Caps d'Estat, ni Prínceps, ni Eminències, ni Senyories, ni altres merdes seques vestides amb pompa i guarnides amb anells d'emperadors... El meu pastor es va fer anyell i servidor de tots per a mostrar el rostre veritable de l'únic déu veritable, que és aquell que anhela el somriure al rostre dels fills i de les filles del poble, el que estima les seves cançons i les seves festes, la seva fraternitat, el seu amor... 

Déu es consagra a la carn del seu poble, ni que el poble, potser, no sàpiga llegir; ni que acabi destrossat per la violència o pel desamor. Déu és la carn de les putes que tenen el somriure segrestat pels adoradors del diner i pels que fan la vista grossa als empresaris de les fires de Barcelona que es desfoguen als puticlubs, explotant els esclaus i els pobres. El meu déu viu al carrer igual o més que als sagraris. El meu déu té el rostre bru, les mans brutes i els ulls brllants. El meu déu és aquella nena que tothom es vol treure de sobre perquè genera problemes al sistema (ella s'ho ha buscat, diuen).

Estampa en pergamí dogmàtiques doctrines i lleis que aspiren a ser eternes... l'única paraula de déu és la vida del meu poble; i la vida del meu poble és el seu somriure i la seva llibertat. El meu papa és el pastor que s'ha fet anyell. 

El que està passant a l'Església, la por del Papa, i la profecia de Sant Malaquies.

Sant Malaquies. Imatge de Patricia Drury a la viquipèdia.

.

.

.

Vist des de fora, i sense mal rotllo, sembla que el Papa tingui por. 

Por de què? 

Hi ha moltes possibilitats. La menys creïble és la versió oficial; la que diu que té por de no tenir forces. 

Si confiés prou en els seus segons i tercers, no li faria por no tenir forces. Si tingués un bon equip i tot fos clar, podria ser Papa des del llit. Si els seus segons i tercers fossin persones honestes, no tindria por d'endur-se a la boca el menjar que li porten (per dir-ho metafòricament).

En la meva opinió, el papa podria tenir por dels documents que el seu majordom va fotocopiar i que poden estar en mans de ves a saber qui, i que podrien comprometre a ves a saber quantes persones de més amunt i de més avall, posant en perill la supervivència de la mateixa Església. 

El papa podria tenir por que algú acabés amb la seva vida de manera que semblés una mort natural; por, no tant per por a la mort, (que no crec que en tingui) sinó por perquè aquell qui el mataria tindria organitzat el conclau a on guanyarien els seus acòlits (s'hauria de veure si realment el proper conclau està lliure d'aquest perill). 

El papa podria tenir por que, a causa de la fuga de documents, i d'aquí a poc, hi hagués un papa acusat, o imputat, per a qualsevol falta fonamentada en els papers robats (de manera falsa o veritable, tant se val). 

El papa podria tenir por del fet que la seva feblesa creixent permetés que l'Església fos governada per qualsevol dels cardenals que (segons el diari italià La Repubblica) han col·laborat en el blanqueig de diners de la màfia, o per qualsevol dels prelats que (també segons La Repubblica) predicant una moral sexual arcaica i estricta, es troben hipòcritament a les saunes o a altres racons de Roma per a gaudir del que ells prohibeixen als seus súbdits. 

El Papa confia (ho vull creure així) que del conclau, i per intervenció divina, hi sortirà un pontífex jove, diferent, nou, que tindrà la decisió, l'astúcia i la valentia, d'escombrar els indesitjables del poder. 

L'error del Papa (segons la meva opinió) és permetre que Tarsício Bertone sigui el degà del col·legi cardenalici, i que, per tant, sigui el qui durà les regnes de l'immediat conclau. Em refereixo al mateix Tarsicio Bertone a qui el passat 20 de setembre li va ser concedit el IV Premi Internacional Comte de Barcelona; al mateix Bertone de qui el diari italià La Repubblica publica que no ha deixat de posar traves als intents de fer més transparent el IOR (L'Institut de les Obres de la Religió). Institut el qual, segons el diari La Repubblica, podria tenir vinculacions amb la màfia, amb polítics corruptes, amb terroristes i amb fabricants d'armes. També explica La Repubblica com en Tarsicio Bertone va desmuntar en poc més de sis mesos la comissió de cardenals que s'havia format per a treure a la llum tota la foscor de la gestió econòmica de l'IOR. A banda d'això, i des de l'1 de gener, el Banc d'Itàlia ha decidit suspendre les operacions amb els caixers del Vaticà, perquè aquests no compleixen les exigències internacionals contra el rentat de diners. Només per l'ombra de la sospita ja n'hi hauria prou per a fer-lo fora; el Papa hauria d'assumir aquesta responsabilitat abans de deixar el càrrec; igual com hauria d'excloure del conclau a Roger Mahony, sospitós de no haver actuat amb contundència contra sacerdots pedòfils als Estats Units; i acusat, també, d'haver-los encobert.

Sospito, igualment, que el Papa té por del que pugui passar al període de "Seu Vacant", ja que està estudiant de publicar un decret "Motu Proprio" que acceleraria l'inici del conclau.

Veient tot això, jo podria dir que tant se val, que, fet i fet, ja no em considero catòlic, i que cadascú recull el que sembra; que l'església porta segles essent una institució intolerant i que en certs moments històrics fins i tot ha estat de manera indiscutible una institució criminal. Però el fet és ara per ara, l'església és una religió més; i com a religió és respectable; i els milions de persones que hi creuen i que la tenen com a fonament de la seva vida mereixen una mica més de respecte per part dels que s'autoproclamen pastors i guies. Podria dir també que les idees del Papa i les meves estan a les antípodes les unes de les altres, i que no haig de perdre temps lamentant-me de les dificultats d'un oponent ideològic, però no ho veig pas així. El que separa les persones no són les idees sinó les intencions i les actituds. Jo puc estar més a prop d'un integrista carca i antiquat, amb un concepte doctrinal primitiu i fins i tot perjudicial per la societat, però que situa l'amor per damunt de les idees... que d'un progressista que fóra capaç de matar per allò en el que creu. I en aquest sentit, i sense sentir-me a favor del seu pensament, sí que em posiciono al costat de qui vull creure que ha fet un intent honest, però insuficient, de netejar la porqueria de dins del Vaticà; dins les limitacions amb què l'ha penat l'educació repressiva i classista que ha rebut; actuem segons som, i no triem qui ni com som.

Crec que el Papa s'equivoca si se'n va perquè té por; si té por, no té fe. 

No ha de tenir por ni dels seus propis errors, ni del que puguin publicar d'ell en un futur proper, ni de les conseqüències de les seves decisions valentes. 

Abans de la setmana que ve, quan li arribarà l'hora d'abdicar, a més d'en Bertone, hauria d'haver expulsat del col·legi de cardenals aquells dels quals sospita que tramen conxorxes per aconseguir el poder del Papat. Sospito que n'hi ha uns quants que ara per ara ja estan confabulant per aconseguir la poltrona que quedarà buida; aconseguir-la significaria per a ells poder continuar amb la corrupció dels diners i de la hipocresia. No cal ser gaire espavilat, ni rebre excessives llums per part de l'Esperit Sant, per a saber qui són els que no han d'entrar al conclau. 

Parlant d'infal·libilitats, avui El País publica un reportatge interessantíssim sobre l'aberració de la infal·libilitat papal (que en alguns moments de la història de l'església, i abans de ser proclamada dogma, va ser considerada un gran pecat) la seva història i algunes altres misèries de l'església.

Els dies que vindran ens aniran aclarint els esdeveniments. 

De moment, i com a curiositat en la qual no crec però que em fa gràcia, us transcric la profecia de Sant Malaquies referent al proper Papa:

In persecutione extrema Sanctae Romanae Ecclesiae sedebit Petrus Romanus, qui pascet oves in multis tribulationibus; quibus transactis, civitas septicollis diruetur, et Judex tremendus iudicabit populum suum. Finis.

Enmig de la persecució extrema de la Santa Església Romana, PERE el ROMÀ s'asseurà, i pasturarà les ovelles enmig de moltes tribulacions. Després, la ciutat dels set turons serà destruïda i el Jutge terrible judicarà el seu poble.

Val a dir que Tarsicio PIETRO Evasio Bertone, va néixer a ROMANO Canavese.

Si Bertone surt Papa en continuarem parlant...

"Quins crits, senyor?"

Ontinyent, origen dels Puigmoltó, imatge de Decar66 a la viquipèdia.

.

.

Gemecs. Esbufecs. Esgarips de plaer. Reverberacions de goig a les parets abillades d'or del palau reial.

-Exigeixo entrar! I vostè, Narvaez, no és ningú per impedir-m'ho!

-Amb tots els respectes, senyor; no cal que li expliqui que estic al servei de sa majestat, la reina Isabel II, i que tinc ordres expresses de no deixar passar ningú.

Sona un crit de mascle en zel que els fa fer un bot i que els violenta encara més. Segueix un xiscle que acaba amb un trèmolo i que es repeteix obsessivament.

-No deixarà passar el marit de la reina a la seva cambra matrimonial? -insisteix Francisco de Asís.

-No deixaré passar ningú, senyor.

-Vostè no sap amb qui està parlant! És conscient que sóc nét de Carles IV, i que està humiliant un gran d'Espanya! Ordenaré que embargolin els seus bens fins que em demani perdó públicament!

-No voldria ofendre'l, senyor; però mig país sap que Godoy li va passar al davant al seu recordat i estimat avi. A més, la semblança és evident; vostè és clavat al gran Godoy!

-Com gosa dir-me això!

-No és cap secret, senyor; tots els grans homes tenen punts febles. Carles I patia de quiragra, i tenia tanta gota que va deixar de ser bípede, pel bastó, que deien que era la seva tercera cama; Carles II era una mica obtús; Vostè... -s'atura, no gosa continuar.

-Jo, què? Digui! Em diuen Paquita, oi?

En Narvaez assenteix amb un lleu moviment de cap.

La veu de la reina es fa més aguda i repeteix cíclicament "Enric... Enric... Enric..." Després estrafà una mena de bram polifònic que provoca una expressió d'esvaïment al rostre de Francisco d'Asis.

-És en Puigmoltó, oi? Digui'm almenys això!

-A qui es refereix, senyor?

-No sigui ximple, Narvaez, que no sent els crits?

-Quins crits, senyor? -fa, amb el rostre impertèrrit, mentre a l'alcoba reial s'incrementen els gemecs.

Nou mesos després neix un nen preciós amb faccions de la Vall d'Albaida, al qual la reina Isabel II, i el seu marit Francisco de Asís, posen el regi i noble nom d'Alfons

El pa i el vi de l'eucaristia

Imatge de Mcapdevila a la viquipèdia.

No m'allunya, de l'església, la creença que el pa i el vi de l'eucaristia són el cos i la sang de Crist; al contrari; crec que l'església es queda curta en aquesta fe. 

Si jo fos déu, i m'adonés que milions i milions de persones creuen que sóc al pa i al vi d'una de les pregàries més sagrades, ni que no hi fos de debò, hi acabaria sent, només per aquest amor, per aquesta innocència, especialment per la fe dels més petits. 

Si jo fos déu i no fos Homo sapiens, però m'adones que milions i milions de persones creuen que sóc humà i que em dic Jesús, i que sóc viu al pa i al vi; per aquest amor em faria humà, i em faria pa i em faria vi, vius, dins del sagrari, per l'amor dels més petits. Ni que Jesús hagués estat un home i prou, jo, Déu, em faria "ell", per amor als més petits.

El problema del catolicisme és que molts han oblidat l'altra transsubstanciació, potser la més important: la transsubstanciació que diu que Déu és el cos i la sang dels pobres de la Terra, dels que ploren, dels que pateixen, dels que són a la presó, dels que són desnonats, d'aquells que la societat dels perfectes i dels rics expulsen com un gra de pus. Jesús ho va dir ben clar i va quedar escrit; però els que han interpretat les doctrines només s'han recordat del pa i del vi, i s'han oblidat que déu també es converteix en els qui passen gana, o fred, en els qui perden la casa, en els qui són menyspreats... A ulls dels poderosos de l'església, els pobres només són metafòricament el cos de Crist, mentre que el pa i el vi ho són de manera real, i a tot això ho anomenen dogma. Seria més molest per a ells considerar literalment que els pobres són déu, perquè això els obligaria a prioritzar l'amor vers ells, és més fàcil creure només en el pa i en el vi.

La transsubstanciació de Déu en tot, especialment en les persones, és l'autèntica fe, i els catòlics no és que es passin en aquesta fe, és que es queden curts. Les persones són déu encarnat.  

Estimem la bellesa d'estimar.

Existeix, en tothom, un anhel entossudit de tendresa, d'afecte, d'amor... la necessitat de situar l'absolut en aquells valors que a la primera infantesa vam considerar, gairebé instintivament, sagrats. Aquest anhel pot ser conscient, i tot és més clar... o pot ser inconscient, i tot és més fosc. Però en tothom, fins en el més destruït, hi ha el desig ontològic d'emplenar-se d'una humanitat que somniem i que viu tan camuflada entre els mamífers. Tothom té un racó rere un cercle de pedres en una platja ventosa i solitària, amb un sol abrusador i un mar que brama. Tothom té, en aquell interior que no es mostra, un pou d'aigua de vidre que sacia totes les sets i que reflecteix allò que mirem amb el millor de nosaltres mateixos. A tothom, aquest oceà i aquesta estrella que ho anima tot, li revela el misteri de l'existència. Al capdavall, quan ens pregunten per què la bondat, per què el bé, arriba un punt en el qual només podem respondre parlant de bellesa; escollim l'amor perquè la seva bellesa és la més gran de totes i ens atrau sense que de cap manera no puguem defugir-la. Estimem la bellesa d'aconseguir que siguin estimats per nosaltres aquells que estimem. 

El sistema mai no podrà suplir l'eficiència de les persones.

Al món laboral, el control intensiu dels processos és insuficient per a garantir l'eficiència, i a cops pot ser ofegador i alentidor; calen els valors: motivació, creativitat, estimulació positiva, confiança, afecte... Només podem arribar a la qualitat a través dels valors.

L'educació no és ensenyar a tancar les portes amb clau perquè no et robin; és educar per a poder deixar amb tranquil·litat les portes obertes.

Les crisis només les superen les persones. El sistema mai no podrà suplir l'eficiència de les persones. Sense valors, cap sistema pot sobreviure.

Els valors, per posar un exemple, són allò que fa que ens aturem a recollir un paper de terra quan ningú no ens veu, i sense cap contrapartida, per a llençar-lo a un contenidor blau, continuar el nostre camí i oblidar el que acabem de fer.

Una persona nua és una persona, no és un cos. (Resposta a les declaracions del Secretario Ejecutivo de la Patronal Canaria de Ocio y Restaurantes).

Imatge presa a Cala d'Oques amb el permís de l'usuari 

banyista que es va prestar a fer de model, i publicada 

aquí també amb el seu amable consentiment.

.

.
.Amb motiu de la retirada de l'ordenança il·legal que prohibia el nudisme a Las Palmas de Gran Canària, el secretari executiu de la Federació d'oci i restaurants de Canarias ha dit que li sembla bé que es permeti estar-se nus a la platja a les persones joves i belles, que la seva visió mai no pot ser immoral, però que el que sí que és immoral és que vagin nues les persones velles de carns flàccides. Voldria comentar una mica la barbaritat que ha pronunciat aquest senyor.

Sempre he admirat l'espontaneïtat del nen o de la nena que estimen el seu avi malgrat que tingui la pell arrugada, malgrat que li tremolin les mans, malgrat que potser bavegi, malgrat que tal vegada no s'entengui el que diu; el nen o la nena troben en el seu avi i en la seva àvia les persones més dolces i més amoroses del món; aquesta actitud rau a les antípodes de l'actitud del secretari d'oci i de restaurants de Canàries, que quan mira les persones veu cossos seductors o cossos reprovables; un amant d'estar-se despullat a la platja, quan mira les persones, veu persones i prou, estiguin nues o estiguin vestides.

Les ordenances il·legals d'alguns ajuntaments, que pretenen tancar en guetos la nuesa humana, com si fos contrària a la humanitat, com si pogués ferir les persones, obeeixen consignes de grups ultra-religiosos que s'infiltren a les regidories dels ajuntaments i que pretenen fer passar com a cívica la moral obscurantista dels ignorants medievals, que creien en dimonis i en pecats. La ignorància fa que els éssers humans siguin esclaus i frena l'evolució de les persones. Sense necessitat de cap llei reguladora, el sentit comú de les persones ens mou a desenvolupar els nostres gustos en espais on els convenis no escrits, o el poder immens del paisatge, fan oportú. Tot això, sense conflictes i sense castrar la possibilitat que la societat evolucioni, en un futur proper, vers una nuesa lliure no imposada ni prohibida arreu, que esdevingui conseqüència espontània i social d'una llibertat i d'una maduresa assolides amb l'educació i el civisme. Els guetos, les multes i la repressió farien impossible aquesta evolució vers la llibertat, i la humanitat perdria un dels seus tresors més valuosos.

Algun dia, la humanitat es deslliurarà per sempre de les valoracions sexuals d'aquells que han estat educats en la repressió, i que són els primers clients de la pornografia i de la promiscuïtat. Lluny de lluitar efectivament contra la immoralitat, els qui ataquen la nuesa humana allò que fan és convertir en pornografia una realitat tan bella i tan innocent com el cos humà.

En comptes d'esquinçar-nos les vestidures, hem de saber veure, en les declaracions d'aquest secretari, l'oportunitat de comprendre el que senten i pensen moltes persones que formen part d'un gruix de població educat en unes formes repressives, tradicionalistes i obscurantistes; probablement sense adonar-se de la pobresa humana de les seves percepcions. Lluny de provocar enuig, aquestes manifestacions ens han de fer entendre la distorsió mental que, sense evidenciar-ho, pateixen moltes persones que han crescut en una societat influïda negativament per uns costums consumistes i conservadors, esbossats amb el traç potent de les religions primitives medievals. El coneixement d'aquests prejudicis ens situa en la disposició més adequada per a desenvolupar estratègies alliberadores que aportin llum a una educació tan trista i tan esmonyonadora.

L'error de fons del senyor secretari rau en el fet de creure que tenim l'obligació d'agradar els altres amb el nostre físic o amb el nostre estil; o encara pitjor, que els altres tenen l'obligació de conformar el seu estil i el seu físic per tal d'agradar la majoria de la població, i per tal de ser fidels als canons de l'estètica imperant (que sovint acostumen a ser injustos i artificiosos). No ens hem d'agradar, ens hem d'acceptar i de respectar. El valor més important de les persones és la llibertat; la nostra imatge és nostra i és a nosaltres mateixos a qui hem d'agradar; a cadascú li ha d'agradar la seva imatge, i ha d'abillar el seu cos segons el seu estil i la seva llibertat. No tenim l'obligació de sotmetre la nostra estètica als criteris uniformitzadors de la majoria. No és obligatori que ens agradi l'estètica dels altres, només és obligatori que acceptem la llibertat de cadascú a escollir la seva estètica i la seva indumentària.

D'altra banda, qui s'està despullat a la platja: no hi va a exhibir-se, no hi va a ser mirat, no hi va a mirar, hi va a gaudir dels elements, a sentir-se còmode amb ell mateix, a abraçar-se amb el vent, amb el sol, amb l'aigua, amb la totalitat de la pell, a deslliurar-se de qualsevol producte manufacturat, a retrobar les sensacions ancestrals d'unió amb la natura, a descansar de la civilització... Qui va despullat a una platja, hi va amb el cos que té: perfecte o imperfecte, arrugat o jove, estèticament comercial o estèticament familiar, i sempre natural. El qui va sense roba a una platja accepta el cos que té ell i el cos que tenen els altres no pas perquè li sembli bell al secretari de la patronal d'oci i restaurants o als qui dicten els discutibles criteris estètics dels mitjans de comunicació, de la premsa del cor, o de qualsevol aristocràcia decadent; qui va a una platja sense roba accepta els cossos siguin com siguin perquè accepta per damunt de tot les persones propietàries d'aquests cossos, perquè el cos que té ell i que tenen els altres és el natural, el cos que la natura ens ha donat en el moment en què ens trobem, sense cap intent de seduir o d'impressionar. 

Per qüestions genètiques i culturals, un feix important de la població tanca les portes a les opinions o experiències que se surten de la normalitat social; si les persones tinguessin la valentia de provar allò que per vergonya, o "pel que diran", mai no han fet, descobririen potser un planeta i una natura que són els seus germans, una estètica que bo i no ser la de les pel·lícules de Hollywood és l'estètica de la naturalesa de l'Homo sapiens, l'estètica del color de la terra, de l'aram de les pells sota del sol, de les corbes que només pot dibuixar l'obra de l'univers amb tots els poders de la natura. 

Per a un esclau del fetitxisme, només pot ser bell allò que li posa erecte el penis. Per a un enamorat de la natura i de la nuesa, és bell tot allò que la natura ha creat, des del tronc recaragolat d'una olivera, passant pel pit d'una noia, jove o gran, i fins arribar al somriure sincer d'un infant; tot és bell i tot és bo.