Banyar-se al mar el 27 d'octubre

És genial començar a caminar pel bosc de la Marquesa, per paisatges salvatges arran de mar, amb la intenció de caminar i prou, per a gaudir de la tardor; adonar-se que fa una intensa calor d'estiu, arribar a una cala d'aigües cristallines; treure's tota la roba i, sense tenir-ho previst, unir-se amb una mar estranyament càlida.

Seria genial, és clar, si l'estranya calidesa de l'estació fos natural, i potser ho és.

Diuen que una tardor excessivament càlida no és senyal del canvi climàtic, que els signes només son significatius quan parlem de moltes tardors excessivament càlides seguides.

Però ni que fos així, si en un pot “A” de boles blanques n'hi ha moltes de vermelles, i en un altre pot “B” de boles blanques n'hi ha molt poques de vermelles; i si resulta que em passen un dels dos pots sense dir-me quin és i sense poder veure el seu interior, i em diuen que agafi una bola a cegues; i si resulta que la bola que agafo és vermella, jo sé que tinc més possibilitats d'haver agafat el pot A que d'haver agafat el pot “B”.

Ara canvieu els següents conceptes i entendreu perquè us explico això:

Pot”A”.......................Feix d'anys amb moltes tardors excessivament càlides.

Pot “B”......................Feix d'anys amb poques tardors excessivament càlides.

Boles blanques..........Tardors fresques tradicionals.

Boles vermelles.........Tardors excessivament càlides.

També em resulta curiós que els científics, fa dos o tres anys, calculessin una pujada del nivell del mar d'entre 15 i 59 centímetres en un segle (com a conseqüència de la pujada de temperatures mitjanes de l'atmosfera). I que aquest estiu hagin rectificat i hagin previst, a través d'alguns models, una pujades de fins a 80 centímetres en un segle. Em recorda a aquells programes d'ordinador que es van descarregant i que primer et diuen “temps de descàrrega 240 minuts”, i al cap de trenta segons rectifiquen i et diuen: “temps de descàrrega seixanta minuts”, i al cap de trenta segons més diuen: “temps de descàrrega 25 minuts”, i així successivament fins que a l'últim resulta que el programa es descarrega en 7 minuts.

Bé, desgràcies a part, tal com ja us he dit, avui m'he ficat al mar, a la Waikiki, i ha estat genial, l'aigua estava com al juny.

Bon començament de setmana!

Tot el que tenim que val...

 Siguem conscients que el que tenim és provisional; un do, un regal. I que ho perdrem. Tots som durant dècades interns del corredor de la mort, i no sabem el dia que els funcionaris ens vindran a buscar; no tenim res a perdre, perquè no tenim res.

Allò que ens fa ramat i mesells ens mata la vida. Tot el que tenim que val és el que ens permet no ser mesells; que és el que ens permet ser lliures.

Si et repeteixen que no fas bé una cosa, que no vals per alguna activitat, difícilment milloraràs en ella, i a més no la gaudiràs. Si t'insisteixen a posar-te l'uniforme de l'utilitarisme, cas que et despistis, al final te'l posaràs.

Al mar salvatge i net de l'art, s'hi ha amagat com un virus: la contaminació malsana de la idea de la fama que l'art suposadament ha de proporcionar com a signe d'èxit; la fama, els diners, i la inaudita idea de posseir els sons.

Ens fan mesells

Ens fan mesells 

amb “nos” i draps 

i nyaps i males cares; 

quan el vent arrissa el blat 

i ens porta olor de fang, 

olor de bosc. 

S'esmercen a esborrar 

l'esbós del cos; 

la corba del fractal de tants fruits bells; 

de tanta carn, 

de tan colrat sota la llum. 

I a prop, el mar, immens i blau.

Ens fan mesells 

amb pensaments enverinats, 

vestits de llum; 

màscara d'eben amb segells tipificats; 

això no es fa, 

això no es diu, 

això no es riu, 

això no es viu... 

No diu ni piu 

el nen atent, 

disciplinat; 

aprèn a viure uniformat; 

oblida el prat; 

oblida el llit sorrenc, 

la duna, l'atzavara i el bassal; 

no plou com cal la pluja nostra a aquest comptat. 

Acota el cap, el nen, 

atent, 

prudent, 

lligat. 

Els inesperats acords de la revolució harmònica

La gent violenta ho és, en part, perquè no respira.

Em refereixo, no pas a l’acció instintiva d’agafar aire i expulsar CO2, sinó a l’hàbit d’asseure’s i mirar.

Els violents pensen molt, i pensen malament, sense mirar, sense somriure amb els ulls (almenys, quan són violents), sense humor, sense caos...

Com n’és de necessari, el caos! En la seva justa i adequada mesura... però caos al capdavall.

El caos ens força a revisar el nostre ordre personal, sovint rígid i rovellat. Cal sovint agafar les cartes netes i polides de la nostra baralla personal, els asos, les piques… i llançar-les enlaire sense por a que se’n perdi alguna, sense por a que es desordenin.

Cal canviar cada matí l’ordre ortodox i monopensador de les afirmacions que ahir ens semblaven dogmes, i que no ho són, perquè no hi ha dogmes. Fem-ho!

La bellesa és en part bellesa perquè és, sempre, poc o molt, inesperada; admirem el que ens sorprèn; ens enriqueix allò que no esperem, perquè no és en nosaltres. L’antídot per a destruir la tristesa és saber mirar tot el que hi ha allà fora i que sempre és nou i sorprenent.

Si no ens moríssim ens importaria ben poc l’instant, la llum, la vida… La fugacitat i la finitud ens converteix en éssers lliures amb dret a estimar el petit caos que no fereix ningú.

Els acords de Cole Porter, per exemple, tenen la capacitat de ser inesperats, aparentment inadequats; fins que apareixen i mostren no només la seva conveniència sinó el seu caràcter de revolució harmònica. Les persones ambigües, diferents, caòtiques i adorables com Cole Porter, malgrat el seu petit caos, incrementen amb la seva vida, la bellesa d’aquest món sovint tan i tan gris, ortodoxe, previsible, moralista, obscurantista. Ara, més que mai, aquest petit caos és necessari; perquè es respiren arreu, especialment a Espanya, aires pudents d’involució i contrareformisme. Cal mirar endavant vers un futur de color i de llibertat, que tornarà i que serà la millor herència que podrem deixar als nostres descendents. 

Som dos. (Carta a l'amic/amant. Carta a l'amiga/amant)

És el teu mot, amic, senzill com el so d'un torrent enmig de la solitud del bosc; pots estar en silenci al meu costat sense que aquesta situació ens violenti. 

No dus màscara. 

No et mostres dur. 

No et disfresses. 

No pretens convèncer-me de la teva visió. 

No em vols salvar de res. 

No em lligues. 

No suposes fidelitats a formes, indumentàries, protocols o gests. 

No em jutges. 

No em dibuixes. 

No m’alliçones. 

No em retreus les imperfeccions; m'estimes com sóc.

No entens la vida com una constant correcció, acceptes el bri de caos que ho fa tot lliure i màgic.

No és necessari que t’agradi com vesteixo, com camino, com visc. No és necessari que m’agradi com vesteixes, com camines, com vius. 

Te'n vas quan vols sense que sigui necessari que t'acomiadis. Me'n vaig quan vull sense que em calgui acomiadar-me de tu. 

No haig de pensar, per força, com tu, en res; no has de pensar, per força, com jo en res. 

Puc tenir la casa desendreçada. M'és igual com tinguis la teva casa. 

Pots tenir més amics a banda de mi. Puc tenir més amics a banda de tu. 

Poden passar mil anys i em tractes igual de bé com el primer dia, perquè tractes bé tothom, no pas perquè sigui amic teu. Poden passar mil anys i et tracto tan bé com el primer dia, perquè tracto bé tothom, no pas perquè siguis amic meu. 

No m'imposes allò que haig de sentir; no haig de sentir el mateix que tu perquè et sentis bé; no passa res si no sentim el mateix; en tenim prou amb caminar l’un al costat de l’altre, i si en algun moment no volem caminar l’un al costat de l’altre, tampoc no passa res. 

La teva vida i la meva són dues vides. Tu i jo som dues carns, Tu i jo som dues veus. Tu i jo som dos, i som lliures. Tu i jo som dues identitats, i per això som lliures. I per tot això estem de debò junts, perquè només ens uneix la voluntat d’estar junts.

Victòria per a la nostra petita nació negada; carta a Pau Casals a quaranta anys de la seva mort.

Necessitem, des d'allà a on sigui, per aquest petit país, un embaixador de l'eternitat, un servent de la pau, una persona de seny, que protegeixi la pau, que ens propiciï la pau, que treballi per la pau; una pau que no és el mateix que la por ni que el silenci; una pau que no és resignació ni rendició.

El necessitem a vostè, mestre, la seva mirada, el tremolor del seu so, els clarobscurs de fantasia del seu instrument, l'esperit amagat de la llibertat i del vers rere cada nota. Per aquesta petita Catalunya, que es torna a morir, que torna a ser trepitjada, que torna a ser esborrada com a poble... Amb vostè, Catalunya, va viure en llibertat davant del món durant dècades, mentre el miserable signava condemnes de mort. El miserable va pretendre eliminar el nostre poble; però el nostre poble, humil, es va alçar amb la veu i el cor dels fills dels vençuts. El tirà pot matar una època, però té perduda la guerra de l'eternitat.

Des d'allà on sigui, eternament albiri el lleu guspireig d'aquest país mil·lenari esclafat pels cecs, pels tirans i pels violents. Pau, pau, pau... i victòria per la nostra petita nació negada. 

A les seves mans posem el futur i el destí de Catalunya. Que el poder de la dignitat i de la perseverança, per una vegada a la història, triomfin.

Simfonia matemàtica de tardor

Terrós. Quan s'afebleix la vida i la mort tenyeix de gala el bosc; sota d'un cel de cendra i llum que ara ho encén tot de colors, que ara ho apaga dolçament.

Vinós. Quan la sang de les branques amara les fulles, i el Sol a poc a poc engega la claror a la llar antiga dels arbres. Sanefa grana a la volta esfèrica dels bolets. Espines púbiques de la volva flonja d'una castanya al llit de l'humus; suc de tardor; poema lent del pas serè cap a la gèlida buidor del temps més fred.

Gemat. Als caps més alts quan l'astre lluu. Besllum maragda; i una divinitat rere el tapís irregular del sostre viu; fimbra amb el vent la branca que albira la mort; tot es fa bru, a poc a poc; tot cau endut pel vent al bosc. El moviment imperceptible del coixí d'aigua i de jorns, ningú no el veu endins de la bonior d'ombres i verds; però es mou precís com si tothom hagués de comprovar si el ritme inexorable de les forces naturals pogués fallar; ni que ningú no ho vegi mai, la Terra va.

Saur. Al baix dels fongs. Línies diferencials al punt precís de la funció. Fractals. Repeticions suaus d'un geni potser força impersonal, potser real, potser producte de les branes d'un infinit natural. Tendències de les corbes a on s'hi posen els pardals, pinsans, garces, mussols; i a cada ploma l'estampat únic d'una equació vital.  

.
.
Imatges preses al Montseny el 20 d'octubre de 2013
Les imatges i el text estan subjectes a una llicència Creative Commons. Es permet la reproducció respectant i citant l'autoria i la propietat. L'autoria i contingut del blog estan protegits mitjançant el registre pertinent.