El primer Sol de l’any; els primers raigs. Caminada arran d’oceà a frec de zero graus. «Arrels» amb la guitarra; els dits gelats, la veu esporuguida pel fred, però l’anima decidida a vèncer els elements, que d’altra banda són la substància de la bellesa.
El
dia és foc de gel. Quan dormo, però, el regne dels somnis malda per
a torturar-me amb escenificacions de milions de pors que mai no
seran; no hi ha temps en una vida per a tanta desgràcia. Lliuro la
meva vida a l’imperi d’una actitud lluminosa que m’ha permès
sobreviure inferns que mai no he descrit del tot.
Si
no fos pel Sol damunt del mar no seria viu. La pudor de supervivència
no ofegarà el meu anhel per viure plenament. La mort no és la
pitjor desgràcia. El pas per la vall de les ombres ens ensenya a
mantenir-nos forts quan els temps són de pujada, quan hi ha guerra,
quan els sofriments s’eleven fins a un nivell superior al de la
mort. Tot allò que hem cregut sobre la pau i la felicitat es prova i
es confirma quan caminem per la regió dels éssers que ens odien i
que ens torturen, i, quan en fer-ho, ens mantenim fidels als
principis que hem decidit que regeixin la nostra vida. Ha estat un
goig rebre la primera llum de l’any allà a on el Sol és tan
benigne sempre, i no ho hem fet només per plaer, sinó per actitud.
El primer gest de l’any havia de ser llevar-se d’hora. La primera actitud de l’any havia de ser creure en la llum. El primer alè de l’any havia de ser respirar l’aire del racó que simbolitza la llibertat. El primer esforç de l’any havia de ser estimar la terra, la mar, el bosc, les roques, les onades, i la petita piscina natural que ens ha acollit com una mare tantes vegades. El primer cant de l’any arran d’aigua havia de ser «Arrels». L’acció d’avui no ha estat només un plaer, ni la rebequeria d’anar contra la tendència majoritària d’anar a dormir tard l’última nit, i llevar-se a tres quarts de quinze el primer de gener. Tot és un gest. Un gest que atorga plaer, però que decideix una voluntat. Com la nuesa a l’estiu. Com el ball dels dits quan escric. Com el verí revifador de la música a la sang quan la cançó em posseeix i el cervell comença a generar dopamina. Com la frase que encén la llenya de la motivació en un cor jove que té ganes de viure intensament i de ser lliure. Com la sensació de la pel·lícula acabada. Com tot allò que sentim que hem fet, i que és gran, fins al punt que el premi no és altra cosa que allò mateix que hem fet, i que continua sent gran encara que ningú no ho arribi a conèixer ni a aplaudir mai. Tenim en nosaltres, encara que no les coneguem, una llista de potencialitats lluminoses que fan que la nostra vida sigui única. Fins l’horror que ens amenaça pot ser una oportunitat per afirmar-nos i per a pronunciar amb absoluta convicció que el que compta no és el reconeixement o el rebuig de la societat sinó l’íntima i irrefutable convicció que ens empeny amunt i endavant malgrat els lladrucs i la buidor dels malalts d’arrogància i de desconeixement.
El primer gest de l’any havia de ser llevar-se d’hora. La primera actitud de l’any havia de ser creure en la llum. El primer alè de l’any havia de ser respirar l’aire del racó que simbolitza la llibertat. El primer esforç de l’any havia de ser estimar la terra, la mar, el bosc, les roques, les onades, i la petita piscina natural que ens ha acollit com una mare tantes vegades. El primer cant de l’any arran d’aigua havia de ser «Arrels». L’acció d’avui no ha estat només un plaer, ni la rebequeria d’anar contra la tendència majoritària d’anar a dormir tard l’última nit, i llevar-se a tres quarts de quinze el primer de gener. Tot és un gest. Un gest que atorga plaer, però que decideix una voluntat. Com la nuesa a l’estiu. Com el ball dels dits quan escric. Com el verí revifador de la música a la sang quan la cançó em posseeix i el cervell comença a generar dopamina. Com la frase que encén la llenya de la motivació en un cor jove que té ganes de viure intensament i de ser lliure. Com la sensació de la pel·lícula acabada. Com tot allò que sentim que hem fet, i que és gran, fins al punt que el premi no és altra cosa que allò mateix que hem fet, i que continua sent gran encara que ningú no ho arribi a conèixer ni a aplaudir mai. Tenim en nosaltres, encara que no les coneguem, una llista de potencialitats lluminoses que fan que la nostra vida sigui única. Fins l’horror que ens amenaça pot ser una oportunitat per afirmar-nos i per a pronunciar amb absoluta convicció que el que compta no és el reconeixement o el rebuig de la societat sinó l’íntima i irrefutable convicció que ens empeny amunt i endavant malgrat els lladrucs i la buidor dels malalts d’arrogància i de desconeixement.
No és per la guerra que hem nascut, sinó per a la vida. No és per
l’obligació que té valor la vida, sinó per la llibertat. No és
per a sobreviure que ens alimentem, sinó per a viure intensament. No
és per a posseir ni consumir que treballem, sinó per a servir els
qui reben el fruit del nostre treball. No és per a tenir por que hem
nascut, sinó per a encetar els camins que condueixen a la llibertat,
ni que passin ran de precipici, ni que aixequin suficients
animadversions com per a convertir-nos en objectiu dels atacs dels
intolerants. No és per a fer res perfecte que fem res, sinó per a
expressar i per a gaudir tant com ens abelleixi, i tant com sentim,
tot allò que hem d’expressar i de gaudir, i tot allò que hem
d’ajudar a expressar i a gaudir a algú altre. No és per a poder
canviar-nos el cotxe que realitzem tasques constructives i útils,
sinó perquè realitzant-les estimem algú, servim algú, ens
comuniquem amb algú. No és perquè ens estimin, que estimem, sinó
perquè estimar és la nostra identitat. No comptem les hores que ens
toca treballar, perquè el nostre treball és la nostra passió. No treballem pels diners; el sou ens permet oblidar-nos dels diners quan treballem.
L’únic dogma que em permeto no és un dogma religiós, sinó
vitalista; és indemostrable i és de debò perquè
me’l crec; com a mínim és de debò perquè me'l crec. El fet de creure-me’l fa sens dubte que sigui de debò:
«Viure val la pena; passi el que passi. L’existència és
positiva. Existir té valor.» Tot el que després s’afirmi serà
cert si està en harmonia amb aquest únic i primer dogma. Fins ara,
cap sofriment, cap atac, cap forat a l’ésser que el fat, l’atzar,
o qui sigui, ens hagi enviat, ens ha fet desistir d’aquesta
convicció.
Tornarà el temps de la calidesa, del color de les cireres, de la
flaire de la sal i el sol de les havaneres. Tornarem a les cales de
sorra de color canyella, en una costa virginal que la Terra
recuperarà ben aviat i que conservarà viva. Tornarà a ser la llibertat l’essència de qualsevol pensament, i els fills de l’escuma
proclamarem la victòria absoluta de la tendresa, per damunt de les
misèries legalistes i voluntaristes de les titelles vençudes per
l’imperi de la possessió i de la imatge. El fum negre del plàstic
incinerat serà esvaït pel zèfir quan al captard aixequi el seu buf
càlid en una Boadella lliure dels esclaus de la pressa i la targeta.
I els ulls encara seran blaus, o bruns, o del color de la castanya; i
els que vagin nus tornaran a treure’s l’uniforme, i deixaran
morir la por, i tornarà a ser lliure la paraula. I als caps de les
onades, l’escuma es tornarà a convertir en sirenes. Arribarà la
flaire dels pins a les roques daurades. I tot això serà ben aviat,
perquè la Terra sempre guanya.
.
.
.
.