No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets; el gel dels cors dels lletrats i els homes de fortuna, que compra tots els paisatges, ven pàtries, serveis, i que especula amb la vida de la gent. Ben aviat, no trigarà, a arribar aquell bon temps, que porta la primavera, i amb ella les tardes lluminoses de l'estiu alegre i viu. I les cales que ara no explico, perquè continuïn lliures de les urpes dels diners.
No tinguis por i avança, que els tirans es moriran, però abans, quan mirin enrere, la vida que hauran portat, tremolaran de vergonya, i ja no podran presumir. Quedaran vells i casposos, avergonyits pels carrers, s'amagaran als castells i als palaus a on van crear la falsa realitat de la negror del poder. Seran vius, però hauran mort de pena i remordiment.
Tants tirans com es vesteixen amb corbates sota els terns, grisos, foscos, pelleringues disfressats de noblesa; l'uniforme dels corruptes i els banquers, dels ministres poderosos que desfiguren la llibertat per a convertir la vida en la presó que han dissenyat, en el mas que han establert pels senyors de les empreses que controlen els diners.
No tinguis por i avança, seràs ric si no ets com ells; et moriràs amb la panxa relaxada de tan riure, de tant embrutar-te al fang dels camins, a la sorra dels racons oblidats pels mercaders; et moriras agafant la mà de qualssevol persona que t'estimarà fins al més profund del cor, pobre, lliure, content, satisfet.
No tinguis por i avança, clavant fort les arrels a la terra i al paisatge que tant estimes; a prop dels carrers del poble, amb la flaire de la llar de foc, les rialles dels infants, i la remor del vent als turons coberts de pins. Ningú no destruirà tot allò que és etern.
Que no tenim prou temps per a perdre el temps pensant en guanyar diners!
Tan curta i tan llarga com és la vida!
No tindràs prou temps (senyor imputat per corrupció o encara no imputat) per a gastar-te tots els diners que d'alguna manerta has adquirit. No tindràs temps de prendre el Sol en una platja lliure de l'angoixa de tenir tant. Podràs, potser prendre el Sol en una platja, però el que tens, i el lloc que ocupes, ocultarà el teu cos i et robarà el Sol i el vent a tota la pell; i enfosquirà la teva ànima i li impedirà sentir el vertigen de no tenir res més que la sorra el Sol i el vent. I també t'ofegarà sense que ho sàpigues la moral amb què et van fer créixer i que t'ha servir per ser esclau de les formes i per a no tenir ètica amb els diners i les persones.
A l'últim et moriràs, i descobriràs que allò al que t'has agafat amb tant d'anhel, la campana de Bankia, el tern i la corbata, les targetes, les accions... t'ha robat l'únic que de debò tenies sense saber-ho; la vida, que no és cap spa de luxe, ni el sexe pagat, ni els aplaudiments dels poderosos, ni el teu nom en lletres d'or, ni el poder econòmic absolut amb què tant has somniat.
La vida és un ukelele. La vida és una guitarra. La vida és construir somriures. La vida és trepitjar el fang sense sabates. La vida és enriure-se'n del que la gent anomena prestigi, fama, admiració, enveja. La vida és un raconet de mar i ningú fora de dos o tres éssers estimats al teu costat, i el Sol que guspireja damunt les ones, i l'olor de sal, i res al cap, i una cançó, i un poema. La vida és poesia, però la poesia fuig dels absoluts del diner i dels absoluts del poder. Qui anomena rei al poder, al diner i a la fama, perd la poesia. I la poesia és la vida.
A no creure com tu creus en el càstig com a eina de millora de la societat i de les persones.
A no empassar-me dogmes de pedra que algú va trenar fa anys, pintant-los d'or i argent.
M'ajudes a no fer com tu, i a no riure sense tenir ganes de riure perquè envegin la meva suposada felicitat.
A no donar la mà si no em surt de dins.
A no anar vestit amb l'uniforme dels poderosos sinó com a mi m'agrada anar vestit.
A no perseguir el poder com un addicte el seu vici.
A no ser miserable i semblar noble.
A no viure per tenir i manar i poder i lluir.
M'ajudes molt, sí, a no ser com tu, cada vegada que llegeixo les teves paraules fastigoses amb les quals trepitges i destrueixes el nom i els fets dels qui consideres enemics i als qui, encara que no ho diguis, voldries morts o a la presó. És molt fàcil imaginar un món millor, imaginant només com seria si les persones no s'assemblessin gens a tu. M'ajudes molt a definir com hem de ser si volem millorar la vida i la societat, i com ho hem de fer si volem construir un món lliure i en pau pels nostres fills i filles.
M'ajudes molt a no ser com tu; gairebé l'exercici de contemplar-te podria representar un curs sencer, una carrera universitària, o encara millor, un aprenentatge iniciàtic i vital de com ser lliures, de com viure lliures de les cadenes invisibles de l'esclavatge del poder i dels diners.
Mirar tot el que la realitat seria sense tu, és com contemplar un paisatge meravellós, ple d'esperança, a on els antics monstres devoradors de vides i d'il·lusions han desaparegut per sempre.
Imatge de David Monniaux a la Wikipedia. CC-BY-SA-3.0
Per descansar al final del món, cada vegada hem d'anar més lluny del món.
La velocitat que els ordinadors atorguen a la nostra vida cada vegada és menor, i cada vegada anem més lents, perquè hem d'esperar que s'actualitzin.
Els ordinadors ens donen molta llibertat; tanta que tot allò que fem amb ells queda registrat i pot ser públic i ho pot fer servir qualsevol per enfonsar-nos la vida.
No tenim temps de mirar les fotos que hem fet fa dies, ni d'arxivar-les, perquè necessitem temps per a fer fotos del que ara estem vivim no fos cas que en un futur no les poguéssim mirar, ens perdríem per sempre aquests records.
Apa, ecologista, de què et queixes. Hi ha molts parcs!
Apa! Amb tants ordinadors, de què et queixes! Ha tardat vint-i-tres minuts a engegar-se per què no has volgut dedicar 30 minuts a actualitzar el software; un software que, per cert, no és tan ràpid com hauria de ser perquè fas servir el programari lliure en comptes del bo, que és de pagament.
Apa, victimista! de què et queixes? Només has de pensar el que el Tribunal Suprem diu que has de pensar i ja no aniràs a la presó!
Apa! Victimista! De què et queixes? Que mai estàs content! Només has de vestir-te com la majoria diu i ja no et posaran multes ni et denunciaran per banyar-te en boles en aquest riu!
Apa! Victimista! De què et queixes? Només has de renunciar a fer el que vols fer, i a partir d'aquí ja ets lliure per a fer tot el que vulguis!
Apa! Inconformista! Cul de mal seient! De què et queixes? Renuncia a ser llop, sigues vaca! Fes cas del pastor que et porta el pinso i l'herba fresca! I no tindràs necessitat d'anar demanant llibertat.
Paraules negres mentideres que embruten vides. Mirades negres mentideres que brollen de la foscor dels desigs inconfessables per intentar fer l'impossible: convertir el mal en bé i el bé en mal. A l'últim, la llum més clara del dia s'endurà la victòria, perquè el no res representa la pròpia feblesa del mateix no res.
Què és sin no el temps de l'ésser humà damunt la terra? Destrueixen la seva ànima per un instant tan breu que l'immensa importància que el pobre humà li atorga al seu temps fa una mica de llàstima; com el goril·la que es copeja el pit, ignorant l'infinit ordre que l'envolta i que l'ha creat.
Per què dedicar aquest temps tan breu, tan d'excepció, tan de privilegi, en enquistar-se en el mal per posseir allò que no és lícit de posseir?
Hi ha un mal que va vestit amb l'uniforme dels savis; un mal que pretén passar per bé fent servir el caràcter absolut dels pobres convenis humans amb voluntat d'eternitat i de justícia, però que no són si no acords presos per monos amb instints tribals i molt d'ego, sobretot molt d'ego.
No oculta el teu patetisme el teu uniforme de senyoria; i el teu poder no fa que tinguis més raó. La raó no depèn del poder que tinguis, ni del teu grau de popularitat, ni dels anys que hagis estudiat, ni de la por que et tinguin. El poder no et fa tenir raó, el que aconsegueix el poder és que, encara que no tinguis raó, els teus criteris miserables siguin obeïts i adorats; però això et fa molt de mal encara que no te n'adonis, perquè t'estàs convertint en l'antítesi del que representes, i en allò que de jove vas jurar que mai no series.
Arriba un punt a la vida en què un ja no té por de les mentides que puguin dir d'un; arriba un punt en què l'únic que de debò importa és allò que és veritat, allò que un sap que és cert i que a un l'omple d'una pau profunda i d'una sensació de satisfacció impossible d'expressar amb paraules. La força de la convicció, de la consciència tranquil·la... La força que brolla de donar la vida sense especulacions ni càlculs de guanys o de pèrdues; donar la vida per les persones que tenim al nostre abast, tan febles de vegades, tan infinitament valuoses, i tan poc nostres, gens nostres, perquè han nascut per marxar i seguir el seu camí lluminós cap a la llibertat i la felicitat de l'existència.
Em pregunto com s'ho fan per sostenir la seva crueltat, els cruels, si tenen fills.
Em pregunto com ho fan per fonamentar la seva vida en la violència de la disciplina i el càstig, els botxins, els executors i els qui castiguen la gent, si tenen fills.
Com poden instrumentalitzar la il·limitada dignitat d'una persona, els qui tenen fills.
Em pregunto com poden viure amb normalitat o rutina els qui tenen fills, com poden viure com si viure no fos infinitament més gran que la loteria més gran de l'univers.
Qui té fills i és dur amb qui sigui només ho pot ser per culpa d'una disminució empàtica, o d'una incapacitat humana profunda.
Diuen que quan algú diu que no té por ho diu perquè té por i perquè no vol tenir-la, o perquè té por i no vol que la por influenciï les seves accions. En el meu cas crec que no és així; normalment quan tinc por no ho dic; la por em mou a callar. La por no hauria de fer vergonya a aquell qui la sent, sinó a qui la provoca. Qui força algú a canviar les seves idees fent servir la por no és excessivament intel·ligent, perquè la gent no pot canviar les idees per res que no sigui el convenciment; la por mou a mentir i a dir que es canvïen les idees, però la consciència interior de la persona, allò que la persona sap que és veritat, no pot negar-s'ho a si mateixa. La persona no pot canviar d'ideea a causa de la por; només els pensaments poden canviar els pensaments.
Afirmo, aquí, que hi ha molt poques coses que em facin por. No em fa por la meva mort. No em fa por que pensin malament de mi o que em critiquin. No em fa por la mort social; si fa no fa, jo mateix vaig triar la solitud social, o, si més no, una certa solitud social, per a poder ser independent. És així. No nego a ningú l'amistat; estimo els meus amics; agraeixo que existeixin, i puc dir que hi són; però ho són precisament perquè respecten fins a límits lloables la meva independència ideològica i d'estil. Els amics que m'han intentat convèncer de la seva estètica o de la seva doctrina han anat caient pel camí, i queden dins el meu cor com un record bell del passat. La independència personal és una exigència a la qual ningú no pot renunciar, perquè sense aquesta independència mental no es pot estimar. Estimem quan ens acostem a algú perquè volem fer-ho, no pas perquè ens calgui fer-ho. Estimem si som capaços de deixar marxar qui necessiti fer-ho; altrament, si no ho permetéssim, seríem els presoners i no pas els amics d'aquesta persona. No em fa por res més que deixar de treballar per allò que estimo com a la pròpia vida. Servir i desaparèixer, amb tot l'amor que sento ara, i que hauré donat des de la invisibilitat. Passar desapercebut. Deixar llavor senser que ningú recordi qui l'ha llençada dins la terra. Descobrir l'obra d'algú més gran en els pobres moviments de mà que fa algú com jo manifestament incapaç de reproduir allò que la meva mà reprodueix guiada per no sé qui i no sé com. Agrair a l'existència, els estels a les nits més fosques, la claror de l'alba que promet un nou dia quan la nit sembla que no s'acaba mai, i haver estat copejat com un animal sense morir, tot i que la mort semblava més dolça, i aixecar-me de nou més per amor als qui serveixo que a mi mateix. Servir.
Gaudir del goig
d’intentar servir millor que bé els alumnes que m’han estat
encomanats a la meva tutoria i a les meves classes. Estimar-los sense
que es noti gaire.
Escollir, a la meva
feina, la professionalitat i la lleialtat a l’educació, abans que
no pas la popularitat; quan aquesta tria es faci necessària.
Aprendre a tocar un
nou instrument musical
Compartir més temps
i més activitats amb els meus fills. Fer collarets de ceràmica amb
ells. Identificar els meus errors personals i rectificar-los.
No tenir por dels
esdeveniments atzarosos del futur. Acceptar la mort, si cal, amb un
somriure.
Viure de manera que,
si m’arriba la mort, em pugui sentir satisfet del que he estimat,
del que he gaudit, i del que he donat de mi.
Continuar gaudint sense roba, a l’estiu i a la platja del Torn, de la naturalesa del mar i de la Terra en el seu estat més salvatge.
Penjar cada mes una
cançó mínimament digna al meu canal de YouTube.
Aprendre una cançó
nova cada setmana, només si és una cançó que em posa la pell de
gallina.
Continuar fent
pel·lícules, i envoltar-me de gent que estimi fer-les, més que no
pas pensar en egos, fama, protagonisme, èxit...
Continuar escrivint
ficció, i tornar a presentar-me a premis literaris com fa alguns
anys.
Continuar abocant al
meu blog, en aquest onzè any de la seva existència, tot allò que
em passa pel cap i pel cor, malgrat els atacs dels intolerants i els
intents de censura.
Continuar escrivint
cançons, treballant-les, i mostrant-les quan estiguin madures.
Continuar parlant
amb aquest déu que està per damunt de totes les religions, i que
ens estima a tots, siguin quins siguin els nostres actes i els
nostres pensaments; el déu de la llibertat que no hi entén de morals
ni de repressions.
Menjar tot el que
m’agradi sense passar-me. Fer exercici. Caminar per la muntanya.
Deixar-me de mandangues de règims i gimnassos dels nassos.
Recordar que no sóc
el millor en res, però que això no importa, perquè faig les coses
el millor que puc, només perquè m’agrada fer-les així i no pas per ser
millor que els altres.
Continuar enamorat
de la llengua anglesa. Llegir-la, escriure-hi, escoltar-la,
parlar-la. Amarar-me de la profunditat dels pensadors i poetes
Nord-americans dels segles XVIII, XIX i XX.
Rebutjar qualsevol
proposta professional que impliqui algun càrrec de responsabilitat,
incompatible amb la llibertat mental necessària per fer bé la meva
feina i per lliurar-me a les meves tasques creatives.
Escoltar més sovint Israel
Kamakawiwo‘ole. Procurar, de tant en tant, encendre una llar de foc, beure un vas de priorat,
escoltar les onades, caminar per la sorra sota la lluna plena, cantar
arran d’aigua, plorar recitant poesia, i dir coses boniques a les
moltíssimes persones que estimo i que deixo lliures, perquè
s’allunyin de mi sense manies quan ho necessitin fer.
Agrair tantes coses
bones que tinc i que no és habitual de tenir, i acceptar amb curiositat
i esperança el final de tot, com una porta a una vida desconeguda i
potser millor, bo i que costa creure que pugui ser millor que
aquesta Terra que trepitjo i que la companyia de la gent que
m’envolta.
Treballar, lluitar i
caminar cap a la llibertat, la meva i la de tothom, igual com he fet tota la meva vida. . .
