Teatre costumista de la mateixa vida; valors i diferències legítimes.

Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.

Converses de "cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi dels millors locutors esportius.

De sobte una de les nenes petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls: "Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao" deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen, de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi, sense abandonar realment el lloc d’on ve.

Passa un venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric, insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc "pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos", i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre Jesús i el seu poder salvífic. La vida!

Gabriele Amorth, exorcista. Criteris de credibilitat. Xardor al Maresme vora el mar.

La xardor del Maresme a 20 de juny. Pols africana suspesa a l'atmosfera fan que el sol no dibuixi el seu camí de llum habitual damunt les aigües. És un constant entrar i sortir de la mar. Poca gent a la platja i de karma lluminós. 

Mentre m'identifico amb la natura com un element més del paisatge, llegeixo tot el que la xarxa em diu sobre l'exorcista Gabriele Amorth; aquests dies sento curiositat per la seva figura i la seva activitat. Llegeixo tot un seguit d'entrevistes que li van fer abans de morir, i em fa l'efecte que el Déu que descriu seria molt cruel si realment fos com l'exorcista diu que és; molt cruel, molt agosarat en el mal sentit de la paraula: fer que les seves criatures es juguin l'essència i la felicitat eternes per un combat no sempre depenent de la criatura; un combat que es lliura entre diables, àngels i sants... Em costa més creure que Déu sigui tan tirà com aquest home i les seves experiències diuen que és, que no pas creure'm les mateixes levitacions de persones posseïdes que ell diu que ha vist, amb les fulles d'afaitar materialitzant-se a la boca dels endimoniats. El mag Pop fa coses semblants i no m'he fet deixeble seu. El que ha de definir Déu és la coherència i la bondat, i l'ésser que descriu Gabriele Amorth no em sembla ni coherent ni bo. Potser em falten inputs, però no tinc cap culpa de veure-ho així. Podria ser també que aquest bon home s'hagués cregut massa les paraules que explica que li dirigeixen els posseïts. En cas que realment fossin posseïts, dirien la veritat? No és agosarat creure's tot el que diu un ésser endimoniat, o com a mínim histèric, com si fos dogma de fe?

I sobre el tema de les levitacions, podria dir que em costaria de creure si no hagués conegut una persona escèptica que em va jurar i perjurar que ell n'havia vist una en un professor de ioga hindú; però en tot cas, si succeeix, ha de tenir una explicació física encara que no la coneguem. De fet, si de la matèria del cervell, en brolla la consciència, per què no de la consciència se'n pot afectar la realitat material? Però això no demostra cap divinitat ni cap possessió diabòlica. A parer meu, el criteri de credibilitat de Déu és l'amor i la coherència.

Acabem de prendre el Sol i tornem a casa amb el cos relaxat. Demà hi tornem.